Després de 3 anys, la revolució cubana, que havia estremit tota Amèrica, es dirigia a aquesta per cridar-la a la necessària revolució. Un text que, com el Manifest Comunista de Marx i Engels, explica la història dels oprimits i, alhora els crida a fer la seva història. A la vetlla de la seva mort, en una lletra inacabada perquè una bala espanyola li travessà el cor, el 18 de maig de 1895 José Martí, apòstol de la nostra independència, escrivia al seu amic Manuel Mercado; “Ja no puc escriure… ja estic cada dia en el perill de donar la vida pel meu país i pel meu deure… d’impedir a temps amb la independència de Cuba que s’escampin per les Antilles els Estats Units i caiguin, amb aqueixa força més, sobre les nostres terres d’Amèrica. Tot el que he fet fins avui, i el que faré, és per a això…
“Les mateixes obligacions menors i públiques dels pobles, més vitalment interessats a impedir que a Cuba s’obri, per l’annexió dels imperialistes, el camí que cal tancar, i que amb la nostra sang anem tancant, de l’annexió dels pobles d’Amèrica del Nord tèrbol i brutal que els menysprea, els havien impedit l’adhesió ostensible i l’ajut palès a aquest sacrifici, que es fa en el bé immediat i d’ells.
“Vaig viure en el monstre, i en conec les entranyes: -i la meva fona és la de David”.
Martí, el 1895, ja assenyalà el perill que planava sobre Amèrica i anomenà l’imperialisme pel seu nom: Imperialisme. Als pobles d’Amèrica advertí que ells eren els més interessats que Cuba no sucumbís a la cobdícia ianqui menyspreadora dels pobles llatinoamericans.
I amb la pròpia sang, vessada per Cuba i per Amèrica, rubricà les paraules pòstumes que, en homenatge al seu record, el poble de Cuba escriu avui a la capçalera d’aquesta Declaració.
Han passat 67 anys. Puerto Rico esdevingué colònia i encara ho és, farcida de bases militars. Cuba també caigué a les urpes de l’imperialisme. Les tropes d’aquest ocuparen el nostre territori. L’esmena Platt fou imposada a la nostra primera constitució com a clàusula humiliant que consagrava l’odiós dret d’intervenció estrangera. Les nostres riqueses passaren a les seves mans, la nostra història fou falsejada, la nostra administració i la nostra política emmotllada totalment als interessos dels interventors; la nostra nació sotmesa a 60 anys d’asfíxia política, econòmica i cultural.
Cuba, però, s’aixecà. Cuba pogué redimir-se ella mateixa de la tutela borda. Cuba trencà les cadenes que lligaven la seva sort a l’imperi opressor, rescatà les seves riqueses, reivindicà la seva cultura, i desplegà la seva bandera sobirana de Territori i Poble Lliure d’Amèrica.
Els Estats Units ja no podran caure mai més sobre Amèrica amb la força de Cuba, però, dominant la majoria dels altres estats d’Amèrica llatina, els Estats Units pretenen caure sobre Cuba amb la força d’Amèrica.
Què és la història de Cuba sinó la història d’Amèrica llatina? I què és la història d’Amèrica llatina sinó la història d’Àsia, d’Àfrica i d’Oceania? I què és la història dels pobles sinó la història de l’explotació més despietada i cruel de l’imperialisme en el món sencer?
Al final del segle passat i a l’inici de l’actual un grapat de nacions econòmicament desenvolupades havien acabat de repartir-se el món i sotmès al seu domini econòmic i polític les dues terceres parts de la humanitat, que, així, es veié obligada a treballar per a les classes dominants del grup de països d’economia capitalista desenvolupada.
Les circumstàncies històriques que permeteren a certs països europeus i als Estats Units d’Amèrica del Nord un alt nivell de desenvolupament industrial els situaren en posició de poder sotmetre al seu domini i explotació la resta del món.
Quines motivacions empenyeren aqueixa expansió de les potències industrialitzades? Foren raons de tipus moral, “civilitzadores”, com ells al•legaven? No: foren raons de tipus econòmic.
D’ençà del descobriment d’Amèrica, que llançà els conqueridors europeus a través dels mars a ocupar i explotar les terres i els habitants d’altres continents, l’afany de riqueses ha estat el mòbil fonamental de la seva conducta. El descobriment d’Amèrica mateix es féu a la recerca de rutes més curtes cap a l’Orient, les mercaderies del qual eren altament pagades a Europa.
Una nova classe social, els comerciants i els productors d’articles manufacturats per al comerç, sorgeix del si de la societat feudal de senyors i serfs a la darreria de l’edat mitjana.
La set d’or fou el ressort que féu moure els esforços d’aqueixa nova classe. L’afany de lucre fou l’incentiu de la seva conducta a través de la història. Amb el desenvolupament de la indústria manufacturera i el comerç anà creixent la seva influència social. Les noves forces productives que es desenvolupaven al si de la societat feudal xocaven cada cop més amb les relacions de servitud pròpies del feudalisme, amb les seves lleis, les seves institucions, la seva filosofia, la seva moral, el seu art i la seva ideologia política.
Noves idees filosòfiques i polítiques, nous conceptes del dret i de l’estat foren proclamats pels representants intel•lectuals de la classe burgesa i, a poc a poc, per respondre les noves necessitats de la vida social, esdevingueren consciència en les masses explotades. Eren llavors, idees revolucionàries enfront de les idees caduques de la societat feudal. Els camperols, els artesans i els obrers de les manufactures, encapçalats per la burgesia, enfonsaren l’ordre feudal, la seva filosofia, les seves idees i institucions, les seves lleis i els privilegis de la classe dominant, és a dir, la noblesa hereditària.
Aleshores la burgesia considerava justa i necessària la revolució. No pensava que l’ordre feudal podia i havia de ser etern com pensa ara que ho ha de ser el seu ordre capitalista. Encoratjava els camperols a deslliurar-se de la servitud feudal, encoratjava els artesans contra les relacions gremials i reclamava el dret al poder polític. Els monarques absoluts, la noblesa i l’alt clergat defensaven aferrissadament els seus privilegis de classe, proclamant el dret diví de la corona i la intangibilitat de l’ordre social. Ser liberal, proclamar les idees de Voltaire, Diderot o Rousseau, portaveus de la filosofia burgesa, constituïa aleshores per a les classes dominants un delicte tan greu com ho és avui per a la burgesia ésser socialista i proclamar les idees de Marx, Engels i Lenin.
Quan la burgesia conquereix el poder polític i estableix, sobre les runes de la societat feudal, el seu mode capitalista de producció, erigeix sobre aquest mode de producció el seu estat, les seves lleis, les seves idees i institucions. Aqueixes institucions consagraven en primer lloc l’essència de la seva dominació de classe: la propietat privada. La nova societat, basada en la propietat privada sobre els mitjans de producció i en la lliure competència, quedà així dividida en dues classes fonamentals: l’una posseïdora dels mitjans de producció, cada cop més moderns i eficients, l’altra desproveïda de tota riquesa, posseïdora tan solament de la seva força de treball, obligada a vendre-la al mercat com una mercaderia més per tal de subsistir.
Rompudes les traves del feudalisme, les forces productives es desenvolupen extraordinàriament. Sorgiren les grans fàbriques on s’acumulava un nombre cada vegada major d’obrers.
Les fàbriques més modernes i tècnicament eficients anaven desplaçant del mercat els competidors menys eficaços. El cost dels equips industrials esdevenia cada dia més alt; calia acumular cada cop sumes superiors de capital. Una part important de la producció s’anà acumulant en un nombre menor de mans. Així nasqueren les grans empreses capitalistes i, més endavant, les associacions de grans empreses a través de càrtels, sindicats, trusts i consorcis, segons el grau i el caire de l’associació, controlats pels posseïdors de la majoria de les accions, és a dir, pels cavallers d’indústria més poderosos.
La lliure competència, característica del capitalisme en la seva fase primera, féu pas als monopolis que concertaven acords entre ells i controlaven els mercats.
D’on sortiren les sumes colossals de recursos que permeteren acumular milers de milions de dòlars a un grapat de monopolistes? Senzillament, de l’explotació del treball humà. Milions d’homes obligats a treballar per un salari de subsistència produïren amb el seu esforç els capitals gegantins dels monopolis. Els treballadors acumularen les fortunes de les classes privilegiades, cada cop més riques, més poderoses. A través de les institucions bancàries arribaren a disposar, aquestes, no sols dels propis diners, ans dels diners de tota la societat. Així és com es produí la fusió dels bancs amb la gran indústria i nasqué el capital financer.
Què calia fer aleshores amb els grans excedents de capital que en quantitats cada cop més grans de capital que en quantitats cada cop més grans anaven acumulant-se? Envair el món. Sempre al darrera dels guanys, començaren a apoderar-se de les riqueses naturals de tots els països econòmicament febles i a explotar el treball humà dels seus pobladors amb salaris molt més miseriosos dels que es veien obligats a pagar als obrers de la pròpia metròpoli. S’inicià així el repartiment territorial i econòmic del món. El 1914, 8 ó 10 països imperialistes havien sotmès al seu domini econòmic i polític, fora de les seves fronteres, territoris l’extensió dels quals s’elevava a 83.700.000 quilòmetres quadrats, amb una població de 970 milions d’habitants. Senzillament, s’havien repartit el món.
Vet ací, però, que el món era limitat en extensió, i repartit ja el darrer racó del globus, s’esdevingué el xoc entre els distints països monopolistes i sorgiren les baralles per nous repartiments originades en la distribució no proporcional al poder industrial i econòmic que els distints països monopolistes en desenvolupament desigual havien assolit. Esclataren les guerres imperialistes que havien de costar a la humanitat 50 milions de morts, desenes de milers d’invàlids i incalculables riqueses materials i culturals destruïdes. Encara no s’havia esdevingut això, que Marx ja havia escrit: “tot just nascut, el capital traspua sang i foc de tots els porus, des del cap fins als peus”.
El sistema capitalista, un cop donat tot el que podia donar, esdevingué un obstacle abismal al progrés de la humanitat. La burgesia, però, des del seu origen portava en ella el seu contrari. Al seu si es desenvoluparen instruments productius gegantins, però alhora es desenvolupà una força social nova i vigorosa: el proletariat, cridat a canviar el sistema social ja vell i caduc del capitalisme per una forma econòmico-social superior i d’acord amb les possibilitats històriques de la societat humana, i a convertir en propietat de tota la societat aqueixos mitjans de producció gegantins que els pobles, i ningú més que els pobles, amb el seu treball havien creat i acumulat. A un grau tal de desenvolupament de les forces productives resultava absolutament caduc i anacrònic un règim que postulava la possessió privada i amb això la subordinació de l’economia de milions i milions d’éssers humans als dictats d’una exigua minoria social.
Els interessos de la humanitat reclamaven d’aturar l’anarquia en la producció, el balafiament, les crisis econòmiques i les guerres de rapinya pròpies del sistema capitalista. Les creixents necessitats del gènere humà i la possibilitat de satisfer-les exigien el desenvolupament planificat de l’economia i la utilització racional dels seus mitjans de producció i recursos naturals.
Era inevitable que l’imperialisme i el colonialisme entressin en una crisi profunda i insalvable. La crisi general s’inicià arran de la primera guerra mundial amb la revolució dels obrers i els camperols que enderrocà l’imperi tsarista de Rússia i implantà en condicions dificilíssimes de setge i d’agressió capitalistes el primer estat socialista del món i inicià una nova era en la història de la humanitat. D’aleshores ençà, la crisi i la descomposició del sistema imperialista s’han accentuat incessantment.
La segona guerra mundial, desfermada per les potències imperialistes, que arrossegà la Unió Soviètica i d’altres pobles d’Europa i Àsia, criminalment envaïts, a una sagnant lluita d’alliberament, féu efectiva, amb la desfeta del feixisme, la formació del camp mundial del socialisme i la lluita dels pobles colonials i dependents per la sobirania. Entre el 1945i el 1957 més de 1.200 milions d’éssers humans conqueriren la independència a l’Àsia i a l’Àfrica. La sang vessada pels pobles no fou en va.
El moviment dels pobles dependents i colonitzats és un fenomen de caràcter universal que agita el món i marca la crisi final de l’imperialisme.
Cuba i l’Amèrica llatina formen part del món. Els nostres problemes formen part dels problemes que engendren la crisi general de l’imperialisme i la lluita dels pobles subjugats: el xoc entre el món que neix i el que mor. L’odiosa campanya desfermada contra la nostra Pàtria expressa l’esforç desesperat i inútil dels imperialistes per tal d’aturar l’alliberament dels pobles.
Cuba cou d’una manera especial als imperialistes. Què amaga darrera l’odi ianqui a la Revolució Cubana? Què explica racionalment la conjuració que reuneix en el mateix propòsit agressiu la potència imperialista més rica i poderosa del món contemporani i les oligarquies de tot un continent, que plegades suposen representar una població de 350 milions d’éssers humans, contra un petit poble de tan sols 7 milions d’habitants, econòmicament subdesenvolupat, sense recursos financers ni militars per a amenaçar l’economia ni la seguretat de cap país?
Les uneix i les concita la por. Ho explica la por. No la por a la Revolució Cubana; la por a la revolució llatinoamericana. No la por als obrers, camperols, estudiants, intel•lectuals i sectors progressistes de les capes mitjanes que han pres revolucionàriament el poder a Cuba, sinó la por que els obrers, camperols, estudiants, intel•lectuals i sectors progressistes de les capes mitjanes prenguin revolucionàriament el poder en els pobles oprimits, famolencs i explotats pels monopolis ianquis i l’oligarquia reaccionària d’Amèrica; la por que els pobles saquejats del continent arrabassin les armes als opressors i es declarin, com Cuba, pobles lliures d’Amèrica.
Aixafant la Revolució Cubana creuen dissipar la por que els turmenta, el fantasma de la revolució que els amenaça. Liquidant la Revolució Cubana creuen liquidar l’esperit revolucionari dels pobles. A la seva ment de negociants i usurers insomnes hi ha la idea que les revolucions es poden comprar o vendre, llogar o manllevar, exportar o importar com una mercaderia més.
Ignorants de les lleis objectives que regeixen el desenvolupament de les societats humanes, creuen que els seus règims monopolistes, capitalistes i semifeudals són eterns. Educats en la pròpia ideologia reaccionària, barreja de superstició, ignorància, subjectivisme, pragmatisme i d’altres aberracions del pensament, tenen una imatge del món i del curs de la història acomodada als seus interessos de classes explotadores. Suposen que les revolucions neixen o moren al cervell dels individus o per efecte de les lleis divines, i que, a més, els déus són de la seva part. Sempre han cregut el mateix, des dels devots patricis pagans de la Roma esclavista, que llençaven els cristians primitius als lleons del circ, i els inquisidors de l’edat mitjana que, com guardians del feudalisme i la monarquia absoluta, immolaven a la foguera els primers representants del pensament liberal de la naixent burgesia, fins als bisbes d’avui, que en defensa del règim burgès i monopolista anatematitzen les revolucions proletàries. Totes les classes reaccionàries en totes les èpoques històriques, quan l’antagonisme entre explotadors i explotats arriba a la màxima tensió, presagiant l’adveniment d’un nou règim social, han fet ús de les pitjors armes de la repressió i la calúmnia contra els seus adversaris. Acusats d’incendiar Roma i de sacrificar infants als seus altars, els cristians primitius foren duts al martiri. Acusats d’heretgia foren duts pels inquisidors a la foguera filòsofs com Giordano Bruno, reformadors com Hus i milers d’inconformes més amb l’ordre feudal. Sobre els lluitadors proletaris s’enfuria avui la persecució i el crim precedits de les pitjors calúmnies a la premsa cosmopolita i burgesa. Sempre, en cada època històrica, les classes dominants han assassinat invocant la seva societat de minories privilegiades sobre majories explotades, la defensa de la societat, de l’ordre, de la pàtria: “el seu ordre classista” que mantenen a sang i foc sobre els desposseïts, la “pàtria” de què gaudeixen ells tots sols, privant d’aquest gaudi la resta del poble per tal de reprimir els revolucionaris que aspiren a una societat nova, a un ordre just, a una Pàtria autèntica per a tothom.
Però el desenvolupament de la història, el curs ascendent de la humanitat, no s’atura ni pot aturar-se. Les forces que empenyen els pobles, que són els veritables constructors de la història, determinades per les condicions materials de la seva existència i l’aspiració a metes superiors de benestar i llibertat, que sorgeixen quan el progrés de l’home en el camp de la ciència, de la tècnica i de la cultura ho fan possible, són superiors a la voluntat i al terror que desfermen les oligarquies dominants.
Les condicions subjectives de cada país, ço és, el factor consciència, organització, direcció, poden accelerar o retardar la revolució segons el seu grau major o menor de desenvolupament, però tard o d’hora en cada època històrica, quan les condicions objectives maduren, la consciència s’adquireix, l’organització s’assoleix i la revolució es fa.
Que aquesta tingui lloc per viaranys pacífics o que neixi després d’un part dolorós no depèn dels revolucionaris, depèn de les forces reaccionàries de la vella societat, que es resisteixen a deixar néixer la societat nova, que és engendrada per les contradiccions que la vella societat porta al seu si. La revolució és per a la història com el metge que assisteix el naixement d’una nova vida. No fa servir sense necessitat els aparells de força; els fa servir, però, sense vacil•lar cada cop que siguin necessaris per tal d’ajudar el part. Part que duu a les masses esclavitzades l’esperança d’una vida millor.
En molts països de l’Amèrica llatina la revolució avui és inevitable. Aquest fet no el determina la voluntat de ningú. És determinat per les espantoses condicions d’explotació en què viu l’home americà, el desenvolupament de la consciència revolucionària de les masses, la crisi mundial de l’imperialisme i el moviment universal de lluita dels pobles subjugats.
La inquietud que avui es registra és símptoma inequívoc de la rebel•lió. S’agiten les entranyes d’un continent que ha estat testimoni de quatre segles d’explotació esclava, semiesclava i feudal de l’home, des dels seus moradors aborígens i els esclaus portats de l’Àfrica fins als nuclis nacionals que pujaren més tard: blancs, negres, mulatos, mestissos i indis que avui agermanen el menyspreu, la humiliació i el jou ianquis, com agermana l’esperança d’un demà millor.
Els pobles d’Amèrica s’alliberaren del colonialisme espanyol al principi del segle passat, però no s’alliberaren de l’explotació. Els terratinents feudals assumiren l’autoritat dels governants espanyols, els indis romangueren en una penosa servitud, l’home llatinoamericà d’una o d’una altra manera continuà esclau, i les mínimes esperances dels pobles sucumbiren sota el poder de les oligarquies i el jou del capital estranger. Aquesta ha estat la realitat d’Amèrica, amb aquest o aquell matís, aquesta o aquella variant. Avui l’Amèrica llatina jau sota un imperialisme més ferotge, molt més despietat i poderós que l’imperi colonial espanyol.
I davant la realitat objectiva i històricament inexorable de la revolució llatinoamericana, quina és l’actitud de l’imperialisme ianqui? Disposar-se a fer una guerra colonial amb els pobles de l’Amèrica llatina; crear el seu aparell de força, els pretextos polítics i els instruments pseudolegals subscrits amb els representats de les oligarquies reaccionàries per tal de reprimir a sang i foc la lluita dels pobles llatinoamericans.
La intervenció del govern dels Estats Units en la política interna dels països de l’Amèrica llatina ha estat cada cop més oberta i desenfrenada.
La Junta Interamericana de Defensa , per exemple, ha estat i és el niu on coven els oficials més reaccionaris i pro-ianquis dels exèrcits llatinoamericans, utilitzats després com a instruments colpistes al servei dels monopolis.
Les missions militars nord-americanes a l’Amèrica llatina constitueixen un aparell d’espionatge permanent en cada nació, vinculat de manera estreta a la Central Intelligence Agency, i inculquen als oficials els sentiments més reaccionaris i miren de fer dels exèrcits els instruments dels seus interessos polítics i econòmics.
Actualment, a la zona del Canal de Panamà l’alt comandament nord-americà ha organitzat cursos especials d’entrenament per a oficials llatinoamericans de lluita contra les guerrilles revolucionàries, adreçats a reprimir l’acció armada de les masses camperoles contra l’explotació feudal a què són sotmeses.
Als Estats Units mateix, la Central Intelligence Agency ha organitzat escoles especials per tal d’entrenar agents llatinoamericans en les formes més subtils de l’assassinat; i és política acordada pels serveis militars ianquis la liquidació física dels dirigents antiimperialistes.
És notori que les ambaixades ianquis en distints països de l’Amèrica llatina organitzen, instrueixen i equipen bandes feixistes per tal de sembrar el terror i agredir les organitzacions obreres, d’estudiants i intel•lectuals. Aqueixes bandes, on es recluten els fills de l’oligarquia, lumpen i gent de la pitjor casta moral, han perpetrat ja una sèrie d’actes agressius contra els moviments de masses.
No hi ha res més evident i inequívoc dels propòsits de l’imperialisme que la seva conducta en els recents esdeveniments de Santo Domingo. Sense cap tipus de justificació, sense tenir ni tan sols relacions diplomàtiques amb aquesta República, els Estats Units, després de situar els seus vaixells de guerra davant la capital dominicana, declararen amb l’habitual insolència, que si el govern de Balaguer sol•licitava ajut militar desembarcarien les tropes a Santo Domingo contra la insurgència del poble dominicà. Que el poder de Balaguer fos absolutament espuri, que cada poble sobirà d’Amèrica hagi de tenir dret a resoldre els seus problemes interns sense intervenció estrangera, que existeixin normes internacionals i una opinió mundial, que fins i tot existís una OEA, no comptaven per a res en les consideracions dels Estats Units. El que sí que comptava era el seu designi d’impedir la revolució dominicana, la reimplantació dels odiosos desembarcaments de la seva infanteria de marina, sense més base ni requisit per a fonamentar aqueix nou concepte filibuster del dret, que la simple sol•licitud d’un governant tirànic, il•legítim i en crisi. No s’escapa als pobles el que això significa. A l’Amèrica llatina hi ha massa governants d’aquest tipus, disposats a fer servir les tropes ianquis contra els respectius pobles en el moment que es vegin en crisi.
Aquesta política declarada de l’imperialisme nord-americà de trametre soldats a combatre el moviment revolucionari en qualsevol país de l’Amèrica llatina, és a dir, matar obrers, estudiants, camperols, homes i dones llatinoamericans, no té cap altre objecte que continuar mantenint els interessos monopolistes i els privilegis de l’oligarquia traïdora que els fa costat.
Ara pot veure’s amb tota la claredat que els pactes militars subscrits pel govern dels Estats Units amb governs llatinoamericans, sovint pactes secrets i sempre d’esquena als pobles, invocant hipotètics perills exteriors que ningú no ha vist mai enlloc, tenien l’únic i exclusiu objectiu de prevenir la lluita dels pobles; eren pactes contra els pobles, contra l’únic perill, la força interior del moviment d’alliberament que posés en perill els interessos ianquis. No mancava la raó als pobles quan es preguntaven: per què tants convenis militars?, per què els lliuraments d’armes que, si tècnicament són inadequades per a una guerra moderna, són en canvi, eficaces per aixafar vagues, reprimir manifestacions populars i ensagnar el país?, per què es missions militars, el pacte de Rio de Janeiro i les mil-i-una conferències internacionals?
D’ençà que s’acabà la segona guerra mundial, les nacions de l’Amèrica llatina s’han anat depauperant cada cop més, les seves exportacions cada cop tenen menys valor, i les importacions preus més alts, l’ingrés per càpita baixa, els esglaiosos percentatges de mortalitat infantil no disminueixen, el nombre d’analfabets és superior, els pobles freturen de treball, de terres, de cases adequades, d’escoles, d’hospitals, de vies de comunicació i de mitjans de vida. En canvi, les inversions nord-americanes ultrapassen els 10.000 milions de dòlars.
L’Amèrica llatina és, amés a més, proveïdora de matèries primeres barates i compradora d’articles elaborats cars. Així com els primers conqueridors espanyols, que canviaven als indis espills i bagatel•les d’or i plata, així mateix comercien amb l’Amèrica llatina els Estats Units. Conservar aqueix torrent de riquesa, apoderar-se cada cop més dels recursos d’Amèrica i explotar-ne els pobles soferts: heus ací el que s’amaga al darrera dels actes militars, de les missions castrenses i de les intrigues diplomàtiques de Washington.
Aquesta política de lent estrangulament de la sobirania de les nacions llatinoamericanes i de mans lliures per a intervenir en els seus afers interns ha arribat al seu cim a la darrera reunió de cancellers. A Punta del Este l’imperialisme ianqui reuní els cancellers per arrencar-los, mitjançant un pressió política i un xantatge econòmic sense precedents, i amb la complicitat d’un grup dels governants més desprestigiats d’aquest continent, la renúncia a la sobirania nacional dels nostres pobles i la consagració de l’odiat dret d’intervenció ianqui en els afers interns d’Amèrica; la submissió dels Estats Units d’Amèrica del Nord, contra la qual lluitaren tots els pròcers, des de Bolívar fins a Sandino.
I no s’amagaren, ni el govern dels Estats Units ni els representants de les oligarquies explotadores ni la gran premsa reaccionària venuda als monopolis i als senyors feudals, de demanar obertament acords que equivalen a la supressió formal del dret d’autodeterminació dels nostres pobles i esborrar-lo d’un sol cop en la conjura més infame que recorda la història d’aquest continent.
A porta tancada, entre conciliàbuls repugnants, on el ministre ianqui de colònies dedicà dies sencers a vèncer la resistència i els escrúpols d’alguns cancellers posant en joc milions de la tresoreria nord-americana en una indissimulada compra-venda de vots, un grapat de representants de l’oligarquia de països que, en conjunt a penes sumen un terç de la població del continent, imposà acords que serveixen en safata d’argent a l’amo ianqui el nucli d’un principi que costà tota la sang dels nostres pobles des de les guerres d’independència. El caràcter pírric de tan tristos i fraudulents èxits de l’imperialisme, el seu fracàs moral, la unanimitat trencada i l’escàndol universal, no disminueixen la gravetat que significa per als pobles de l’Amèrica llatina els acords que s’hi imposaren a tal preu. En aquell conclave immoral la veu titànica de Cuba s’aixecà sense feblesa ni por per tal d’acusar davant els pobles de tot Amèrica i del món el monstruós atemptat i de defensar virilment i amb una dignitat que constarà als annals de la història, no solament el dret de Cuba, sinó el dret desemparat de totes les nacions germanes del continent americà.
La paraula de Cuba no podia tenir ressò en aquella majoria subjugada, però tampoc no podia tenir resposta; només era possible el silenci impotent davant els seus arguments demolidors i la diafanitat i la valentia de les seves paraules. Cuba, però, no parlà als cancellers. Cuba parlà per als pobles i per a la història, on les seves paraules trobaran ressò i resposta.
A Punta del Este es lliurà una batalla ideològica entre la Revolució Cubana i l’imperialisme ianqui. Què és el que hi representaven? Per a qui parlà cadascun d’ells? Cuba hi representà els pobles; els Estats Units hi representaren els monopolis. Cubà hi parlà per les masses explotades d’Amèrica, Estats Units pels interessos oligàrquics explotadors i imperialistes; Cuba per la sobirania, Estats Units per la intervenció; Cuba per la nacionalització de les empreses estrangeres, Estats Units per noves inversions de capital forani; Cuba per la cultura, Estats Units per la ignorància; Cuba per la reforma agrària, Estats Units pel latifundi; Cuba per la industrialització d’Amèrica, Estats Units pel subdesenvolupament; Cuba pel treball creador, Estats Units pel sabotatge i el terror contrarevolucionari que practiquen els seus agents, la destrucció dels canyars i les fàbriques, els bombardeigs dels seus avions pirates contra el treball d’un poble pacífic; Cuba pels alfabetitzadors assassinats, Estats Units pels assassins; Cuba pel pa, Estats Units per la fam; Cuba per la igualtat, Estats Units pel privilegi i la discriminació; Cuba per la veritat, Estats Units per la mentida; Cuba per l’alliberament, Estats Units per l’opressió; Cuba pel futur enlluernador de la humanitat, Estats Units pel passat sense esperança; Cuba pels herois que caigueren a Girón per salvar la Pàtria del domini estranger, Estats Units pels mercenaris i traïdors que serveixen l’estranger contra la seva Pàtria; Cuba per la pau entre els pobles, Estats Units per l’agressió i la guerra; Cuba pel socialisme, Estats Units pel capitalisme.
Els acords obtinguts pels Estats Units amb mètodes tan vergonyosos que el món sencer critica no minven sinó que augmenten la moral i la raó de Cuba, demostren l’actitud submisa de les oligarquies i la seva traïció als interessos nacionals, i ensenya als pobles el camí de l’alliberament. Revela la podridura de les classes explotadores en el nom de les quals parlaren els seus representants a Punta del Este. L’OEA quedà desemmascarada com allò que és: un ministeri de colònies ianqui, una aliança militar, un aparell de repressió contra el moviment d’alliberament dels pobles llatinoamericans.
Cuba ha viscut tres anys de Revolució sota l’assot sense atur de la intervenció ianqui en els nostres afers interns. Avions pirates procedents dels Estats Units llençant matèries inflamables han cremat milers de roves de canya; actes de sabotatge internacional perpetrats per agents ianquis, com ara l’explosió del vaixell “La Courbe”, han costat desenes de vides cubanes; milers d’armes nord-americanes de tots els tipus han estat llançades en paracaigudes pels serveis militars dels Estats Units sobre el nostre territori per tal de promoure la subversió; centenars de tones de material explosiu i màquines infernals han estat desembarcades subreptíciament a les nostres costes per llanxes nord-americanes a fi de promoure el sabotatge i el terrorisme; un obrer cubà fou torturat a la base naval de Guantànamo i privat de la vida sense procés previ i explicació posterior; la nostra quota de sucre ha estat suprimida bruscament i ha estat proclamat l’embargament de peces i matèries primeres per a fàbriques i maquinàries de construcció nord-americanes per arruïnar la nostra economia; vaixells artillats i avions de bombardeig procedents de bases preparades pel govern dels Estats Units han atacat de sorpresa indrets i instal•lacions cubanes; tropes mercenàries organitzades i entrenades en països de l’Amèrica central pel mateix govern han envaït en so de guerra els nostres territoris escortades per vaixells de la flota ianqui, i amb el suport aeri des de bases exteriors han provocat la pèrdua de nombroses vides i la destrucció de béns materials; contrarevolucionaris cubans són instruïts a l’exèrcit dels Estats Units i nous plans d’agressió es realitzen contra Cuba. Tot això s’ha esdevingut durant tres anys, sense parar, a la vista de tot el continent, i l’OEA no se n’assabenta. Els cancellers es reuneixen a Punta del Este i no amonesten almenys el govern dels Estats Units ni els governs que són còmplices materials d’aquesta agressió. Expulsen Cuba, el país llatinoamericà víctima, el país agredit.
Els Estats Units tenen pactes militars amb països de tots els continents; blocs militars amb tot govern feixista, militarista i reaccionari que hi hagi al món, l’OTAN, la SEATO i la CENTO , a les quals ara cal afegir l’OEA; intervenen al Laos, al Vietnam, a Corea, a Formosa, a Berlín; trameten obertament vaixells a Santo Domingo per imposar la seva llei, la seva voluntat, i anuncien el propòsit de fer servir els aliats de l’OTAN per tal de bloquejar el comerç amb Cuba; i l’OEA no se n’assebenta… Es reuneixen els cancellers i expulsen Cuba que no té pactes militars amb cap país. Així, el govern que organitza la subversió arreu del món i forja aliances militars en quatre continents fa expulsar Cuba, acusant-la ni més ni menys que de subversió i de vinculacions extra-continentals.
Cuba, el país llatinoamericà que ha convertit en amos de les terres més de cent mil petits agricultors, que ha assegurat l’ocupació tot l’any en granges i cooperatives a tots els obrers agrícoles, que ha transformat les casernes en escoles i concedit seixanta mil beques a estudiants universitaris, secundaris i tecnològics, que ha creat aules per a la totalitat de la població infantil, que ha liquidat totalment l’analfabetisme, que ha quadruplicat els serveis mèdics, que ha nacionalitzat les empreses monopolistes, que ha suprimit l’abusiu sistema que convertia l’habitatge en mitjà d’explotació del poble, que ha eliminat virtualment l’atur, que ha suprimit la discriminació per raó de raça o sexe, que ha eliminat el joc, el vici i la corrupció administrativa, que ha armat el poble i fet realitat viva el gaudi de drets humans en alliberar l’home i la dona de l’explotació, la incultura i la desigualtat social, que s’ha alliberat de tota tutela estrangera, que ha adquirit plena sobirania i establert les bases per al desenvolupament de la seva economia per tal de no ser mai més un país monoproductor i exportador de matèries primeres, és expulsada de l’Organització dels Estats Americans per governs que no han aconseguit per als seus pobles no una sola d’aquestes reivindicacions. Com podran justificar la seva conducta davant els pobles d’Amèrica i el món? Com podran negar que, en els seus conceptes, la política de terra, de pa, de treball, de salut, de llibertat, d’igualtat i de cultura, de desenvolupament accelerat de l’economia, de dignitat nacional, de plena autodeterminació i sobirania, és incompatible amb l’hemisferi?
Els pobles pensen molt altrament; els pobles pensen que l’única cosa compatible amb el destí d’Amèrica llatina és la misèria, l’explotació feudal, l’analfabetisme, els salaris de la fam, la manca d’ocupació, la política de repressió contra les masses obreres, camperoles i estudiantils, la discriminació de la dona, del negre, de l’indi, del mestís, l’opressió de les oligarquies, el saqueig de les seves riqueses pels monopolis ianquis, l’asfíxia moral dels seus intel•lectuals i artistes, la ruïna dels seus petits productors per la competència estrangera, el subdesenvolupament econòmic, els pobles sense camins, sense escoles, sense indústries, la submissió a l’imperialisme, la renúncia a la sobirania nacional i la traïció a la Pàtria.
Com podran fer entendre els imperialistes la seva conducta, l’actitud de condemna a Cuba? Amb quines paraules parlaran i amb quins sentiments a aquells que han ignorat, malgrat que no els han deixat d’explotar, durant tant de temps?
Els que estudien els pobles d’Amèrica solen preguntar quin país, qui, ha enfocat amb correcció la situació dels indigents, dels pobres, dels indis, dels negres, de la infància desvalguda, aqueixa infància immensa de trenta milions el 1950 (que serà de cinquanta milions d’ací a vuit anys). Sí: qui?, quin país?
Trenta-dos milions d’indis vertebren –tant com la mateixa serralada dels Andes- el continent americà sencer. És clar que per a aquells que els han considerat gairebé una cosa, més aviat que persones, aqueixa humanitat no compta, no comptava i no creien que comptés mai. Com que suposava, però, una força cega de treball, havia de ser utilitzada, així com es fa servir un jou de bous o un tractor.
Com podrà creure’s en cap benefici, en cap Alianza para el Progreso , amb l’imperialisme, i sota quin jurament, si sota la seva protecció santa, les seves matances, les seves persecucions, els indígenes del sud del continent, com per exemple els de la Patagònia, encara viuen en tendals tal com vivien els seus avantpassats a l’arribada dels descobridors fa quasi cinc-cents anys? On són les que foren grans races que poblaren el nord argentí, Paraguai i Bolívia, com els guaranís, que han estat delmats ferotgement, com qui fa la cacera d’animals, i que han estat enterrats a l’interior de les selves? On és aqueixa reserva autòctona que podia servir de base a una gran civilització americana –i l’extinció de la qual s’accelera per segons- i que hom l’ha empesa Amèrica endins a través dels sorramolls del Paraguai i els altiplans bolivians, tristos rudimentaris, races melangioses, embrutides per l’alcohol i els narcòtics, als quals s’agafen per, almenys, sobreviure en les condicions infrahumanes – no solament d’alimentació – en què viuen? On una cadena de mans va estirant-se al llarg dels segles inútilment, pel damunt de la carena de la serralada, dels seus vessants, al llarg dels grans rius i entre l’ombra dels boscos per tal d’unir les seves misèries amb els altres que moren lentament, les tribus brasileres i les del nord del continent i les seves costes, fins arribar als cent mil motil•lons de Veneçuela, en el més increïble dels endarreriments i salvatgement confinats a les selves amazòniques o a les serres de Perijà, als solitaris vapitxans que a les terres calentes de les Guaianes esperen la seva desaparició ja quasi perduts definitivament per al destí dels humans? Sí, a tots aquests trenta-dos milions d’indis que s’estenen des de la frontera amb els Estats Units fins als confins de l’hemisferi sud i quaranta-cinc milions de mestissos, que en gran part poc es diferencien dels indis; a tots aquests indígenes, a aquest formidable cabal de treball, de drets aixafats, sí què els pot oferir l’imperialisme? Com han de creure aquests ignorats en cap benefici que vingui d’unes mans tan plenes de sang? Tribus senceres que encara viuen nues; d’altres que se les suposa antropòfagues; d’altres que al primer contacte amb la civilització conqueridora moren com insectes; d’altres que són desterrades, és a dir, se les fa fora de la seva terra, se les empeny fins abocar-les als boscos, muntanyes o fondalades o a les extenses planes on no arriba ni el més petit àtom de cultura, de llum, de pa, de res.
En quina “aliança” – si no és per a la seva mort més ràpida – han de creure aquestes races indígenes bastonejades durant segles, mortes a trets per ocupar les seves terres, mortes a milers a garrotades per no treballar més de pressa en els seus serveis d’explotació per l’imperialisme?
I els negres? Quina “aliança” pot brindar el sistema de linxaments i la preterició brutal del negre dels Estats Units als quinze milions de negres i catorze de mulatos llatinoamericans que saben amb horror i còlera que els seus germans del nord no poden pujar als mateixos vehicles que els seus compatriotes blancs, ni assistir a les mateixes escoles, ni tan sols morir als mateixos hospitals?
Com han de creure en aquest imperialisme, en els seus beneficis, en les seves “aliances” (que no siguin per a linxar-los o explotar-los com si fossin esclaus), aquests nuclis ètnics pretèrits?
Aqueixes masses que no han pogut gaudir, ni de bon tros, de cap benefici cultural, social o professional, que fins i tot allí on són majoria, o formen milions, són maltractades pels imperialistes disfressats de Ku-Klux-Klan, són foragitades als barris més insalubres, a les cases col•lectives menys confortables, fetes per a elles; abocades als oficis més innobles, als treballs més durs i a les professions menys lucratives que no suposaven contacte amb les universitats, ni amb les altes acadèmies o escoles particulars?
Quina Aliança del Progrés pot servir d’estímul a aqueixos 107 milions d’homes i dones de la nostra Amèrica, medul•la dels treball en ciutats i camps, la pell obscura dels quals – negra, mestissa, mulata, índia – inspira menyspreu als nous colonitzadors? Com han de confiar en la suposada Aliança els qui a Panamà han vist, amb mal continguda impotència, que hi ha un salari per al ianqui i un altre salari per al panameny que és considerat de raça inferior?
Què poden esperar els obrers amb els jornals de fam, els treballs més rudes, les condicions més miserables, la desnutrició, les malalties i tots els mals que cova la misèria?
Què els poden dir, quines paraules, quins beneficis podran oferir els imperialistes als minaires del coure, de l’estany, del ferro, del carbó, que deixen els pulmons en benefici d’amos llunyans i inclements; als pares i fills de les explotacions de la fusta, del cautxú, dels pastius, de les plantacions de la fusta, del cautxú, dels pastius, de les plantacions fruiteres, dels ingenis de cafè i de sucre, als peons de la pampa i les planures que amunteguen en detriment de la salut i vida pròpies les fortunes dels explotadors? Què poden esperar aquestes masses immenses que produeixen les riqueses, que creen els valors, que ajuden a parir un nou món pertot arreu, què poden esperar de l’imperialisme, aqueixa boca insaciable, aqueixa mà insaciable sense cap més horitzó immediat que la misèria, el desemparament més absolut, la mort freda i sense història al final?
Què pot esperar aquesta classe que ha canviat el curs de la història en d’altres bandes del món, que és avantguarda de tots els humils i explotats, què pot esperar de l’imperialisme, el seu enemic més irreconciliable?
Què pot oferir l’imperialisme, quina classe de benefici, quina mena de vida millor i més justa, quin motiu, quin al•licient, quin interès per a superar-se, per a aconseguir transcendir els seus senzills i primaris graons, a mestres, a professors, a professionals, a intel•lectuals, als poetes i als artistes; als qui tenen cura atenta d’infants i joves perquè després l’imperialisme en faci carn per a engreixar-se’n; als qui viuen amb sous humiliants a la majoria dels països, als qui pateixen les limitacions de la seva expressió política i social gairebé pertot arreu, que no ultrapassen, en possibilitats econòmiques, més que la simple línia dels seus precaris recursos i compensacions, soterrats en una vida grisa i sense horitzons que acaba en una jubilació que no cobreix ni la meitat de les despeses? Quins “beneficis” o “aliances” podrà oferir-los l’imperialisme que no siguin els que redundin en el seu profit total? Si els crea fonts d’ajut a les professions, a les arts, a les publicacions, és sempre en el ben entès que les seves produccions hauran de reflectir els seus interessos, els seus objectius, els seus “no-res”.
Les novel•les que tractin de reflectir la realitat del món de les seves aventures rapinyaires, els poemes que vulguin traduir les protestes per l’asserviment, per la ingerència en la vida, en la mentalitat, en les vísceres d’aquests països i pobles; les arts combatives que pretenguin expressar les formes i el contingut d’aquesta agressió i constant pressió sobre tot allò que viu i alena progressivament, que és revolucionari, que ensenya, que tracta de guiar, ple de llum i de consciència, de claredat, de bellesa, els homes i els pobles a destins millors, cap a cims més alts de pensament, de vida i de justícia, troben la tanca, la condemna, la persecució maccarthista. Se’ls tanca la premsa; el seu nom és esborrat de les columnes i se’ls aplica la llosa del silenci més atroç… i és aleshores – una contradicció més de l’imperialisme – que l’escriptor, el poeta, el pintor, l’escultor, el creador en qualsevol material, el científic, comencen a viure de debò, a viure en la llengua del poble, en el cor de milions d’homes del món. L’imperialisme ho capgira tot, ho deforma tot, ho canalitza tot per les seves vessants cap al seu profit, cap a la multiplicació del seu dòlar; compra paraules o quadres o mudesa, o fa esdevenir silenci l’expressió dels revolucionaris, dels homes progressistes, dels que lluiten pel poble i els seus problemes.
No podríem oblidar en aquest quadre tan trist la infància desvalguda, desatesa, la infància sense futur d’Amèrica. Amèrica, que és un continent de natalitat elevada, té també una mortalitat elevada. La mortalitat d’infants menors d’un any, en onze països, ascendia fa pocs anys a 125 per mil, i en uns altres disset a 90 per mil. En cent dos països del món, en canvi, aquesta taxa arriba a 51. A Amèrica, doncs, es moren tristament, desatesament, 74 infants més de cada mil el primer any de vida. Hi ha països llatinoamericans on aqueixa taxa assoleix, en alguns llocs, 300 per mil; milers i milers d’infants menors de 7 anys moren a Amèrica de malalties increïbles: diarrea, pulmonia, desnutrició, fam; milers i milers ambulen, ferits de cretinisme endèmic, paludisme, tracoma i d’altres malalties produïdes per les contaminacions, la manca d’aigua i d’altres necessitats. Malalties d’aquesta natura són una cadena als països americans on agonitzen milers i milers d’infants, fills de damnats, fills de pobres i de petits burgesos amb vida dura i mitjans precaris.
Les dades, que seran redundants, fan posar la pell de gallina. Qualsevol publicació oficial dels organismes internacionals les reuneix a centenars.
En els aspectes educacionals indigna pensar el nivell d’incultura que pateix aquesta Amèrica. Mentre que els Estats Units assoleixen un nivell de 8 i 9 anys d’escolaritat en la població de quinze anys endavant, Amèrica llatina, saquejada i explotada per ells, té menys d’un any escolar aprovat com a nivell, en les mateixes edats. I indigna encara més saber que la població entre 5 i 14 anys només és matriculada en alguns països en un 20 %, i en els de nivell més alt en el 60 %. És a dir: més de la meitat dels infants de l’Amèrica llatina no assisteix a l’escola. El dolor, però, creix encara més quan comprovem que la matrícula dels tres primers graus comprèn més del 80 % dels matriculats; i que en el grau sisè, la matrícula fluctua tot just entre 6 i 22 alumnes de cada cent que començaren el primer. Fins en els països que creuen haver atès la població infantil, aquest percentatge de pèrdua escolar entre el primer i el sisè grau és del 73 % de mitjana. A Cuba, abans de la Revolució, era del 74%. A la Colòmbia de la “democràcia representativa” és del 78%. I si hom fixa la seva vista al camp, només un 1% dels infants arriba, en el millor dels casos, al cinquè grau de l’ensenyament.
Quan hom investiga aquest desastre de l’absentisme escolar, una causa li l’explica: l’economia de la misèria. Manca d’escoles, manca de mestres, manca de recursos familiars, treball infantil. En definitiva, l’imperialisme i la seva obra d’opressió i endarreriment.
El resum d’aquest malson que ha viscut Amèrica d’un cap a l’altre, és que en aquest continent de quasi 200 milions d’éssers humans, forma en les seves dues terceres parts pels indis, mestissos i negres, pels “discriminats” en aquest continent de semicolònies, moren de fam, de malalties guaribles o de vellesa prematura, al voltant de quatre persones cada minut, 5.500 cada dia, 2 milions cada any, 10 milions cada cinc anys. Aquestes morts podrien ser evitades amb facilitat, i tanmateix es produeixen. Les dues terceres parts de la població llatinoamericana viu poc i ho fa sota l’amenaça permanent de la mort. Holocaust de vides que en 15 anys ha ocasionat dues voltes més morts que la guerra del 1914, i continua… Mentrestant de l’Amèrica llatina flueix cap als Estats Units un torrent continuat de diners: uns 4.000 dòlars per minut, 5 milions per dia, 2.000 milions per any, 10.000 milions cada cinc anys. Per cada 1.000 dòlars que se’ns en van ens queda un mort. 1.000 dòlars per mort: aqueix és el preu d’allò que anomenem imperialisme! 1.000 dòlars per mort, quatre voltes cada minut!!
I, malgrat aquest realitat americana, per què es reuniren a Punta del Este? Potser per donar una sola gota d’alleujament a aquests mals? No!!
Els pobles sabem que, a Punta del Este, els cancellers que expulsaren Cuba s’hi reuniren per renunciar a la sobirania nacional; que el govern dels Estats Units hi anà a posar les bases no sols per a l’agressió a Cuba, sinó per intervenir en qualsevol país d’Amèrica contra el moviment alliberador dels pobles; que els Estats Units prepara a l’Amèrica llatina un drama sagnant; que les oligarquies explotadores, de la mateixa manera que ara renuncien al principi de la sobirania, no vacil•laran a sol•licitar la intervenció de les tropes ianquis contra els propis pobles, i que amb aquest fi la delegació nord-americana proposa un comitè de vigilància contra la subversió a la Junta Interamericana de Defensa, amb facultats executives, i l’adopció de mesures col•lectives. Per als imperialistes ianquis subversió és la lluita dels pobles famolencs pel pa, la lluita dels camperols per la terra, la lluita dels pobles contra l’explotació imperialista. Comitè de vigilància a la Junta Interamericana de Defensa amb facultats executives significa força de repressió continental a les ordres del Pentàgon i contra els pobles. Mesures col•lectives signifiquen desembarcament d’infants de marina ianquis a qualsevol país d’Amèrica.
Davant l’acusació que Cuba vol exportar la seva revolució responem: les revolucions no s’exporten; les fan els pobles.
Allò que Cuba pot donar als pobles, i ho ha donat ja, és el seu exemple.
I què és el que ensenya la Revolució Cubana? Que la Revolució és possible, que els pobles poden fer-la, que al món contemporani no hi ha forces amb capacitat d’impedir el moviment d’alliberament dels pobles.
El nostre triomf no hauria estat mai factible si la revolució mateixa no hagués estat inexorablement destinada a sorgir de les condicions existents en la nostra realitat econòmico-social, realitat que existeix, i encara en major grau, en un bon nombre de països de l’Amèrica llatina.
S’esdevé inevitablement que a les nacions on és més fort el control dels monopolis ianquis, més despietada l’explotació de l’oligarquia i més insuportable la situació de les masses obreres i camperoles, el poder polític es mostra més ferri, els estats de setge esdevenen habituals, es reprimeix per la força tota manifestació de descontentament de les masses, la via democràtica es tanca per complet i es revela amb més evidència que mai el caràcter de dictadura brutal que assumeix el poder de les classes dominants. És aleshores que es fa inevitable l’esclat revolucionari dels pobles.
I si bé és cert que als països subdesenvolupats d’Amèrica la classe obrera és en general relativament petita, hi ha una classe social que per les condicions subhumanes en què viu constitueix una força potencial que, dirigida pels obrers i els intel•lectuals revolucionaris, té una importància decisiva en la lluita per l’alliberament nacional: els camperols.
Als nostres països s’ajunten les circumstàncies d’una indústria subdesenvolupada i un règim agrari de caràcter feudal. És per això que, tot i la duresa de les condicions de vida dels obrers urbans, la població rural viu encara en unes condicions d’opressió i explotació molt més horribles; però també és, amb les excepcions que calgui, el sector absolutament majoritari en proporcions que, de vegades, ultrapassa el 70 per cent de les poblacions llatinoamericanes.
Descomptats els terratinents, que sovint resideixen a les ciutats, la resta d’aqueixa gran massa es guanya el manteniment treballant com a peons a les hisendes per sous de misèria, o treballant la terra en unes condicions d’explotació que no han d’envejar res a l’edat mitjana. Aquestes circumstàncies són les que determinen que a l’Amèrica llatina la població pobre del camp constitueixi una tremenda força revolucionària potencial.
Els exèrcits, estructurats i equipats per a la guerra convencional, que són la força en què se sosté el poder de les classes explotadores, quan s’han d’enfrontar amb la lluita irregular dels camperols en l’escenari natural d’aquests resulten absolutament impotents; perden 10 homes per cada combatent revolucionari que cau i la desmoralització hi creix ràpidament en haver-se d’enfrontar amb un enemic invisible i invencible que no els ofereix cap ocasió de lluir les tàctiques d’acadèmia i les fanfàrries de guerra de què tan sovint fan jactància per reprimir els obrers i els estudiants a les ciutats.
La lluita inicial de reduïts nuclis combatents es nodreix incessantment de noves forces; el moviment de masses comença a desfermar-se, el vell ordre s’esquinça poc a poc en milers de trossos i és aleshores que la classe obrera i les masses urbanes decideixen la batalla.
Què és el que des del mateix inici de la lluita d’aquests primers nuclis els fa invencibles, independentment del nombre, el poder i els recursos dels enemics? El suport del poble; és amb ell que comptaran en un grau cada cop major. El camperolat, però, és una classe que, per l’estat d’incultura en què el mantenen i l’aïllament en què viu, necessita la direcció revolucionària i política de la classe obrera i dels intel•lectuals revolucionaris, sense la qual no podria, ella tota sola, llençar-se a la lluita i conquerir la victòria.
En les condicions històriques actuals de l’Amèrica llatina, la burgesia nacional no pot encapçalar la lluita antifeudal i antiimperialista. L’experiència demostra que a les nostres nacions aqueixa classe, encara que els seus interessos siguin contradictoris amb els de l’imperialisme ianqui, ha estat incapaç d’enfrontar-s’hi, paralitzada per la por de la revolució social i esglaiada pel clam de les masses explotades.
Situades davant el dilema imperialisme o revolució, només les capes més progressistes faran costat al poble. L’actual correlació mundial de forces i el moviment universal d’alliberament dels pobles colonials i dependents assenyalen a la classe obrera i als intel•lectuals revolucionaris de l’Amèrica llatina el seu paper veritable, que és situar-se decididament a l’avantguarda de la lluita contra l’imperialisme i el feudalisme.
L’imperialisme, aprofitant-se dels grans monopolis cinematogràfics, de les seves agències cablegràfiques, les seves revistes, llibres i periòdics reaccionaris, se serveix de les mentides més subtils per sembrar el divisionisme i inculcar entre la gent més ignorant la por i la superstició de les idees revolucionàries que únicament poden i han d’esglaiar els interessos dels poderosos explotadors i els seus privilegis seculars.
El divisionisme, producte de tota classe e prejudicis, idees falses i mentides; el sectarisme, el dogmatisme, la manca d’amplitud per a analitzar el paper que correspon a cada capa social, als seus partits, organitzacions i dirigents, dificulten la unitat d’acció imprescindible entre les forces democràtiques i progressistes dels nostres pobles. Són vicis de creixement, malalties d’infantesa del moviment revolucionari, que han de quedar enrera. En la lluita antiimperialista i antifeudal és possible vertebrar la immensa majoria del poble darrera unes metes d’alliberament que uneixin l’esforç de la classe obrera, els camperols, els treballadors intel•lectuals, la petita burgesia i les capes més progressistes de la burgesia nacional. Aquests sectors comprenen la immensa majoria de la població i aglutinen grans forces socials capacitades per a eliminar el domini imperialista i la reacció feudal. En aqueix ampli moviment poden i han de lluitar plegats pel bé de les seves nacions, pel bé dels seus pobles i pel bé d’Amèrica, des del vell militant marxista fins al catòlic sincer que no tingui res a veure amb els monopolis ianquis i els senyors feudals de la terra.
Aqueix moviment podria arrossegar els elements progressistes de les forces armades, humiliats també per les missions militars ianquis, per la traïció als interessos nacionals de les oligarquies feudals i la immolació de la sobirania nacional als dictats de Washington.
Allí on els camins del poble són tancats, on la repressió dels obrers i camperols és ferotge, on és més fort el domini dels monopolis ianquis, la cosa primera i més important que cal entendre és que no és just ni correcte entretenir els pobles amb la il•lusió vana i acomodatícia d’arrencar, per vies legals que ni existeixen ni existiran, a les classes dominants, atrinxerades en totes les posicions de l’estat, monopolitzadores de la instrucció, mestresses de tots els vehicles de divulgació i posseïdores d’infinits recursos financers, un poder que els monopolis i les oligarquies defensaran a sang i foc amb la força de les seves policies i els seus exèrcits.
El deure de tot revolucionari és fer la Revolució.
És sabut que, a Amèrica i al món, la revolució vencerà, però no és pas de revolucionaris asseure’s a la porta de casa per veure passar el cadàver de l’imperialisme. El paper de Job no quadra amb el d’un revolucionari. Cada any que s’acceleri l’alliberament d’Amèrica significarà milions d’infants que se salven per a la vida, milions d’intel•ligències que se salven que se salven per a la cultura, cabals infinits de dolor que s’estalviaran els pobles. Encara que els imperialistes ianquis preparin a Amèrica un drama de sang no podran aixafar les lluites dels pobles, concitaran contra seu l’odi universal i serà també el drama que marcarà la fi del seu sistema golut i cavernícola.
Cap poble d’Amèrica llatina no és feble, perquè forma part d’una família de 200 milions de germans que pateixen les mateixes misèries, alberguen els mateixos sentiments, tenen els mateixos enemics, somnien tots un mateix destí millor i compten amb la solidaritat de tots els homes i dones honrats del món sencer.
Tot i l’epopeia de la independència de l’Amèrica llatina, tot i l’heroisme que hi hagué en aquella lluita, a la generació de llatinoamericans d’avui li ha tocat una epopeia major i més decisiva encara per a la humanitat. Perquè aquella lluita es féu per a alliberar-se del poder colonial espanyol, d’una Espanya decadent, envaïda pels exèrcits de Napoleó. Avui li correspon la lluita d’alliberament contra la força més important del sistema imperialista mundial i per oferir a la humanitat un servei encara més gran que el que li oferiren els nostres avantpassats.
Aquesta lluita, però, més que aquella, la faran les masses, la faran els pobles; els pobles hi jugaran un paper molt més important que aleshores; els homes, els dirigents, tenen menys importància i en tindran menys en aquesta lluita que no pas en aquella.
Aquesta epopeia que tenim al davant l’escriuran les masses famolenques d’indis, de camperols sense terra, d’obrers explotats, l’escriuran les masses progressistes, els intel•lectuals honestos i brillants que tant abunden a les nostres sofertes terres d’Amèrica llatina; lluita de masses i d’idees; epopeia que duran endavant els nostres pobles maltractats i menyspreats per l’imperialisme, els nostres pobles desconeguts fins avui, que ja comencen a produir-li maldecaps. Ens considerava un ramat impotent i submís; i ja se’n comença a esglaiar; ramat gegantí de 200 milions de llatinoamericans en els quals el capital monopolista ianqui veu ja el seu fosser.
Amb aquesta humanitat treballadora, amb aquests explotats infrahumans, paupèrrims, manipulats pel mètode del fuet i el majoral no s’hi ha comptat gaire. Des de l’alba de la independència els seus destins han estat els mateixos; indis, gautxos, mestissos, zambos, quarterons, blancs sense béns ni rendes, tota aqueixa massa humana que es formà a les files de la “pàtria” de què no gaudí mai, que caigué a milions, que fou estrossada, que guanya la independència de les seves metròpolis per a la burgesia, que fou desterrada dels repartiments, que continuà ocupant el darrer graó dels beneficis socials, que continua morint de fam, de malalties guaribles, de desatenció, perquè a ella no li arribaren mai els béns salvadors: el simple pa, el llit d’un hospital, la medicina, la mà que ajuda.
Però l’hora de la seva reivindicació, l’hora que ella mateixa s’ha triat, l’assenyala, amb precisió, ara, també d’un extrem a l’altre del continent. Ara aquesta massa anònima, aquesta Amèrica de color, ombriva, taciturna, que canta en tot el continent amb la mateixa tristesa i desengany, ara, aquesta massa és la que comença a entrar definitivament en la seva pròpia història, comença a escriure-la amb sang, comença a patir-la i a morir-la. Perquè ara, pels camps i les muntanyes d’Amèrica, pels vessants de les seves serralades, per les seves planes i selves, en la soledat o en el tràfec de les ciutats, a les ribes dels grans oceans i rius es comença a estremir aquest món ple de raons, amb els punys calents del desig de morir per allò que és seu, de conquerir els seus drets burlats durant quasi 500 anys per uns i altres. Ara sí, ara la història haurà de comptar amb els pobres d’Amèrica, amb els explotats i vilipendiats d’Amèrica llatina, que han decidit començar a escriure ells mateixos, per sempre més la seva història. Ja se’ls veu pels camins un dia i un altre dia, a peu, en marxes sense fi de centenars de quilòmetres, per arribar fins als “olimps” governants a reclamar els seus drets. Ja se’ls veu, armats de pedres, de pals, de matxets, de totes bandes, cada dia, ocupant les finques, endinsant els seus garfis en la terra que els pertany i defensant-la amb la vida; se’ls veu portant cartells, banderes i consignes; fent-les córrer voleiant per entre les muntanyes o tot al llarg de les extenses planes. I aqueixa onada de rancor escruixidor, de justícia reclamada, de dret trepitjat que es comença a aixecar entre les terres de l’Amèrica llatina, aqueixa onada ja no s’aturarà. Aqueixa onada anirà creixent cada dia que passi. Perquè aqueixa onada la formen la majoria, els majoritaris en tots els aspectes, els que amb el seu treball acumulen les riqueses, creen els valors i fan anar les rodes de la història, i que ara es desperten del llarg somni embrutidor a què els havien sotmès.
Perquè aquesta gran humanitat ha dit “Prou”? i s’ha posat a caminar. I la seva marxa de gegants ja no s’aturarà fins aconseguir la veritable independència per la qual ja han mort més d’un cop inútilment. Ara, en tot cas, aquells que morin, moriran com els de Cuba, els de Playa Girón , que moriren per la seva única, veritable, irrenunciable independència.

