Classe, reproducció i món laboral

Document de formació elaborat per la Coordinadora Obrera Sindical.
http://www.sindicatcos.cat

 

CLASSE, REPRODUCCIÓ I MÓN LABORAL.

1-La nova llei de l'avortament.
La nova llei que regula la interrupció voluntària de l'embaràs, aprovada pel Congrés dels Diputats de Madrid el passat 17 de desembre, ha estat la darrera decepció de les organitzacions i associacions feministes i antipatriarcals. Aquesta nova llei, que el PSOE ens va voler vendre a bombo i plateret com una autèntica revolució, no deixa de ser una mera reforma de l'anterior, on la dona no és lliure encara de decidir sobre el seu propi cos.
A aquesta ja de per si minsa reforma de la llei d'Interrupció voluntària de l'embaràs s'hi han enfrontat els sectors més retrògrads i masclistes de l'Estat espanyol, PP al capdavant, portant la consigna de la Conferència Episcopal Espanyola al carrer, convocant diverses manifestacions populistes i demagògiques.

Per què ens ha decebut la nova llei?
1- Les organitzacions, associacions, partits i sindicats que assumim com a nostres els plantejaments feministes i antipatriarcals reclamem el dret a l'avortament lliure i gratuït. Si no és així, la dona encara no serà mestressa del seu cos i del seu destí, i continuarà nugada al patriarcat per lleis basades en la moral catòlica, patriarcal i burgesa, en lloc de la ciència i la llibertat.
2- No es despenalitza l'avortament, essent aquest pas totalment imprescindible per garantir l’accés a l’IVE a les persones que ho desitgen. S'ha d'eliminar l'article 145 del Codi Penal espanyol per treure de sobre les dones i el personal sanitari que practica les interrupcions voluntàries de l'embaràs l'espasa de Damocles que penja sobre ells i els amenaça amb penes multa (les dones) i amb inhabilitació i presó (els sanitaris).
3- Es mantenen les 14 setmanes límit per poder interrompre l'embaràs, la qual cosa torna a limitar el dret de la dona al propi cos. Per reblar el clau, cap dona podrà interrompre l'embaràs sense haver estat informada mitjançant un sobre tancat de totes les ajudes, drets i prestacions públiques per la maternitat tres dies abans. Com que no se sap del cert quant de temps pot passar de la visita al mèdic a la rebuda d'aquest sobre, aquest apartat no deixa de ser una eina dissuasòria i de control més.
4- La llei dictamina que només per causa mèdica i sense superar les 22 setmanes de gestació, la decisió final de si practicar la interrupció o no estarà en mans d'un Comitè Clínic format per dos ginecòlegs o especialistes en diagnòstic prenatal, un pediatra i un psicòleg clínic. Deixar aquesta decisió en mans d'un comitè pot ser molt preocupant, doncs la interrupció voluntària de l'embaràs és, a l'estat espanyol, un tema molt polititzat i mediàtic, i segons com es nomenen aquests comitès poden ser francament retrògrads.
Volem fer l’esment de com aquestes comissions deformen les seues competències al dictat de la seua moral, doncs es té constància que a l’Hospital Clínic de Barcelona es recomana practicar l’IVE als fetus amb intersexualitat, agafant-se al supòsit “ de malformacions” obviant que la intersexualitat no és cap malaltia. Aquesta pràctica es fonamenta en la concepció binarista de la sexualitat i dels rols de gènere ( mascle/home – femella/dona).
5- Les menors de 16 anys hauran de comptar amb el consentiment dels pares o tutors. Pensem que cal, des del poder legislatiu, assumir que l'edat mitja del primer coit en els adolescents ha baixat fins els 13 anys, i que la possibilitat de que joves menors de 16 anys vulguen avortar sense informar els seus pares és cada vegada major. Si aquestes joves no poden avortar legalment cal pensar que buscaran la forma clandestina, sempre més perillosa.
Cal deixar de legislar segons la moral catòlica i fer-ho des del fonament científic dels mèdics, psicòlegs i els científics socials (sociòlegs, estadistes, demògrafs, etc).
6- Es manté l'objecció de consciència al personal sanitari que no vulga efectuar una interrupció voluntària de l'embaràs, avantposant el “dret a la llibertat religiosa” dels facultatius mèdics a la llibertat de la dona. Aquesta objecció és del tot intolerable, doncs es podria escudar en aquesta “llibertat ideològica i religiosa” qui no volgués atendre una persona d'altra raça?
I és amb aquesta “objecció de consciència” on rau el gran problema per les dones que volen practicar l’IVE, doncs en algunes províncies de l’Estat espanyol és impossible interrompre l’embaràs per la mancança de metges no adherits a aquesta pràctica coercitiva i feixista que és la “objecció de consciència”

Per totes aquestes raons continuarem exigint l'avortament lliure i gratuït, i el dret de les persones a disposar del seu cos sense que cap raó moral o religiosa estiga per sobre de l'individu.

