“La lluita de classes i l’emancipació́ nacional dels valencians van pel mateix camí́. I serà̀ el camí́ d’uns Països Catalans conseqüents”. Publicada a l’article Països Catalans, 1978, és, possiblement, una de les síntesis més eloqüents de Joan Fuster vers la necessitat de l’alliberament nacional i social.

Al mateix article, Fuster resumeix l’adscripció nacional i de classe així: “I no ens hem pas d’enganyar: els primers a entendre’ns seran els burgesos. Els burgesos no es mamen el dit. No serà̀ una entesa “nacional”: únicament de “classe”. Compraran i vendran bancs, per exemple. Per fer negoci i per explotar-nos. I, en el cas valencià̀, per infamar-nos. La burgesia valenciana, a més de ser idiota, és antivalenciana. Tant els burgesos de raça com els fills dels estraperlistes. “Països Catalans”? Calma, calma! Quan sigui l’ocasió́ d’una autèntica oportunitat “revolucionària”, en tornarem a parlar. La perspectiva no és cap “revolució́”.

Cal destacar que dins de la concepció nacional ell hi incloïa de manera inseparable l’element lingüístic. Al pròleg d’Idioma i prejudici hi trobem també dos extractes excel·lents. “Per indicar-ho ràpidament: el «conflicte lingüístic» és, en el fons, o més que res, un conflicte intern. ¿De classe? Naturalment. ¿De què, si no? Al País Valencià, el desgavell, o la malícia, ve de l’època dels Trastàmara, prou abans de les Germanies”. I tot i no ser marxista, no tenia cap problema en afirmar “que, entre els valencians, «el problema de la llengua és un epifenomen de la lluita de classes».”

A La lluita de classes, el sabut es lamenta que el proletariat vagi perdent consciència de classe, mentre la burgesia es manté agressiva i en la trinxera. Altre cop a Països Catalans, 1978, veiem com no té problemes en dictar: “Ara com ara, l’eventualitat de federación de comunidades autónomas és una utopia, el que fa als Països Catalans. Les burgesies de cada zona, quan era l’hora oportuna, no van descobrir que podien convertir-se en una “burgesia nacional”, i avui ja és massa tard per a elles: han perdut el tren de la història, com aquell qui diu. Queda l’esperança de les classes populars, en l’accepció gramsciana del terme. I, ¿quina consciència de classe, fins i tot amb la latitud de “classes populars”, tenim, que inclogui la noció nacional, les multituds que poblem subalternament els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó? Democràticament, demà els electors dels Països Catalans podrien dir sí a una “federació”.”

En l’entrevista que li va fer Montserrat Roig, el de Sueca explica que ell no es considera marxista, perquè el va conèixer formativament tard. Ara bé, sí que el podríem considerar marxià, atenent l’anàlisi material que feia. Prou més important, doncs, l’anàlisi de classe que ell feia que no pas l’etiqueta que hom es pugui autoatorgar.

En resum: Fuster, en la conceptualització de la nació, definida en termes materials, provoca un trencament respecte del romanticisme vinculat al catalanisme; li atribueix elements materials i, per tant, l’estructura de classe és la que determina en la seva evolució el fenomen nacional. En segon lloc, en absència d’una burgesia nacional i, per tant, d’una classe en ascens que pugui tenir cap interès a liderar un procés d’emancipació nacional als Països Catalans, l’única esperança és que qui faci seva la lluita per la independència i per la unitat del recobrament com a poble siguin les classes populars.

Sens dubte, Fuster era un savi amb classe. I de classe?: “El més temptador de les revolucions és que no se sap mai on poden menar.”

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al Sant Andreu de Cap a Peus.