PÀTRIA O MORT! VENCEREM!!!
EL POBLE DE CUBA
L’Havana, Cuba, Territori Lliure d’Amèrica, 4 de febrer de 1962.

En tots els països del món on el socialisme hi ha arrelat els seus defensors es troben amb l’objecció que llurs doctrines són “apatriòtiques”, que el socialisme és una idea forastera. Ja siga a Irlanda, Alemanya, França, Amèrica, Anglaterra, Rússia, Itàlia o a qualsevol altre país trobem que els enemics del socialisme insisteixen sobre aquest tema, el caràcter antipatriòtic del moviment socialista. Cal, per tant, que examinem i analitzem aquesta teoria per tal de trobar sobre què es fonamenta, com és que en països tan àmpliament separats el moviment socialista es troba amb una objecció gairebé idèntica – tan a la conservadora Irlanda com a la cosmopolita Amèrica. No ens cal anar gaire lluny en la nostra anàlisi. És un axioma acceptat per tots els socialistes que la classe dirigent industrial sempre serà la classe dirigent política, i també dominarà totes les altres formes de vida i àmbits de pensament.
Que fins no arribe l’època de la revolució els interessos de la classe que controla la maquinària dominant de producció posarà el color i donarà forma a tot el pensament i les institucions de la societat en general; i farà que tot el que servisca aquests interessos semble “patriòtic”, “nadiu” i profundament “irlandès” o “americà” o de la nacionalitat que siga la classe propietària. I de manera similar titllarà de “forastera”, “antipatriòtica”, “no-irlandesa” o “no-americana” tot allò que faça flaire de perill per a la classe propietària. En altres paraules la classe propietària sempre i a tot arreu s’arroga el dret exclusiu d’ésser considerada la Nació, i en basar-se en aquest dret insisteix que les lleis de la terra han d’ésser-hi a les seves mans per donar-les forma i administrar-les d’acord amb els seus propis interessos, que, com ens informa amablement, són els interessos superiors de la nació.
Aquesta és una característica de les classes propietàries d’arreu, fins i tot quan no són una classe dirigent. L’agitació de la Land League a Anglaterra, i en menor grau l’actual agitació de la Land, exemplifiquen aquest tret. L’agitació de la Land League se centrava en la lluita dels arrendataris per unes millors condicions d’arrendament. Era primàriament una pugna entre l’arrendatari i el terratinent.
El treballador agrícola no es veia afectat i de fet invariablement rebia millor tracte del terratinent que del pagès arrendatari (fenian); la població urbana no hi té interessos directe en l’afer, els obrers urbans no eren considerats en els Land Bills; totes les classes mercantils, industrials i professionals sabien que quedarien fora dels objectius de les negociacions entre terratinents i arrendataris, alhora veien que els arrendataris s’organitzaven políticament i econòmica, i per damunt de tot esdevenien conscients de la seva classe, és a dir conscient de la identitat de llurs interessos de classe, i reeixen en imprimir el caràcter de llur moviment sobre tota la vida d’Irlanda.
La lluita de cada pagès esdevingué una lluita nacional irlandesa, cada pagès que refusava de pagar la renda era idealitzat com un patriota combatent, no pel seu propi bé, sinó pel del seu país, cada pagès desallotjat era aclamat com a màrtir pel seu país; si un home prenia un mas desallotjat no era un simple aprofitat o un esquirol, sinó un traïdor a “Irlanda”, i tota persona que li parlàs, o que l’ajudàs a alimentar-se, vestir o allotjar-se era també un enemic d’Irlanda, un traïdor a la seva terra de neixement, un Judas o un Diarmuid Mac Murchadha. Així els pagesos arrendataris dominaven el pensament del país i feren de la lluita d’una classe pels seus drets sinònim de la idea de patriotisme irlandès.
Ara no ho assenyalem per tal de denunciar-ho. Al contrari considerem que els pagesos actuaren encertadament segons llurs interessos. Però ho assenyalem per emfasitzar la nostra posició que qualsevol acte o doctrina polític particulars és patriòtica o antipatriòtica en la proporció exacta amb la que serveix els interessos de la classe que aleshores controla el poder polític. Els pagesos irlandesos denunciaren com antipatriòtics tot allò que no va servir llurs interessos de classe, – incloent-hi fins i tot les demanda de vivenda pels treballador; deixeu que la classe treballadora irlandesa es pose al capdavant i comprovareu que la sinceritat del patriotisme de tothom serà la devoció als interessos del treball. Als ulls del pagès cap onejada de banderes verdes podia fer un patriota dels qui s’havia aprofitat d’un desallotjament: deixeu que els obrers apliquen la mateixa prova i consideraran enemics d’Irlanda tots els que creguen en la subjecció del treball al capital – consideraran traïdors a aquest país tots els que viuen de l’explotació del treball irlandès.
Per la classe treballadora mundial la lliçó és també clara. En tots els països el socialisme és foraster, antipatriòtic i continuarà així fins que la classe treballadora se salve en fer del socialisme la força política dominant.
Llavors els interessos de la classe treballadora hi dominaran i el patriotisme de tothom serà valorat pels serveis i la devoció a aquests interessos, de forma que el socialisme serà patriòtic i nadiu a tot arreu, i els defensors de la propietat capitalista seran els antipatriòtics.
Per la llur agressivitat i intolerància les classes propietàries aixequen els principis de la supremacia capitalista a la dignitat de salvaguardes nacionals; a mesura que la classe treballadora infonga a la seva organització política la mateixa agressivitat i intolerància comandarà el succés que mereix, i farà del socialista l’únic ciutadà bo i lleial.
James Connolly
(Unpatriotic? «Workers’ Republic», maig de 1903)

El moviment proletari, en la seua fase actual, tendeix a realitzar una revolució en l’organització de les coses materials i de les forces físiques; els seus trets característics no poden ésser els sentiments i les passions difusos en la massa i que sotmeten la voluntat de la massa; els trets característics de la revolució proletari sols poden cercar-se en el partit de la classe obrera, en el partit comunista, que existeix i s’hi desenvolupa en tant que és l’organització disciplinada per la voluntat de fundar un estat, per la voluntat de donar una sistematizació proletària a l’ordenament de les forces físiques existents i de posar les bases de la llibertat popular.
 

L’obrer a la fàbrica té funcions merament executives. No segueix el procés general del treball i de la producció; no és un punt que es mou per crear una línia; és una punxa clavada en un lloc determinat i la línia resulta de reseguir les punxes que una voluntat estranya ha disposat d’acord amb els seus fins. L’obrer tendeix a dur aquesta seua forma d’ésser a tots els ambients de la seua vida; s’hi adapta fàcilment, per a tot, a l’ofici d’executir material, de “massa” guiada per una voluntat estranya a la seua; és intel·lectualment dropo, no sap i no vol preveure res més que l’immediat, per això li manca tot criteri en la tria dels seus caps i es deixa il·lusionar fàcilment per les promeses; vol creure que pot obtindre sense una gran esforç de part seua i sense haver de pensar massa.

El partit comunista és l’instrument i la força històrica del procés de profund alliberament pel qual l’obrer d’executor esdevé iniciador, de massa esdevé cap i guia, de braç esdevé cervell i voluntat; en la formació del partit comunista s’hi pot copsar la llavor de la llibertat que tindrà el seu desenvolupament i la seua plena expansió després que l’estat obrer haurà organitzat les condicions materials necessàries.

El partit comunista, si bé com a mera organització es revela com a forma particular de la revolució proletària. Cap revolució del passa ha conegut partits; aquests neixen després de la revolució burgesa i es descomposen en el terreny de la democràcia parlamentària. També en aquest camp es verifica la idea marxista que el capitalisme crea forces que després no reïx a dominar.

Els partits democràtics servien per assenyalar els homes polítics de vàlua i per fer-los triomfar en la competència política; avui els homes de govern els col·loca la banca, els grans diaris, les associacions industrials; els partits es descomposen en una multiplicitat de fragments personals.

El partit comunista, en sorgir de les cendres dels partits socialistes, repudia els seus orígens democràtics i parlamentaris i revela els seus caràcters essencials que són originals en la història: la revolució russa és la revolució realitzada pels homes organitzats en el partit comunista, que en el partit s’han plasmat en una personalitat nova, han adquirit nous sentiments, han realitzat una vida moral que tendeix a esdevindre consciència universal i fi per tots els homes.

Els partits polítics són el reflex i la nomenclatura de les classes socials. Sorgeixen, es desenvolupen, es descomposen, es renoven, segons que els diversos estrats de les classes socials en lluita assumeixen posicions d’importància històrica real, que veuen radicalment mutades les llurs condicions d’existència i de desenvolupament, que adquireixen una major i més clara consciència d’ells i dels llurs propis interessos vitals.

En l’actual període històric i com a conseqüència de la guerra imperialista que ha canviat profundament l’estructura de l’aparell nacional i internacional de producció i de bescanvi, ha esdevinguda característica la rapidesa amb la qual es desenvolupa el procés de dissociació dels partits polítics tradicionals, nascuts en el terreny de la democràcia parlamentària, i del sorgiment de noves organitzacions polítiques: aquest procés general obeeix a una profunda lògica implacable, basada en l’afebliment de les velles classes i de les velles files i per vertiginosos traspassos d’una condició a una altra d’estrats sencers de la població de tot el territori de l’estat, de tot el territori del domini capitalista.

El partit socialista es diu seguidor de les doctrines marxistes; el partit hauria de tindre, doncs, en aquestes doctrines, una brúixola per orientar-se en l’embolic dels esdeveniments, hauria de posseir aquella capacitat de previsió històrica que caracteritza els seguidors intel·ligents de la dialèctica marxista, hauria de tindre un pla general d’actuació, basat en aquesta previsió històrica, i de tindre l’oportunitat de llençar a la classe obrera en lluita mots d’ordre clars i precisos; contràriament el partit socialista, el partit seguidor del marxisme a Itàlia, s’exposa, com el partit popular, com el partit de les classes més endarrerides de la població italiana, a totes les pressions de les masses i es mou i es diferencia quan ja les masses s’han posicionat i diferenciat. En veritat aquest partit socialista, que es proclama guia i mestre de les masses, no és res més que pobre notari que registra les operacions realitzades espontàniament per les masses; aquest pobre partit socialista, que es proclama cap de la classe obrera, no és res més que l’impedimenta de l’exèrcit proletari.

Si aquest estrany procedir del partit socialista, si aquesta forassenyada condició del partit polític de la classe obrera no ha provocat fins ara una catàstrofe, és perquè en mig de la classe obrera, en les seccions urbanes del partit, en els sindicats, en les fàbriques, en els pobles, existeixen grups enèrgics de comunistes conscients de la llur funció històrica, enèrgics i astuts en l’acció, capaços de guiar i d’educar les masses locals del proletariat; és perquè existeix potencialment, en el si del partit socialista, un partit comunista al qual no li manca més que l’organització explícita, la centralització i una seua disciplina per desenvolupar-se ràpidament, conquerir i renovar l’estructura del partit de la classe obrera, donar una nova direcció a la Confederació General del Treball i al moviment cooperatiu.

El problema immediat d’aquest període, que succeeix a la lluita dels obrers metal·lúrgics i precedeix al congrés en el qual el partit ha d’assumir un posicionament seriós i precís davant la Internacional Comunista, és precisament el d’organitzar i centralitzar aquestes forces comunistes ja existents i operants.

El partit socialista, de dia en dia, amb una rapidesa fulminant, es descomposa i va cap a la fallida; les tendències en un brevíssim espai de temps, ja han adquirida una nova configuració; posats davant la responsabilitat de l’acció històrica i a l’urgent decisió sobre l’adhesió a la internacional comunista, els homes i els grups, s’agiten, es mouen; l’equívoc centrista i oportunista s’ha apoderat d’una part de la direcció del partit, i ha dut turbidesa i confusió a les seccions.

Deure dels comunistes, en aquesta general davallada de les consciències, de les fidelitats, de la voluntat, en aquest domini de baixeses, de vileses, de fatalismes és el d’unir-se fortament en grups, d’afiancar-se, d’atendre’s prests als mots d’ordre que veuran llençats. Els comunistes sincers i desinteressats, sobre la base de les tesis aprovades pel II Congrés de la III Internacional, sobre la base de la lleial disciplina a la suprema autoritat del moviment obrer mundial, hauria de desenvolupar la feina necessària perquè, en el temps més breu possible, es constituesca la fracció comunista del partit socialista italià, que, pel bon nom del proletariat italià, ha d’esdevindre, en el Congrés de Florència, de nom i det, partit comunista italià, secció de la III Internacional Comunista; perquè la fracció comunista es constuesca amb un aparell directiu orgànic i fortament centralitzat, amb articulacions disciplinades pròpies en tots els ambients on treball, es reuneix i lluita la classe obrera, amb un complex de serveis i d’instruments pel control, per l’acció, per la propaganda que la posen en condicions de funcionar i de desenvolupar-se a partit d’avui com un veritable i propi partit.

Els comunistes, que en la lluita metal·lúrgica han salvat, amb la llur energia i el llur esperit d’iniciativa, d’un desastre la classe obrera, han d’unir-se fins a les darreres conclusions de la llur posició i de la llur acció: salvar l’estructura primordial (reconstruint-la) del partit de la classe obrera, donar al proletariat italià el partit comunista que siga capaç d’organitzar l’estat obrer i les condicions per l’adveniment de la societat comunista.

Un problema s’imposa avui damunt tot socialista que sente viu el sentit de la responsabilitat històrica que incumb a la classe treballadora i al partit que de la missió d’aquesta classe representa la consciència crítica i operant. Com dominar les immenses forces socials que la guerra ha desencadenat? Com disciplinar-lo i donar-li una forma política que continga en si la virtut de desenvolupar-se normalment, d’integrar-se contínuament, fins a esdevindre l’ossamenta de l’estat socialista que encarnarà la dictadura del proletariat? Com soldar el present per l’esdevindor, amb la satisfacció de les urgents necessitats del present i amb el treball útil per crear i “anticipar” l’esdevenidor?

Aquest escrit vol ésser un estímul per pensar i per actuar; vol ésser un convit als obrers millor i més conscients perquè reflectesquen i, cadascú en l’esfera de la pròpia competència i de la pròpia actuació, col·laboren a la solució del problema, per fer convergir en aquests termes l’atenció dels companys i de les associacions. Tan sols d’una feina comuna i sòlida d’aclariment, de persuasió i d’educació recíproca neixerà l’acció concreta de construcció.

L’estat socialista existeix ja potencialment en els instituts de vida social característics de la classe treballadora explotada. Vincular entre ells aquests instituts, coordinar-los i subordinar-los a una jerarquia de competències i de poders, centralitzar-los fortament, per bé que amb el respecte de les necessàries autonomies i articulacions, suposa crear ja des d’ara una veritable i pròpia democràcia obrera, en contraposició eficient i activa amb l’estat burgès, preparada ja des d’ara per substituir l’estat burgès en totes les seues funcions essencials de gestió i de domini del patrimoni nacional.

El moviment obrer és avui dirigit pel Partit socialista i per la Confederació del Treball; però l’exercici del poder social del Partit i de la Confederació actua, per a la gran massa treballadora, indirectament, per la força del prestigi i d’entusiasme, per pressió autoritària, per pròpia inèrcia.

L’esfera de prestigi del Partit s’amplia quotidianament, arriba a estrats populars fins ara inexplorats, suscita consens i desig de treball aprofitadament per l’arribada del comunisme en grups i individus fins ara absents de la lluita política. Cal donar una forma política i una disciplina permanent a aquestes energies desordenades i caòtiques, absorbir-les, composar-les i potenciar-les, fer de la classe proletària i semiproletària una societat organitzada que s’eduque, que agafe experiència, que adquiresca una consciència responsable dels deures que incumben a les classes arribades al poder de l’estat.

El Partit socialista i els sindicats professionals no poden absorbir tota la classe treballadora, més que a través d’una feina d’anys i de dècades. Aquests no s’identifiquen immediatament amb l’estat proletari; en les repúbliques comunistes de fet continuen a subsistir independentment de l’estat, com instituts de propulsió (el Partit) o de control i de realització parcial (els sindicats).

El Partit ha de continuar com l’òrgan d’educació comunista, la llar de foc de la fe, el dipositari de la doctrina, el poder suprem que harmonitza i condueix a la meta les forces organitzades i disciplinades de la classe obrera i camperola. De fet per desenvolupar rígidament aquest seu ofici, el Partit no pot tancar les portes a la invasió de nous adherents, no habituats a l’exercici de la responsabilitat i de la disciplina.

Però la vida social de la classe treballadora és rica en instituts, s’articula en múltiples activitats. Cal que aquests instituts i aquestes activitats es desenvolupen de fet, s’organitzen globalment, es vinculen en un sistema vast i àgilment articulat que absorbesca i discipline tota la classe treballadora. El taller amb les seues comissions internes, els cercles socialistes, les comunitats camperoles, són els centres de vida proletària on cal treballar directament. Les comissions internes són òrgans de democràcia obrera que cal alliberar de les limitacions imposades pels emprenedors, i on cal infondre vida nova i energia.

Ara les comissions internes limiten el poder del capitalista en la fàbrica i desenvolupen funcions d’àrbitre i de disciplina. Desenvolupades i enriquides, haurien d’ésser demà els òrgans de poder proletari que substitueix el capitalista en totes les seues funcions útils de direcció i d’administració. Ja des d’ara els obrers haurien de procedir a les eleccions de grans assemblees de delegats, triats entre els companys millor i més conscienciats, sota el mot d’ordre: “Tot el poder de la fàbrica als comitès de fàbrica”, coordinat amb l’altre: “tot el poder de l’estat als consells obrers i camperols”. Un gran camp de propaganda concreta revolucionària s’obriria pels comunistes organitzats en el Partit i en els cercles de districte.

Els cercles, d’acord amb les seccions urbanes, haurien de fer un cens de les forces obreres de la zona, i esdevindre la seu del consell de districte dels delegats de fàbriques, el gangli que lliga i centralitza totes les energies de la regió. Els sistemes electorals podrien variar segons les dimensions de les fàbriques: caldria cercar però de fer elegir un delegat cada 15 obrers dividits per categoria (com es fa a les fàbriques angleses), per arribar, amb eleccions graduals, a un comitè de delegats de fàbrica que comprenga representants de tot el treball (obrers, empleats, tècnics).

En el comitè de districte s’hauria de tendir a incoporar delegats de les altres categories de treballadors que habiten en el districte: cambrers, traginers, tramviaires, ferroviaris, escombriaires, empleats, privats, encarregats, etc. El comitè de districte hauria d’ésser l’emanació de tota la classe treballadora que habita en la regió, emanació i legítima i autosuficient, capaç de fer respectar una disciplina, investida del poder, espontàniament delegat, i d’ordenar la fi immediata i integral de tot el treball en tota el districte. Els comitès de districte s’amplien en comissariats urbans, controlats i disciplinats pel Partit socialista i per les federacions d’oficis.

Aital sistema de democràcia obrera (integrat amb organitzacions equivalents de camperols) donaria una forma i una disciplina a les masses, seria una magnífica escola d’experiència política i administrativa, enquadraria les masses fins al darrer home, per habituar-lo a l’esforç i a la perseverància, per habituar-lo a considerar-se com un exèrcit en campanya que necessita d’una fera cohesió que no vol ésser destruït i reduït a l’esclavatge. Tota fàbrica construiria un o més regiments d’aquest exèrcit, amb els seus caps, amb els seus serveis d’enllaç, amb la seua oficialitat, amb el seu estat major, poders delegats per elecció lliure, no imposats autoritàriament. A través de comicis, fets a l’interior de la fàbrica, amb l’obra incessant de propaganda i de persuasió desenvolupada pels elements més conscients, s’obtindria una transformació radical de la psicologia obrera, es deixaria la massa millor preparada i capaç d’exercir el poder, es difondria una consciència dels deures i dels drets del company i del treballador, concreta i eficient perquè es genera espontàniament de l’experiència viva i històrica.

Ho hem dit ja: aquests curts apunts es proposen tan sols d’estimular el pensament i l’acció. Cada aspecte del problema mereixeria un vast i profund tractament, delucidacions, integracions subsidiàries i coordinades. Però la solució concreta i integral dels problemes de vida socialista sols pot donar-se a amb la pràctica comunista: la discussió en comú, que modifica simpàticament les consciències unificant-les i colmant-les d’entusiasme actiu. Dir la veritat, arribat ensems a la veritat, és realitzar una acció comunista i revolucionària.

La fórmula “dictadura del proletariat” ha de deixar d’ésser tan sols una fórmula, una ocasió per lliurar fraseologia revolucionària. Qui vol el fi, també n’ha de voler els mitjans. La dictadura del proletariat és la instauració d’un nou estat, típicament proletari, on hi conflueixen les experiències institucionals de la classe oprimida, on la vida social de la classe obrera i camperol esdevé un sistema difús i fortament organitzat.

Aquest estat no s’improva: els comunistes bolxevics russos treballen des de fa vuit mesos per difondre i concretar el mot d’ordre: tot el poder als soviets, i els soviets eren coneguts entre els obrers russos des del 1905. Els comunistes han de fer de l’experiència russa un tresor i economitzar temps i treball: l’obra de reconstrucció demanarà un cert temps i un cert treball, que cada dia i cada acte caldria destinar-hi.

