Lectura de dos mesos convulsos

De la mateixa manera que cap anàlisi ens pot fer perdre de vista que els membres d’aquest govern i les entitats sobiranistes que li donaven suport estan patint una repressió injustificable per part de l’estat, per escarmentar i infondre por al nostre poble, tampoc podem obviar fer una anàlisi crítica de la seva acció política pel fet que aquesta repressió existeixi, ja que només amb crítica i propostes podem fer que els plantejaments independentistes avancin.
Després de la proclamació de la república catalana des del Parlament, i a partir de l’aplicació de l’article 155 per part de l’estat i de l’ofensiva repressiva que ara mateix compta amb 10 preses polítiques que podrien créixer durant les properes setmanes amb altres mesures, han quedat al descobert, amb totes les seves mancances, les debilitats del plantejament real de la direcció del sobiranisme governamental. Aquest basava la seva estratègia en una acumulació de forces que havia de permetre obligar la Unió Europea a implicar-se en la negociació entre el govern de Catalunya i l’estat espanyol. Una acumulació de forces que es pretenia fer a partir del control i la capitalització política de les mobilitzacions populars.
En tot cas, la negociació que pretenia obrir el sobiranisme tenia (i probablement segueix tenint) com a objectiu ideal aconseguir un referèndum pactat d’autodeterminació. Com s’ha comprovat, però, ni la situació de l’estat espanyol ni la de la Unió Europea era (ni és) de suficient debilitat o divisió interna com perquè es pugui forçar aquest referèndum pactat. Arribats a aquesta conclusió, si el sobiranisme governamental no opta pel camí de la ruptura, només li quedaria l’opció d’allargar l’acumulació de forces i la crisi política permanentment, o posar el capital polític en una reforma de l’estat que pugui afavorir els interessos de la burgesia regional – opció que no ha deixat d’intentar-se amb l’ajut mediador del PNV i el sector de la burgesia basca a la qual aquest representa.
L’única opció que permetria a l’independentisme guanyar aquest embat passa perquè l’esquerra independentista no abandoni les posicions rupturistes i que la resta de l’independentisme no alimenti posicionaments legalistes o idealistes, i opti per la ruptura amb l’ordenament legal espanyol, inclòs l’autonòmic. S’ha fet un trencament formal amb la legalitat espanyola -i, per tant, això suposa un canvi respecte tot allò viscut anteriorment en el procés-, però aquest trencament s’ha frenat per a intentar obrir esquemes negociadors molt similars als que apuntàvem.
El referèndum de l’1O no va ser mai planificat pel govern com una legitimació de la ruptura, sinó com un instrument per a obrir una negociació política. Els fets parlamentaris del 10, 26 i 27 d’octubre i les actuacions posteriors demostren clarament que el govern autonòmic va descartar disputar el poder a l’estat i ho va fiar tot a una negociació que pogués obrir l’oportunitat a una autodeterminació pactada.
Així mateix, els fets han demostrat que l’acció de masses, determinant els dies 1 i 3 d’octubre, ha provocat un evident vertigen a la direcció del sobiranisme. La por a un desbordament popular -que el dia 1 i 3 d’octubre va generar les condicions per a que el parlament acabés fent la declaració del 27 d’octubre- també ha influït en el no desplegament de la República.
En aquests dos darrers mesos s’han acabat concretant tot allò que feia temps que l’esquerra independentista anàvem dient. Que l’autodeterminació només era possible desobeint l’ordenament legal de l’estat. Que la Unió Europea és un ens antidemocràtic que defensaria els interessos de l’estat espanyol sense fissures i no mouria ni un dit per a fer respectar el dret d’autodeterminació. Que només amb un carrer mobilitzat i desbordant les institucions seria possible posar en escac l’estat. La visió materialista de la realitat s’ha imposat per damunt dels apriorismes idealistes. És per això que creiem que ara cal evitar de nou caure en un error idealista com seria iniciar un procés constituent sense haver provocat abans una ruptura política i legal amb l’estat.

Entre la República i el 155

La República proclamada però no desplegada és ara mateix un projecte d’una debilitat extrema. Avui la República no és sinó un ens simbòlic i polític, sense cap mena de materialització real.
Les garanties de poder desplegar aquesta república són molt escasses i passen per mantenir viva la legitimitat de l’1 i el 3 d’octubre per damunt del marc imposat amb el 155. Les dificultats pròpies d’un enfrontament desigual amb l’estat alimenten tant les posicions legalistes dins l’independentisme com els projectes nominalment independentistes però realment autonomistes. Per contra, el projecte de República i el llegat de l’1 d’octubre ofereixen una perspectiva i un programa de ruptura més nítid que mai a les classes populars. Un projecte que l’Esquerra independentista ha de dotar de contingut social i feminista. Per materialitzar la república en un primer terme i per consolidar-la cal que aquesta vagi lligada a una millora de les condicions materials de vida de les classes populars.
Així mateix, l’estat ha utilitzat l’embat del procés per a posar en marxa una versió més autoritària d’ell mateix que ja tenia en agenda aplicar. Amb aquest moviment ha demostrat la capacitat del nacionalisme espanyol de disciplinar gairebé totes les opcions polítiques no independentistes. Però també és cert que un moviment d’aquestes característiques sempre corre el risc de generar pèrdues de legitimitat (en aquest cas, de l’Estat espanyol a Catalunya) i una dislocació més gran entre l’«opinió pública» i el sentir de grans capes de la població, introduint un element debilitador per a l’estat.
Enmig de tot plegat, hi ha la perspectiva que més tard o més d’hora s’obrirà una negociació per a una redistribució del poder territorial. Aquesta perspectiva podria donar ales als projectes polítics que pretenen reactualitzar l’autonomisme en una versió federalista arreu dels Països Catalans. Aquest protagonisme, però, està molt subjecte a la consecució d’objectius concrets i palpables. Uns objectius que és possible que quedin lluny d’assolir-se si finalment triomfen les tesis recentralitzadores i no les pactistes al sí de les forces del règim.
En paral·lel a tot aquest procés, el buidatge de sobirania real de les classes populars continua també en l’àmbit social i econòmic. Ara, la situació política, però, ha permès visibilitzar el paper desposseïdor dels actors més importants: IBEX35, banca i Unió Europea. Això, ara per ara, fa molt poc mal a la capacitat decisòria d’aquests actors, però permet treballar propostes de conquesta de sobiranies sobre una base molt més àmplia de la població.

Marc d’acció política

L’esquerra independentista ha de donar resposta a tot aquest escenari. Ho ha de fer de forma coherent amb uns objectius traçats i ho ha de fer presentant una estratègia i una acció política amb sentit nacional.
L’acció política de l’esquerra independentista per a les properes setmanes ha d’anar encaminada a dibuixar un marc de materialització de la República. La República batallada l’1 i el 3 d’octubre ha de ser un element fonamental del discurs i la proposta de l’esquerra independentista.

