[Sant Andreu] La lluita conjunta entre usuàries i treballadores com a peça clau en defensa de la sanitat

La destrucció del sistema públic de sanitat inicia els debats sobre la despossessió a través dels serveis

El passat 30 de gener va tenir lloc la primera de les quatre xerrades previstes dins el cicle ‘Capitalisme és espoli social’, organitzat per la nostra assemblea. Centrant-nos en l’espoli social en sanitat, una quinzena de persones van assistir a la xerrada, que va originar un ric i viu debat posterior.

La primera en prendre la paraula fou na Laia Estrada, militant de la CUP i membre del Grup en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona. Estrada va fer un repàs de les diferents lluites i mobilitzacions dutes a terme els darrers anys, i que recentment havien tingut un cas molt visible amb la victòria per aconseguir el servei d’hemodinàmica 24 hores. Tanmateix, Estrada va posar damunt la taula com les mobilitzacions havien estat d’allò més diverses, des d’escarnis fins a ocupacions d’espai, passant per manifestacions o d’altres accions més visuals, i sempre buscant la connivència i col·laboració del personal sanitari.

Carme Borrell, doctora en salut pública, es va centrar en els determinants socials de la salut. En aquest sentit, va fer especial èmfasi en els aspectes estructurals i intermedis que condicionen la nostra salut, entre els que destaquen la classe social o el gènere, per exemple. Així, per a Borrell, “quan arribem a l’hospital ja hem perdut la salut”. Entén que la salut no és absència de malaltia, sinó la capacitat de viure autonòmament, dignament, etc, amb qualitat, de manera que això no es podrà aconseguir “fins que no canviem les condicions en què vivim”, fins que no acabem amb el sistema capitalista. Per a Borrell, “cal que la salut sigui un eix transversal de totes les polítiques d’un govern” i per això considera que “cal fer salut en totes les polítiques”.

Finalment, en Bernat Fabregat va explicar la campanya Jo Sí Sanitat Universal, de la que n’és membre, que lluita contra l’exclusió sanitària. Va exposar-ne l’origen i els motius, tot relligant-ho amb un cas real que va tenir lloc a Sant Andreu el novembre de 2014 i que va suposar un seguit de denúncies i mobilitzacions a càrrec del PTAC.

Tot seguit, es va obrir un intens i profitós debat entre les persones assistents. Aquest va posar de relleu la necessitat de lluitar conjuntament entre usuàries i personal mèdic, sanitari i treballador per tal de fer front a les retallades i desmantellament de la sanitat pública, fomentada per polítics ‘de portes giratòries’ que busquen beneficiar la sanitat privada.

IMG-20150130-WA0002
IMG-20150130-WA0003

Debat ampli i anàlisi crítica de la praxi per seguir endavant

Sovint, resulta difícil aturar-se un moment enmig de la voràgine de la lluita diària i posar-se a reflexionar. La dificultat, però, va directament relacionada amb la necessitat imperiosa de fer-ho: sense teoria no hi ha praxis revolucionària, que va dir aquell.

I precisament per això, per analitzar críticament la praxis de lluita, Endavant (OSAN) vam organitzar trobades nacionals centrades en diferents àrees de debat Foren trobades obertes també a gent de fora de l’organització, amb qui treballem colze a colze, i amb participació de militants d’arreu dels Països Catalans. Del setembre de 2014 al gener de 2015, centenars de persones hem debatut sobre la construcció nacional, la lluita antipatriarcal, la lluita sociolaboral i l’àmbit institucional, traçant eixos de prioritat i propostes de lluita.

La casualitat va fer que la primera d’aquestes trobades fos el 27 de setembre de 2014 a Valls. Mentre se signava el decret de convocatòria de consulta, el debat sobre construcció nacional analitzava com el procés sobiranista no havia ajudat a reforçar el projecte nacional complet aquestes darrers anys i que fins i tot havia suposat un retrocés en quant a la referencialitat nacional del propi independentisme. Es posava damunt la taula la necessitat que l’Esquerra Independentista plantegi i es doti d’un full de ruta que encare la construcció nacional de manera unitària per tots els Països Catalans, defugint propostes fragmentaristes. Hi ha necessitat de treballar per redefinir els Països Catalans com el veritable subjecte polític per al canvi social.

En aquest sentit, es va fer èmfasi en la dicotomia entre la construcció nacional i el procés sobiranista. L’Esquerra Independentista ha de potenciar una cultura nacional plural i on tots els Països Catalans s’hi senten reconeguts. Cal apostar-hi perquè, de per si, la unificació dels Països Catalans és un projecte transgressor.

La tercera i última de les taules va girar entorn el projecte de l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans, tot apostant per anar configurant aquesta eina, estratègica per a la construcció nacional, que ha de ser quelcom més que una suma de regidors que tingueren els Països Catalans com a marc referencial. Cal anar molt més enllà, convertint-se en una veritable eina d’intervenció nacional, capaç de reforçar i lligar la construcció nacional amb la línia de desplegament de la unitat popular.

