Condicionaments nacionals a l’època contemporània

Un recorregut per la història contemporània dels Països Catalans de la mà d’Albert Balcells.

Començaré el 1808, que és on tots els manuals comencen la història contemporània, i això no per disciplina escolar, sinó perquè em sembla que la resistència contra la dominació francesa marca, als Països Catalans, no sols l’inici de la primera fase de la llarga agonia de l’Antic Règim, sino també la primera experiència de recuperació parcial de la voluntat d’autogovern dels Països Catalans des de 1714. Això ha estat amagat voluntàriament i deliberada, en general dins d’una visió nacionalista espanyola de la Guerra de la Independencia, on, basant-se en determinades aparences, se’ns ha dit que va ser una guerra d’alliberarnent nacional on es demostrà que els antics regnes peninsulars diversos constituïen ja una nació unificada, un sol poble-nació.

Al Pais Valencià, la revolta va prendre un caire antisenyorial que recorda el caire antisenyorial claríssim que va tenir la guerra de Successió aquí, i aquest caire antisenyorial va ser posat en relleu pels representants del País Valencià a les Corts de Cadis. La cosa no fou tan clara al Principat, però la revolta popular afectà també greument la solidesa del règím senyorial, que s’esquerdà. Les Juntes dels antics regnes tractaven de neutralitzar la potencialitat revolucionària de la revolta popular i, en gran part, ho aconseguiren. Dintre d’aquest intent de reflectir, ni que sigui parcialment, unes reivindicacions de la base, la Junta de Catalunya manifestà, en el seu mandat als diputats de Cadis, el desig de recuperar el seu autogovern perdut el 1714, i això després d’un segle en què les aparences són de total conformisme envers la dominació borbònica castellana. Si els mandataris napoleònics van fracassar en l’intent d’atreure’s els naturals del Principat amb cants de sirena pseudo-catalanistes i Napoleó va haver d’acabar annexionant el Principat a França, és ben cIar que el conflicte atià el sentiment particularista del país; les topades freqüents entre la Junta de Catalunya i els capitans generals espanyols en són ben reveladores.

Les Illes Balears, exemptes de l’ocupació napoleònica, es convertiren en refugi de burgesos catalans i valencians d’idees reformistes, però també de clergues del Principat del Regne de València plens d’esperit contrarevolucionari. A Mallorca, com a Cadis, la polèmica política fou intensa i no sempre pacífica. Però l'”Illa de la calma” tornà al marasme el 1814, després de la guerra, encara que res no podria tornar a ser com abans.

Capmany ressaltava, al Cadis de les Corts, que els espanyols lluitaven no sols com a espanyols, sinó, primàriament, com a catalans, valencians, aragonesos, etcètera. El liberalisme espanyol dissenyà un nou aparell centralista que havia de ser el continuador de l’absolutisme borbònic, però les classes populars dels Països Catalans no l’anaven a acceptar fàcilment en el transcurs del segle de la revolució burgesa. El canvi institucional volia acabar amb els entrebancs que obstaculitzaren el desenvolupament capitalista i volia també superar la fallida de la hisenda del rei amb les desamortitzacions dels béns de la clerecia i dels béns municipals, acompanyades de la liquidació del règim senyoral, convertint la propietat feudal en propietat burgesa. Això no podia satisfer les necessitats immediates dels amplis sectors de la pagesia i de la menestralia de les comarques més endarrerides de l’interior dels Països Catalans i, aleshores, el descontentament dels desheretats fou instrumentalitzat per la contrarevolució. En donen testimoni la revolta de 1822, en ple Trienni Constitucional; la dels Malcontents, del 1827, que també es desenvolupà al País Valencià; les tres guerres carlines del Principat i les dues guerres carlines del País Valencià, lluites civils que van ser, en l’àmbit dels Països Catalans -excepte Mallorca-, especialment virulentes, molt més que a la resta de la monarquia espanyola, si n’exceptuem el País Basc.