1. Bloquejar l’engranatge institucional autonòmic. Un cop descartat el boicot a les eleccions autonòmiques convocades per l’estat, l’única opció que fa avançar la defensa de la República és usar aquestes eleccions per a liquidar les institucions autonòmiques i donar pas a una nova institucionalitat republicana. Això passaria per una victòria de l’independentisme a les eleccions i que aquest bloquegés automàticament l’activitat del parlament sorgit del 21D. I, alternativament, cridés a la convocatòria d’una Assemblea Constituent i el desplegament immediat dels Decrets de la Dignitat. Aquests haurien de ser uns decrets de contingut polític, social i econòmic que el Govern de la República hauria de dictar per a materialitzar-la i per garantir l’adhesió i el suport de les majories treballadores i populars a la nova república. Han d’abordar i garantir els drets essencials de les classes populars, convertint-se així en el programa-marc d’aquesta república i en una eina d’adhesió i ampliació de la seva base social. Aquest programa polític d’aplicació immediata ha de ser el paradigma de ruptura que oferim a les classes populars de tots els Països Catalans.
2. En cas d’obertura d’una nova etapa autonomista -sigui en el format que sigui, des d’una reedició del processisme a un govern del bloc del 155-, tocarà a l’esquerra independentista el paper de denúncia de les institucions autonòmiques i de la nova etapa com una etapa fruit de la liquidació per la via repressiva de l’exercici de l’autodeterminació d’una part dels Països Catalans. Això creiem que ha d’implicar una oposició frontal i una no col·laboració amb les institucions autonòmiques i amb les forces polítiques i socials que les sostinguin.
3. Alhora cal obrir alternatives en clau d’autodeterminació i de transformació social al País Valencià i les Illes. Aquestes han de combatre la idea del neoautonomisme/federalisme com a eina per a participar en una nova redistribució del poder territorial al sí de l’estat. En aquest comunicat apuntàvem algunes qüestions al voltant del debat del finançament al País Valencià.
4. Així mateix cal continuar amb la denúncia del caràcter antidemocràtic de l’estat espanyol i del nacionalisme espanyol com el ciment que impossibilita qualsevol canvi de fons a l’estat si prèviament no s’ha trencat amb la unitat d’aquest estat. Ens refermem en la nostra estratègia d’unitat popular per als Països Catalans i de negativa a avalar o participar en cap projecte polític de reforma de l’estat.
5. L’ocupació policial s’ha fet evident en una part del territori dels Països Catalans. Així mateix, també s’hi ha fet visible de nou la interferència de l’administració estatal. A ulls d’un sector important de la població es fa present aquella idea que l’esquerra independentista hem mantingut sempre: que som un país ocupat. Cal posar en marxa una estratègia de no normalització de l’ocupació que obligui l’estat a continuar mostrant la seva veritable cara.
6. Finalment, cal continuar aprofundint en la denúncia d’aquells sectors socials i econòmics, i d’aquelles institucions que segresten la capacitat de decidir sobre els aspectes materials i polítics de la nostra vida. Alhora, cal dotar de programa polític de recuperació de sobiranies aquest malestar contra la Unió Europea i el gran capital. Davant l’actitud de bancs i grans empreses que s’han visualitzat com a enemics de l’autodeterminació, cal subratllar que l’autodeterminació és més factible com més fortes siguin les sobiranies construïdes en els terrenys econòmic, cooperatiu, sanitari, habitacional, etc. perquè més desconnectades estan d’aquells poders econòmics més interessats en boicotejar i debilitar el procés d’autodeterminació
7. Cal proposar i desenvolupar una estratègia internacional alternativa que parteixi del qüestionament de la Unió Europea, que pateix una crisi important de legitimitat a Catalunya a causa del suport incondicional que li ha prestat a l’Estat espanyol en la seva estratègia repressiva, i que recerqui la construcció d’unes relacions internacionals alternatives basades en el respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles, la solidaritat i la fraternitat

Aquesta situació d’inestabilitat brinda una oportunitat magnífica al programa independentista, socialista i feminista. Però també engrandeix els riscos. Les decisions i les passes que cal prendre a partir d’ara com a esquerra independentista, com a independentisme i com a moviment popular creiem que no han d’estar lligades a la immediatesa ni a la tàctica a curt termini, i encara menys determinades per les espirals propagandístiques pròpies de les eleccions. L’estat ha fet una aposta forta per acabar no només amb el projecte independentista sinó també amb els dics de contenció que el nostre poble pot disposar encara contra l’ofensiva espanyolista, capitalista i patriarcal. La resposta independentista no pot ser la de parar el cop, replegar-nos o apel·lar a victòries morals sense cap traducció material, perquè no serveix per a garantir la República de l’1 d’octubre ni tan sols per a garantir la continuïtat de les conquestes assolides fins ara dins el marc autonòmic. Ara és l’hora de passes decidides.
Països Catalans, 30 de novembre de 2017

La violència que patim les dones pel fet de ser-ho impregna tots els àmbits de la societat, tots els aspectes de la nostra vida. Des de la casa on vivim, fins als carrers per on caminem, el lloc on treballem, els centres on estudiem, la televisió que veiem, la música que escoltem, el metge que consultem, les festes on anem….
Especifiquem i en ordre invers: som susceptibles de ser víctimes d’assetjament sexual a tot arreu: universitat, carrer, festes, a casa, feina…. Som invisibles ja que tot el món científic i acadèmic obvia que els homes són menys de la meitat de la població. Som agredides per un sistema judicial que és còmplice i perpetua les violències que patim, que no treballa per la reparació dels danys i que no ens protegeix. Els mitjans de comunicació i la publicitat estan infestats de missatges i imatges que ens degraden com a persones i ens releguen a la condició d’objecte sexual. A la feina ens paguen menys per fer el mateix que un home i ocupem els llocs de treball més precaris i en pitjors condicions. I quan arribem a casa, carreguem sobre les espatlles la satisfacció de les necessitats dels altres, a costa de la nostra salut, el nostre temps i els nostres projectes personals.
Tot això és violència masclista, una violència que es remunta 500 anys endarrere amb la caça de bruixes i que sembla que lluny d’extingir-se està renaixent amb força els últims anys. 23 dones han estat assassinades als Països Catalans aquest any 2017. No les oblidem i portarem els seus noms gravats a cada passa.
Totes aquestes formes de violència són l’expressió d’un sistema d’opressió que anomenem capitalisme-patriarcal. Tenen una funció clara: mantenir les dones en una situació de subjugació/dominació respecte els homes, però no només dels homes sinó també respecte a les institucions estatals, econòmiques, judicials i militars/ repressives. Ja que, per tal de sostenir tota l’economia que anomenem productiva i les institucions que vetllen per ella, és necessària l’apropiació gratuïta del treball exercit majoritàriament per dones en l’àmbit domèstic, treball fonamental per mantenir i reproduir la vida. El gènere, al cap i a la fi, és una categoria social construïda per a l’explotació, de la mateixa manera que la raça.
No és possible acabar amb la violència sense acabar amb la desigualtat entre homes i dones. No és possible acabar amb la desigualtat si no reivindiquem i dignifiquem el treball reproductiu. No és possible posar al centre la vida en una societat que posa al centre el capital. Per tant, cal capgirar-ho tot, ens hi va la vida.
La fi de la violència arribarà des de baix, no des de les institucions estatals, econòmiques que la perpetuen, sinó des de l’autoorganització popular de les dones. I aquesta lluita l’emprenem juntes, plegades, totes les que volem construir un món més just i una vida que valgui la pena viure-la.
Arran, Alerta Solidària, CUP, COS, Endavant OSAN i SEPC.
Països Catalans, novembre de 2017

Reformar l’Estat de les Autonomies no és el camí

L’estat de les autonomies, segellat en el pacte de règim l’any 1978, i en la sacrosanta Constitució Espanyola ens ha deixat un panorama devastat en clau socioeconòmica per les classes populars Valencianes. Una economia absolutament terciaritzada, que viu exclusivament de monocultiu turístic en molts territoris, que ha desmantellat el teixit industrial i que fa malviure als agricultors. Des del Lermisme, i la recerca de competitivitat industrial abaratint els costos salarials de les treballadores, la integració a la UE i el posterior boom especulatiu dirigit per Zaplana- i posterior governs del PP- les valencianes hem produït i generat riquesa dins dels estàndards de les zones riques i així hem contribuït a l’estat autonòmic aportant 1.416 milions més del que rebem. Seguint aquesta referència, contribuïm cada any amb l’1,48 % del nostre PIB en favor de la resta d’autonomies, incloses les que són més riques que nosaltres. En canvi hem vist com la depauperació, la reducció de salaris, la concertació i privatització de serveis púbics ens situa dins dels estàndards socials de les zones pobres, a 12 punts de la mitjana en renda per càpita.

40 anys d’autonomisme, de gregarisme al projecte nacionalista espanyol, i de capitalisme patriarcal administrat indistintament, amb matisos això sí, pel primer PSPV (o el PSOE directament), pel PP, i pel continuisme tripartit actual ens ha deixat 1.000.400 persones per baix del llindar de risc de pobresa al País Valencià, 20’5% de la població. La pobresa és en 2017 una realitat letal per les valencianes: el col·lectiu més afectat per la pobresa és el de les aturades, sis de cada deu són pobres; i creix del 30% al 40% el fenomen de la pobresa assalariada, quatre de cada deu treballadores amb contractes temporals són pobres. I unes xifres d’atur en un encara elevadíssim 18’7%, on continuen sent les dones qui concentren les nivells més elevats de desocupació (un 21’7%).

Tot i que des de 2016 s’han creat llocs de treball, sobretot de treball temporal -més de la meitat del creixement de l’ocupació de les dones és temporal, 19% entre els homes-. A això s’afegeix la dedicació a temps parcial, que encara que és majoritària en termes globals, afecta també en major mesura a les dones: els contractes a temps parcial de les dones en l’últim any multipliquen en un 2,4 als dels homes. El fet de que el treball que es crea és temporal i precari ha fet caure els salaris, la caiguda en termes generals del poder adquisitiu dels salaris és del 9% i creixent la diferència salarial entre homes i dones, que arriba a un 25%. D’aquesta manera, mentre que els valencians cobren de mitjana 23.900€ anuals, les valencianes no arriben a 17.800€.

A aquesta situació s’ha d’afegir la concertació i privatització de serveis púbics bàsics com l’educació i la sanitat. Així l’aposta per l’educació concertada els últims 40 anys ha generat un sistema d’educació privat, paral·lel, classista i religiós finançat per fons públics i que ens deixa les xifres de fracàs escolar més elevades de l’estat, sols superades per Ceuta, ja que el 37% de l’alumnat de Secundaria no assoleix el graduat. I en el mateix sentit en termes d’accés a la sanitat pública, el País Valencià ha resultat pioner en la fórmula d’hospitals de gestió privada finançats amb recursos públics, “Model Alzira” de concessions privades hospitalàries pagades i repagades amb recursos públics i que compta amb 4 hospitals més que el de La Ribera: Torrevella, Dènia, Elx i Manisses. I que ha suposat una degradació de la qualitat assistencial que rebem, problemes crònics de llistes d’espera per les visites a l’especialista i per les intervencions quirúrgiques, precarització de les condicions laborals de les treballadores i els treballadors per aconseguir el màxim benefici i clarament d’accés desigual a la sanitat per a les classes populars ja que aquests hospitals passen per davant als pacients de pagament administrant un dret a l’accés a la sanitat pública que depèn dels diners que portes a la butxaca.
Hem de destacar que no totes hem perdut, mentre la classe treballadora i les classes populars ens hem empobrit les grans empreses i els seus accionistes s’ha enriquit. Si hi ha una empresa de matriu valenciana que pot servir d’exemple de com ha augmentat els seus beneficis a costa d’empitjorar les condicions dels seues treballadors i treballadores, eixa és Mercadona, que durant l’any 2015 ha incrementat la seua facturació un 3%, fins als 20.831 milions d’euros, mentre que els seus guanys nets han millorat un 12%, fins als 611 milions d’euros.
Per últim cal tenir en compte que l’autonomia valenciana és la més endeutada de l’estat espanyol, ja que tot i que en termes absoluts és Catalunya amb 72.274 milions, el País Valencià amb els 41.935 milions, té el major nivell d’endeutament de la seua administració autonòmica sobre el PIB, el 41,3 %. Només en interessos el País Valencià haurà de pagar 306 milions d’euros aquest any pels préstecs del FLA. Cal reconèixer que el País Valencià està intervingut i que els pedaços i les molles no solucionaran aquesta situació.
I així és com les valencianes hem produït i generat riquesa dins dels estàndards de les zones riques i així hem contribuït a l’estat autonòmic i com l’estat autonòmic ens ha aportat pobresa, pobresa assalariada, reducció de salaris, la concertació i privatització de serveis púbics.
Les autonomies i el consens del règim del 78
Vist l’anterior podem certificar que les autonomies, s’han demostrat eines inútils per exercir sobirania econòmica i han servit per facilitar l’espoli fiscal al País Valencià i la resta dels Països Catalans, però sobretot i també han servit per traslladar els dogmes del capitalisme patriarcal en la seua versió més crua. D’un forma comparable, els governs autonòmics del Principat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears han utilitzant els efectes de la crisi del capitalisme i el deute acumulat per un finançament autonòmic totalment injust per aplicar programes de govern neoliberals, que com hem vist han tingut un impacte nefast sobre les condicions materials de vida de les classes populars i sobre els serveis públics.

La gestió més ètica del tripartit dins dels límits de l’autonomia i que basa les seues reivindicacions en la millora de finançament no ens enganyem no té marge per a transformar realment aquesta situació, per falta de voluntat i de programa i sobretot perquè a tot estirar només estan podent gestionar una mica millor les engrunes i pal·liar lleugerament la misèria.

Perquè els problemes de fons de la societat valenciana no són fruit de 22 anys de govern del PP sinó de 40 anys d’estat espanyol postfranquista i d’integració a la Unió Europea. En aquest sentit entenem que:

• L’autonomia no és un espai de sobirania política sinó una descentralització de l’estat sense cap tipus de poder de decisió real sobre els aspectes fonamentals de la vida econòmica, social o cultural.

• L’estat espanyol i la Unió Europea no són instruments de protecció de les classes populars contra la dinàmica global del capitalisme patriarcal, sinó que són instruments d’aquest capitalisme patriarcal per a imposar els marcs legals i repressius necessaris per al seu desenvolupament en contra dels interessos de les classes populars.

• Les institucions autonòmiques no han sigut espais de participació democràtica amb capacitat real de decisió, sinó uns espais de gestió en clau liberal de les directrius d’institucions no escollides directament per la població.

L’autonomisme al País Valencià ha apuntalat projecte nacionalista espanyol primer perquè s’ha exercit un autogovern mesell, subordinat i acomplexat que s’ha dedicat a ser el circ de Madrid en forma de grans esdeveniments Gran Premi de Fòrmula 1, America’s Cup o la visita del Papa i també el seu ressort terciaritzant l’economia i apostant pel monocultiu turístic. Segon, perquè s’ha dedicat a anorrear tot el que no fos identitat espanyola via fragmentació, la ridiculització i la mort de l’idioma, per la desestructuració política del País Valencià i l’aposta per les adhesions provincials diferenciades i per l’acció política d’uniformització espanyola que va des de les polítiques de castellanització, la desaparició del RTVV, l’obstrucció institucional de la premsa en valencià, etc, i que encara ara, per timidesa, per acomplexament i per continuisme s’expressa en la visió de les valencianes subordinades a l’estat ens continua diluint els en una massa acrítica i absolutament vençuda d’espanyoles de segona.

Què vol dir la demanda sobre un millor finançament autonòmic?
“Els ciutadans i les ciutadanes de la Comunitat Valenciana hem sigut lleials a les institucions d’Espanya i solidaris amb la resta de comunitats autònomes. De fet, en les nostres etapes de prosperitat econòmica hem sigut motor de progrés per a aquestes”. Així comença el manifest per reclamar un millor finançament autonòmic, que acaba amb les següents reclamacions: “Exigim que aquest 11% d’Espanya obtinga un finançament que permeta que els seus malalts, escolars, universitaris, dependents, parats i xicotets i mitjans empresaris, siguen considerats igual que els de la resta del país. Ambicionem una Comunitat Valenciana forta i potent en una Espanya que atenga les singularitats de cada territori i garantisca la igualtat entre els seus ciutadans.” Una reclamació a la que s’ha afegit el Partit Popular, així ho explicitava aquesta mateixa setmana el seu portaveu Pablo Casado.
I és que en aquest context des del PSPV, Compromís, Podemos fins al PP i en general, quasi tot l’espectre polític valencià aposten per un pacte de millora de finançament amb l’Estat que suposadament millorarà les condicions de vida de les valencianes, dignificarà els serveis públics i ajudarà també als empresaris. Des d’Endavant OSAN entenem que l’aposta del tripartit i l’aliança amb el PP per un millor finançament autonòmic és pa per a avui i gana per demà perquè:

• Reclamar un finançament conseqüent amb el que aportem i el deute històric que l’estat té amb les valencianes és de mínims. És obvi que el País Valencià està infrafinançat en clau autonòmica i que aquest dèficit de finançament augmenta i fa que la dependència del FLA també augmente. Això suposa, per exemple, que els i les valencianes rebem 1.000 milions d’euros menys a l’any que la resta de comunitats, o que el deute històric assoleix ja els 13.500 milions d’euros. Aquesta situació posa en perill el desenvolupament econòmic i social al País Valencià, així com l’assoliment dels nivells bàsics de benestar, i no estem parlant d’una manera metafòrica. És per això que això no ha de significar cap pacte que refrendi aquest sistema autonòmic de finançament que fa que qui mana de la caixa seguisca manant i decidint què vol donar. Aquest recursos ens pertoquen i han de ser l’exemple de la necessitat de superar aquest sistema autonòmic.
• Un pacte per augmentar uns pocs recursos econòmics no modificarà el fet que el sistema de finançament autonòmic, i sobretot, que el sistema de les autonomies és injust per ell mateix i mer administrador de pobresa, precarietat i privatitzacions per les classes populars.
• Té l’objectiu de renovar plenament l’encaix del País Valencià en l’Espanya recentralitzadora de les autonomies i entrant a jugar a aquest joc de redistribució de poder a l’Estat. Perquè cal recordar que si l’autonomisme principatí ha acabat transformant-se en un nou sobiranisme, no ha estat per voluntat pròpia sinó perquè ha estat expulsat de l’esquema de repartiment de poder estatal en plena crisi econòmica. En el nou redisseny de l’estat el poder autonòmic restarà més subordinat encara tant a l’estat com a les polítiques europees i del gran capital que no pas en l’etapa anterior.
• Suposarà continuisme i servirà per reforçar el model econòmic valencià terciaritzat, que viu exclusivament de monocultiu turístic en molts territoris, que ha desmantellat el teixit industrial i que fa malviure als agricultors.
• Un millor finançament autonòmic per garantir la unitat d’Espanya, o el que és el mateix, millorar el finançament de l’autonomia per poder actualitzar el projecte del nacionalisme espanyol ens subordina com a poble i en cap cas per acabarà amb la situació de pobresa i de precarietat que patim les classes populars ja que el que precisament reforça és el sistema econòmic que ens ha situat on estem.

Tot i que és cert que disposar de més recursos econòmics podria millorar les prestacions públiques i els serveis públics la sobirania del País Valencià no es guanya en una nova reforma constitucional o en un nou encaix del País Valencià en el projecte espanyol, ni tampoc aconseguint un «poder valencià» a Madrid. No es tracta doncs d’una millora del finançament autonòmic o d’una major transferència de competències. Això és pidolar les engrunes i gestionar la misèria. Eixe camí ja s’ha recorregut i ens porta igualment al penya-segat.
Per la plena sobirania econòmica dels Països Catalans
La situació actual fa més necessària que mai la construcció d’una alternativa política que aposte clarament per l’exercici del dret d’autodeterminació i per a la superació del capitalisme patriarcal a partir de la recuperació de la sobirania econòmica.
Sense la construcció d’aquesta alternativa política, la resposta valenciana a la crisi d’estat que ha obert el procés d’autodeterminació al Principat serà la que ens han dissenyat Puig i Oltra: substituir el paper de CiU a Madrid presentant la societat valenciana com a lleials espanyols que són de fiar. Com diu el manifest per un model de finançament autonòmic més just: “Els ciutadans i les ciutadanes de la Comunitat Valenciana hem sigut lleials a les institucions d’Espanya i solidaris amb la resta de comunitats autònomes. De fet, en les nostres etapes de prosperitat econòmica hem sigut motor de progrés per a aquestes”.
Necessitem aquesta alternativa política centre l’eix del debat en escenaris que qüestionen l’arrel del problema: el sistema de les autonomies, la pertinença a l’estat espanyol i a la Unió Europea. I que aprofite els escenaris d’escletxa, de trencament de costures del règim del 78 i d’involució de drets i llibertats col·lectives per posar sobre la taula la necessitat d’assolir la plena sobirania com a mitjà per garantir-nos unes condicions de vida dignes.
El paper d’Endavant i de l’esquerra independentista és clau per a la construcció d’aquesta alternativa política. La campanya Sobiranies, Drets i Autodeterminació, iniciada per Endavant el passat abril, assenyala aquells elements clau sobre els que ha de pivotar un programa polític que puga plantar cara al neoautonomisme de PSPV i Compromís i sacsejar l’actual debat polític en què el PP es troba perfectament còmode.
Ara mateix, un sector significatiu de la societat valenciana percep que l’actual arquitectura institucional -espanyola i europea- és un sostre massa baix per a l’objectiu de plenitud nacional i benestar social. Aquesta consciència, però, de moment dóna suport de forma majoritària a l’estratègia de gestionar les engrunes possibles sota aquest sostre. La nostra tasca com a moviment polític ha de ser plantejar una estratègia alternativa que passe per la superació d’aquest sostre. I aquesta superació només és possible a través de la conquesta de sobiranies i drets en el marc d’un procés d’autodeterminació. És a dir, de la construcció d’una República independent dels Països Catalans i d’una societat socialista i feminista.