El número d’Abril de 2008 de la Tanyada, publicació nacional d’Endavant (OSAN), ja ha sortit al carrer.
En aquest número hi trobareu reflexions sobre: Treballar plegats, apostar per la territorialitat, Monogràfic: El capitalisme dels nostres dies de la crisi del petroli a l’actual crisi financera, Deslocalitzacions, destrucció industrial i model econòmic, La liberalització de l’Estat espanyol en el marc del capitalisme occidental, El tractat de Lisboa, Història: La batalla (inconclosa) de València.
Podeu descarregar-vos-la completa aquí (pdf). També la trobareu en diversos punts de distribució com casals o ateneus.
*Llegir-la online
Amèrica Llatina: imperialisme, cultura i societat. Eduardo Galeano, 1977
Aquest text és una traducció elaborada per un militant d’Endavant a partir transcripció d’una intervenció d’Eduardo Galeano en el marc del primer simposium internacional sobre imperialisme celebrat a Barcelona els dies 9, 10 i 11 de maig de l’any 1977. Entre altres, en aquestes jornades intervingueren marxistes com Paul M. Sweezy o Harry Magdoff, apart del mateix Galeano.
Se m’havia adjudicat el tema bastant ampli, inabastable en una sola xerrada, de les relacions entre imperialisme i cultura o, més concretament, de la dependència cultural llatinoamericana respecte a una estructura imperialista de poder. Com tenim poc temps, això serà més un telegrama que una xerrada. Tractaré de donar una visió de conjunt de les coses, sense desenvolupar-les excessivament.
Vull començar per especificar que la realitat llatinoamericana forma part d’un sistema global, polític, econòmic i cultural, i que la crisi actual d’Amèrica Llatina només pot ser entesa a partir de la comprensió global de la crisi del sistema en què Amèrica Llatina s’integra, dins de l’etapa que el sistema capitalista en el seu conjunt està vivint i tenint en compte el nivell de desenvolupament del sistema en el seu conjunt. La magnitud de la crisi actual – que és molt profunda i que com sempre es revela molt més cruament en els suburbis del sistema que en el centre – passa en un moment en què el capital monopolista ha assolit el més alt grau de concentració de poder que mai no s’hagi vist. Mitjançant una estructura complexa, una xarxa molt complicada que abasta els mercats comercials, els emprèstits internacionals i les inversions directes de capital, els centres industrials del sistema exporten les seves contradiccions a les perifèries pobres. No em detindré en això. Aquest ha estat el tema que abans han desenvolupat, amb molt més talent i autoritat, els companys que estan aquí al meu costat, però no puc deixar d’assenyalar-lo perquè si no, no podríem parlar d’alienació cultural a l’Amèrica Llatina. No vull deixar d’assenyalar-lo, a més, perquè a Amèrica Llatina l’alienació cultural cobra unes característiques peculiarment dramàtiques en moments en què viu una situació general de militarització del poder que és la expressió política d’una crisi econòmica molt aguda.
Jo sempre dic que cap riquesa no és innocent i que una interpretació lúcida, mínimament serena, del fenomen de les dictadures que s’han reproduït com fongs després de la pluja en la major part dels països llatinoamericans, requereix una comprensió prèvia de les lleis de l’economia que fan aquestes dictadures inevitables dins les regles de joc del sistema global. Les dictadures no són el resultat del cor de llauna de cap general, sinó que provenen de la necessitat d’aplicar una determinada política econòmica per salvaguardar aquests santuaris de lucre que els països llatinoamericans són per les grans corporacions internacionals. En els escassos països en què encara es celebren eleccions a Amèrica Llatina, ningú no vota per un candidat anomenat Citybank, però de fet és el Citybank o algun altre banc nord-americà o multinacional el que decideix la política econòmica que el govern, elegit amb un programa molt diferent, aplicarà des del poder. Hi ha una vella dita a Amèrica Llatina segons la qual el poder, com un violí, s’agafa per l’esquerra però es toca amb la dreta. Això correspon a la política econòmica, dictada des de fora per els creditors estrangers. Cap del generals que han usurpat el poder per les armes es diu general Chase Manhattan, tampoc, però de fet el Chase Manhattan Bank decideix amb més força que el General Videla o el General Pinochet la política econòmica que s’aplica en els seus respectius països.
En què consisteix aquesta política econòmica? És una política orientada bàsicament a l’augment de les exportacions i a l’atracció de capital estranger, la qual cosa implica l’existència d’una mà d’obra nombrosa i barata; i és també una política destinada a perpetuar l’estructura del retràs, que és una estructura de privilegis. A Amèrica Llatina, l’aliment de la minoria és el verí dels demés. I aquesta política econòmica no es pot aplicar amb bons modals. La imatge de dictador llatinoamericà que algunes novel·les han difós en aquests últims anys, és una imatge útil per entendre amb simpatia folklòrica certs fenòmens que tingueren lloc en alguns països temps enrere, però poc o res tenen a veure amb la realitat actual. En l’actualitat, la dictadura és molt més un engranatge impersonal, una màquina d’alt nivell tecnològic. Hi ha una tecnologia del terror molt desenvolupada a l’Amèrica Llatina, per el cultiu del silenci, la sembra de la por, l’assassinat de persones i d’idees. I aquesta màquina no funciona amb les característiques que tenia, quaranta o cinquanta anys enrere, en alguna illa del Carib, qualsevol d’aquells dictadors patriarcals amb cent-quinze fills barons que manejaven la pàtria com una finca privada.
A l’Amèrica Llatina d’avui tenim estructures de poder organitzades per reprimir a la majoria de la classe treballadora, i també per amagar la impotència estructural del sistema davant dels desafiaments del creixement. El sistema, incapaç de generar treball per la legió de braços que any rera any s’ofereixen al mercat, no pot fer front a la seva pròpia crisi com no sigui abatent el valor real dels salaris obrers i mantenint a ratlla l’exèrcit de desocupats. Això implica, al seu torn, la prohibició del dret a vaga, la fallida dels sindicats, mercat lliure, negocis lliures i gent presa. Els llampecs de violència aparent i espectacular a vegades impedeixen veure que la guerra real que, per sota de la violència aparent i espectacular, es desenvolupa a les nostres terres. S’assisteix a la violència, sobretot des d’Europa, com aquell que mira una pel·lícula de terror. Però crec que correspon que nosaltres aprofundim aquesta mirada, que vegem com en temps de crisi els liberals es tornen conservadors, i els conservadors, feixistes. A Amèrica Llatina, Adam Smith necessita a Mussolini. La llibertat dels negocis implica la presó de les persones, i això condueix a una militarització del poder que, al seu torn, es reflecteix en una militarització de la cultura.
Jo sempre dic que cap riquesa no és innocent i que una interpretació lúcida, mínimament serena, del fenomen de les dictadures que s’han reproduït com fongs després de la pluja en la major part dels països llatinoamericans, requereix una comprensió prèvia de les lleis de l’economia que fan aquestes dictadures inevitables dins les regles de joc del sistema global. Les dictadures no són el resultat del cor de llauna de cap general, sinó que provenen de la necessitat d’aplicar una determinada política econòmica per salvaguardar aquests santuaris de lucre que els països llatinoamericans són per les grans corporacions internacionals. En els escassos països en què encara es celebren eleccions a Amèrica Llatina, ningú no vota per un candidat anomenat Citybank, però de fet és el Citybank o algun altre banc nord-americà o multinacional el que decideix la política econòmica que el govern, elegit amb un programa molt diferent, aplicarà des del poder. Hi ha una vella dita a Amèrica Llatina segons la qual el poder, com un violí, s’agafa per l’esquerra però es toca amb la dreta. Això correspon a la política econòmica, dictada des de fora per els creditors estrangers. Cap del generals que han usurpat el poder per les armes es diu general Chase Manhattan, tampoc, però de fet el Chase Manhattan Bank decideix amb més força que el General Videla o el General Pinochet la política econòmica que s’aplica en els seus respectius països.
En què consisteix aquesta política econòmica? És una política orientada bàsicament a l’augment de les exportacions i a l’atracció de capital estranger, la qual cosa implica l’existència d’una mà d’obra nombrosa i barata; i és també una política destinada a perpetuar l’estructura del retràs, que és una estructura de privilegis. A Amèrica Llatina, l’aliment de la minoria és el verí dels demés. I aquesta política econòmica no es pot aplicar amb bons modals. La imatge de dictador llatinoamericà que algunes novel·les han difós en aquests últims anys, és una imatge útil per entendre amb simpatia folklòrica certs fenòmens que tingueren lloc en alguns països temps enrere, però poc o res tenen a veure amb la realitat actual. En l’actualitat, la dictadura és molt més un engranatge impersonal, una màquina d’alt nivell tecnològic. Hi ha una tecnologia del terror molt desenvolupada a l’Amèrica Llatina, per el cultiu del silenci, la sembra de la por, l’assassinat de persones i d’idees. I aquesta màquina no funciona amb les característiques que tenia, quaranta o cinquanta anys enrere, en alguna illa del Carib, qualsevol d’aquells dictadors patriarcals amb cent-quinze fills barons que manejaven la pàtria com una finca privada.
A l’Amèrica Llatina d’avui tenim estructures de poder organitzades per reprimir a la majoria de la classe treballadora, i també per amagar la impotència estructural del sistema davant dels desafiaments del creixement. El sistema, incapaç de generar treball per la legió de braços que any rera any s’ofereixen al mercat, no pot fer front a la seva pròpia crisi com no sigui abatent el valor real dels salaris obrers i mantenint a ratlla l’exèrcit de desocupats. Això implica, al seu torn, la prohibició del dret a vaga, la fallida dels sindicats, mercat lliure, negocis lliures i gent presa. Els llampecs de violència aparent i espectacular a vegades impedeixen veure que la guerra real que, per sota de la violència aparent i espectacular, es desenvolupa a les nostres terres. S’assisteix a la violència, sobretot des d’Europa, com aquell que mira una pel·lícula de terror. Però crec que correspon que nosaltres aprofundim aquesta mirada, que vegem com en temps de crisi els liberals es tornen conservadors, i els conservadors, feixistes. A Amèrica Llatina, Adam Smith necessita a Mussolini. La llibertat dels negocis implica la presó de les persones, i això condueix a una militarització del poder que, al seu torn, es reflecteix en una militarització de la cultura.
II
Com es manifesta aquesta cultura militaritzada dins de règims manejats per interessos aliens a cada poble i a cada nació? En primer lloc, en alguns canvis operats en l’educació. Cada vegada amb més eficàcia i freqüència s’imposen models educatius als països llatinoamericans, sobretot a nivell universitari, al servei dels interessos de les corporacions multinacionals i segons les seves necessitats de planificació global. Es destrueix sistemàticament, a vegades a sang i foc, sota el pretext de què són centres de subversió, totes les temptatives de desenvolupament de les ciències bàsiques o de la investigació tecnològica independent generades en els països llatinoamericans. Un dels problemes més greus d’Amèrica Llatina i sobre el que poc es parla, és el problema de l’emigració dels cervells, és a dir, de la emigració dels recursos humans més valuosos per un programa de desenvolupament possible. És incomptable la quantitat de científics, de tècnics, de professors universitaris d’alt nivell que han hagut d’emigrar en els darrers anys, per raons polítiques o econòmiques, cap als països desenvolupats.
Des del cop militar contra el règim de Goulart a Brasil, l’any 64, fins ara, passant per quasi tots els països d’Amèrica del Sud, la política repressiva comença aplicant-se contra els guerrillers, després contra l’ensenyament, després contra els intel·lectuals i periodistes, després contra els capellans, després contra els psicoanalistes i després contra qualsevol, i en cap cas ha perdonat la vida a les universitats que tenien una concepció independent de la cultura i del desenvolupament científic i tecnològic. Perquè? Perquè la tecnologia és una clau de poder fonamental en el món del nostre temps. Hem de renovar molt els nostres criteris d’anàlisi si volem entendre la realitat tal com està succeïnt, perquè ara és més important el control de la tecnologia que la propietat directa de les empreses. No n’hi ha prou amb què una empresa sigui nacionalitzada per suposar que s’ha alliberat del sistema mundial que condemna a la majoria dels països a fotre’s en benefici de la minoria. No n’hi ha prou, perquè si l’Estat passa a ser amo d’aquesta empresa, aleshores cal preguntar-se qui és l’amo de l’Estat, a quines classes socials respon l’Estat, que no és una abstracció sinó un centre institucional de poder. I cal preguntar-se també com aquesta empresa comercialitza internacionalment allò que produeix.
Des del cop militar contra el règim de Goulart a Brasil, l’any 64, fins ara, passant per quasi tots els països d’Amèrica del Sud, la política repressiva comença aplicant-se contra els guerrillers, després contra l’ensenyament, després contra els intel·lectuals i periodistes, després contra els capellans, després contra els psicoanalistes i després contra qualsevol, i en cap cas ha perdonat la vida a les universitats que tenien una concepció independent de la cultura i del desenvolupament científic i tecnològic. Perquè? Perquè la tecnologia és una clau de poder fonamental en el món del nostre temps. Hem de renovar molt els nostres criteris d’anàlisi si volem entendre la realitat tal com està succeïnt, perquè ara és més important el control de la tecnologia que la propietat directa de les empreses. No n’hi ha prou amb què una empresa sigui nacionalitzada per suposar que s’ha alliberat del sistema mundial que condemna a la majoria dels països a fotre’s en benefici de la minoria. No n’hi ha prou, perquè si l’Estat passa a ser amo d’aquesta empresa, aleshores cal preguntar-se qui és l’amo de l’Estat, a quines classes socials respon l’Estat, que no és una abstracció sinó un centre institucional de poder. I cal preguntar-se també com aquesta empresa comercialitza internacionalment allò que produeix.
La tecnologia, doncs, té un paper cada vegada més important, i aquestes dictadures, que són dictadures satèl·lits, no ho ignoren i compleixen amb la seva tasca eficaçment. Per no posar més que un parell d’exemples, recordem allò que va passar a la Universitat de Bahia Blanca, a Argentina, l’any passat, amb la cacera de professors, trenta o quaranta dels quals foren empresonats, i una quantitat equivalent de pròfugs pel delicte d’haver utilitzat a classe alguns llibres considerats subversius perquè contenien nocions de canvi i de progrés. I allò que passà a la Facultat de Ciències Econòmiques de l’Uruguai, i a la Facultat d’Agronomia. Aquestes facultats havien aconseguit desenvolupar equips tècnics molt valuosos que estaven investigant a fons les possibilitats de creació d’una tecnologia adequada a les condicions del país, per multiplicar la producció a partir de certes reformes estructurals bàsiques. Molt modestament, sense recursos i amb uns souets humils, aquests tècnics treballaren durant anys en el desenvolupament d’una tecnologia nacional, inaplicable sense una prèvia reforma agrària i sense un canvi radical de rumb en la vida del país. Quan la crisi apretà, la Universitat fou intervinguda per la dictadura, i aquests tècnics foren empresonats o obligats a emigrar. Aquesta és gent que el país perdé. I un país no és ric pels seus recursos materials solament, també és ric pels seus recursos humans i costa molt generar tècnics amb consciència nacional imprescindibles per qualsevol temptativa de canvi en profunditat.
Un altre exemple de característiques diferents, però també il·lustratiu d’allò que pot arribar a passar amb un esquema d’educació que funciona d’esquenes a les necessitats nacionals, és l’exemple d’Equador. Vostès saben que l’Equador és un país que vivia dels plàtans fins fa sis o set anys. Aleshores esclatà el petroli i el país es va enriquir de cop. La majoria de les ciutats no tenen encara clavegueres, però ja existeix la televisió en color. El país depèn encara del petroli, i per tant, depèn de la tecnologia estrangera del petroli. Saben quants estudiants de filosofia i lletres hi ha a Quito? N’hi ha sis mil set-cents. I saben quants estudiants de petroli? N’hi ha dos. Aquesta és una clau cultural de conseqüències polítiques decisives. Suposem que un govern volgués aplicar una política diferent a Equador. Què fa sense els quadres tècnics adequats per portar-la a terme? Què fa si ha de dependre dels tècnics del càrtel petroler internacional? Tot això és important, a més, si es té en compte que en aquests últims cinc o sis anys s’han duplicat les despeses d’importació de tecnologia estrangera en la majoria de països llatinoamericans.
