Un nou atac en format de tractat comercial internacional amenaça la poca sobirania que com a poble ens queda davant el poder de les corporacions multinacionals.
Es tracta del TTIP (acrònim en anglès de l’Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió), un tractat de lliure comerç que s’està negociant a porta tancada entre la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica, i que els partits liberals s’han afanyat a defensar com una necessitat per millorar el creixement econòmic i la competitivitat.
Després d’anys de pressió per part dels lobbys de les grans empreses multinacionals europees i estatunidenques, finalment el 13 de febrer de 2013 Obama, van Rompuy i Barroso anuncien l’inici de les negociacions per assolir l’acord transatlàntic.
Segons els documents que s’han pogut anar filtrant, el TTIP tindria tres grans objectius:
1- Eliminar les possibles barreres no aranzelàries (les aranzelàries pràcticament ja no existeixen), com ara l’eliminació de normes i regulacions estatals (democràtiques, socials, sanitàries, mediambientals, financeres…) que limiten els beneficis potencials de les empreses multinacionals.
2- Obrir el sector dels serveis públics i la contractació pública a les empreses multinacionals.
3- Establir una estructura judicial aliena al poder dels Estats per protegir les inversions i les perspectives de beneficis de les empreses multinacionals, davant possibles canvis legislatius i normatius dels Estats.
L’aprovació d’aquest tractat, doncs, a la pràctica implicaria una rebaixa dels drets laborals al no haver de reconèixer els convenis col·lectius; la introducció d’aliments transgènics, productes químics i la pràctica del fracking, fins ara parcialment aturats o prohibits per normatives sanitàries i mediambientals; l’acceleració de la privatització dels pocs serveis públics que ens queden, com la sanitat i l’educació; la penetració de grans corporacions multinacionals en la gestió de serveis que fins ara encara podien gestionar els governs locals; la creació de noves bombolles financeres amb la desregulació de les minses mesures aplicades al sector bancari; i augmentar el control social de les corporacions multinacionals, al debilitar les lleis de privacitat de dades de la població i blindar la privacitat de les patents empresarials en matèria d’investigacions sanitàries i ús de la biodiversitat.
I degut al sistema de protecció jurídica de les corporacions multinacionals, aquestes podrien demandar als Estats en tribunals privats en cas de que degut a polítiques públiques (de defensa dels drets laborals, socials o mediambientals) consideressin que la seva previsió de beneficis no es complís.
Es tracta d’un atemptat mortal a la independència dels pobles, que buida encara més de sobirania a les seves institucions burgeses, convertint-les en simples eines de governança dedicades a protegir els beneficis de les multinacionals i a gestionar les misèries que aquests provoquen entre la població, i que dificulta l’expansió dels espais de contrapoder popular.
Per això, és important mostrar-hi el nostre rebuig i lluitar als carrers, als llocs de treball i a les institucions per impedir la seva aprovació i aplicació.
Però no hem de perdre de vista que aquest tractat no cau del cel, no es tracta d’un projecte aliè a la realitat socioeconòmica que vivim avui dia, que s’ha anat desenvolupant des dels inicis de l’expansió del capitalisme patriarcal, i que ens ha abocat a aquesta crisi que colpeja la classe treballadora mentre enriqueix la gran burgesia. El terreny per fer-ne efectiva la seva pràctica, doncs, ja s’ha anat adobant amb les retallades a la despesa social, que han servit per facilitar les privatitzacions.
Aquest tractat respon a la lògica dels tractats econòmics, militars i de cooperació internacional que s’han anat aprovant anteriorment, i que en major mesura havien repercutit contra els pobles sobreexplotats del mal anomenat “3r Món”. Respon a la lògica de facilitar els guanys de les grans corporacions multinacionals a costa de la despossessió de la classe treballadora, a través de l’explotació del treball productiu i reproductiu, l’espoli de recursos, la privatització i conquesta de mercats, i l’especulació financera.
És un pas més en la construcció de la Unió Europea, un projecte imperial nascut per afavorir les burgesies europees i estatunidenques, que actualment està protagonitzant el desmantellament de l’Estat del benestar i que segueix servint de cobertura econòmica, diplomàtica i militar de l’imperialisme ianqui-europeu.
I és un pas més en la consolidació d’unes polítiques que en molts àmbits ja s’estan aplicant: les prospeccions petrolieres de Repsol en contra de la voluntat popular a Les Canàries, o les de la multinacional Spectrum Geo Limited, que afectarien el golf de Lleó, de València i el conjunt de les Illes Balears; el blindatge de les inversions d’ACS en el projecte Castor; la pressió de grups inversors per introduir la pràctica del fracking i l’anul·lació per part del Tribunal Constitucional a les prohibicions aprovades després d’àmplies protestes socials en algunes autonomies; el vassallatge de la Generalitat de Catalunya vers la multinacional israeliana ICL-Iberpotash, responsable de la sal·linització de les aigües del riu Llobregat; o l’entrega de la gestió de l’aigua a multinacionals com Suez.
Per aquest motiu, hem d’entendre el TTIP com una peça més en el taulell del capitalisme patriarcal mundial, i per tant, afrontar-lo com una nova batalla en la guerra contra l’apartheid social global, instaurat per les corporacions multinacionals amb la cobertura de les institucions polítiques i els aparells militars.
La lluita contra el TTIP, imprescindible per assolir una veritable independència, s’ha d’encabir en la lluita contra la Unió Europea, en la lluita contra l’OTAN, en la lluita contra la dinàmica de la falsa cooperació internacional. És a dir, en la lluita contra el capitalisme patriarcal, en la lluita contra un sistema creat per maximitzar guanys empresarials, culpable de l’explotació de classe i de gènere, culpable de la pèrdua de sobirania dels pobles i comunitats, culpable de la depredació del territori i d’instaurar un model insostenible a nivell social i mediambiental, que ens porta directe a l’abisme, com diuen les seves pròpies institucions.
I això, ni el sobiranisme liberal ni la socialdemocràcia són capaces de fer-ho. Ho hem vist quan la dreta catalana representada per CiU donava suport explícit al costat del PP, PSOE, UPyD i PNV al TTIP al Congrés espanyol, amb la voluntat d’entregar la nostra sobirania a les multinacionals. També ho hem vist quan els grups polítics encara etiquetats d’esquerres, com ERC, ICV, Compromís.., defensaven la competitivitat de la Unió Europea, quan votaven a favor de bombardeigs de l’OTAN, ho hem vist quan els seus sindicats defensaven les empreses multinacionals acusades de danys mediambientals… Ho veiem cada dia que fracassen en el tímid intent d’humanitzar un capitalisme patriarcal nascut per explotar i depredar.
Hem de ser nosaltres, les revolucionàries, les qui aixequem les banderes contra el TTIP juntament amb les banderes contra la Unió Europea i el capitalisme patriarcal, juntament amb les banderes per la construcció del socialisme feminista als Països Catalans.
Perquè la lluita contra el TTIP va molt més enllà dels debats parlamentaris, és la lluita del dia a dia en defensa dels serveis públics, la lluita contra les agressions alimentàries i energètiques, la lluita contra les agressions al territori… En definitiva, és la lluita pel repartiment del treball i la riquesa, per l’emancipació nacional, social i de gènere. I aquestes lluites es batallen en tots els fronts de la guerra social que ens ha tocat viure als Països Catalans.
No al TTIP – No a la Unió Europea – No a l’OTAN – No al capitalisme patriarcal
Per la construcció del socialisme feminista als Països Catalans

Davant els moviments que Artur Mas i el seu entorn polític han efectuat aquesta setmana, des d’Endavant OSAN volem comunicar que nosaltres, com a organització de l’esquerra independentista, no participarem ni de cap candidatura que sorgeixi arran de la proposta que Artur Mas va fer el passat dimarts ni de cap estratègia concertada amb CiU.
