Democràcia obrera. Antonio Gramsci. 1919

Un problema s’imposa avui damunt tot socialista que sente viu el sentit de la responsabilitat històrica que incumb a la classe treballadora i al partit que de la missió d’aquesta classe representa la consciència crítica i operant. Com dominar les immenses forces socials que la guerra ha desencadenat? Com disciplinar-lo i donar-li una forma política que continga en si la virtut de desenvolupar-se normalment, d’integrar-se contínuament, fins a esdevindre l’ossamenta de l’estat socialista que encarnarà la dictadura del proletariat? Com soldar el present per l’esdevindor, amb la satisfacció de les urgents necessitats del present i amb el treball útil per crear i “anticipar” l’esdevenidor?

Aquest escrit vol ésser un estímul per pensar i per actuar; vol ésser un convit als obrers millor i més conscients perquè reflectesquen i, cadascú en l’esfera de la pròpia competència i de la pròpia actuació, col·laboren a la solució del problema, per fer convergir en aquests termes l’atenció dels companys i de les associacions. Tan sols d’una feina comuna i sòlida d’aclariment, de persuasió i d’educació recíproca neixerà l’acció concreta de construcció.

L’estat socialista existeix ja potencialment en els instituts de vida social característics de la classe treballadora explotada. Vincular entre ells aquests instituts, coordinar-los i subordinar-los a una jerarquia de competències i de poders, centralitzar-los fortament, per bé que amb el respecte de les necessàries autonomies i articulacions, suposa crear ja des d’ara una veritable i pròpia democràcia obrera, en contraposició eficient i activa amb l’estat burgès, preparada ja des d’ara per substituir l’estat burgès en totes les seues funcions essencials de gestió i de domini del patrimoni nacional.

El moviment obrer és avui dirigit pel Partit socialista i per la Confederació del Treball; però l’exercici del poder social del Partit i de la Confederació actua, per a la gran massa treballadora, indirectament, per la força del prestigi i d’entusiasme, per pressió autoritària, per pròpia inèrcia.

L’esfera de prestigi del Partit s’amplia quotidianament, arriba a estrats populars fins ara inexplorats, suscita consens i desig de treball aprofitadament per l’arribada del comunisme en grups i individus fins ara absents de la lluita política. Cal donar una forma política i una disciplina permanent a aquestes energies desordenades i caòtiques, absorbir-les, composar-les i potenciar-les, fer de la classe proletària i semiproletària una societat organitzada que s’eduque, que agafe experiència, que adquiresca una consciència responsable dels deures que incumben a les classes arribades al poder de l’estat.

El Partit socialista i els sindicats professionals no poden absorbir tota la classe treballadora, més que a través d’una feina d’anys i de dècades. Aquests no s’identifiquen immediatament amb l’estat proletari; en les repúbliques comunistes de fet continuen a subsistir independentment de l’estat, com instituts de propulsió (el Partit) o de control i de realització parcial (els sindicats).

El Partit ha de continuar com l’òrgan d’educació comunista, la llar de foc de la fe, el dipositari de la doctrina, el poder suprem que harmonitza i condueix a la meta les forces organitzades i disciplinades de la classe obrera i camperola. De fet per desenvolupar rígidament aquest seu ofici, el Partit no pot tancar les portes a la invasió de nous adherents, no habituats a l’exercici de la responsabilitat i de la disciplina.

Però la vida social de la classe treballadora és rica en instituts, s’articula en múltiples activitats. Cal que aquests instituts i aquestes activitats es desenvolupen de fet, s’organitzen globalment, es vinculen en un sistema vast i àgilment articulat que absorbesca i discipline tota la classe treballadora. El taller amb les seues comissions internes, els cercles socialistes, les comunitats camperoles, són els centres de vida proletària on cal treballar directament. Les comissions internes són òrgans de democràcia obrera que cal alliberar de les limitacions imposades pels emprenedors, i on cal infondre vida nova i energia.

Ara les comissions internes limiten el poder del capitalista en la fàbrica i desenvolupen funcions d’àrbitre i de disciplina. Desenvolupades i enriquides, haurien d’ésser demà els òrgans de poder proletari que substitueix el capitalista en totes les seues funcions útils de direcció i d’administració. Ja des d’ara els obrers haurien de procedir a les eleccions de grans assemblees de delegats, triats entre els companys millor i més conscienciats, sota el mot d’ordre: “Tot el poder de la fàbrica als comitès de fàbrica”, coordinat amb l’altre: “tot el poder de l’estat als consells obrers i camperols”. Un gran camp de propaganda concreta revolucionària s’obriria pels comunistes organitzats en el Partit i en els cercles de districte.

Els cercles, d’acord amb les seccions urbanes, haurien de fer un cens de les forces obreres de la zona, i esdevindre la seu del consell de districte dels delegats de fàbriques, el gangli que lliga i centralitza totes les energies de la regió. Els sistemes electorals podrien variar segons les dimensions de les fàbriques: caldria cercar però de fer elegir un delegat cada 15 obrers dividits per categoria (com es fa a les fàbriques angleses), per arribar, amb eleccions graduals, a un comitè de delegats de fàbrica que comprenga representants de tot el treball (obrers, empleats, tècnics).

En el comitè de districte s’hauria de tendir a incoporar delegats de les altres categories de treballadors que habiten en el districte: cambrers, traginers, tramviaires, ferroviaris, escombriaires, empleats, privats, encarregats, etc. El comitè de districte hauria d’ésser l’emanació de tota la classe treballadora que habita en la regió, emanació i legítima i autosuficient, capaç de fer respectar una disciplina, investida del poder, espontàniament delegat, i d’ordenar la fi immediata i integral de tot el treball en tota el districte. Els comitès de districte s’amplien en comissariats urbans, controlats i disciplinats pel Partit socialista i per les federacions d’oficis.

Aital sistema de democràcia obrera (integrat amb organitzacions equivalents de camperols) donaria una forma i una disciplina a les masses, seria una magnífica escola d’experiència política i administrativa, enquadraria les masses fins al darrer home, per habituar-lo a l’esforç i a la perseverància, per habituar-lo a considerar-se com un exèrcit en campanya que necessita d’una fera cohesió que no vol ésser destruït i reduït a l’esclavatge. Tota fàbrica construiria un o més regiments d’aquest exèrcit, amb els seus caps, amb els seus serveis d’enllaç, amb la seua oficialitat, amb el seu estat major, poders delegats per elecció lliure, no imposats autoritàriament. A través de comicis, fets a l’interior de la fàbrica, amb l’obra incessant de propaganda i de persuasió desenvolupada pels elements més conscients, s’obtindria una transformació radical de la psicologia obrera, es deixaria la massa millor preparada i capaç d’exercir el poder, es difondria una consciència dels deures i dels drets del company i del treballador, concreta i eficient perquè es genera espontàniament de l’experiència viva i històrica.

Ho hem dit ja: aquests curts apunts es proposen tan sols d’estimular el pensament i l’acció. Cada aspecte del problema mereixeria un vast i profund tractament, delucidacions, integracions subsidiàries i coordinades. Però la solució concreta i integral dels problemes de vida socialista sols pot donar-se a amb la pràctica comunista: la discussió en comú, que modifica simpàticament les consciències unificant-les i colmant-les d’entusiasme actiu. Dir la veritat, arribat ensems a la veritat, és realitzar una acció comunista i revolucionària.

La fórmula “dictadura del proletariat” ha de deixar d’ésser tan sols una fórmula, una ocasió per lliurar fraseologia revolucionària. Qui vol el fi, també n’ha de voler els mitjans. La dictadura del proletariat és la instauració d’un nou estat, típicament proletari, on hi conflueixen les experiències institucionals de la classe oprimida, on la vida social de la classe obrera i camperol esdevé un sistema difús i fortament organitzat.

Aquest estat no s’improva: els comunistes bolxevics russos treballen des de fa vuit mesos per difondre i concretar el mot d’ordre: tot el poder als soviets, i els soviets eren coneguts entre els obrers russos des del 1905. Els comunistes han de fer de l’experiència russa un tresor i economitzar temps i treball: l’obra de reconstrucció demanarà un cert temps i un cert treball, que cada dia i cada acte caldria destinar-hi.

Compartir: