Discurs final complet de l’acte de celebració dels 25 anys d’Endavant
Patri G. Vallejo i Irene Mira
14 de juny, Sabadell, Països Catalans
Palestina com a epicentre de l’ofensiva reaccionària
És impossible començar aquestes paraules sense parlar de Palestina, perquè estem assistint a l’assassinat d’un poble en directe i nosaltres, com a internacionalistes, no ho podem permetre. No podem permetre aquest atac flagrant a l’autodeterminació dels pobles perquè cada mort perpetrada a Palestina és un atac directe cap a tots els pobles oprimits del món. Palestina ha estat i és un far de resistència i de dignitat per a qui aspirem a un present i un futur de nacions lliures. Per això no podem deixar de parlar de Palestina i no podem deixar de cridar contra l’estat genocida d’Israel.
Però no perdem de vista el marc general, perquè el que ocorre a Palestina és una peça clau, la més sagnant, la més violenta, de tot un conjunt d’accions que es despleguen arreu, també a casa nostra. Israel s’ha situat a l’avantguarda reaccionària en els darrers dos anys: ha superat tots els límits del que era èticament acceptable i políticament correcte per a les democràcies burgeses d’Occident i no ha passat res. L’acció feixista i genocida d’aquest estat ha obert una finestra d’horror i violència d’estat que està alterant la percepció del que és admissible: si els assassinats indiscriminats de xiquetes i xiquets a Gaza no tenen conseqüències, per què n’han de tenir els intents de colp d’estat? Per què n’han de tenir les violacions sistemàtiques dels drets de les dones? Per què n’ha de tenir el fet d’haver deixat que 228 persones s’ofegaren durant la riuada?
Aquesta situació és una mostra més de l’intent de seguir preservant els beneficis i els privilegis d’uns pocs per damunt dels drets de la classe treballadora, perquè recordem que les cartes que juga l’extrema dreta són les cartes del capitalisme: les dels empresaris explotadors i la de l’ordre i la llei dels estats-nació.
Aquest genocidi sagnant no s’entén, però, sense la col·laboració necessària dels estats capitalistes occidentals, sense els que fan negoci de la massacre i, encara avui, dormen tranquils, sense la manipulació dels mitjans de comunicació que cada cop són més mitjans de propaganda del capital, sense la validació política de partits i institucions.
La defensa de Palestina és en l’actualitat una línia vermella evident per saber qui està del bàndol de la humanitat i qui està del bàndol de la distopia més salvatge que s’hagi pogut escriure mai. Alguns ho fan obertament en defensa dels seus interessos, i d’altres, senzillament, per por a caure de la seva posició amb aquest món que sembla que s’ensorra. A tots ells els diem que corrin, i que corrin ben lluny. Perquè quan aturem el genocidi, quan Palestina venci, quan el poble palestí sigui lliure i torni als territoris ocupats, no oblidarem qui va donar suport a aquest intent de genocidi.
I així, els mateixos que surten a onejar banderes infames de l’entitat sionista propaguen discursos racistes contra la població àrab. Es diguin Vox o es diguin Aliaça Catalana, es diguin PP o es diguin Junts. Sionisme és feixisme, i com a tal els tractarem.
En la deriva que ens trobem, arrossegades pel sense-sentit del capitalisme, hi ha qui vol convertir la por en odi cap a les persones migrades. Hi ha qui, espantat per perdre vots, fa seus els discursos racistes de l’extrema dreta. Ja ho dèiem, que no hi ha res més similar a un feixista d’Aliança que un convergent espantat. I ara n’adopten els discursos i les polítiques populistes, però el model polític que proposen ja és exactament el mateix. Polítiques racistes com la Llei d’Estrangeria, la política de fronteres pels pobres, enviats a morir, i via lliure al capital estranger, els Centres d’Internament d’Estrangers, on cada any es denuncien maltractes o fins i tot assassinats, l’assetjament policial o la barra lliure a les agressions feixistes són el seu projecte polític, estigui més o menys maquillat.