Encara que pugui semblar una contradició -i ho era-, la base carlina reflectia en les seves aspiracions una voluntat confusa de resistència al centralisme, que seria reconeguda fins i tot pel pretendent Carles VII, el 1872, amb la promesa inviable de retornar als aragonesos, catalans i valencians els furs que el seu avantpassat Felip V els havia suprimit. Era també una contradicció insoluble defensar la recuperació dels antics furs i l’autogovern i pretendre instaurar, al mateix temps, una dictadura anticapitalista clerical. Això exigia una concentració de poder que, en cas d’haver triomfat, hauria decebut completament la base carlina.

Cal assenyalar, en el pas del món rural i agrari de l’antic règim al món agrari del capitalisme als Països Catalans, que la major extensió de l’emfiteusi al nostre país que al conjunt de la monarquía hispànica va posar un fre i uns límits al procés de despossessió de la pagesia i de concentració de la propietat que el procés desamortitzador i de liquidació del règim senyorial impulsaven. Als Països Catalans predominà en general -primer al Principat i més tard al País Valencià a les Illes-, la mitjana i la petita explotació familiar que vehiculà la intensificació agrícola, la comercialització de la producció del camp i la penetració de les relacions capitalistes de producció, contra el clixé, interpretat de manera massa unilateral, que, segons el model britànic, només una agricultura pot progressar en el context de la concentració de la propietat. Quan, el 1931, l’agrònom Pascual Carrión escriví el seu llibre sobre la reforma agrària, posà justament una agricultura valenciana, molt idealitzada, com a model d’intensificació per mitjà de la difusió de la propietat o, almenys, de l’explotació familiar, model que havia de seguir Andalusia, on es volia implantar la reforma agrària.

Les burgesies autòctones dels Països Catalans van donar ple suport al triomf del liberalisme censatari i centralista que, evidentment interpretava els seus interessos classistes. Van fer concessions, segurament excessives, a les implicacions polítiques del que per a elles semblava vital: constituir l’àmbit econòmic de la monarquia com un mercat estatal, definit com a mercat nacional -observeu que els temes econòmics contenen missatges polítics-, i fou per a elles una conquesta, l’única compensació imaginable a la pèrdua de gairebé totes les colònies americanes, excepte Cuba i Puerto Rico, en l’època del repartiment colonial imperialista de la Terra entre les grans potències europees i els Estats Units.

Però la llengua seguia vivíssima i les classes populars no volien perdre la seva identitat col.lectiva. Inclús la burgesia, durant els anys trenta i quaranta, al mateix temps que semblava que l’ús de la llengua pròpia en prosa havia estat abandonat per aquesta burgesia, es donen les primeres fases cap a la Renaixença, un moviment literari amb implicacions ideològiques de gran abast.

A nivell d’elits, la Renaixença fou un primer pas cap a la recuperació del sentiment d’unitat cultural dels Països Catalans, que des del segle XVI havien seguit literàriament un procés evolutiu separat, dins una tònica general d’abandó. La participació de valencians i insulars en la Renaixença fou molt important. Caldria estudiar la importància de la participació d’aquests en els Jocs Florals de Barcelona. Ara bé, al Principat, la Renaixença es diversificà molt més que al País Valencià. La rèplica al pluralisme conservador va ser al Principat l’aparició d’una literatura populista, en la llengua pròpia, lligada a les forces democràtiques locals i que es proposava, exactament igual que el floralisme, superar la diglòssia i convertir la llengua del poble en llengua de cultura. Al País Valencià, en canvi, el ratpenatisme, més tardà que el floralisme del Principat, tot i que hi havien col·laborat incialment només progressistes, com en el cas del floralisme català, va ser absolutament monopolitzat i controlat per un sector, no ja conservador, sinó dependent de manera sucursalista -políticament parlant- del poder central a l’època de la Restauració. Prengué aleshores un caire insuperablement innocu i folklòric. Al País Valencià no es produí una veritable alternativa a la Renaixença floralesca, en la llengua pròpia. O bé es donaren manífestacions en el teatre de sainet o en la premsa satírica que no pretenien superar la diglòssia, o bé les obres de més alta qualitat es produïren al si d’una esquerrana reacció contra el folklorisme del ratpenatisme en castellà: és el cas de Blasco Ibáñez.

A nivell de classes populars, cal remarcar que, entre 1833 i 1873 -entre l’inici de la primera guerra carlina i el fracàs de la Primera República-, es produïa certa sincronització a l’interior deis Països Catalans, dels rnoviments democràtics que foren orientats, primer pel provincialisme juntista i, més tard, pel federalisme republicà, que, a l’ámbit dels Països Catalans, tingué una implantació popular una autenticitat molt superior que a la resta del territori de l’estat. Només pot ser comparable amb Andalusia i Múrcia, si bé en aquests llocs no tingué la mateixa força cohesionadora.

Les contradiccions del reformisme dels federals, les contradiccions de plantejar en termes universalistes i racionalistes el que era ja un sentiment nacional -si bé no formulat en els termes de la ideologia nacionalista-, el fracàs polític del federalisme a Espanya, en 1873-74, quan es demostrà que en altres zones de l’estat no s’entenia per federalisme el mateix que ací, sinó que s’entenia com una simple descentralització (la qual cosa té paral·lelismes actuals), condicionaren el fracàs del republicanisme federal, la qual cosa explicaria que un moviment vinculat en part amb ell, hereu en part d’ell, i dissident d’ell, l’internacionalisme col·lectivista, s’estengués ràpidament pel Principat i el País Valencià, i quallés en forma d’anarco-sindicalisme, prenent l’hegemonia dins el moviment obrer dels Països Catalans fins a la guerra civil de 1936-39.

L’anarco-sindicalisme no s’alliberà mai de la confusió ni de les autorepressions ideològiques envers el moviment nacionalista popular dels Països Catalans. L’adhesió a certs aspectes de l’anarco-sindicalisme per part de les masses obreres que no eren anarquistes reflectí una mena d’oposició de classe a l’estat uniformista espanyol i, per tant, una posició refractària al socialisme, que s’identificava aleshores de manera acrítica amb aquest estat uniformista. No obstant això, cal recordar que, sindicalment i política el socialisme, ja en el segle XX, tingué una penetració important al sud del País Valencià i a les Illes, en tots dos casos, en els nuclis, sobretot, de la indústria del calçat.

¿Per què la Renaixença no donàa pas, com al Principat, a una voluntat de tenir una literatura pròpia i, després, a tenir una cultura pròpia? ¿Per què no es passà del federalisme al nacionalisme, com a moviment de masses? ¿Per què aquesta diferència d’evolució en el grau de consciència col·lectiva, en el grau de mobilització de masses, entre el Principat, el País Valencià i les Illes? Crec que el pes d’una tradició històrica dels segles anteriors, que es remuntaria als segles XIV i XV -segons ha estat assenyalat per Eva Serra-, té aquí molt a veure, i no sols el que passa en el segle XIX. Solem dir que, pel divers grau de desenvolupament -expressat per la industrialització, que no vol dir, evidentment, muntar unes quantes fàbriques, sinó tot el procés de transformació social i cultural que això comporta-, la industrializació triomfa al Principat, en el transcurs del segle XIX superant grans dificultats; al País Valencià, per contra, la industrialització quedà frustrada en el primer intent del XIX, i, a les llles, ni tan sols s’inicià aleshores. Els diferents graus de desenvolupament econòmic i, per tant, la diversa transformació provocada pel fenòmen industrialitzador contribuí a una diferenciació d’estructures socials i, consegüentment, també polítiques i culturals, que accentua les diverses trajectòries de cadascun dels Països Catalans. Però això no s’ha d’entendre, de cap manera, com una interpretació filla d’un determinisme economicista: vol dir que el Principat, per unes raons molt complexes -que no estan gaire clares i que no hi entraré, ara-, va poder comptar ja en el segle XIX (sense esperar al XX, com ho ha hagut de fer el País Valencià) amb la base material per a resistir la desnacionalització, ja que la industrialització suposava una articulació econòmica del país, una vertebració entorn d’una capitalitat indiscutida (Barcelona), unes vibracions internes que consolidaren la consciència d’unitat ètnico-cultural dins del Principat, una capacitat de consum d’obres culturals pròpies; en definitiva, com ja he dit, una base econòmica per a resistir la desnacionalització, amb la qual no comptaren ni les Illes ni tan sols, amb tot i el seu major pes, el País Valencià.

