Qualsevol que miri les notícies dels últims mesos podria pensar que el món s’ha tornat boig i que les decisions d’un senyor decrèpit a l’altra banda de l’Atlàntic ens portaran irremeiablement cap a una guerra mundial sense aturador. Aquesta fotografia no és del tot desencertada, però la realitat és que, per molt que pugui semblar una bogeria, aquesta és la normalitat sota la qual opera el capitalisme. Allò que poden semblar només deliris de grandesa d’un líder estatunidenc són, en realitat, el resultat d’anys d’hegemonia en decadència d’una potència imperialista que no pensa abandonar el seu poder econòmic i estratègic.
La successió d’esdeveniments té un fil de continuïtat tant entre ells com amb el passat, que dota de “sentit” —sota una lògica capitalista i imperialista— la barbàrie a la qual assistim. L’ordre mundial es troba en un moment de reconfiguració: el creixement il·limitat del capitalisme fins a l’últim racó del planeta genera les seves pròpies contradiccions —la generació de nous pols de poder econòmic, l’extinció de recursos naturals, l’explotació del Sud global i les resistències que se’n deriven.
Simultàniament, en pocs mesos hem vist una intensificació del genocidi a Palestina i l’explosió de solidaritat internacional que ha posat Israel en entredit; el segrest del president legítim de Veneçuela per imposar la cooperació amb els Estats Units i, en conseqüència, al seu accés al petroli; un canvi d’aliances a Síria i un pacte de les forces occidentals amb el govern jihadista per subsumir Rojava; l’agreujament del bloqueig criminal a Cuba que fa dècades que dura, i una guerra oberta contra l’Iran amb conseqüències a tota l’Àsia Occidental.
La fase actual de l’imperialisme, marcada per la competència econòmica dels Estats Units amb la Xina i els seus aliats dels BRICS, la cursa pels recursos crítics —com el petroli— i la decadència del centre imperialista europeu i estatunidenc en termes econòmics, porta la guerra dins seu, com ho ha fet sempre. Fa anys que, des de l’inici del conflicte a Ucraïna, se’ns prepara per assumir l’estat d’excepció i avançar dòcilment cap a la guerra.
Hi avancem sense que ni tan sols facin l’intent d’aportar motius nobles per lluitar: la farsa de portar la democràcia al món ha caigut després de revelar-se el polvorí que han generat els anys d’intervencions a l’Àsia Occidental i la seva connivència amb el genocidi a Palestina. En aquesta guerra, pretenen que hi anem a morir els de sempre, i servirà com a excusa per retallar drets, reduir el pressupost pels serveis públics en favor de la indústria armamentística i restringir drets polítics i civils en nom de la seguretat.
L’imperialisme es mostra, de nou, com a presó de pobles, límit a la sobirania i executor d’un ordre neocolonial que continua explotant la classe treballadora del Sud global i els seus recursos per mantenir l’engranatge capitalista de les classes dominants del Nord.
Europa, obedient súbdit de l’imperi estatunidenc, es dirigeix cap a una guerra en què ja no té res a guanyar, liderada per una extrema dreta que es mou com peix a l’aigua en un context de restricció de drets, alarma civilitzatòria i caos. Un context que es lliga indissociablement amb l’augment del racisme i la xenofòbia, especialment en forma d’islamofòbia, que justifica tant les intervencions a l’exterior com el control dels fluxos migratoris resultat de l’espoli, el desastre i la guerra imposats fora de les seves fronteres.
És el moment de preguntar-nos quin paper volem jugar des dels Països Catalans en aquesta reconfiguració violenta de l’ordre mundial imperialista. L’Estat espanyol, governat pel PSOE, es postula com a garant de la pau i principal opositor a la política internacional de Trump mentre manté la seva presència a l’OTAN, una aliança militar subordinada als Estats Units, i critica el genocidi mentre continua mantenint el comerç d’armes amb Israel. L’Estat francès, per la seva banda, es prepara obertament per a la guerra com a forma de tapar la seva crisi interna, amb un Macron amb aires de Napoleó que veu com França perd influència davant les seves antigues colònies que s’aixequen en resistència.
Si no volem lluitar i morir en les seves guerres, si no volem ser còmplices de la massacre i de la imposició de règims criminals contra la sobirania dels pobles, si volem defensar Cuba, Veneçuela, el Kurdistan i Palestina, és el moment d’anar més enllà. És el moment de situar-nos al costat de l’internacionalisme dels pobles lliures, al costat de l’autodeterminació de tots els pobles, fora de l’OTAN, de la Unió Europea i de tota l’arquitectura militar imperialista i globalitzadora d’un capitalisme socialment i ecològicament insostenible.
És temps de tornar a situar l’internacionalisme, l’autodeterminació dels pobles i la lluita contra l’imperialisme al centre de la nostra acció política, fent-ne un espai d’unitat d’acció. Una unitat que pugui impulsar una mobilització àmplia, popular i sostinguda, que prengui el relleu del vell lema del “no a la guerra” i el dugui més enllà.
L’objectiu no pot limitar-se a forçar el govern de l’estat espanyol més enllà d’aquest “no a la guerra”, sinó de reconfigurar el mapa polític perquè sigui possible un marc de relacions sobiranes i fraternes entre pobles. No hi haurà mai un estat espanyol ni un estat francès que no romangui supeditat als interessos del capital europeu i internacional, però sí que és possible una Europa de pobles lliures nascuts de la superació de les velles estructures de poder del capital, com són els estats nació, l’OTAN i la UE.
És el moment també de posar sobre la taula les conseqüències materials que tindran aquestes guerres en les vides de la classe treballadora. És moment de ser clares sobre com aquest marc bel·licista, basat en la superioritat occidental i la seva imposició neocolonial a la resta del món, és el terreny perfecte per al creixement de l’autoritarisme i del racisme a casa nostra.
Des d’Endavant creiem fermament que és el moment que, des dels Països Catalans, activem la mobilització contra la guerra i l’imperialisme. Que ens situem sense fissures al costat dels pobles que resisteixen contra l’imperi estatunidenc, que suposa actualment la principal amenaça per a la pau, la seguretat i la sobirania dels pobles. Contra l’imperialisme, el rearmament i el genocidi: sobirania i autodeterminació dels pobles.
Per uns Països Catalans internacionalistes: NO A LA GUERRA, NO A L’OTAN.