Poc després del 25N, dia internacional contra la violència cap a les dones i les nenes, desenes de dones de l’Esquerra Independentista més membres de col·lectius feministes dels Països Catalans es donaven cita a Tarragona, el 29 de novembre. Era una proposta sorgida de la TEI antipatriarcal, molt ben rebuda per la nostra organització. Aquest va ser un espai de debat i reflexió sobre la Vaga de Totes per tal de posar en comú les impressions que en teníem d’arreu del territori i pensar conjuntament quin paper hauria de tenir l’Esquerra Independentista al respecte. Enteníem que, per parlar d’una campanya com la Vaga de Totes, que posa sobre la taula el paper de la dona en la societat en què vivim i el seu paper com a mantenidora de la vida i sostenidora del sistema de producció capitalista, havien de ser les dones de les organitzacions qui prenguessin el lideratge polític al respecte.

En aquest sentit, l’espai va ser bàsicament deliberatiu però les reflexions que se’n van extreure d’aquests debats serviran de brúixola perquè la TEI (Taula de l’Esquerra Independentista) hi pugui traçar una proposta de treball concreta per a les organitzacions de l’EI. En general, es va valorar la vaga de totes com un leitmotiv, un crit de guerra que ens permet, d’una banda, estructurar internament la lluita feminista dins el moviment (local i nacional), i de l’altra, estendre territorialment allà on l’EI té presència la campanya de la vaga de totes, posant sobre l’escenari polític i social un seguit de demandes que formen part de la lluita feminista històricament. En aquest sentit, la campanya per a nosaltres no s’acabaria amb el dia de vaga sinó que va molt més enllà.

Es va debatre sobre l’amplitud de les demandes que inclou la vaga de totes i es va proposar centrar-nos discursivament com a moviment en un dels eixos, el del treball, entès aquest en totes les seves dimensions, productiva i reproductiva, i posar damunt la taula les contradiccions i desigualtats en clau de gènere i de classe que s’hi manifesten. En aquest sentit, es va valorar la possibilitat generar material formatiu a escala interna.

A més a més, es va proposar visualitzar lluites concretes vinculades a aquesta praxis discursiva i combativa, imbricant-se amb les lluites arrelades al territori que impulsa la COS. També es va veure idoni aprofitar una estructura com la xarxa de casals i ateneus a les vagues de totes, en tant que ajuden a bastir i dibuixar els Països Catalans, amb l’objectiu d’implicar la xarxa per tal que la vaga de totes arreli fortament arreu del país i el feminisme combatiu sigui transversal a tota l’Esquerra Independentista.

Preicsament, la vaga de totes continuava sent present en la trobada sociolaboral. Celebrada a la mateixa ciutat només dues setmanes després, el 13 de desembre, ens vam centrar en una crítica al capitalisme patriarcal com a sistema generador de totes les explotacions i opressions, assumint com a importants les aportacions de l’economia feminista i la lluita per la visibilització, reconeixement i socialització del treball de cures a través de la vaga de totes.

La jornada havia engegat amb el debat sobre els reptes de l’anticapitalisme i quines han de ser les prioritats en la lluita anticapitalista en el context d’una desmobilització progressiva dels col·lectius i organitzacions de defensa dels drets de la classe treballadora als Països Catalans. S’incidia en la recuperació de la consciència de classe treballadora com a pas inicial, amb la necessitat de reivindicar la vigència de les formes de lluita com ara les vagues i la lluita a través de la desobediència, la solidaritat i el suport mutu.

A més, es va acordar treballar en la consolidació d’espais de la lluita de la classe treballadora com el sindicalisme d’alliberament i combatiu dels Països Catalans i dels espais de lluita obrera no estrictament sindical, com ara xarxes de suport mutu i de defensa dels drets socials. Cal crear aquests espais de contrapoder popular, institucions que necessita la classe treballadora, així com concretar un programa d’Unitat Popular per la presa del poder per part de la classe treballadora, basat en la sobirania econòmica i la necessitat de ruptura amb els estats espanyol i francès i la Unió Europea. La jornada va cloure amb el debat sobre la importància de bastir un programa polític propi i concret de cara a la construcció del socialisme feminista als Països Catalans.

Un mes després, el 10 de gener de 2015, i coincidint amb la presentació de la candidatura Per la ruptura, el debat sobre la lluita institucional i el seu paper en el procés d’alliberament dels Països Catalans tenia lloc al mateix barri del Poblenou de Barcelona. L’Ateneu la Flor de Maig acollia una intensa i completa jornada de debat, on el 2015 apareix com un any intensament electoral als Països Catalans sota dominació espanyola, amb eleccions municipals, totes les eleccions autonòmiques possibles, i amb les eleccions generals espanyoles com a colofó.

La jornada s’estructurà a partir de tres ponències i cadascuna d’elles fou seguida per llargs i intensos debats. La primera fou sobre el paper del municipalisme en el camí de la construcció nacional i social dels Països Catalans, posant l’accent en la necessitat de treballar als municipis per bastir eines concretes que orientin el trànsit envers una societat lliure del capitalisme, a través de la construcció i articulació de sobiranies concretes arran de territori. Aprofitant eines que ja existeixen, com les Trobades per la Unitat Popular, i començant a concretar també l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans -enllaçant així amb la primera de les trobades-, però entenent-les més enllà de la lluita institucional.

La segona ponència plantejà una discussió al voltant del qüestionament de l’actual marc polític i social i de les alternatives que es presenten com a aspirants a construir una alternativa al voltant del seu projecte: per un costat els regeneracionistes d’esquerres, i per l’altre les diferents variants sobiranistes al conjunt dels Països Catalans. Se subratllà els elements en comú d’ambdós blocs: que es plantegen els Països Catalans com un problema; que no plantegen una impugnació global del sistema, sinó que plantegen mesures de reforma o d’apuntalament; que fonamenten els seus projectes de canvi en el respecte a les institucions i a la legalitat vigent; i que en conseqüència, treballen per la regeneració de les “institucions democràtiques”.