Quan apareix, a començament de segle, el primer partit català separat del sistema de partits espanyols i fins i tot quan, en el transcurs dels primers decennis del segle XX, el moviment nacionalista del Principat està sota l’hegemonia -no sota el monopoli, ni de bon tros- d’un partit conservador com la Lliga Regionalista, els sectors més il·lustrats de les classes dominants al País Valencià i a les Illes consideren que el mateix comportament en els seus propis territoris és massa subversiu. Massa subversiu per la raó que, per una banda -i això és en part contradictori-, l’escassetat de capes mitjanes com a conseqüència de l’endarreriment econòmic fa que una posició contestatària enfront de Madrid -enfront de l’estat espanyol- pugui donar pas a un desbordament massa ràpid, donada l’estratificació social dels respectius països, i, per altra banda, no existeix un proletariat suficientment organitzat que, amb la seva pressió, estimuli i esperoni un sector de la burgesia -el més lúcid- perquè prengui la davantera d’un moviment col·lectiu de protesta i, per tant, que es posi al davant per no ser derrotat, com passa al Principat.

Veiem també que, mentre que al Principat hi hagué durant el primer quart del segle -durant l’època del predomini del catalanisme conservador sobre el moviment nacional- una esquerra nacionalista derivada de l’antic federalisme, hi hagué, alhora, una esquerra lerrouxista que, d’alguna manera, depenia en la seva subsistència del fet que el moviment catalanista seguís sota el predomini de la dreta. A Lleida, a Tarragona, a les zones de la Catalunya pobra, com reflecteix el moviment de Solidaritat Catalana, veiem a començ de segle que l’esquerra republicana nacionalista és el portaveu del catalanisme polític. La Lliga té l’hegemonia global, doncs, a Catalunya, però el grau d’aquesta hegemonia varia molt.Al País Valencià i a les Illes no apareix una esquerra nacionalista, sinó que l’esquerra es tan catalanòfoba i tan alienada nacionaltment com la mateixa dreta, que practica un “regionalisrno bien entendido”, el qual la guia a renegar de la base comuna i a marcar un regionalisme que, sospitosarnent, es fa anticatalà.

L’esquerra nacionalista, al Principat, predominava a les comarques que votaven les esquerres, i els lerrouxisies, en canvi, eren més forts a Barcelona. La Lliga va vèncer els uns i els altres, deixant fora de combat l’esquerra nacionalista i deixant arraconats a Barcelona, en un segon lloc, els lerrouxistes. Arribà un moment que el lerrouxisme va ser el complement perfecte de la Lliga Regionalista, perquè aquesta podia, amb la preséncia d’aquells com a única força rival seriosa i forta a Barcelona, pretendre que el catalanisme només podia ser de dretes, i justament això era el que justificava la contradictòria tesi lerrouxista, segons la qual l’esquerra havia de ser anticatalanista. Però la Lliga va tenir un suport perquè aconsegui canalitzar el moviment i donar els passos necessaris, dins la Monarquia, cap a una afirmació de la identitat nacional. Ara bé, la intransigència de l’oligarquia centralista el 1918 (quan es presentà l’estatut d’autonomia integral), la violència de la lluita social després de la Primera Guerra Mundial, la força de l’anarco-sindicalisme i la mateixa Dictadura de Primo de Rivera -davant de la qual el catalanisme conservador no va saber fer res- demostraren el fracàs de la Lliga, el fracàs de la seva gradualista cap a l’autonomia desde la Monarquia, és a dir, la inviabilitat de l’autonomia sense ruptura democràtica.