III
Un altre escenari, un altre camp de treball possible per estudiar els mecanismes d’alienació cultural són els mitjans de comunicació de masses. Vostès saben que en aquest món dels mercats múltiples i de les grans empreses multinacionals, no només s’ha internacionalitzat l’economia, sinó que també s’ha internacionalitzat la cultura. És a dir, que els centres de poder, els països rics, no només exporten màquines, patents i productes als països perifèrics, sinó que a més, exporten ideologia, tota una concepció de la vida i un sistema de valors que correspon als seus interessos i que, en general, contradiu els interessos dels països que reben aquesta allau.
A Amèrica Llatina hi ha una enorme quantitat d’analfabets, més de cent milions. Però és necessari saber llegir i escriure per rebre les apel·lacions simbòliques de la ràdio i la televisió, i la influència que la ràdio i la televisió tenen en les masses populars, a Amèrica Llatina, és infinitament major que la influència que pugui tenir l’escola – que no és cap meravella. Clar que aquest no és un fenomen solament llatinoamericà. Vaig llegir en el diari “Le Matin”, del 9 de maig, un article d’un senyor que havia estat director general de la televisió francesa, en què diu que la realitat mundial en matèria de televisió, com en política o en economia, és una realitat de relació de forces entre petits i grans, entre dominants i dominats; les grans empreses de televisió nord-americana muntades per les corporacions o absorbides per elles, representen el centre d’un sistema mundial ideològic i econòmic en plena expansió, i l’autor diu que la televisió nord-americana entra a la televisió europea com el ganivet a la mantega. Imaginin, si això és així a França, com serà a Brasil, Uruguai o a Nicaragua. Cal entendre que el grau d’influència i la capacitat d’expansió i de domini ideològic que un mitjà massiu com la televisió té en països pobres és moltíssim més gran que la que poden tenir en els països europeus. Fins i tot a Espanya, on la televisió és clarament un mitjà d’alienació col·lectiva, per dolenta que sigui, sembla un exemple de capacitat creadora al costat de la televisió argentina, mexicana o brasilera. I no parlem dels països llatinoamericans més petits, que no difonen més que material que arriba envasat dels Estats Units.
És per veure com funciona a Amèrica Llatina, amb quina intensitat, amb quina ferocitat, aquesta cultura fabricada en sèrie per a consum massiu que és una cultura de conquista, manipuladora de les consciències i deformadora de la realitat, que aixafa la imaginació creadora i que amaga les nostres necessitats reals. Jo he vist en algunes favelas de Brasil, on no hi ha electricitat, cases que tenen liquadores elèctriques. En les plantacions de cotó de les costes del Perú, en cases que tenen pisos de terra, et pots trobar una aspiradora elèctrica. Es consumeix Coca-cola enlloc de llet. Es consumeixen fantasies enlloc de realitats. Aquest és un engranatge muntat per a vendre il·lusions de riquesa als pobres, miratges de llibertat als oprimits, somnis de triomf per els vençuts i de poder pels dèbils. El gaudi dels béns terrenals està reservat a molt pocs, però no es nega a ningú el dret a la compensació per la fantasia. I tot això, al servei de la justificació de la organització desigual del món. Se’ns proposa aquest ordre social i polític com l’ordre natural i etern, que existeix des de sempre i que existirà fins el final dels dies. I com a llei de la vida, la llei de la selva, la llei del més fort, que és la llei del sistema. Es falsifica el passat, se’ns imposa un passat aliè per què l’acceptem com a propi. Els vertaders herois dels segle XIX per les generacions joves d’Amèrica Llatina, són els cowboys mitològics de l’expansió a l’Oest als Estats Units. Es difon, en definitiva, tota una concepció del món que correspon a la competència, a l’egoisme, al guany, on l’altre és sempre un competidor o un enemic i no un germà: aquesta és una cursa neta en què sempre guanya el millor i en la qual sempre el millor és el més fort. Això és molt important, perquè Amèrica Llatina perdé. És a dir, passa que la història llatinoamericana és una història de fracassos, d’esperances ofegades en sang, de mentides, de traïcions, de temptatives frustrades d’alliberament, excepte les comptades excepcions que vostès ja coneixen.
A la proliferació d’herois i models estrangers i tot el fetitxisme de les marques i patents estrangeres, correspon també la divinització de les coses, dels béns de consum. Una vegada, a Caracas, fa sis anys, en una de les poques vegades que vaig veure la televisió veneçolana, aparegué un anunci que començava preguntant: “Què és la felicitat?” I allà vaig parar la orella, perquè sempre m’ha interessat saber-ho. I l’anunci contestava: “Felicitat és tenir un milió de salsitxes, menjar-ne vint i vendre’n la resta”. Era un anunci d’una fàbrica de salsitxes.
D’altra banda, voldria subratllar, sempre a vol d’ocell, que els centres imperialistes de poder no només exporten una cultura sinó també una contracultura. Existeix una falsa contracultura, subproducte de la societat d’oci i el malbaratament, que es projecta també des del centre als marges del sistema: és el servei complet. En els anys seixanta, esclatà la revolta juvenil a Europa i als Estats Units. Els subproductes d’aquest moviment generacional de protesta, els seus símbols, els seus hàbits, els seus mites, s’escamparen després sobre l’anomenat tercer món. La reacció de la canalla contra la uniformització de la vida moderna generà, paradoxalment, productes elaborats en sèrie per grans empreses que avui venen roba amb dissenys psicodèlics al crit d’”Alliberat!”, i que proposen a les joves generacions rebels d’Amèrica Llatina una fuga de la història amb passatge al Nirvana. Allò que originalment fou una reacció contra “la ideologia de supermercat” acabà en una industrialització de les sensacions, reduïdes a mers articles de consum.
A la proliferació d’herois i models estrangers i tot el fetitxisme de les marques i patents estrangeres, correspon també la divinització de les coses, dels béns de consum. Una vegada, a Caracas, fa sis anys, en una de les poques vegades que vaig veure la televisió veneçolana, aparegué un anunci que començava preguntant: “Què és la felicitat?” I allà vaig parar la orella, perquè sempre m’ha interessat saber-ho. I l’anunci contestava: “Felicitat és tenir un milió de salsitxes, menjar-ne vint i vendre’n la resta”. Era un anunci d’una fàbrica de salsitxes.
D’altra banda, voldria subratllar, sempre a vol d’ocell, que els centres imperialistes de poder no només exporten una cultura sinó també una contracultura. Existeix una falsa contracultura, subproducte de la societat d’oci i el malbaratament, que es projecta també des del centre als marges del sistema: és el servei complet. En els anys seixanta, esclatà la revolta juvenil a Europa i als Estats Units. Els subproductes d’aquest moviment generacional de protesta, els seus símbols, els seus hàbits, els seus mites, s’escamparen després sobre l’anomenat tercer món. La reacció de la canalla contra la uniformització de la vida moderna generà, paradoxalment, productes elaborats en sèrie per grans empreses que avui venen roba amb dissenys psicodèlics al crit d’”Alliberat!”, i que proposen a les joves generacions rebels d’Amèrica Llatina una fuga de la història amb passatge al Nirvana. Allò que originalment fou una reacció contra “la ideologia de supermercat” acabà en una industrialització de les sensacions, reduïdes a mers articles de consum.
IV
Com podríem definir tot el complex sistema d’alienació cultural, tenint en compte l’enorme quantitat de matisos que fan la cosa diferent segons cada país i segons cada moment? Podríem dir, potser, que entenem per alienació cultural tot el complex engranatge muntat i posat en marxa per què l’esclau es miri a sí mateix amb els ulls de l’amo, per què els pobles sotmesos acceptin la imatge que d’ells tenen qui els oprimeix: que l’acceptin com a pròpia i la incorporin com a pròpia. La propagació, subtil o violenta, fina o ferotge, d’un cultura de conquista, té per objecte emmascarar la realitat i esborrar la identitat i la memòria dels pobles vençuts. Jo sempre dic que si hom no sap qui és, com pot esbrinar allò que pot ser? Si un poble no sap d’on ve, com ho farà per saber on va? Hi ha una sèrie de confusions molt freqüents que a vegades escolto, a vegades llegeixo, a vegades endevino, en l’anàlisi de l’alienació cultural a Amèrica Llatina. En el Riu de la Plata hi ha gent que creu que la guerra entre l’Imperi i la nació, entre l’opresor i l’oprimit, en el pla cultural es lliura com una espècie de combat del blue jean contra la bombacha gaucha, o de la música pop contra el tango. Jo crec que aquesta és una interpretació més aviat sonsa d’un fenomen molt complex i profund. El nacionalisme “folklòric”, quan identifica a la nació amb el passat quiet de la nació, no fa més que predicar la nostalgia i resulta, per tant, reaccionari.
Nosaltres no creiem en una identitat cristal·litzada en el passat. No creiem que el nostre vertader rostre pugui descobrir-se en la perpetuació artificial de robes i costum pel consum de turistes. No caminem amb el cap mirant cap enrera. Creiem que en definitiva som allò que fem, i sobretot allò que fem per canviar el què som. És a dir, jo crec que una vertadera contracultura que es proposi oferir una resposta coherent a la invasió imperialista, ha de partir de la base de que, tot i que el temps present és la suma del passat acumulat, la nostra identitat canvia cada dia perquè està viva, i que no se l’ha de confondre amb imatges mortes i objectes de museu. La nostra vertadera identitat resideix en l’acció i en la lluita: és una identitat perillosa, perquè un poble revela allò que és actuant i, en la mesura en què actua, aquesta revelació de la identitat implica una denúncia d’allò que se li impedeix d’ésser. Fixin-se en la manera com a Uruguai s’ensenya la història – i ho dic amb un exemple, per fer més clara la idea. Vostès saben que José Artigas és l’heroi nacional de l’Uruguai, i en realitat és l’heroi d’una REGIÓ molt més amplia que l’Uruguai actual, perquè en el segle passat ell encarnà la voluntat de les províncies sotmeses pel centralisme de Buenos Aires, que en aquella època actuava al servei de l’Imperi britànic. Artigas fou l’home que féu la primera reforma agrària a Amèrica Llatina, un segle abans de la reforma agrària de Zapata a Mèxic. En les escoles del meu país està prohibit, expressament prohibit, mencionar la reforma agrària d’Artigas. Allò que es rep de l’heroi és la imatge morta, buida, retòrica i mentidera. Fins i tot són mentides les imatges, les litografies, en què Artigas apareix assegut en una butaca i dictant a dos secretaris, sempre amb aire de pròcer, i Artigas no era home de governar des d’una butaca. Quan fou ell el general dels pobles lliures, a les vores del riu Uruguai, al cap d’una immensa zona que abastava tot el que avui és Argentina, Paraguai, Brasil i l’Uruguai actual, Artigas governava a la intempèrie i dictava els decrets assegut sobre un cap de bou. Els decrets més importants d’Artigas són decrets d’una profunda arrel social alliberadora, i això està prohibit ensenyar-ho, i només per mencionar-ho, un mestre o un professor pot perdre la feina i quedar pres. Aleshores, hi ha una deformació de la història a partir d’una determinada concepció de la cultura que al seu torn implica una concepció política. Està clar el què vull dir? Vull dir que la dreta adora el passat sempre que el passat s’estigui quiet, i nosaltres ens en volem alimentar, l’entenem com a memòria viva. Són dos concepcions de la història radicalment oposades.
Quan parlàvem de cultura, ens referim a quelcom que no té res a veure amb el punt de vista acadèmic tradicional. La òptica burgesa redueix la cultura a la producció professional i el consum elitista de llibres, quadres, obres de teatre, coses de la gent distingida, mentre que nosaltres entenem per cultura el conjunt d’actes de comunicació entre persones, els desafiaments i respostes que es sintetitzen en diversos mites i símbols vius on una col·lectivitat reconeix, com un mirall, la seva vertadera imatge.
V
Des d’aquest punt de vista, com es manifesta avui dia en els nostres països, allà al sud d’Amèrica Llatina, una cultura d’opressió? Es manifesta de formes visibles i de formes invisibles. Hi ha gàbies secretes, barrots que no es veuen, que a vegades resulten culturalment i política més importants que les altres, que no són menys reals per ser menys aparents. Per exemple, estem acostumats a protestar contra la censura. Resulta fàcil manifestar-se contra la censura que a més de visible és òbvia. Determinats governs prohibeixen determinats llibres o revistes, o empresonen o maten a periodistes o escriptors. Però en regions del món com Amèrica Llatina, crec que és molt més important la censura invisible. Pocs s’ocupen d’ella: és la censura que prohibeix llegir a la gent perquè la gent no sap llegir o no té diners per comprar llibres o revistes. Aquesta no és una censura real? Jo diria que aquesta és la censura que afecta a la immensa majoria de la població llatinoamericana i que, tanmateix, no provoca manifestos, ni comunicats, ni cartes de protesta, ni telegrames. És una forma de censura, també, que convé tenir en compte a l’hora en què alguns mesuren amb la mateixa vara els problemes dels intel·lectuals a Xile i a Cuba.
De la mateixa manera, hi ha també un exili visible, que és el que tants llatinoamericans pateixen per motius polítics i econòmics. Molts, obligats a buscar fora de les seves fronteres el treball que el seu país els nega, i una bona quantitat per raons polítiques, obligats a escapar de la presó, la tortura o el fossar. L’Uruguai té la proporció de presos polítics més alta del món. Però hi ha un exili invisible que és l’exili dels que estan a dins, desterrats en el seu propi país, els homes que dins de la frontera no poden trobar treball digne ni destí.
Hi ha gàbies visibles, clar. A l’Uruguai s’inaugura una presó cada mes. Els economistes ho anomenen Pla de Desenvolupament. Però també hi ha gàbies invisibles: Quants homes estan presos de la por, tot i que no portin roba a ratlles ni els rapin el cap? Aquest és un sistema de poder organitzat per què el país es redueixi a una república del silenci. I els presos de la necessitat, quants són? Hi haurà una computadora capaç de comptar-los? És lliure un home que des del dia que neix i plora per primera vegada ha de passar la vida perseguint el treball i el menjar? No són aquestes, contradiccions entre la realitat i els drets i llibertats que la Constitució estableix? A mi m’agraden alguns pintors surrealistes i alguns escriptors com André Breton, però es queden tots a l’alçada d’una sola de sabata si es comparen amb la Constitució de qualsevol dels nostres països. Aquestes sí que són aventures oníriques! Aquestes sí que són fites de la imaginació!
Hi ha crims visibles. L’Argentina s’ha convertit en un escorxador. Tots els dies es celebren allà cerimònies de la mort. Cinc, deu, quinze cadàvers per dia, per imposar una política econòmica que ha reduït el salari real de la classe obrera argentina a la meitat en el termini d’un any.
I també hi ha crims invisibles. El sistema s’especialitza en assassinar la capacitat d’indignació i de solidaritat dins de cada persona. S’obliga a la gent a acceptar l’horror com una costum quotidiana. El primer mort per tortures a Brasil, en el cicle de dictadures obert el 1964, desencadenà un escàndol nacional. Ara s’accepta com un fet natural que la gent mori per tortures. De la mateixa manera, a Uruguai, ho recordo com si ho estigués veient, quan el primer estudiant va caure crivellat a trets per la policia, dos-centes mil persones varen acompanyar el seu cos al cementiri; pel segon estudiant ja hi va haver menys gent, pel tercer menys, i pel desè anar a la manifestació implicava risc de mort pels assistents. Aleshores, és com si la màquina ens domestiqués per acceptar l’horror com s’accepta el fred o l’hivern, i aquest és un problema cultural també; és un problema polític, social, i per tant cultural. La setmana passada m’explicava una xicota argentina que té un fill que està en el quart any d’escola, m’explicava que, com tots els anys, es féu un concurs entre els nens, i cada nen tenia el dret a proposar un tema per pintar un mural a la classe. Per unanimitat, o quasi, guanyà el següent tema: “Desfilada militar”. Els nens estan pintant les parets de la classe amb una gran desfilada militar. Això correspon a la realitat que ells veuen tots els dies. Buenos Aires és avui dia una ciutat ocupada, amb l’udol de les sirenes malmetent les orelles sense descans i amb una enorme quantitat de soldats que van i vénen i passen constantment davant els ulls. Aleshores els nens reprodueixen aquesta realitat que ja comencen a acceptar com a natural.