2- La família actual i el pes de la dona.
Per començar a parlar del pes de la dona en la família actual hem de definir primerament què és el patriarcat i com ha construït el concepte família per la seua supervivència.
Ho podríem definir com un sistema hegemònic d'organització social o un conjunt de pràctiques que creen l'àmbit material i cultural per reproduir una escala jeràrquica de sexe, edat i opció sexual.
Així, el paper dominant es reserva a l'home (mascle, adult i heterosexual) que té legitimitat per imposar-se a la dona, als i les joves, i a les persones d'altra opció sexual.
Quin és el paper de la dona en el patriarcat?
La dona té un paper reproductiu, entenent-ho no sols com la pràctica de concebre descendència, si no totes les tasques que requereix la llar. Quan al capitalisme li ha interessat tenir mà d'obra encara més barata i amb pitjors condicions laborals ha introduït la dona al món laboral, però sense deixar d'estar aquestes pitjor pagades que els homes, segons dades del Consell de Treball Econòmic i Social  de Catalunya (CTESC) un 30’3% menys que els homes l’any 2005.
La igualtat – escassa, però- entre l’home i la dona als centres de treball s’ha assolit amb l’assumpció de la dona dels valors que el patriarcat inculca als homes des de petits: competitivitat, individualisme, etc. Aquesta suposada igualtat és una victòria més del patriarcat, imposant els  pitjors valors que ensenya a l’home també a la dona, i no a l’inrevés.
Les dones estan, doncs, fent-se càrrec de la família, que és la unitat bàsica de producció i de consum del capitalisme, doncs el patriarcat ha establert al pas dels anys la monogàmia, especialment a Occident en forma de matrimoni, per poder assegurar la transmissió dels béns de pares a fills sense tenir cap dubte de la relació sanguínia. Aquesta necessitat capitalista és recolz
ada pel patriarcat.

Tot i que hui en dia certs dogmes religiosos i trets culturals estan minvant el seu poder de persuasió o dissuasió envers la dona, en el que s'ha anomenat “l'alliberament de la dona”, és innegable que la majoria de la població mundial, i en el cas que ens ocupa, dels Països Catalans sota ocupació espanyola, continua reproduint aquest sistema jeràrquic que és el patriarcat. Ho podem deduir mirant les xifres referides a:

– Excedències laborals per cuidar fills (dones 2007) illes 915 CAC 4.629 PV 4.271
– Excedències laborals per cuidar fills (homes 2007) illes 52 CAC 186 PV 132
– Excedències laborals per cuidar familiars (dones 2007) illes 96 CAC 538 PV 676
– Excedències laborals per cuidar familiars (homes 2007) illes 23 CAC 100 PV 100

Com podem veure, són les dones les qui han de deixar el seu lloc de treball si s'ha de tindre cura d'un fill o familiar. A aquesta realitat no se la pot combatre amb les “ajudes a la dependència” dels governs espanyol o autonòmics, si no amb una política des dels governs encaminada a construir escoles bressol, menjadors per infants, assegurant el compliment dels convenis col•lectius per no permetre l'explotació de la dona als llocs de treball, minvant el poder de l'Església en l'Estat, o amb una educació als infants que plantege una ruptura dels rols de gènere, una adaptació dels temps del treball per homes i dones que possibiliten més temps lliure, i deixar de parlar de “conciliació del món laboral i familiar” i parlar de “usos del temps”.

