Sobiranies, drets, autodeterminació.

El panorama de la darrera dècada és de color negre per a les classes populars del nostre país. Retallades de sous. Empitjorament de les condicions de vida. Augment de les desigualtats entre homes i dones i de la violència masclista. Lleis que atempten contra els drets civils i llibertats. Continuïtat d’un desenvolupament econòmic lligat a la destrucció del medi ambient. Agressions contra la llengua catalana. Atacs als nostres drets nacionals i democràtics més elementals. I tot això emmarcat en un context internacional d’agudització de guerres i del saqueig sobre els països pobres.

Res d’això no és nou, però hem vist com empitjorava en el context de la crisi. Ens havien venut des de fa quaranta anys que la Constitució del 1978, les autonomies i la integració a la Unió Europea eren instruments per avançar cap a majors quotes de llibertat nacional, benestar social i igualtat real per a les dones.

La crisi ha accentuat l’evidència de que tot això era mentida. I ha deixat clar que l’estat espanyol, com el francès, és incompatible amb les llibertats nacionals dels Països Catalans, i que el capitalisme patriarcal és incompatible amb la democràcia, el benestar social, l’internacionalisme, la cura del medi ambient i la igualtat entre homes i dones.

Tenim un diagnòstic àmpliament compartit. Però sabem com capgirar aquest sistema?

Sobiranies

Modificar lleis i fer reformes en el sí de l’estat de les autonomies i de la Unió Europea no canviarà els fonaments ni del sistema capitalista patriarcal ni de l’estat espanyol. Els canvis des de les actuals institucions són molt limitats i per sí sols no permeten transformacions real.

Si fem una ullada als darrers deu anys veurem com allò que ha afectat de manera més directa la vida del nostre poble s’ha decidit al marge i en contra del poble, en reunions a porta tancada entre polítics, banca, patronal i homes de negre que després es presenten a les institucions polítiques com a decisions inevitables. Aquestes decisions, es prenen en espais on les dones, que som la majoria de la població, hi estem infrarepresentades i els nostres interessos i necessitats són menystinguts.

Dació en pagament. No al rescat bancari ni de grans companyies d’infraestructures. No a les mesures privatitzadores d’austeritat. Serveis públics de qualitat. Fiscalitat justa i combat contundent contra el frau fiscal. Ensenyament en català. No a la guerra. Dret d’autodeterminació. Totes aquestes reivindicacions han comptat de forma sostinguda amb una aclaparadora majoria social. Si fora veritat que el poble ja és sobirà, tot això ja s’hauria aconseguit. Però aquests fets el que demostren és que qui té el veritable poder són les elits polítiques i econòmiques, i que l’actual sistema polític és un frau i no ens representa.

No hi pot haver canvi sense que el poble es faci seu el poder polític i econòmic. Que puguem decidir lliurement i sense ingerències tots aquells aspectes que afecten les nostres vides. És a dir, que conquerim sobiranies en tots els àmbits.

Drets

Les democràcies parlamentàries garanteixen un seguit de drets que a l’hora de la veritat són paper mullat quan topen amb els interessos fonamentals de l’estat o del sistema capitalista. El dret a l’habitatge és trepitjat pels interessos bancaris o de la patronal turística. El dret a la igualtat entre dones i homes és paper mullat davant tots els mecanismes per a reduir les dones a mà d’obra barata o gratuïta El dret de les llengües minoritzades a ser tractades amb peu d’igualtat és esmicolat davant l’interès de la unitat d’Espanya. El dret a llegar el medi ambient en condicions a les generacions futures és destruït pels interessos de determinats sectors econòmics. El dret a establir unes relacions internacionals de respecte i solidaritat és negat pels interessos de lobbys empresarials. I així podríem continuar amb desenes d’exemples més.

D’altra banda, en els darrers anys estem observant una regressió encara més forta en tot allò referent a les llibertats civils i polítiques. Els delictes d’opinió -una cosa en principi pròpia de les dictadures- formen part del paisatge quotidià. Es condemnen cantants i tuitaires, es limiten els drets de manifestació i s’amenaça la feina del periodisme crític.

Autodeterminació

Les llibertats nacionals dels Països Catalans són incompatibles amb el projecte nacional espanyol. Un projecte nacional espanyol lligat totalment als interessos de les elits polítiques i econòmiques, també les dels Països Catalans, i per tant enemic de tot allò necessari per a garantir els nostres drets nacionals, socials i de gènere.

Així doncs, per a que les coses puguen canviar, és imprescindible que exercim el nostre dret a l’autodeterminació. La conquesta del nostre futur passa per guanyar la plena sobirania política i econòmica i fer respectar els drets de les classes populars, inclosos els drets nacionals. I això no és possible si no es fa en el marc d’un procés en què decidim el nostre futur polític, al marge de les imposicions dels estats espanyol i francès, contra els intents de les diferents elits polítiques i econòmiques dels Països Catalans per arribar a pactes amb l’estat que suplanten la voluntat popular.

Plantem cara, conquerim el futur

Cada volta més gent sap que el capitalisme és un sistema contrari a la vida, i que l’estat espanyol és un estat antidemocràtic. I cada volta la gent es creu menys que amb l’actual dinàmica de desmobilització i institucionalització es puguen assolir canvis reals. Per això en primer lloc caldrà encendre espurnes, plantar cara, assenyalar els culpables del sistema en què vivim i rearmar la consciència que sí que és possible guanyar un futur digne.

Per a conquerir aquest futur ens caldrà teixir organització des de la base. Enfortir les iniciatives ja existents i crear-ne de noves. Poble a poble, ciutat a ciutat, barri a barri. De les espurnes noves, de tornar a dir les coses pel seu nom i d’una confiança en el canvi n’ha de nàixer un nou avanç de la unitat popular.

La campanya «Sobiranies, drets i autodeterminació» és una invitació a posar fil a l’agulla i a estendre com una taca d’oli una renovada mobilització. Som-hi?