La estabilitat no està assegurada
Les vagues educatives d’aquest darrer mes han estat un exemple per al conjunt de la classe treballadora dels Països Catalans. Més d’un mes de vaga indefinida al País Valencià i de vagues continuades per territoris al Principat de Catalunya han mostrat una gran determinació del sector, conseqüent amb el desgast al qual els diferents governs tenen sotmeses les treballadores d’educació i el conjunt de la comunitat educativa. La lluita educativa, a més a més, ha estat un far de dignitat davant de la humiliació del mal govern cap al poble treballador.
Enmig d’una crisi de profundes dimensions, que cada cop colpeja més fort sobre les classes populars, l’estabilitat del capitalisme no és ferma. Hi ha una dificultat cada cop més gran per a cada cop més persones per accedir a una vida digna dins del propi circuit de mercat: tot i que es mantingui un relat de creixement econòmic, els salaris estan estancats mentre el preu de l’alimentació augmenta, poder accedir a un habitatge és una odissea i els serveis públics desmantellats no aconsegueixen frenar el desplaçament de grans quantitats de treballadores als marges de la pobresa. En aquest sentit, la credibilitat del capitalisme com el millor dels sistemes possibles està més esquerdada que mai.
I en aquest context, qualsevol espurna pot encendre la lluita. La qüestió és cap a on l’encaminem per no caure en algunes de les dinàmiques del cicle polític anterior, que amb la promesa d’assaltar els cels o de la transició pacífica, van reconduir la situació cap al rearmament del règim. Ara bé, la història no és lineal, i ara plou sobre mullat.
Obrir l’escletxa contra el règim
Les vagues educatives als Països Catalans estan suposant tot un desafiament no només als governs autonòmics i els seus responsables d’educació, sinó a diferents eines clau del règim per a mantenir la pau social. Anar a la profunditat de l’estat, als seus mecanismes de reproducció de l’estabilitat i de control social i nacional, és una de les claus per construir una força capaç de desestabilitzar-lo i obrir una crisi política que pugui esdevenir una crisi de règim. Les vagues educatives estan permetent clarificar alguns dels agents amb rols avantatjats en aquest conglomerat d’institucions, partits i empreses que sostenen l’estabilitat del règim capitalista a l’estat espanyol.
D’una banda, els sindicats que serveixen per sostenir l’estabilitat de l’estat i amainar la protesta social. Per totes és sabut el paper de sindicats com CSIF, CCOO o UGT. En aquest conflicte, però, les treballadores organitzades en assemblees i el sindicalisme combatiu han desbordat els seus acords amb un suport amplíssim referendat per mitjà de votacions directes de les treballadores. Això, més enllà dels acords en si, envia un missatge claríssim en una direcció correcta: el poble treballador català podrà avançar en els seus drets socials i nacionals per mitjà de les seves pròpies eines, i fora de la tutela d’aquells agents que en marquen uns límits clars. El doble rol de CCOO i UGT en el cas del País Valencià i el Principat de Catalunya és clarificador. Allà on governa el PP, per interès oportunista i electoralista donen suport a les mobilitzacions per desgastar el govern. En canvi, a Catalunya, on governa el PSC, mantenen una posició superba i denigrant respecte el comitè de vaga i les treballadores mobilitzades a les que van trair a la primera de canvi amb una acord a les esquenes de tothom que va ser àmpliament rebutjat per una quantitat molt més representativa que la seva afiliació en el sector.
Cal apuntar també de forma crítica el paper de les direccions d’STEPV i USTEC. Els uns, pel binomi generat amb Compromís, que acaben actuant de limitadors de demandes majoritàries com la necessitat de combatre la privatització o defensar la llengua des de la fermesa que ha mostrat la comunitat educativa i no des de la renúncia que han mostrat les seves polítiques. Els altres, per subestimar la revolta educativa i la capacitat de les treballadores organitzades de lliurar una batalla de fons, si calia, per obtenir resultats més de fons que aquells relacionats amb el salari.
De l’altra, la lluita educativa també ajuda a desemmascarar el PSOE i el seu rol d’estabilitzador de l’estat amb el seu maquillatge progressista. En el cas de Catalunya, el rol pacificador del PSC ha estat clau per intentar apaivagar el conflicte social amb la repressió en una mà i les bones paraules i gestos en l’altra. No és menyspreable l’impacte que té trencar la pau social del PSOE a Catalunya en el PSOE estatal, ja que aquest és un puntal del seu poder polític actual.