Les dones, però, han vist com el suposat “alliberament de la dona” ha comportat, en la pràctica, l'augment de la seua explotació: a la feina i a casa.
Les dones pateixen una taxa més alta d'atur que els homes, ja en temps de bonança econòmica, 5,4% els homes per 7’8 % les dones l’any 2007, i  perceben un terç menys de sou que els homes per la mateix feina i hores, tenen un índex de temporalitat més alta.
També pateixen l’anomenat “sostre de vidre” terme establert per les sociòlogues Pilar Carrasquer i Teresa Torns per definir “la barrera no explícita que suporten les dones per a l'accés a determinades quotes de poder que distorsiona una aparent i teòrica no-discriminació, alhora que efectivament discrimina. El sostre de vidre es fa extrapolable a qualsevol tipus d'organització jerarquitzada que, sota aparents paràmetres d'igualtat d'oportunitats, discrimina doncs les dones per ocupar els nivells més alts de comandament dins de l'organització”.

Aquest quadre ens il•lustrarà aquest concepte:

 

A aquestes situacions s'hi ha de sumar el treball a casa; responsables de la neteja, de la cura dels fills o majors, el dinar, etc

Hui dia, tot i que comencen a obrir-se escletxes en el patriarcat i cada vegada són més les persones que s’esforcen en tindre una vida sexual lliure, dones que no accepten el seu paper submís i homes que no reprodueixen el que vulgarment diem “masclisme”, encara resta molt per fer, i des de l'àmbit laboral s'ha de lluitar per eliminar la discriminació, l'assetjament i l'explotació econòmica en els llocs de treball.

3- Classes socials, com es reprodueixen.

Hem de recordar que entenem les classes socials com les grans divisions de la població d'una nació determinades per la seua possessió, o no, dels mitjans de producció. És a dir, en base al seu treball i no al seu consum.
Marx i Engels parlaven de dues grans classes socials nascudes de la Revolució Industrial i el capitalisme; burgesia (posseïdora dels mitjans de producció i dels aparells de l'Estat), i el proletariat (no posseïdors dels mitjans de producció ni del poder polític)
Però dins d'aquestes dues grans classes sempre hi ha hagut classes i estatus, que tenen una relació entre si dialèctica, de vegades amb interessos confrontats.

Després de la Segona Guerra Mundial i el desenvolupament de les socialdemocràcies a Europa, nasqué el que anomenen “classe mitjana”, que segons el marxisme clàssic es pot entendre com classe obrera o com “aristocràcia obrera” en termes de la III Internacional -doncs no són amos de la plusvàlua d'altre treballador-, però tenen un estatus econòmic més alt que d'altres treballadors, gràcies a treballs més qualificats i per tant, més ben pagats.

Un dels problemes a l'hora de definir les classes socials venen quan es vol identificar la classe social d'un individu mesurant la seva despesa o consum. És ací on la ideologia capitalista ha jugat a l'engany (i s'ha de dir que moltes vegades ha guanyat), enganyant masses fent-los creure que per adquirir més productes de consum (electrònica,cotxes, etc) deixaven de ser de classe obrera/proletariat i s’englobaven en aquest terme indefinit i eteri com és “la classe mitjana”.

Si una de les maneres d'identificar les classes socials és saber la seua possessió o no dels mitjans de producció, i per tant del nivell econòmic del que disposa, aquest nivell econòmic es reflecteix en trets socials/culturals, com poden ser el nivell d'estudi, la vestimenta, l'habitatge, les relacions socials i els hàbits de consum.

La ideologia capitalista sempre ha difós el missatge que les classes socials no són estanques – com entendríem la societat estamental d'abans de la Revolució Francesa- i proclamaven la “meritocràcia” o el concepte més popularment conegut, gràcies a les pel•lícules i demés productes audiovisuals de masses americà, el “american dream”. Si vols, pots.
Si això fóra completament cert, com és que la majoria de famílies alt-burgeses continuen sent les mateixes que fa 50, 60 o 70 anys? La irrupció de l'electrònica ha fet aparèixer uns nous grans magnats (Bill Gates, Steve Jobs), però en els sectors  de la banca o de la indústria, quants nous magnats han aparegut percentualment els darrers 30 anys?

El que la ideologia capitalista sempre ha intentat amagar és que les classes socials (tot i que amb millores o empitjorament del seu estatus econòmic per cicles econòmics o canvis polítics) solen a la permanència. El marxisme, però, explica, amb el materialisme dialèctic, com l'acció de la classe dominant crea les condicions per la irrupció de la classe dominada, i són aquests daltabaixos -revolucions- les que canvien la realitat política, i aquesta les classes socials: característiques culturals, poder polític, art, cultura, religió, moral, etc.