Vendre ara un full de ruta de 18 mesos cap a l’estat independent és una presa de pèl si tenim en compte el que ha passat des del desembre de 2012. Amb l’anomenat “Pacte per la llibertat”, CiU i ERC ja van pactar un full de ruta de construcció d’estructures d’estat i convocatòria d’un referèndum en el termini màxim de 24 mesos. Posteriorment, el desembre de 2013 es va acotar aquell mateix full de ruta, ara amb el suport de l’esquerra independentista tot i no compartir bona part dels plantejaments, a 11 mesos. 11 mesos que havien de dur a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. I en aquest context, organismes com l’ANC van traçar un full de ruta que finalitzava l’abril de 2015 amb la proclamació de la independència del Principat de Catalunya.
Aquest full de ruta ha estat incomplert reiteradament, malgrat que cada cop que s’ha xutat la pilota endavant s’ha volgut vendre com una victòria. On són les estructures d’estat que tan pomposament s’anunciaven a finals de 2012 i que eren l’excusa per postposar, ja aleshores, el referèndum fins a 2014? On és el mandat polític sorgit del 9N? On queda la perspectiva de proclamar la independència del Principat l’abril de 2015?
Tot això resta esvaït per la negativa reiterada de CiU a trencar amb l’ordre constitucional. Una negativa que va culminar amb la reconversió del 9N en una gran mobilització que a la pràctica desactivava per molt temps l’opció d’un referèndum unilateral que trenqués la legalitat espanyola. I això en un context en que els sectors mobilitzats vam haver d’escollir entre sortir derrotats del pols del referèndum degut a la negativa de Mas a desobeir, o acceptar una convocatòria que convertia el referèndum en una mobilització popular.
Per quin motiu hem de creure que ara aquest full de ruta de 18 mesos serà el de debò? No tenim cap motiu per creure-ho i menys encara després d’analitzar els passos concrets que s’hi proposen. Perquè malgrat la posada en escena, el camí traçat per Mas esdevé el més poruc i mesell de tots els camins que fins ara ha proposat el sobiranisme oficial.
Desactivada ja l’opció d’un referèndum unilateral, ara Artur Mas pretén desactivar l’opció de trencament a través d’unes eleccions que condueixin directament a la proclamació de la independència. La fórmula és que, sota l’aparença d’unes eleccions plebiscitàries, s’esculli un govern de tecnòcrates i s’esborri la presència parlamentària diferenciada d’altres opcions independentistes. Un govern que tindrà com a encàrrec construir les estructures d’estat -ja en sabem el resultat en aquests 2 anys- i negociar amb la comunitat internacional un reconeixement de Catalunya com a futur estat independent. Amb quina força? Amb cap ni una. I què passa si la comunitat internacional, com tot sembla pressagiar, es tanca en banda? Aleshores s’obren les opcions per a un pacte amb l’estat per a major autonomia, apadrinat per la UE. I tot això sense oposició independentista al Parlament i implicant-hi totes les opcions independentistes de forma col·legiada a través del govern de tecnòcrates.
L’opció de la desobediència no és contemplada, com no ho ha estat en aquests darrers dos anys, i ara en tenim els resultats. Per tant, en la proposta de Mas no hi ha ni un sol element que permeti pensar que és un camí viable cap a la independència d’una part de la nació, i molt menys que aquest camí serveixi per, paral·lelament, anar acumulant forces a la resta de la nació per a obrir nous processos de ruptura.
CiU està barrejant el procés d’autodeterminació amb la recomposició del centre-dreta nacionalista, i està posant el primer factor al servei del segon. És així com creiem que cal desxifrar les claus ideològiques del discurs d’Artur Mas de dimarts passat.
L’embolcall polític amb què Mas planteja ara l’anomenada “llista de país” és un pupurri de retòrica gaullista. Això és, l’anul·lació de qualsevol oposició política a l’esquerra per la via d’erigir-se en defensor únic dels interessos nacionals. Els ideals per damunt de les ideologies és un concepte que ho exemplifica. La voluntat de Mas de situar-se per damunt dels partits és una còpia mimètica de la retòrica del general francès. Tot això culmina una seqüència propagandística que en els darrers mesos ha estat dirigida no a convèncer nous sectors socials de la necessitat de la independència, sinó a cohesionar els sectors ja existents al voltant d’una figura política i a dissoldre la pròpia idea de projectes socials contraposats al sí del sobiranisme.
La voluntat d’anul·lar totes les propostes independentistes d’esquerres i de centre-esquerra i subordinar-les a la seva estratègia és una necessitat vital del centre-dreta nacionalista per a poder-se recomposar i que un renovat bloc dirigent continuï gestionant durant dècades la societat catalana. Qualsevol organització, no ja de l’esquerra independentista, sinó situada a l’esquerra de CiU, que accepti l’esquema proposat per Mas, creiem que demostrarà d’una manera molt fefaent un nul sentit d’autonomia política, no creure’s el seu paper de representativitat d’unes classes socials determinades, i una acusada subsidiarietat respecte el catalunyisme d’arrel pujolista.
Què creiem que ha de fer l’esquerra independentista?
És públic i sabut que Endavant, i l’esquerra independentista, hem mantingut una crítica constant al disseny del procés sobiranista. Una crítica que es basa tant pel que té de fragmentador el procés polític endegat a Catalunya respecte al conjunt de Països Catalans, com pel seu disseny exclusivament en clau institucional-autonomista, i també pel seu enfocament al marge dels interessos de les classes populars.
Aquesta crítica ens ha posat molt sovint en grans contradiccions i ha suposat també un debat a voltes tens dins del moviment. L’opció majoritària, però, ha estat la d’explorar les oportunitats de ruptura que duia implícit el primer full de ruta del sobiranisme.
El nou rumb emprès per Artur Mas en els dos darrers mesos ha liquidat l’element de ruptura que ens conduïa a participar de l’anterior full de ruta: un referèndum d’autodeterminació que suposés un xoc de legitimitat entre una part del poble català i l’estat espanyol, i que alhora pogués servir per a descavalcar l’autonomisme de la seva posició dirigent al sí de la societat del Principat.
Al nou full de ruta proposat no hi ha cap element de ruptura real, només enfrontaments retòrics amb l’estat. I a això cal sumar-hi la lliçó extreta les darreres setmanes de com un president incapaç de desobeir l’estat ha pogut capitalitzar el rèdit polític de la mobilització popular.
Per tant, creiem que l’esquerra independentista no té cap motiu no ja per participar directament de la candidatura proposada per Mas, sinó tampoc de l’estratègia política que es voldrà concertar des dels sectors socials afins al nou sobiranisme convergent. Ara és l’hora d’intensificar el camí de la unitat popular.
Quin camí cap a la independència?
Recuperem un fragment del que ja vam publicar en un comunicat del passat 3 de novembre:
Si la direcció política del procés per part de les elits del Principat és incapaç de materialitzar qualsevol ruptura amb Espanya, haurà quedat demostrat un cop més que un procés popular com el que ha defensat històricament l’Esquerra Independentista és l’únic possible.
El procés popular que proposem és, a més, l’únic que, en passar per sobre de les lleis espanyoles, passa per sobre també de les fronteres espanyoles (entre comunitats i entre estats) i és part, per tant, del necessari procés de construcció nacional.
Aquesta estratègia d’alliberament nacional ha de ser vàlida per a tot el territori dels Països Catalans i passa necessàriament per la desobediència i la ruptura. Tan en la conjuntura de curt termini (el propi 9-N) com en escenaris posteriors, l’Esquerra Independentista s’ha dotat d’un instrument (Independència per Canviar-ho tot) i d’una campanya (Desobeïm) que han suposat un primer intent de bastir un moviment autònom de les classes populars per a intervenir en l’onada mobilitzadora independentista. Aquest model creiem que ha de ser reforçat per tot el moviment si no es vol caure en el simple seguidisme del full de ruta de les classes dirigents.
Quines característiques ha de tenir aquest procés popular cap a la independència?
La socialització del programa de la Unitat Popular
La construcció del subjecte revolucionari que ha de materialitzar aquest programa
La creació d’estructures d’abast nacional que constitueixin una alternativa a les estructures institucionals existents
La creació d’organitzacions sectorials d’abast nacional en tots els àmbits
La socialització d’una estratègia concreta adreçada a l’enderrocament de l’Estat espanyol
Posem fil a l’agulla!
La lluita és l’únic camí!
Països Catalans, 29 de novembre de 2014

Un any més, continuem eixint als carrers el 25 de novembre. I ho hem fem perquè les violències masclistes continuen presents en el nostre dia a dia. I enguany, aquest 25 de novembre, dia internacional contra les violències vers les dones i les nenes, ho tornarem a fer.
Núria, Maria, Anna…
Tres noms que potser no diuen res, però que ho diuen tot. Arreu de l’estat espanyol, 51 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles; un total de 500 dones assassinades en 8 anys. Al món, cada 15 segons una dona rep una pallissa. Cada 4 minuts una dona es violada. Cada any, 2 milions i mig de dones i nenes son traficades dins el mercat de la prostitució. No sols són xifres, és la realitat a la que les dones ens enfrontem cada dia.
Rosa, Isabel, MªDolores, Yolanda…
Les violències masclistes són un problema estructural d’origen sociocultural; el trobem a l’escola, al treball, al carrer, als mitjans de comunicació, dins de les nostres llars i també dins dels nostres moviments polítics i socials, i per tant, és necessari un canvi de mentalitat i de conducta per eradicar-lo, i no només avui, sinó cada dia de l’any. La violència física suposa la màxima expressió de la violència masclista vers les dones, però no és més que la punta del iceberg d’una piràmide de diferents formes d’opressió. A sota, tota una sèrie de diferents mecanismes de les violències masclistes, que prenen un caràcter més subtil i invisible, ens coaccionen dia a dia a la feina, al carrer, a casa…Mecanismes que estan totalment normalitzats i, per tant, socialment tolerats: mirades, insults, menyspreu, control, espiar, fer callar, expressions com “estàs boja, histèrica, exagerada”, desautoritzar, desvalorar, la culpabilització.
Les violències, en el seu sentit més ampli, vers les dones són una estratègia clau del sistema capitalista per mantenir el control sobre les dones. L’extrema feminització de la pobresa n’és un clar exemple: retallades en mesures i ajuts socials, en recursos d’ajudes a la diversitat funcional, en sanitat i educació…Tot recau en sobrecarregar a les dones les tasques reproductives i de cures; i ho fa a través de l’estat, que per tal de preservar la seva estructura capitalista i els seus privilegis masclistes i classistes, ens torna a ficar en casa per a que ens encarreguem d’elles.
Esperanza, Gisela, Gregoria…
10 noms d’una llista que arriba fins a 20. 20 dones han estat assassinades en el que portem d’any als Països Catalans. I no acaba ací. Lamentablement, el 70% de les denúncies per violència de gènere queden sense cap ordre de protecció als Països Catalans. I més lamentablement, són les centenars de dones que dia a dia pateixen aquestes violències sense oportunitat de denunciar-ho enlloc. Les lleis promulgades des de l’estat espanyol, tant de partits feixistes com de l’església catòlica, que afecten directament a les nostres vides perpetuen el masclisme essent la màxima expressió de la violència masclista tolerada per l’estat espanyol. No volem funerals d’estat per recordar la xacra social que suposa el masclisme, el que volem és una societat on aquestes pràctiques no hi tinguen cap mena de cabuda.
Les persones de les classes populars catalanes han de tenir present que no poden perpetuar ni posar en pràctica la violència masclista, en cap de les seves vessants, ni en espais públics ni en els nostres espais de participació política. Només amb la lluita feminista i adoptant postulats feministes i pràctiques conseqüents amb elles, podrem eradicar la violència masclista. I els moviments socials i polítics tenim una gran responsabilitat en això. No podem girar l’esquena a les violències que ocorren en els nostres espais, les hem de combatre dins i fora.
Prou violència masclista, prou víctimes del patriarcat. Tornarem a prendre els carrers, avui i cada cop que sigui necessari, i cridarem ben fort que no tolerarem més atacs a les nostres vides en cap de les expressions de l’opressió patriarcal. Perquè som plenament conscients de que el masclisme mata, i per tant, les dones diem prou! Visca l’autodefensa feminista!