Perquè ara, que l’amenaça del feixisme és una realitat no només a les institucions de tota Europa, sinó que porta cinc anys materialitzada al poder de l’Ajuntament de Perpinyà, que controla els pressupostos al País Valencià i a les Illes, i que s’intenta escampar també a Catalunya amb la seva versió disfressada d’independentista, ens diran que aturar el feixisme és acostar-se al PSOE o a Sumar o al Nou Front Popular, rebaixar les expectatives, moderar el discurs i acceptar que no podrem fer tot allò que voldríem, però com a mínim no guanyarà l’extrema dreta.
Però és que el PSOE no només és un partit d’estat, d’un estat hereu del franquisme, no només és un partit que ha exercit la tortura, la infiltració i l’assassinat contra la classe treballadora organitzada –com són els casos recents d’infiltracions policials als Països Catalans, a l’esquerra independentista i a la nostra organització–, no només és responsable de les mateixes polítiques racistes que esmentàvem o del comerç d’armes amb Israel. Donar ales al PSOE com a garant de l’antifeixisme és la catifa vermella per a l’ascens del feixisme. És un miratge de maquillatge perquè tot continuï igual. I si tot continua igual, el feixisme continuarà creixent.
Això ja no és només una cosa de partits. L’onada reaccionària està aconseguit amarar grans capes de la societat. Està calant en gent propera, en grups que compartim, està impactant també a qui es considera d’esquerres i, fins i tot, antifeixista. Aquesta és la gran tasca del nostre temps. Aturar aquesta deriva. Protegir-nos, batallar cada espai, no deixar ni un mil·límetre d’espai a cap idea racista, espanyolista, classista, masclista, homòfoba o trànsfoba. Construir murs col·lectius i saber explicar que, per salvar-nos d’aquest món a la deriva, o ens salvem totes o no se salvarà ningú.
No farem ni un sol pas enrere, que aquí hem vingut a fer passos endavant. Cal donar la cara i posar el cos, com ho han fet totes les companyes que avui afronten casos repressius per plantar cara a Vox o a Aliança Catalana. Tot el suport per les companyes. I que li quedi clar a la Sílvia Orriols, a Louis Alliot i a Santiago Abascal: l’esquerra independentista i el poble treballador català tombarem l’extrema dreta.
Com deia aquell, ara és moment d’apretar les dents. Bona part de la nostra vida, de la nostra militància, serà això. Apretar les dents i continuar, preparar-nos, generar les condicions per tornar a mossegar.
Sabeu quan no creixia l’extrema dreta, tot i que el capitalisme ens duia la crisi, com passa ara? Quan el moviment feminista desbordava els carrers amb la vaga feminista internacional. Quan l’independentisme teníem clar que només hi havia una opció que servís a la sobirania del nostre poble: la independència. Quan preníem universitats, places i centres de treball per defensar els serveis públics davant dels dictats de la Unió Europea. Quan imaginàvem i posàvem paraules a un full de ruta de sortida a les misèries del capitalisme patriarcal, a un projecte de ruptura amb els estats ocupants i quan corria de boca en boca una proposta per implicar-se i dur-ho a terme entre totes.
Ara, en canvi, tenen ells la pilota. Ens toca córrer al darrere, i això sempre cansa més. Però si deixem d’apretar, donem el partit per perdut. I no hem vingut aquí a donar per perdut res.
El que fem ara, el que fem avui com a organització, com a moviment, com a poble en lluita, és absolutament imprescindible perquè demà puguem tornar a atacar, i siguin ells els que corrin al darrere, a la defensiva, espantats del que podem arribar a fer.
Per exemple, la revolució del 36 a casa nostra no s’explica sense tota la feina prèvia d’organització en sindicats, sense els ateneus obrers, sense les lluites locals o els aixecaments puntuals, fossin més o menys victoriosos per separat. Tot el que van fer prèviament va fer possible passar a l’ofensiva en el moment oportú. Ara, a nosaltres ens toca fer aquesta feina per quan fem arribar el moment d’atacar. Si volem construir la trinxera més gran d’Europa de nou, hem de començar a posar-hi les pedres.
Per un nou cicle amb els aprenentatges de l’anterior
Els darrers dos anys se’ns han presentat com una mena de canvi de cicle als Països Catalans. Els governs autonòmics han girat cap a la dreta, en alguns territoris més que en altres, i han volgut soterrar els conflictes i reivindicacions que van marcar l’agenda política anterior. Han venut que ara ells governen per a tothom: per a qui parla català i per a qui no, per a qui se sent espanyol i per a qui no, per a les empreses i els treballadors, per als homes i per a les dones, per a qui té diners i per a qui no. Però no és veritat: ells governen per als seus, per a qui guanya diners a costa de la classe treballadora, per a un projecte d’estat-nació que aniquila les llengües i cultures que no siguen l’espanyola i francesa i per a un ordre patriarcal que no està disposat a perdre ni un gram de privilegis ni consentirà que les dones i les identitats dissidents tinguem capacitat de decisió.
Ells, ara diuen haver canviat de cicle i ho fan d’una manera ben paradoxal, ja que recuperen els vells projectes dels calaixos. Han volgut tancar un cicle que parlava de llibertat i d’emancipació parlant del Hard Rock, de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, l’amoliació del Port de València, del 4t cinturó, del català a l’escola, de la rebaixa d’impostos i d’altres carpetes amb els fulls esgrogueïts tot reclamant que calia parlar d’allò que interessa a la gent. Però què és el que interessa a la gent?
Perquè, en canvi, no s’ha parlat del mateniment de la reforma laboral, de la llei mordassa o de la llei d’estrangeria com a full de ruta inalterable mane qui mane. I és que no és que la socialdemocràcia no tinga projecte polític, és que la socialdemocràcia, més moderada o menys, té un projecte polític antagònic als nostres interessos com a classe i com a poble.
A Madrid, ERC falca un govern espanyolista, Junts tracta de convertir-se en una mena de garant de la catalanitat, quan en realitat només són rancior, classisme i exclusió, i SUMAR i COMPROMÍS tracten de trobar un encaix que els permeta sobreviure dins de l’arc parlamentari. Mentrestant, el PSC és una de les sucursals més efectives de l’espanyolisme del PSOE al Principat: més desprotecció de l’habitatge, més turisme com a mecanisme per a enriquir-ne uns quants i empobrir-nos a tots i, de pas, desgastar la llengua i la cultura, expulsar la gent dels nuclis urbans i despersonalitzar el territori. I al País Valencià i a les Illes s’ha donat carta blanca a la dreta i l’extrema dreta per a recuperar les batalles de la primera dècada dels 2000: més castellà, més privatitzacions dels serveis públics i més pobresa. Tot adobat amb uns índex de turisme que fan insostenible la vida arreu.
Tot això ens fa veure que no és que no governen, que no en sàpiguen o que estiguen desorientats. És que uns governen contra nosaltres i els altres es deixen arrossegar per les lògiques del PSOE.
Malgrat tot, però, també hi ha indicis que la protesta al carrer torna a renàixer. En els darrers mesos els Països Catalans han esdevingut un territori de lluites actives i així ho han demostrat els nostres carrers.
Hem cridat ben fort que no estem en venda i hem omplit amb milers de persones València, Barcelona, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera de marxes històriques contra el turisme i pel dret a l’habitatge, en què hem reclamat la fi dels projectes especulatius amb el territori i de la submissió de les ciutats a les necessitats de la indústria turística, tot exigint que l’habitatge deixe de ser una mercaderia.
A Catalunya Nord, la resposta a l’extrema dreta a poc a poc va enfortint-se. Veiem com diferents espais aconsegueixen trobar-se i donar una resposta, com va passar el 1r de maig en la manifestació contra l’acte de Le Pen a Perpinyà.
Però també hem viscut moltes altres protestes. Hem vist el Pirineu eixir al carrer per a demanar una vida digna a les zones de muntanya, hem defensat el Casal Popular la Metxa de Ripoll i els drets civils i polítics que el govern de Sílvia Orriols i Aliança Catalana estan atacant i hem posat la veu al servei del poble palestí en cada comarca, en cada concentració i en cada manifestació, i així ho farem fins que Palestina siga lliure del riu fins al mar.
I no podem fer altra cosa que recordar que aquest acumulat d’organització i lluita al carrer ha estat especialment fort al País Valencià: després de la pitjor catàstrofe natural viscuda a casa nostra i a causa d’una gestió nefasta i negligent d’aquest esdeveniment, hem articulat amb els moviments socials i polítics una resposta popular ràpida i forta va omplir de solidaritat i també de lluita els pobles de l’Horta Sud, la Ribera, la Plana d’Utiel-Requena i la Foia de Bunyol, així com els carrers de València ciutat. Amb 150.000 persones en la primera manifestació per a exigir la dimissió de Mazón i desenes de milers en les set marxes posteriors, hem assistit a les mobilitzacions més massives de les darreres dècades a la ciutat.