Podem hui dir que existeixen les classes socials?
Hui en dia podem dir, sense cap mena de dubte, que les classes socials continuen existint doncs continuen havent-hi posseïdors i no-posseïdors dels mitjans de producció. És evident, però, que l'economia capitalista de les acaballes del Segle XX i principis del Segle XXI és molt més sofisticada que la del Segle XIX, i les relacions entre classes socials ha mutat i s'ha fet més complexa.

En defensa de Marx i d’Engels s’ha de dir que les lectures esbiaixades o manipulades pels seguidors o detractors d’aquests pensadors han provocat que es parle del “Marx profètic”, i que conseqüentment, es diga que es va equivocar en les seues prediccions.
Marx i Engels van dibuixar un primer croquis, van posicionar els diferents subjectes (les classes socials) en un plànol teòric on analitzar i entendre les relacions socials i econòmiques.
Hui dia cal més que mai continuar l’estudi social per detectar i estudiar les diferents classes socials i els seus estatuts, per entendre millor la societat contemporània i que les anàlisis polítiques siguin més encertades i acurades, portant-nos a una praxis sòlida i eficaç.
El capitalisme ha mutat i, per exemple, a dia d'avui trobem els assalariats no posseïdors dels mitjans de producció però amb feines qualificades i ben remunerades amb responsabilitats dintre de grans empreses. Trobem, també, els “autònoms” posseïdors dels mitjans de producció, però que no solen apropiar-se de la plusvàlua d'altre treballador, doncs solen ser tipus de feina manuals o de servei (lampistes, propietaris de petits comerços, propietaris de bars, etc). Pagesos propietaris de petits trossos, sovint amb règims de treball propers al feudalisme, doncs una part de la collita va a mans de grans empreses a canvi d'uns preus, sovint rebentats a la baixa per aquestes empreses viticultores o cadenes de distribució.
Què els uneix a aquestes noves i les velles formes de classes socials?
Per un costat, tot i ser amos dels mitjans de producció, no ho són pas de l'apropiació de la plusvàlua de cap altre treballador, i per d'altre, que no controlen el poder polític de l'Estat amb totes les seues eines i mecanismes.
La ideologia capitalista ha fet córrer la idea, a través dels seus mitjans de comunicació i la propaganda de la seua ideologia –  la publicitat-, que aquestes noves formes de treball no són de classe treballadora, que no hi ha classes socials, que és una rèmora del passat i que les classes socials són la coartada de “vagos y maleantes”, desafectes a la política i inadaptats diversos.

Però veiem que la gran majoria de la població continuada nugada a treballs mal remunerats, amb condicions laborals en clar retrocés gràcies a les successives reformes laborals pactades pels nous sindicats verticals, i sense accés a una vida política oberta i participativa.
Com es reprodueix aquesta massa de treballadors i treballadores, aquest “exèrcit de treballadors” sense accés al poder econòmic i polític?
Per entendre millor com es reprodueixen les classes socials i quins processos determinen el seu hàbit reproductiu biològic i social recomanem el treball del sociòleg francès Pierre Bordieu i els seus conceptes habitus,camps i capital.

Per realitzar aquest treball hem consultat  l'estudi “Transmisión intergeneracional de la pobreza”, de 2008 de l' Instituto Nacional de Estadística (Estat espanyol) aporta dades molt interessants que ens permeten veure la importància del nivell econòmic de les parelles per la formació acadèmica dels seus fills/filles i el seu futur treball, i per tant ingrés de diners:

(…) Nivel de renta media por persona y por unidad de
Consumo según la frecuencia de los problemas económicos
sufridos en el hogar en la época de la adolescencia
Muy a menudo 7.648 -11.501
Con frecuencia 7.897 -11.899
Ocasionalmente 7.948- 12.082
Raramente 8.660 -13.082
Nunca 9.695 -14.702
Fuente INE. Encuesta de Condiciones de Vida 2005
Como se podía prever, los adultos que de adolescentes vivían en un hogar en el que muy a menudo o con frecuencia se sufrían problemas económicos obtienen menores ingresos por unidad de consumo en su actual hogar que los que tuvieron raramente o no sufrieron en absoluto dichas dificultades durante su adolescencia.
Destaca también la diferencia de más de 3.000 euros existente entre los adultos cuyos hogares sufrieron dificultades muy a menudo, los cuales reciben actualmente 11.501 euros por unidad de consumo en media y los que provienen de hogares en los que nunca hubo dificultades económicas en la época de adolescencia del actual adulto, estos últimos alcanzan una media de ingreso por unidad de consumo de 14.702 euros. (…)

Així doncs podem veure que el nivell d'ingressos dels pares te un caràcter essencial en el futur econòmic dels fills i les filles.

4-Conciliació de món laboral i la reproducció biològica.

L'eufemisme “conciliació del món laboral i la reproducció” s'utilitza per anomenar a l'esforç econòmic de les parelles quan decideixen tindre descendència, i molt especialment a l'esforç de les dones per atendre els fills i la llar un cop abandonat (o fetes fora) del lloc de treball quan es queden embarassades, com veiem amb  les dades que ens dóna el Instituto Andaluz de la Mujer, que afirma que el 2008 es van triplicar les denúncies per acomiadament nul.
A això s’hi ha de sumar que el preu mitjà de les escoles bressol a l'estat espanyol és de 254 Euros/mes, disparant-se fins els 390€ en determinades llars d'infants, i que la relació entre nadons nascuts el 2007 als Països Catalans i les places en escoles bressol públiques ofertades són més que desastroses:
Número de places d'escoles bressol (2007) illes 2.429 CAC 4.610 PV 4.198
Nens nascuts (2007) illes 12.093 CAC 77.120 PV 50,784

Davant això, la eixida és clara: la dona abandona el lloc de treball per dedicar-se a l'atenció dels infants, com ens ensenya la següent dada:
Excedències laborals per cuidar fills (dones 2007)
 illes 915 CAC 4.629 PV 4.271
Excedències laborals per cuidar fills (homes 2007)
 illes 52 CAC 186 PV 132

L’excedència laboral és una de les eines que l’Estat del benestar familiarista posa en disposició dels i les habitants per promoure la reproducció biològica. Aquesta forma d’entendre l’Estat del benestar comuna als països del sud d’Europa (Portugal, Itàlia, Grècia i Estat espanyol) és, malauradament, inferior en equitat i eficiència al millor i més àmpliament implantant als seus Estats, el model nòrdic.

Per què és la dona de la parella la que deixa la feina en lloc de l'home? Segons l’estudi “Fecundidad y actividad económica de las mujeres en España”, de Jesús Sánchez Fernández i José Sánchez Maldonado, de la Universitat de Málaga (Andalusia), en el cas que l'abandó siga voluntari i no un acomiadament improcedent, les raons més usuals són:
-L'home de la parella sol tindre un sou més elevat, i per tant és millor per l'economia familiar que siga ell qui continua treballant.
-L'estabilitat dels llocs de treball ocupats majoritàriament per dones sol ser més baixa, justificat per la propaganda capitalista com “flexibilitat” per amagar el seu veritable nom: precarietat. Davant d'aquesta incertesa són les don
es les que tornen a casa per atendre els fills.
-L’actitud masclista de molts homes, que veuen en la natalitat un moment perfecte per que la dona torne a la llar, i amb la dependència familiar pel sou de l'home, establir una relació de poder-dependència més profunda.

Les polítiques dutes a terme pels successius governs del PP i del PSOE al govern espanyol van en la línia oposada a aquestes demandes socials (per ex. treballs estables, equiparació home-dona als llocs de treball, major número de places en escoles bressol, racionalització dels horaris de treball) i com podem veure, la conciliació del treball assalariat amb la reproducció és poc més que una quimera en les societats capitalistes.
La reproducció biològica tan sols es veurà a l'abast de tothom quan les places d'escoles bressol siguen suficients pels nadons nascuts, quan les baixes per paternitat siguen posades al mateix nivell que les baixes per maternitat, i quan les dones tinguen un lloc de treball estable, ben remunerat i que les assegure la seua tornada un cop acabada l'excedència o baixa.

5- L’estat del benestar a l’Estat espanyol.
Entenem Estat del benestar com un plantejament de model general impulsat per les socialdemocràcies europees després de la II Guerra Mundial,  i assumit per l’Estat per garantir certs serveis i garanties socials per la totalitat dels habitants d’aquest Estat.  Aquest plantejament es fonamenta en tres pilars: benestar, democràcia i capitalisme.
No entrarem a valorar ara i ací els nostres dubtes de si democràcia i capitalisme poden, ni tan sols, figurar a la mateixa frase, simplement agafarem aquesta definició feta pel sociòleg anglès  T.H. Marshall.
Però l’Estat del benestar no és un conjunt de teories o aplicacions pràctiques monolítica i homogènia, i cada Estat ha modelat el seu Estat del benestar a les seues característiques històriques, socials i econòmiques. A l’Europa contemporània podem parlar de quatre grans models d’estat del benestar:
– el nòrdic.
– el continental.
– l’anglosaxó.
– el mediterrani.
A l’Estat espanyol s’han implementat un seguit de lleis i pràctiques públiques que poden ser comunes amb Portugal, Itàlia i Grècia, i que es caracteritzen per basar el seu funcionament en l’atenció subsidiària i familiarista.
Aquesta forma d’Estat del benestar fonamenta l’ajuda de l’Estat en les famílies que s’adrecen a ell per demanar ajudes o subsidis (famílies nombroses, deduccions fiscals, ajudes a la dependència, etc). Aquesta forma d’Estat del benestar es contraposa amb el model nòrdic, compartit per Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia i Holanda, que es caracteritza per la seua universalitat i vocació global de l’Estat.
L’Estat del benestar familiarista, implantat a l’Estat espanyol a la mort del dictador Franco, té mancances en equitat i eficiència que avoca les persones a una desprotecció laboral i social que afecten, i molt severament, els seus desitjos i possibilitats de reproduir-se.

6- L'avortament, eina necessària per l'ajustament econòmic de la classe obrera.

Com ja hem vist en els anteriors punts, la reproducció és una de les assignatures pendents dels governs socialdemòcrates espanyols, sempre més pendents de la claudicació davant la patronal i els grans interessos econòmics que de millorar les condicions materials dels habitants d'aquest Estat.

El primer que cal exigir és el dret a l'avortament lliure i gratuït, doncs és la dona qui ha de decidir sobre el seu cos i la seua voluntat o no de ser mare. A aquesta raó, tan simple i directa a primera vista, s'hi oposen els sectors més retrògrads de la societat espanyola, aquella que enyora “l'ordre i les bones maneres” que imposava el règim als joves, en especial a les dones i als i les homosexuals.
Però per damunt d'una moral catòlica -que ací no entrarem a valorar, tot i que en podríem parlar i molt del seu suposat amor a la vida humana, sempre que no siga un africà que reclama preservatius per evitar la SIDA, que no siga una revolucionària,etc- per damunt de tot, com dèiem, hi ha el dret al propi cos, a la base de qualsevol debat.

Però nosaltres, com a sindicat sociopolític, volem oferir una perspectiva laboral i social de l'avortament, més enllà de les legítimes exigències del dret a decidir sobre el propi cos.
I una de les raons bàsiques per a nosaltres és la regulació voluntària de cada dona o parella de la seua reproducció per controlar la despesa i les condicions bàsiques materials, tant del possible nadó com de la dona o parella.

És cert que existeixen molts mètodes anticonceptius, però no s'han de delimitar quins són legals o no segons la moral cristiana, doncs si fos la moral argument legal, també serien prohibits el preservatiu, la “píndola de l'endemà”, i d'altres mètodes. Tanmateix, no té cap sentit que els successius governs espanyols mantinguen aquestes restriccions per exercir la interrupció voluntària de l'embaràs però permetisquen d'altres formes anticonceptives. La regulació tan restrictiva de la interrupció voluntària de l'embaràs només se sustenta pel dogma cristià i patriarcal, i la pressió política dels partits més retrògrads.

La interrupció voluntària de l'embaràs s'ha d'entendre com una eina reguladora més de l'economia domèstica de la classe obrera. Com hem assenyalat, les baixes per maternitat són escasses, la pressió patriarcal per deixar la feina quan una dona queda embarassada releguen la dona a la llar apartant-la de la independència econòmica, les escoles bressol públiques són escasses i les privades caríssimes, les persones que a l'adolescència passen més dificultats econòmiques solen tindre estudis més primaris i feines més mal pagades, i una dada més: segons l'estudi abans esmentat, les famílies amb més fills solen repercutir en el futur econòmic d'aquests fills:
“La intuición lleva a pensar que el número de hermanos en el hogar puede ser una variable clave para determinar las condiciones económicas y educativas que disfruta el adolescente y que afectará a su potencial económico futuro. Por tanto se incluye esta variable en el análisis que se realiza a continuación.
Efectivamente tras observar el cuadro 20 se puede afirmar que haber tenido un
determinado número de hermanos en la adolescencia afecta a la renta media
obtenida en la etapa adulta. En términos generales, la renta media por unidad de consumo. diminuye cuando aumenta el número de hermanos pasando de los 14.347 euros en el caso de haber tenido un solo hermano a los 11.416 euros si se tenían cinco o más hermanos.
La única excepción a la regla anterior la constituyen los adultos que fueron hijos únicos en su adolescencia. Estos adultos disponen de una renta media por u.c., 13.740 euros, superior a la de los adultos que tenían dos o m&aacute
;s hermanos pero se sitúan por debajo de los adultos que tenían un solo hermano durante su etapa adolescente.

La natalitat a l'Estat espanyol els darrers anys ha augmentat, però hauríem de mirar quins factors han provocat aquest repunt de la natalitat i intentar anticipar si aquesta pujada de la natalitat pot mantenit el seu creixement els darrers anys.
Segons els professors Jesús Sánchez Fernández i José Sánchez Maldonado, de la Universitat de Málaga (Andalusia) , podem concloure que els tres grans factors que provocaren aquesta pujada de la natalitat són:
1- Els nous patrons de fecunditat importats per la població immigrant.
2- La decisió de tindre fills s'ha anat posposant, i la població ha anat envellint i ara està havent-hi un rebrot de la fecunditat motivat pel que es coneix en termes demogràfics com “fecunditat diferida”, o siga, creixement “espectacular” després del brutal estancament dels finals dels '70 i '80 del Segle XX.
3- Gran oferta de treball els darrers anys, gràcies a la marxa de l'economia basada en el “totxo” i l'especulació.

Però els autors assenyalen que si bé la taxa de natalitat ha augmentat els darrers, això contradiu la teoria neoclàssica que diu que quant més alta és la renda de les parelles, més fills poden tindre. Sembla contradictori, però no ho és si tenim en compte com s'ha arribat a eixa renda més “elevada”, que no és d'altra manera que amb la incorporació decidida de les dones al mercat laboral, i posposant la maternitat, en ocasions indefinidament.
Aquestes dones no poden aturar la seua activitat laboral per tenir fills, si volen mantenir una qualitat de vida digna.

7- Conclusions

Era l’objectiu primer d’aquest document estudiar i fer un resum a l’abast de tothom qui ho volgués llegir de les polítiques socials referents a la reproducció biològica i social, la situació de la dona al món del treball assalariat i l’impacte de la nova reforma de la llei de l’avortament en la classe obrera.
Després de l’estudi de les dades referides a les polítiques socials a l’Estat espanyol creiem que s’ha evidenciat que han estat, i són, del tot inútils per combatre la discriminació de la dona al món del treball assalariat.
Per què? Doncs creiem que el model d’Estat del benestar de tipus familiarista que s’han impulsat des de l’Estat espanyol – i els Estats del sud d’Europa: Grècia, Itàlia i Portugal- no creen una estructura efectiva que permitisca l’accés efectiu de la dona al mercat laboral.
És aquesta forma d’Estat un dels culpables de la discriminació de la dona al món del treball, doncs és la dona qui ha de retornar a la llar per cuidar fills o dependents, la que veu com si l'imposen “sostres de vidres” o se li coarta la seua decisió de practicar la interrupció voluntària de l’embaràs.
En aquest model de capitalisme, en crisi però sempre depredador, és on la classe obrera veu més necessària que mai la demanda de poder decidir quan i com tindre descendència. L’economia domèstica es veu terriblement afectada per aquesta decisió, i l’Estat del benestar familiarista és, contradictòriament, poc revulsiu per augmentar la natalitat per la seua manca de recursos i polítiques socials. La classe obrera hem de reduir o fins i tot descartar les nostres ganes de tindre descendència, doncs l'Estat capitalista no ens assegura solucions ni ajudes efectives materials per aquesta tasca reproductiva.

Compartir: