Escriure sobre nosaltres és intentar plasmar sobre el paper un conflicte vital. Però les paraules, sovint, no poden reflectir tanta ignomínia. Si ho poguéssiu sentir… tanta ràbia, tant dolor contingut en un cos; i alhora tanta força i entusiasme per revertir la condemna d’un present que ens pretén aïllades, desorganitzades i reduïdes en els confins de la invisibilitat.

I és que la història de les dones de classe treballadora és la narració d’un passat forjat amb sang i foc. Heretges, bruixes, putes, sempre esclaves de l’altre -amo, patró, pare, marit. Constantment agredides, assassinades per ser qui som, tancades entre les quatre parets d’una habitació o empresonades entre barrots per subvertir un vell ordre que s’esfondra.

A la nostra esquena, segles de lluites, de derrotes i victòries. Davant nostre, un futur que cal guanyar. Coneixedores de la nostra situació d’opressió i explotació, hem assumit com a pròpia la necessària superació de qualsevol mode de producció basat en l’explotació. A principis del segle passat, Inessa Armand ens ho recordava: les dones no podrem desfer-nos de la servitud mentre existeixi el poder burgès, perquè el règim capitalista reposa sobre la nostra explotació.

Històricament, de fet, les dones hem tingut una funció central en el procés d’acumulació capitalista, com a productores i reproductores de la força de treball. En altres paraules, el confinament de les dones a la llar amb l’adveniment del capitalisme no es pot entendre si s’obvia que el treball domèstic i de cures -no pagat i no reconegut com a tal- es va erigir com el pilar sobre el qual es va construir l’explotació dels treballadors assalariats.

La incorporació de les dones al mercat laboral, però, no va canviar aquesta realitat. Ben al contrari: la doble jornada laboral esdevindria la norma. Aquesta situació, marcada per les desigualtats salarials i la divisió sexual del treball, ha persistit fins als nostres dies. És així com la conjunció entre capitalisme i patriarcat ens condueix irremeiablement a la feminització de la pobresa; una dinàmica d’empobriment i espoli d’abast mundial.

Malgrat tot, seguim avançant, sense aturall. Assumint la veu de totes aquelles dones que, fins i tot sense saber-ho, van fer de cada dia, un dia de lluita. Per nosaltres, per elles i per les que vindran, obrirem una finestra en aquest cel tancat, com deia Maria Mercè Marçal. I ho farem en col·lectiu, abraçant un nosaltres que ens sap protagonistes del nostre camí cap a la llibertat i la igualtat material.

Transcendint la por, de la nostra opressió en naixeran les eines pel nostre alliberament. Amb les vagues -com la del pròxim 8 de març-, ocupant els nostres centres de treball, responent a cada agressió masclista, fent nostres els carrers, fent nostra la nit. Recuperant, en definitiva, tots i cadascun dels espais que ens han estat negats. I ho farem juntes, organitzades.

Per fer-ho, qualsevol programa feminista ha de ser, necessàriament, revolucionari en tots els sentits. En aquesta direcció, cal impugnar els discursos pseudofeministes que dibuixen un col·lectiu de dones homogeni i que pretenen assimilar els nostres interessos amb els d’Ana Botín o Sol Daurella. Poc tenen a veure les nostres vivències amb les de les dones de classe benestant! I és que la nostra condició de dones també està marcada per altres sistemes d’opressió, com la classe, l’ètnia, l’opció sexual o la identitat de gènere, entre d’altres. És per això que cal trencar amb totes les violències que se sustenten en el sistema capitalista i patriarcal, i no només amb aquelles més visibles o contemplades en l’ordenament jurídic.

Ens volem vives, però també amb vides dignes. És necessari superar la divisió sexual del treball i socialitzar les tasques de cura que permeten el sosteniment de la vida. Per això cal expulsar el mercat del centre gravitacional de la política i abolir les estructures de dominació basades en l’acumulació del benefici privat a partir de l’explotació de la nostra força de treball i que actuen, encara amb més violència, quan qui tenen al davant és una dona o una persona migrada.

En poques paraules, hem de situar la vida al centre i, per tant, impugnar la submissió dels drets i el benestar a les lleis del mercat.

Per tot plegat, ens podeu seguir oferint les molles, però com deia l’Ovidi, volem el pa sencer.

Article d’opinió de Meritxell Brun, militant d’Endavant Bages i de la CUP Manresa, publicat al Nació Manresa el 04/03/2019