La darrera ponència era basada en 20 tesis sintètiques sobre el paper de les actuals institucions polítiques, enteses com a àmbits de lluita i de disputa, i no pas de compromís, pacte, participació i col·laboració i sobre el full de ruta institucional de l’esquerra independentista de cara a la construcció nacional, el socialisme i els Països Catalans, defensant la lluita municipal i la construcció d’institucions nacionals alternatives com els àmbits principals de lluita. L’exposició fou seguida per una valoració a tall de balanç de la participació de l’esquerra independentista en l’àmbit municipal i en l’àmbit autonòmic parlamentari.

D’aquesta manera, Endavant (OSAN) hem posat fil a l’agulla als compromisos i eixos de treball prioritari sorgits de la darrera Assemblea Nacional, celebrar en dues parts l’any 2013 entre València i Tarragona. Així mateix, els debats, vius i concrets, sobre el treball pràctic realitzat i futur, esbossen també les línies de treball dels propers mesos, tot encarant el futur més immediat i la propera Assemblea Nacional, que ha tenir lloc el present any 2015.

Els debats han posat damunt la taula, també, com tots aquests eixos s’entrellacen en una constant que dibuixa les diferents facetes de la lluita de classes. L’aposta per la construcció nacional dels Països Catalans des d’una perspectiva del socialisme feminista cal fer-la tot confrontant les institucions burgeses i creant les pròpies de la classe treballadora, des del contrapoder popular, de classe i de gènere.

La lluita és l’únic camí.

Endavant (OSAN), febrer de 2015.

 

De silencis i oblits. 70 anys de l’alliberament d’Auschwitz

Article publicat pel militant d’Endavant (OSAN) Aquil·les Rubio a L’Accent
i entrevistat també a Ona Mediterrània

El 14 de juny de 1941, 728 presoners polítics polonesos provinents del presidi de Tarnów, arribaven a unes antigues casernes militars situades al poble d’Oswiecim; s’inaugurava, d’aquesta manera, el Konzentrationslager Auschwitz, i amb ell una de les pàgines més tètriques de la història de la humanitat. Aquest 27 de gener se n’ha celebrat el setantè aniversari del seu alliberament per les tropes de l’Exèrcit Roig; un aniversari que novament ha posat l’accent en la barbàrie de la mort planificada, industrial, que consumí 10.000.000 de vides, en la inhumana lògica de la destrucció premeditada de dos pobles, el jueu i el gitano, i en la desaparició física de tots aquells que s’oposaven al feixisme (comunistes, socialistes, intel·lectuals) o que, simplement, no servien en la nova societat ària (homosexuals, Testimonis de Jehovà, discapacitats). Ben fet. Es passa per damunt, també, minimitzant-la, l’extraordinària aportació del poble soviètic en la derrota del feixisme, i s’obvien alguns elements més que discutibles sobre la passivitat dels governs occidentals davant les evidències sobre l’existència dels camps de concentració.

Els camps de concentració com a fenomen de la lògica del capital

Auschwitz era quelcom més que una fàbrica de mort. Suposà, també, la plena adaptació del fenomen concentracionari a la lògica del capital i de l’economia de guerra: els presoners seleccionats a l’arribada dels trens (entre el 10% i el 25% de combois formats de 2000 a 3000 persones) eren enviats a treballar. En la dessecació dels pantans pròxims, en la gestió i ampliació del propi camp, en el complex industrial que la IG Farbenindustrie instal·là a Monowice, a 8 kilòmetres d’Oswiecim i que acabà conformant-se com un altre camp de concentració (Auschwitz III o KL Monowitz), així com en les mines, fundicions, explotacions agropecuàries i plantes industrials de tota l’Alta Silèsia.

Els camps de concentració permeteren al capital alemany utilitzar mà d’obra esclava (pagaven 4 marcs per presoner a les SS) i acumular fabulosos beneficis els quals, després de la guerra, ningú reclamà com a il·legítims i que constituïren una peça més en l’acumulació primària de capital que permeté la reconstrucció econòmica d’Alemanya Federal. L’empresa química Degesch, per exemple, segona subministradora en volum del gas utilitzat a les cambres (el Zyklon B) facturà 300.000 marcs entre 1941 i 1944 per la venda d’aquest producte. L’Exèrcit Roig trobà 7000 kilos de cabells humans preparats per a ser enviats a Alemanya, utilitzats per a fabricar feltre. Els propis ossos dels humans cremats eren reduïts a pols i utilitzats en l’elaboració de superfosfats.

Del coneixement a la inacció

El 20 gener de 1942 els alts jerarques nazis van decidir implementar la Solució Final; mans a l’obra, ràpidament començaren a funcionar els camps d’extermini: Belzec, Treblinka, Sobibor, Majdanek… Auschwitz també va ser elegit per a traslladar milers de jueus per al seu assassinat. La passivitat occidental, però, no es devia al desconeixement.

En el mateix 1942 Jan Karski, agent del govern polonès a l’exili, es va infiltrar per dues vegades al Gueto de Varsòvia i, vestit amb l’uniforme de les tropes auxiliars ucraïneses, va poder introduir-se en el camp de concentració de Belzec. Els informes que elaborà per al govern polonès, el britànic i l’estatunidenc, en els quals descrivia la sistemàtica política d’aniquilació nazi, no suposaren un canvi en les prioritats i objectius militars dels aliats, els únics que disposaven dels avions capaços de bombardejar objectius situats a gran distància, com demostraven diàriament atacant la població civil alemanya i destruint Hamburg, Bremen, Berlin, o Praga.

Tampoc ocasionà cap trasbals el testimoni del SS Kurt Gerstein, qui després de visitar en agost de 1942 els camps de Belzec i Treblinka contactà amb la delegació diplomàtica sueca i amb la resistència holandesa (que fluïren la informació cap a la resta dels aliats), així com als representants del Vaticà en Alemanya, per a explicar amb ets i uts la barbàrie feixista. Cap camp de concentració va ser bombardejat pels aliats, malgrat conèixer el seu emplaçament i els assassinats massius que s’hi cometien. Els trens amb deportats podien travessar Europa de nord a sud; de París, de Salònica, de Milà, de Budapest, fins a Auschwitz. Milers de kilòmetres de via de tren travessats diàriament pels combois de la mort. Cap ni una d’aquestes vies va ser inutilitzada.

El cine i la televisió

La cultura popular del segle XX, a través de la televisió i el cine, ha lloat el sacrifici dels combatents ianquis que desembarcaren a França o lluitaren al Pacífic. Aquest relat de la II Guerra Mundial, dominat per la potent indústria cinematogràfica dels EEUU, ha silenciat el període resistent comprès entre 1939 i 1945, ha infravalorat la decisiva victòria soviètica del gener de 1943 a Stalingrad, i, en la part que ens toca, ha negat el paper dels republicans en la resistència a França, en l’alliberament d’una gran quantitat de ciutats (entre elles París), o la seua presència com a presoners en el camps de concentració: 9000 hi foren enviats pels nazis, la majoria a l’austríac de Mauthausen i als seus annexos.

En la construcció de la memòria col·lectiva de la II Guerra Mundial semblen més significatius el bombardeig sobre Pearl Harbour que la derrota nazi a Stalingrad, el desembarc de Normandia que la presa de Berlin. Hollywood, l’espectacle i les taquilles manen, però sobretot l’escenificació d’una realitat convertida en faula, tocant en sordina el relat històric verídic i ajustat al veritable protagonisme que tingueren uns i altres. Els 20.000.000 de soviètics morts entre 1939 i 1945 clamen encara en silenci a Occident.

 

No generalitzem amb la policia

Article publicat pel militant d’Endavant (OSAN) Marc Garcia a L’Accent
La lògica antisistema ens diu que tots els policies són dolents, i jo no ho crec; algun n’hi deu haver, de bo. Com aquell cepat uniformat de quaranta i escaig anys, que a quarts de nou del matí saluda la mainada, amb cotxes en impune doble filera a la porta de  l’escola, mentre mares i pares fan petons i reparteixen entrepans pocs minuts abans que el timbre faci entrar la classe del dofins. Però encara que jo cregui en la bondat dels serveis públics, no podem generalitzar.
La gent de Media.cat ens posava sobre la taula la quotidianitat de les altres ciutats mortes, aquelles que, els darrers anys, s’han pogut denunciar i documentar gràcies als entorns socials compromesos de cadascuna d’aquestes víctimes, que han fet d’altaveu després de cada agressió. La majoria d’aquests casos, però, no han sigut objecte d’un documental, ni un rebombori mediàtic, ni aleshores, ni nou anys després.
Cansades estem de veure any rere any el pare de Pedro Álvarez reclamar la justícia que mai li tornarà el seu fill, assassinat per un policia després d’una trivial discussió de trànsit als carrers de l’Hospitalet. L’hem vist acampat a jutjats, en mil i una protestes i centenars de xerrades, un cas que, passat a documental, desgraciadament poc tindria a envejar de Ciutat morta.
Personalment, però, aquest cas em queda lluny, ja que per a mi, la meva primera ciutat morta, es remunta al final de la dècada dels ’90: octubre de 1997. Cada setmana sortíem al carrer, en petits grups, anàvem a l’ETT del barri o del poble del costat, hi entràvem, escampàvem pasquins mentre altres companyes pintaven o enganxaven cartells a les vidrieres. Perquè enganyar-nos, eren èpoques en les que quan les ETT ens explotaven, explotaven ETT´s.
Aquesta combativitat, però, es va cobrar una víctima a Cornellà del Llobregat, el Jorge Bolancel. El Bolan, per aquells que el van conèixer i tractar, era un d’aquells joves compromesos del RAK de Korneyà (amb K i Y), que durant aquells anys tant va fer per denunciar les pràctiques abusives que la nova reforma laboral permetria a les ETT. En Bolan va ser detingut dos cops en tres dies per la policia espanyola a Cornellà; al cap de poques hores de la seva darrera detenció, abatut pels duríssims interrogatoris, es va llençar a les vies d’un tren, emportant-se per davant una joventut plena de rebel·lia. Cap de les ETT o seus bancàries que van rebentar en dies posteriors no ens tornaran mai en Bolan, però van esdevenir el testimoni d’un altre documental que mai no va ser filmat.
Un altre cas, no tant greu, però sí viscut en primera persona, i del que Media.cat en parla al seu article, és el cas de la Mireia Comas. Un cas que em va tocar de prop. La nit que van detenir la Mireia, en tornar de l’Autònoma, vam sortir a pintar pels carrers de Sants, contra la tortura, contra les ETT, i Fora la llei antite… i un cotxe patrulla ens va aturar; emmanillat i cap a comissaria. La Mireia i altres companys van ser víctimes d’un muntatge policial que mai acabaria en judici, ja que posava en evidència que qui havia participat d’alguns sabotatges al Vallès eren alguns elements parapolicials. I això, ja ho sabem tots, pocs documentals va omplir.
Media.cat, parla dels casos més sonats, però en van ser molts més; els maltractaments (i en algun cas tortura) eren la tònica habitual del grup 6 de la Brigada d’Informació de la policia espanyola, un grup que van patir també els detinguts del 23 d’abril de 1997 després la combativa manifestació de la PUA, o els companys detinguts el setembre de 2002, maltractats a comissaria i negats d’assistència mèdica (insulina) fins arrencar una confessió inculpatòria. Era el mateix grup que s’inventava el cas dels Tres de Gràcia i els portava a l’Audiència Nacional espanyola. Eren temps en què, a Torà, els Mossos administraven drogues al·lucinògenes a un detingut acusat de sabotatges; a Russafa els antifeixistes eren detinguts en grups de 10 i 12; la caserna dels Monjos al Penedès s’omplia de contusionats per cops; en Carles perdia un ull durant el primer desallotjament de la Kasa de la Muntanya, i cap d’aquests casos omplia portades ni quedava recollit en cap documental. Temps en què la pertinença a grup terrorista era argumentada pel fet de tenir una llibreta, i dir-se Núria Pòrtulas: ser anarquista i tenir companyes preses, cas massa semblant a la recent operació contra les anarquistes de Barcelona i Manresa.
L’arribada d’Orwell a cada telèfon ha estat eina de doble tall, seguiment per GPS i control de comunicacions en el dia a dia, però també un Ken Loach a cada cantonada i a cada plaça. El 15M vam patir cops de porra indiscriminats a les places, i les vam filmar i penjar a la xarxa al cap de pocs minuts. La mort de Juan Andrés Benítez als carrers del Raval, rebentat a hòsties pels Mossos, va sacsejar altre cop el circ mediàtic. Caldrà veure fins a quin punt la ‘llei Mordassa’ podrà evitar que els abusos quedin documentats.
El cas del 4F ha desvetllat consciències i ha posat casos antics sobre la taula; ens han fet recordar que fa 10 anys també la Guàrdia Urbana apallissava tres joves graciencs; ens fa recordar que no només la presó provoca suïcidis, ja que l’empresa pública de transports TMB acomiadava fa 11 anys Pablo Díaz, conductor d’autobús, acusat de robar l’equivalent a un bitllet de transport. La depressió el va portar al suïcidi…pel preu d’un bitllet. Lladres, els que ens fan pagar preus abusius pel dret a la mobilitat; violents, els que indueixen al suïcidi. I desenganyem-nos-en: igual de “demòcrates” que els que assalten els despatxos de GISA, Itziar Gonzalez, i ICV a Sabadell i en roben els ordinadors quan les inspeccions internes i la fiscalia són a punt de picar a la porta. I tants altres casos que queden sense denúncia, maltractes en dotzenes de detencions, CIE´s, FIES i batudes racistes a parcs i carrers.
No generalitzem, el panxut que pentina el cavall de la Guàrdia Urbana al Saló de la Infància és cada cop més excepció i menys norma. Massa anys d’impunitat no són fruit d’un o dos elements que se sobrepassen o tenen una “escalfada”, fruit d’una nit d’avalots. És una impunitat edificada amb el consentiment tant dels comandaments policíacs com dels responsables polítics que, amb governs del PP i PSOE a l’Estat, Tripartits a banda i banda de plaça Sant Jaume i ara amb convergents, han tolerat enfonsant el cap sota terra com els estruços. Si ells no ho veuen és que no ha passat.

[Alacant i Alcoi] La solidaritat de classe és l'instrument per fer front a la repressió

Dues activitats solidàries i antirrepressives es van desenvolupar els passats 23 i 24 de gener a l’Alacantí i l’Alcoià. El divendres 23, més de seixanta persones van secundar la convocatòria impulsada pel Col·lectiu Antifeixista d’Alacant i Arran, a la qual es va adherir el Moviment de Resistència Global, en solidaritat amb el jove de Vallecas Alfon, recentment condemnat a 4 anys de presó per participar en la Vaga General del 14N, i després d’un evident muntatge policial. La denúncia de la persecució política al jovent combatiu es feu resó al popular barri alacantí del Pla al llarg de l’hora que durà la concentració, on també es van repartir centenars de pamflets informatius.
alacantalfonEl dissabte 24 de gener la denúncia de la repressió es traslladà a Alcoi, on la Coordinadora Antifeixista de l’Alcoià havia convidat a Endavant a realitzar una xarrada sobre la Llei Mordassa, en el marc d’unes jornades antirrepressives que també van comptar amb la projecció de la pel·lícula La Haine. A més d’explicar amb profunditat els aspectes més rellevants de la Llei Mordassa i del nou Codi Penal reformat, el nostre company contextualitzà la Llei Mordassa com a conseqüència de la crisi capitalista i de la implementació de nous instruments de dominació burgesa per a mantenir la seua hegemonia de classe, readecuant el marc jurídic i institucional vigent; així, la Llei Mordassa seria un element més en aquesta reestraucturació burgesa, com les successives refromes laborals, de les pensions o les noves lleis educatives, i que responen a la lògica del capital per a assegurar-se la seua posició preeminent i afrontar eficaçment, també, la resposta popular.
IMG_20150125_212809_297501149 IMG_20150125_212813_-1513815118
 

[Alacant] La solidaritat de classe no s'atura

DSC_1240On hi ha lluita hi ha repressió; on hi ha repressió hi ha solidaritat. Amb aquesta premissa el Moviment de Resistència Global d’Alacant afrontà aquest dissabte 17 de gener una nova jornada antirrepressiva. El MRG, organisme unitari antiimperialista i que a la ciutat també afronta la solidaritat antirrepressiva organitzà un dinar solidari amb les 3 persones encausades a Alacant per haver participat en la Vaga General del 29 de setembre de 2010. Dues d’elles han estat recentment jutjades i condemnades al pagament d’una multa, i una tercera (que a més de membre del MRG és militant d’Endavant) serà jutjada el proper 10 de maig.IMG-20150117-WA0002 El Centre Social Acontracorrent es quedà xicotet per a les més de 100 persones que gaudiren d’una excel·lent olleta. En els parlaments previs al dinar el MRG incidí en la necessitat de mantenir la lluita al carrer i que la repressió només es podia superar o minimitzar gràcies a la lluita mateixa i la solidaritat activa; en aquest sentit, recordaren que l’Estat continua amb la seua política repressiva, com demostren la tramitació d’importants lleis que limiten encara més els drets i llibertats polítiques, com ara la Llei Mordassa o la reforma del Codi Penal. Finalment, convocaren a una nova jornada de mobilització i solidaritat de classe per al proper divendres 23 de gener, quan es realitzarà una concentració que denunciarà la condemna de 4 anys a Alfon.
IMG-20150117-WA0004IMG-20150117-WA0006

Contra les detencions i la repressió al País Basc

Davant la detenció de 16 militants de l’esquerra independentista basca, des d’Endavant OSAN volem expressar la nostra solidaritat amb el moviment d’alliberament nacional basc. Així mateix, volem denunciar la repressió exercida per l’estat espanyol. Aquesta repressió mostra per enèsima vegada com la preocupació de l’estat no és ni la pau ni la democràcia, sinó el manteniment de la unitat d’Espanya utilitzant tots els mitjans antidemocràtics que siguin necessaris.
L’estat espanyol continua jugant a la divisió d’honor de la repressió. L’estratègia «antiterrorista» per a criminalitzar l’oposició política real -no la del joc parlamentarista- continua essent una política que no entén ni tan sols els límits de la seva pseudodemocràcia, com ho demostra l’empresonament de 7 anarquistes catalans o la sentència del Tribunal Superior on no es reconeix per als presos polítics la directiva europea d’acumulació de penes. Una estratègia de la qual han estat comparsa imprescindible alguns dels principals partits dels Països Catalans. Una estratègia que, aprofitant esdeveniments com el de París, anirà a més. Cal fer front amb determinació a aquesta estratègia criminalitzadora.
Des dels Països Catalans hem d’exercir la solidaritat amb Euskal Herria de manera clara i diàfana. El compromís amb la llibertat i la plena democràcia -això és, la sobirania plena dels pobles per a decidir el seu futur- no pot dependre de càlculs electorals ni pot ser presoner de la retòrica «antiterrorista». La solidaritat amb els pobles en lluita és un deure de totes aquelles persones que diuen defensar la sobirania dels pobles.
Euskal Herria no camina sola!
Països Catalans, 13 de gener de 2015
Donem suport a la concentració que avui dimarts 13 de gener es durà a terme a les 19,30 davant del Col·legi d’Advocats de Barcelona, enfront la delegació del govern espanyol.
 

[Sant Andreu] Capitalisme és espoli social

Capitalisme és espoli social

La crisi dins el sistema capitalista no és cap error, no és cap falla de funcionament: és la lògica del sistema capitalista. Els desajustos i desigualtats entre els nivells de producció, les capacitats de consum de la classe treballadora que ho (re)produïm i la incessant cerca de beneficis constants i en augment per part dels empresaris és la gènesi de tot plegat.

La lògica il·lògica d’un sistema capitalista que posa en el centre de tot plegat la plusvàlua, és a dir, el benefici que ens extreuen a la classe treballadora. Tota la resta és secundari, o pitjor, espoliable: persones, animals, territoris, medi natural.

En aquesta cerca interminable del major benefici, d’un benefici infinit, el capitalisme ha sofert mutacions que l’han dut a expandir-se arreu, tenint l’imperialisme com a fase superior, com va dir Vladimir Illitx Ulianov Lenin. Però el món sí que és finit, i no només s’acaben els països a explotar, sinó que aquestes s’alcen i es rebel·len contra aquestes imposicions. L’Amèrica Bolivariana n’és el millor exemple.

Acabant-se, doncs, la possibilitat de treure espoli de l’exterior, el capitalisme torna a centrar-se en l’interior de les fronteres estatals per augmentar el benefici. I per fer-ho, se serveix de l’Estat, el seu garant legal, jurídic, polític i policíac –la seva arma violenta-. D’una banda, desmantella serveis bàsics per frenar la minsa socialització de rendes que garantien sanitat i educació públiques, per exemple. Volen acabar amb la universalitat d’aquests drets a través de sotmetre’ls a la lògica del mercat, en lloc de la del servei públic, pagat per tothom.De l’altra, utilitza la policia i les lleis a mida per reprimir les protestes socials.

Les agressions contra la classe treballadora esdevenen especialment tràgiques en la connivència del capitalisme i del patriarcat, sistema d’explotació amb el que conviu a la perfecció i amb el que es conjuga per relegar la donar a una posició subordinada. Sobre ella, la dona treballadora, recau la tasca de cura i de reproducció -en tots els sentits- de la classe treballadora. Aquesta explotació gratuïta per al capital s’agreuja amb el desmantellament del minso Estat del benestar, al qual cal afegir lleis retrògrades que atempten contra el dret al propi cos i les constants violències visibles i invisibles del sistema patriarco-capitalista.

La situació és clara, per contundent i precària: el capitalisme, per subsistir, necessita extreure’ns fins la darrera gota de sang, fins el darrer alè. I ho farà, utilitzant l’Estat i el patriarcat al seu servei, si no ho impedim. L’organització de la classe treballadora en defensa del serveis públics en vistes a eradicar el capitalisme, superar-lo i construir una nova societat on les persones i el nostre entorn siguin el centre de tot plegat, és el nostre deure. Ens hi va la vida. Capitalisme és espoli social.

Cicle de xerrades a Sant Andreu, primer quadrimestre de 2015, organitzat per Endavant (OSAN) Sant Andreu
Gener_Sanitat | Febrer_pobresa energètica | Març_transports | Abril_educació

[Sant Andreu] Butlletí n. 39 – Festa sí, lluita també… i solidaritat a flor de pell!

Butlletí andreuenc n. 39 – Desembre 2014

Festa sí, lluita també… i solidaritat a flor de pell!

Desembre és el mes per excel·lència de la Festa Major. I així vam començar el mes que acabava l’any, malgrat la repressió ens el fes acabar amb els punys i les dents closes, i amb més ràbia i tendresa encara.

L’11a Festa Major Reivindicativa havia començat el novembre, passada per aigua però superant-ho amb un públic àvid del programa lúdico-polític per excel·lència de la Festa Major del poble. Enguany, el jovent en prenia les regnes i Arran Sant Andreu assumia la continuïtat i la renovació del programa i la fórmula de la FMR. La integració amb d’altres col·lectius juvenils, però, sobretot, l’èxit absolut d’assistència en la gran majoria d’actes, segellen la feina ben feta, on la resta de l’Esquerra Independentista hi fórem present. A part de col·laborar en muntatge de diverses activitats, hi vam organitzar una xerrada sobre desobediències.

Entremig de la FMR, la reivindicació d’una sanitat pública universal i contra l’exclusió sanitària duia el PTAC a concentrar-se davant del CAP de Sant Andreu. La reivindicació, denunciada inicialment per xarxes socials i després al carrer, tindria una rèplica dues setmanes més tard, dimecres 17, en una nova concentració que, a més, afegia les reclamacions massives per esclarir d’una vegada l’intent d’exclusió sanitària viscut al CAP.

Però ja se sap: on hi ha lluita hi ha repressió. I en un Estat amb tics cada cop més feixistes com l’espanyol, i amb complicitats com la de CiU i els Mossos, la dictadura és cada cop més a prop. Quatre dies abans de la manifestació contra la Llei Mordassa, Sant Andreu, Gràcia i Poble Sec, eren víctimes d’un desplegament policíac sense precedents, que també tenia conseqüències a Manresa i Sabadell. Un assetjament policíac que només buscava inocular terror acabava amb onze detingudes al Principat, tres d’elles de Sant Andreu.

El mateix dimarts 16, una manifestació de més de 3000 persones recorria els carrers de Gràcia. Dijous, dos centenars de persones feien el mateix a Sant Andreu, en una manifestació que començava sabent que dos dels andreuencs quedaven lliures mentre que, en total, set persones eren enviades a presó preventiva. Dissabte 20, sortien columnes des dels pobles i viles fins a la massiva manifestació contra la Llei Mordassa i contra l’anomenada Operació Pandora. I encara, dissabte 27, unes 1500 persones tornaven a exigir la llibertat per les set empresonades recorrent el centre de Barcelona i de la Vila de Gràcia.

I és que aquesta enèsima operació repressiva ha generat una fortíssima onada de solidaritat, ja que s’ha vist com un atac als drets fonamentals per part d’un Estat en descomposició, que mor matant. Només a Sant Andreu, nombrosos col·lectius es van solidaritzar amb les detingudes: l’Harmonia (que va patir repressió encoberta pel cas), PTAC, Grup de Suport 29M, CUP, Festes Feministes, Endavant (també nacional), etc.

Perquè ja sabem què és la repressió, a tots els nivells, i sabem què és tenir persones preses. Per això, i com cada any, el 20 de desembre també va tenir lloc la marxa de torxes solidària amb les preses polítiques catalanes, Lola i Marina. Aquesta última, en tenir ja sentència, veu més a prop el dia d’assolir la llibertat.