Benvolgut company*:
Finalitzo aquestes notes en viatge per Àfrica, animat pel desig d’acomplir, tot i que tardanament, la meva promesa. Voldria fer-ho tractant el tema del títol. Crec que podria ser interessant pels lectors uruguaians.
És habitual sentir de boca dels portant-veus capitalistes, com a argument en la lluita ideològica contra el socialisme, l’afirmació que aquest sistema social o el període de construcció del socialisme al que hi estem abocats, es caracteritza per l’abolició de l’individu en benefici de l’Estat. No pretendré refutar aquesta afirmació des d’una base merament teòrica, sinó establir els fets tal i com es viuen a Cuba i afegir comentaris de caire general. Primer descriuré a grans trets la història de la nostra lluita revolucionària abans i després de la presa del poder.
Com és sabut, la data precisa en la que s’iniciaren les accions revolucionàries que culminaren el primer de gener de 1959, fou el 26 de juliol de 1953. Un grup d’homes dirigits per Fidel Castro atacà la matinada d’aquell dia el quarter de Moncada, a la província d’Orient. L’atac fou un fracàs, el fracàs es transformà en desastre i els supervivents acabaren empresonats, per reiniciar, després de ser amnistiats, la lluita revolucionària.
Durant aquest procés, en el qual tan sols hi havia gèrmens de socialisme, l’home era un factor fonamental. En ell s’hi confiava, individualitzat, específic, amb nom i cognom, i de la seva capacitat d’acció en depenia el triomf o el fracàs del fet encomanat.
Arribà l’etapa de la lluita guerrillera. Aquesta es desenvolupà en dos ambients diferents: el poble, massa encara adormida a qui calia mobilitzar i la seua avantguarda, la guerrilla, motor impulsor de la mobilització, generador de consciència revolucionària i d’entusiasme combatiu. Fou aquesta avantguarda l’agent catalitzador, qui creà les condicions subjectives necessàries per a la victòria. També en ella, en el marc del procés de proletarització del nostre pensament, de la revolució que s’operava en els nostres hàbits, en les nostres ments, l’individu fou el factor fonamental. Cadascú dels combatents de la Sierra Maestra que assolís algun grau superior en les forces revolucionàries, té una història de fets notables en el seu haver. En base a aquests assolia els seus graus.
Fou la primera època heroica, en la que es disputaven per assolir un càrrec de major responsabilitat, de major perill, sense cap altra satisfacció que l’acompliment del deure. En el nostre treball d’educació revolucionària, hi tornam sovint sobre aquest alliçonador tema. En l’actitud dels nostres combatents s’albira l’home del futur.
En altres oportunitats de la nostra història es repetí el fet de l’entrega total a la causa revolucionària. Durant la Crisi d’Octubre o en els dies del cicló Flora, vam veure actes de valentia i sacrifici excepcionals realitats per tot un poble. Trobar la fòrmula per a perpetuar en la vida quotidiana aquesta actitud heroica, és una de les nostres tasques fonaments des del punt de vista ideològic.
El gener del 1959 s’establí el govern revolucionari amb la participació en ell de diversos membres de la burgesia entreguista. La presència de l’Exèrcit Rebel constituïa la garantia del poder, com a factor fonamental de força.
Es produiren de seguida contradiccions serioses, resoltes, en primera instància, el febrer del ’59, quan Fidel Castro assumí el càrrec de primer ministre i de cap de govern. Culminava el procés el juliol del mateix any, en renunciar el president Urrutia davant la pressió de les masses.
Apareixia en la història de la Revolució Cubana, ara amb caràcter nítids, un personatge que es repetirà sistemàticament: les masses.
Aquest ens multifacètic no és, com es pretén, la suma d’elements de la mateixa categoria (reduïts a la mateixa categoria, a més, pel sistema imposat), que actua com un mans ramat. És veritat que segueix sense vacil·lar als seus dirigents, fonamentalment a Fidel Castro, però el grau en el que ell s’ha guanyat aquesta confiança respon precisament a la interpretació cabal dels dessitjos del poble, de les seves aspiracions, i a la lluita sincera per l’acompliment de les promeses fetes.
Les masses participaren en la reforma agrària i en la tasca difícil de l’administració de les empreses estatals; passà per l’experiència heroica de Playa Girón; es forjà en les lluita contra les diferentes bandes de bandolers armades per la CIA; visqué una de les definicions més importants dels temps moderns a la Crisi d’Octubre i continua avui treballant en la construcció del socialisme.
Observades les coses des d’un punt de vista superficial, podria semblar que tenen raó els que parlen de supeditació de l’individu a l’Estat, les masses realitzen amb entusiasme i disciplina inigualables les tasques que el govern fixa, ja siguin de caire econòmic, cultura, de defensa, esportiu, etcètera. La iniciativa sorgeix en general de Fidel o l’alt comandament de la revolució i és explicada al poble que la pren com a seva. Altres cops, experiències locals es prenen pel partit i el govern per a fer-ls generals, tot seguint el mateix procediment.
Malgrat tot, l’Estat de vegades s’equivoca. Quan es produeix una d’aquestes equivocacions, es nota una disminució de l’entusiasme col·lectiu per l’efecte d’una disminució quantitativa de cadascun dels elements que la formen, i el treball es paral·litza fins a quedar reduït a magnituds insignificants; és l’instant de rectificar. Així va succeir el març del 1962 davant d’una política sectària imposada al partit per Aníbal Escalante.
És evident que el mecanisme no basta per a assegurar una successió de mesures sensates i que hi manca una connexió més estructurada amb les masses. Hem de millorar-la durant el decurs dels pròxims anys però, en el cas de les iniciatives sorgides des dels estrats superiors del govern utilitzem per ara el mètode gairebé intuïtiu d’escoltar les reaccions generals davant el problemes plantejats.
Mestre en això és Fidel amb un mode particular d’integració amb el poble només pot apreciar-se en veure’l en acció. A les grans concentracions públiques s’observa una cosa semblant al diàleg de dos diapasons les vibracions dels quals provoquen altres de noves en l’interlocutor. Fidel i les masses comencen a vibrar en un diàleg d’intensitat creixent fins a assolir el clímax en un final abrupte, coronat pel nostre crit de lluita i victòria.
El difícil d’entendre, per a qui no visqui l’experiència de la revolució, és aquesta estreta unitat dialèctica existent entre l’individu i les masses, on tots dos s’interrelacionen i, a la seva vegada, les masses, com a conjunt d’individus, s’interrelacionen amb els dirigents.
En el capitalisme s’hi poden veure alguns fenòmens d’aquesta mena quan apareixen polítics capaços d’aconseguir la mobilització popular, però si no es tracta d’un autèntic moviment social, i en aquest cas no és completament lícit parlar de capitalisme, el moviment viurà el que la vida de qui l’impulsa o fins a la fi de les il·lusions populars, imposat pel rigor de la societat capitalista. En aquesta, l’home està dirigit per un fred ordenament que, habitualment, escapa al domini de la comprensió. L’exemplar humà, alienat, té un invisible cordó umbilical que el lliga a la societat en el seu conjunt: la llei del valor. Ella actua en tots els aspectes de la vida, va modelant el seu camí i el seu destí.
Les lleis del capitalisme, invisibles per al comú de les gents i cegues, actuen sobre l’individu sense que aquest se n’adoni. Només veu l’amplada d’un horitzó que sembla infinit. Així ho presenta la propaganda capitalista que pretèn extreure del cas Rockefeller —verídic o no—, una lliçó sobre les possibilitat d’èxit. La misèria que és necessària acumular per a que sorgeixi un exemple així i la suma de roïndats que comporta una fortuna d’aquesta magnitud, no apareixen en el quadre i no sempre és possible per a les forces populars aclarir aquests conceptes. (Hi pertocaria aquí la disquisició sobre com als països imperialistes els obrers van perdent el seu esperit internacional de classe sota l’influx d’una certa complicitat en l’explotació dels països dependents i com aquest fet, al mateix temps, lima l’esperit de la lluita de les masses en el propi país, però aquest és un tema que s’escapa de la intenció d’aquestes notes).
Tot i amb tot, es mostra el camí amb esculls que aparentment, un individu amb les qualitats necessàries pot superar per arribar a la meta. El premi s’albira a la llunyania; el camí és solitari. A més, és una cursa de llops: sols s’hi pot arribar sobre el fracàs dels altres.
Provaré, ara, de definir l’individu, actor d’aquest estrany i apassionat drama que és la construcció del socialisme, en la seva doble existència d’ésser únic i membre de la comunitat.
Crec que el més senzill és reconèixer la seva qualitat de no-fet, de producte no acabat. Les tares del passat es traslladen al present en la consciència individual i hi cal un treball continu per fer-les erradicar.
El procés és doble, d’una banda actua la societat amb la seva educació directa i indirecta, de l’altra, l’individu és sotmet a un procés conscient d’autoeducació.
La nova societat en formació ha de competir molt durament amb el passat. Això es fa sentir no només en la consciència individual en la que pesen els residus d’una educació sistemàticament orientada a l’aïllament de l’individu, sinó també pel propi caràcter d’aquest període de transició amb persistència de les relacions mercantils. La mercaderia és la cèl·lula econòmica de la societat capitalista; mentre existeixi, els seus efectes es faran sentir en l’organització de la producció i, conseqüentment, en la consciència.
En l’esquema de Marx es concebia el període de transició com el resultat de la transformació explosiva del sistema capitalista destrossat per les seves contradiccions; en la realitat posterior s’ha vist com es desprenen de l’arbre imperialista alguns països que constitueixen branques febles, fenòmen previst per Lenin. En aquestos, el capitalisme s’ha desenvolupat el suficient com per fer sentir els seus efectes, d’un mode o un altre, sobre el poble, però no són les seves pròpies contradiccions les qui, esgotades totes les possibilitats, fan saltar el sistema. La lluita d’alliberament contra un opressor extern, la misèria provocada per accidents estranys, com la guerra, les conseqüències de la qual fan recaure les classes privilegiades sobre els explotats, els moviments d’alliberament destinats a derrocar règims neocolonials, són els factors habituals de desencadenament. L’acció conscient en fa la resta.
En aquests països no s’ha produït encara una educació completa pel treball social i la riquesa està lluny d’arribar a les masses mitjançant el simple procés d’apropiació. El subdesenvolupament d’una banda i l’habitual fugida de capitals cap a països «civilizats» de l’altra, fan impossible un camí ràpid i sense sacrificis. Resta un gran espai per recòrrer en la construcció de la base econòmica i la temptació de seguir els camins trillats de l’interès material, com a palanca impulsora d’un desenvolupament accelerat, és molt gran.
Hi ha el perill de què els arbres no ens deixin veure el bosc. En perseguir la quimera de realitzar el socialisme amb l’ajuda de les armes mellades que ens va legar el capitalisme (la mercaderia com a cèl·lula econòmica, la rendabilitat, l’interès material individual com a palanca, etcètera), és pot arribar a un carreró sense sortida. I s’hi arriba després de recòrrer una llarga distància en la que els camins es creuen moltes vegades i on es difícil percebre el moment en que s’errà la ruta. Mentrestant, la base econòmica adaptada ha fet el seu treball de sapa sobre el desenvolupament de la consciència. Per a construir el comunisme, simultàniament amb la base material cal fer l’home nou.
D’això que sigui tant important escollir correctament l’instrument de mobilització de les masses. Aquest instrument ha de ser de caire moral, fonamentalment, sense oblidar una correcta utilització de l’estímul material, sobretot de natura social.
Com ja vaig dir, en moments de perill extrem és fàcil potenciar els estímuls morals; per a mantenir la seva vigència, és necessari el desenvolupament d’una consciència en la que els valors adquireixin categories noves. La societat en el seu conjunt s’ha de convertir en una escola gegantina.
Les grans línies del fenòmen són similars al procés de formació de la consciència capitalista en la seva primera època. El capitalisme arriba a la força, però, alhora, educa la gent en el sistema. La propaganda directa es realitza pels encarregats d’explicar l’ineluctabilitat d’un règim de classe, ja sigui d’origen diví o per imposició de la natura com a ens mecànic. Això aplaca les masses que es veuen oprimides per un mal contra el que no és possible la lluita.
A continuació ve l’esperança, i en això es diferencia dels anteriors règims de casta que no donaven cap sortida possible.
Per a alguns continuarà vigent encara la fòrmula de casta: el premi als obedients consisteix en arribar, després de la mort, a uns altres móns meravellosos on els bons són els premiats, amb el que segueix l’antiga tradició. Per d’altres, la innovació; la separació en classes és fatal, però els individus poden sortir de la que pertanyen mitjançant el treball, la iniciativa, etcètera. Aquest procés, i el d’autoeducació per al triomf, han de ser profondament hipòcrites: és la demostració interessada de què una mentida és veritat.
En el nostre cas, l’educació directa adquireix una importància molt més gran. L’explicació és convincent perquè és veritable; no precisa de subterfugis. S’exerceix mitjançant l’aparell educatiu de l’Estat en funció de la cultura general, tècnica i ideològica, per mig d’organismes com el Ministeri d’Educació i l’aparell de divulgació del partit. L’educació agarra en les masses i la nova actitud preconitzada va convertint-se en hàbit; les masses se la van fent seva i pressiona als qui no s’han educat encara. Aquesta és la forma indirecta d’educar les masses, tant poderosa com aquella altra.
Però el procés és conscient; l’individu rep contínuament l’impacte del nou poder social i sent que no està completament adeqüat a ell. Sota l’influx de la pressió que suposa l’educació indirecta, prova d’acomodar-se a una situació que sent justa i que la seva pròpia manca de desenvolupament l’ha impedit de fer-ho fins ara. S’autoeduca.
En aquest període de construcció del socialisme podem veure l’home nou que va naixent. La seva imatge no està encara acabada; no podria ser-ho mai ja que el procés va paral·lel al desenvolupament de noves formes econòmiques. Sense comptar els qui la seva manca d’educació els fa anar cap al camí solitari, a l’autosatisfacció de les seves ambicions, hi ha qui tot i que dins d’aquest nou panorama de marxa conjunta, tenen una tendència a caminar aïllats de les masses a qui acompanyen. L’important és que els homes van adquirint cada dia més consciència de la necessitat de la seva incorporació a la societat i, alhora, de la seva importància com a motors d’ella.
Ja no marxen completament sols, per camins apartats, cap a llunyanes esperances. Segueixen la seua avantguarda, constituïda pel partit, pels obrers avançats, pels homes avançats que caminen lligats a les masses i en estreta comunió amb elles. Les avantguardes tenen l’ull posat en el futur i en la seva recompensa, però aquesta no s’albira com a individual; el premi és la nova societat on els homes tindran característiques diferents: la societat de l’home comunista.
El camí és llarg i ple de dificultats. De vegades, en perdre la ruta, cal retrocedir; d’altres, per anar massa ràpid, ens apartem de les masses; en ocasions per fer-ho lentament, sentim proper l’alè dels que ens trepitjen els talons. En la nostra ambició de revolucionaris, provem de caminar tant ràpid com sigui possible, obrint camins, però sabem que hem de nodrir-nos de les masses i que aquestes només podran avançar més ràpid si l’animem amb el nostre exemple.
Tot i la importància que es donen als estímuls morals, el fet de que hi hagi una divisió en dos grups principals (excloent-hi, és clar, a la fracció minoritària dels que no participen, per una raó o una altra en la construcció del socialisme), indica la manca relativa de desenvolupament de la consciència social. El grup d’avantguarda és ideològicament més avançat que les masses; aquestes coneixen els valors nous, però insuficientment. Mentre en els primers es produeix un canvi qualitatiu que els permet anar al sacrifici en la seva funció d’avançats, els darrers només hi veuen a mitjes i cal sotmetre’ls a estímuls i pressions d’una certa intensitat; és la dictadura del proletariat que s’exerceix no només sobre la classe derrotada, sinó també individualment, sobre la classe victoriosa.
Tot això implica, pel seu èxit complet, la necessitat d’una sèrie de mecanismes, les institucions revolucionàries. En la imatge de les multituds en marxa cap al futur, encaixa el concepte d’institucionalització com el d’un conjunt armònic de canals, esglaons, represses, aparells ben engrassats que permetin aquesta marxa, que permetin la sel·lecció natural dels destinats a caminar a l’avantguarda i que adjudiquen el premi i el càstic als que complisquen o atempten contra la societat en construcció.
Aquesta institucionalitat de la Revolució encara no s’ha aconseguida. Cercam una cosa nova que permete la perfecta identificació entre el Govern i el conjunt de la comunitat, ajustada a les condicions peculiars de la construcció del socialisme i fugint al màxim dels llocs comuns de la democràcia burgesa, transplantats a la societat en formació (com les cambres legislatives, com a exemple). S’han fet algunes experiències dedicades a crear paulatinament la institucionalització de la Revolució, però sense gaire pressa. El fre major que hem tingut ha estat la por a que qualsevol aspecte formal ens separi de les masses i de l’individu, ens faci perdre de vista la darrera i la més important ambició revolucionària que és veure a l’home alliberat de la seva alienació.
No obstant la manca d’institucions, que s’ha de superar gradualment, ara les masses fan la història com a conjunt conscient d’individus que lluiten per una mateixa causa. L’home, en el socialisme, malgrat la seva aparent estandarització, és més complet; malgrat la manca del mecanisme perfecte per això, la seva possibilitat d’expressar-se i de fer-se sentir en l’aparell social és infinitament més gran.
Encara cal accentuar la seva participació conscient, individual i col·lectiva, en tots els mecanismes de direcció i de producció i lligar-la a la idea de la necessitat de l’educació tècnica i ideològica, de forma que senti com aquests processos són estretament interdependents i els seus avenços són paral·lels. Així aconseguirà la plena consciència del seu ésser social, que equival a la seva realització plena com a criatura humana, tallades totes les cadenes de l’alienació.
Això és traduirà concretament en la reapropiació de la seva natura a través del treball alliberat i l’expressió de la seva pròpia condició humana a través de la cultura i l’art.
Per tal que es desenvolupe la primera, el treball ha d’adquirir una nova condició; la mercaderia-home deixa d’existir i s’instal·la un sistema que otorga una quota per l’acompliment del deure social. Els mitjans de producció pertanyen a la societat i la màquina és només la trinxera on es compleix el deure. L’home comença a alliberar el seu pensament del fet enutjós que suposava la necessitat de satisfer les seves necessitats animals mitjançant el treball. Comença a veure’s reflectit en la seva obra i a comprendre la seva magnitud humana a través de l’objecte creat, del treball realitzat. Això ja no implica deixar una part del seu ésser en força de treball venuda, que ja no li pertany, sinó que significa una emanació d’ell mateix, un aport a la vida comuna on s’hi reflecteix; l’acompliment del seu deure social.
Fem tot el possible per donar-li al treball aquesta nova categoria de deure social i unir-lo al desenvolupament de la tècnica, d’una banda, el que donarà condicions per una major llibertat, i al treball voluntari d’una altra, basats en l’apreciació marxista de què l’home realment assoleix la seva plena condició humana quan produeix sense la compulsió de la necessitat física de vendre’s com a mercaderia.
És clar que encara hi ha aspectes coactius en el treball, fins i tot quan sigui necessari; l’home no ha transformat tota la coerció que el rodeja en reflexe condicionat de natura social i encara produeix, en molts casos, sota la pressió del medi (compulsió moral, com diu Fidel). Encara li manca aconseguir la completa recreació espiritual davant la seva pròpia obra, sense la pressió directa del medi social, però lligat a ell pels nous hàbits. Això serà el comunisme.
El canvi no es produeix automàticament en la consciència, com no es produeix tampoc en l’economia. Les variacions són lentes i no són rítmiques; hi ha períodes d’acceleració, altres de pausa i fins i tot, de retrocés.
Cal que considerem, a més, com apuntavem abans, que no estem davant el període de transició pur, tal i com el veia Marx a la Crítica del Programa de Gotha, sinó d’una nova fase no prevista per ell; el primer període de transició del comunisme o de la construcció del socialisme. Aquest es desenvolupa en mig de violentes lluites de classe i amb elements de capitalisme al seu si que enfosqueixen la comprensió racional de la seva essència.
Si a això s’afegeix l’escolasticisme que ha frenat el desenvolupament de la filosofia marxista e impedit el tractament sistemàtic del període, l’economia política del qual no s’ha desenvolupat, cal que convinguem en què encara estem a les beceroles i és precís dedicar-se a investigar totes les característiques primordials d’aquest abans d’elaborar una teoria econòmica i política de més gran volada.
La teoria que resulti donarà indefectiblement preeminència als dos pilars de la construcció: la formació de l’home nou i el desenvolupament de la tècnica. En tots dos aspectes ens queda molt per fer, però és menys perdonable l’endarreriment de la concepció de la tècnica com a base fonamental, ja que aquí no es tracta d’avançar a les palpentes sinó de seguir durant un bon tros el camí obert pels països més avançats del món. Per això Fidel remarca amb tanta insistència la necessitat de la formació tecnològica i científica de tot el nostre poble i més encara, de la seuaavantguarda.
En el camp de les idees que condueixen a activitats no productives, és més fàcil veure la divisió entre la necessitat material i espiritual. Des de fa molt temps l’home prova d’alliberar-se de l’alienació mitjançant la cultura i l’art. Mor diàriament les vuit i més hores en que actua com a mercaderia per a ressuscitar en la seva creació espiritual. Però aquest remei porta els gèrmens de la pròpia malaltia: és un ésser solitari que busca comunió amb la natura. Defensa la seva individualitat oprimida pel medi i reacciona davant les idees estètiques com a ésser únic l’aspiració del qual és romandre immaculat.
Es tracta només d’un intent de fuga. La llei del valor no és ja un simple reflex de les relacions de producció; els capitalistes monopolistes la rodejen d’un complicat engranatge que la converteix en una serva dòcil, fins i tot encara que els mètodes que emprin siguin purament empírics. La superestructura imposa una mena d’art en el que s’ha d’educar als artistes. Els rebels són dominats per la maquinària i només els talents excepcionals podran crear la seva pròpia obra. La resta es converteixen en assalariats avergonyants o són triturats.
S’inventa la investigació artística a la que es dóna com a definitòria de la llibertat, però aquesta «investigació» té els seus límits imperceptibles fins el moment de topar amb ells, val a dir, de plantejar-se els problemes reals de l’home i de la seva alienació. L’angúnia sense sentit o l’entreteniment vulgar constitueixen còmodes escapaments de la inquietud humana; es combat la idea de fer de l’art una arma de denúncia.
Si es respecten les lleis del joc s’aconsegueixen tots els honors; els que podria rebre un mico en fer giravoltes. La condició és no tractar d’escapar de la gàbia invisible.
Quan la Revolució prengué el poder es produí l’èxode dels completament domesticats; els altres, revolucionaris o no, veieren un nou camí. La investigació artística guanyà un nou impuls. Tot i amb tot, les rutes ja estaven més o menys traçades i el sentit del concepte fugida s’amagà rere la paraula llibertat. En els propis revolucionaris es mantingué sovint aquesta actitud, reflexe de l’idealisme burgès a la consciència.
A països que passaren per un procés similars es pretengué combatre aquestes tendències amb un dogmatisme exagerat. La cultura general es convertí gairebé en un tabú i es proclamà el summum de l’aspiració cultural, una representació formalment exacta de la natura, convertint-se aquesta, després, en una representació mecànica de la realitats social que es volia fer veure; la societat ideal, quasi sense conflictes ni contradiccions, que hom buscava crear.
El socialisme és jove i té falles.
Als revolucionaris ens manquen, tot sovint, els coneixements i l’audàcia intel·lectual necessàries per fer front a la tasca de desenvolupar un home nou per mètodes diferents als convencionals i els mètodes convencionals pateixen la influència de la societat que els creà. (Una altra vegada es planteja el tema de la relació entre forma i contingut). La desorientació és gran i els problemes de la construcció material ens absorveixen. No hi ha artistes de gran autoritat que, al seu torn, tinguin una gran autoritat revolucionària. Els homes del Partit han de prendre aquesta tasca i cercar l’assoliment de l’objectiu principal: educar el poble.
Es cerca llavors la simplificació, el que entén tot el món, que és el que entenen els funcionaris. S’anul·la l’autèntica investigació artística i es redueix el problema de la cultura general a una apropiació del present socialista i del passat mort (i per tant, no perillós). Així neix el realisme socialista sobre la base de l’art del segle passat.
Però l’art realista del segle XIX, també és de classe, més purament capitalista, potser, que aquest art decadent del segle XX, on es transparent l’angúnia de l’home alienat. El capitalisme en cultura ho ha donat tot i no queda d’ell res més que l’anunci d’un cadàver pudent en art, la seva decadència d’avui. Però, per què pretendre cercar en les formes congelades del realisme socialista l’única recepta vàlida? No s’hi pot oposar al realisme socialista «la llibertar», perquè aquesta encara no existeix i no existirà fins al desenvolupament complet de la nova societat; però que no es prentengui condemnar totes les formes d’art posteriors a la primera meitat del segle XIX des de la càtedra pontifícia del realisme a tota ultrança, car es cauria en un error proudhonià de retorn al passat, posant-li camisa de força a l’expressió artística de l’home que neix i es construeix avui.
Hi manca el desenvolupament d’un mecanisme ideològic cultura que permeti la investigació i arrenqui les males herbes, tant fàcilment multiplicable en el terreny adobat de la subvenció estatal.
Al nostre país, l’error del mecanicisime realista no s’ha donat, però sí un altre de signe contrari. I ha estat per no comprendre la necessitat de la creació d’un home nou, que no sigui qui representi les idees del segle XIX, però tampoc les del nostre segle decadent i morbós. És l’home del segle XXI qui hem de crear, malgrat que encara sigui una aspiració subjectiva i no sistematitzada. Precisament aquest és un dels punts fonamentals del nostre estudi i del nostre treball i en la mesura que aconseguim èxits concrets sobre una base teòrica, o que a l’inrevés, extreguem conclusions teòriques de caràcter ampli sobre la base de la nostra investigació concreta, haurem fet un aport valuós al marxisme-leninisme, a la causa de la humanitat. La reacció contra l’home del segle XIX ens ha portat la reincidència en el decadentisme del segle XX; no és una errada massa greu, però cal que la superem, so no volem obrir un ampli llit pel revisionisme.
Les grans multituds es van desenvolupament, les noves idees van assolint un impuls adequat al si de la societat, les possibilitats materials de desenvolupament integral d’absolutament tots els seus membres, fan molt més fructífera la seva tasca. El present és de lluita, el futur és nostre.
En resum, la culpabilitat de molts dels nostres intel·lectuals i artistes rau en el seu pecat original; no són autènticament revolucionaris. Podem provar d’injertar l’om perquè doni peres, però simultàniament cal plantar pereres. Les noves generacions arribaran lliures del pecat original. Les possibilitats de què apareguin artistes excepcionals seran major com més es vagi eixamplant el camp de la cultura i la possibilitat d’expressió. La nostra tasca consisteix en impedir que la generació actual, dislocada pels seus conflictes, es perverteixi i perverteixi a les noves. No hem de crear assalariats dòcils al pensament oficial ni «becaris» que visquin a l’empar del pressupost, que exercitin una llibertat entre cometes. Ja vindran els revolucionaris que recitin el cant de l’home nou amb l’autèntica veu del poble. És un procés que demana temps.
A la nostra societat hi juguen un paper el jovent i el Partit.
Particularment important és el primer, per ser l’argil·la maleable amb la que es pot construir l’home nou sense cap de les tares anteriors.
Rep un tracte d’acord amb les nostres ambicions. La seva educació és com més va més completa i no oblidem la seva integració al treball des dels primers moments. Els nostres becaris fan treball físic a les seves vacances o simultàniament amb l’estudi. El treball és un premi en determinats casos, un instrument d’educació en uns altres, mai un càstic. Neix una nova generació.
El Partit és una organització d’avantguarda. Els millors treballadors són proposats pels seus companys per a integrar-lo. Aquest és minoritat però de gran autoritat per la qualitat dels seus quadres. La nostra aspiració és que el Partit sigui de masses, però quan les masses hagin assolit el nivell de desenvolupament de l’avantguarda, és a dir, quan estiguin educats per al comunisme. I a aquesta educació va dirigit el treball. El Partit és l’exemple viu; els seus quadres han de dictar càtedres de laboriositat i de sacrifici, han de portar, amb la seva acció, les masses, cap al fi de la tasca revolucionària, la qual cosa implica anys de dura brega amb les dificultats de la construcció, els enemics de classes, les xacres del passat, l’imperialisme…
Voldria explicar ara el paper que juga la personalitat, l’home com a individu de les masses que fan la història. És la nostra experiència, no una recepta.
Fidel donà a la Revolució l’impuls als primers anys, la direcció, la tònica sempre, però hi ha un bon grup de revolucionaris que es desenvolupen en el mateix sentit que el màxim dirigent i una gran massa que segueix els seus dirigents perquè hi té confiança; i hi té fe, perquè ells n’han sabut interpretar els anhels.
No es tracta de quants quilograms de carn es menja o de quants cops l’any es pugui anar algú a passejar-se per la platja, ni de quantes coses boniques que venen de l’exterior es puguin comprar amb els salaris actuals. Es tracta, precisament, de què l’individu se senti més ple, amb molta més riquesa interior i amb molta més responsabilitat. L’individu del nostre país sap que l’època gloriosa que li toca viure és de sacrifici; coneix el sacrifici. Els primers el van conèixer a la Sierra Maestra i per tot arreu on s’hi lluità; després ho hem conegut a tot Cuba. Cuba és l’avantguardad’Amèrica i ha de fer sacrificis perquè ocupa el lloc d’avançada, perquè indica a les masses d’Amèrica Llatina el camí de la llibertat plena.
Dins el país, els dirigents han d’acomplir el seu paper d’avantguarda; i, cal dir-ho amb tota sinceritat, en una revolució veritable a la que tot es dóna, de la qual no s’espera cap retribució material, la tasca del revolucionari d’avantguarda és alhora magnífica i anguniosa.
Deixeu-me que us digui, exposant-me a semblar ridícul, que el veritable revolucionari està guiat per grans sentiments d’amor. És impossible pensar en un revolucionari autèntica sense aquesta qualitat. Potser sigui un dels grans drames del dirigent; ha d’unir a un esperit apassionat una ment freda i prendre decisions doloroses sense contraure ni un múscul. Els nostres revolucionaris d’avantguarda han d’idealitzar aquest amor als pobles, a les causes més sagrades i fer-lo únic, indivisible. No poden baixar amb la seva petita dosi d’amor quotidiana fins els llocs on l’home comú l’exercita.
Els dirigents de la Revolució tenen fills que en els seus primers balboteigs, no aprenen a cridar el pare; dones que han ser part del sacrifici general de la seva vida per portar la Revolució al seu destí; el marc dels amics respon estrictament al marc dels companys de la Revolució. No hi ha vida fora d’ella.
En aquesta condicions, cal una gran dosi d’humanitat, una gran dosi de sentit de la justícia i de la veritat per no caure en extrems dogmàtics, en escolasticismes freds, en l’aïllament de les masses. Tots els dies s’ha de lluitar per a que aquest amor a la humanitat es transformi en fets concrets, en actes que serveixin d’exemple, de mobilització.
El revolucionari, motor ideològic de la revolución dins el seu partit, es consum en aquesta activitat ininterrompuda que no té cap fi més que la mort, a no ser que la construcció s’aconsegueixi a escala mundial. Si el seu afany de revolucionari s’omple quan les tasques més urgents es veuen realitzades a escala local i s’oblida l’internacionalisme proletari, la revolució que dirigeix deixa de ser una força impulsora i s’enfonsa en una mandra còmoda, aprofitada pels nostres enemics irreconciliables, l’imperialisme, que guanya terreny. L’internacionalisme proletari és un deure però alhora és una necessitat revolucionària. Així eduquem el nostres poble.
És clar que hi ha perills presents en les actuals circumstàncies. No només el del dogmatisme, no només el de congelar les relacions amb les masses en el decurs de la gran tasca; també existeix el perill de les febleses en les que s’hi pot caure. Si un home pensa que, per a dedicar tota la seva vida a la revolució, no pot distreure la seva ment per la preocupació de què un fill li manqui un determinat producte, que les sabates de la mainada estiguin trencades, que la seva família passi sense un determinat bé necessari, sota aquest raonament deixa que s’infiltrin els gèrmens de la futura corrupció.
En el nostre cas, hem sostingut que els nostres fills han de tenir i els hi ha de mancar allò que tenen i allò que els hi manca als fills de l’home comú; i la nostra família ho ha de comprendre i lluitar per això. La revolució es fa a través de l’home, però l’home ha de forjar dia rere dia el seu esperit revolucionari.
Així anem anant. Al cap de la immensa columna —no ens avergonya ni ens intimida dir-ho— va Fidel, després, els millors quadres del Partit i, immediatament, tant a prop que se sent la seva enorme força, va el poble en el seu conjunt, sòlid engranatge d’individualitats que marxen cap a un fi comú; individus que han assolit la consciència del que cal fer; home que lluiten per sortir del regne de la necessitat i entrar en el de la llibertat.
Aquesta immensa multitud s’ordena; el seu ordre respon a la consciència de la seva necessitat, ja no es força dispersa, divisible en milers de fraccions disparades a l’espai com fragments d’una granada, que proven d’assolir per qualsevol mitjà, en esforçada lluita amb els seus iguals, una posició, quelcom que els permeti suport davant un futur incert.
Sabem que hi ha sacrificis davant nostre i que hem de pagar un preu pel fet heroic de constituir una avantguarda com a nació. Nosaltres, dirigents, sabem que ham de pagar un preu per tenir dret a dir que som el cap del poble que és el cap d’Amèrica. Tots i cadascú de nosaltres paga puntualment la seva quota de sacrifici, conscients de rebre el premi amb la satisfacció del deure acomplert, conscients d’avançar amb tots cap a l’home nou que s’albira a l’horitzó.
Permeteu-me provar de fer unes conclusions:
Nosaltres, socialistes, com més lliures perquè som més plens; som més plens per ser més lliures.
L’esquelet de la nostra llibertat completa està format, en manca la sustància proteica i el revestiment; els crearem.
La nostra llibertat i el seu suport quotidià tenen color de sang i estan plens de sacrifici.
El nostre sacrifici és conscient; quota per a pagar la llibertat que construim.
El camí és llarg i en part desconegut; coneixem les nostres limitacions. Farem l’home del segle XXI: nosaltres mateixos.
Ens forjarem en l’acció quotidiana, creant un home nou amb una nova tècnica.
La personalitat juga el paper de mobilització i direcció quant encarna les més altes virtuts i aspiracions del poble i no se separa de la ruta.
Qui obre el camí és el grup d’avantguarda, els millors entre els bons, el Partit.
L’argil·la fonamental de la nostra obra és la joventut, en ella dipositem la nostra esperança i la preparem per a prendre de les nostres mans la bandera.
Si els balboteigs d’aquesta carta us aclaren una mica, ha acomplert l’objectiu amb que l’envio.
Rebeu el nostre salut ritual, com una encaixada de mans o un «A Maria Puríssima»:
Pàtria o mort.
* Carlos Quijano, editor del setmanari uruguaià, Marcha, qui publicà la carta en l’edició del 12 de març del 1965.