Finalment, la lluita educativa permet fer evident el rol dels partits connivents amb el paper estabilitzador dels governs autonòmics i estatal. En el cas de Catalunya, ERC i Comuns han validat els pressupostos del PSC enmig de la lluita educativa més forta en dècades. Han ratificat, per enèsima vegada, que en els moments de conflictes amb l’estat es posen del cantó de l’estat, per molta fraseologia social que facin servir als mitjans de comunicació i els auditoris parlamentaris. Al País Valencià, al seu torn, Compromís ha jugat el paper d’oposició activa a les polítiques del bipartit PP-Vox i d’altaveu parlamentari de les demandes de la comunitat educativa. Malgrat aquest paper, cal ressenyar que alguns dels elements reivindicatius de la plataforma sindical van ser iniciats quan aquest partit exercia (no ho oblidem, durant 8 anys) la màxima responsabilitat en la Conselleria d’Educació. Concretament, l’increment de les feines burocràtiques i la reducció efectiva de les hores de docència en valencià es van produir quan Vicent Marzà era conseller. La mirada i l’estratègia de Compromís ha estat, fonamentalment, electoral, interpretant aquesta vaga com una oportunitat de desgast del Govern autonòmic, com una ocasió per a acumular referencialitat respecte a la inoperància del PSOE i la seva candidata Diana Morant, així com per reforçar la seva posició central per a articular una confluència dels partits progressistes o esdevenir l’única candidatura socialdemòcrata i aglutinar en torn a Compromís el vot d’Esquerra Unida, Podemos i Sumar, a més del desencantat amb el PSOE.
Així doncs, les vagues d’educació han esdevingut un revulsiu de la dinàmica política als Països Catalans, enfortint una posició de classe i nacional enmig de les turbulències d’aquesta fase històrica de recomposició capitalista.
La dimensió de classe del conflicte
De poc han servit les campanyes de deslegitimació de les vagues educatives, ja que la classe treballadora encara té molt clar a qui beneficia l’existència d’uns serveis públics forts de caràcter universal. Té claríssim de quin costat de la barricada se situa, perquè sap que l’educació pública és un baluard per a construir un futur per a les que no tenim res més que les nostres mans per a viure.
Aquesta autèntica revolta educativa s’ha sumat a altres conflictes que hem anat vivint els darrers anys i que estan trencant amb la dinàmica pessimista post-pandèmia i post-procés. La lluita contra un model econòmic basat en el turisme, la lluita en solidaritat amb Palestina i la llibertat dels pobles, la lluita per fer caure Mazón després de la dana o la lluita per un habitatge digne, entre moltes d’altres iniciatives i conflictes, dibuixen clarament l’enfrontament d’interessos de classe que representen les diferents cares de l’estat espanyol i la seva recomposició per protegir els interessos de la burgesia, i el subjecte popular en construcció que es dibuixa arreu del país.
El conflicte és clar: la defensa dels serveis públics de qualitat i universals contra les privatitzacions i la llei de mercat en totes les esferes de la nostra vida; la defensa d’unes condicions laborals dignes o la precarització infinita a la qual ens sotmeten; la defensa de la solidaritat entre els pobles o de l’interès imperialista de fer el que vulgui a on vulgui; la defensa del dret a tenir un sostre o de la propietat privada dels béns bàsics com és una llar; la defensa del català com a llengua pròpia del nostre territori o de l’espanyolització aniquiladora de pobles… Totes aquestes qüestions mostren el projecte d’emancipació d’un poble treballador i són, alhora, un ariet contra les idees d’extrema dreta que el capitalisme fa servir per recompondre un estat que defensi els seus interessos.
Ara bé, la defensa dels serveis públics no ha de ser l’únic eix sobre el qual vertebrar l’agenda d’oposició de classe. Juntament a aquesta, cal fer una crítica profunda a les privatitzacions i a la provisió privada d’aquests serveis. En un moment de xoc frontal entre els interessos de la majoria, la classe treballadora, enfront de la minoria privilegiada, és incompatible l’existència d’una doble xarxa pública i privada, pagada aquesta amb els pressupostos públics. No és assumible per a la classe treballadora que una part dels recursos que genera vagin a finançar els projectes educatius, sanitaris o assistencials que tenen com a objectiu el benefici d’empreses privades. Tots els recursos públics han d’anar destinats a finançar els sistemes públics, i no el privats o els concertats.
Així doncs, qualsevol defensa del serveis públics no ha de reclamar només la seva millora i finançament adequat, sinó també l’eliminació dels concerts, subvencions i ajudes a les empreses que estan convertint l’educació, la sanitat o els serveis socials en una font de lucre.
La dimensió nacional del conflicte
No podem obviar, però, una qüestió clau d’aquest conflicte, que és la vertebració nacional. Les vagues educatives mostren la potència del poble treballador català per desestabilitzar el projecte espanyol en les seves diferents versions: tant l’espanyolisme descarat del PP i Vox al País Valencià, com l’espanyolisme “suau” del PSOE al Principat de Catalunya. Clarifiquen que la disputa va més enllà dels partits del règim, sinó que ha de ser contra el règim mateix i les seves diferents cares.
A més a més, no és casual que la lluita per l’educació ressoni amb força en uns territoris que han hagut de lluitar incansablement per defensar la seva llengua a l’educació, com va ser la històrica Vaga dels Docents de les Illes al 2013, o com va ser la lluita durant quaranta anys de franquisme. Quan en els fonaments d’un estat hi ha la repressió de les nacions que oprimeix, aquestes nacions porten en els seus fonaments la lluita desobedient, que han après generació rere generació com a forma d’existència.
A més a més, la lluita educativa tant al País Valencià com a Catalunya fa evident que l’articulació del poble treballador català ofereix una potencialitat enorme per desestabilitzar l’estat. Aquests dos darrers anys hem vist com les mostres de dinamisme, resistència i dignitat de classe es desenvolupaven amb força als Països Catalans: la resposta material i política a la dana, la lluita contra la Llei Rovira i la celebració del Correllengua Agermanat o les manifestacions massives contra el turisme o en les diades feministes… Ara ho veiem amb la revolta educativa, i veiem que no és més que el principi: les docents de les Illes plantegen el seu suport a iniciar el pròxim curs amb una vaga indefinida.
L’articulació nacional, la clau per fer caure el règim
Amb aquesta lectura, per a nosaltres la proposta és clara: cal construir els Països Catalans com a subjecte polític unit, que articuli tota aquesta força popular dirigida cap a un doble objectiu. En primer lloc, obrir una escletxa profunda en els pilars del règim, a través del qüestionament de la seva pròpia existència com a estat nació i la seva tutela ideològica, política, cultural i econòmica sobre la classe treballadora, basada en la seva unitat nacional. En segon lloc, dibuixar una proposta política radicalment diferent, amb la classe treballadora i la democràcia popular al centre, que decideix de forma directa com vol viure i prioritza els serveis públics per a tothom, la solidaritat entre els pobles, la defensa del català, la transformació feminista, l’habitatge per a tothom… En definitiva, que defensa els interessos col·lectius i confronta qui els ataca.
Per articular els Països Catalans com a subjecte polític és imprescindible que tinguem eines de construcció del poder popular. Vinculat amb l’exemple de les vagues, veiem com és necessari tenir un sindicat nacional i de classe fort. Un sindicat que articuli una lluita conjunta arreu del país, que uneixi les forces de les treballadores i tingui uns principis clars: la defensa dels nostres interessos com a classe i dels nostres drets nacionals. Ara mateix, veient unes i altres reivindicacions, aspiracions, disputes… no és gens difícil d’imaginar. Seria el moment d’impulsar el debat proposat per la COS al voltant d’aquesta nova eina de lluita per als Països Catalans. Necessitem tenir un sindicat clarament nacional, clarament rupturista que uneixi els esforços del poble treballador català contra l’estat i les seves sucursals autonòmiques.
Així mateix, és moment de continuar enfortint un marc nacional en tots els àmbits de lluita del poble treballador català. És moment de reforçar el potencial d’un projecte que no només destitueixi el mal govern, sinó que pugui imaginar-se com constituir-ne un altre: una nova República Socialista i Feminista dels Països Catalans.