Una llibertat que passa, sens dubte, per aconseguir derrotar el feixisme que tan creix darrerament a Europa en paral·lel a la crisi capitalista. Per denunciar-ho, Sant Andreu Antifeixista va organitzar una projecció de vídeo i debat a l’Ateneu Harmonia, divendres 19 de desembre.

Amunt i avall, però, no ens aturem. Ni per deixar de lluitar, ni per deixar de celebrar les petites victòries que anem assolint. Així, després de setmanes i mesos de mobilitzacions ininterrompudes des de finals de 2013 i fins ben entrat el 2014, Stop Pujades aconseguia que, per primer cop en 15 anys, el preu dels bitllets de metro no només no pugés sinó que s’abaixés lleument. La celebració, però, va tenir un episodi repressiu quan la Guàrdia Urbana va voler rebentar l’acció convocada abans de la festa al Casal Popular Tres Voltes Rebel de Nou Barris. Segurament, l’acció de desmuntar el control dies abans no els havia agradat gens. En tot cas, Stop Pujades ha demostrat que lluitant, des del carrer -o el subsòl-, es pot guanyar!

Perquè afrontar la repressió amb alegria és la millor manera per donar-li la volta. I així ho vam fer el 26 de desembre, amb el primer quinto antirepressiu que vam organitzar al Casal. Èxit d’assistència i de bon ambient per fer front a les multes, però, sobretot, per agafar energies, alegries i forces per aquest any 2015 que promet molta lluita, molt de carrer i molta desobediència!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Desembre 2014. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)

endavantstandreu@gmail.com| http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org

La llei de Senyes d'Identitat, una fita més en el procés de recentralització

 
Davant l’aprovació, el passat dia 30 de desembre, per part del ple del Consell Valencià de l’anomenada Llei de Reconeixement, Protecció i Promoció de les senyes d’Identitat del Poble Valencià, ja popularitzada com a Llei de Senyes d’Identitat, i esperant que siga ratificada pel ple de les Corts Valencianes gràcies a la majoria absoluta del Partit Popular, des d’Endavant OSAN volem manifestar que:
L’aprovació d’aquesta llei no fa més que aprofundir una via, la de la despersonalització i empobriment cultural dels valencians iniciada pel Partit Popular des del primer dia que va xafar una institució del País Valencià.
En un moment que el corrupte govern d’Alberto Fabra es veu assetjat als tribunals, i amb l’ombrívola perspectiva de perdre bona part de les institucions que controla al llarg d’aquest any, la desesperació ha portat, una vegada més, els estrategs del PP a tirar mà, de nou, de l’anticatalanisme i les polítiques més antivalencianes per intentar recuperar el terreny electoral dilapidat en la seua nefasta gestió.
Que aquesta és una llei profundament antidemocràtica i antivalenciana. Antidemocràtica ja que sancionarà la persecució política de totes aquelles entitats que no abracen les senyes d’identitat valencianes que recull l’estatut d’autonomia. I antivalenciana perquè la persecució va especialment dirigida contra aquelles entitats que no combreguen amb el secessionisme lingüístic defensat pel PP i la col·lecció d’entitats anticatalanistes que aquest subvenciona i manté de manera generosa. Perquè a més inclou la creació d’una nova institució, l’Observatori de les Senyes d’Identitat, que té la funció de vetllar pel compliment d’aquesta llei. Una mena de tribunal inquisidor que aglutinarà entitats tan ràncies com Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, associacions que no tenen cap tipus de reconeixement científic internacional i que, per contra, han contribuït a atiar la violència espanyolista contra el nacionalisme valencià.
Que aquesta aprovació no és cap casualitat sinó que ve precedida d’un llarg seguit d’accions similars dutes a terme pels diferents governs del Partit Popular arreu dels Països Catalans, des de la Llei de Llengües a Aragó que va arribar a manllevar el nom de llengua catalana pel de Lapao; passant per les diferents declaracions contra els Països Catalans fetes a les Corts Valencianes, Aragoneses o el parlament de les Illes entre maig i octubre del 2013, a la llei de simbols aprovada pel Partit Popular balear el desembre de 2013, que prohibeix l’exhibició de la senyera quatribarrada d’edificis públics.
Volem recordar que l’estratègia de despersonalització i desvertebració de la identitat catalana arreu dels Països Catalans, tampoc no és nova. Aquesta ha estat una política dissenyada des de Madrid i aplicada a consciència des dels darrers anys del franquisme i en especial durant la transició com un puntal necessari en el procés de centralització política. I que l’acceleració d’aquestes accions des del 2013 ha estat la resposta natural per intentar contrarestar l’efecte que el procés sobiranista a Catalunya podria tenir a la resta dels Països Catalans. Que els think tanks de l’espanyolisme ho tenen molt clar: dividits serem més fàcils de ser derrotats.
Per últim volem remarcar que front aquesta llarga campanya de despersonalització i de confrontació nacional, no hi haurà prou amb desallotjar el Partit Popular de les nostres institucions. Que el problema és de caràcter estructural i es diu Espanya i França. No serà fins que ens llevem de sobre aquesta llosa, que els Països Catalans podrem afrontar, amb garanties reals el procés de recuperació i salvaguarda de la nostra identitat. Però que per fer això realitat primer cal que als Països Catalans es desplegue un veritable programa de construcció nacional.
Països Catalans, Gener de 2015