Sinn Féin.

Aquest és un bon nom pel nou moviment irlandès del qual tan hem sentit a dir darrerament. Sinn Féin, o en anglès, Ourselves [Nosaltres Sols].

És un bon nom i un bona consigna. És essencial pel succés de qualsevol partit, o de qualsevol moviment, que crega que porta en si mateix tot el requisit material per assolir el seu destí. El moment en el que qualsevol organització deixa de creure en la suficiència dels seus propis poders, és el moment en el qual la seua militància comença a posar la seua confiança en uns poders que no són els propis, i en aquell moment aquell partit o organització comença el seu declivi.

Ha estat així amb Irlanda, és així amb la classe treballadora no socialista.

Durant un centenar d’anys Irlanda ha cercat fora de les seues pròpies forces els mitjans de la seva redempció. Per més de cent anys Irlanda a través dels seus agitadors constitucionals ha centrat la seva esperança en la possibilitat de fondre el cor o de cridar al sentit de justícia dels seus opressors. Debades! Anglaterra – l’Imperi Britànic, era i és la burgesia personificada, la bèstia encarnada de la propietat capitalista, i el seu cor era tan tendre com el del tigre que sent la seua víctima indefensa sota els ullals; el seu sentit de justícia era tan agut com el de la mateixa bèstia depredadora quan les seues barres són regades per la sang calenta de la presa.

Durant més de cent anys la majoria dels irlandesos demanaren justícia, i sempre i arreu que la sang calenta del millor dels seus fills s’aixecava en rebelió contra aquesta postura mendicant Irlanda els girava la cara i demanava a l’enemic que els perdonés.

Quan els seus fills i filles rebels eren morts, caçats, empresonats, penjats o exiliats, els plorava, pregava per ells, sospirava per ells, cridava per ells, i quan feia prou temps que ja no hi eren, els erigia monuments.

Però mentre eren virils, actius i agressius, Irlanda els veia simplement com a agitadors que donaven al país mal nom.

No és que Irlanda es quedi sola pel que fa a això. Ésser execrats en vida i divinitzats després de morts ha estat l’experiència de tots els campions de la llibertats en tots els països i èpoques de la terra.

Aquesta actitud, ja siga mostrada per una nació oprimida o per una classe oprimida, és el resultat directe d’aquella mentalitat de mirar fora de les seves pròpies fileres a la recerca de qui n’impulse la seua emancipació.

Creure que qualcú diferent de l’esclau va a alliberar-lo fa que l’esclau sigui impacient i intolerant envers qualsevol intent d’alliberament per part dels seus companys de cadenes.

Ara la línia d’actuació que implica el nom de Sinn Féin, és la contrària de tot això. Ensenya el poble irlandès a confiar en ell mateix, i sols en ells mateixos, i els ensenya alhora que la dependència de forces exteriors a ells castra la seva tendència, i ha estat, i serà sempre, desastrosa quant als seus resultats.

Fins ara, tot bé. Això és un aspecte del sinnfeinisme amb la qual hi estic d’acord de tot cor, i de fet qualsevol pensador irlandès que sàpiga alguna cosa sobre la història d’aquest país hi ha de coincidir.

Fins i tot en la qüestió de la llengua irlandesa, el gaelic, una qüestió sobre la qual la majoria de socialistes fàcilment cauen en la confusió, hi estic plenament d’acord. Crec en la necessitat, i fins i tot la inevitabilitat, d’un llenguatge universal, però no crec que arribarà, o serà afavorit, pel fet que les races i nacions més petites consentie l’extinció del seu llenguatge. Aquesta línia d’actuació, o més aviat de manca servil d’actuació, no afavorirà l’arribada del dia de la llengua universal, sinó que més aviat durà a la intensificació de la lluita pel domini entre les llengues de les grans potències.

D’altra banda un gran nombre de petites comunitats que parlen diferents llengües, arribaran més probablement a admetre una llengua comuna com a mitjà comú de comunicació que un petit nombre d’imperis, cadascun d’ells gelós del seu poder i que cerque la seua pròpia hegemonia.

He sentit alguns socialistes doctrinaris que defensen que els socialistes no haurien de simpatitzar amb les nacionalitats oprimides o amb les nacionalitats que resisteixen la conquesta. Defensen que com més aviat desapareguen aquestes nacionalitats millors, car serà més fàcil conquerir el poder polític en uns pocs i enormes imperis que en un gran nombre de petits estats. Aquest és l’argument de la llengua reformulat.

És una falàcia en tots dos casos. És fins i tot més fals en el cas de les nacionalitats que en el cas de llengües, ja que l’emancipació de la classe treballadora funcionarà millor a través del poder econòmic que en l’estat polític. El primer acte dels obrers serà a través de les llurs organitzacions econòmiques que prendran les indústries organitzades; el darrer acte serà la conquesta del poder polític.

En això la classe treballadora seguirà, com marca la necessitat, les línies traçades per les revolucions capitalistes de l’Anglaterra cromwelliana, de l’Amèrica colonial i revolucionària, de la França republicana, en cadascuna de les quals la classe capitalista havia desenvolupat el seu poder econòmic abans d’aixecar la bandera de la revolta política.

La classe treballadora al seu torn haurà de perfeccionar les seves organitzacions econòmiques, i quan aquestes organitzacions siguin capaces de controlar, prendre i fer funcionar les indústries trobaran el seu poder polític en relació a aquesta tasca.

Però el treball preparatori de la campanya revolucionària ha de basar-se en les lluites diàries i horàries dels tallers, el perfeccionament diari i horari de l’organització industrial.

I aquests dos factors per a la llibertat no paren esment en fronteres polítiques, ni en les demarcacions dels estats polítics. Van de bracet amb el capitalista; on el capitalisme fica la seva maquinària hi fica alhora els qui es rebel·laran en contra d’ell, i ni tots els seus governs ni tots els seus exèrcits poden establir fronteres per les quals no hi pugui passar les idees revolucionàries.

Fixau en les vostres ments la gran veritat de què la lluita per la conquesta de l’estat polític del capitalista no és la batalla, sols és el ressò de la batalla. La batalla real es lluita fora, i es lluitarà fora, en el camp industrial.

Degut a aquesta i a altres raons els socialistes doctrinaris s’erren en això i en la resta dels seus arguments. No cal que els socialistes irlandesos hostilitzen als qui treballen per la llengua gaèlica, ni cridar per l’engrandiment territorial de cap nació. Per tant en això podem desitjar als del Sinn Féin bona sort.

De més a més, és bo recordar que les nacions que se sotmeten a la conquesta o les races que abandonen la seva llengua en favor de la d’un opressor, ho fan, no per motius altruistes, o per un amor a la franternitat humana, sinó per un esperit servil i llagoter.

Per un esperit que no pot acompanyar les idees revolucionàries.

Això queda clarament demostrat a Irlanda per l’actitud del poble irlandès envers la seua llengua.

Durant sis-cents anys els anglesos s’esmerçaren en suprimir aquell signe del caràcter distintiu dels gaèlics – la llengua, i fracassaren. Però en una generació els polítics feren el que els anglesos no havien pogut.

El gran Daniel O’Connell, el dit llibertador, realitzà els seus parlaments completament en anglès. Quan feia parlaments a Connaught on en el seu temps tothom parlava gaèlic, i on més de 75 per cent de les persones no parlaven res més que gaèlic, O’Connell parlava exclusivament en anglès. Així donà a la gent senzilla la impressió que el gaèlic era una cosa de la qual avergonyir-se-quelcom que sols s’avenia amb la gent ignorant. Seguí el mateix procediment per tot Irlanda.

Com a resultat d’aquesta i d’actuacions similars la gent senzilla girà l’esquena a la seva pròpia llengua, i comença a imitar “els senyors”. Fou el començament del regne de l’adulador, del qui s’arrosegava, del seáinín i de l’esclau.

El recaptador d’impostos es féu amb el poder de la terra.

No és història antiga, sinó història d’ahir, quan els homes i dones adults irlandesos parlaven irlandès entre ells en presència dels seus fills, però que si enxampaven el fill o la filla emprant la llengua, la criatura rebria un calbot a l’orella acompanyat amb l’admonició:

“Parla anglès, trapella; parla anglès com un senyor!”

Es pot dir ben clar a Irlanda que quan els evangelitzadors protestants publicaven tractats i Bíblies en irlandès per tal de contribuir al treball de proselitisme, els clergues catòlics s’aprofitaren de l’incident per advertir els seus feligresos de no llegir res en gaèlic. Això contribuí més encara a desacreditar la llengua.

No puc concebre que un socialista dubte en escollir entre una política que resulte en un auto-menyspreu així, i una política d’auto-confiança desafiadora, i en la confiança d’un poble en el seu propi poder per emancipar-se.

Però es diu en molts dels arguments emprats als discursos del Sinn Féin que hi la possibilitat, no, la certesa que apareguin friccions entre els socialistes irlandesos i els partidaris del Sinn Féin. Alguns dels arguments són tan ridículs com raonables són en el seu principi.

Així l’òrgan del Sinn Féin a la República Argentina, com ho recull el Gaelic American, afirma que el Sinn Féin demana la llibertat d’Irlanda sobre la base de la Llei de Renúncia del 1782. Això és absurd. La llei per la qual el Parlament anglès renunciava al dret a fer lleis vinculants a Irlanda deixaria intacte el poder de l’opressió, política i econòmica.

La lluita que acabà amb la Llei de la Unió del 1800 no fou una lluita per la llibertat, fou una lluita per decidir quina de les classes dominants, l’anglesa o la irlandesa, havia de tenir el major pes sobre el treballador irlandès. Guanyàs qui guanyàs, no hi havia diferència pel treballador; estava perdut, de totes totes.

Considerant-ho fredament qualsevol referència a la “restauració del nostre parlament nadiu” és una interpretació errònia de la història. Irlanda mai tingué un parlament irlandès – un parlament representatiu del poble irlandès. L’assemblea que rep el nom de parlament irlandès era tan aliena al poble irlandès com el Consell del Governador General de la Índia ho és pel poble indi. I algunes de les lleis aprovades pel parlament dit nadiu contra la pobre pagesia irlandesa eren del tot irritants per la seva ferocitat i el seu classisme.

El treballadors irlandesos no haurien de posar ni un cèntim per la proposta de reintroduir l’estatus del 1782. Parafrasejant Fintan Laor, i recomanaria a tots els treballadors irlandesos conscients, homes i dones, que llegissin l’argument magistral de Fintan Lalor sobre aquest tema (preu de cinc cèntims, a l’oficina de Harp). “No som al 1782, som al 1908”, i qualsevol moviment polític o social que desitge tindre succés ha d’expressar-se en termes de les condicions de present, o sota les línies de desenvolupament futures.

D’un caràcter semblant són els arguments que es basen en les conquestes d’Hongria. Com tots sabem els mètodes adoptats pels hongaresos per reconquerir el seu parlament d’Àustria queden retratats els oradors del Sinn Féin. De fet, durant els primers estadis del moviment a Irlanda abans que prenguessin el feliç nom de Sinn Féin les idees que promulgaven rebien el nom de “sistema hongarès”.

Record un crític que declarava que “el sistema hongarès només era adient pels famolencs” [en anglès hungry]

Quan recordam que Hongria és un dels països europeus que envia anyalment la major corrent d’emigrants cap a Amèrica, que la majoria aclaparadora de les classes productores d’Hongria veuen denegat el seu dret de vot per les classes propietàries que dominen el seu parlament, que la misèria dels obrers del camp i de la ciutat és tan gran que el país es troba en estat crònic de rebel·lió i malestar, i que la policia militar i armada sovint és emprada per reprimir manifestacions pacífiques que sí es fan a Irlanda tendim a demanar-nos si els nostres oradors del Sinn Féin saben aquestes coses, o tan sols donen per suposada la ignorància dels treballadors irlandesos.

Que defensen les llurs propostes amb els mèrits inherents d’aquestes propostes i s’estalviaran moltes crítiques; altrament les provocaran.

Sinn Féin. Nosaltres Sols. Em deman quan de temps passarà fins que la classe treballadora se n’adone de la importància d’aquest principi! Quan de temps passarà fins que els treballadors se n’adonen que el moviment socialista és un moviment de la classe treballadora, i quan de temps passarà fins que els socialistes se n’adonen que el lloc de qualsevol altra classe en el moviment ha de ser un de subordinat.

Quan de temps passarà fins que la follia i la inconsistència de predicar als treballadors que l’emancipació de classe treballadora ha de ser l’acte dels propis treballadors, i alhora presentar a aquells treballadors la realitat de què qualsevol posició important del partit l’ocupen homes que no són de la classe treballadora.

Aconseguirem que els treballadors tinguen confiança en el seu propi poder per aconseguir la llur emancipació quan demostram la nostra creença que no hi ha cap tasca implicada en aquell fi que un obrer no puga acomplir; quan acostumam als treballadors a mirar dins la pròpia classe per qualsevol cosa que necessiten, a tindre confiança en la capacitat de la seva pròpia classe per cobrir tots els llocs de l’exèrcit revolucionari; quan, en resum, nosaltres la classe treballadora socialista es faça seu el significat del terme Sinn Féin, Nosaltres Sols, i l’aplique en el treball de la reconstrucció industrial, l’era dels arrogants i dels fatxendes finirà i ens adonarem finalment què volia dir Marx quan parlava de la revolta dels qui

res no tenen a perdre llevat de llurs cadenes.

Com a socialistes – i per tant desitjosos a tothora de posar qualsevol influència que tinguem del costat de les forces que treballen més directament pel socialisme – tot sovint ens ha disgustat el veure en els escrits i discursos d’alguns dels nostres camarades estrangers una tendència a afavorir la Gran Bretanya en tots els conflictes internacionals en els que aquell país s’hi ha implicat per qüestions d’annexions territorials, d’esferes d’influència, etc., en regions salvatges o semicivilitzades del planeta. Estem, repetim, disgustats per aquest tema degut a que no simpatitzam de cap manera amb aquesta política pro-britànica, sinó que, ben al contrari, ens alegraria la humiliació dels exèrcits britànics en qualssevol dels conflictes on hi està actualment embolicada, o dels que darrerament amenacen d’afectar-la. Això ho admetem obertament, però llavors la qüestió que es planteja és: l’hostilitat a l’imperi britànic es deu al fet de la nostra dominació nacional i racial a aquell poder, i existeix tot i el nostre socialisme, o és conseqüent amb les doctrines que sostenim com a addictes a la propaganda marxista, i defensors de l’economia marxista.

Aquesta és la qüestió que ens proposem breument per discutir-la en el nostre article de la setmana. Ens ha fet discutir aquest tema l’observació de què els socialistes anglesos estan aparentment dividits sobre la qüestió de la guerra del Transvaal; un sector de la Federació Socialdemòcrata es fermament partidària dels bòers i contrària a la guerra; una altra també es declara contrària a la guerra, però denuncia alhora als bòers; i, finalment, un dirigent socialista, Mr. Blatchford, editor del Clarion i autor del ‘Merri England’, s’ha posicionat clarament en favor de la guerra i ha brindat per la salut de la reina, i ‘l’èxit de les armes britàniques’. D’altra banda tots els diaris de partit del continent europeu i d’Amèrica, pel que sabem fins ara, han sortit de tot cor en defensa del Transvaal i contra el que el portaveu dels nostres camarades austríacs ha anomenat acte de ‘pirateria assedegada de sang’.

Ens demanam doncs si no hi ha una base comuna sobre la qual els socialistes poden estar d’acord en el moment de tractar qualsevol tema de política internacional – un punt de vista comú del qual serien curosament excloses qualsevol consideració de raça o de nacionalitat, i tota qüestió seria abordada des de la posició del seu efecte sobre el desenvolupament industrial que es requereix pel triomf del moviment socialista? Nominalment tots els socialistes defensen la solidaritat internacional del treball, i la identitat dels interessos dels treballadors de tot el món, i durant les guerres franco-alemanya i hispano-americana els socialistes d’aquells països demostraren que aquesta creença no era només una teoria abstracta, sinó un fet viu i concret. Però el nostre amic anglès, Mr. Blatchford, ha ventat la doctrina, i declara que ‘quan Anglaterra està en guerra ell és anglès i considera a tots els que han agafat les armes contra Anglaterra com a enemics amb qui lluitar i als qui vèncer’. Això és xovinisme sense qualificatius i, com a adhesió brutal a tots els pillatges i assassinats en els que els capitalistes d’Anglaterra impliquin al seu país, ens dóna una curiosa visió de l’interior de la ment d’aquest home – que gairebé vessava llàgrimes de pena pels errors i l’aparença de crists dels anarquistes expulsats del Congrès de la Internacional Socialista a Londres. El nostre estimat camarada, H. M. Hyndman de la Federació Socialdemòcrata, també en un article publicat al ‘Vorwaerts’ de Berlin i reimprès a ‘Justice’ defensava que Anglaterra no hauria d’haver deixat Port Arthur a Rússia, sinó que hauria d’haver-la combatut per assegurar la supremacia anglesa a Llevant. La raó per defensar això es basava en la major llibertat que gaudiria sota el domini britànic enlloc del rus.

El pronunciament xovinista de Mr. Blatchford es pot ignorar com una simple predilecció personal, i que per tant no enganya ningú, però les opinions dels nostres camarades de la Federació Socialdemòcrata d’Anglaterra difícilment són el mateix cas, i requereixen una anàlisi rigorosa.

Per tal de que ningú no ens acusse de criticar l’actitud dels altres sense exposar la nostra, recordament tot seguit la nostra posició en tots els temes de política internacional

Els socialisme científic i revolucionari ens ensenya que el socialisme només es pot realitzar quan el capitalisme haja assolit el cim del seu desenvolupament; que conseqüentment l’avenç de les nacions industrialment subdesenvolupades en l’estadi capitalista de la indústria és quelcom que desitjar fermament, ja que aital avenç farà néixer un proletariat revolucionari en aquells països que promourà la llibertat política necessària per un ràpid triomf del moviment socialista; i finalment, quant que l’expansió colonial i la conquesta de nous mercats són necessaris per la perllongació de la vida del capitalisme, la prevenció de l’expansió colonial i la pèrdua de mercats pels països capitalistes desenvolupats, com Anglaterra, hi fa precipitar les crisis econòmiques, i dóna doncs un impuls a les idees revolucionàries i ajuda a escurçar el període requerit per a desenvolupar els països endarrerits i preparar així les condicions econòmiques necessàries pel nostre triomf.

Aquesta és la nostra posició. En argumentar a partir d’aquestes premises sostenim que com Anglaterra és el país capitalista més desenvolupat d’Europa, cada nova conquesta de territori pels seus exèrcits, cada esfera d’influència adquirida pels interessos dels seus comerciants, és un plaç més afegit a la vida de la societat capitalista; i que cada mercat perdut, cada esfera d’influència caputada pels enemics no capitalistes d’Anglaterra, escurça la vida del capitalisme en ajudar el desenvolupament dels països reaccionaris, i fa retreure a la població industrial socialment conservadora d’Anglaterra.

El camarada Hyndman proclama que ens hem d’oposar a Rússia perquè la seua gent és governada despòticament, i que hem de ser favorables a Anglaterra degut a que la seua gent és políticament lliure. Però aquest és el raonament d’un polític radical, no l’anàlisi desapassionat d’història contemporània que tenim dret a esperar d’un economista i socialista de la reputació de Hyndman. El nostre comarada aviat s’oblida d’aplicar aquella filosofia materialista de la història que ell mateix ha fet tant per popularitzar en la seva versió marxiana, és a dir, que el sistema econòmic de qualsevol societat és la base de tota la resta d’aquella societat – inclosa la seva superestructura polític. Si ho apliqués, s’adonaria que la llibertat política d’Anglaterra ha nascut del seu capitalisme. La seua classe capitalista requeria una classe d’esclaus assalariats que tinguessin llibertat de moviments que els fes disponibles immediatament a qualsevol exigència del capitalisme. Per aconseguir aquesta llibertat absoluta de migració s’havia de crear un moviment polític que permetés a la classe capitalista el trencament dels lligams de la servitud del treballador. Un cop aconseguit això la concentració capitalista dels treballadors en els grans centres de població donà al proletariat els nombre i les oportunitats d’organització requerides per completar el treball de les concessions polítiques. Així les necessitats econòmiques del capitalisme sempre i arreu engendren mesures de llibertat política per als seus esclaus.

Rússia no és encara un país capitalista, i per tant la seua gent està doblegada sota el jou d’un autòcrata. Això és dir tan sols que la seua classes capitalista encara no és prou forta per forçar el govern a dictar lleis que establesquen les condicions més adients pel desenvolupament capitalista. Però qualsevol avenç de Rússia cap a l’expansió colonial reforça aquella classe capitalista i en fer això hi alimenta la classe treballadora revolucionària. D’altra banda, si els desitjos del camarada s’haguessen acomplert el capitalisme rus quedaria compromés en el seu creixement, i el malcontentament d’aquell país, mancat de condicions capitalistes, es resoldria en un moviment purament agrari. El proletariat revolucionari continuaria nonat.

Expulseu Rússia de Polònia! Per tots els mitjans! Previngueu la seua extensió cap Europa! certament; però afavoriu la seua extensió i que adquiresca nous mercats a Àsia (per damunt d’Anglaterra si cal) si voleu que el capitalisme es precipite cap a la seua mort.

Es podria apuntar que la nostra nacionalitat irlandesa juga una paper important en formar aquesta concepció de política internacional exposada a dalt. No ens declaram culpables, però tot i que ho fóssem l’objecció seria pueril. Com a socialistes basam la nostra política en la lluita de classes dels treballadors, perquè sabem que el propi interès dels treballadors segueix el nostre camí. Que de vegades ens basam en aquest propi interès no afecta la correcció de la nostra posició. De manera similar el simple fet que el sentiment antibritànic innat (i sovint poc raonat) d’un patriota xovinista irlandès l’impulsa a la mateixa conclusió a la que hem arribat com a resultat dels nostres estudis econòmics no ens arronsa de proclamar la nostra posició, sinó que més aviat ens porta a felicitar-nos perquè la nostra propaganda serà més fàcil a causa d’aquesta identitat d’ànim no gaire comuna, i a conseqüència de la qual estimem la forta i irreconciliable hostilitat entre l’imperialisme anglès i el socialisme.

El Partit Republicà Socialista Irlandès fou fundat a Dublin el maig del 1896. Sis treballadors assistiren al seu neixement. Els fundadors eren pobres, com la resta de la llur classe, i eren del tot allunyats de totes aquelles coses que se suposa que són essencials per reeixir. No tenien premsa de cap mena, la llur propaganda se suposava que, en general, seria hostil a les idees religioses de la majoria de la població, no se’ls hi havia unit cap nom gran o famós, havien de comptar amb la forta oposició de tots els partits organitzats que defensen els interessos de les classes propietaris, els llurs adversarien tenien més sobirans per esmerçar en el treball polític que no pas ells coures, eren en un país industrialment subdesenvolupat, i en un país on la llibertat política no s’havia assolit del tot, i on, per tant, la missió política del liberalisme o dels reformadors de les classes intermèdies no s’havia exhaurida—en resum, tenien uns impediments com cap altre partit no els ha tingut mai en aquest país; odiats pel govern, sota la malfiança de la gent, en poques paraules se’ls veia com els ismaïlites de la vida política d’Irlanda.

Però aquesta petita banda de pioners es dedicaren de tot cor a la feina, i malgrat tots els desànims i els rebuigs sembraren les llavors de la revolta socialista de la classe obrera en els solcs de malcontentament arats pel sistema social capitalista. Avui poden mirar enrere la feina amb orgull. Enlloc, és cert, no han aconseguit encara d’aplegar al llur costat aquella majoria necessària per situar el candidat del llur partit, el SRP, en els escons dels elegits—aquest triomf de fet no se’ls ha concedit encara—però seria certament molt ignorant o molt presumptuós qui provàs de considerar les possibilitats de la situació política de Dublín i deixàs de banda aquest petit partit combatiu. En les eleccions tot just celebradess’emeteren vuit-cents vots pel socialisme en els dos únics districtes d’aquesta ciutat on el nostre finançament ens permeté de participar. Aquests vots no foren emesos per ambiguts candidats «laboristes» de llet-i-aigua, sinó per candidats d’un partit que en mig del brogit i la tempesta de la lluita instruí els seus porta-estandards a refusar la signatura del plec de compromís de l’òrgan electoral laborista, i de resistir o caure amb tot l’esperit i valor de la seua política revolucionària.

Aquests 800 vots foren emesos pel socialisme malgrat una campanya de calúmnia d’infàmia inigualable, malgrat el fet que els terrors solemnes de la religió s’invocaren en benefici dels candidats capitalistes, malgrat la violació més desvergonyida dels nostres adversaris de l’esperit de la Llei Contra les Pràctiques Corruptes, i malgrat el boicot de la premsa. Cap altre partit mai no ha tingut un llast tan gran per elevar-se com a força reconeguda en la vida política; cap altre partit no hauria aconseguit surar amb un pes tan gran de forma tan reeixida. Quin és el secret del meravellós progrés d’aquest partit? El secret no rau en la personalitat dels dirigents, ni en la capacitat dels propagandistes; rau en el fet que tota la propaganda i la doctrina d’aquesta partit es basava, des del principi, en la lluita de classes—en el reconeixement del fet que la lluita entre els qui tenen i els qui no tenen era el factor que controla la política i en emprar aquest poder per transferir la propietat dels mitjans de vida, és a dir, de la terra i de la maquinària de producció, de les mans d’individus privats a la comunitat, de la propietat individual a la propietat social o pública.

Aquest partit tenia en contra d’ell totes les forces organitzades de la societat—d’una societat fundada en l’expoli, però tenia al seu costat una força latent més poderosa que totes elles, els interessos materials de la classe obrera. El reconeixement desvetllat d’aquests interessos materials ens ha dut lluny; ens durà en triomf fins al final.

A la Irlanda actual hi treballen tot un conjunt d’organitzacions que volen preservar el sentiment nacional dins els cors de la gent.

Aquestes organitzacions, ja siguin moviments per la llengua irlandesa, societats literàries o comitès de commeracions, fan un treball de gran profit per aquest país en ajudar a evitar l’extinció de la preciada història racial i nacional, de la llengua i de les característiques del nostre poble.

Tot i amb tot, hi ha el perill que una adhesió massa estricta als seus actuals mètodes de propaganda, i l’oblit resultant dels aspectes tangibles, només aconsegueixen estereotipar els nostres estudis històrics com una adoració del passat, o bé fer cristal·litzar el nacionalisme en una tradició – certament gloriosa i heroica, però a la fi una simple tradició.

Actualment les tradicions poden, i freqüentment ho fan, aportar materials per un martiri gloriós, però mai poden ser prou fortes com per conduir la tempesta d’una revolució triomfant.

Si el moviment nacional dels nostres dies no és una simple reposició de les velles i tristes tragèdies de la nostra història passada, cal que es mostri capaç d’estar a l’alçada de les exigències del present.

Cal que es demostri al poble d’Irlanda que el nostre nacionalisme no és simplement una idealització malaltissa del passat, sinó que també pot formular una resposta clara i definida als problemes actuals i un ideari polític i econòmic capaç d’ajustar-se a les necessitats del futur.

Aquest ideal concret polític i social s’aportarà millor, segons crec, per l’acceptació sincera per part dels nacionalistes més seriosos de la república com el seu objectiu.

No d’una república, com la de França, on una monarquia capitalista amb cap electiu parodia els aborts constitucionals d’Anglaterra, i en oberta aliança amb el despotisme moscovita llueixen descaradament la seva apostasia de les tradicions revolucionàries.

No d’una república com la dels Estats Units, on el poder de la bossa ha establert una nova tirania sota l’aparença de la llibertat; on, cent anys després de la marxa del darrer casaca roja que contaminava els carrers de Boston, els terratinents i financers britànics imposen sobre els ciutadans americans una servitud que deixa en una broma els impostos d’abans de la revolució.

No! La república que voldria que tinguessen els nostres compatriotes com a ideal hauria de ser una mena que la simple menció del seu nom servís per sempre com a far pels oprimits de qualsevol terra, que per sempre sostingués una promesa de llibertat i d’abundància com a recompensa dels esforços que es facen per ella.

Pel pagès propietari, esclafat d’una banda pels latifundistes i de l’altra per la competència americana, com si fossen rodes de moldre; pels obrers assalariats de les ciutats, que pateixen les exaccions del capitalista esclavitzador i pel treballador del camp, deixant-se la vida per un salari que amb prou feines li arriba per mantenir junt cos i ànima; de fet per qualsevol dels milions d’esforçats sobre la misèria dels quals s’aixeca l’esplendida fàbrica visible de la nostra civilització moderna, la República Irlandesa es convertiria en un mot per conjurar – un lloc de trobada pels desafectes, un asil pels oprimits, un punt de partida pels socialistes entusiastes de la causa de la llibertat humana.

Aquesta vinculació entre les nostres aspiracions nacionals i les esperances dels homes i les dones que han aixecat el penó de la revolta contra aquest sistema capitalista i latifundista, del que l’Imperi Britànic n’és l’exponent més agressiu i el defensor més decidit, no hauria de ser, de totes totes, un element de discòrdia dins les files dels nacionalistes més seriosos, hauria de posar-nos en contacte amb els reservoris frescos de força física i moral suficients per portar la causa d’Irlanda cap a una posició més senyera que la que mai ha ocupat d’ençà els temps de Benburb.

Algú podria dir que l’ideal d’una república socialista, que impliqués, com ho fa, una revolució política i econòmica de ben segur allunyaria de nosaltres el recolzament de l’aristocràcia i de la classe mitjana, als quals els atemoriria la pèrdua de les seves propietats i privilegis.

Què vol dir aquesta objecció? Què cal que ens conciliam amb les classes privilegiades d’Irlanda!

Però només podreu desarmar la seva hostilitat assegurant-los que en una-Irlanda-lliure els seus ‘privilegis’ no es veuran afectats. És a dir, cal que els garantiu que quan Irlanda sigui lliure de la dominació estrangera, els soldats verds irlandesos custodiaran els beneficis fraudulents del capitalista i del terratinent lluny de ‘les magres mans dels pobres’ tant implacablement i efectiva com ho fan ara els emissaris escarlates d’Anglaterra.

Únicament sota aquesta base s’hi us uniran les classes. Esperau que les masses lluitin per aquest ideal?

Quan parlau d’alliberar Irlanda, només us referiu als elements químics que composen el sòl d’Irlanda? O us referiu al poble irlandès? Si us referiu a aquest darrer, de què proposau alliberar-los? De la dominació anglesa?

Però tots els sistemes d’administració política o de maquinària governamental no són més que el reflexe de les formes econòmiques hi ha a sota.

La dominació anglesa a Irlanda no és res més que el símbol del fet que els conqueridors anglesos en el passat imposaren en aquest país un sistema de propietat basat en l’expoli, el frau i l’assassinat: això, com l’actual exercici dels ‘drets de propietat’ originats llavors, implica la pràctica continuada d’un expoli i frau legalitzats, i la dominació anglesa s’esdevé com la forma més adeqüada de govern per a protegir aquest expoli, i un exèrcit anglès resulta ser l’eina més adient per la qual executar l’assassinat judicial quan les ports de les classes propietàries ho exigesquen.

El socialista que destruiria de socarrel tot aquest sistema brutalment materialista de civilització, que com la llengua anglesa hem adoptat com a propi, és, tal i com ho veig, un enemic per la dominació i la tutela angleses, més mortífer que el pensador superficial que s’imagina que és possible reconciliar la llibertat irlandesa amb aquestes formes insidiosesi alhora desastroses de subjecció econòmica – la tirania dels terratinents, el frau capitalista i la bruta usura; fruits verinosos de la conquesta normanda, la dolentíssima trinitat, de la qual Strongbow i Diarmuid MacMurchadha – un lladre normand i un traïdor irlandès – en foren els primers precursors i apòstols.

Si bandejau l’exèrcit anglès demà i hissau la bandera verda sobre el castell de Dublin, a no ser que començau a organitzar la república socialista els vostres esforços seran debades.

Anglaterra encara us governaria. Us governaria a través dels seus capitalistes, a través dels seus terratinents, a través dels seus financers, a través de tota la xarxa d’institucions individualistes i mercantilistes que ha plantat en aquest país i regat amb les llàgrimes de les nostres mares i la sang dels nostre màrtirs.

Anglaterra encara us governaria fins a ensorrar-vos, fins i tot encara que els vostres llavis ofereixin un homenatge hipòcrita a l’urna d’aquella llibertat a la que hauríeu traït.

El nacionalisme sense socialisme – sense una reorganització de la societat sobre la base d’una forma superior i més desenvolupada d’aquella propietat comuna que jeia sota l’estructura social de l’antiga Erin – només és una recreació nacional.

Seria equivalent a una declaració pública de què els nostres professors han reeixit a inocular-nos les seves perverses concepcions de justícia i de moralitat fins al punt que hem decidit fer-les nostres, i que ja no necessitem cap exèrcit estranger que ens les imposi.

Com a socialista estic preparat per fer tot el que un home pugui fer per aconseguir per la nostra pàtria el que es mereix – independència; però si em demaneu que canvii una lletra de les reclamacions de la justícia social, per tal de conciliar-nos amb les classes privilegiades, llavors cal que em negui.

Una acció així no seria ni honorable ni factible. Cal que mai no oblidau que no arriba al cel qui marxa al costat del diable. Cal que proclamem obertament la nostra fe: la lògica dels fets és amb nosaltres.

La vida pública d’Irlanda s’ha identificat generalment molt amb la lluita per l’emancipació política, de forma que, naturalment, l’aspecte econòmic de la situació ha rebut dels nostres historiadors i homes públics molt poca atenció.

El socialisme científic es basa en la veritat que hi ha en aquesta afirmació de Karl Marx, que diu que, “la dependència econòmica dels obrers respecte els que monopolitzen els mitjans de producció és el fonament de l’esclavitud en totes les seves formes, la causa de gairebé totes les misèries socials, el crim modern, la degradació mental i la dependència política”. Així aquesta errònia exageració de les formes purament polítiques que han cobert a Irlanda la lluita per la llibertat, ha de semblar al socialista un error inexplicable per part d’un poble tant fortament oprimit com l’irlandès.

Però l’error és més aparent que real.

Tot i l’actitud reaccionària dels nostres dirigents polítics, la gran massa del poble irlandès sap del cert que un cop hagin conquerit la llibertat política per la que lluitan amb tanta força, l’hauran d’emprar com a mitjà de redempció social per tal d’assegurar-se el seu benestar.

Malgrat l’exageració ocassional que s’ha fet dels seus resultats immediats cal recordar que mitjançant unes vagues decidides, com les que han fet per aquest determinat fi polític, els irlandesos preparen les línies de conducta que el socialisme modern considerable condicions indispensables per l’èxit.

D’ençà l’abandó del desafortunat insurreccionisme dels primers socialistes que concentraven les seves esperances exclusivament en el triomf eventual d’una lluita d’aixecament i barricades, el socialisme modern, basat en el més lent però més segur mètode de les urnes, ha dirigit l’atenció dels seus partisans cap a la conquesta pacífica de les forces governamentals d’acord amb els interessos del seu ideal revolucionari.

L’adveniment del socialisme només tindrà lloc quan el proletariat revolució, en possessió de les forces organitzades de la nació (el poder polític del govern) serà capaç de construir una organització social adaptada a la marxa natural del desenvolupament industrial.

D’altra banda, l’esforç cooperatiu i apolític ha de sucumbir ineludiblement davant l’oposició de les classes privilegiades, atrinxerades rere les defenses de la llei i del monopoli. Així és com, fins i tot quan des del punt de vista econòmic és extraordinàriament conservador, el nacionalista irlandès, fins i tot amb el seu raonament erroni, és un agent actiu en la regeneració social, en tant que cerca investir de tot el poder sobre els seus destins a un poble actualment governat segons els interessos d’una aristocràcia feudal.

La secció de l’exèrcit socialista a la que pertanyo, el Partit Republicà Socialista Irlandès, mai prova d’amagar la seva hostilitat als partits purament burgesos que actualment dirigeixen la política irlandesa.

És més, en inscriure a la nostra divisa un ideal que també adopten ells de paraula, no tenim cap intenció d’unir-nos a un moviment que pugui rebaixar les consignes del socialisme revolucionari.

Els partits socialistes de França s’oposen als simplement republicans sense deixar d’amar la república. Similarment el Partit Republicà Socialista Irlandès desitja la independència de la nació, alhora que refusa caure en els mètodes o emprar els arguments nacional-xovinistes.

Com a socialistes no estem plens d’odi nacional o racial pel record de l’ordre polític i social en el que vivim i que fou imposat als nostres pares a punta d’espasa; pels 700 anys que Irlanda ha suportat aquest injust domini estranger; per la fam, la pestilència i el mal govern que ha fet d’aquesta illa occidental gairebé un desert i que ha exiliat als nostres compatriores per tota la superfície del planeta.

La presentació dels fets que he esmentat no és capaç avui dia d’inspirar o de dirigir les energies polítiques de la classe treballadora militant d’Irlanda; no són el fonament de la nostra resolució d’alliberar Irlanda del jou de l’Imperi Britànic. Més aviat reconeixem que durant tots aquests segles la gran massa del poble britànica no ha tingut tampoc existència política; que Anglaterra estava, políticament i social, terroritzada per una classe dirigent numèricament petita; que les atrocitats que s’han perpetrat contra Irlanda sols es poden imputar a l’ambició sense escrúpols d’aquesta classe, desitjosa d’enriquir-se a expenses d’homes indefensos; que fins a l’actual generació es negava la veu de la immensa majoria del poble anglès en el govern del seu propi país; és a dir que, per tant, és manifestament injust carregar el poble anglès amb els antics crims del seu govern; i que a tot estirar només podríem acusar-los d’una criminal apatia en sotmetre’s a l’esclavitud i en permetre que se’ls convertís en un instrument de coerció per a l’esclavatge dels altres. Una acussació que tan es pot aplicar al present com al passat.

Però alhora que refusem basar la nostra acció política en una antipatia nacional hereditària, i volem la camaraderia dels obrers anglesos en lloc de veure’ls amb odi, desitjem amb els nostres precursors d’Irlandesos Units del 1798 que les nostres animositats siguin soterrades amb els ossos dels nostres ancestres – no hi ha cap partit a Irlanda que accentui més com a principi vital del seu ideari polític la necessitat de separar Irlanda d’Anglaterra i de fer-la absolutament independent. Als ulls dels ignorants i dels poc reflexius això sembla una inconsistència, però estic convençut que els nostres germans socialistes de França reconeixeran la justícia del raonament sobre el que recolza aquesta política.

1. Sostenim que ‘l’emancipació econòmic de l’obrer requereix la conversió dels mitjans de producció en propietat comuna de la societat’. Traduït al llenguatge corrent i a la pràctica de la política real això ens ensenya que la via necessària per tal d’arribar a l’establiment del socialisme requereix la transferència dels mitjans de producció de les mans dels propietaris privats a les d’organismes públics responsables directament davant tota la comunitat.

2. El socialisme cerca doncs en interès de la democràcia reforçar l’acció popular en tots els òrgans públics.

3. Els òrgans representatius d’Irlanda expressarien més directament la voluntat del poble irlandès que no pas els òrgans que tenen la seva a Anglaterra.

Una República Irlandesa seria doncs el dipositari natural del poder popular; l’arma d’una emancipació popular, l’únic poder que treuria a la llum del dia tots aquests antagonismes de classes i línies de demarcació econòmica que ara queden enfosiquides per la boira del patriotisme burgès.

En això no hi ha cap rastre de xovinisme. Desitjem mantenir amb el poble anglès les mateixes relacions polítiques que amb el poble de França, d’Alemanya, o de qualsevol altre país; l’amistat més gran possible, però també la més estricta independència. Germans, però no companys de llit. Així, inspirats per un altre ideal, dirigits per la raó i no per la tradició, seguint un curs diferent, el Partit Republicà Socialista d’Irlanda arriba a la mateixa conclusió que el nacionalista més irreconciliable. Cal destruir el poder governamental d’Anglaterra sobre nosaltres; els llaços que ens hi uneixen han de ser trencats. Havent aprés de la història que tots els moviments burgesos acaben en compromís, que els burgesos revolucionaris d’avui esdevenen conservadors l’endemà, els socialistes irlandesos no volen renegar o perdre la seva identitat en mig dels que només entenen a mitjes el problema de la llibertat. Busquem només l’aliança i l’amistat d’aquells cors que, en estimar la llibertat per si mateixa, no tenen por de seguir la seva divisa quan l’eleven les mans de la classe treballadora que en tenen més necessitat d’ella. Els seus amics són els que no s’estarien de seguir l’estendard de la llibertat, de consagrar la vida al seu servei fins i tot si això els ha de portar al terrible arbitri de l’espasa.

Títol original «Frauenwahlrecht und Klassenkampk», publicat a Frauenwahlrecht, Propagandaschrift zum II. sozialdemokratischen Frauentag, Stuttgart, 12. Maig 1912.

 «Per què no hi ha cap organització de treballadores a Alemanya? Per què hom sent tan poc del moviment de les treballadores?»Amb aquests mots introduïa una de les fundadores del moviment de dones proletàries a Alemanya, Emma Ihrer, una seua obra de l’any 1898: «Les treballadores en la lluita de classes». Amb prou feines s’hi han escolat catorze anys, i avui s’ha ampliat el moviment de dones proletàries a Alemanya. Més de cent cinquanta mil de treballadores organitzades sindicalment fan part del cos central de la lluita econòmica del proletariat. Molts centenars de dones organitzades políticament s’apleguen sota la bandera de la socialdemocràcia: l’òrgan de la dona socialdemòcrata compta amb més de cent mil subscriptores; la demanda del sufragi femení destaca en l’ordre del dia de la vida política de la socialdemocràcia.

Precisament aquests fets poden dur-nos a menysprear la importància de la lluita pel sufragi femení. S’hi pot pensar: fins i tot sense la igualtat política del gènere femení hem aconseguit espectaculars avenços en la il·lustració i organització de les dones, de forma que el dret de sufragi femení no seria cap necessitat urgent. Si s’hi pensa així, hom oblida quelcom. El desvetllament polític i sindical de les masses del proletariat femení en els darrers quinze anys ha sigut ben fort, però tan sols ha sigut possible perquè les dones del poble treballador prenien un interès viu en la vida política i en la lluita parlamentària de la llur classe tot i la manca de drets. Les proletàries fins ara comptaven amb el sufragi dels homes, en el qual hi participaven, per bé que indirectament. La lluita electoral ja és ara considerada per grans masses tant de dones com d’home de la classe treballadora com quelcom comú. En totes les trobades electorals socialdemòcrates les dones constitueixen un bon segment, sovint el majoritari, i sempre s’hi impliquen amb interès i passió. En totes les circumscripcions electorals on hi ha una ferma organització socialdemòcrata, les dones realitzen treballs electorals. Són també elles les que han fet un gran servei a la distribució de fulls, i a la consecució de subscriptors de premsa socialdemòcrata, l’arma més important de la lluita electoral.

L’estat capitalista no ha pogut allunyar les dones del poble d’aquests deures i esforços de la vida política. Fet i fet, s’ha vist forçat a atorgar i garantir-les aquesta possibilitat en concedir-les drets sindicals i de reunió. Tan sols el darrer dret el polític, el dret de vot, el de decidir directament els representants populars en el legislatiu i en l’adminisració, el d’ésser un membre electe d’aquests òrgans, els hi és negat encara. Ací, com en totes les altres àrees de la vida social, cal dir: «Que no comencen!». L’estat actual començà, però, quan admeté les dones proletàries en les trobades públiques, en les associacions polítiques. D’altra banda no ho concedí de lliure voluntat, sinó per pura necessitat, sota la pressió irresistible de la classe obrera ascendent. No fou res més que el tempestuós impuls cap endavant de les pròpies proletàries qui forçà l’estat policial prussiano-alemany a crear la famosa «secció femenina» en les trobades de les associacions polítiques i obrir a les dones les portes de les organitzacions polítiques. Per tant ja fa temps que la pedra roda. L’avenç irresistible de la lluita de la classe proletària ha arrossegat les dones treballadores al remolí de la vida política. Gràcies a la concessió dels drets d’associació i de reunió les proletàries han pres part activa en la vida parlamentària i en les lluites electorals. I ara és tan sols una conseqüència inevitable, tan sols el resultat lògic del moviment, que avui milions de dones proletàries criden confiades i desafiadores: Totes amb el sufragi femení!

Abans, en els bells temps de l’absolutisme pre-marçal, s’hi deia habitualment de tot el poble treballador, que «no era encara prou madur» per l’exercici de drets polítics. Avui no es pot dir això de les dones proletàries, ja que han demostrat la llur madures per l’exercici de drets polítics. Se sap, a més, que sense elles, sense la col·laboració entusiasta de les proletàries, la socialdemocràcia alemanya no hauria aconseguit l’esplendorosa victòria del 12 de gener, no hauria obtingut 4 ¼ milions de vots. Però igualment: el poble treballador ha hagut de demostrar sempre la seua maduresa per la llibertat política amb un victoriós aixecament revolucionari de masses. Tan sols quan l’ocupant diví del tro i els més nobles i alts de la nació senten el puny endurit del proletariat en l’ull i el genoll damunt el pit, llavors confiaran sobtadament en la «maduresa» política del poble.

Avui són les dones del proletariat les que s’arrengleren per fer arribar a l’estat capitalista la consciència de la llur maduresa. Això s’assoleix amb un moviment de masses constant i poderós, que ha d’emprar tots els mitjans de la lluita i de la pressió proletàries a l’abast.

Es tracta del sufragi femení com a objectiu, però el moviment de masses no és una qüestió exclusivament femenina, sinó un afer comú de la classe de les dones i els homes del proletariat. Ja que la manca de drets de la dona és avui a Alemanya tan sols una baula en la cadena de la reacció, que sotmet la vida del poble, i presenta una connexió particular amb l’altra pilar d’aquesta reacció: amb la monarquia. En l’Alemanya actual del gran capital i de la indústria desenvolupada del segle vint, en l’era de l’electricitat i de l’aviació, la manca de drets polítics de la dona és una resta tan reaccionària del passat com el domini de l’ocupant diví del tron. Tots dos fenòmens, l’instrument del cel com a força destacada de la vida política i la dona, apartada de les tempestes de la vida pública, de la política i de la lluita de classes, arrelen en les relacions corruptes del passat, de l’època de la servitud en el camp i dels gremis en la ciutat. En aquests temps eren justificables i necessaris. Tots dos, la monarquia i la manca de drets de la dona han esdevingut avui, pel desenvolupament capitalista modern, unes caricatures lamentables per la humanitat. Existeixen encara en l’actual societat moderna, no tan sols perquè a hom se li haja oblidat d’abolir-les, no tan sols per la simple persistència i inèrcia de les circumstàncies. No, hi són encara perquè totes dues—la monarquia i la manca de drets de la dona—han esdevingut poderoses eines dels interessos dels enemics del poble. Rere el tron i l’altar s’hi amaguen l’esclavització política del gènere femení així com els pitjors i més brutals defensors de l’explotació i l’opressió del proletariat. La monarquia i la manca de drets de la dona han esdevingut les eines més fortes del domini de la classe capitalista.

Per l’estat actual es tracta en realitat de mantindre fora del sufragi particularment les dones treballadores. En tem correctament l’amenaça a totes les institucions tradicionals del domini de classe. Com ara el militarisme, del qual tota proletària conscient n’és enemiga mortal; la monarquia; el robatori sistemàtic de les duanes i contribucions als mitjans de vida, etc. El sufragi femení és per l’actual estat capitalista una atrocitat i un horror, perquè al darrera hi ha milions de dones, que reforçarien l’enemic interior, la socialdemocràcia revolucionària. Si fos qüestió de les dames de la burgesia, l’estat capitalista no podria esperar res més que el suport efectiu a la reacció. La majoria de les dones burgeses que actuen com a lleones en la lluita contra «els privilegis dels homes», esdevindrien amb la possessió del sufragi dòcils ovelles en les pastures de la reacció conservadora i clerical. Serien segurament encara més reaccionàries que el sector masculí de la llur classe. Fora del petit nombre que tenen ocupacions, les dones de la burgesia no tenen cap participació en la producció social, són simples co-consumidores de la plus-vàlua que els llurs homes prenen del proletariat, són paràsits dels paràstis del cos popular. I els co-consumidors són habitualment encara més rabiosos i cruels en la defensa dels llurs «drets» de parasitisme que no pas els realitzadors directes del domini i de l’explotació de classe. La història de totes les grans lluites revolucionària ho confirma de la forma més cruel. Com ara després de la caiguda del domini jacobí en la gran revolució francesa, quan l’encadenat Robespierre era dut al lloc d’execució mentre les dones de la vida despullades de la burgesia embriagada de victòria ballaven pels carrers una desvergonyida dansa de joia al voltant de l’heroi caigut de la revolució. I quan l’any 1871 al París de l’heroica comuna obrera eren vençuts amb metralladores, les furioses dones de la burgesia depassaven en ràbia cruenta contra el proletariat sotmès fins i tot als llurs homes més bestials. Les dones de les classes propietàries defendran sempre fanàticament l’explotació i la submissió del poble treballador, del qual reben de segona mà els mitjans de la llur existència socialment inútil.