La pressió sobre les institucions valencianes ha estat tan forta que s’ha aconseguit una fita clau en les lluites socials d’aquesta part del país: convocar una vaga general. El 29 de maig els sindicats de classe, juntament amb els moviments socials i polítics, vam dir que ja n’hi havia prou. Mentre encara vivim en un dol col·lectiu que durarà dècades la Generalitat menteix, manipula, insulta i roba a mans plenes. Per això, i com diuen les companyes del Casal Popular de Nules, mentre ells ens robaven la vida amb una riuada d’ignomínia, nosaltres la vam donar amb solidaritat i orgull.
I tot i així, sabem que això no és prou. Que cal apuntar més amunt, que cal fer passos endavant. Quins són aquests passos?
Fa poc, un company de l’Horta Sud recordava, en una conversa que teníem en què parlàvem de la lluita sorgida com a resposta a la dana, que el poder té sempre dues opcions: integrar o desintegrar. De l’anterior cicle polític hem après de les dues. I tenim clar que ens n’hem de protegir mitjançant les nostres formes d’organitzar-nos i de lluitar, i no pas perquè confiem en companyes més o menys incorruptibles. És així que si acceptem les regles del joc, estarem perdudes, però si actuem de forma realment col·lectiva i a partir del conflicte i la lluita, podem vèncer. Per exemple, un delegat sindical pot ser comprat. Però si tens tota la plantilla organitzada, si tens tot el sector, això ja és molt més difícil. Un llogater pot solucionar el seu cas, però el conjunt de llogateres del país, en el marc d’aquest sistema, no. Una dona pot accedir a un lloc de poder i responsabilitat i sortir de la precarietat. Però el conjunt de les dones, no. Per això, ni la plantilla de treballadores, ni les llogateres, ni les dones, no trobarem solucions en el capitalisme i, per tant, tampoc no les trobarem en l’esquerra reformista –si és que li podem dir tal cosa–, que pretén amotllar-se al marc d’allò possible ara mateix.
En això, les feministes són un bon exemple. Quan s’esgotava el cicle d’ofensiva, després de les vagues generals de 2018 i 2019, quan es començaven a veure certs símptomes d’esgotament, quan institucions i partits polítics havien començat una tàctica agressiva d’integració –com vam viure en el procés d’institucionalització en el qual tothom de cop era feminista–, quan aquests mateixos partits i institucions intentaven escapçar els elements més combatius i dinàmics del moviment feminista a través de la repressió –com vam veure en casos com els de l’Assemblea Feminista de València, Hi Érem Totes de Manresa, 8 Mil Motius de Sant Cugat o Subversives Castelló–, en comptes de recular, en comptes de quedar-se a la defensiva i anar perdent terreny, van fer un pas endavant. I van crear, al 2020, la Xarxa de Feministes Anticapitalistes dels PPCC. Per enfortir el feminisme anticapitalista, per donar-li un marc nacional, per tenir una estructura pròpia de representació i no haver de pidolar a les institucions, que volien integrar-nos o desintegrar-nos, que ho facin per nosaltres.
Perquè estem fartes de l’esquerra reformista que ni reforma. De l’esquerra popular que no és poble. Dels independentistes que no volen més que apaivagar el conflicte nacional amb molles autonomistes. Dels ecologistes que accepten el turisme com a puntal econòmic. Dels pacifistes que venen armes a Israel. Dels feministes que financien organismes antiavortistes. Dels que diuen ser amb la lluita del poble i no fan més que enfortir els mecanismes repressius de l’estat.Ni confiem que representin els nostres interessos ni, com dèiem, ningú no ho podrà fer victoriosament. Això també ho hem vist en el passat cicle. Fins i tot un govern decidit i legitimat, sense un poble disposat a lluitar, no pot fer res. Aquesta és la diferència entre el nostre projecte polític i la resta. Per això no ens podran integrar. I per això no ens podran desintegrar. Perquè no delegarem en ningú la representació de la força popular, de la classe treballadora organitzada, del nostre país complet: construïm la nostra pròpia força, ens representem a nosaltres mateixes i fem que tot avanci a partir del conflicte i la lluita, i no del pacte i la pacificació. Portem la batalla a tot arreu: als carrers, als centres educatius, als centres de treball, a les institucions, i a les cases també. Perquè les coses es mouen, movent-les, i no anunciant que les mouràs. I perquè la història pesa de forma que només els pobles, i no els individus, la poden moure. Ni hi ha salvacions supremes, ni el socialisme cau del cel: el socialisme es construeix des de ja, la història s’escriu des de ja i el futur es pren des de ja.
I que proposem endavant?
Nosaltres, la manera que coneixem de construir és organitzant-nos. Però també sabem que fer-ho en solitari no és possible. Totes aquells que militem a Endavant estem segures que la nostra és la millor proposta política per caminar cap a la ruptura, però ho volem fer en colze a colze.
Al contrari del que plantegen els espais polítics que volen autoreferenciar-se com a únic agent que pot contribuir a un trencament revolucionari, nosaltres no creiem que ni Endavant, ni l’Esquerra Independentista, ni cap altre espai polític per si sol represente la riquesa de les forces revolucionàries dels Països Catalans.
Davant d’un món que s’atomitza cada dia més, creiem que és el moment de treballar de manera coordinada i de convergir amb l’anticapitalisme organitzat en espais sectorials des d’on poder discutir i establir estratègies polítiques clares i compartides. En aquest sentit, celebrem l’aposta cap a una major unitat estratègica i organitzativa del moviment per l’habitatge al Principat, a partir del Congrés d’Habitatge de Catalunya, l’articulació de Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans i, en general, una major tònica favorable al debat sincer i al treball comú entre diversos espais que comparteixen la voluntat de ruptura amb el sistema capitalista, patriarcal i colonial.
Però tot això no ens ha de fer perdre de vista els nostres trets diferencials més clars: nosaltres som independentistes, socialistes i feministes perquè els anys de lluita i d’organització ens han demostrat que als Països Catalans l’alliberament social i l’alliberament nacional són les dues cares d’una mateixa moneda.
La confrontació amb els estats espanyol i francès són la confrontació amb un projecte nacional que ens vol desparegudes. Els estats sota els quals vivim sotmeses no obliden ni per un segon que són un estat-nació capitalista i patriarcal, i és per això que farem bé de no oblidar tampoc que cada embat contra Espanya és també una empenta més per a caminar cap a la llibertat de classe i de gènere als Països Catalans.
Quan diem que els tres eixos no són un eslògan buit per a pancartes i cartells és perquè la independència, el socialisme i el feminisme són necessitats reals del nostre país i del nostre poble cada vegada que s’aprova una llei que ataca les persones que parlem català o el consell de torn nega el dret a escolaritzar en valencià les criatures, cada cop que es dificulta el dret a l’avortament perquè els hospitals de les nostres comarques es neguen a atendre’ns perquè els drets individuals d’alguns metges estan per damunts dels drets de les dones o cada vegada que s’acomiaden companys per engegar seccions sindicals als seus llocs de treball.
El repte és majúscul, ho sabem, però els 25 anys que portem a les esquenes ens donen l’energia i la intel·ligència col·lectiva suficients per a saber que anem pel bon camí, que demà no farem la revolució però que no s’ha de defallir mai en la tasca ni en l’esperança perquè, al final, resistir és véncer i, nosaltres, i ho sabeu, hem trobat els millors companys i companyes per a fer-ho.
Tots aquests anys hem assolit grans fites en la construcció d’estructures i moviments populars arreu dels Països Catalans al servei de la nostra gent que ens reforcen en la idea que hem de seguir treballant per un país feminista i socialista en llibertat. La Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans ha estat un exemple clar, amb la seva tasca imprescindible en la resposta política i material a la crisi de la dana. Aprofitem per reconèixer aquest paper puntal i posar en valor l’existència de la xarxa i tota la feina feta aquests darrers set mesos des del 29 d’octubre.
Sobre la voluntat de construir una força pròpia, popular i autoorganitzada, hi haurà qui digui que no és moment de grandiloqüències, que hem apuntat massa alt, que l’independentisme és mort o que la gent normal no ens entén i per això hem d’apropar-nos al sentit comú. Però com deia una companya, fa anys, parlant de la veïna del tercer segona, la gent normal tenim clar quins problemes patim, i tenim clar quines solucions necessitem, encara que ara mateix ens diguin que no són possibles. Perquè la tasca de les revolucionàries no és assumir allò que avui sembla possible, sinó precisament fer possible allò que avui sembla impossible.
I és que la realitat és tossuda, i ensorra totes les dosis de renúncia disfressades de realisme. Perquè la realitat del nostre poble és diversa i les catalanes d’avui també ens diem Oumaima, Rania o Mohamed. I aquesta realitat callarà la boca a tots els Josep Maries que vinguin. Perquè les catalanes d’avui som lesbianes, trans, no binàries i, com també deia una companya, ens estimarem com vulguem i avortarem quan ens doni la gana. I aquesta realitat aturarà els peus a tots els reaccionaris que volen dir-nos com hem de viure. Perquè les catalanes d’avui, com les d’ahir, parlem tortosí, rossellonès, apitxat, central o mallorquí. I aquesta realitat passarà per sobre de tots els que ens volen esborrar com a poble.
Perquè tenim un projecte clar davant de tot això: el nostre projecte es diu socialisme, es diu feminisme, es diu Països Catalans.
Nosaltres no reivindiquem els Països Catalans perquè siguem unes nostàlgiques, ni perquè glorifiquem les conquestes de no sé quin rei passat. Nosaltres defensem els Països Catalans perquè aquells que diuen que l’independentisme ha mort, que els Països Catalans no són possibles, s’equivoquen.
Qui creu que segles de lluita, de resistència, de construir una comunitat nacional, ara desapareixeran per una derrota? El nostre tret diferencial, allò que ens identifica com a poble, ha estat aixecar-nos contra el poder. Ha estat el corpus de sang, la revolta dels maulets, la setmana gloriosa, la Vaga de la Canadenca, l’antifeixisme del maquis, el referèndum independentista del 17, Urquinaona o la vaga general feminista.
I quan més ens volen esborrar, cada cop que ens ataquen, el país torna a dibuixar-se, precisament perquè necessita defensar-se del poder. Ho hem vist amb la resposta a la dana, ho hem vist i ho veurem en la defensa de la llengua. Els Països Catalans són la rebel·lia de les classes populars catalanes contra uns estats que només signifiquen mort, explotació, destrucció de la nostra gent, del nostre territori i de la nostra cultura.
Els Països Catalans, per tant, no es poden construir a partir del racisme dels que diuen ser independentistes, a Catalunya, però no són més que una arma més de l’estat espanyol per afeblir el projecte independentista. No es pot construir a partir del folklorisme dels que diuen reivindicar la nació però només entenen la política mirant fora del territori, supeditats al processisme, com trobem a Catalunya Nord. No es pot construir a partir dels que han venut el país al PSOE amb els seus pactes inútils, que només han deixat el camí al retorn de la dreta de la mà de l’extrema dreta, com és el cas del País Valencià i les Illes.
Els Països Catalans són les classes populars en lluita, que a partir d’unes condicions concretes, d’una llengua comuna, d’una opressió i una resistència compartides, poden esdevenir una força realment imparable per l’estat espanyol.
I per això diem que tenim una proposta revolucionària. Perquè el trencament amb els estats espanyol i francès, l’activació de forces populars que suposa un procés així, el potencial rupturista que té l’autodeterminació i el procés de decidir de quina manera volem que sigui el nou poder polític… tot plegat evidencia una cosa: exercir l’autodeterminació és la nostra forma de fer la revolució. I nosaltres no entenem que sigui possible primer fer la independència i després la revolució, sinó que sabem que sense independència no hi ha revolució, sense revolució no hi ha independència. És dir, la insurrecció independentista és la nostra proposta revolucionària.
Perquè tenim la tradició i el llegat de lluita, que ens ha deixat un adob increïble en la terra que trepitgem les que lluitem avui. Perquè l’estat espanyol no se sostindrà si el conjunt dels Països Catalans ens declarem insubmisos al seu control. Perquè el moviment popular organitzat és ric i té suficient potencial per fer efectiva aquesta insurrecció. Perquè som una terra d’acollida que s’ha nodrit històricament de molts altres pobles i, per tant, dels seus aprenentatges que ens enriqueixen mútuament. Perquè hem esclatat mil cops i després de tantíssims anys, ni amb canons, ni amb tortures, ni amb cants de sirenes ens han aixafat. I això és el que ens fa dir sense cap vergonya que no hi ha projecte amb més possibilitats de ruptura que els Països Catalans construïts per allò que ens uneix: la lluita per existir com a poble, al servei del nostre poble.
25 ANYS I SEGUIM!
Tot això som nosaltres, Endavant i el conjunt de l’Esquerra independentista. Som una organització que des de la humilitat, però també des del convenciment, és netament revolucionària, independentista i feminista i per això ha patit i encara pateix repressió, criminalització, infiltracions o presó. Però també hem guanyat batalles i encara ens en queden moltes per guanyar. La nostra supervivència com a classe i com a poble, però també la supervivència de la nostra organització, assenyala algunes coses:
En primer lloc, assenyala la capacitat de reposar-se dels errors. És evident que al llarg de la nostra història hem comés errades. I que la història de l’Esquerra Independentista és una història de daltabaixos. Però també és una història de militants compromeses i de treball incansable.
En segon lloc, a parer nostre, assenyala com d’encertada, com de potent, és la proposta política de l’Esquerra Independentista en termes teòrics, ideològics i estratègics. Que un moviment que ha patit tants cops segueixi creixent, arrelant arreu del territori, incorporant noves fornades de militants a cada generació, no és per casualitat: és perquè conté una idea nuclear, la necessitat d’un projecte d’alliberament nacional vinculat a un projecte l’alliberament social, que és adequada per al nostre país, i que connecta amb el sentit comú de milers i milers de persones arreu dels Països Catalans.
Per últim, considerem que si una organització com Endavant ha pogut existir, créixer i evolucionar durant 25 anys, sobretot és perquè tenim un país extraordinari, amb un moviment popular extraordinari! És precisament gràcies a l’existència d’aquest moviment i d’aquestes lluites que nosaltres seguim existint i creixent.
Per últim, gràcies. De tot cor, a totes i cadascuna de les que heu posat el vostre granet de sorra perquè avui Endavant siguem aquí. A totes les companyes de l’esquerra independentista, per seguir nodrint aquest moviment d’allò que el fa imprescindible per aquest país: la militància, generosa, humil, des de cada racó del territori, i al costat de totes les causes justes.
A totes amb les que, tot i que no compartim organització, sabem que som camarades, i que donarem la cara l’una per l’altra a la trinxera que calgui.
A les companyes internacionalistes que ens han acompanyat. Tant és del país del qual vinguem, o el país al qual lluitem, perquè la lluita internacionalista serà la pàtria dels humans!
Per totes les que ja no hi són, a qui recordem amb tendresa. Per elles també renovem el nostre compromís, dia rere dia, i fem nostra la promesa de lluitar fins l’últim alè.
I a les que encara dubteu, però sabeu que voleu lluitar. Endavant és la vostra organització. A les que voleu fer de l’independentisme revolucionari l’empenta del nostre país cap a la llibertat, Endavant és la vostra organització. A les que creieu que l’esquerra independentista ha de fer un pas endavant, Endavant és la vostra organització. A les que s’estimen la nostra pàtria, i la volen lliure amb la llibertat de tots els pobles del món. Endavant és la vostra organització.
I si no és a Endavant, militeu. Perquè només així vencerem.
Perquè en record Polvi, el nostre límit només serà el cel.
Perquè no hem vingut a demanar molles, sinó a prendre el que és nostre.
Perquè mirem amb orgull qui som, i us mirem amb moltíssim orgull a vosaltres.
Perquè enyorem un temps que no ha vingut encara.
Perquè la nostra organització lluitarà fins al final per fer possible aquest futur en llibertat.
Visca totes i cadascuna de les lluitadores d’aquest món.
Pel socialisme, pel feminisme, pels Països Catalans.
Visca Endavant, visca l’esquerra independentista, i visca la terra!