VI
Penso que des del punt de vista de l’alienació cultural, o d’allò que és una estructura cultural i global d’alienació, de domini, de conquista, és importantíssim advertir fins a quin punt aquesta màquina d’opressió ens va ensinistrant a tots per la resignació i l’individualisme, ens va divorciant als uns dels altres; s’organitzen les coses per què ningú no es trobi amb ningú. Qui diu el què pensa mor o se’n va pres o a l’exili.
També tendeix a acceptar-se com a natural el fet de què els diaris no diguin el què passa, o que menteixin descaradament. La primera vegada crida l’atenció, la segona menys… Jo estava a Buenos Aires quan varen segrestar a un gran escriptor argentí, Haroldo Conti. Oficialment mai no es va reconèixer que estava pres o mort, tot i que tenim el testimoni d’algú que pogué veure’l fa un any, desfet per la tortura en una cel·la. Per els diaris argentins aquest segrest no va existir. En aquells dies varen publicar, en canvi, la llista completa de les víctimes del terratrèmol d’Udine, a Itàlia.
Una veritable cultura de l’alliberament, crec jo, ha de mantenir viu en el pit de la gent l’espurna de la indignació, la capacitat de reacció contra les coses que suprimeixen la dignitat. Aquesta vertadera cultura possible de l’alliberament, que no renega de la condició essencialment política de tota cultura, es lliga als processos col·lectius i neix d’ells: no es fa en nom del poble sinó que prové d’ell. De poc o de res no ha servit una cultura “d’esquerra” elaborada per intel·lectuals paternalistes que escriuen per el poble com si el poble fos un conjunt d’oligofrènics. Ja l’experiència històrica ens indica que aquesta literatura pamfletària i babaua no malmet en absolut les bases del sistema. En canvi, és necessari anar elaborant, anar veient la manera de que neixi una cultura diferent. La primera condició per què una cultura no sigui muda, és que no sigui sorda. Ha d’estar molt atenta a les veus del carrer, al ritme, al so, al pols de la vida dels homes, ha d’utilitzar totes les escasses oportunitats que hi ha per a difondre el seu contramissatge davant les veritats establertes del sistema, que són mentides enmascarades.
Per estèril que sembli, per petitoneta que pugui resultar-nos en comparació amb aquest immens engranatge de l’opressió i de la dependència a què m’he referit, la fletxa contra els tancs, la cultura de la resistència té una capacitat de circulació subterrània sorprenent. I és això el què explica que en els règims dictatorials actuals alguns escriptors siguin perseguits com són perseguits, i s’organitzin cremes de llibres com a Córdoba, Santiago, Buenos Aires o Montevideo. Duanes de paraules n’hi ha, i per alguna cosa n’hi ha; hi ha crematoris de paraules; hi ha cementiris de paraules. Potser això indiqui que la paraula no es una passió inútil, que pot resultar perillosa a curt o a llarg termini com a denúncia, com a profecia, com a resultat actual o com a pressentiment d’allò que vindrà. Potser una cultura nova pugui contribuir, humilment, al procés de canvi, i deixar el testimoni per les generacions que vénen, de tantes coses que han estat ferides però que no seran, mai, aniquilades.
En el meu país s’organitzaren, des de fa temps, quadrilles de presos que eren obligats nit a nit a esborrar amb pintura blanca les inscripcions de protesta que mans audaces escrivien durant el dia. I després va començar a passar que la pluja rentava la pintura blanca i, poc a poc, anaven reapareixent aquestes paraules obstinades. Jo penso que amb una veritable cultura de l’alliberament, alguna vegada arribarà a passar el mateix. Això és, de forma molt abreujada, el què jo volia dir-vos aquesta tarda.
El fet Català. Pierre Vilar.1983
Brillant exposició històrica del fet nacional català de la mà d’un dels més destacats historiadors del segle XX.
(…) Catalunya se’ns apareix dins el marc complex de l’Europa contemporània, com un veritable «cas». Si sóc interrogat sobre aquest «cas», acostumo a proposar d’entrada una primera resposta: el cas correspon, em sembla a mi, a tot un fet. Vull dir amb això que l’assoliment polític d’una consciència de grup no és mai explicable en un moment de la història sense uns fonaments objectius. Cap cosa no pot ésser edificada sobre el no res. És evident que, com a realitat etnolingüística de llarga durada, el fet català existeix innegablement, que constitueix la condició necessària del «cas» polític de la Catalunya d’avui, per bé que no en fos, amb tot, la condició suficient.
Les dificultats comencen de fet quan hom constata que ni en 1’espai ni en el temps hi ha coincidències entre l’existència del fet català multisecular i la seva traducció política dins la durada històrica mitjana o curta. Aquest és el problema que avui es planteja: la diversitat política i psicològica entre els «Països Catalans»; el nom de «Catalunya» s’ha anat circumscrivint cada vegada més, actualment, al territori més clarament afectat pel fenomen de reivindicació «nacional»: es tracta del Principat posterior a 1669, dividit per la reforma administrativa espanyola de 1833 en quatre «províncies» (Girona, Barcelona, Tarragona i Lleida), tornat a reunir dins un esbós d’autonomia (limitada a uns pocs dominis) com la «Mancomunitat» catalana de 1912, després dins la «Generalitat» de 1931, ressuscitada el 1977, i dotat el 1932 i & 1979 duns «Estatuts» dautonomia relativament amplis.
Uns altres «Països Catalans» -València, les «Illes»- preparen també avui el seu Estatut, per bé que amb independència de la Generalitat. No hi ha en canvi probabilitat d’Estatut per a la «Catalunya Nord», unida al reialme de Franca l’any 1669. S’adverteix que aquestes divergències actuals corresponen a certs esdeveniments concrets registrats en els destins històrics. Al llindar de l’obra present, convindrà així una reflexió prèvia sobre aquest joc entre una realitat catalana no gens «transhistòrica», sinó de durada molt llarga, i, d’altra banda, les successives formacions polítiques nascudes de la història.
EL «FET»: UN TERRITORI, UNA LLENGUA, UN FONS CULTURAL I UNA SÈRIE DE CONJUNTS HISTÒRICS
El «fet català» neix d’unes determinades relacions existents entre un territori, una llengua, un fons cultural comú, i tota una sèrie de conjunts històrics més amplis i més clàssicament estudiats: 1) els petits estats feudals i les repúbliques urbanes que s’establiren sobre el contorn de la Mediterrània medieval; 2) els primers grans estats territorials moderns en lluita per la seva constitució (Espanya i Franca); 3) 1′ Europa de la revolució industrial 1 del capitalisme, tan desigualment desenvolupada.
El fet català sinsereix dins cadascuna d’aquestes fases i dins cadascun d’aquests conjunts amb diversos graus de cohesió, de força, encara que sense deixar-se absorbir mai totalment ni integrar-se passivament en altres òrbites, malgrat els esforços de domini i de dispersió exercits des de l’exterior sobre el seu territori, però tampoc sense haver aconseguit mai dimplantar els fonaments d’un «estat-nació» únic sobre el conjunt d’aquest territori.
En què consisteix, de fet, el susdit territori? Poca importància tenen, en els seus límits, alguns litigis menors sobre la pertinença de tal cantó, ni fins i tot les dues curioses anomalies representades per una Vall d’Aran purament gascona, secularment vinculada al «Principat» històric, i per una Andorra, minúscul vestigi dels temps feudals i única zona que ha pogut mantenir el català com a llengua oficial a través de tota la història. Allò que realment importa és la conservació, per bé que, igualment, a nivells molt diversos de vitalitat, dunes fronteres lingüístiques populars ben definides just al bell mig de dos grans estats que, tanmateix, han fet els impossibles per a tractar deliminar-les.
Al nord del Pirineu resulta explicable la naturalesa tan definida, gairebé lineal, de la separació entre català i occità -llengües subjacents al francès oficial- per l’existència i la tan mantinguda estabilitat (1258-1659) d’una frontera entre dos regnes. Però per què, originàriament, dues llengües juxtaposades? El caràcter català de València de les Balears pot ser l’herència d’una reconquesta i d’un repoblament organitzats per catalans. Però per què entre Catalunya i Aragó (tant de temps sota una mateixa sobirania) dues reconquestes paral·leles han restat lingüísticament distintes? Aquest fet excita el desig d’explorar més enllà, d’arribar fins els «substrats», fins les realitats preromanes que hagin pogut establir als orígens una divisió lingüística.
És amb tot ben possible que aquests «substrats» i aquells fets de tan llarga durada derivin per la seva banda d’unes circumstàncies encara més decisives. Si establim uns mapes demogràfics esglaonats en el temps, ens Sorprendrà la comparació entre la geografia i la distribució del poblament. Veurem com unes zones de poblament precari, com uns veritables deserts-fronteres, semblen encerclar el fet etnolingüístic català: espadats àrids del Pals Valencià, fragilitat demogràfica al baix Ebre, «deserts» (així els va batejar el llenguatge popular) de Calanda dels Monegres als limita aragonesos, altes valls pirinenques encaixonades canalitzadores dels moviments de població, i, al nord de l’eix pirinenc, successió d’«erm» i daiguamolls des de les Corberes a Leucata, tot això sense oblidar l’aïllament insular de les Balears. Un tipus de món no precisament tancat a les invasions, però que, periòdicament, sembla recollir-se en si mateix.
I, a l’interior d’aquest món, un poblament de caire «mediterrani» format per nuclis a la vegada isolats i complementaris, fonament d’un mosaic de tribus, de pagi, de «comtats» i avui de «comarques»: un complex de solidaritats l’atracció principal de les quals és en definitiva la mar, fet que fa viure una mica d’esquena a la Península. Observem que succeeix exactament igual per la banda de loceà, de manera que els grans eixos lingüístics i polítics de la Reconquesta eix portuguès, eix castellà i eix català- corresponen a unes indicacions geohistòriques ben evidents.
Menys evidents són, en canvi, els factors geogràfics d’unitat interna al si de la zona catalana, on trobarem a la vegada les muntanyes més humides les terres baixes més àrides de la Ibèria, a part que el relleu de la Catalunya central és del tot laberíntic, tal com ens mostraria un mapa on figuressin les línies geològiques i els eixos orogràfics de la regió. Apuntalada sobre aquest relleu, la reconquesta cristiana s’hagué d’estendre a batzegades, cosa que ajuda ben poc a instaurar una unitat política. El fet converteix així en més impressionant la constatació de com la unitat lingüística i cultural pogué arribar primer a implantar-se i després a mantenir-se, enfrontada simultàniament amb Aragó, amb Castella i amb Franca.
El gran factor d’aquesta solidaritat és la Mediterrània: durant molt de temps, el cabotatge marítima va garantir les millors i més profitoses comunicacions. 1, a desgrat de les divisions feudals establertes entre les diverses reconquestes, tres grans ports -Barcelona, València i Ciutat de Mallorca- varen constituir unes flotes marítimes i implantaren un actiu comerç que tot el Mediterrani reconegué com a «catalans». També ajudà a això la intervenció d’un altre fenomen mediterrani clàssic: la solidaritat entre la mar i terra endins, entre «muntanya» i «marina». El gran poeta Joan Maragall ha simbolitzat el fet amb un idil·li esdevingut famós: l’amor entre el «pastor» pirinenc i la «sirena» de les platges empordaneses.
No podem però, reduir a aquesta graciosa imatge la complexitat de les relacions entre la muntanya catalana -austeritat, solidesa, tradició- i la regió litoral -enriquiments i fallides, aglomeracions i barreges d’homes, innovacions i sovint revolucions: els conflictes no foren cosa desconeguda. Però tampoc impediren les complementaritats i els intercanvis. Abans fins i tot d’haver rebut aquest nom, el fet català fou conegut per la gent de la Mediterrània com el «fet pirinenc». Els antics textos pisans denominen comes piraeneus el comte de Barcelona.
I és que els Pirineus, amb llurs altes valls i llurs depressions interiors -Pallars i Urgell, Capcir, Conflent i Cerdanya- foren tot sovint lloc de refugi. Diverses vegades durant la prehistòria, sobretot quan es produí la invasió musulmana. Durant el segle X s’hi arribà a acollir una població anormalment densa, de la qual sorgiren reconquestes i repoblaments.
Contràriament, nombroses migracions, invasions i més tard exèrcits passaren i repassaren repetides vegades, en ambdós sentits, els «passadissos» interiors que, paral·lels a la línia del litoral, permeten el trànsit entre el Llevant ibèric i la Narbonesa; el «Camp» de Tarragona, el Penedès, el Vallès, la Selva, l’Empordà, el coll del Portus, el Rosselló. Entre Espanya i França, entre Ibèria i la Gàl·lia, entre Àfrica i Europa, Catalunya ha canalitzat per aquests passadissos uns corrents humans a vegades destructors, sovint fixats i assimilats Aquella Catalunya-refugi i aquesta Catalunya-passadís han interpretat alternativament papers principals.
Sobre un espai territorial ben definit per les seves proteccions terrestres per la seva orientació marítima, ha pogut així perpetuar-se, malgrat les anades i vingudes de les invasions, una unitat lingüística recolzada en la permanència de les relacions concretes i capaç d’aconseguir a llarg termini, la instauració d’un patrimoni cultural comú. És d’aquesta manera com es funda, històricament, una comunitat estable.
POLÈMICA ENTRE HISTORIADORS
Quan es tracta d’uns fets d’una durada molt llarga («antropològics», «etnològics»), la reflexió de l’historiador experimenta la temptació de remuntarse a la prehistòria i corre llavors el risc de topar amb la decepció en enfrontar-se amb unes interpretacions tot sovint variables. Amb tot, pel que fa als orígens del fet català, sembla existir una mena de consens entre els prehistoriadors: a desgrat de certes coincidències entre límits lingüístics i límits antropològics als marges nord del seu territori, no es dóna de fet l’existència d’un «home català». I, en cas d’existir, fóra de tota manera clar producte d’un perllongat mestissatge, terme amb el qual ja se’l definia, segons sembla, d’ençà de l’antiguitat.
És ben cert que, d’aquest fet, els historiadors n’han extret unes conclusions divergents. Claudio Sánchez Albornoz l’ha utilitzat per a distingir els catalans contra tota originalitat i contra tot «fet diferencial», mentre que, contràriament, Jaume Vicens i Vives ha considerat el propi «mestissatge» com un dels fonaments de les particularitats del grup humà que duu aquest nom. Però si pensem en la proporció d’immigrants establerts sobre el litoral català del segle XVI o a l’aglomeració barcelonina d’avui mateix, ens haurem de dir que allò que importa sens dubte bastant més que un «mestissatge» prehistòric és tota una repetida seqüència d’immigracions, sempre seguides, a qualsevol època, de ràpides assimilacions.
Allò que certament més impressiona és la capacitat de resistència i d’integració manifestades per les antigues estructures del poblament a través dels canvis de les formacions històriques. Pere Bosch i Gimpera ha fet notar fins a quin punt, dins la futura zona catalana, los superestructures colonials romanes s’arribaren a demostrar fràgils i destinades a una extinció precoç, mentre que les antigues divisions tribals aconseguiren de sobreviure dins els «comtats» i els bisbats medievals fins els límits nord de la diòcesi d’Elna.
Això no vol pas dir que la influència de les civilitzacions mediterrànies antigues -grega, fenícia, púnica i finalment romana- no hagin influït d’una manera molt brillant sobre la totalitat del Llevant ibèric, des d’Elx fins a Empúries, sense oblidar les Balears. La Tarraconense, primera província romanitzada de la Hispània, presenta fins tot alguns aspectes econòmics curiosament anunciadors dels de la futura Catalunya, on àdhuc l’arquitectura rural conserva clars vestigis romans.
Però ens consta avui la fragilitat de les aparences colonials. Si hem d’admetre el criteri de Ramon Menéndez Pidal, segons el qual el «mapa cultural» de la Hispània prefigura davant els millors temps de l’Imperi aquell altre que hauria de ser el del Segle d’Or, és a dir, si hom de concedir una superioritat manifesta a la part interior meridional de la península sobre la part mediterrània, podem preguntar-nos si cal veure en això, tal com el susdit autor ens suggereix, un fet estructural vàlid a través dels temps, o bé si es tracta potser d’un desequilibri conjuntural entre una Tarraconense molt precoçment colonitzada i ja en camí del despoblament i de la decadència, i unes altres regions explotades més recentment i, per tant, en plena activitat expansiva. Ens inclina en aquesta consideració el fet que aquesta mena de desfasaments no deixen de ser observables més tard entre algunes regions espanyoles, amb curioses inversions.
Vegem en primer lloc com, l’Edat Mitjana, el sud musulmà oposava la fastuositat de les seves ciutats a un nord peninsular bel·licós i pobre; durant el segle XIII, la zona mediterrània adquiria després un sensible avantatge sobre una Castella lliurada als desordres interns, però perdia més tard les seves forces, homes i riqueses just en el moment en què Castella i Andalusia trobaven els mitjans capaços de convertir-les en mestresses de tot un món. Finalment, l’Espanya contemporània ha suggerit massa vegades als observadors la idea que el pes d’una zona central buida i pobre gravitant sobre una perifèria atractiva creadora venia a ésser una mena d’aspecte o tret «natural» de l’estructura peninsular. Així que, tot al llarg de la història, els desequilibris no s’han constatat sempre en el mateix sentit.
I això no ens ha de suggerir tampoc que, durant certs períodes, tal regió o tal altra hagi recolzat la seva prosperitat sobre la misèria d’unes altres. Aquest joc causal -de fet possible, ja que existeixen a vegades algunes «colonitzacions interiors»- no ens sembla pas confirmat per l’anàlisi històrica; I, en tot cas, si s’arribà a produir, també hauria canviat algunes vegades de sentit. Succeeix amb tot que el fet sigui invocat (o bé, sobreentès) en alguna controvèrsia, És així com la incoherència de les conjuntures peninsulars ha perjudicat, tot reforçant la consciència de les solidaritats regionals i agreujant les rancúnies filles de les comparacions, els esforços destinats a constituir en estat-nació el conjunt ibèric. Pensem només en el cas de Portugal. I recordem també que, al mateix si dels Països Catalans, s’evidenciaren uns altres desfasaments: durant la decadència de la baixa Edat Mitjana, Mallorca va entrar en crisi abans que el Principat, i aquest abans que València; la part més baixa de la corba demogràfica se situa per València a principis del segle XVII, a mitjan segle pel que fa al Rosselló. Amb tot, només es tracta aquí de diferències a termini mitjà dins un llarg termini comú. Entre els «Països Catalans» i la «Corona de Castella», els destins històrics han divergit en un contrast repetit de les tendències seculars.
No crec en canvi en la indispensable consideració, als orígens de la Catalunya medieval, d’un «fet diferencial» durant molt de temps admès per les escoles històriques més oposades, particularment tant per Sánchez Albornoz com per Soldevila: la futura Catalunya hauria degut les seves particularitats al fet d’haver estat «marca franca», és a dir, avançada cristiana guiada des de lluny organitzada segons un model feudal «clàssic», «francès», contràriament als altres nuclis reconqueridors del nord d’Espanya (Aragó, Navarra, Lleó, Castella), més «independents» o més «espanyols», on la reconquesta hauria afavorit l’autoritat dels reis-cabdills de guerra i en els quals el repoblament hauria fomentat una relativa llibertat camperola i una major força dels municipis
Els treballs de Ramon d’Abadal i de Pierre Bonnassie obliguen avui a considerar el fet que, als orígens, els nuclis pirinencs nord-orientals de la reconquesta no varen diferir de llurs veïns espanyols: llibertat de les persones, propietat i herència de les terres, autoritat dels cabdills de guerra en evolució vers la monarquia, independència de fet (malgrat el senyoratge reconegut durant tant de temps) envers els reis francs.
Fou sobretot a cavall dels Pirineus partint dels seus vessants com es desenvolupà, en una expansió irradiant que vacil·là durant un llarg període entre el nord i el sud, una mena d’embrió de potència feudal que, pels volts de l’any 1100 i tant per part de l’estranger com també sens dubte de la pròpia consciència popular, experimentà la diguem-ne necessitat de rebre un nom. Observem que aquest nom designa més aviat un grup humà que no pas una formació política Cap «comtat» ni cap «reialme» no l’arribà a posseir. Catalonia era, simplement, la terra dels catalans.
I allò que, dins aquell nucli primitiu, ni «francès» ni «espanyol», més ens impressiona, no és potser, efectivament, un cert estil de vida, una peculiar «cultura»? Dels segles X al XII, la «Catalunya romànica» és la terra dels alts campanars, de les pintures al fresc, dels claustres, dels grans monestirs, dels castells. Com no evocar aquí la imatge de Ripoll, precoç centre intel·lectual on es refugia un dux, on s’educa un papa? Sòlidament enquadrada dins una xarxa dirigent (i dinàstica) de comtes, de bisbes, d’abats i d’abadesses, aquella societat sorgida del refugi pirinenc és també, a l’ensems, una societat de gent muntanyenca, de camperols lliures, d’homes emprenedors instal·lats des de temps «immemorials» o bé «arribats de tot arreu» a reocupar les terres cultivables devastades i més tard alliberades.
És cert que aquestes característiques originals es modifiquen de pressa. Abans fins i tot que una «Catalunya» autènticament representativa d’aital denominació hagués succeït a allò que Ramon d’Abadal ha designat com a «Precatalunya», l’estructura «prefeudal» dels segles IX i X havia donat pas a una societat acusadament feudalitzada, obra del segle XI (Bonnassie). És així ben evident que qualsevol recerca de «fets diferencials» ha de tenir molt en compte les comparacions estrictament cronològiques. La Catalunya moderna no comptarà mai amb més d’un noble per cada cent habitants, llavors que la regió de Burgos en posseirà trenta. I, tanmateix, a desgrat de la seva victòria final en una lluita social de cent anys de durada contra els senyors de la terra, la pagesia catalana conserva uns hàbits jurídics i unes actituds psicològiques de clar regust «feudal», ben bé a dos passos de la Franca en revolució. No és certament il·lícit cercar dins les estructures socials i mentals uns elements de diferenciació entre regions «espanyoles»; però cal no remuntar-se massa en el temps, i és preferible moure’s pas a pas.
LES HISTÒRIES GENERALS
Sotragada amb tot per les lluites internes i profundament transformada, la «Catalunya Vella» havia experimentat entre els segles XI i XII tot allò exigible com a prova de capacitats humanes: creixement demogràfic, intensitat de la producció agrícola i àdhuc artesanal, apogeu de les creacions culturals i religioses, atracció sobre els tresors musulmans, primers esguards vers les Illes mediterrànies.
És ben probable que aquest poder d’expansió no fos inferior en res al demostrat per altres focus de reconquesta cristiana: Aragó, Castella, Navarra. Però aquests nuclis s’autotitulaven com a «reialmes», i així ho féu també Portugal l’any 1143. En canvi, encara que haguessin adquirit, tant mitjançant la força com fent ús de la diplomàcia, una evident preponderància sobre el territori català, i per més que haguessin treballat, fins la derrota de Muret l’any 1213, en pro de la constitució d’un gran domini feudal catalano-occità des del Bearn fins la Provença, els comtes de Barcelona no reivindicarien mai, malgrat la magnitud d’aquella ofensiva, el títol de reis.
Aquesta és sens dubte la darrera conseqüència -aviat formal, però no mancada de repercussions- de l’original senyoratge franc. Amb tot, l’any 1137, i en territori hispànic, un comte de Barcelona obté per matrimoni el control polític d’Aragó, on els seus descendents seran «reis». A partir de llavors, el poder de la casa comtal de Barcelona pren el nom de «Regne d’Aragó» o «Corona d’Aragó». Aquesta mena d’equívoc sobre els comtes-reis ha derivat dins la historiografia d’abans i d’ara en unes polèmiques aparentment ingènues, però la importància de les quals convé, potser, no subestimar.
Cal tenir present, en efecte, que aquestes matisacions depenen a la vegada de la justa apreciació de les mentalitats polítiques medievals i també dels trets ideològics del «catalanisme» del nostre temps. Les clàssiques «històries de Catalunya», particularment la de Ferran Soldevila, han deplorat -a vegades ingènuament- el fet que el nom de «Catalunya» no hagi estat mai directament vinculat a un títol reial, ni tampoc, més senzillament, a un títol polític, ja que la designació de «Principat de Catalunya» no substituí la de «Comtat de Barcelona» fins molt tard i encara de manera força ambigua. I és ben cert que la història general ha retingut molt més els mots de «Reialme d’Aragó», «Reialme de València», «Reialme de Mallorca»… Jaume Vicens i Vives ha qualificat de «puerils» aquestes recances, tot fent observar, amb raó, que els diversos cabdills de la Reconquesta s’afanyaren a guarnir les seves conquestes amb tota mena de títols escollits bastant a l’atzar; ho podrem comprovar, si ens en volem convèncer, consultant la inacabable llista de títols que, durant el segle XVI, s’adjudicaren els reis d’Espanya, i que van des de «rei de Jerusalem» a «senyor de Molina».
Aquesta prevenció contra l’anacronisme i contra les susceptibilitats nacionals retrospectives diu molt a favor de l’esperit històric de Vicens i Vives, sense que això signifiqui, per altra banda, que una actitud semblant liquidi realment el problema plantejat per Soldevila: cal preguntar-se encara fins a quin punt la no-coincidència entre la personalitat d’un grup humà i la designació amb què el distingeix la història no arriba a provocar febleses en la pròpia consciència del grup, en la seva cristal·lització política i en el seu reconeixement per part de l’exterior. Pensem que, en definitiva, la constitució de la mateixa França en nació-estat deu molt al prestigi de la institució reial. I també que, de tota manera, la utilització del mot «aragonès» en detriment del mot «català» per part de la historiografia de lEdat Mitjana espanyola (tant si es tracta de Giménez Soler, d’Américo Castro o de Menéndez Pidal) no ha estat gairebé més innocent que la preferència el inversa. No és inútil recordar-ho.
L’EPISODI MEDIEVAL: UNA POTÈNCIA DE DOS SEGLES
Cal decidir, amb tot, amb quins matisos i amb quines precisions específiques i útils hem de qualificar el gloriós episodi medieval que, dins la consciència catalana contemporània, ocupa el mateix lloc a la vegada justificat i mitificat que, pel que la a Castella, representa el seu «Segle d’Or» o que, amb referència a França, significa el seu «Segle de Lluís XIV».
Queda fora de tot dubte el fet que amb Jaume I, dit «el Conqueridor» (1213-1276), la reconquesta i la repoblació de les Balears i de València arribaren a implantar la realitat d’una potència considerable en ple Mediterrani; una potència els hereus de la qual, sorgits de l’antiga dinastia comtal catalana, aconseguiren durant prop de dos segles de mantenir uns tractes d’absoluta igualtat tant pel que feia al combat, com a l’aliança o al matrimoni envers els sobirans hispànics i europeus, envers els cabdills musulmans del nord d’Àfrica, envers les repúbliques marítimes de Gènova, Pisa o Venècia, i fins i tot envers les potències (cristianes o musulmanes) de l’Orient, una potència els dominis de la qual s’estengueren a Sicília i a Sardenya, adquiriren drets sobre Còrsega i arribaren fins i tot a ocupar una part de Grècia. La historiografia de la «Renaixença» es complau a recordar que els catalans tenien oficines a lErectèon que convertiren el Partenó en una «Seu de Santa Maria». El reialme de Nàpols fou adquirit més tard, després de l’extinció de la dinastia comtal catalana. Però tot això relaciona lepisodi d’una Mediterrània occidental, mena de «llac català», amb els títols i també amb les pretensions per part de la Corona espanyola durant els temps moderns sobre certs entorns de l’antic mar interior, malgrat la nova atracció oferta pels oceans.
A desgrat de tot, l’«imperi» medieval de la dinastia comtal catalana mantingué en l’aspecte polític un caire patrimonial, feudal i bastant sovint dividit i disputat pels plets successoris, motiu pel qual aquest aspecte cedí en importància -encara que en fos a l’ensems el fet resultant i al sou recolzament- davant la magnitud del gran complex marítim i comercial creat durant el segle XIII entorn dels tres grans ports de Barcelona, València i Palma, sense oblidar, des de Dènia a Cotlliure, tot un rosari de ports secundaris molt dinàmics, i al decisiu suport d’unes terres interiors intensament poblades, actives productores, des de Perpinyà a Vic, a Manresa o a Lleida.
El conjunt de tot aquest sistema exportava productes locals, agrícoles o manufacturats, i importava blats de Sicília, productes valuosos de Llevant i esclaus. També llogava navilis a daltres països mediterranis: les seves naus, els seus bucs i les seves galeres, construïdes a les drassanes catalanes, eren armades i defensades per potents flotes de guerra posades sota el comanament de l’oligarquia urbana barcelonina, la qual tenia igualment cura de nomenar, en prop de seixanta localitats estrangeres durant les èpoques més favorables, uns «cònsols» de la «nació catalana» que s’ocupaven de protegir els interessos de qualsevol mariner o mercader «que parlés el català».
Observem que fou durant al segle XVIII, llavors que es produí la reaparició d’una potent burgesia mercantil barcelonina, quan, a petició d’aquesta, tot aquell aspecte de la potència catalana medieval seria admirablement descrita i analitzada pal gran historiador Antoni de Capmany, i, pel que fa a daltres aspectes menys coneguts, com per exemple la població i la producció, per tota una estela d’erudits que treballaren sota la direcció de Caresmar.
Es així com, de fet, l’apogeu medieval i el seu caràcter netament català no han estat mai simplement imaginats, ni tan sols sobreestimats, por la historiografia nacionalista d’ahir. Cal només una certa precaució, en analitzar-la, respecte a una tendència possiblement anacrònica sobre lús d’uns termes com els de «nació» i «democràcia».
Pel que fa a aquest punt, jo mateix m’he vist implicat, recentment i involuntàriament, en una mena de debat -i crec en la utilitat de qualsevol controvèrsia- respecte als recursos a determinat vocabulari. M’ha estat adjudicada la fórmula (agafem-nos fort!) següent: «Catalunya fou la primera nació del món». Aquesta proposta cronològica va aixecar un núvol de protestes.
Però jo m’havia limitat a escriure en certa ocasió que, entre els anys 1250 i 1350, l’ús del terme «estat-nació» resultava probablement menys inexacte i menys anacrònic si l’aplicàvem al complex català d’aquell període que si el volíem atribuir a la majoria dels països de l’Europa del mateix temps. Jo volia simplement posar en relleu el fet que, entre aquelles dues dates i en una Europa i entorn d’una Mediterrània on existien, per una banda, uns estats feudals més o menys coherents entorn d’un senyoratge i, per l’altra, unes ciutats mercantils més o menys organitzades en forma de repúbliques oligàrquiques, ben poc es veia apuntar encara per enlloc la imatge d’un estat-nació; i que, en canvi, dins el mateix marc geogràfic, les originalitats precoçment anunciadores de l’antic comtat de Barcelona venien justament a constituir una combinació de trets en altres llocs isolats: desenvolupament econòmic precoç, esbós ja ben avançat d’aparell estatal, monarquia sòlidament implantada, potent burgesia darmadors i de mercaders ben capaç, a l’ensems, de servir aquesta monarquia i de servir-se’n. La reconquesta de les Balears i de València fou sens dubte el primer fruit d’aquella combinació. I la dinastia catalana, tan rica en personalitats de vàlua, manifesta una i altra vegada (ocasionalment contra els criteris feudals) la seva predilecció pels medis dirigents dels ports i de les ciutats. També institucionalitzà la representació política daquests medis al si de les «Corts» i de la seva delegació permanent, la «Generalitat». Les cròniques (oficials, certament) insisteixen sobre l’interès popular envers la dinastia i les empreses comunes. Ramon Muntaner, cronista, poeta, militar i alt funcionari, expressa duna manera sovint molt moderna aquesta ideologia d’un bloc de poder que es vol, se sap o es creu políticament responsable d’un nucli humà caracteritzat i conscient d’un nom distintiu. Queda tot això tan lluny de la idea d’un estat-nació?
Afegirem amb tot a aquestes constatacions de «modernitat», a aquest anunci de models ulteriors dels quals Portugal donaria un segle més tard un nou exemple- la conveniència d’admetre més d’un matís:
- El «patriotisme lingüístic» de Ramon Muntaner, considerat per Nicolau d’Olwer com un tret «modern», és també un tret força medieval. Nationes sive linguae, deia sant Tomàs. A tots els ports medievals, les representacions de les «nacions» no tenien altra base que la lingüística. No resulta menys important la constatació del fet que els naturals del «rei d’Aragó» hi eren considerats com a «catalans».
- Contràriament, des del punt de vista polític (i és per això que la prioritat política s’ajusta tan malament a determinades «històries de Catalunya»), la mentalitat patrimonial i feudal va dominar massa sovint en els reis catalans, els quals tractaren d’obtenir senyoratges, crearen uns «reialmes» i els repartiren després entre els seus hereus, sense preveure que aquests no trigarien gaire a disputar-se’ls. La noció de «Confederació catalano-aragonesa» fou forjada posteriorment, però només era plenament vàlida quan el rei era únic reunia unes «Corts generals»: de manera que cada formació tenia la seva pròpia administració i la seva representació exclusiva, cosa que implicava unes lleis, unes monedes i unes duanes diferents. Si existeixen avui (sens dubte en majoria) uns «estats multinacionals», sentirem la temptació de dir que, dins l’accepció medieval del terme, la «nació catalana« era una «nació multiestatal». I, dins 1’evolució moderna, les qüestions fiscals, duaneres, monetàries, judicials i religioses tindrien a «Espanya» una importància fonamental, cosa que establiria distincions no solament entre la «Corona d’Aragó» i la «Corona de Castella», sinó també entre els propis «Països Catalans».
- Finalment -i una observació com aquesta resulta vàlida per a qualsevol història- fóra tan ingenu com il·lusori acceptar sense un esperit crític les fórmules recollides a través de les cròniques i creure en la realitat d’una comunitat total d’interessos que abastés des del rei fins al darrer dels seus súbdits entorn de les patriae leges ett libertate. El «pacte» del qual s’ha parlat era de fet un pacte entre classes dirigents. L’esplendor dels moments gloriosos no ha d’amagar mai el fet que aquest correspon sovint a una accentuació de les desigualtats socials. Quan els homes es multipliquen, la terra a disposició de cadascun d’ells esdevé més petita, els enriquiments d’uns pocs impliquen fatalment l’empobriment de la majoria; la Catalunya triomfant de mitjans del segle XIII i de principis del XIV veié afirmar-se la reacció jurídica i repressiva dels senyors de la terra contra els pagesos: recordem el dret de «remença», els «mals usos», el dret de «maltractar», la tendència a incloure un nombre sempre creixent de persones dins la condició servil. El fenomen queda limitat en l’espai i la reacció s’estén amb retard al llarg dels temps, mentre unes altres «qüestions socials» (rurals, urbanes) commouen de manera diversa cadascun dels «Països Catalans». Era important de fer-ho constar aquí, tant per a posar en relleu el caràcter complex de les evolucions profundes com per a recordar el fet que, al mateix si de les estructures contradictòries i sota aparences glorioses, es poden amagar les raons capaces d’explicar futures catàstrofes.
BARCELONA DEPOSA EL SEU CEPTRE: XIV-XVI
Perquè Catalunya no es lliuraria de les catàstrofes, i la «decadència» seguiria la «grandesa». O bé, més modestament, un declivi reiterant, complex a la vegada en les seves manifestacions en les seves causes, seguiria els temps de «creixença» i de prosperitat. És ben possible que aquest procés pugui ésser reduït a un senzill problema de dimensions relatives: llavors que Castella i Portugal començaven a obrir-se les portes d’un món, «Barcelona deposava, el seu ceptre», tal com deia un antic historiador català.
Jo crec que hi hagué més. Les forces catalanes internes patien evident desgast d’ençà de les fams i de les pestes del segle XIV: caiguda demogràfica no recuperada (ja que les catàstrofes es repetien), empobriment de les produccions interiors, dificultats fiscals i monetàries entorn de 1392, reducció lenta però progressiva del gran comerç català, a desgrat d’esporàdics i brillants intents de redreçament; així fou el llarg procés que enllaça el «mal any primer» -1333, any de fam- amb la crisi política de 1462, quan esclata la guerra civil.
S’ha pogut posar en dubte l’impacte concret de les pestes (ja que la plaga fou present pertot arreu). Claude Carrère i Mario del Troppo han matisat la cronologia del declivi comercial. I, durant molt de temps, s’ha insistit sobretot en la decadència política: extinció l’any 1410 de la dinastia comtal catalana i elecció dos anys després per al tron d’Aragó, mitjançant la «Sentència de Casp», d’un príncep d’estirp castellana.
És ben cert que, a partir de llavors, l’harmonia deixa de regnar entre la monarquia i els òrgans representatius de les classes dirigents catalanes: Corts, Generalitat i «Consell de Cent» barceloní. La presència dels reis a Barcelona esdevingué cada vegada més infreqüent i fou sovint motiu d’enfrontaments. Quan Alfons el Magnànim traslladà la cort a Nàpols, Catalunya no se sentí gens engrandida, sinó més aviat abandonada. Ja no hi hagué coincidència ni afinitats entre l’imperialisme polític i els interessos mercantils. Particularment en el gran conflicte agrari, que, després de les pestes, oposà els pagesos amb els senyors de la terra entorn de la reorganització de la vida rural, el rei invocà uns drets propis i tractà de buscar un compromís, mentre que la noblesa, aliada en aquest punt amb l’oligarquia urbana, defensà aferrissadament la totalitat dels antics drets (remença, «mals usos», etc.).
Tot plegat desembocà l’any 1462, en una guerra civil que durà deu anys. Els òrgans representatius catalans buscaren un altre rei, inclòs ocasionalment el rei de Castella, la lluita armada acabà en un compromís, en el qual el rei Joan II, gran polític, féu com si tot fos oblidat. Però la crisi interna i la minva d’activitats es perllongaren sota el regnat del seu fill, Ferran II (el «rei Catòlic», ja maridat amb Isabel de Castella). Una ironia de la història situà a Barcelona el retorn triomfal de Colom, fet que venia a consagrar l’orientació oceànica del món hispànic, i a manllevar a la Mediterrània la seva antiga prioritat. És possible que, durant encara molt de temps i entorn d’aquest «declivi català», es continuï discutint sobre l’ordre causal i cronològic dels factors que el provocaren: demogràfics, econòmics, polítics. Queda però fora de dubte la considerable durada del procés i la complexitat de les interaccions en joc. L’inici de la decadència ja no es pot datar arran del «Compromís de Casp», ni podem tampoc tancar-la amb la mort d’Isabel. Si bé la conjuntura tornà a millorar pels volts de l’any 1500, els Països Catalans -i sobretot el Principat- havien perdut el seu lloc eminent dins el complex ibèric.
El segle XVI fou així per a Catalunya un període de recuperació material i de recolliment polític, tot a un nivell modest.
Els nuclis camperols havien esdevingut la forca més sòlida del Principat. La «sentència de Guadalupe», compromís imposat l’any 1486 per Ferran II, resolgué el gran conflicte social i agrari, no precisament a favor de tots els pagesos ni amb la desaparició de tots els lligams feudals, però si suprimint els «mals usos» i la remença i contribuint així a la creació d’una de les pagesies més lliures i més pròsperes d’Europa tot entorn dels «masos» reagrupats a la «Catalunya Vella» oriental. Guichardin posà en relleu l’any 1511 el fet que aquella prosperitat era deguda justament a la raresa i a la dispersió dels masos. Hi havia cap a l’oest alguns buits menys favorables, però s’estava iniciant una recuperació demogràfica general. I, gràcies al sistema de l’hereu únic i de la legítima atorgada als fadristerns, l’emigració interna pogué poblar sense proletarització les ciutats i localitats importants. Una considerable immigració francesa s’afegí a aquest moviment humà.
Als nivells més alts de la societat, la gran noblesa es castellanitzà progressivament a través dels càrrecs a la cort i dels matrimonis, encara que sense deixar per això de controlar, a vegades ben durament, les seves terres de Catalunya. Una petita noblesa no posseïdora de grans recursos es dividí entre la temptació de l’aventura (al si de les bandosítats) i la fusió a ciutat amb els hereus de l’antiga burgesia, aquella classe dels ciutadans honrats convertida en quasi-noblesa i esdevinguda més rendista que creadora.
Amb tot, ni el comerç ni la indústria no havien desaparegut. Jurídicament estrangers respecte a Castella, els Països Catalans van fer com d’altres no ibèrics i tragueren profit de l’atracció indirecta del mercat colonial, encara que sense patir els efectes totals de la inflació primerament metàl·lica i després escriptuària que va malmetre l’empresa castellana. Els «paraires» de Catalunya (encapçalats a vegades pels de Perpinyà) venien fàcilment els seus teixits a les fires de Castella. La petita metal·lúrgia aprofità també aquella atracció. Més d’una corporació artesana barcelonina (els gremis) conegué durant el segle XVI la seva màxima prosperitat. Quan a Castella es produí la revolta dels Comuneros, Barcelona evità escoltar els seus enviats; però també s’abstingué de lliurar-los a Carles V, temorosa de possibles represàlies contra els comerciants catalans llavors presents a Villalón o a Medina.
És en aquest fet on se situa justament el gran canvi. Catalunya havia deixat d’organitzar els seus mercats, l’eix principal dels quals no era ja la Mediterrània, on la pirateria dominava fins i tot al llarg de les costes. I Sevilla, seu del monopoli colonial, refusava de fer reviure l’antic «consolat» català. Calia així descobrir i implantar una xarxa de comunicacions terrestres centrada sobre les fires castellanes, cosa que venia a representar l’inici d’un mercat «nacional» espanyol. Eren de fet els preus colonials allò que atreia inversions i esforços, tant envers les possessions portugueses com envers les espanyoles, i els catalans no participaren pas menys en aquest joc del que ho feren els alemanys o els flamencs. Els beneficis es repatriaven en bona moneda de les Índies.
En realitat, aquella acumulació no va passar de modesta. I fins i tot quan, després de 1566, la guerra de Flandes va obligar a reorientar vers la Mediterrània les grans transferències monetàries, Barcelona només se’n beneficià com a simple etapa, i la gran guanyadora fou Gènova. Aquell final del segle XVI esdevingué el «segle dels genovesos» en lloc del dels catalans; Barcelona ho sabia prou bé i n’estava tan engelosida que, pretextant qualsevol fotesa, va arribar fins i tot a bombardejar la flota dels Dòria!
Políticament, a desgrat dels seus drets encara respectats, els catalans no podien fer gran cosa. Mal acollit pels castellans a principis de segle, Carles V es mostrà inicialment cortès i àdhuc afalagador envers el seu «Comtat de Barcelona»; però l’idil·li durà molt poc. I Felip II es mantingué llunyà, despectiu. L’un i l’altre apreciaren en canvi els avantatges de les bases marítimes i de les drassanes catalanes; durant el segle XVI, l’ocupació manual depengué àmpliament a Barcelona de l’activitat als arsenals. Però les decisions relatives a aquest domini havien passat a ser proeses a Brussel·les, a Innsbruck o a l’Escorial, i l’oligarquia local havia de dissimular els seus rancors limitant-se a discutir conflictes menors i no s’entenia gens bé amb els «virreis» representants de la monarquia.
Es feia retret al virrei per la falta de protecció de les costes contra la pirateria, llavors que Catalunya es veia mancada dels mitjans per a defensar-les ella mateixa.
I el flagell sestenia igualment pel que fa a linterior. Tot el Principat (i no ja solament les seves muntanyes) havia esdevingut aquell segle XVI terra de bandolers. Caverel, ambaixador de 1abat de Saint Vaast prop de Felip II, preferí l’itinerari interior per travessar Catalunya perquè, «encara que pel camí de terra hom pugui perdre fàcilment la bossa, pel de mar difícilment salvarà res». Entre Figueres i Girona, el personatge albirà alguns habitacles fortificats «ben capaços de ser refugi de gentilhomes no gens desitjosos de companyia». I fins i tot els pagesos veia armats: «No trobo gairebé cap cristià que, anant pels camps, no vagi carregat amb armes més aviat ofensives que defensives». Un pedrenyal a cada llar! Lestat de guerra privat era legal, admès, àdhuc entre la gent no noble.
Es així com aquell temps de redreçament posava en evidència a Catalunya un excedent de forces desaprofitades, quelcom que recordava la Castella dels segles XIV i XV. I aquell període de timidesa política amagava un orgull de grup que endevinava qualsevol viatger. El rei d’Espanya, deia i repetia tothom, només és respectat pels catalans en la seva exclusiva qualitat de Comte de Barcelona. I Caverel pogué sorprendre’s per la severitat dels controls monetaris catalans, «igual que si els reialmes i províncies tinguessin encara els seus prínceps particulars». «Lestat-nació» català no havia certament mantingut les seves aspiracions medievals; però «lestat-nació» espanyol, en construcció des del regnat dels Reis Catòlics, no tenia tampoc, per la seva banda, la solidesa daquell altre que preparaven els reis de França.
XVII: ELS SEGADORS COM A CONCLUSIO
A desgrat de tot, la força vital interna del particularisme íntim dels catalans aconseguí ràpidament de convertir Catalunya en objecte d’enveja i de desconfiança por part dels governants de Madrid, obligats a admetre l’evidència de la pròpia feblesa d’ençà de la mort de Felip II.
És impressionant de constatar com el Principat, considerat a principis del segle XVI com una «terra buida», passà a ser en iniciar-se el XVII i pel que fa a les mateixes regions una mena de «ciutat ininterrompuda». Olivares arribà a atribuir-li un milió d’habitants (probablement el doble de la realitat). I, encara que conscient de lamenaça centralista, Catalunya no amagava el seu orgull pel fet de tornar a ésser «rica i plena», tal com es deia1 durant la revolta de 1640, en la cançó dels segadors i en la «Proclamació catòlica» del Consell de Cent barceloní.
L’Espanya central, en canvi, d’ençà de les pestes i de les fams dels anys 1600-1610, coneixia (i denunciava sovint amb lucidesa) els perills de la seva pròpia despoblació i d’un empobriment real que s’intentava d’amagar mitjançant la inflació monetària i la piràmide dels deutes. L’any 1609, amb l’expulsió dels moriscos, fou València la que rebé un greu cop en el seu poblament. Contràriament, pels volts de 1620, el Principat assolí l’estabilització de la seva moneda. I, durant les negociacions amb Madrid entorn d’aquest tema monetari, els experts barcelonins es mostraren durs en la seva correspondència envers la Cort, els ministres i la burocràcia centralista. «Aquests senyors -venien a dir en substància- no entenen res en els negocis. I queda ben clar que no ens estimen gens». Aquest és ja el to de les futures controvèrsies dels segles XIX i XX: es repetirà cada vegada que els catalans se sentiran forts a casa seva i que toparan amb la incomprensió i amb lhostilitat de Madrid. La constant del fet procedeix dels propis temperaments, i els refrecs sorgeixen d’unes conjuntures oposades.
Entre 1600 i 1620 es retreia a Catalunya la plaga del bandolerisme i el fet que les seves conseqüències regnessin a «les mateixes portes de Barcelona». El virrei Almazán considerava que «la llibertat» era aquell ordre que permetia circular sense armes pels deserts de Castella, mentre que «les llibertats» catalanes introduïen el «desordre» per tots els camins del Principat. Es tractava més aviat d’una mena de rebel·lió latent. Els fracassos de la repressió demostren almenys l’existència d’algunes complicitats passives. El fet d’atacar els combois que exportaven l’or i l’argent -la «saca de la moneda»- o bé de rampinyar alguns viatgers molt opulents no era pas cosa tan mal vista. En la segona part del seu Quixot (1615), el mateix Cervantes idealitza (por bé que partint de trets existents) la figura del bandit «Roque Guinart», i descriu a l’ensems una Barcelona refinada i «archivo de cortesía»… el poble de la qual, però (tant segons una altra obra de Cervantes com segons los cròniques municipals) ataca sistemàticament a ma armada els mariners del rei! Existien de fet dues ofensives actives contra l’ordre imperant: una a nivell dels poders i una altra a nivell popular. La revolta es veia venir.
Durant la guerra contra França (efectiva o latent) Catalunya esdevenia novament marca fronterera. Les anades i vingudes constants de mercenaris hi introduïen una atmosfera d’ocupació, però d’ocupació estrangera, ja que els mercenaris enviats des de Castella eren gairebé tots d’origen flamenc, való o irlandès, i els seus oficials espanyols semblaven encoratjar-los a comportar-se com si es trobessin en un país conquerit. La revolta que culminà l’any 1640 començà així per una protesta camperola que s’ha pogut comparar amb certs moviments populars «d’alliberament». L’episodi èpic dels Segadors (bracers temporers que refusaren l’enrolament forçat i amotinaren Barcelona la diada de Corpus de 1640, amb la mort del virrei com a primera víctima) fou potser més aviat una conclusió que un començament. Però la importància d’aquell episodi radica en el fet que, en lloc de ser severament reprimit segons era habitual, fou secundat pels òrgans autònoms del Principat. Les autoritats catalanes feien seu el clam popular, a l’ensems nacional i polític: Visca la terra i mori el mal govern! El fet adquireix tot el seu significat si pensem que coincideix amb les revoltes de Nàpols i de Portugal. Es tractava en realitat, aquesta vegada, de la «crisi general» de l’Imperi de Felip II, de la fragmentació de les seves possessions perifèriques, de l’evidència escandalosa d’una «decadència espanyola» que cada vegada es feia més manifesta a tots els nivells.
Foren amb tot diverses les circumstàncies que impediren que aquell moviment català -«nacional» en el sentit que incidia totes les classes de la societat- pogués ésser dut fins a l’extrem final, com a Portugal. En primer lloc, el Principat es trobava sol, ja que Mallorca, València i les terres rosselloneses estaven esgotades, i Perpinyà desconfiava de Barcelona. De manera que la Generalitat es veié obligada a recórrer a França. Com a «república protegida»? L’esperit de l’època no trigà a imposar la necessitat d’oferir al rei de França el títol de Comte de Barcelona. El fet equivalia a voler lliurar-se d’Olivares… i caure en mans de Richelieu! Els diplomàtics francesos s’afanyaren a mostrar-se menys preocupats per la conservació del senyoratge sobre un país considerat rebel que no pas per annexionar a França, segons la política dita de les «fronteres naturals», els territoris de la Cerdanya, el Conflent i el Rosselló, Per la seva banda, el rei d’Espanya accedí a mantenir pel Principat aquells privilegis tan cars a les classes dirigents catalanes. Finalment, entre 1650 i 1653, una terrible rebrotada de pesta manllevà a Catalunya una bona part del progrés demogràfic i material recentment adquirit. Calgué resignar-se al compromís.
Podem representar-nos aquestes vel·leïtats i aquestes dissorts de la Catalunya del segle XVII amb els nostres criteris d’avui? És que la partició dels Comtats entre dos estats fou interpretada, segons descriuen alguns historiadors, com una «amputació nacional»? Aquell Visca la terra! popular i defensiu fou novament cridat al Rosselló d’ençà de les primeres manifestacions del centralisme francès, tant fiscals com militars. Però, en conjunt, les relacions entre estatut polític i comunitat de llenguatge i d’història no es recolzaven encara sobre uns conceptes com els nostres actuals, sinó que simbolitzaven més aviat «llibertats» i «privilegis». La idea de «nació» no se separava encara del seu sentir medieval. L’any 1674, en ocasió d’un dret consular que es pretenia obtenir de Cadis sobre els vaixells catalans, els representants dels mariners catalans escrivien a la Reina:
«Tener cónsul en una parte y tierra es por las naciones, que son propiamente naciones, pero no por aquellas que son inmediatas vasallas de una Corona, como lo son las cathalanas de la Real Corona de S. M. (q.D.g.), los quales como a propios vasallos son y se nombran españoles, siendo como es indubitable que Cathaluña es España» (…) «No ha sido ni es de quitar a los cathalanes al ser tenidos por españoles, como lo son, y no por naciones.»
El document afegeix amb tot que, si es tractava de llengua, els catalans tindrien dret a llurs propis cònsols, com en altres temps, però nomenats llavors no ja pel rei, sinó per Barcelona. Així era de complexa la interpretació: antic significat del terme «nació», persistència del record històric, dependència personal al vassallatge, pertinença a una «Corona», abast esdevingut universal del mot «espanyol». Era llavors Catalunya menys nació que no pas durant el segle XIII? indubtablement. Però Espanya -Imperi precoç, burocràcia ineficaç- era de fet un veritable estat? En la construcció del món modern, el vocabulari triga tant a definir-se com els mateixos fets. En definitiva, àdhuc pel que fa a la Constitució espanyola de 1978, continua essent vacil·lant i contradictori…
EL RECORD D’UN PASSAT I L’ANUNCI D’UNA RENAIXENÇA
Tanmateix, al mot de «Catalunya» no havia deixat mai d’evocar, fins poc abans de l’any 1700, l’existència d’un grup etno-històric la solidaritat del qual semblava inextingible. El 1683, deu anys després del text que acabem de reproduir, apareixia el Fénix de Cataluña (Compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas). Aquell títol recordava un passat, admetia una decadència, anunciava una renaixença. Però… renaixença de què? Ja des de la seva primera pàgina, el llibre descrivia amb tendresa i orgull tota una imatge geogràfica, tal com tindrien tanta cura de fer les consciències nacionals dels segles següents:
«El Principado de Cataluña, Condados de Rosellón y Cerdaña en una sola Provincia componen un Bello Mapa, pequeño mundo y admiración del mundo».
Així, els comtats del nord no eren oblidats. Se’ls distingia del Principat, però hi eren units en «una sola provincia». Els països limítrofs rebien la denominació de Gàl·lia, Narbonesa, València, Reialme d’Aragó, Gascunya. No es parlava en canvi de França ni d’Espanya, talment com si es visqués l’època que Lucien Febvre anomenava de «les nacionalitats provincials». I l’obra s’adreçava al «Rey de las Españas», pluralització ben significativa. Era justament al monarca a qui es demanava que «renovés les grandeses» de l’antiga Catalunya, i aquest monarca era Carles II el Hechizado, personatge que simbolitzà la «Decadència» i que, paradoxalment, fou considerat pels catalans (o almenys per l’autor del Fénix) com «el millor rei que mai hagué tingut Espanya».
No ens estranyem massa. Ens trobem davant d’un exemple clàssic «d’imputació al fet polític» (en aquest cas als mèrits del sobirà) d’una prosperitat conjuntural -1657-80 a 1705-1O- innegable a Catalunya i evident a nivell mundial. La població, l’agricultura, la comercialització dels productes i fins i tot la indústria s’estaven reactivant, i es constituïen companyies pel desenvolupament del comerç llunyà. El Fénix ultrapassava els àmbits del seu propi país i del medi dels mercaders, i la seva redacció era confiada a Narcís Feliu de la Penya, personatge procedent d’una família de ciutadans honrats, advocat de les corporacions, ocasionalment emprenedor industrial, bon analista de lempresa catalana tradicional… i també autor dels «Anales de Cataluña y epilogo… de los hechos de la nación catalana desde la primera población de España hasta el presente año (3 volums in-folio, 1709). Una mena de garbuix erudit que, tanmateix, entre els anys 1680-1709, aconseguí sovint de situar la història al dia i d’esdevenir testimoni. Tampoc no és gaire freqüent de veure com un «historiador nacional» participa en qualitat d’home d’acció en una campanya de renovació econòmica. El personatge representava un grup que era gairebé un «partit». I aquell «partit» assumí l’any 1705 una gran responsabilitat política, sobretot quan contribuí a situar el Principat, sota la direcció dels seus organismes autònoms, junt als rengles de la coalició internacional que oposà a Felip V, nét de Lluís XIV, un altre candidat al tron d’Espanya, l’arxiduc Carles dÀustria. Aquest s’instal·là a Barcelona, on fou el rei «Carles III» i on celebrà el seu matrimoni; per dues vegades, en campanya militar i protegit per «miquelets» catalans, arribà fins a les mateixes portes de Madrid.
Aquest episodi no recorda en res 1640. Ni actitud defensiva ni caire popular. El problema no és de secessió, sinó de successió. S’havia fet una opció en nom de tot Espanya, i es participava en un gran intent al costat d’Anglaterra i de Portugal. I era aquesta vegada tota la Corona d’Aragó la que es veia implicada en el determini. Es tractava de trobar un nou equilibrí.
Però l’aventura sortia malament. València, la primera en ser vençuda, sofria durament l’incendi de Xàtiva i la pèrdua de tot «privilegi». Fins l’any 1710, Barcelona pogué beneficiar-se encara de la presència de la Cort, d’una influència d’homes i de diner. Però l’Arxiduc abandonà la ciutat el 1711, i el parlament britànic es va dividir sobre «el cas dels catalans»: els whigs consideraren els seus drets com a legítims, però Bolingbroke va titllar-los de «poble turbulent» i jutjà que la gent de Catalunya hauria de sentir-se feliç si encara es podia sotmetre a les mateixes lleis que els castellans, súbdits predilectes del rei d’Espanya. Però aquest no era pas el criteri ni dels «Tres Braços» -estats representatius del Principat- ni de la ciutat de Barcelona, motiu pel qual es decidí de continuar la lluita a ultrança, una lluita esdevinguda llavors eminentment defensiva i, per tant, més unànime i més popular. L’heroisme del setge final sorprengué Europa. L’11 de setembre de 1714 es produí l’assalt definitiu i el «conseller en cap», Rafael Casanova, queia ferit sota els plecs de la senyera de Santa Eulàlia. Aquest trànsit dolorós de la història catalana es commemora encara l’onze de setembre de cada any, amb tota mena de perills quan l’estat espanyol és de signe autoritari, i triomfalment durant els més aviat rars períodes de llibertat: l’11 de setembre de 1977 foren un milió els catalans que participaren a Barcelona en aquesta simbòlica commemoració.
REORGANITZACIÓ I SUCCESSIÓ AL TRON ESPANYOL
Semblaria així que el record més capaç de mobilitzar l’esperit català fóra, segons un títol esdevingut famós, la «fi de la nació catalana». Misteris del vocabulari! Perquè una «nació» no mor mai per causa d’una derrota, ni tampoc per culpa dun decret! Aquell «Decret de Nova Planta» (1716) reorganitzà profundament el Principat, però es limità de fet a destruir només els vestigis d’una estructura medieval que únicament s’havia demostrat eficaç (i mai totalment) durant les grans crisis del sistema imperial espanyol.
Considerada des d’una perspectiva àmplia i llunyana, la Guerra de Successió consistí de fet en una lluita entre aquelles antigues estructures i un estat modern que pugnava per implantar-se.
L’any 1708, quan Sardenya fou ocupada pels aliats antifelipistes, Feliu de la Penya celebrava la «reintegració dels sards dins la seva pàtria catalana».
Un projecte diplomàtic (aviat rebutjat) va proposar la reconstitució íntegra -sense exceptuar el Rosselló- de la Corona dAragó sota protecció anglo-austríaca; els catalans volien incloure-hi també Nàpols i Sicília. Mallorca va resistir contra Felip V més enllà de la caiguda de Barcelona la qual no es resignava a veure com Mallorca passava a mans angleses. Fou així com la lluita deseperada que decidiren rany 1713 els representants de la petita noblesa i de la nova burgesia catalanes no es limitava solament a la defensa d’un estatut particular (privilegis o mort), sinó a la de la mateixa i antiga potència espanyola, sacrificada als interessos dinàstics de Felip V. Aquest centrava de fet sobre un territori massiu, administrativament més unificat, els mitjans dun nou aparell destat. I a desgrat d’algunes concessions a Anglaterra conservava limperi dultramar com a terreny dexplotació econòmica incrementada. Espanya semblava seguir llavors els mateixos camins que Anglaterra o França, en els quals ni Alemanya ni Itàlia sintegraven encara. Què podien fer els Països Catalans, inclosos de tal manera en el si d’un modern cos polític?
S’ATURA LA MODESTA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL: NAPOLEÓ
La historiografia nacionalista catalana ha estat sempre engavanyada pel segle XVIII. La centúria sobre amb la supressió de tota autonomia catalana i es clou arnb una decidida participació dels catalans en la defensa d’Espanya contra Napoleó, mentre l’interval es caracteritza per un rotund desenvolupament demogràfic i econòmic al Principat i també, no gens desdenyable, a València i a Mallorca. És que les tendències de la historiografia clássica- «imputacioris al fet polític» o «prioritat política»- suggereixen una relació de causa a efecte entre el «centralisme borbònic» i aquesta prosperitat dun segle; alguns autors francesos no han deixat de veure-ho així. Però sabem avui que el segle XVIII fou a tot arreu una centúria demogràficament dinàmica i econòmicament creadora i que ho fou sobretot a la perifèria d’«Espanya». Es tractà segurament d’un ritme reconstitutiu.
La Catalunya de l’any 1720 arrencava d’un punt molt baix. Barcelona comptava amb uns 35000 habitants. Un viatger holandès s’arribava a preguntar si a Catalunya es coneixia realment la mateixa existèrncia dels mercaders. Però l’oest català es repoblava ràpidament. Les terres eren desbrossades i prosperaven les vinyes. Quan sorgia l’amenaça duna sobrepoblació, lintercanvi exterior permetia de resoldre el problema malthusià. La iniciativa treia profit duns salaris molt baixos. Agents d’empreses catalanes exploraven el mercat espanyol, i vaixells catalans temptejaven el mercat americà a través de Cadis, fins que, passat 1778, sels autoritzà el comerç directe. S’iniciava una revolució industrial potser modesta, però que permeté ben aviat que Catalunya fos comparada amb una «petita Anglaterra» i que el carbó importat de Newcastle ennuvolés el cel d’una Barcelona ocupada per 110.000 habitants.
L’impuls no era ignorat a Madrid, on l’exemple de Catalunya s’exposava com a model. Carles III (1759-1789) afa voria la marina i les colònies. El despotisme il·lustrat, desigualment afortunat en les seves creacions escoltava en tot cas les burgesies ascendents de la perifèria. És millor que no ens precipitem a parlar d’una «revolució burgesa», també és preferible que no ens preguntem «què hauria passat» si aquell camí hagués estat seguit fins al final. Hauria perdut Catalunya la seva identitat dins una Espanya modernitzada? És ben cert que les minories actives catalanes es veien cada vegada més induïdes a usar la llengua castellana; però no així el poble, que s’entestava a mantenir la seva parla de sempre. La «desnacionalització» apunta des de dalt. A partir de quin punt es fa irreversible? Els fets diran que potser mai.
De tota manera aquell procés modernitzador es va aturar: crisis deIs anys 1790, invasió napoleònica, esfondrament de l’Imperi…
Contra Napoleó, Espanya va reaccionar d’una manera nacional. Hi hagué amb tot «afrancesats», i, tant a les «guerrilles» com a Cadis, gent que lluitava a favor de la tradició, altres de la revolució. A Girona, un Tomás Puig es posava al servei d’Augereau, peró el seu diari en català desenvolupava exactament tots els temes del «catalanisme» futur. I el gran Capmany, prodigiós historiador de les glòries medievals barcelonines i autor -referint-se als catalans- de la frase: reunidos en pueblo, en comunidad nacional, es convertia a Cadis en teòric dels conceptes de «pàtria» (en sentit immediat, carnal, de terra a defensar), de «nació» (en sentit francés de conjunt de ciutadans decidint sobre llurs interessos comuns) i de «comunió» (en el sentit místic del mot, gairebé equivalent a la «Gemeinschaft», o bé al «Volksgeist»). Aquella «nació» era evidentment Espanya, pero Capmany estimava també Catalunya, i la representava a Cadis en la seva fesomia i en la seva història. El personatge detestava el centralisme francès uniformitzant, fins al punt dinventar implícitament la fórmula que floriria enmig del segle: España es la nación; Cataluña es la patria. Perillosa distinció per a una nació-estat! En menys de cent anys, la fórmula esdevindria: España es el estado; Cataluña es la nación. L’explicació del trànsit és complexa: es relaciona amb els repetits fracassos d’Espanya en tots els seus intents de revolució.
S. XIX, NACIONALISME I ESTAT MODERN
A les Corts liberals de 1820, el diputat catalá Batlle va precisar la postura duna burgesia hereva del segle XVIII: «La libertad interior es lo que nos conviene. Y la libertad del comercio exterior seria un golpe fatal para nuestras fábricas (…). Ahora bien: la pobreza de Cataluña sería la ruina de Espana.»
Però la llibertat política no va triomfar a Madrid. I el partit liberal, incapaç d’imposar-la, fou en canvi lliurecanvista. La burgesia catalana no comptà mai a Madrid amb un govern a la seva mida, de manera que la fórmula de Batlle acabà essent invertida: la pobresa d’Espanya limità l’enriquiment català, aquest fou acusat d’ésser la causa daquella (àdhuc entre l’opinió popular): les tarifes duaneres obligaven «la nació» a excessives despeses en el vestir. Desenvolupament desigual, diferents estructures de classe; heus ací allò que, durant molt temps, minaria l’estat-nació espanyol.
Sabem que la seva fragilitat provenia del passat. Les velles consciències de grup oferien un fonament a totes les formes d’oposició. I, en primer lloc, d’oposició popular. Això ha fet dir, amb raó, que el sentiment català fou primordialment cosa del poble, més que no pas l’expressió d’una opció intel·lectual o dun interès de classe. El fet és cert, per bé que no mancat d’algunes contradiccions: la gent de muntanya, tant a Catalunya com a València o al País Basc, era més aviat antiliberal, antiindividualísta i propensa a escoltar les directrius de l’Església: solia representar el populisme «apostòlic», més tard «carlista», anticentralista per damunt de tot. Però fou per altra banda el moviment obrer naixent allò que, durant els aldarulls de Barcelona, reclamà per primera vegada un «estat català». I, en aquestes ocasions, la burgesia industrial barcelonina actuà de la manera segúent: 1) denuncià amb violència la «facció» obscurantista; 2) jugà la carta del «progressísme» envers els seus obrers; i 3) féu saber a aquests que existien uns «interessos catalans» (els de la indústria) que calia defensar a Madrid d’una manera conjunta: una classe dirigent semblava reunir el «seu poble».
I tot això confluí en els orígens del «nacionalisme cataà»: tradicionalisme mantingut pel clergat, «federalisme» republicà dAlmirall o proudhonià de Pi i Margall, proclames apassionades dels defensors del «treball nacional» (calia entendre espanyol però es pensava català).
Que ningú cregui que oblido la Renaixença intel·lectual datada tradicionalment de l’any 1833 amb l’Oda a la Pàtria dAribau i que inspira a mitjans de segle una colla d’historiadors i Poetes.
Qualsevol moviment «nacional» sol comencar d’aquesta manera. Però no tots els felibritges deriven cap al nacionalisme. ¿Per quin motiu, llavors que Alemanya i Itàlia es cristal·litzaven, la vella Espanya assistia al replantejament de la seva unitat com els imperis de l’Europa central i oriental? Potser amb menys gravetat, és cert, però això no autoritza pas a reduir el problema català, segons un Estasen, a una ingènua barreja de nostàlgies històriques i de rancúnies fiscals: lectura de Muntaner + odi al recaptador d’impostos = catalanisme… Creiem que el fenomen era més profund.
Fou arran de 1898 quan les diferències s’accentuaren, i justament entre classes dirigents. Fa de mal mesurar, en els nostres temps de «descolonització», el cop que representà per a Espanya la pèrdua de Cuba. Llavors que Anglaterra, França, Alemanya, Itàlia i els Estats Units es disputaven la menor parcel·la del món, l’obligada renúncia per part d’Espanya a la darrera «perla» del seu antic imperi vingué a confirmar les severes acusacions d’incapacitat sovint formulades a Barcelona contra Madrid. «Nosaltres ho fèiem millor durant el segle XIII», es deien els catalans. I Prat de la Riba justificà l’any 1906 el seu tránsit del regionalisme al nacionalisme mitjançant una veritable teoria burgesa de la nació, de les seves funcions internes i exteriors; el polític català disposava llavors dun partit, d’una premsa, d’un estat major intel·lectual i fins i tot, amb la «Mancomunitat» de 1912, dun esbós dinstitucions pròpies. L’episodi és prou conegut.
Però és evocat a vegades amb una mena de recel. La massa democràtica que inspira avui la idea catalana jutja sense indulgència aquella etapa del «nacionalisme burgès». En primer lloc, perquè els hereus polítics de Prat de la Riba cediren davant les temptacions del poder o enfront dels perills revolucionaris i acabaren per «trair» (és el mot corrent) la causa catalana una vegada i altra: els anys 1918, 1923, 1931, 1934 i 1936. Les contradiccions demostraren no ser tan antagòniques entre aquell tipus de nacionalisme i els dirigents de Madrid, ja que qualsevol crisi els apropava. D’un any a l’altre, Cambó era capaç de recomanar a catalans i bascos la necessitat de reunir-se per damunt de les fronteres, i de participar en un govern presidit per Maura. Alcalá Zamora ja ho havia previst: «Ningú no pot ser a la vegada el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya» Bona definició duna il·lusió de grandesa! Tanmateix, l’etapa burgesa va aconseguir uns resultats positius: restituí el català com a llengua per a totes les classes i creà una xarxa de relacions, de difusió i de centres de cultura, condicions indispensables per a una nova mobilització dels ideals catalans.
Però fou tot desempallegant-se d’aquests primers mobilitzadors com el fet català demostrà justament lamplitud dels seus fonaments. La catalanitat esdevingué un element consubstancial a lànima del pagès, del botiguer, de l’empleat, del capellà, de l’intel·lectual. I el catalanisme captà fàcilment les classes mitjanes i populars i arribà fins i tot al proletari, el qual oblidava antigues reticències i participava en la protesta nacional cada vegada que es patia dictadura o persecució. Aquest rellevament de classes socials, clàssic en qualsevol moviment nacional, quedà clarament expressat pel crit unànime que jo mateir vaig poder sentir com les multituds repetien i rimaven el 14 dabril de 1931: Mori Cambó, visca Macià!
Un poble experimenta sovint el desig didentificar-se en un home. Aquell 14 dabril, lhome la gairebé mística devoció del qual a la causa de Catalunya havia convertit en un veritable símbol proclamà la «República catalana». El temor a comprometre la naixent República també instaurada a Madrid lobligà a conformar-se amb una renovada «Generalitat». La referència a la història podia semblar irònica: 1713, 1640, 1462… Fou tot vivint aquell present com vaig poder descobrir tot el pes d’un passat, el dramatisme del qual es confirmà uns pocs anys després, el 1934 i el 1936, en els entrellaçaments de les lluites dels grups i de les lluites de les classes.
LA HISTÒRIA PALESA ELS CANVIS
Uns darrers mots, encara. ¿És possible que tots aquests esdeveniments ens hagin pogut induir a excedir-nos i a definir «Catalunya» com a l’exclusiu territori de la «Generalitat», de l’antic «Principat»? Jo mateix he cedit a la temptació dexplicar l’essencial del fenomen català contemporani cenyint-me a les particularitats estructurals econòmiques d’aquest territori, el 47% de la població activa del qual socupava per exemple en la indústria vers 1950, quan aquest percentatge per al conjunt de tot lEstat era només el 22%. Continuo creient, ben entès, que aquest contrast és fonamental.
Perquè em semblava explicar sobretot els motius pels quals unes regions com València (país agrícola exportador), les Balears durant tant de temps somnolents i la Catalunya del nord de l’Albera (íntimament emparentada amb el Llenguadoc vitícola), havien participat relativament tan poc en el moviment polític català i fins i tot li havien mostrat a vegades certes reticències o hostilitats. I em feia creure també que una història comparada de les dues Catalunyes -la «francesa» i l’«espanyola», com hom deia abans- posava en relleu dençà de 1789 la força d’atracció d’un estat-nació democràtic dotat d’alt component camperol i, per altra banda, les febleses d’un estat espanyol caracteritzat per la subordinació de la pagesia i pels fracassos de la burgesia.
Però, per definició, la història evidencia els canvis. L’esclat dels autonomismes en l’actual reconstrucció d’«Espanya» i el rebrotament a França de les reivindicacions etnolingüístiques suggereixen el fet que l’Europa de demà no tindrà necessàriament les mateixes estructures de grups que la d’ahir. Les pròpies antigues certeses de l’estat-nació es veuen avui minades per l’aspiració «supranacional». El problema dels Països Catalans es troba encara dins la fase de les preses de consciència intel·lectual i de les passions de joventut. Però obliga amb tot, reconsiderant tota una història la complexitat de la qual és innegable, a unes reflexions noves.
PIERRE VILAR. 1983.
Qüestió de Noms. Joan Fuster. 1962
Text clàssic de Joan Fuster sobre la polèmica del nom del nostre país.
El problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos “regnes” a part que creava la voluntat conqueridora del rei Jaume I. I és evident que, en un principi, tant els “valencians” com els “mallorquins” havien de trobar ben natural el fet de dir-se “catalans”. Una realitat immediata, de tipus primàriament ètnic, ho decidia: uns i altres, en l’etapa fundacional de “regnes” respectius, no eren sinó “catalans” -catalans del Principat- trasplantats als nous territoris. Desplaçada o sotmesa la població sarraïna de les zones conquistades, calia erigir-hi una societat cristiana que la substituís, i això hagué de fer-se a través d’una colonització massiva, que va sortir sobretot de Catalunya. Pel que fa a les Balears, la cosa és clara. La conquista de l’arxipèlag va ser una empresa catalana, i exclusivament catalans -en xifres bàsiques-, els repobladors que s’hi instal·laren. En el cas del País Valencià, va haver-hi una àmplia participació aragonesa, però foren també els catalans que contribuïren d’una manera determinant a l’eficàcia última del repoblament cristià. Les comarques del litoral i algunes altres de l’interior, i la ciutat capital del “regne”, van ser absolutament catanitzades: elles, hegemòniques en tots els aspectes -cultural i demogràfic, polític i econòmic-, van assegurar la catalanitat essencial en la vida valenciana. “Són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”, escrivia Ramon Muntaner en referir-se als habitants del Sud limítrof amb Múrcia. Sens dubte, Jaume I va tenir raons poderoses per a convertir les Illes i el País Valencià en “Estats” autònoms. No és de la nostra incumbència discutir-les, ara i ací. Si el rei hagués obrat altrament, les Illes haurien quedat integrades en el Principat, però potser Aragó hauria absorbit el País Valencià. Sigui com sigui, aquella constitució en “regnes” a part, no alterava de moment la “realitat ètnica” a que al·ludíem. El procés de la repoblació cristiana no va ser ràpid, precisament, i en el País Valencià encara no podia donar-se per conclús a darreries del segle XV. Una constant, o gairebé constant, immigració de gent del Principat venia a edificar la nova societat valenciana, com havia edificat la mallorquina. L’ascendència “catalana” de valencians i mallorquins, doncs, no era una simple dada remota, vinculada a l’origen dels “regnes”, amb els episodis diguem-ne èpics de la Conquista i els assentaments familiars del Repartiment. Hi havia, de més a més, la repetida incorporació d’homes i dones que procedien de Catalunya i consolidaven 1’estructura catalana d’aquestes regions. Les minses fronteres polítiques que separaven del Principat els dos “regnes” filials no interrompien la continuïtat del fons humà comú: continuítat -unitat- d’idioma, de predisposicions col·lectives, de cultura, de formes de vida. I d’això, tothom en tenia consciència.
D’altra banda, com a “catalans” érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a lot arreu de l’Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de “regnes”: al capdavall, aquestes variants s’esborraven davant la sobirania única deis reis d’Aragó. Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de “catalans”. Com a “catalans” eren coneguts, i com a “catalans” es donaven a conèixer. Podríem citar l’exemple insigne dels Borges, de Xàtiva. “O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!” exclamaren els italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s’enfilava al Soli papal i als alts càrrecs de l’Església. El mateix Calixt III al·legava el seu propi pontificat -“Papa catalanus” es deia-, com un signe més, entre altres, d’un instant gloriós per a la “nació catalana”: “Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris…” De vegades i tot, el gentilici “català” arribava a aplicar-se a tots els súbdits de la Corona d’Aragó, encloent-hi els aragonesos. Però era la identitat de llengua i d’estirp el que feia que mallorquins, valencians i catalans estrictes, apareguessin com un sol poble. Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles. I com un sol poble se sentien ells mateixos en confrontar-se amb els pobles veïns: “catalans” en definitiva.
Però no solament en confrontar-se amb als pobles veïns. Hi hagué un temps en què tots els catalanoparlants -o, si això us fa més goig, tots els catalanòfons-, acceptaven ben de gust anomenar-se i ser anomenats “catalans” en el mateix àmbit domèstic. Un erudit tindria tasca útil i amable en la indagació d’aquest punt: precisar la durada i les condicions de la nostra unanimitat en el gentilici. Era lògic que, establerta la divisió jurídico-administrativa dels “regnes” -un “regne” de Mallorca i un “regne” de València, al costat del “principat de Catalunya”-, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de “catalans”. Era lògic i necessari: els “regnícoles” del “regne de València” havien de dir-se “valencians”, i els del “regne de Mallorca”, “mallorquins”. Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat “polítiques”, que, d’entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L’existència dels “regnes” comportava la inevitabilitat de les designacions locals. Si de cara a l’exterior tots podíem passar per “catalans”, en ordre als tràmits interns de la Corona bé calia fer discriminacions. La unitat deIs catalans es desglossava, així, en tres “ciutadanies”, si puc dir-ho en termes moderns, i cada “ciutadania” descansà en un nom especial.
Des d’aquest angle, per tant, hi hauria “valencians”, “mallorquins” i “catalans”. Hi hauria, de fet, uns catalans, més “catalans” que els altres. Perquè els nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris-, conservaren l’apel·latiu de “catalans”. I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula “català” esdevenia amfibològica: tant podía servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de consequències incòmodes. Aquell “un sol poble” que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament “innominat”. Una forma o altra de particularisme no tardaria a interferir-s’hi, i el risc s’agreujà. Valencians i mallorquins Començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions “estatals” distintes ho fomentaven. De més a més, als “regnes” es produïen situacions ben favorables a l’eclosió de sentiments localistes que, per un mecanisme obvi, havien de contrastar-se amb els del Principat. Mallorca va córrer l’aventura d’independèncía dinàstica que obre el testament de Jaume I i tanca la recuperació manu militari de Pere el Cerimoniós. El País Valencià, en el segle XIV, ascendeix a una plenitud econòmica i social molt estimable, la qual es refermarà en el XV, justament a expenses de la incipient decadència del Principat. Dir-se “mallorquins” o “valencians”, després de tot això, implicava ja una punta d’orgull, de repercussions bastant previsibles.
No la unitat, pero sí la consciència d’unitat dels catalanoparlants, hi quedava compromesa. En regionalitzar-se, el gentilici genèric perdia la seva força innervant. Serà un home de Girona, fra Francesc Eiximenis, qui formularà precisament la primera manifestació -ben precoç, per cert: 1383~, del particularisme valencià. Eiximenis diu del “poble valencià” que, “com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e u sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià”. La diferenciació entre “valencians”, “mallorquins” i “catalans” es trobava desproveïda d’una instància superior en nomenclatura, que mantingués reunides les tres branques regionals. Des del moment que “catalans” eren, per antonomasia, els habitants del Principat, resultava fàcil la contraposició de “valencians” i “mallorquins” a la vella denominació. El camí de les dissidències intranacionals hi tenia una oportunitat. Un nom superador -uns noms que no haguessin estat el de “Catalunya” i el de “catalans”-, podria haver aturat la dispersió. Aquest nom, aquests noms, no hi eren. L’època, d’altra banda, no estava madura per a fer-se càrrec de la dificultat i de la seva transcendència. Seria anacrònic, pel nostre costat, lamentar-nos-en. Al capdavall, si el nom comú es desvirtuava o s’esvaïa i cap altre no venia a substituir-lo, era perquè la nostra gent no en sentia la necessitat. Unes puntualitzacions cronològiques il·luminarien l’evolució del problema.
Malgrat tot, “valencians” i “mallorquins” continuaren dient-se catalans. Amb una mica de paciència podria confeccionar-se una abundant antologia de textos històrics i literaris que ho demostrarien. Valdria la pena d’intentar-la. Jo em limitaré a adduir ací uns pocs testimonis, significatius si més no per la data. El 1417, en escriure la seva Disputa de l’ase, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix -i copio el passatge de la versió francesa de l’obra-, que “est de nation cathalaine et nay de la cité de Mallorques”. Durant la guerra entre “ciutadans” i “forans” en el regnat d’Alfons el Magnànim, i també a Mallorca, un capitost del partit dels “ciutadans”, Jaume Cadell, diria: “Pensau que tots som catalans, e havem fama per tot lo món d’ésser lleials vassalls a nòstron rei i senyor” Les paraules de Calixt III ja reportades són indiscutiblement, una important referència provinent del País Valencià. I encara, en 1539, quan es publicava a València la primera edició dels versos d’Ausiàs March, amb la traducció de Baltasar de Romaní, la portada del llibre fa constar que “el famosíssimo philósofo y poeta” era “cavallero valenciano, de nación catalán”. Al Principat tampoc no s’oblidava aquella vinculació elemental. Els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, i remarquen que el nou sant és “de nostra nació”. Insisteixo que totes aquestes dades, i les moltes més que podrien afegir-s’hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronològica, a fi de fixar la trajectòria de la perduració del nom “català” amb un abast general. Però crec que no estarà de sobres recordar el que escrivia Gaspar Escolano el 1610. Aquest amable cronista valencià diu: “Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos”. I afegeix que això durà “hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones (“valencians” i “catalans”) ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes”.
No hi ha dubte que Escolano tenia raó. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, “catalans”, “valencians” i “mallorquins” van ser “tenidos por diferentes”. Abans, la diferència de noms no afectava la unitat del poble catalanoparlant. Tot i que el terme “català” era equívoc, no per això es desvaloritzà. Ho acabem de veure. Després de Ferran el Catòlic les coses canvien. El prestigi de la Monarquia introduirà conceptes i denominacions supraregionals que no recolzaran ja en la nostra identitat col·lectiva estricta. Per a nosaltres s’enceta aleshores un període de “decadència”, i “cada una de estas naciones”, efectivament “tira por su cabo”. “Valencians”, “mallorquins” i “catalans” es distancien. El nom de “catalans” se’ls fa estrany, a valencians i mallorquins. La llengua comuna sofreix una marcada dialectalització, la qual, com que fereix l’element unitari més “visible”, provoca l’aparenca d’uns “fets diferencials” idiomàtics capaços de ser interpretats com a discrepàncies nacionals. Mai no s’esfuma la memòria de la unitat anterior, naturalment: ni de bon tros. Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra de Barcelona: “Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias”. Però en realitat predomina allò altre: la dispersió. En enfrontar-se, ara “catalans”, “mallorquins” i “valencians” no voldran reconèixer-se com “un sol poble” -amb un o amb tres noms, tant hi fa-: més aviat es veuran com tres “pobles germans”, o en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels “catalans”.
El particularisme regional s’havia esclerosat de mica en mica, entre el XVI i el XIX. Res no resulta més instructiu, a propòsit d’això, que examinar les opinins sostingudes pels erudits d’aquests segles sobre la llengua autòctona. Accentuats els matisos dialectals de cada regió, pretendran justificar-los amb la consideració categòrica d’idiomes diferents. Si en el Quatre-cents els escriptors valencians havien lendit a anomenar “llengua valenciana” la llengua catalana, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l’existència d’una variant local distinta ni menys encara independent, de les variants del Principat i de les Illes. Però després del 1500, aquesta intenció hi és. Els valencians reinvindiquen una “llengua valenciana” i els mallorquins una “llengua mallorquina” que no seria ja la “llengua catalana”. Una evidència però, perdurava intacta: l’idioma antic, que servaven els documents i els manuscrits medievals, el qual havia estal idioma únic i comú de “valencians”, “catalans” i “mallorquins”. Per una aberrant confusió filològica, els homes de la Decadència van creure -almenys molts d’ells-, que el català antic no era sinó “llemosí”, la mateixa llengua dels trobadors. L’ús del terme “llemosí” per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes. La “regionalització” del nom “català” era suplida pel nom fals de “llemosí”, quant a l’idioma. En el fons, era una manera encara d’afirmar la unital dels catalanoparlants: una unitat retrospectiva, sí, però que seguia pesant en la tradició cultural de cada una de les nostres regions. Les tres “llengües” modernes -el “català”, el “mallorquí”, el “valencià”-, eren filles directes del “llemosí”, i això les relligava amb un parentiu diàfan. Les frases d’Escolano i del bisbe Climent, ja citades, prou demostren que la consciència d’unitat idiomàtica subsistia netament.
Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l’aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d’idioma el que es presentarà als ulls dels “valencians”, dels “mallorquins” i dels “catalans” que continuen l’esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions civils de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos “un sol poble”, que es planteja com un pressupòsit i com un projecte de cara al futur. Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. El que importa és que hi hagi “mallorquins”, “catalans” i “valencians”” que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l’àmbit d’aquesta nota analitzar les causes politico-socials que ho determinen, això. Basta que hi sigui. La qñestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acualitat. La nomenclatura localista era, d’entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única. El graciós miratge “llemosinista” era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir “llengua catalana”, “literatura catalana”. D’altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l’hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de “català”, que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d’extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu!- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.
Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula “català”. D’ençà del XV, “català” vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo- es regionalitza, perd aquell abast “total” que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s’hi aferra. D’un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de “catalans”, que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional -que no és la d’ells. De l’altre cantó, al Principat, també el terme “català” ha adquirit una accepció restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme “català” sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda com a titular del gentilici. El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S’ha convertit en una mena d’automatisme mental, per a uns i per als altres.
I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenòmen no és res més que allò que acabo d’insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: “Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent 1’aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l’antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears”. Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l’origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l’opció que fa, en decantar-se per un nom d’aparença suparregional, “l1emosí”, que “no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua”. Les pressumptes “rivalitats” -els particularismes-, doncs, només incidiren en “lo calificatiu”. També per defugir la denominació “català” un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula “bacavés” per designar 1’idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions -salta a la vista-, parteixen de l’afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d’una afirmació unitària tenen sentit.
Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart, que segueixen a les ja transcrites. “Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla en tota, Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer 1’anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d’on tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la Castellana”. El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L’al·legació de Llombart se’n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua “que parlem hui en la pàtria llemosina” no procedeix de “la provençal Limoges”, sinó de Calalunya. Però l’argument és vàlid per això mateix, i les resistències “regionalistes” enfront de la denominació de català per a l’idioma comú havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, rnallorquins i “catalans”; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia.
De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d’aquest nom per a l’idioma no podia deixar d’acomplir-se. Quan mossèn Antoni M. Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne “de la Llengua Catalana” en deia “Català-Valencià-Balear”, obeïa potser a unes pressions d’ambient que avui ja no existeixen. “Català-Valencià-Balear” de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d’un llibre. El mot “bacavès” o llengua “bacava”, mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les sil·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d’èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne “català” de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaida una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: “cabarovès” és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de “Criterion” penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta sil·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l’Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques.
“Llengua catalana” -i “literatura catalana”-: tant si es vol com si no es vol. I tot això de “bacavès” i de “cabarovès” a aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d’ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d’aquestes regions, és el d’un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, en l’actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, en l’ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d’aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba “xocant” el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana. No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l’expressió “llengua catalana” hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d’ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.
Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. “Pàtria llemosina”, havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de “llemosina” la llengua dels catalanoparlants, dir “pàtria llemosina” esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme “pàtria llemosina” quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàic que, a l’hora de donar un “cognom” a la “pàtria”, els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi: resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del “llemosinisme” era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: “català”. Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se’n “pancatalanisme”. Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d’una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir “Catalunya” del conjunt del poble catalanoparlant.
És clar que la paraula “Catalunya” oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l’accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, en la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va “a València” o “al regne de València”, sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s’adreça a la gent de la serrania valenciana -als “serrans”-, i els recorda que viuen entre “Castella e Catalunya”. Però es tractava de precedents esporadics i remots. Si el gentilici calalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma “Catalunya” no havia pogut competir mai amb les de “regne de València” o “regne de Mallorca”. Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de Catalunya amb l’abast a què ens referim. D’altra banda, l’amfibologia era ací encara més molesta. “Catalunya” és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir “Gran Catalunya” o “Catalunya Gran” al conjunt dels territoris de llengua catalana. “Catalunya” era el Principat; la “Catalunya Gran” era la totalitat dels pobles catalans.
Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l’ideal fóra adoptar, no ja la forma “Catalunya Gran”, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l’ús de la paraula “Catalunya”. Hauriem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació “el Principat” per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, “Catalunya estricta” justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d’una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d’acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d’una manera metòdica. No ens hem pas d’enganyar: es tracta d’una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment sera veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l’hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d’ una manera sincrònica i amb la més rigurosa eficiència.
Més apta que la forma “Gran Catalunya” o “Catalunya Gran” és la de “Països de Llengua Catalana”. I millor encara, la de “Països Catalans”, que tant s’ha estés en els últims deu anys i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l’avantatge de la concisió i de la “normalitat”. En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. Negar que, dins la nostra radical “unitat de poble”, no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un “caràcter” local lleugerament distint. La “unitat” que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Calalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l’únic que, en les nostres circumstancies actuals, pot servir-nos.
“Països Catalans”. I després “Principat” “País Valencià”, “Illes Balears”, “Rosselló”, “Andorra”. És probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d’aquestes denominacions. ¿Per què “Illes” i no “regne de Mallorca”? ¿Per què “País Valencià” i no “regne de València” o “València”? ¿Per què “Rosselló” si el Rossoelló “vertader” no és sinó una part de l’anomenada “Catalunya francesa”? ¿I per què mantenir “Principat” quan deixem de banda els “regnes” de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d’altra banda han entrat en l’ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l’angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir “València” per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en “alacantins” i “castellonencs”. Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions… Hem de moure’ns, no hi ha dubte, en l’espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d’elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant.
Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm “Principat” en comptes de “Catalunya”: tanmateix, ¿com distingirem els “catalans” del Principat, dels “catalans” de tots els Països Catalans? és el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l’insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d’eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d'”inventar” un gentilici nou per a la gent del Principat; fóra ridícul. Fóra, ben mirat, la contrapartida de l’artificiós “bacavès”, “cabarovès” o “rosalbacavès”. No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de “catalans” per distingir-los dels “valencians”, dels “mallorquins” i dels “rossellonesos”, la dificultat subsistirà. L’historiador, l’economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se senti a la idea de Països Catalans, ha d’enfrontar-s’hi cada dia. Si vol evitar la “regionalilzació” del terme “català”, ha d’emprar circumloquis o bé ha d’afegir “estricte”. “Català estricte” o “del Principat” és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instancia, tampoc no és un procediment massa penós.
Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir cata1à per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localilzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals “regions” poden esvair-se i només el fel radical de la comarca i el fel general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d’elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els “catalans” que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els “catalans” dependrà que aquest començ de reconstrucció auténtica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l’altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.
Tanyada Gener 2008
El número de Gener de 2008 de la Tanyada, publicació nacional d’Endavant (OSAN), ja ha sortit al carrer.
Fòrums socials: entre la transform ació sociali el reformisme, Sobiranisme cívic i esquerra independentista. Més enllà de l’Autodeterminació, cap a la Construcció Nacional.
Podeu descarregar-vos-la completa aquí (pdf). També la trobareu en diversos punts de distribució com casals o ateneus.
*Llegir-la online
Viva Octubre!, exposició a Alacant
Fruit dels esforços i la col·laboració entre el Comitè Local d'Alacant d'Endavant (OSAN) i el Centre Social A contracorrent, ahir dilluns 24 de setembre s'inaugurà l'exposició Viva Octubre!, d'Helios Gómez.
A través de 20 panells, l'artista recrea els fets revolucionaris d'octubre de 1934, que tingueren al Principat de Catalunya i a Astúries els seus principals escenaris.
L'exposició romandrà al Centre Social A contracorrent el que queda del mes de setembre i tot el mes d'octubre, on podreu també adquirir per 1 euro el catàleg. El centre social es troba al carrer Joaquin Collia 15, al barri de Campoamor.
Continua llegint «Viva Octubre!, exposició a Alacant»
Cròniques de la desobediència i la solidaritat antimonàrquica davant la repressió espanyola
El jutge Grande-Marlaska, magistrat de l'Audiència 'Nacional' el tribunal especial espanyol per a la persecució política, demana als mossos la identificació anuncia un nou procés contra els manifestants. L'esquerra independentista fa una crida a continuar amb la Desobediència.
– Girona, Caldes de Montbui, Molins de Rei, Elx, Sitges, Alacant, Vila-Real, Reus, Ripoll, Sabadell, Tarragona, Berga, València i Vic, són les localitats on es van fer actes de suport a en Jaume Roura i en els quals es tornaren a cremar fotografies dels reis dels espanyols com a forma de desobediència davant la dominació espanyola.
Les lluites dels pobles de la mediterrània a Caldes
El dissabte 22 de setembre es va fer la Taula Rodona Internacional de les lluites i els moviments de la Mediterrània a Caldes
L'acte va tenir lloc dins l’Alça’t, la Trobada de Joves dels Països Catalans que s'ha celebrat els dies 21, 22 i 23 de setembre a la localitat de Caldes de Montbui. A la taula rodona van intervenir-hi representants de diferents pobles oprimits de la Mediterrània, com Occitans, Sards, Grecs, Palestins, Kurds i Amazics. Tots ells, juntament amb la CAJEI, l'organització anfitriona, van coincidir en la necessitat de conèixer la situació d’altres pobles per aprendre i alhora reforçar la lluita de cada un d’ells.
Continua llegint «Les lluites dels pobles de la mediterrània a Caldes»
Llibertat sense fiança per Jaume Roura després de declarar a Madrid
El militant independentista, en llibertat provisional amb càrrecs després de ser citat a Madrid a l'Audiència 'nacional' espanyola acusat d'injúries a la corona.
El president del jutjat d'instrucció número 1 de l'Audiència Nacional, Santiago Pedraz, ha ordenat la llibertat provisional sense mesures cautelars per a Jaume Roura tot i que la fiscal de l'Audiència Nacional, María José Checa, havia demanat una fiança de 10,000€ per a Roura, i ingrés a presó en 48 hores si no s'abonava, com ha informat el seu advocat Bernat Salelles (àudio).
El militant independentista, membre d'Endavant, ha declarat en català amb traductor de l'Audiència Nacional durant 10 minuts davant el jutge i s'ha declarat autor de la crema de fotografies dels reis a la plaça del Vi de Girona el passat dia 13. El jutge no dubta que hi hagi delicte d'injúries greus a la Corona, però al contrari de la fiscal, no considera que pugi fugir i per tant, decideix no ordenar mesures cautelars contra ell.
Respecte a l'altre jove no identificat Roura s'ha acollit al dret al silenci i no ha revelat la seva identitat. Ara queda saber quina decisió prendrà el magistrat encarregat del cas, Santiago Pedraz. En Met de moment està acusat formalment d'un delicte d'injúries a la Corona.
Continua llegint «Llibertat sense fiança per Jaume Roura després de declarar a Madrid»
Protestes a Girona contra la visita del rei espanyol
L’Esquerra Independentista de Girona havia convocat la jornada de lluita per dijous 13 de setembre. Els Mossos d'Esquadra investiguen els manifestants per ordre de l'audiència 'nacional' espanyola.
Centenars de persones participaren en les mobilitzacions convocades per SEPC, El Casal El Forn, la CUP, Endavant, Maulets, la COS i els JAG entre altres.
Al matí, uns dos-cents estudiants i joves de la ciutat van avançar des de la Plaça dels Països Catalans manifestant-se cap al parc tecnològic de la UdG que havia d’inaugurar el rei, entre crits d'independència, contra la visita del borbó i amb la complicitat de conductors i veïnes de la zona, que sortien als balcons donant suport a l'acte. Cinc-cents metres després de començar la marxa, un gran desplegament dels mossos d'esquadra, amb quatre furgons i centenars d'agents, va impedir el pas de la manifestació. Després de minuts de tensió, per l'actitud provocadora dels agents policials, que van clavar empentes i van estripar literalment les dues pancartes de la manifestació, es va llegir el manifest i es va cantar Els Segadors.
Continua llegint «Protestes a Girona contra la visita del rei espanyol»