Les dones de les classes explotadores no constitueixen ni econòmicament ni socialment cap sector independent de la població. Per les classes dominants tan sols realitzen la funció social de la llur propagació natural. Contràriament les dones del proletariat són econòmicament independents, són de fet tan productives per a la societat com els homes. No en el sentit que ajuden als homes amb el treball domèstic a mantindre la família amb salaris escasos ni a que pugen els fills. Aquest treball no és productiu en el sentir de l’actual ordre econòmic capitalista, amb independència dels sacrificis i de l’energia que s’hi esmerça, els milers de petites obligacions que el constitueixen. econòmic capitalista. És tan sols un afer privat del proletari, la seua sort i benedicció, i per això mateix pur aire per l’actual societat. Com a productiu tan sols hi ha—mentre perduren el domini del capital i el sistema salarial—aquell treball que genera plus-vàlua, que produeix benefici capitalista. Des d’aquest punt de mira la ballarina de varietat que amb les cames agrana benefici cap a la butxaca del seu empresari és una treballadora productiva, mentre que tots l’esforç de les dones i de les mares del proletariat dins les quatre parets de la llar es considera una activitat improductiva. Això sona cru i malalt, però es correspon perfectament a la cruesa i a la malaltia de l’actual ordre econòmic capitalista, i copsar aquesta crua realitat de forma clara i marcada és la primera necessitat de les dones proletàries.

Precisament des d’aquest punt de mira l’aspiració de les proletàries a la igualtat de drets polítics és ancorada en uns sòlids fonaments econòmics. Milions de dones proletàries generen actualment benefici capitalista igual com els homes—en fàbriques, en tallers, en l’agricultura, en la indústria domèstica, en oficines, en magatzems. Són per tant productives en el sentit econòmic més estricte de la societat actual. Cada dia augmenten les files de les dones explotades pel capitalisme, cada nou avenç en la indústria, en la tècnica, genera nous llocs per les dones en la maquinària del benefici capitalista. I per tant cada dia i cada avenç industrial afegeix una nova pedra al sòlid fonament de la igualtat de drets polítiques de les dones. Pel propi mecanisme econòmic és ara necessària l’educació i la intel·ligència racional de les dones. La dona limitada i aïllada del món del «cercle domèstic» de l’antic patriarcat respon avui tan poc a les aspiracions de la gran indústria i del comerç com als requeriments de la vida política. Certament que també en aquest sentit l’estat capitalista ha oblidat el seu deure. Fins ara han sigut les organitzacions sindicals i socialdemòcrates les que han fet més i millor pel desvetllament mental i moral de les dones. Com ja passava fa dècades a Alemanya, quan els socialdemòcrates eren reconeguts com els treballadors més capaços i intel·ligents, igualment avui les dones del proletariat, a través de la socialdemocràcia i dels sindicats, s’han elevat per damunt de l’existència limitada i mancada d’esperit de la cura domèstica. La lluita de la classe proletària n’ha ampliat el cercle mental, n’ha fet uns esperits elàstics, n’ha desenvolupat les capacitats intel·lectuals, els hi ha mostrat grans objectius pels llurs esforços. El socialisme ha comportat el renaixement mental de les masses de dones proletàries i sens dubte els ha fet també treballadores productives aptes pel capital.

Segons tot això la manca de drets polítics de les dones proletàries és una injustícia tan baixa, i ho esdevé més si tenim present que és una mitja mentida. Les dones participen, tot i així, en la vida política activa i de masses. Amb tot la socialdemocràcia no lluita amb l’argument de la «injustícia». La diferència fonamental entre nosaltres i el socialisme utòpic i sentimental anterior consisteix en això, que no depenem de la justícia de les classes dominants, sinó únicament i per damunt de tot de la força revolucionària de les masses obreres i en el decurs del desenvolupament social que prepara el terreny d’aquest poder. Així la injustícia no es per si mateixa cap argument per enderrocar institucions reaccionàries. Quan, però, hi ha un sentiment d’injustícia en amplis sectors de la societat—diu Friedrich Engels, el co-fundadors del socialisme científic—és un signe segur que els fonaments econòmics de la societat s’han mogut considerablement de lloc, que les condicions actuals contradiuen l’avenç del desenvolupament. El poderós moviment actual de milions de dones proletàries, que senten la manca de drets polítics com una injustícia indignant, és un signe infal·lible que els fonaments socials de l’ordre estatal existent es podreix i que els seus dies són comptats.

Un dels primers grans apòstols de l’ideal socialista, el francès Charles Fourier, escrigué fa cent anys els memorables mots: en tota societat és el grau d’emancipació (llibertat) femenina la mesura natural de l’emancipació general. Això val completament per la societat actual. La lluita actual de masses per la igualtat de drets polítics de la dona és tan sols una expressió i una part de la lluita general d’alliberament del proletariat, i per tant en ella rau la seua força i el seu futur. El sufragi universal, igual, directe, de les dones—gràcies al proletariat femení—farà avançar i enfortirà immensament la lluita de la classe proletària. És per això que la societat burgesa abomina i tremola davant el sufragi femení, i és per això que el volem i l’aconseguirem. També amb la lluita pel sufragi femení precipitarem l’hora on la societat actual caurà a trossos sota les martellades del proletariat revolucionari.

Article de Loris Campetti, periodista italià. 

Quant es fot la classe obrera (I)  

A la fàbrica Sevel de Val di Sagno un de cada dos obrers consumeix substàncies estupefaents. El mateix succeeix en llocs en els quals l’edat mitjana és molt baixa. S’esnifa per a aguantar “una merda de treball, una merda de vida”, perquè tothom ho fa, perquè la fàbrica ja no és una comunitat. Tripijocs, robatoris, registres de la policia. La pols blanca canvia la relació amb el treball i el sindicat. En la cadena de muntatge s’han donat casos de noies que es prostituïen per a pagar-se la dosi. Ara són menys. Només ho fan quan s’acaba el sou.
“El proletariat no només és una classe que sofreix…, la vergonyosa situació econòmica en la qual es troba l’ empeny irresistiblement cap a davant i l’incita a lluitar per la seva emancipació definitiva”. Ho escrivia Friedrich Engels en 1840 en la seva magistral La situació de la classe obrera a Anglaterra. La idea d’Engels i Marx és tan senzilla com extraordinària; una idea que ha mobilitzat a milions i milions d’homes i dones de tot el món al llarg dels dos últims segles. Una idea que va canviar el món, emancipant a grans masses d’una condició de misèria i subordinació a través de la lluita de classe, “el motor de la història”. En quin moment es troba la història, 170 anys després de la investigació d’Engels? Aquesta pregunta ens va sorgir de manera espontània a l’acabar la nostra investigació sobre consum i difusió de drogues en les fàbriques italianes, i vam anar a revisar els textos clàssics, les memòries de les treballadores tèxtils de Manchester, poc més que nenes, obligades a enverinar-se amb “xerès, oporto i cafè” per a suportar un ritme de treball inhumà durant 15-16 hores al dia. El 2008 hi ha realitats industrials importants en les quals ni més ni menys que el 50% dels treballadors consumeix coca, i en menor proporció, heroïna o qualsevol substància que faci més tolerable una “merda de vida”, o millor, que permeti somiar-hi amb una fugida improbable. Una merda no només de treball sinó de relacions en pobles freturosos de vida social, que concedeixen ben poc a les esperances de futur i de canvi, segons ens conten els treballadors. Es consumeix per a treballar, per a posar-se cec, per a fer l’amor. Es consumeix en la cadena de muntatge, en la discoteca amb els amics, en el llit per a millorar les prestacions sexuals; després arriba la dependència i amb ella el tràfic per a pagar-se les dosis. Obrers i obreres, caps i capatassos, temptats en la fàbrica per altres obrers: una ratlla en els lavabos de la fàbrica per provar, l’exaltació i el cor bategant a mil, l’adrenalina que, al principi, fa fins i tot augmentar la producció, i al final, l’hàbit. Es treballa de nit per a guanyar tres-cents euros més: 1.400 en lloc de 1.100 euros, que et vénen estupendament per a afrontar l’abstinència i la crisi de la quarta setmana. De nit hi ha menys controls, “marques puntes de producció i els caps no et toquen les pilotes”. Alguna noia arriba fins i tot a prostituir-se per a pagar-se la dosi; per sort, són casos esporàdics.
 Del taller a la plaça del poble.
La droga arriba des de la fàbrica als pobles d’origen dels treballadors: una espiral perversa de la qual, pocs se n’ocupen: els assistents socials, els Ser.T. [Serveis de Toxicodependències, N.d.T.], algun òrgan institucional i poca cosa més. Les empreses amaguen mentre poden el fenomen per a salvar la seva imatge; si surt a la llum un cas, posem arran de l’enèsim registre dels carabinieri, opten per la repressió mitjançant l’acomiadament o les “dimissions espontànies”, de vegades ajuden a la recuperació dels toxicòmans. Igualment, els sindicats obliden quelcom, cosa que els delegats no es poden permetre ja que el seu compromís corre el perill de canviar de naturalesa, degut al fet que el treball d’ajuda als nois que han caigut en l’espiral resulta molt absorbent. Uns nois (hi ha membres del “sindicat” i fins i tot delegats) que no viuen el treball com emancipació, com a vehicle per a construir-se un futur, sinó com pura font d’ingressos per a seguir esnifantpunxar-se. Comencem el nostre viatge a Sevel di Atessa, Val di Sagno, a la regió dels Abruzos. Posarem noms inventats a molts entrevistats, nois i noies que consumeixen substàncies estupefaents, delegats sindicals que demanen l’anonimat, membres de les forces de “l’ordre” ocupats en operacions contra la droga. En nombre d’empleats, la Sevel és la principal fàbrica italiana de la FIAT després de la de Mirafiori (Torí). En ella es construeixen les furgonetes Ducato per a la multinacional turinesa i per a la francesa PSA (Peugeot i Citroen), un producte que no està patint la crisi internacional de l’automòbil. Des de la seva creació, el 1980, la Sevel ha anat augmentant la seva capacitat productiva. Avui dóna treball a 6.500 persones en tres torns –matí, tarda i nit- als quals cal afegir uns 2.000 obrers d’empreses externes que operen als voltants de l’establiment i milers de contractes del grup FIAT. Tan sol en Val di Sagno hi ha 10.000 famílies que viuen de la Sevel: entre 10 i 15 milions d’euros al mes que representen la font de renda principal de la vall. No cal dir que al pes econòmic de l’empresa se li suma el polític. Una situació anàloga en molts sentits a la que es va determinar en la regió Basilicata amb l’arribada de la FIAT-SATA. L’empresa contracta de manera massiva –ens explica el nostre guia, el delegat del sindicat FIOM Antonnio Digues Tonno- grans remeses de nois i noies de divuit anys seleccionats a la babalà. Al veure que no són suficients per a satisfer la demanda de la FIAT, cada vegada són més nombrosos els contractes efectuats per tota la zona de Chieti, Pesqués, Molise, Apulia i Campania. Edat mitja baixíssima, alt grau de treballadors que ho deixen, doncs “es treballa dur aquí”: “Els joves viuen amb desafecció la relació amb la fàbrica i el sindicat. Què dir de la política. Pensen en el futbol, la pizza, la discoteca. I en la cocaïna. Hi ha qui fa de tot perquè no li prorroguin el contracte després del període de prova, de manera que els pugui dir als seus pares: “ho he intentat, però no és culpa meva si no m’han agafat”. Tal vegada per aquesta actitud, tal vegada per una difusió sense control de la droga, el cas és que ara la Sevel està contractant a persones una mica més grans, entre els 25 i els 28 anys”.  Tant els delegats com un oficial de l’antidroga que coneix bé la fàbrica a causa dels registres nocturns -gairebé sempre fructuosos- a la recerca de substàncies, sostenen que un de cada dos empleats està involucrat amb major o menor assiduïtat i dependència en el rotllo de la cocaïna. Fins fa poc temps es trobaven dosis enormes de drogues en les taquilles dels obrers. Ens conten que es confiscaven moltes dosis de coca, heroïna i maons de fins a un quilo d’haixix. Havent-ne enxampat a tants, ara tots són més prudents. coca o injectant-se heroïna, o bé fumant-la “com fa un grup de ties del meu torn”, diu Artur, que duu anys intentant desintoxicar-se i torna a recaure, a pesar de la seva cita quotidiana en el Servei de Toxicodependències de Pesqués. Artur, del sindicat (està afiliat al sindicat d’esquerra FIOM), només s’espera “una ajuda per a defensar-me dels caps que em fan xantatge, em persegueixen, em donen dies i dies de suspensió per a guardar-los en el calaix i treure’ls cada vegada que intento aixecar cap”. Artur alterna el treball a la fàbrica, les baixes per malaltia i moltes altres coses per a continuar endavant. Va deixar la universitat després d’un gran trauma, el terratrèmol en el seu poble, Sant Giuliano de Apulia, i va començar a…
El silenci és or
La relació entre forces de “l’ordre” i “seguretat” de les empreses no és sempre ideal, i així ocorre que als controls dintre de les fàbriques s’afegeixen els de fora, a tir fet. Com als drogoaddictes i als camells se’ls pot fer xantatge fàcilment, són ells mateixos els qui acaben xivant-se a la Policia i els carabinieri. I a l’empresa, que, de vegades, fa servir els xivatassos per a posar en evidència als xivatos delatant-los davant els seus companys de treball. Hi ha hagut detencions, però tot passa sense deixar rastre, i la premsa, fins i tot la local, calla. La fiscalia es mou amb peus de plom; en ocasions ni tan sols protegeix el treball dels magistrats que autoritzen escoltes telefòniques amb l’objecte de tenir sota control el fenomen. “En la fàbrica –diu Antonnio- regna el caos. L’empresa, després d’haver treballat amb tenacitat per a neutralitzar al sindicat, ara es queixa de la falta d’interlocutors, en el sentit que ja no som un interlocutor seriós en tant que no tenim un coneixement profund de la fàbrica, els obrers i els seus problemes”. Aquests joves, obreres i obrers, són completament diferents de la classe obrera que coneixem i de la que parlem. Els vells, els que duen vint anys o més treballant per la Sevel, estan furiosos amb les noves generacions de treballadors: “ S’ho estan buscant, no volen fer res, et criden només perquè els donin llocs millors. Són individualistes i no ens respecten, la droga els ha buidat per dintre. En lloc del treball –diuen- només pensen en la cocaïna”. En una cosa sí que semblen estar units joves i vells: voten en la seva majoria a la dreta, a Fini o a Berlusconi, o no voten, inclosos molts dels que van apostar pel govern Prodi i es van desil·lusionar. Hi ha fins i tot afiliats als sindicats, inclòs alguns delegats que poden votar a la dreta: “Amb el carnet defensen el seu salari de l’empresari, amb el vot a la dreta el defensen de l’Estat, que els tortura amb els impostos”. “La fàbrica s’ha convertit en un supermercat, es ven de tot: pots comprar-te un motor Alfa, un remolc de cotxe, un estèreo, tot tipus de droga procedent sobretot de Nàpols a través dels camioners que porten a la fàbrica components i material necessari per a la producció de les furgonetes. El material acaba en mans dels camells interns, i de mà en mà, arriba a totes les seccions, després surt de la fàbrica i arriba als pobles, on tots consumeixen drogues toves i molts, per ventura un 80%, es posa de coca, dels 14 als 40 anys”. Ens explica un que treballa en la repressió externa, i ens ho confirmen els joves amb els quals parlem, a més del secretari del sindicat FIOM dels Abruzos, Marco di Rocco: “Una plaga social”.  Però el procés de transformació cultural afecta abans de res a la fàbrica: la gent es fica en la línia de muntatge, esnifa en els descansos al costat de les taquilles, i en el váter la gent es punxa. Algunes vegades, ens diu un oficial, “hem enxampat a nois col·locats que feien l’amor dintre de les furgonetes que estaven construint”. Els robatoris en les taquilles no es conten, “aconsegueixen deixar buides moltes actuant en equips organitzats”, ens diu un altre delegat. Desapareixen també els sifons en els banys, els miralls. “Tot per quatre duros, per un quartet”. El quartet és una dosi d’un quart de gram de coca; per vint euros te la duus a casa o a la cadena de muntatge. El seu preu, des de Nàpols fins a Atessa, es pot triplicar.
Xantatges i amenaces.
Per què ho fan?. “Perquè són iguals que els nois de la seva edat que estudien i malviuen al poble. Hi ha qui –ens diu qui s’ocupa de droga en el territori de Lanciano- al començament fa servir la coca per a aguantar un treball molt dur, però no és aquest el motiu principal. Ho fan sobretot de nit perquè la vigilància és menor. I si qui passa la droga és xantatgista, els vigilants interns no tenen instruments per a intervenir: els amenacen”. Giulietta i Romeo són dos obrers en tractament des de fa uns anys al Ser.T.. Són heroïnòmans, i ara viuen amb la seva dosi diària de metadona. Juren que estan nets. Giulietta ha heretat una hepatitis C de l’època en la qual es punxava, la van moure de la línia a un lloc una mica més humà només després de quatre desmais. Ara treballa en la secció de pintura, que no és la ideal per a qui té el fetge en males condicions. El nostre delegat FIOM es compromet davant de nosaltres a ajudar-la perquè la traslladin a un lloc compatible amb el seu estat de salut. Això és el que fan als delegats, a qui demanen què “els tirin un cable” davant els caps per a aconseguir torns o llocs millors. “Em vénen a casa –diu Antonnio- pares de nois que han caigut en l’espiral. Em demanen ajuda”. Molts són joves amb contractes atípics. Se suporta el torn de nit pel fet de ser precari o xantatgeable, o s’escull per a guanyar 300 euros més, o perquè “un es pot drogar sense que li toquin molt les pilotes”. Les “ratapinyades” solen viure la nit com “un regal”, i treballen a sac per a defensar-ho. El Servei de Toxicodependències de Lanciano té 220 usuaris: la meitat són obrers de la Sevel. “No es punxen per a aguantar el cansament. Molts arriben a la fàbrica ja enganxats a la coca o l’heroïna. Al començament et pot donar una mica més de marxa, si la controles t’ajuda, però si et passes de la ratlla, ja no aconsegueixes treballar. El cos suporta millor l’heroïna –sosté Romeo- que dóna dependència només psicològica. Amb l’heroïna, passant després a la metadona, aconsegueixes muntar-te una nova vida. Amb la coca és pitjor: 30 euros al dia per a la dosi és l’única cosa que busques. S’escolta per aquí que en muntatge va haver certs casos de noies que es prostituïen per a treure una mica de pasta”. Això és tabú, i fins i tot qui està disposat a explicar-ho com aquell que no sap rés, com si no sapigues de que va la pregunta. Això se sap, “però no es diu, són sol remors que corren”. Que corren de pressa. Repeteixes la pregunta i llavors la resposta és obligada: “Abans passava, ara menys, només a la fi de mes, quan el sou s’acaba”. Oblit o decència? Tal vegada ambdós. Giulietta diu que se sent agraïda a un cap que la va ajudar quan havia caigut molt baix i pesava 38 quilos: “vaig arribar a consumir 80 euros diaris en heroïna; llavors no et queda més remei que punxar-te i passar de com aconsegueixes els diners ”, si de prostitució no vols ni sentir-ne parlar. Què és el treball per a aquests nois? Per a Romeo “és el principal, li dóna un sentit a la meva vida, una identitat”; en canvi, per a Giulietta, “no és possible identificar-se amb aquest treball. Si pogués, em marxaria demà, però no a altra fàbrica; al cap i a la fi la Sevel és el millor lloc de treball de la zona. Voldria dedicar-me a altra cosa en la vida”. I el sindicat? “Tinc bones relacions, el sindicat és important, però –admet Romeo- rares vegades participo en les vagues”. I Giulietta: “Jo no hi tinc contacte, els meus delegats són carn i ungla amb els amos. Només la FIOM se salva. Però em sumo a les vagues, almenys a les de vuit hores, així m’estalvio la molèstia d’anar a la fàbrica”. Per quina raó us punxeu? “Intenta viure en aquests pobles. Prova. Veuràs com ho entens i fins i tot tu mateix ho acabes fent”. A Giulietta no li cap el menor dubte. Ara pot tirar endavant decentment amb el seu company. “Ara estem nets. Però no de la metadona, que et persegueix per a la resta de la teva vida”. Romeo no ha renunciat a la idea de lliurar-se també de la metadona: “Una vegada vaig provar, potser torni a intentar-ho”.  Són dos pacients model. Duen cinc anys sense punxar-se  i aconsegueixen passar les vacances fora, si bé abans passen pel servei de Toxicodependències, agafen les dosis diàries i després se’n van a la recerca d’una vida normal. Parlis amb qui parlis t’explica el mateix: amb la cocaïna no hi ha problema, “pots deixar-ho quan vulguis”. El fet és que no ho fan. Pocs admeten ser toxicòmans. Ens ho expliquen a nosaltres o ho fan a ells mateixos?.
La crisi de la comunitat.
La impressió que es treu d’aquest primer viatge és que la “diferència” obrera ha acabat. Els joves del metall són iguals als de fora perquè la fàbrica ja no és una comunitat, un lloc identitari, d’agregació. Es comparteix la mateixa condició de treball, però és molt més fàcil ajuntar-se per a esnifar que per a lluitar contra els patrons. La fàbrica s’ha tornat un lloc de passada per als joves. Un lloc de consum, de tripijoc. (1/Continua).

 Una mica de coca i el torn s’acaba volant. (II)