 

Al País Valencià i a les Illes, no s’aprofità ni tan sols la possibilitat de constituir mancomunitats regionals, com la que Catalunya adoptà el 1914. No es va poder aprofitar tampoc la crisi del bipartidisme alternant i centralista per constituir partits independents i nacionalistes. L’esquerra autòctona, com ja he dit, era tan anticatalanista i alienada nacionalment com la dreta. Però a l’altura de la Primera Guerra Mundial començà a experimentar-se una transformació: la crisi que per a l’agricultura exportadora representà aquesta guerra i les oportunitats que oferí al desenvolupament industrial donà més força als nuclis autonomistes existents al País Valencià i a les Illes, i aquests nuclis, ja que es veieren incapaços de crear una alternativa independent, intentaren de convèncer algun dels partits del sistema de defensar la causa autonòmica. És simptomàtic que, encara que sigui sols verbalment, aquestes forces maldaren per fer seva aquesta causa, sense fer, però, una veritable lluita i, menys encara, buscar una mobilització de masses en aquest sentit.

Per a aconseguir que realment s’arribés a produir una sincronització de tots els Països Catalans en la lluita per una autonomia política que permetés una normalització cultural nacional, calia un ruptura democràtica a nivell d’estat. va ser la Republica de 1931. Calia que el Principat aconseguís l’autonomia i que el seu exemple fos realment un suport perquè els naturals del País Valencià i les Illes conqueríssin també els seus estatuts.

La primera Dictadura no és simplement un episodi o un parèntesi com, equivocadament -crec-, hem anat repetint molts, sinó que és un experiència cabdal. Al País Valencià, la Dictadura arríbà a cometre l’estupidesa de perseguir Lo Rat Penat, és a dir, que no entenia que el ratpenatisme era inofensiu i que no tenia res a veure amb l’Institut d’Estudis Catalans o la xarxa d’entitats culturals catalanistes del Principat. A Catalunya, la Dictadura féu dels senyals d’identitat col·lectiva, que els catalans feia molts anys que s’havien acostumat a exhibir i a utilitzar, uns signes subversius i provocà una revaloració de la necessitat d’aconseguir l’autonomia i del que havia estat la mancomunitat que havia estat considerada, amb raó, com una concessió molt minsa i insuficient, i va fer també una cosa molt important: alhora que demostrava la inviabilitat de l’estratègia del catalanisme conservador, revalorà, als ulls dels obrers, dels menestrals, de la pagesia i dels empleats del comerç i de la indústria, la importància de la reivindicació nacional. Tots veien cada vegada més clarament -fins i tot alguns espanyols especialment lúcids- que el règim monàrquic es trobava tan agafat que per a acabar amb el moviment nacional català -més fort al Principat que a les Illes i al País Valencià, però en canvi d’estendre’s pertot amb la mateixa intensitat i esdevenir invencible- havia calgut col·locar tots els espanyols sota una dictadura militar i esbossar un programa corporativista nacional-catòlic que no va ser sinó l’avantprojecte (corregit i augmentat després) de la segona dictadura del segle XX.

El predomini dins del moviment nacional català passà, formalment i aparent, a tots els Països Catalans, de la dreta a l’esquerra, i el lerrouxisme quedà fora de combat al Principat; això influí moltíssim, de retruc, en la necessitat de dissimular les contradiccions que tingué el republicanisme blasquista al País Valencià, el qual incloïa -i, això cal reconèixer-ho- gent sincerament autonomista i valencianista, encara que minoritària, dins del partit.

Amb un nom tan pintoresc com PURA -Partit d’Unió Republicana Autònom-, el republicanisme blasquista acabà demostrant la seva incapacitat per a dirigir el procés de la lluita cap a l’autonomia, a causa de les seves confusions polítiques, a la seva falta de projecte autonòmic, a la seva visió estretament municipal valenciana i a la seva falta de visió del País Valencià. Per tant, igual que el partit radical, el PURA es descompondria entre 1934 i 1935, moment en què la dreta intentà recuperar la República i que el PURA col·laborava a nivell d’estat i a nivell de País Valencià amb el que teòricament era el seu antagonista: la Derecha Regional Valenciana, la qual, deixant de banda l’opinió demòcratacristiana, cada vegada s’inclinava més pel corporativisme catòlic, i això no podia estar més en contradicció amb el seu regionalismo, perquè havia de convertir el País Valencià en una simple província d’un règim dictatorial feixista. El 1936, després de les eleccions del Front Popular i amb el retorn de les esquerres espanyoles, aquestes havien ofert als habitants dels Països Catalans, a canvi d’un suport a l’esquerra i a la democràcia, per una banda, el restabliment ple de l’autonomia catalana -que havia quedat suspesa després de la crisi d’octubre de 1934-, i, per l’altra, anar cap a la concessio d’una autonomia semblant al País Valenciá i a les Illes.

A les Illes, la victòria electoral de la dreta col·locà les esquerres en una situació de desconcert; allí, on s’havia de redactar un projecte d’estatut, la incapacitat dels partits polítics per a provocar una mobilització de masses en favor d’aquest estatut va fer que, quan arribés l’any 1936, aquest projecte estigués en dic sec.

En canvi, al País Valencià, tot i el retard a comencar a estructurar els organismes previs a la redacció d’un estatut, el dinamisme d’un nou partit amb més possibilitats de cara al futur (el Partit Valencianista d’Esquerra) i la seva inserció en el Front Popular -on els partits espanyols s’havien compromès a anar cap a un estatut d’autonomia per al País Valencià- sembla assenyalar un procés que el col·locaria al mateix nivell de conquestes democràtiques que el Principat, però aquest procés es va veure interromput per l’aixecament militar i la guerra civil.

L’aixecament militar del 19 de juliol va ser derrotat completament al País Valencià i al Principat, però els Països Catalans restaren esquinçats no sols internament per una guerra civil, sinó també per una línia bèl·lica, ja que a Mallorca (però no a Menorca) triomfà des del comencament l’aixecament militar.

Hem de passar a un període proper, que els que som a la taula i uns pocs del públic hem viscut, però que la majoria dels que ens escolten, afortunadament, ja comencen a veure com a simple història.

Jo assenyalaria, per a començar a acabar, que l’únic fet positiu de l’època franquista -i que no fou degut al règim- va ser la industrialització del País Valencià, perquè, d’aquesta forma, el País Valencià es dotava de la base material per a resistir la dessensibilització, amb què havia comptat i continuava tenint el Principat. Ara bé, les estructures mentals -i no és aquest l’únic cas, sinó que és habitual en la Història- han canviat més lentament que no les econòmiques o socials. Per altra banda, la industrialització, que era un fet positiu, tingué un aspecte negatiu: la immigració massiva en un marc polític que en dificultava extraordinàriament la integració cultural. Si la immigració massiva els anys 60 i 70 ha estat una amenaca seriosa per a la integritat nacional de Catalunya sota el règim franquista, és fàcil comprendre el que ha significat en el marc d’unes estructures com les valencianes, amb molta menys capacitat de resistència i amb una tradició històrica d’opressió nacional molt més eficaçment aconseguida.
I dono un salt: l’octubre de 1976 -no vull ressaltar-ho com un fet transcendental, sinó com una de tantes mostres-, a les jornades de debat sobre els Països Catalans celebrades a Barcelona, fins i tot les forces polítiques i els sectors que no atorgaven entitat nacional als Països Catalans, reconeixien que aquests formaven una comunitat de llengua, de cultura i d’origen històric, elements que no eren suficients, però si necessaris per a formar una comunitat amb un projecte comú.
¿Quina és la situació vuit anys després d’aquestes jornades, que tingueren lloc al mateix temps que el Congrés de Cultura Catalana, fet de masses on un dels principis bàsics era que havia d’abastar tot l’àmbit de parla catalana, tot l’àmbit dels Països Catalans? A hores d’ara, cadascun dels Països Catalans té el seu estatut d’autonomia i el seu govern autònom dins l’estat de les autonomies. La història dirà si l’estat de les autonomies va ser la primera fase cap a una federació de l’estat espanyol i cap a un reconeixement d’Espanya com a pacte entre diverses nacions o fou un procediment o recurs per a rebaixar els sostres autonòmics de les nacionalitats amb més consciència nacional i amb més capacitat de lluita autonòmica al nivell de les més febles, de les que tenien menys capacitat de lluita autonòmica o, simplement, al d’aquelles que ni tan sols tenien consciència nacional. Crec que existeix el perill -assenyalat per l’Eva Serra- que es cregui que hi ha tantes nacionalitats -encara que aquesta paraula tendeix a quedar en desús- com comunidades autónomas, i això, evidentment, seria greu per a nosaltres.
¿Quines altres dades observem? Veiem molts fets positius, a més dels ja assenyalats. El català és llengua cooficial, és llengua ensenyada a les escoles, si bé encara és minoritari el fet de l’ensenyament en català; i s’ha aconseguit que fracassés l’intent a la desesperada de trencar artificialment la consciència d’unitat lingüística i cultural dels Països Catalans. Avui dia, per exemple, a l’ensenyament mitjà, els programes oficials de llengua i literatura són sensiblement iguals a cadascun dels Països Catalans, i això és un fet important, encara que, com a residu d’una època massa llarga d’alienació nacional, existeixen tres cossos estancs i impossibilitats de comunicar-se entre si de professors de la mateixa llengua i literatura, cosa que no ocorre entre les comunitats auòónomes de parla castellana.
Però el més important, a banda de la qüestió de noms, és que s’hagi aconseguit una unitat quant a l’estudi. Això no és poc tenint en compte el gran valor que han hagut de tenir els nacionalistes al País Valencià.
Hi ha també d’altres punts inquietants i en citaré uns pocs: per una banda, la depressió econòmica que amb la desocupació dificulta la integració social dels joves, és a dir, d’un sector de joves que -no ho oblidem-, almenys al Principat i davant l’aparent normalització, tendeixen a pensar que ja no està tan lligada la lluita per la democràcia amb la lluita per l’autonomia com ho pensaven tan claríssimament els joves de la transició als setanta. Aquesta dificultat per a integrar-se en la societat a través del treball complica molt la integració en la cultura pròpia del seu país no sols dels fills dels catalanoparlants, sinó, sobretot, dels fills d’immigrats. L’altre fenòmen inquietant és que cadascun dels Països Catalans té un sistema de partits polítics distint. Tot i que també el sistema de partits polítics del Principat tendeix cap a una creixent dependència respecte al sistema espanyol de partits, el grau de dependència és encara més evident en e1 cas de les forces polítiques valencianes i balears. Per altra banda, ha contribuït també a la confusió un fet que a ningú no podia escandalitzar, ja que reflectia un fenòmen de base que tots coneixiem: cronològicament, s’ha produït una una evolució diferent de la correlació de forces a nivell electoral i a niveil d’influència ideològica dels diferents grans partits a cadascun dels Països Catalans.

 

Però la història contemporània demostra una cosa molt important: els Països Catalans han estat capaços de resistir l’acte de desnacionalització mes violent i amb més possibiÍitats d’èxit, el que es produí sota la passada dictadura; i si hem superat això, ara, en un marc molt menys desfavorable, és racional i és just esperar que si anem demostrant la nostra capacitat d’autogovern i si, a més a més, creem una xarxa de vincles i de relacions entre nosaltres -com la que representa aquest acte i els Premis Octubre, podem arribar molt més lluny d’on estem, a coses que avui semblen utòpiques, a coses que l’oportunisme polític les considera inoportunes, però que formen part de la necessitat d’ajudar-nos unitàriament dins d’una lluita comuna cap a la plena identificació, cap a la plena capacitat de desenrotllament com a nació.