Des de fa un mes, a Catalunya Nord, i a la resta de l’estat francès, es viu un esclat social en contra de la reforma del govern de Macron de retardar l’edat de jubilació. Després de grans mobilitzacions i diverses jornades de vagues generals i sectorials, el govern va aprovar, de forma autoritària i d’esquenes a l’Assemblea Nacional, la reforma contrària als interessos de la classe treballadora. Aquest fet va incrementar el rebuig i les mobilitzacions han pres formes de combativitat més elevades al mateix temps que més sectors s’han sumat als bloquejos i a les jornades d’aturades i lluita. Aquests episodis han posat en relleu la fragilitat del govern de Macron i fan trontollar els fonaments d’un dels estats més poderosos d’Europa. La resposta de l’estat francès a aquestes mobilitzacions és una ferotge repressió als carrers i la detenció de centenars de manifestants.
Aquesta reforma, lluny de ser un fet puntual, intenta donar resposta a l’agreujament de la crisi general del capitalisme, que veu en espais com les pensions un instrument per continuar augmentant la despossessió de la classe treballadora i les classes populars, en un moment en què el sistema troba grans dificultats per augmentar els seus beneficis.
Una dinàmica que no és exclusiva de l’estat francès, com hem vist també amb l’acord per la reforma de pensions a l’estat espanyol, que preveu una retallada progressiva de les pensions en els pròxims anys (la fórmula que ha trobat el govern PSOE-UP per dissimular la seva obediència a la patronal i els centres de poder capitalistes, i intentar així preservar la seva façana d’«escut social»). Aquests dos estats actuen com a corretja de transmissió del capitalisme europeu, comandat a través de la Unió Europea, que exigeix reformes antipopulars i privatitzacions per protegir així els beneficis i interessos de l’oligarquia.
Dos aparells estatals diferents però la mateixa lògica de fons: carregar el pes de la crisi del sistema a l’esquena de la classe treballadora. El que s’està vivint els darrers dies als carrers de Perpinyà i a la resta de l’estat francès és l’expressió d’una lluita entre dos projectes polítics, el que lidera la burgesia explotadora i el que pot liderar i representar els interessos de la classe treballadora. El poble treballador dels Països Catalans ens trobem davant d’una disjuntiva: o l’organització de les treballadores per construir una alternativa al capitalisme o el desastre social i ecològic.
El que està passant a Catalunya Nord ens demostra que les millors eines que té la classe treballadora per fer valer els seus interessos i avançar en la lluita de classe són l’organització, la vaga i els bloquejos com a eina concreta.
Cal organitzar una confrontació directa contra les ofensives capitalistes, orientada cap a una alternativa global, el socialisme. I això no és possible dins els marcs polítics i jurídics de l’estat espanyol i francès, pel seu caràcter d’instrument polític de la burgesia. L’alternativa socialista passarà, doncs, per un procés d’autodeterminació com a projecte de la classe treballadora i les classes populars dels Països Catalans.
A cada atac del capitalisme respondrem lluitant!
Per guanyar una alternativa socialista i feminista als PPCC: treballadores, unim-nos!