A la Melfi, la joia de les instal·lacions de la FIAT, la gent es fot de tot per a suportar els ritmes del TMC2. Però la cocaïna també marca els temps de la vida i permet un comerç que per a molts consumidors es converteix en un negoci rodó. Abans hi havia un “prat verd”, camps de blat sense fi en l’extraordinària plana de Sant Nicola. El blat va cedir el seu lloc a l’establiment FIAT-SATA de Melfi i el pujol que grimpa cap al poble mostra la ferida d’una carretera construïda com pas elevat. A l’inaugurar-se la fàbrica el 1994, esperances d’emancipació i retòrica postdemocristiana es van barrejar en una narració inèdita en aquesta terra de la Lucania: arribava el capitalisme seriós, es podia sortir d’una pobresa camperola dominada durant dècades pel paternalisme del democristià Emilio Colombo. Arribava la indústria, arribava el progrés. El vell padrí aplaudia el traspàs als nous padrins: “Romito, saludi de la nostra part a Agnello” [joc de paraules amb els cognoms de Romiti i Agnelli, els llavors conseller delegat i propietari de la FIAT respectivament, N.d.T.], es veia escrit en un cartell filmat per cent càmeres. A la FIAT se li concedia tot, des de la derogació de la prohibició del treball nocturn de les dones fins a una forma renovada de cel·les salarials que condemnaven als futurs obrers a guanyar menys dels seus companys de la fàbrica de Mirafiori (Torí) i a treballar més. A les instal·lacions de Sant Nicola les van anomenar “Prat verd”, doncs naixien del no-res (se sap que el blat no és res), de l’oblit de la indústria i el conflicte laboral. Van haver de passar 10 anys justos perquè els obrers de Melfi explotessin decretant la fi de la pau social: durant 21 dies van bloquejar els reixats d’entrada, van aguantar les càrregues de la policia i van trencar un aïllament que molts, des de la política, els mitjans de comunicació i fins i tot des dels sindicats, havien tractat de maquinar en va al voltant dels nous bandits “de la granota blava”. Van guanyar amb el recolzament gairebé solitari del sindicat FIOM, van arribar a la seva majoria d’edat conquistant drets que uns altres, en altres èpoques, havien conquistat i que ara, tots alhora, corrien el perill de perdre de nou.  Gairebé 15 anys després del seu naixement, Melfi és una de les fàbriques punteres de la FIAT. 5.300 empleats directes, 10.000 considerant tot el grup. Els obrers arriben a Sant Nicola tots els matins, tardes i nits des de tots els pobles de la regió de la Basilicata, des del nord d’Apulia i alguns des de Campania. Hores i hores d’autobús o de cotxe, centenars d’accidents de tràfic amb molts morts i ferits que s’han anat acumulant al llarg de 15 anys d’anar i venir. També aquí, com a Sevel in Val di Sagno, treballa una classe obrera molt jove que sovint no aconsegueix aguantar els ritmes obsessius de la fàbrica model: prova d’això és el canvi freqüent de personal. També aquí, com a Sevel, la cocaïna campa pels seus furs. Mentre deixem enrere la plana i el poble viatjant cap a Potenza, un delegat sindical de la FIOM, anònim, ens explica la “normalitat” del consum i el tràfic en les línies de muntatge (perdó, les UTE, l’acrònim d’Unitats Productives Elementals, que van als ritmes de la famosa mètrica TMC2, causant d’estrés, hèrnies, síndrome del túnel carpià, tendinitis, etc.). “La cocaïna corre per la fàbrica des del començament, però va ser fa poc quan va cobrar dimensions de massa. Un carretillista que treballa en la meva cadena ven una quantitat de dosi increïble als altres obrers, als caps, als vigilants, que li foten al tema com bojos, a les dones. El tràfic és quotidià igual que el consum, però els divendres i abans de les vacances el volum de negoci puja com l’escuma perquè es compren les dosis pel dissabte a la nit en la discoteca o en les vacances. El meu amic carretillista abans de Nadal va guanyar 15.000 euros, i en poc temps es va comprar una casa”. La gent es droga també dintre de la fàbrica? “Els obrers –respon- se’n foten durant els descansos, els reconeixes perquè reprenen el treball excitats, ensumant els mocs; és una mena de tic, i durant mitja hora produeixen com bojos, després es relaxen. Al principi són consumidors ocasionals, però quan agafen el vici es transformen en petits camells per tal de pagar-se les dosis. Els porros s’els fumen directament en la UTE: si oloressis quina aroma…”.
Droga de suport.
Els preus de la cocaïna ronden els 70-100 euros per gram, 20-25 euros pel clàssic quartet. La coca arriba sobretot de Foggia i la porten els típics camioners que aprovisionen  la fàbrica de peces, components, somnis de glòria o de fugida, com es digui. “Hi ha algun que se’n fot –segueix explicant el nostre amic delegat- i sovint rep ajuda de l’empresa per a acudir durant algun període a comunitats de suport per tal d’intentar desenganxar-se”. Per què es droguen? “Treballant anys i anys en aquesta fàbrica acabes desculat. El ritme és estressant, els viatges diaris per a venir i marxar del treball et rematen, i la vida en els pobles és banal, avorrida. Hi ha qui se’n fot  per a aguantar l’estrès, però moltes vegades els motius són altres: per a estar bé amb els amics, per a estar bé amb la dona o el marit. Molts es duen la coca a casa i fan esnifarVol dir que sense un no s’ho passa bé? I que un no es pot divertir a la discoteca o al llit sense recórrer a la cocaïna? El delegat s’encongeix d’espatlles i segueix endavant. Insisteix en el vincle amb el sexe: “Quan es fiquen en la fàbrica, no hi ha qui els pari. Aquí es diu “donar pel cul a la formiga” quan t’agafa un prompte i et sents un Rambo, i sol passar que el teu company de treball, mig de broma mig de debò, et ve i et toca el cul, al no tenir una dona a l’abast de la mà”. Entre els consumidors hi ha gent apuntada al sindicat? “N’hi ha, n’hi han. Fins i tot delegats. A un del sindicat UGL li van donar una pallissa per retardar-se a pagar al camell”. Els delegats del sindicat FIOM? “Algun porro: això tots. Sí, algun pren també coca. La major part dels consumidors –canvia de terç- està casat i amb fills”. Quin percentatge hi ha de cocaïnòmans? “Hi ha qui diu que el 40%, però hi ha qui corregeix la xifra a l’alça: un de cada dos”. Estrès, avorriment, sexe, desig de distingir-se encara que després acabi un sent exactament igual que la resta dels seus col·legues. “De nit hi ha menys control, però s’esnifa en tots els torns. En aquesta fàbrica es pot comprar costo, coca, heroïna, però també tangues, samarretes, electrodomèstics. Tot el món ho sap, però ningú ho diu. Per por, per conveniència, per a viure sense embolics”. En realitat sí que hi ha qui parla: les enganxades de l’antidroga fora de la fàbrica, en els aparcaments de l’establiment solen acabar amb detinguts, de manera que xivatassos no en falten. A qui l’enxampen in fraganti l’empresa l’empeny a dimitir, o bé li baixen la categoria i l`aparten a altra unitat, “acaba de succeir-li a un que treballava a muntatge”.  Des de la lluita victoriosa dels 21 dies, Michele és assessor de Rifondazione Comunista per a assumptes socials de la província de Potenza, desplaçat de la FIAT de Melfi, on treballa d’obrer: “He assistit personalment –ens conta- a la detenció de dos treballadors en l’autobús que ens duia de tornada al poble després del torn de nit: van pujar tres, un de civil per la porta davantera i dos d’uniforme per la del darrere per a bloquejar les sortides i van anar a tir fet a posar-los les esposes directament a dos obrers. Per sort aquesta vegada no duien res i els van deixar anar”. Però en alguns casos, es procedeix a l’acomiadament per diferents motius: “Dos nois –ens explica l’advocada Lina Grosso que està seguint els processos laborals per al sindicat FIOM- van ser acomiadats per absència injustificada, però se sap que es tractava de dos toxicòmans. Nosaltres comencem els tràmits però en aquests casos la FIAT sempre opta per posar-los preu, per oferir diners a qui necessita diners com l’aire, amb la condició de no arribar a una sentència. Per a nosaltres és difícil convèncer a aquests nois que no acceptin l’oferta, i és que no tenim la certesa de guanyar el judici”.  Aquest és un dels molts problemes a Melfi, on els procediments d’urgència duren mesos i mesos i les sentències, de produir-se, rares vegades són a favor del sindicat. “En canvi hi ha un altre cas d’un treballador, que patia d’alcoholisme, al qual l’empresa col·locava sistemàticament en llocs insostenibles per a ell. Una vegada va demanar que el deixessin sortir per a anar a l’hospital perquè es trobava malament. L’hi van impedir diverses vegades fins que va aconseguir escapar donant origen a moments de forta tensió. Va fugir ebri amb cotxe després d’un altercat amb dos caps i va tenir un accident. L’empresa el va acomiadar i nosaltres els duem a judici. Vam perdre en primera instància i apel·lem, doncs en un informe mèdic que presentem s’estableix que no estava en ple ús de les seves facultats mentals. Després, un segon peritatge va confirmar el primer, i la FIAT va proposar la transacció, és a dir, la indemnització per a no arribar a sentència. El nostre client no va acceptar i ara estem a l’espera de la sentència del jutge”. Per fi, a començament d’aquesta setmana ha succeït una cosa que ens ha retornat l’esperança a l’oficina legal de la FIOM: el jutge de Melfi ha acceptat el recurs contra l’acomiadament d’un obrer de la SATA, Michela Passannante, “per motiu improcedent”, després de l’obertura d’una investigació judicial en la qual se li investigava per presumpta pertinença a l’àrea terrorista. Ara la FIAT haurà de tornar a obrir-li les portes de la fàbrica i pagar-li els salaris endarrerits.  també a les seves dones per a cardar millor”.
Una emergència en expansió. 
El govern de la Regió Basilicata s’ocupa de la FIAT de Melfi des del dia de la seva obertura i ho fa amb cert grau d’autonomia respecte al poder excessiu que té en el territori la multinacional turinesa. Ha engegat investigacions (“tant de bo la Fiscalia fora igual d’activa”, ens diuen els advocats que defensen als obrers) sobre el canvi de vida en els pobles en els quals viuen els empleats de la SATA i el seu grup, sobre els accidents de tràfic relacionats amb els desplaçaments a la fàbrica, sobre mobbing.  La Regió s’ha ocupat també de toxicomania a la fàbrica. Concretament hi ha una investigació efectuada per l’equip de la Cooperativa Marcella sobre la percepció de les drogues pels treballadors de l’àrea industrial de Melfi: “Tots estan d’acord a afirmar que l’ús de substàncies és greument nociu per a la salut”, si bé consideren que algunes, com les drogues lleugeres poden augmentar la capacitat laboral i que juntament amb les sintètiques milloren la resistència al cansament, a diferència de l’alcohol i els psicofármacs. Molts pensen que les drogues dures i sintètiques impliquen perills per als consumidors i els seus companys de treball. Estan al corrent del consum creixent de drogues a la fàbrica, o per coneixement directe, o pel tràfic evident, les xeringues abandonades, els robatoris, l’excés de baixes per malaltia, i per algun episodi de violència. Només el 21% dels entrevistats exclou que en la seva empresa es consumeixin substàncies estupefaents. Un de cada dos entrevistats assenyala una dada alarmant que convida a reflexionar: qui pren, sofreix més accidents. L’altre 50% sosté que qui es droga és “una persona normal”. L’altra dada que no ha de sorprendre és que el consumidor “no es considera toxicòman” (44,9%). Finalment, per al 77,3% de la mostra “les empreses haurien de tenir un programa de lluita contra la droga”. Fa alguns mesos en el tercer establiment meridional de la FIAT en importància, el de Cassino, es va rodar un vídeo en el qual sortia un obrer entrevistat d’esquena que explicava com era el consum de droga durant el torn de nit. Deia moltes veritats, assenyalava massa certeses, massa correctes políticament: la gent pren cocaïna només per a resistir un treball d’una altra manera insuportable. Així és, però no només. Parlarem d’això en els pròxims capítols.  Fins ara només hem investigat en grans fàbriques del metall, FIAT per a més detall, doncs resulta més fàcil aconseguir contactes i perquè el percentatge de gent jove és altíssim. Però no s’ha de creure que es tracta d’un fenomen que es limiti a aquest àmbit. En tots els sectors de la indústria i dels serveis el consum de la cocaïna és dramàticament alt i creixent. Ho és en els treballs durs com la construcció, en els treballs repetitius, en els que tenen relació amb el públic. Ho és sobretot entre els joves i els precaris. Hi ha qui pensa que hi ha una relació entre la difusió de les drogues i la reducció dels conflictes laborals. Hipòtesis, naturalment, per comprovar.

Obrers en la cadena: entre el cansament i la coca. (III)

 Creix la difusió de les drogues, de Taranto a Maranello. Assumpte sepultat en l’oblit. Les empreses oscil·len entre el silenci i la repressió. El sindicat, en dificultats. Perilla la seguretat en el treball: es devalua el salari, es devalua la vida. 
Seguim amb els treballadors del metall, seguim parlant de drogues. “Has decidit ficar-nos en el tema?”, em pregunta en to de broma però també preocupat un delegat del sindicat FIOM. La veritat és que cal rendir-se davant el valor d’aquesta categoria i el seu sindicat més representatiu: no és fàcil treure a la llum problemes com aquests, que obliguen a posar en discussió tot: la relació amb les noves generacions de treballadors i la d’aquestes amb el treball, el conflicte, el sindicat, el propi paper dels delegats sindicals, les RSU.  No tots estan disposats a obrir aquest llibre dolorós que parla del sofriment dels joves, tant en el treball com en la vida, parla de viure al dia, sense inversions en l’avenir. Parla de sol·lituds obreres, d’aquesta classe que, alliberant-se, havia d’alliberar a la humanitat. No obstant això, “la classe” poques vegades ha semblat estar tan encadenada com avui, primer de tot a la línia de muntatge. I després a una nova pobresa, amb sous que segueixen perdent valor i amb un treball que ja no compta amb reconeixement social. I a més, presonera d’una cultura televisiva dominant, en la qual l’emancipació individual i col·lectiva es substitueix per l’emulació dels comportaments i consums de qui “s’ho ha muntat i ho ha aconseguit”, el guanyador, el patró. I el conflicte, que “naturalment” hauria de dirigir-se contra qui t’explota, l’ acaben pagant els subjectes socialment més febles.
 La cessió d’ una cinquena part del salari. 
Ocupar-se de drogues en el treball ajuda a descobrir millor la materialitat de la condició obrera. De qui s’ha fos ja el 70% de la seva pensió per a afrontar la compra d’una casa, de qui ha cedit una cinquena part del seu salari per a activar un crèdit, tal vegada per a comprar-se un automòbil nou o una televisió de plasma, comenta un vell obrer de Bergamo. I així successivament, de cinquena part en cinquena part fins que no et queda res del salari. A poc a poc la gent ha acabat en mans dels moderns usurers, financeres i  bancs, a qui cal donar-los el 13% en interessos pels préstecs. Això sempre que tinguis un contracte a temps determinat; si ets precari ni tan sols pots tenir el luxe que et xuclin el salari. Heus aquí la nova classe obrera en carn i os.  Al concloure les sessions de la conferència nacional d’organització del sindicat FIOM a Cervia, el secretari general Gianni Rinaldini retrata un país inquietant marcat pels efectes d’una globalització salvatge que empeny als obrers a competir entre ells. La crisi del treball, amplificada per la seva fractura en trossos, provoca l’enrunament d’un model de representació sindical i social malferit. En aquest context actua l’embranzida de les empreses per la progressiva desaparició dels contractes col·lectius, per tal de substituir-los per les relacions ad personam La difusió creixent i massiva de les substàncies estupefaents en les fàbriques, en la construcció, en les drassanes, en els serveis s’emmarca en la individualització de la relació amb el treball i amb la patronal. “Què més ha de passar? Si el problema presenta aquesta grandària –va dir Rinaldini en referència a aquesta investigació de Il Manifesto- hem d’obrir un debat amb els delegats”.  També aquesta és una decisió valenta, doncs la ruptura del silenci desencadena reaccions perilloses per part de les empreses, les quals, o no saben el que succeeix en les seves fàbriques, o el que és més versemblant, fingeixen ignorar-ho. Quan la veritat s’imposa, el pas de l’oblit a la repressió els surt natural als directius de l’empresa, una reacció congènita. Es pretén llavors dels delegats la delació, quan no es passa directament a la violació de la legislació que tutela la vida privada dels treballadors: algunes empreses petites han intentat imposar als empleats o als aspirants anàlisis d’orina per a comprovar el possible consum de substàncies. Es pot entendre el comunicat dels delegats FIOM de la Sevel Val di Sagno, els quals, tot i aferrant-se a una lectura un pel reductiva de la difusió de la cocaïna en el seu centre, admeten l’existència del problema i denuncien que les seves peticions a la direcció de l’empresa perquè afrontessin el problema “amb serietat i transparència, sense criminalitzar a qui està passant per aquesta situació” no s’hagin escoltat tot i la insistència. Un aspecte preocupant, indicat en una investigació encarregada per la Regió Basilicata sobre la qual va informar Il Manifesto divendres passat, té a veure amb el perill que el consum de drogues pugui provocar una caiguda en els nivells de seguretat i, en conseqüència, un augment dels accidents de treball. Em parla sobre això un obrer d’una foneria (entengueu la vaguetat de la referència, més que justificada per la delicadesa de l’assumpte i pel perill que corre qui intenta denunciar-ho): fa algunes setmanes es va produir un accident greu, per sort no mortal, en una màquina. En les butxaques de l’obrer ferit es van trobar algunes paperines de cocaïna”. En una altra fàbrica important, un delegat va sol·licitar una reunió amb el responsable de personal per a denunciar la difusió de la cocaïna, mogut per la preocupació que això comporti un possible augment dels accidents. “L’empresa va fer com si sentís ploure. Una de dues: o no controlen la fàbrica, la qual cosa seria “gravíssim”, o es fan els bojos per tal d’evitar perjudicar la seva imatge”. El consum de drogues (cocaïna especialment) creix a mesura que disminueix l’edat mitjana dels treballadors i a causa de la fragmentació del cicle productiu, acompanyat per la subcontractació de parts de la producció i els serveis i el treball en lloguer, que provoca que convisquin en el mateix lloc de treball empreses i formes contractuals molt diverses. Per als delegats resulta cada vegada més difícil controlar, o fins i tot arribar a comprendre el conjunt, cosa que fa més fràgil la intervenció sindical.  Si els joves de moltes realitats laborals consumeixen coca, el fenomen de l’alcoholisme afecta tradicionalment als treballadors per sobre dels quaranta. Aquest problema està especialment estès del Véneto a Emilia, tal com confirmen alguns delegats.  M’expliquen que a Emilia hi ha casos d’obrers acomiadats per embriaguesa: com el de la ex Landini a Fabbrico, dins la comarca de Reggio, on el consum de cocaïna es limita a alguns casos concentrats en el torn de nit: “Porros a go-go, però material dur, poc”. El problema està bastant contingut i sota control, gràcies a una xarxa eficient de serveis en el territori, producte del model social de la regió Emília-Romanya. Aquí, igual que en altres polígons de la regió, hi ha moltíssims joves del sud d’Itàlia contractats i portats a una àrea geogràfica on la vida és molt cara i una casa de lloguer, si no et costa tot el sou, poc hi falta. Sortir endavant amb mil euros al mes o una mica menys no és fàcil, no permet llaurar-se un futur i la vida es va consumint en la línia de muntatge un dia rere l’altre. En l’antiga fàbrica Landini treballen uns 70 o 80 indis. No n’hi ha prou amb posar menús diferents per a construir una bona convivència entre italians i immigrants extracomunitaris, entre emilianos i meridionals, entre joves i vells.  Fins i tot en el consum de substàncies estupefaents els comportaments són diferents. En una gran foneria com la d’Ilva de Taranto, en la qual treballen, entre contractats directes i indirectes, uns 17.000 obrers – la grandària d’un poble de província- es pot trobar de tot, em diuen, “ és una mena de supermercat en el qual es pot comprar fins i tot cocaïna. S’està convertint en un problema, a la fàbrica resulta perillós fins i tot caminar, per no parlar del treball en l’alt forn. Has d’estar lúcid, atent, si no, et pots fer mal o fer-ne als teus companys. Pensa en l’atenció que ha de mantenir qui treballa en el pont grua i mou un recipient que conté 300 tones de metall líquid”. La persona que ens ho explica està preocupada pels efectes de les drogues consumides en el treball, i ho està sobretot pel perill que suposa tocar aquest assumpte, que pot oferir “una excusa als patrons, sempre disposats a fer servir el fuet: ‘Els accidents? Sempre son per manca d’atenció o descuit dels obrers”. És un parany, doncs les responsabilitats dels morts i ferits en el treball són dels empresaris, dels ritmes insuportables, de la falta d’aplicació de la normativa sobre seguretat, de l’organització del treball”. Dit això -afegeix un altre obrer- “no hem d’ocultar les nostres responsabilitats”. Però la reducció del poder de control de les RSU, sotmeses a l’atac i la marginació per part dels empresaris, el molt que els costa als representants sindicals que se’ls reconegui la seva competència en matèria de seguretat, sovint posada en dubte per la patronal, són obstacles per a construir una manera d’operar menys perillosa. És la història de sempre, “per als patrons només conten la producció i el benefici”. amb els treballadors de forma individual.
Els reconeixes pels canvis d’humor. 
Dels fums i el foc dels alts forns passem a la marca més prestigiosa del made in Italy, la Ferrari de Maranello. El consum de substàncies, que abans es vinculava al daurat món de la Fórmula 1, aquí en la fàbrica “s’intueix, encara que no vegis al teu company ficant-se un àcid o qui sap quina pastilla; també hi ha cocaïna, però menys estesa, almenys en el muntatge. Si puges de nivell, la cosa canvia. L’haixix està difós entre els joves, però es fuma sobretot en els descansos. Als que prenen substàncies els reconeixes per aquest estat d’eufòria que agafen: després del descans te n’adones que el teu company ha canviat d’estat anímic”. Són 2.800 empleats, la majoria treballa en les instal·lacions de Maranello i una petita part en les instal·lacions de la Scaglietti de Mòdena, on es solden els bastidors. A la Ferrari també es construeixen els motors i es pinten els bastidors per a la Maserati. “La secció Carreres, que ocupa a centenars d’empleats, és una altra història. Però a la producció de sèrie, el treball i la seva intensitat, de la fàbrica de Maranello, no es difirencia gaire de la de la Fiat de Mirafiori. El sou base ronda els 1100 euros als quals cal afegir el premi de resultat (un bon contracte integrador) i el plus, si és el cas, per treball nocturn o extraordinari. En algunes àrees com el muntatge on es treballa a tres torns, el 80% és del sud. Aquests nois arriben plens d’entusiasme, abans d’adonar-se’n de com és de dur, el poc que es cobra i com són de cars els lloguers i la vida en general. Ràpidament arriba la desil·lusió, la frustració. En els últims anys l’ús de substàncies ha augmentat en diverses àrees de la producció, sobretot entre les empreses subcontratades i durant el torn de nit. El mercat dels Ferraris va sobre rodes, creix la producció i en un parell d’anys la Ferrari preveu ampliar els tres torns a tota la instal·lació. I augmenta la demanda d’hores extraordinàries. Mentre un de la meva generació es baralla per les vuit hores, veus que els nois fan cua per aconseguir alguna hora extraordinària, fins al punt que els caps es permeten discriminar, tu sí, tu no, segons la dedicació, de manera que les hores de treball te les fan viure com una concessió benèvola i no com una càrrega afegida d’explotació”, diu desesperat un obrer ja gran, que afegeix: “Veig als nois apagats, anul·lada la seva personalitat. Per a ells, el treball només significa diners. Llavors s’entén el per què fan hores extraordinàries o demanen treballar de nit, per a guanyar i poder gastar més. Es difon la droga amb tot el que comporta, tràfic inclòs”. La política dels contractes massius de gent del sud implica inevitablement reduir progressivament la taxa de sindicació, i pot passar que la FIOM, l’organització àmpliament majoritària en la Ferrari resulti derrotada en un referèndum: “Guanya el qui s’ho juga tot en funció dels diners, adéu condició treballadora”. (3 / continua)

 “Sense esperances venç la cocaïna”. (IV) 

El domini de la competitivitat. El psiquiatra Emilio Rebecchi analitza els comportaments a la fàbrica i les causes que fan créixer el consum. Millorar les prestacions és funcional per a la productivitat. La societat és classista: si no ets ric de família, per a pagar-te la dosi, en passes, robes o et prostitueixes.
“Els presos tenen almenys una esperança: la de sortir de la presó perquè s’esgota la pena o intentant la fugida. Sovint fa l’efecte que als joves, als joves obrers, se’ls nega fins i tot l’esperança de fugida. Si a un noi li prens l’esperança de llaurar-se un futur, li has pres un dret fonamental”. El raonament d’Emilio Rebecchi és d’una lògica aclaparadora alhora que desesperant. Psiquiatra, psicoanalista, dedicat als comportaments juvenils i a les dinàmiques socials en els llocs de treball, Rebecchi ha treballat en molts estudis i investigacions. Recorrem a ell per a intentar descodificar les raons amagades de la  difusió de substàncies estupefaents en les fàbriques, oficines, obres, etc. El consum de drogues entre els treballadors no suposa, per descomptat, una novetat, però actualment han canviat els motius, les modalitats de consum, les pròpies substàncies consumides i, sobretot, han canviat les dimensions del fenomen. L’entrevistem al seu estudi de Bolonya.  “M’encantava [el ciclista] Pantani. Em va impressionar com raonava quan encara no havia arribat a ser un gran campió: ‘jo sóc el més fort –deia- però si els altres prenen substàncies, no em quedo enrere. Fora bo que tots deixessin de prendre-les, però com que no és així, em veig obligat a prendre’n també jo”. El raonament és de calaix, però així s’eleva el nivell del conflicte. Conec a un grup de bolonyesos que practica el ciclisme per passió, diguem que fan cicloturisme. Saps que fins i tot ells es droguen? No ho fan per a guanyar, què va, no tenen res que guanyar; ho fan per a competir, per a no fer el ridícul, per a aguantar el ritme de la resta. Per a no donar lloc a comentaris, vol deixar clar que Romano Prodi no formava part d’aquest grup”. La competició i la millora de prestacions són els nusos centrals de la clau interpretativa que ens ofereix Rebecchi. Però anem a pams. “Jo no criminalitzo la química: la química existeix, és útil en mil circumstàncies, però si la uses per a augmentar les teves prestacions sexuals, laborals, fins i tot per a divertir-te, llavors vol dir que hi ha un problema. Entenguem-nos, molts artistes, poetes escriptors han pres drogues per curiositat o per coneixement. El mateix Sigmund Freud. Però estem parlant de l’Edat Mitjana o d’experiències pseudo-cientifiques. Avui els nois es droguen com nosaltres preníem cafè o el pit de la nostre mare. Per a ells, ficar-se una ratlla de coca o una amfetamina és quelcom normal, o fins i tot evident i fàcil d’ entendre. Sense cap motiu sòlid, els joves es converteixen “espontàniament” en consumidors. Hi influeix molt els models culturals (la competició fins a l’exasperació) i intervé també un fet mimètic de voler imitar el que es veu. Igual que els nens volen anar al Burger King o a McDonald’s perquè tots ho fan independentment de la porqueria que et donen per a menjar, anys més tard, amb la mateixa actitud, pot ocórrer que et prenguis cocaïna. Això assenyala la presència d’un buit que se sol intentar satisfer amb la droga. I com la societat és classista, si no ets ric de família, per a pagar-te la dosi, en passes, robes o et prostitueixes”.  Arribem al món del treball. Si bé es comprenen alguns comportaments “desviats” del subproletariat amb les categories interpretatives clàssiques, resulta més difícil fer-se una idea quan es parla de l’obrer de fàbrica. “Criden l’atenció les diferències ètiques. Admetem que a la fàbrica la duresa de les condicions, la fatiga, poden ser la causa que t’empenyi al consum. El cansament en la línia de muntatge, on la durada de les tasques es repeteix sempre igual per sota del minut, provoca efectes negatius en la salut de l’obrer, dolors, lumbàlgies. Partint d’una situació d’aquest tipus, cabria esperar que la substància ideal per a alleugerir la condició de sofriment fora l’heroïna, que és un anestèsic i, per tant, atenua el pes i les conseqüències d’un treball dur. En canvi cada vegada més la droga que corre per les fàbriques és la cocaïna. La cocaïna és un excitant, serveix per a augmentar la producció”. Les paraules de Rebecchi queden confirmades pels testimonis de molts obrers que hem entrevistat: la punta de producció se sol marcar sovint durant el treball nocturn, el tercer torn, que és el de major consum de cocaïna, degut al fet que els controls són més rars.  Pregunto a Rebecchi si d’això es dedueix que la cocaïna és funcional per a la producció i, per tant, és “una droga del sistema”. “En els anys setanta l’ús de substàncies podia tenir alguna connotació antisistema, avui és tota ella interna, i cabria dir funcional per al sistema. I això no val només per als obrers sinó també per als directius, els esportistes”. A la fàbrica hi ha qui sosté que s’arriba a conviure millor amb l’heroïna que amb la cocaïna… “És veritat, amb l’agreujant que la cocaïna actua en les arterioles i pot provocar microinfarts. A la llarga et crema el cervell. Un efecte similar poden provocar-lo les amfetamines, la composició de les quals es desconeix gairebé sempre”. Com es pot intervenir davant aquest fenomen, com es pot ajudar als joves obrers que han acabat en l’espiral del consum, i en molts casos en el tràfic per a poder-se pagar la dosi quotidiana? “El que més complica la intervenció és que no hi ha més motivació social en la decisió de prendre substàncies que la de l’augment de la prestació individual i, per tant, de la producció. Estàs inerme, fins i tot els instruments tradicionals com el psicoanàlisi són inutils. Et pot passar que li preguntis a un pacient jove que faci associacions lliures, després de la qual cosa et preguntes: però què vols que associï aquest pobre home si no té ni una miserable idea al cervell? Dic que et sents desarmat perquè si el consumidor jove, sigui obrer o estudiant, no té cap motivació, quan li dius que ho deixi et respon senzillament ‘per què? A mi m’agrada’ Mira que demà estaràs malament, sofriràs conseqüències greus a la  teva salut, li contestes, però te n’adones que tant se li’n fot. Això vol dir, repeteixo, que en les generacions joves, hi ha un enfonsament, una renúncia a construir-se un futur, una perspectiva de vida”. I la pròpia vida perd valor… “Sense ideals, no únicament polítics o religiosos sinó senzillament civils, un es queda enmig d’una realitat molt dura i molt difícil de suportar. Així s’acaba tornant a la infància, es retrocedeix al període d’oralitat. Vols demostrar que ets més poderós que el qui està al teu costat”.  L’elecció pot ser individual, però un fenomen d’aquestes proporcions adquireix inevitablement un caràcter social. Diu Rebecchi: “El retrocés està unit a la naturalesa de la societat en la qual vivim, i a l’augment de les prestacions individuals; sigui el que sigui el camp, respon al manament de la competitivitat”. Alguns obrers, confirmant el que diu Rebecchi, ens han explicat que un es droga i convenç al seu amant que es fiqui coca abans de tenir relacions sexuals per a millorar les prestacions. “És la lògica masclista clàssica de qui vol demostrar qui la te més grossa, la sexualitat es redueix a l’aspecte penetratiu. Penses que una relació és això i només això el que li importa a la dona. I t’exaltes perquè una ratlla de coca et fa sentir més potent, però no saps, o no t’interessa saber que amb el temps aquesta manera d’actuar et tornarà impotent”. Tornem a la fàbrica. Alguns obrers sostenen que la cocaïna ajuda a la socialització amb altres obrers, a més de millorar les prestacions individuals. “Clar –respon Rebecchi- però és una relació social de culpabilitat; no es tracta, per descomptat, de companyonia. És l’expressió extrema d’una condició de sol·litud. Si abans es drogava a generacions senceres per a manar-les a combatre i morir en la guerra, avui amb la caiguda dels valors, els destrueixes drogant-los per a fer-los produir més en la cadena de muntatge”. Rebecchi conclou el seu raonament tornant al concepte de la falta de motivació e
n l’assumpció de les substàncies “dopants”, de les quals deriva la falta de motivació per a deixar-les: “El general xinès Zhu De tenia una addicció malaltissa per l’opi. Quan va començar la “Llarga Marxa”, abans d’assumir el comandament, va prendre una decisió: tenia un motiu fort per a deixar-ho. L’únic lloc en el qual estava prohibit el consum d’opi era al riu Yangtze. Doncs bé: va muntar en una barca que baixava pel riu, va demanar al seu propietari que no li deixés trepitjar terra durant alguns mesos sota cap motiu. Així, amb un motiu fort, va guanyar les seves dues guerres”. (4 i fi)
Article de Loris Campetti per al periòdic italià d’esquerres Il ManifestoTraducció al català per Josep Arisa (COS – Unió Comarcal del Barcelonès) Àrea de Seguretat i Salut LaboralsÀrea d’Acció Sindical Coordinadora Obrera Sindical – COSSindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans