L’inici d’una dinàmica de mobilitzacions en defensa de la capacitat adquisitiva de les assalariades dels Països Catalans, ens reafirma en la nostra aposta per la unitat de les treballadores en lluita com a únic mecanisme real i efectiu que disposem per fer front al nou embat capitalista.
Si bé les pensionistes ja fa anys que es mobilitzen per poder equiparar la pujada de l’IPC a les seves pensions, els darrers mesos i setmanes hem vist com altres sectors iniciaven dinàmiques similars.
D’una banda, les treballadores d’autobusos de Transport Metropolitans de Barcelona van plantejar una lluita per recuperar capacitat adquisitiva i augmentar els descansos. El pacte signat al final de la negociació no pot ser valorat com a positiu en termes generals. S’ha negociat d’acord amb l’aposta de l’empresa , reduint el punt d’inici de la negociació, i el pacte s’ha saldat en millores econòmiques inferiors a les proposades per les treballadores i sense assolir cap millora pel que fa als descansos. Aquesta millora en els descansos havia d’anar lligada a la necessitat d’ampliar la plantilla per poder continuar atenent el servei durant els períodes de descans pactats. No ha estat així. Cap millora de les condicions de vida de les treballadores pot ser considerada una derrota, però caldrà analitzar els motius pels quals aquesta lluita no ha pogut culminar amb un millor acord.
D’altra banda, les treballadores de Catalunya Nord han protagonitzat la darrera setmana una vaga, així com mobilitzacions massives, convocades per les centrals sindicals de l’estat francès, que denunciaven la pujada de preus sense compensació salarial. L’èxit de les mobilitzacions ha dut a la CGT a llençar dues noves convocatòries de vaga a finals d’octubre i principis de novembre. Cal recordar que malgrat que la pujada de preus a l’estat francès també és important, ho és en menor mesura que la pujada registrada a l’estat espanyol, on l’IPC estava disparat a un 9% a setembre 2022 i que, abans de la crisi de la guerra a Ucraïna, ja era del 7%.
És també a finals de mes que les principals centrals sindicals del metall han convocat vagues al sector, com a mesura de força per a negociar la pujada salarial en el nou conveni provincial.
Aquests tres casos són exemple de com l’organització de les treballadores és l’única força que tenim per plantejar un contrapoder als embats de la patronal i els seus intents insaciables per a esprémer les vides de la classe treballadora: obligant-nos a treballar més hores, negant-nos el descans, fer-nos produir per sous que ens condemnen a la pobresa i negant-nos la redistribució del treball i la riquesa en moments de crisi, atur i desabastiment.
Tenim clar que aquesta és una lluita parcial i en cap cas l’objectiu que com a classe treballadora ens hem de plantejar com a final. Però no és menys cert que cada engruna que arrabassem a l’estat i a la burgesia són altre que el fruit de la nostra organització i lluita.
Només organitzades, sindicades i lluitant podem assolir propòsits més ambiciosos i generar un contrapoder real que doti a la classe treballadora de la força necessària per a tombar el capitalisme i acabar amb l’explotació.