Text de l’any 1978, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté.
Malgrat no tractar-se d’un enfocament plenament independentista i per tant, d’acord amb els plantejaments de l’organització, el reproduïm perquè conté prou elements d’interès.

1. Què és una constitució

L’aprovació d’una nova Constitució en un Estat capitalista és un element clau de la culminació d’un canvi en les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la classe dominant, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució és la llei que fonamenta les altres lleis, que es desenvolupa en normatives complementàries, el conjunt de les quals delimita jurídicament la vida política de l’Estat.
En el cas de l’Estat espanyol, la Constitució serà l’expressió jurídica d’aquest nou model d’Estat capitalista, del qual la burgesia ha necessitat dotar-se perquè el franquisme ja no li servia per a mantenir amb garanties la seva dominació.
Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l’equilibri de les forces parlamentàries, sinó que és fonamentalment el resultat d’un nou equilibri de forces entre les classes dominants i les classes dominades i entre les nacions de l’Estat, com a resultat d’una confrontació d’interessos oposats.
El text constitucional respon a les necessitats d’organització de l’aparell de l’Estat que té la classe dominant per fer front a la profunda crisi no solament econòmica sinó global de la societat capitalista i a l’augment previsible de la lluita de masses anticapitalista. En aquest període històric de crisi del model de desenvolupament capitalista, és també l’expressió jurídica de les necessitats d’acumulació del capital.
L’objectiu de la classe dominant en aquesta confrontació és limitar al màxim les llibertats de les classes dominades, deixar el més ampli “marge a l’arbitrarietat del poder, i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat. Cedint solament allò que és imprescindible, per tal de mantenir el poder.
Per a les classes dominades, en canvi, es tracta de garantir les llibertats fonamentals, posar els màxims límits a l’arbitrarietat del poder i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l’adopció de mesures de la formació econòmica i social. En definitiva, debilitar al màxim l’Estat burgès.
Una Constitució pot ser fruit o no d’un pacte polític entre els representants de la classe dominant i les oprimides, però sempre serà una Constitució de classe, perquè en això, com en tot el que fa referència a la vida política, no hi ha neutralitat possible. El que caracteritza la Constitució que se’ns presenta a aprovació no és tant que sigui pactada o no, sinó que ha estat la classe dominant la que ha dirigit i controlat aquest procés de canvi, i ha imposat per tant les condicions fonamentals d’aquest pacte, davant la renúncia per part de l’esquerra a defensar i mantenir una posició de classe en el curs d’aquest procés.
A la vegada, la Constitució acompleix una funció ideològica. Mitjançant els principis jurídics constitucionals formals de la sobirania popular i de la igualtat de tots davant la llei, en un Estat capitalista, la burgesia dominant pretén presentar aquest Estat com a universal, com un Estat de tots. Així, eleva l’Estat a la categoria del que anomena «Estat social i democràtic de dret», i qualifica la seva funció repressiva, com a «garantia de l’ordre constitucional».
El caràcter de classe de l’Estat, en aquestes condicions, es fa menys evident no tan sols per la complexa articulació de la societat en institucions i poders diversos, sinó fonamentalment per la integració de les organitzacions de la classe obrera i altres classes oprimides (partits, sindicats…) en l’aparell de l’Estat. La societat capitalista avançada permet presentar la realitat social com a «interès comú», del qual participen i el qual estan obligats a defensar tots els sectors socials tant burgesos com populars. Aquest suposat «interès comú» és el que a nivell constitucional es concreta en el principi de la, «sobirania popular», i a nivell d’eslògan polític en el que s’anomena «defensa de la democràcia».
La universalitat de l’Estat burgès, però, és una universalitat merament formal no solament perquè deixa intacta una realitat social opressora que buida de contingut el mateix principi de la sobirania popular, sinó perquè aquest mateix Estat és la principal garantia de pervivència d’aquesta realitat social opressora. En la pràctica real s’estableix una profunda contradicció entre aquest principi constitucional de la plena sobirania popular i el principi de garantia de la propietat capitalista, fonament de la dominació burgesa.
En aquestes condicions, la Constitució -convertida en la «Constitució de tots», «ni capitalista ni socialista, sinó neutral»- esdevé un instrument molt eficaç a nivell ideològic per a organitzar el consens de les classes oprimides entorn a la defensa de l’Estat burgès i les anomenades, «institucions democràtiques».
El projecte de Constitució aprovat pel Congrés de Diputats de l’Estat espanyol és presentat ara, pels partits participants del pacte constitucional, precisament com una «Constitució de tots». Alvàrez Miranda, president del Congrés i membre d’UCD, va dir en el discurs de cloenda dels debats constitucionals: «Es una Constitución de todos. Ninguna ideología se ha impuesto a las demás.» I afegí: «Nadie podrá levantarse ilícitamente contra una Constitución que defiende los derechos humanos, entrega la soberanía al pueblo, respeta y acoge a las minorías y asegura las reglas de convivencia de la comunidad dentro del marco del mutuo respeto. Igualmente nadie podrá afirmar que el Estado utilice la violencia como medio de defensa de intereses que no son de todos. El Estado tendrá como misión velar por que se respete esta Constitución, precisamente porque, respetarla es asegurar la convivencia.» [1]
Per tant, segons Álvarez Miranda, representant del partit del govern, un partit que representa directament els interessos de la burgesia i el gran capital, la Constitució recull i defensa els interessos de totes les classes socials, tant els de la dominant com els de les oprimides. En conseqüència, qui atempti contra aquesta Constitució no ho fa contra el poder de la classe burgesa dominant sinó contra tota la societat i, per tant, la violència de l’Estat es legitima en base a la defensa d’uns interessos que són «de tots».
Aquesta mateixa anàlisi, plenament coherent en boca d’un representant de la burgesia, pot sorprendre quan és feta per representants de partits d’esquerra, que es caracteritzen com a partits de classe, que es reclamen del marxisme i el socialisme. Les paraules, però, de dirigents del PCE-PSUC i del PSC-PSOE en parlar d’aquesta Constitució no són tan allunyades de les formulades pels homes d’UCD. Santiago Carrillo; secretari general del PCE, configura, per exemple, l’Estat que sorgeix d’aquesta Constitució no com un Estat de classe sinó com «un Estado en el que todos los españoles, en el que todos los pueblos de España, puedan vivir hermanados y en paz» [2] I Felipe González, secretari general del PSOE, expressà «ese deseo apasionado y sincero de que nuestro pueblo apoye y defienda este texto constitucional, que no es el nuestro indudablemente, como no es el de ningún partido, pero es lo bastante propio para la ideología de los socialistas, para que lo defendamos con entusiasmo, para que reclamemos de todos los ciudadanos que lo defiendan con ardor». [3]
Deixant, doncs, ben clars quins són els fonaments i quin és l’objectiu d’una Constitució en, un Estat capitalista, cal afegir també que això no vol dir que, des d’un punt de vista de classe i nacional, ens sigui indiferent el resultat de la batalla constitucional. Ben al contrari. Encara que es tracti de l’estructuració de l’Estat capitalista, als treballadors i al poble de les nacions que hi són integrades no els és indiferent com es configurà aquest Estat. És necessari el debat sobre els aspectes fonamentals de la crítica marxista de l’Estat burgès -que hem recollit en els paràgrafs anteriors i que no poden ser deixats de banda a l’hora d’una anàlisi de classe i nacional del procés constitucional-, però de cap manera no es pot menysprear l’anàlisi de la problemàtica constitucional concreta. Perquè, encara que una Constitució no vagi més enllà dels límits de l’economia capitalista, pot deixar un marge més o menys ample per a l’organització i l’exercici dels drets dels treballadors i les nacions, pot obstaculitzar decididament o facilitar la possibilitat d’avançar en la via cap al socialisme i l’alliberament nacional. I això no ens és indiferent.
No ens és indiferent, en conseqüència, el reconeixement i la garantia de les llibertats fonamentals, la forma d’organització de l’Esta, el reconeixement del seu caràcter plurinacional i del dret a l’autodeterminació l’autogovern de les nacions, la possibilitat d’avançar transformacions econòmiques i socials en la perspectiva del socialisme, etc. Fins i tot a l’esquerra li interessa la màxima claredat en els mecanismes constitucionals.
En definitiva, també en la configuració d’una constitució capitalista, és decisiu com aborden la classe treballadora i les classes oprimides la batalla constitucional. L’actitud de les seves organitzacions i els seus representants polítics al llarg d’aquesta batalla és transcendental perquè la conseqüència sigui un text constitucional favorable als seus interessos o una Constitució restrictiva i limitativa dels drets democràtics i nacionals.
1.1 Política de classe o política de consens
La crisi del règim franquista va ser fruit fonamentalment de la lluita del moviment obrer i popular, i de la lluita de les nacions oprimides per l’Estat espanyol, en ascens. Els efectes de la greu crisi econòmica van ser també un altre factor decisiu en el desenvolupament de la crisi d’aquell model polític de dominació.
Des de la mort del dictador Franco, però, un fantasma ha recorregut els diversos indrets de l’Estat: el fantasma de la desestabilització. La idea propugnada de la possibilitat de reinstauració d’un nou règim totalitari ha estat omnipresent en la lluita política i social. El fantasma de la desestabilització, hàbilment utilitzat per l’oligarquia i argüit tant des del govern com des de l’esquerra reformista, ha portat a l’acceptació per part d’aquesta última de l’anomenada política de consens i ha suposat una continuada forma de xantatge al poble treballador. L’esquerra reformista ha abandonat pràcticament -en aquest període inestable de transició- la política de masses, i ha renunciat a dur a terme una política autònoma de classe malgrat la seva majoritària influència entre treballadors. El procés de canvi polític, era conseqüència, ha estat i continua essent dirigit per l’oligarquia, que ha mantingut intacte en tot moment no tan sols el seu poder social sinó també el seu poder polític, el seu Estat. Els ajuntaments, l’Administració de l’Estat, l’aparell repressiu i l’empresa pública, continuen pràcticament a les mateixes mans que sota el franquisme, romanen intactes.
Mentre l’esquerra reformista s’ha lliurat amb entusiasme a la política de consens, abandonant els plantejaments de trencament democràtic i acceptant la via de la reforma pactada, que va deixar intactes els principals aparells d’Estat del franquisme, la dreta encapçalada per UCD ha esmerçat els seus esforços en construir un nou model polític d’Estat, cedint únicament allò que li era imprescindible per tal de continuar mantenint el poder. El franquisme continuà impregnant tot aquest període. Els resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977, malgrat els seus importants condicionaments antidemocràtics, en donar una àmplia majoria a les forces d’esquerra, sobretot a les zones amb més consciència de classe i nacional, posaren de manifest la profunda voluntat de canvi, polític i social existent entre els treballadors i els sectors populars: Aquesta voluntat de canvi es posà també en evidència a les importants manifestacions de masses que es produïren després de les eleccions, especialment a Catalunya en ocasió de la Diada Nacional de l’Onze de Setembre de 1977.
Tots aquests aspectes, que demostren la profunda voluntat democràtica, progressista i nacional dels treballadors -malgrat els quaranta anys de confusió creada per la dictadura franquista, permetien abordar amb decisió, amb esperit d’ofensiva, la important batalla política de la Constitució: fonamentant-la en una política de masses, en el protagonisme popular que havia estat el factor fonamental de la crisi del franquisme, en la unitat de les forces d’esquerra, en la consolidació orgànica de la unitat sindical; en la defensa decidida del dret a la l’autodeterminació de les nacions; és a dir, en una política ofensiva que escometés la batalla constitucional des d’una perspectiva de classe i nacional.
Després de les eleccions generals del 15 de juny, però, l’activitat política va continuar essent portada a terme al marge dels treballadors i fins i tot del mateix parlament; aquesta marginació s’accentuà fins a esdevenir una pràctica política habitual. L’elaboració i l’aprovació dels Pactes de la Moncloa -decisius en aquest procés de marginació i desarmament ideològic de la classe treballadora- fou el primer fruit important del que es qualificà com a «política de consens».
Quant a la Constitució, aquest procés s’ha caracteritzat pel silenci mantingut per la ponència que preparà l’avantprojecte sobre el seu treball, fins que es va produir una filtració. El debat públic en el Congrés de Diputats -tant en la Comissió com en el Ple- ha estat pràcticament inexistent, traslladant-se l’autèntic debat i la negociació del text a reunions secretes entre les forces majoritàries de dreta i esquerra, al marge del Parlament. El text constitucional que ara hom pretén plantejar globalment a l’aprovació del poble ha estat elaborat mitjançant aquesta política de consens i és el resultat d’un pacte entre la dreta i l’esquerra.
L’esquerra reformista -l’única majoritàriament present al Parlament espanyol- ha participat del consens constitucional amb una especial voluntat de compromís amb UCD, que ha esdevingut l’eix de la seva activitat política en aquest procés constituent. Aquesta actitud ha estat justificada per aquests partits d’esquerra en la suposada necessitat d’afrontar l’alternativa de consolidar la democràcia o bé retornar a l’autoritarisme de l’època franquista.
Quines han estat, però, les conseqüències d’aquesta política? La política de consens ha representat per a l’esquerra la renúncia a plantejar el procés constitucional com una batalla política de classe; la renúncia a la mobilització de masses en defensa d’uns objectius constitucionals propis; la renúncia al debat públic, fins i tot en l’interior dels mateixos partits d’esquerra que s’anomenen partits de masses. En canvi, s’ha realitzat i es continua realitzant una intensa propaganda entre els treballadors sobre el suposat «interès comú» entre la classe obrera i l’oligarquia, entre dreta i esquerra, entorn al que es qualifica com a «defensa i consolidació de la democràcia». L’objectiu d’aquesta campanya de propaganda -i no de debat- no és cap més altre sinó crear falses il·lusions entre els treballadors assegurant-los que unes fórmules constitucionals i jurídiques, per elles mateixes, asseguren la liquidació del franquisme i l’establiment definitiu d’un règim democràtic.
De la seva banda, mentrestant, la burgesia representada per UCD i AP -i a Catalunya també per CDC- ha utilitzat tots els seus recursos per tal d’assegurar les màximes garanties per als seus interessos de classe en el text constitucional, introduint-hi fins i tot aspectes insòlits en una Constitució capitalista com és la definició del sistema econòmic (economia de mercat) o la garantia del dret al lock out patronal. La burgesia, al llarg d’aquest procés no ha renunciat a una política ofensiva, que li garantís de mantenir la seva iniciativa: mobilitzacions i concentracions massives de la patronal, mobilitzacions en favor de l’ensenyament privat, intervenció de la jerarquia catòlica en el procés constitucional, etc. Fins i tot en els moments decisius d’aquest procés -com en la polèmica amb el Partit Nacionalista Basc sobre el restabliment dels drets forals a Euzkadi- ha estat present l’amenaça d’allò que s’anomena «poders fàctics».
En conseqüència, en el curs del procés constituent la correlació de forces s’ha decantat cada vegada més cap a la dreta. La política de consens assumida per l’esquerra reformista ha significat la pràctica inexistència d’uns plantejaments de classe i nacionals en el debat del Congrés de Diputats, amb l’excepció del diputat d’Euzkadiko Ezkerra, Francisco Letamendia (i des d’un punt de vista no revolucionari, les posicions democràtiques radicals i nacionalistes conseqüents del diputat d’ERC Heribert Barrera).
Això ha creat un buit, una sensació de desencant, confusió i inseguretat, que ha fet que molts sectors socials que varen votar als partits d’esquerra se sentin avui sense representació política autèntica. «No és el meu enemic qui mereix el càstig més gran -comentava fa ara més d’un segle, en una ocasió similar, Ferdinand Lassalle-, sinó qui, anomenant-se el meu representant i tenint com a missió defensar els meus drets, els ven i els traeix.» [4] Aquesta situació de desorientació política i d’indiferència creixent que s’evidencia actualment no porta sinó a un enfortiment encara més gran de la dreta. Així, una batalla tan transcendental com aquesta, que hagués hagut de suposar un pas endavant important per a les forces de l’esquerra, esdevé en realitat –com a fruit d’una política a la defensiva, fonamentada en el pacte i el compromís- un pas més en el seu afebliment i una victòria de la dreta que surt notablement afavorida d’aquest període de transitorietat.
L’elaboració del projecte de Constitució ha evidenciat, d’altra banda, el caràcter fictici i formalista del principi jurídic constitucional de la sobirania popular. La Constitució és en realitat fruit d’un pacte, mitjançant el govern Suárez, amb el poder preexistent, l’aparell burocràtico-militar de l’Estat capitalista espanyol, mantingut intacte en el procés de canvi polític. La intervenció implícita d’aquest poder ha estat evident, condicionant entre d’altres qüestions la permanència inqüestionable de la Monarquia instaurada pel general Franco com a forma de govern, i la unitat de la «nación española». (Tan decisiva és la presència d’aquest poder en aquest període de canvi polític que ni tan sols s’ha qüestionat que l’amnistia no hagi beneficiat amb plenitud aquells militars de la Unión Militar Democrática expulsats de l’exèrcit per les seves activitats democràtiques sota el franquisme i encara no readmesos. L’empresonament i la condemna d’Els Joglars, mantinguts durant tot el procés constituent, n’és una altra prova.)
Santiago Carrillo ho reconegué públicament en el seu discurs d’aprovació del projecte constitucional al Congrés de Diputats, quan va dir: «Hemos actuado con responsabilidad porque conocemos los factores en que nos movemos y porque fuera de aquí hay factores difíciles de controlar desde el parlamento.» [5]
¿On queda, doncs, el principi de la sobirania popular si els diputats, representants legals del poble, no han actuat amb plena llibertat? Santiago Carrillo reconeix -i fonamenta en això la seva acceptació d’un determinat text constitucional- que hi ha «factors» (en realitat, aparells d’Estat) difícils de controlar pel Parlament, que és teòricament l’òrgan representatiu i fonamental del poder polític en una democràcia representativa.
 
1.2 Sobirania nacional o reestructuració de l’estat centralista
En l’actual procés constituent de l’Estat espanyol, no ha existit una autèntica política de defensa de la nostra sobirania nacional per part dels partits parlamentaris catalans, amb excepció del diputat d’ERC Heribert Barrera. Ni els partits d’esquerra ni el partit burgès que es defineix com a nacionalista (CDC) han defensat amb claredat la sobirania nacional de Catalunya i els nostres drets nacionals.
Perquè el que s’anomena «problema nacionaI» no és un problema de reestructuració de l’Estat espanyol, com pretén dir Jordi Solé Tura (PCE-PSUC) quan manifesta: «No se trata de resolver únicamente el problema de las nacionalidades históricas sino de rehacer todo el sistema estatal sobre la base de la descentralización y el autogobierno.» [6] Sinó que es tracta d’un problema de reconeixement de la plena sobirania nacional, com defensà Heribert Barrera al Congrés: «Sobirania vol dir dret a l’autodeterminació.» [7]
Per això, respecte al fet nacional, hi ha una línia divisòria entre els qui defensen el concepte de sobirania com a dret a l’exercici de l’autodeterminació, és a dir, el dret de les nacions a la lliure separació i a la formació del propi Estat, el dret a decidir lliurement si romanen unides a altres nacions o no i la forma estatal que, en aquell cas, tindria la unió, i els qui es plantegen únicament la reestructuració de l’Estat centralista únic, en base a la descentralització i l’autonomia com a mitjà per a fer més eficaç l’Estat capitalista modern i pal·liar en qualsevol cas la resistència del poble de les diverses nacions de l’Estat en lluita perla seva sobirania. Aquesta segona posició, contrària explícitament o implícita al reconeixement del ple dret a la sobirania nacional, correspon a aquelles forces que, per una o altra raó, volen un Estat fort i eficaç i conceben la descentralització i l’autonomia com una forma precisament de reforçar i enfortir aquest Estat. Per això, s’oposen consegüentment a la constitucionalització del dret de les nacions de l’Estat a l’autodeterminació, perquè representa una amenaça per a la mateixa permanència de l’Estat.
Per a aquestes forces, el reconeixement de les autonomies a la Constitució no deixa d’ésser una forma de regionalització de l’Estat, una possibilitat de descentralització administrativa que faci més eficaç el propi Estat, buidant així de contingut la reivindicació de l’alliberament nacionaI. Per això, la inclusió del terme «nacionalitats» al projecte constitucional-incorporat en la política de consens, a canvi de l’explicita declaració de la «nació espanyola» com a «pàtria comuna i indivisible», on resideix la «sobirania nacional»- no és sinó una cortina de fum que permet amagar totes les concessions fetes a l’hora de la defensa dels drets nacionals. És significatiu com pel que fa al capítol de les autonomies, va ser impossible aconseguir dels partits parlamentaris catalans una actitud unitària ni que fos per a defensar les màximes competències per a les institucions autonòmiques i una política comuna al Congrés de Diputats. Cada partit va preferir fer la seva pròpia política, en defensa dels seus propis interessos per tal que res no el lligués si no eren els seus compromisos partidistes, tant amb altres partits estatals als quals estan estretament junyits com amb el partit del govern central. No hi va haver una política unitària catalana que al Congrés de Diputats mantingués, en el curs del debat constitucional, la trajectòria unitària de l’Assemblea de Catalunya i els seus principis.
En canvi, després, quan s’arribà al Senat -una vegada culminat el pacte sobre un text constitucional que retalla notablement el dret a l’autogovern i les competències dels organismes autonòmics, nega el dret a l’autodeterminació i consagra la «unitat de la nació espanyola» i l’Estat centralista- els partits parlamentaris majoritaris al Principat (PSOE-PSC, PSUC i CDC) han fet crides demagògiques a la unitat dels senadors de l’Entesa dels Catalans en la defensa del text pactat al Congrés. Fins arribar, en aquesta demagògica actitud, en demanar la unitat per a la defensa del que han pactat els altres, a excloure de l’Entesa els senadors Lluís Maria Xirinacs (independent) i Rossend Audet (ERC), que es proposaven la defensa decidida dels nostres drets nacionals.
En definitiva, la renúncia dels partits de l’esquerra reformista a la defensa decidida de la sobirania nacional en el curs del debat constituent no és sinó una altra prova de la seva renúncia a abordar aquesta batalla des duna actitud de classe. Perquè solament des d’una autèntica política de classe, des d’uns plantejaments estratègics de ruptura revolucionària amb l’Estat capitalista, que es proposin el seu afebliment i la seva destrucció, i no la seva consolidació i el seu reforçament com vol el reformisme, es pot abordar la lluita per l’alliberament nacional i portar-la fins a les darreres conseqüències. Perquè, de fet, l’origen de l’opressió nacional és el mateix que el de l’opressió de classe i és el mateix Estat opressor el que cal destruir per aconseguir l’alliberament de classe i nacional.
1.3 El procés constituent una batalla de classe
A l’Estat espanyol no s’ha produït una situació de ruptura revolucionària i és evident que la batalla constitucional es produeix entorn a una estructura d’Estat burgès. No es planteja si lluitem per una constitució socialista o capitalista en aquest moment històric concret, perquè això seria un plantejament no lligat a la realitat actual. Aconseguir una constitució socialista no és sinó una conseqüència d’un procés revolucionari previ, sense el qual aquella no és possible o esdevindria paper mullat.
És clar, doncs, que en aquestes condicions el dilema és un altre. El que avui sens planteja en aquesta batalla constitucional és si la burgesia i el seu Estat en sortiran debilitats o enfortits, o bé si en sortiran enfortides o debilitades la classe obrera i les classes dominades. Perquè no és el mateix per a la classe obrera lluitar pel socialisme sota un Estat burgès feble que sota un de fort.
L’objectiu d’una autèntica política de classe en el curs de la batalla constitucional ha d’ésser, doncs, plantejar-la de manera que l’Estat en surti més dèbil i inestable, a la vegada que el moviment polític de masses dels obrers i els sectors oprimits en surtin enfortits tant ideològicament com organitzativament, i havent-se dotat fins i tot en aquest procés d’altres formes de participació política a més de les tradicionals.
Per a portar a terme aquesta batalla en aquestes condicions, caldria que l’esquerra hagués concretat aquests objectius en un programa constitucional propi, que hauria d’haver inclòs, entre d’altres, aquests punts fonamentals:

• La defensa de la forma de govern republicana, perquè és la que dóna més garanties de control democràtic dels aparells de l’Estat.
• La configuració de les Forces Armades com un estament més de funcionaris de l’Estat, sotmès al Parlament i al control democràtic, amb el reconeixement de plenes llibertats polítiques i sindicals al seu si, acabant així amb el fictici apoliticisme i «neutralitat» dels seus membres, que solament fa que aïllar-los socialment i afavorir la seva supeditació a les concepcions ideològiques de les classes dominants.
• Establiment d’un règim parlamentari que no limiti el poder del Parlament en benefici del Govern. Un sistema representatiu estrictament proporcional, amb un Parlament ampli i un sistema electoral adequat que no privi sinó que afavoreixi la presència parlamentària dels partits de l’esquerra.
• Reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat espanyol, del dret de les nacions a l’autodeterminació, i d’àmplies competències d’autogovern a partir del principi del reconeixement de la sobirania nacional. Oficialitat de les llengües nacionals.
• Oposició a la inclusió en la Constitució de principis com el de l’economia de mercat, que són destinats a constitucionalitzar el sistema econòmic capitalista i a impedir les possibilitats de profundes transformacions per part de possibles governs d’esquerra.
• Reconeixement sense restriccions de les llibertats per als treballadors, especialment el dret de sindicació i vaga.
• Reconeixement efectiu dels drets de la dona i la joventut. Assegurant i defensant el programa feminista, i garantint l’accés de la dona i la joventut al treball i la vida política.
• Reconeixement d’altres formes polítiques de participació i d’organització a més a més de les tradicionals (govern, parlament, partits polítics, sindicats). Facilitant al màxim la participació directa dels treballadors i els ciutadans en general al debat i la presa de decisions polítiques.
• Reconeixement de formes d’intervenció i control dels treballadors en les empreses, tant privades com públiques. Desenvolupament i garanties eficaces dels drets socials col·lectius.

Per a la defensa eficaç d’aquests objectius calia, a més, per part de l’esquerra, acomplir un conjunt de condicions a l’hora d’abordar la batalla electoral. La primera i més important era un plantejament clar del que aquesta suposava. És a dir, deixar ben clar que per a la classe obrera aquesta és una batalla entorn a una constitució burgesa. Per tant, que no és possible de fer-se falses il·lusions: l’Estat pot sortir enfortit o debilitat -i el nostre objectiu és que surti debilitat-, però continua essent un Estat burgès. No és, en cap cas, un estat «neutral», ni és l’«Estat de tots». Continua essent, encara que sigui, debilitat, l’Estat de la burgesia, i per tant no és aquesta la batalla final per al seu enderrocament. Res del que s’aconsegueixi no quedarà garantit després d’aquesta batalla, perquè l’origen del poder de la burgesia no li ve donat pel que digui un text constitucional sinó pel lloc dominant que ocupa en les relacions de producció, en el conjunt de la realitat social.
Deixant ben clar això, l’esquerra hauria d’haver abordat aquesta batalla facilitant un ampli debat públic entre els treballadors i els sectors oprimits sobre els objectius a aconseguir, i endegant una àmplia mobilització de masses entorn a cadascun d’aquests objectius constitucionals.
L’esquerra reformista no solament no ha plantejat uns objectius propis des d’una posició de classe en la batalla constitucional, sinó que ha renunciat també tant al debat públic entorn a la Constitució com a la mobilització de les masses.
La batalla constitucional, a més, no té perquè concloure necessàriament amb un pacte si el text resultant no respon a les aspiracions i els interessos de la classe obrera i els sectors marginats. I en aquest cas, el vot negatiu és la forma més coherent i responsable de manifestar el desacord. Descartar el vot negatiu al conjunt del text constitucional pràcticament des de l’inici del procés constituent, per part de l’esquerra, no deixa de ser una arma més a les de mans de la burgesia a l’hora de tenir les mans lliures en el curs d’aquest procés.
D’altra banda, en el cas de no aconseguir l’esquerra els seus objectius constitucionals de forma substancial, la reforma de la Constitució ha de formar part de properes batalles polítiques, perquè la Constitució no és eterna ni sagrada, i té un caràcter contingent.
Per tant, el text constitucional que ara es presenta a referèndum no és quelcom que estigués predeterminat per una teòrica relació de forces inamovible i permanent durant tot el procés constitucional. Al contrari, el text definitiu és el resultat de tota una batalla política que es produeix en el procés de crisi i canvi del règim franquista a un altre model polític de dominació. Es tracta d’un procés dominat per la transitorietat i la inestabilitat, en el qual, encara que la seva direcció hagi estat en tot moment en mans de l’oligarquia, les forces d’esquerra no tenien perquè haver abandonat la batalla renunciant a plantejar-la des de les pròpies posicions de classe.
Per això, quan s’ha renunciat des d’un principi durant la batalla constitucional la defensa d’uns objectius, el debat públic i la mobilització de masses, argumentar ara com ho fa Solé Tura que aquesta «és la millor Constitució que es podia fer» [8] no és sinó una manipulació de l’opinió pública. Perquè davant del text del projecte de Constitució és més lògic preguntar-se, com fa Eduardo Alvarez Cruz: «…Si no se ha cedido demasiado, si no se ha transigido más de lo necesario y conveniente, si no va a proponerse al pueblo una Constitución que no responde a sus verdaderos deseos ni se ajusta a las exigencias de la hora presente.» [9]
1. 4 La consolidació de l’estat capitalista espanyol
La política de consens haurà servit, en definitiva, per a consolidar l’Estat capitalista espanyol, adaptant el nou model polític als interessos de la burgesia dominant. Com digué el president del govern d’UCD, Adolfo Suárez: «El Estado así es hoy mucho más fuerte que antes, y el Estado así seguirá siendo y se fortalecerá mucho más en el próximo devenir.» [10]
En línies generals, podem assenyalar els trets fonamentals recollits a la Constitució, pels quals l’Estat s’enforteix i es consolida, sense sobresalts, en el procés de canvi del període franquista a un nou model polític de dominació sota formes democràtiques:

1. La classe dominant, mitjançant la Constitució, organitza eficaçment l’Estat per a fer front a la crisi de la societat capitalista, garantint la seva pervivència.

Es consolida la Monarquia en el cim de l’Estat, inqüestionada i inqüestionable en el procés constitucional. És considerada un poder «no subjecte a responsabilitat», immune per tant a la lluita política i a la crisi, que facilita i garanteix la integració de les diferents fraccions de la classe dominant i l’aparell burocràtico-militar de l’Estat, que constitucionalitza el paper dominant de les Forces Armades al marge i per sobre de les Corts -representants teòriques de la sobirania popular- mitjançant l’atribució del Comandament Suprem de les Forces Armades al Rei sense subjectar-lo a un estricte control parlamentari.

Es tracta d’una Monarquia amb poder per a intervenir en la tasca política, per tal d’assegurar l’estabilitat del poder executiu al marge del Parlament; que té fins i tot el dret de proposar el candidat a la presidència del Govern i dissoldre el Congrés de Diputats si aquest no accepta cap de les seves propostes. És evident que no ens trobem pas davant d’una monarquia veritablement parlamentària.

S’atribueix a l’Exèrcit, mitjançant la Constitució, funcions decisives, i sense cap control democràtic, de garant suprem de l’ordre constitucional i la unitat de l’Estat. Amb la qual cosa pot decidir, per ell mateix, la constitucionalitat o no d’una determinada actuació política.

Es limita, a més, el poder de les Corts, fent impossible a la pràctica la destitució del govern, per les condicions que s’imposa a la moció de censura.

La teòrica sobirania popular queda així reduïda a una paròdia.

2. No es reconeix la realitat plurinacional de l’Estat espanyol i, per tant, es nega a les nacions el seu dret a l’autodeterminació. En contrapartida, es qualifica Espanya com a «nació única i indivisible», i es reestructura l’Estat en base a una descentralització administrativa, amb l’objectiu de buidar de contingut les reivindicacions nacionals i fer així més eficaç l’Estat per a complir amb les seves funcions. Com va dir el diputat de CDC, Roca Junyent: «Nosaltres perseguim una doble finalitat: màxima autonomia en un Estat fort i eficaç, perquè sense Estat fort i eficaç no hi ha possibilitat de consolidar la democràcia, i sense democràcia no hi ha autonomies.» [11]

La regionalització de l’Estat, establerta al Títol Vuitè, no és sinó un instrument per a fer més fort i eficaç l’Estat.

3. Assegura la constitucionalització de l’Economia capitalista, impossibilitant així que un possible govern d’esquerra porti a terme, sense contradir la Constitució, transformacions socials i econòmiques.

4. Es limiten els drets essencials dels treballadors, en concret el de sindicació i el de vaga. Es preveuen constitucionalment els estats d’excepció i setge -amb la supressió de drets fonamentals- sense cap mena de garanties. Es preveu a més una llei antiterrorista (acordada en la política de consens, en la línia aplicada darrerament per d’altres estats europeus, on lleis similars s’han convertit de fet sota el pretext de l’«antiterrorisme» en un instrument per a la consolidació i el reforçament de l’Estat capitalista en un moment de crisi profunda); la qual representa una real i molt greu amenaça per a les conquestes i les llibertats de la classe obrera i els sectors oprimits.

5. Limita al màxim les formes de democràcia directa, suprimint fins i tot el dret -previst en un primer avantprojecte- a convocar referèndum sobre projectes de llei que es reconeixia a un determinat nombre de ciutadans. No es reconeixen altres formes d’expressió de la voluntat política sinó són les manifestades mitjançant els partits polítics i els sindicats, que l’esquerra reformista està convertint en aparells subordinats del poder, limitant la lluita de masses als acords de la Moncloa o canalitzant-la a reforçar la confiança en el Parlament.

6. Es reforcen els aparells ideològics de dominació burgesa: família, escola, església catòlica, etc. i es perpetua la concepció masclista de la societat, negant fins i tot la incorporació de les mínimes reivindicacions del moviment feminista: avortament, planificació de la natalitat, ús lliure del propi cos i la pròpia sexualitat, divorci, coeducació, etc.

1.5 L’esquerra oblida les experiències?
L’esquerra reformista oblida amb molta freqüència les experiències viscudes en altres moments. Com foren les dels governs de concentració a Itàlia i França a la postguerra, on l’esquerra -també en un període de transició política- acceptà el paper de control de la classe obrera amb l’esperança de romandre al govern, i després -quan ja no fou necessària- va ser, defenestrada sense cap problema. En l’actual situació, després d’aquest període de desarmament ideològic i polític dels treballadors en funció d’una política de consens amb la dreta, cal preguntar-nos si no succeirà el mateix a l’Estat espanyol.
La política de consens té un preu. Aquest preu no és solament la sensació de desencantament i frustració d’una gran part dels treballadors i de molts militants d’esquerra, sinó sobretot aquest desarmament ideològic que produeix una propaganda destinada a crear il·lusions de falsa neutralitat de l’Estat burgès, que després de la Constitució desapareixeran els obstacles actuals, que és suficient l’aprovació d’unes normes jurídiques determinades a nivell constitucional per a enterrar definitivament el franquisme i instaurar un règim plenament democràtic on la classe treballadora vegi reconegudes per sempre més les seves llibertats.
En molts sectors es fa palesa una tendència greu al pessimisme polític, es reforça la creença que els partits d’esquerra no compleixen la seva missió ni són fidels al seu programa; creix la desconfiança vers el règim parlamentari i no precisament perquè els treballadors i els sectors oprimits hagin posat dempeus noves formes polítiques de democràcia directa i poder; la indiferència política guanya terreny entre uns ciutadans que participaren massivament a la jornada electoral del 15 de juny de 1977 i donaren el seu vot a l’esquerra. Mentrestant, la dreta creix, consolida les seves posicions, es fa més agressiva políticament, i prepara les properes jornades electorals de les quals té la major part dels elements a les seves mans. Jornades en les quals no és difícil pronosticar un important abstencionisme que solament pot afavorir la dreta.
Oblida també l’esquerra reformista altres experiències més properes històricament. Al Xile de la Unidad Popular, els partits amb més influència política en aquella coalició d’esquerres fonamentaven també la seva estratègia en la suposada neutralitat de les institucions de l’Estat i, sobretot, de l’Exèrcit. L’experiència xilena evidencià, una vegada més, la falsedat d’aquesta neutralitat i l’error que suposà el desarmament ideològic del poble i la crida a la seva passivitat en els moments de crisi política. Xile fou una nova demostració de la inviabilitat de consolidar un poder alternatiu, d’avançar amb eficàcia en el camí de la transició al socialisme i la independència efectiva respecte a l’imperialisme, sense que es produís un enfrontament directe amb aquells pretesos aparells «neutrals» de l’Estat.
L’esquerra reformista, en renunciar al protagonisme de la classe obrera i els sectors oprimits en la vida política (i aquesta renúncia és l’essència de la política de consens) prescindeix d’abordar el fet que als Estats capitalistes moderns la dominació burgesa no solament es fonamenta en uns aparells ideològics més refinats i poderosos sinó també en un potent aparell burocràtico-militar que no té res de «neutral» des d’una perspectiva de classe. L’esquerra reformista, mentre encobreix aquesta realitat amb l’eufemisme dels «poders fàctics», i la utilitza com a argument per a un fals «realisme» que crida a acontentar-se amb el que ens donen i no lluitar per més, encoratja els treballadors a confiar cegament en els mecanismes parlamentaris i en el poder del vot electoral, i utilitza -bé que cada vegada més ocasionalment- la mobilització de masses com a simple instrument de pressió i no com a mitjà d’autoorganització i d’intervenció conscient i directa dels treballadors i el poble en la vida política. En nom dels poders fàctics i del fantasma del retorn del franquisme es justifica ara la política de consens, que alguns volen i confien perpetuar fins i tot després del referèndum constitucional sense que resti massa clar quin benefici traurà d’aquesta política la classe treballadora, i es demana el vot afirmatiu per al text constitucional que ha sorgit d’aquesta política. Per arribar-hi ha calgut mantenir els treballadors allunyats de la vida política, confeccionar un text constitucional a la seva esquena i prescindir de la seva mobilització entorn a objectius polítics constitucionals al llarg d’aquest període. Ara, en canvi, es reclama el seu vot afirmatiu tot i mantenint el seu desarmament ideològic i remarcant, en conseqüència, el suposat caràcter «neutral» -i fins i tot «progressista»- d’aquesta Constitució.
Val la pena, doncs, analitzar-la amb més deteniment.
 
 

2. El text aprovat pel Congrés espanyol

 
2.1 Monarquia, exèrcit i Estat
Els nou primers articles del projecte de Constitució (Títol Preliminar) tenen una especial transcendència perquè defineixen els trets generals que configuraran l’Estat i seran el fonament sobre el qual es bastirà la resta de l’articulat.
Malgrat el reconeixement i la defensa genèrics que s’hi fa dels principis constitucionals de «llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític» (article 1) [12]: aquest Títol Preliminar estableix ja de principi com a fets consumats, sense cap mena de consulta prèvia i directa als pobles que hi són integrats, tant la forma monàrquica com la unitat indivisible i inqüestionable de l’Estat espanyol.
El projecte de Constitució consolida al cim de l’Estat la Monarquia borbònica que va restaurar el dictador Franco, i nega als pobles de l’Estat el dret de decidir en plebiscit la forma de govern d’aquest Estat: és a dir, si ha d’ésser Monarquia o República (art. 1, 3). En els mateixos arguments que han donat els neomonàrquics conversos -com els dirigents del PCE-PSU- per a renunciar al seu republicanisme i donar un suport fervent a la monarquia, hi trobem la raó per la qual es priva al poble del dret a decidir sobre una qüestió tan fonamental. Santiago Carrillo ha dit: «Si en las condiciones concretas de España pusiéramos sobre el tapete la cuestión de la República, correríamos hacia una aventura catastrófica en la que, de seguro, no obtendríamos la República, pero perderíamos la democracia.» [13] Per al secretari general del PCE, doncs, és molt clar que aquesta és una democràcia atorgada i per tant limitada, condicionada a la voluntat del qui l’ha atorgat. Com digué Heribert Barrera -d’Esquerra Republicana de Catalunya-, en mantenir amb honestedat i coratge el seu vot republicà: «Si estiguéssim en una democràcia de debò, no hi hauria tants monàrquics.» [14] El xantatge, doncs, se’ns fa ja de bon començament: o acceptem la monarquia com a inqüestionable, o no hi ha democràcia.
Aquesta monarquia, a més, com ve configurada al Títol Segon del projecte, és molt allunyada de l’ideal teòric de la Monarquia Constitucional, on «el Rei regna però no governa». Aquesta és una monarquia intervencionista, on el Rei -al qual es qualifica de «símbol de la unitat i permanència de l’Estat» (art: 51, 1)- «arbitra i modera el funcionament regular de les institucions» (id.), malgrat ésser la seva persona «inviolable i no subjecta a responsabilitat» (art. 51, 3).
El Rei té, entre les seves missions, algunes que són clarament funcions de govern: és qui proposa el candidat a la presidència del govern (art. 51, d. art. 93) i pot dissoldre el Congrés de Diputats si aquest -després d’un terme de dos mesos- no accepta cap de les propostes reials. Així, el Congrés de Diputats, que en un règim parlamentari pur i sense ingerències hauria de tenir llibertat per a nomenar el cap de govern, veu hipotecat el seu funcionament amb l’amenaça de dissolució i de convocatòria de noves eleccions si no es plega a les preferències reials. El Rei pot també presidir les sessions del Consell de Ministres quan ho cregui oportú, a petició del President del Govern (art. 57, g). El Rei té atribuït constitucionalment -sense d’altres condicions- el Comandament Suprem de les Forces Armades (article 57, h), mentre al govern solament se li atribueix respecte a l’Exèrcit la funció de «dirigir l’administració militar i la defensa de l’Estat» (art. 91).
El projecte fonamenta també aquesta Constitució en la «indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols» (art. 2). Deixant així molt clar que, per als qui han elaborat aquest text, l’Estat espanyol no és plurinacional sinó que correspon a una sola i única nació: Espanya. El fet nacional català, el d’Euzkadi, Galícia, Canàries, i fins i tot Castella, així com la lluita d’aquests pobles pel seu reconeixement, no existeixen. En conseqüència, no se’ns reconeix el dret a l’autodeterminació, contra el qual s’ha votat explícitament en el Ple del Congrés (on solament ERC i Euzkadiko Ezkerra van votar a favor com a partits, mentre s’abstenia la minoria catalana). [15]
No se’ns reconeix, doncs, el dret de decidir si volem unir-nos en un mateix estat o separar-nos per a construir el nostre propi, i quines característiques -unitari, federal, confederal- hauria de tenir aquest estat en el cas que les diferents nacionalitats decidissin la unió. Aquesta Constitució consagra l’Estat espanyol com a Estat centralista i opressor de les nacions que hi romanen integrades per la força, el poble de les quals no pot decidir lliurement per ell mateix el seu futur. (Òbviament, tampoc no se’ns reconeix el dret permanent a la separació en el cas que es decidís mantenir la unió estatal, que és l’altre aspecte fonamental del dret a l’autodeterminació.)
En aquestes condicions, el reconeixement i la garantia del «dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions» que es declara tot seguit (art. 2) no té res a veure amb l’autèntic reconeixement de la sobirania i els drets nacionals, encara que pugui suposar un avenç -ben escarransit per cert i amb característiques més administratives que polítiques-, en relació amb el brutal centralisme imposat pel règim del general Franco.
La inclusió del terme «nacionalitats» en el text constitucional resta buit, d’altra banda, de qualsevol contingut veritablement nacional. En cap article del projecte de Constitució no es diuen quins són els drets específics d’aquestes «nacionalitats» -i és evident que si aquest terme equivalgués a «nació» s’hi hauria de reconèixer el dret elemental a l’autodeterminació-, ni es diferencia per tant entre «nacionalitats» i «regions», sense especificar a quines comunitats, se’ls reconeix una o altra denominació. Així, la innovació que suposa introduir en una Constitució de l’Estat espanyol el terme «nacionalitat», que ha estat presentada, per exemple, com una victòria per la Minoria Catalana, és en realitat un mitjà d’emparar, a canvi d’aquesta concessió ambigua, la declaració explícita i inequívoca de la «nació espanyola» com a «pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols», definició veritablement ofensiva per a qualsevol que lluiti per l’alliberament nacional.
Parlar d’Espanya com a «nació de nacions» -com han pretès de fer els diputats de CDC o del PCE-PSUC- no és sinó un altre joc de paraules. per a embolicar encara més la troca en aquesta cerimònia de la confusió. El que resta com a fet inqüestionable en aquest projecte de Constitució -com va declarar amb èmfasi el ponent constitucional del PCE-PSUC, Jordi Solé Tura- és que «estableix clarament un sostre polític del qual no es pot passar, i aquest sostre és una nació indissolublement unida», [16] és a dir, el que el text en diu «nació espanyola». La mateixa prohibició, que es fa en el text, del dret de les comunitats autònomes a federar-se entre elles (art. 138) no és sinó una altra prova de la negació de qualsevol element que pugui assimilar-se al reconeixement d’un mínim de sobirania nacional, i -és clar- té com a objectiu tant d’impedir la posada en marxa de formes de transició vers una estructura federal de l’Estat com posar els màxims obstacles, en el nostre cas concret, al procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans.”
El projecte constitucional manté ja de bon principi, en el mateix Títol Preliminar, una primera discriminació pel que fa a les anomenades, comunitats autònomes: l’ús de la llengua: El castellà conserva el seu caràcter de llengua privilegiada [17] per sobre les altres llengües nacionals (art. 3). Malgrat la introducció d’un apartat on s’afirma que es garanteix «especial respecte i protecció» al que s’anomena «diferents modalitats lingüístiques d’Espanya» (art. 3, 3); la declaració de l’oficialitat (conjuntament amb el castellà que ho és a tot l’Estat) a les «comunitats autònomes» no s’estableix com un dret constitucional fonamental ja des d’ara, sinó que es deixa per a l’hora de l’aprovació dels Estatuts respectius (art. 3, 2).
El text manté la concepció fonamental de la Constitució Republicana de 1931 (que cal remarcar que era centralista i va suposar un important retall de l’Estatut de Núria plebiscitat pel poble de Catalunya, encara que era més respectuosa per al dret a l’autonomia i l’autogovern que l’actual projecte, com veurem) pel que fa a la llengua de l’Estat. Tots els ciutadans de l’Estat tenen «el deure de conèixer i el dret d’usar» el castellà (art. 3, 1), sense que es constitucionalitzi la mateixa exigència i es reconegui el mateix dret pel que fa a la pròpia llengua nacional. (L’Estatut de Núria, per exemple, establia l’oficialitat exclusiva del català a Catalunya, tot i conservant el castellà com a llengua oficial per a les relacions amb el Govern de la República, garantint als ciutadans de llengua materna castellana el dret de «servir-se’n personalment davant els tribunals de justícia i davant dels òrgans de l’administració», i als de llengua materna catalana el dret d’usar-la «en llurs relacions amb els organismes oficials de la- República a Catalunya» [art. 5 de l’Estatut de Núria].)
En el debat al Congrés de Diputats sobre l’actual projecte de Constitució, cap proposta que signifiqués una variació, per minsa que fos, en aquesta concepció privilegiada del castellà -com les que va formular per exemple la minoria catalana- no fou acceptada. Ni la inclusió d’una fórmula establint el deure de conèixer i el dret d’usar la pròpia llengua nacional, equiparant-la a la que s’hi inclou respecte al castellà. Ni una possible previsió de cooficialitat transitòria fins arribar a reconèixer en el futur l’exclusiva oficialitat de la llengua nacional en el respectiu territori autònom. Ni, encara menys, el reconeixement de l’oficialitat per igual de totes les llengües nacionals sense privilegiar-ne cap a nivell estatal, encara que es pogués reservar el castellà en exclusiva per a les institucions de l’Estat central: Fins i tot la moderada proposta dels Socialistes de Catalunya, en el sentit que la Constitució encomanés als poders públics l’obligació de posar els mitjans necessaris per a fer possible el coneixement de les llengües nacionals als respectius territoris autònoms, va ser derrotada. Tampoc no es va acceptar, és clar, la proposta de la minoria basca que eliminava la referència al deure de tots els ciutadans de l’Estat de conèixer el castellà.
A més de privilegiar el castellà per sobre les altres llengües nacionals, es consagra també de fet a perpetuïtat la situació de bilingüisme als territoris autònoms, sense posar-hi els mitjans per a superar-lo. I això es fa amb l’argument demagògic de la defensa dels drets dels treballadors immigrats, quan en realitat el que es fa es mantenir-los així en una discriminació lingüística permanent, marginant-los en el seu propi ghetto lingüístic sense facilitar-los l’ús i el coneixement de la llengua nacional del lloc on han vingut a treballar i viure. (Això, evidentment, és completament diferent del respecte que mereix la seva pròpia cultura i el deure dels poders públics de garantir-los també l’ensenyament i l’ús de la seva pròpia llengua.)
Aquesta discriminació respecte a la llengua no és una «imperfecció més» de l’actual projecte de Constitució -com no ho era tampoc de la Constitució republicana-, sinó que és un element fonamental a l’hora d’impedir un procés real de reconstrucció nacional. Aquesta es fonamenta en la necessitat de recompondre tota una cultura nacional que impulsi la dinàmica d’afirmació nacional: no pot reconstruir-se plenament una nació sense una cultura reconstruïda que la caracteritzi, i no pot haver-hi cultura sense llengua que la vertebri, cohesioni, transmeti i reprodueixí. El bilingüisme perpetuat, d’acord amb l’actual projecte constitucional, és la perpetuació i l’aprofundiment de l’abisme de les comunitats lingüístiques dins de la nació. El bilingüisme imposat, en realitat, solament afavoreix la llengua dominant i de l’actual text constitucional en surten tan perjudicats els catalanoparlants com els castellans immigrats que volen integrar-se a la nació on han vingut a viure, i solament beneficia aquells a qui interessa la divisió de les classes populars.
Un tercer sostre posa el projecte de Constitució a la teòrica sobirania popular, en el Títol Preliminar: l’Exèrcit (article 8). La importància que es dóna al paper de les Forces Armades en la configuració d’aquest Model constitucional d’Estat és expressada clarament mitjançant la inclusió d’aquest article vuitè en el Títol Preliminar, considerant així l’Exèrcit com a quelcom més fonamental que un simple cos armat o sector de l’Administració encarregat de la defensa contra l’agressió exterior. Com comentava l’ex-capità Reinlein, que encara no ha estat reintegrat a l’Exèrcit després d’haver-ne estat exclòs per la seva militància a la Unión Militar Democrática durant la lluita contra, el franquisme: «Estamos asistiendo a la elaboración de un texto constitucional pactado con quienes se autotitulan representantes de los poderes fácticos, que puede hipotecar el futuro de España en los próximos años… ¿En base a qué análisis se institucionaliza la existencia de un ”lobby” militar o de un cuarto poder que puede poner en peligro la todavía frágil democracia española? Los partidos pueden estar hipotecando el futuro de España al aceptar la existencia del cuarto poder, ajeno a la soberanía popular.» [18]
A aquest quart poder li atorga el projecte de Constitució com a missió: «garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i el seu ordenament constitucional». Això col·loca l’Exèrcit com a darrer punt de referència, com a instància suprema, a l’hora de decidir la constitucionalitat o no d’una determinada situació política, i pot justificar la intervenció armada- en la vida política recolzant-se fins i tot en el mateix text constitucional. El diputat del PSOE, Enrique Múgica, que presideix la Comissió de Defensa del Congrés, digué textualment en referir-se a aquest article del projecte constitucional, confirmant aquesta interpretació i justificant ensems el seu vot afirmatiu: «Ahora bien, la triple dimensión que la Constitución encomienda a los Ejércitos ha de contemplarse como el supremo recurso, cuando todos los demás han sido agotados. Solamente cuando una España libre, unida y democrática corra el peligro de sucumbir, estaremos en medida de justificar la vinculación de la fuerza de la razón a la razón de la fuerza.» [19]
En canvi, s’ha renunciat a declarar en l’articulat del projecte de Constitució com feia la republicana- la renúncia expressa de l’Estat espanyol a la guerra com a instrument polític, i molt menys incloure-hi una declaració explícita de no alineament ni polític ni militar respecte a cap superpotència.
2. Drets i llibertats fonamentals
El reconeixement dels drets fonamentals i les llibertats públiques que es fa en el Títol Primer del projecte constitucional -drets d’associació, vaga, sindicals, drets dels detinguts, abolició de la tortura, llibertat d’expressió, sufragi universal, drets diversos de caire social, etc., és evidentment un pas endavant important en relació amb la situació de repressió i negació: d’aquests mateixos drets imposada pel règim franquista. També és clar, però, que aquest coneixement dels drets fonamentals és l’element imprescindible de qualsevol constitució què pretengui ser qualificada de democràtica.
Cal reconèixer, per la seva transcendència en aquest aspecte, dues conquestes importants introduïdes en el projecte durant el debat al Ple del Congrés de Diputats: l’abolició -encara que amb importants reserves- de la pena de mort, i la majoria d’edat als 18 anys a tots els efectes.
El reconeixement dels drets i les llibertats fonamentals recollits en aquest projecte de Constitució es formula, però, amb limitacions decisives en molts casos i amb un elevat marge d’ambigüitat en d’altres, el qual configura el text constitucional com un instrument restrictiu de les mateixes llibertats que proclama. Solament cal llegir amb deteniment el text del projecte per a comprovar que no tenen fonament les pretensions d’alguns diputats i polítics d’esquerra en qualificar-lo de «progressista», amagant en realitat que -fins i tot en aquest capítol- la dreta ha imposat els seus plantejaments en qüestions essencials.
Vegem alguns dels exemples més significatius:
1. L’article 34 -insòlit en qualsevol Constitució, per molt capitalista que sigui- reconeix explícitament «la llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat». Llegint: «Els poders públics garanteixen i protegeixen el seu exercici i la defensa de la productivitat, d’acord amb les exigències de l’economia general i, en el seu cas, de la planificació.»
Això equival a constitucionalitzar -sense embuts- el sistema econòmic capitalista, posant un gravíssim entrebanc constitucional a qualsevol mesura que pugui significar un pas, per mínim que sigui, vers una transformació socialista. Cal no oblidar -com semblen fer ara PSOE i PCE- que aquest article és una imposició d’UCD i AP, respon a les exigències de la gran patronal que es va mobilitzar àmpliament perquè hi fos inclòs, i va ser acceptat pels mateixos PSOE i PCE com a fruit de la política de consens elaborada al marge del debat parlamentari. El mateix ponent del PCE, Jordi Solé Tura, parlava a l’informe que va presentar el 7 de gener al Comitè Central del partit, quan encara no s’havia inclòs aquesta formulació en el text del projecte constitucional, duna «gran ofensiva» de «sectores importantes de la patronal, encabezados por la CEOE, que plantea con gran fuerza el tema de la economía de mercado». [20]
Parlar ara com fa el també dirigent del PCE Nicolás Sartorius que «esta Constitución es neutral en orden al sistema económico-social», [21] en referir-se precisament a aquest article 34, és no solament amagar el caràcter de classe de tota Constitució sinó, a més, pretendre que en l’actual text del projecte aquest caràcter de classe no està més subratllat ni garantit encara que en qualsevol altra Constitució burgesa, precisament per la inclusió inequívoca d’aquesta garantia de la «llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat».
Ningú amb un mínim d’honestedat política no pot, negar que aquest article condiciona, de forma decisiva a nivell jurídic, qualsevol govern que pretengui aplicar un programa de reals transformacions en la perspectiva del socialisme acollint-se a d’altres aspectes del mateix text constitucional recollits al Títol Vuitè (planificació, reconeixement de la iniciativa pública en l’activitat econòmica -que significativament s’inclou en el Títol Vuitè, relatiu a l’Economia, i no al Segon com pretenia el PSOE per tal de posar-lo al mateix nivell que l’economia de mercat-, participació en les empreses, etc.). La «llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat» esdevé un principi constitucional fonamental, guia de tota l’activitat econòmica, i és una arma preciosa a les mans de la dreta per impedir qualsevol veleïtat de l’esquerra en aquest sentit.
Cal no oblidar, a més, que el que defineix una autèntica política de transformacions socialistes no és per ella mateixa ni la planificació econòmica ni la iniciativa econòmica estatal -elements essencials, d’altra banda, en el capitalisme monopolista d’estat-, sinó aquelles mesures que condueixin a la transformació revolucionària de les relacions de producció.
És a dir, aquelles mesures que permetin avançar en la perspectiva del canvi real del poder de decisió sobre l’economia i la política, de mans de la minoria d’explotadors a la majoria del poble treballador. I aquestes mesures, per mínimes que siguin, és evident que serien una contradicció flagrant del principi, que s’eleva a categoria constitucional, de la «llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat». A les mans del Tribunal Constitucional o de les Forces Armades (l’article vuitè planeja sobre tota la Constitució), aquest és un argument constitucional suprem a l’hora de dirimir una determinada situació política. En d’altres casos (Xile, per exemple) foren suficients arguments menys ferms que els que facilita aquest projecte de Constitució.
2. Les llibertats públiques i els drets i els principis reconeguts en el text constitucional són seguidament retallats amb importants limitacions en molts casos -en especial, pel que fa als treballadors i la dona-, resten en l’ambigüitat o són desvirtuats i privats del seu contingut en d’altres, o bé finalment mantenen i consagren privilegis determinats. Alguns exemples:

-La pena de mort. Malgrat declarar la seva abolició, el projecte constitucional aprovat pel Congrés de Diputats la manté pel que fa «al que puguin disposar les lleis penals militars per a delictes comesos per persones subjectes, per la seva pròpia condició al fur castrense». Quines són aquestes «persones»? Quins delictes podran, ser castigats amb pena de mort en aquestes condicions? El projecte no en diu res.

Si tenim en compte que, com va dir en el debat a la comissió constitucional del Congrés el diputat del PCE-PSUC Josep Solé Barberà, l’actual Codi de Justícia Militar preveu pena de mort en més de 50 articles, dotze dels quals l’estableixen com a pena única per als delictes que hi són castigats, [22] ens podem adonar de la importància que té aquesta greu limitació. [23]

-L’article 12 reserva explícitament la titularitat de drets polítics solament als ciutadans e l’Estat espanyol, privant-la, però, als residents estrangers, i negant-la per tant als treballadors immigrants als quals es priva del dret de participar a la vida política (respectant-los i evidentment els altres drets fonamentals individuals). No es recull així el que és ja una reivindicació generalitzada arreu i defensada fins i tot pels mateixos ciutadans de l’Estat espanyol que han emigrat cercant treball a d’altres estats.

-No es considera delictes polítics i, per tant, no, se’ls exclou de la possibilitat d’extradició el que s’anomena «actes de terrorisme» (art. 12, 3). (El qual permet incloure sota el qualificatiu de «terrorisme» qualsevol mena de lluita armada, fins i tot la que es dirigeix contra els règims dictatorials i feixistes que neguen les llibertats reconegudes al text constitucional.) Si d’altres estats haguessin inclòs aquesta excepció a la seva Constitució, molts dels lluitadors exiliats quan l’Estat espanyol estava sota el feixisme i els considerava delinqüents i els condemnava per «terrorisme» haguessin estat extradits i lliurats a la policia franquista. [24] En canvi, no s’exceptua de l’extradició aquells casos en què l’Estat reclamant pugui aplicar pena de mort, abolida en el cas de l’espanyol.

-Pel que fa al dret d’asil, qualsevol definició concreta es deixa per a una futura llei (article 12, 4), sense garantir almenys constitucionalment que serà aplicat a tots els lluitadors demòcrates exiliats de països sotmesos a dictadura. [25]

-El projecte menciona explícitament l’Església Catòlica (art.15, 3), en una mena de confessionalitat encoberta, tot afirmant que es garanteix la llibertat religiosa. Aquest reconeixement explícit ha estat un objectiu obertament declarat de la jerarquia catòlica, que ha comptat amb el suport, a més de la UCD i AP, del secretari general del PCE, Santiago Carrillo, al Ple del Congrés. Suposa de fet el manteniment de la situació de privilegi de l’Església Catòlica i obliga els poders públics a mantenir «relacions de cooperació» en concret amb aquesta confessió religiosa.

-Es manté en 72 hores el terme màxim de detenció preventiva (art. 16, 2) sense que hagin aconseguit ser aprovades propostes de reducció a 24 o 48 hores. Encara que es garanteix constitucionalment «l’assistència d’advocat al detingut en les diligències policials o judicials», s’afegeix «en els termes que la llei estableixi», sense dir que haurà d’ésser des del moment mateix de la detenció. Quant a la presó provisional, el text constitucional no fixa el termini màxim de duració, deixant-ho a una llei posterior (art. 16, 4). Respecte als empresonats, no s’explicita que entre els drets fonamentals que els seran garantits en el període de presó hi haurà, entre d’altres, el del desenvolupament de la sexualitat i l’afectivitat (art. 24). [26]

-Tot i reconeixent el dret d’associació, es declaren il·legals les associacions que «persegueixin finalitats o utilitzin mitjans tipificats com a delicte», el qual obre una possibilitat a la prohibició arbitrària de determinades associacions i partits (art. 21). Aquesta possibilitat d’arbitrarietat és reforçada encara per l’afegit -inclòs per iniciativa del president del PSOE, Tierno Galván- que exigeix que partits i sindicats tinguin una «estructura interna i un funcionament democràtics» (art. 6 i 7). Una concepció similar va permetre que el Partit Comunista fos prohibit a la República Federal d’Alemanya al llarg dels anys de la guerra freda.

-L’article 25 declara obligació constitucional l’ajut de l’Estat a l’ensenyament privat, la qual cosa consagra la política clarament discriminatòria per la qual l’Estat subvenciona econòmicament l’escola dels sectors més privilegiats, els únics amb possibilitats reals de crear centres docents. La inclusió d’aquest article ha estat una, important concessió a la dreta, i respon fonamentalment a les seves posicions, malgrat les matisacions introduïdes a la proposta primitiva d’UCD. El reconeixement del que s’anomena «llibertat d’ensenyament» no és sinó la perpetuació del privilegi dels rics per crear centres d’ensenyament per als rics, del privilegi de l’Església Catòlica i els ordes religiosos per a mantenir -a càrrec dels diners de tots els ciutadans- els seus col·legis i conservar mitjançant aquests la seva gran influència ideològica, debilitada sota la República i recuperada amb escreix gràcies a la dictadura del general Franco.

-El projecte limita el dret de sindicació, preveient fins i tot que la llei pugui privar-ne els membres de «les Forces i Instituts armats» i «els altres cossos sotmesos a disciplina militar» (art. 26, 1), prohibint explícitament la sindicació -i fins i tot la militància política- als jutges, els magistrats i els fiscals en actiu (article 26, 1, i 121). Això té com a objectiu, alhora que permet privar del dret de sindicació fins i tot als soldats, de garantir al màxim el paper repressiu d’aquests aparells de l’Estat, sota una falsa aparença de «neutralitat», evitant possibles escletxes, i preservar al màxim la separació dels seus membres respecte als treballadors i el poble.

Alhora, pel que fa als funcionaris públics -on ja hi ha un ampli moviment de sindicació- s’estableix que per llei es podrà «regular les peculiaritats» de l’exercici d’aquest dret, en un intent similar de posar les màximes precaucions per tal d’evitar que es pugui soscavar des de dins el propi aparell de l’Estat (art. 26, 1, i 96, 3).

El mateix objectiu té l’excepció que es fa respecte als membres de les Forces Armades quant al dret de petició, que solament poden exercir individualment «i segons la seva legislació específica», i no col·lectivament com la resta dels ciutadans (art. 27, 2).

-Quant al dret de vaga, en lloc de reconèixer-lo simplement, sense d’altres matisacions, s’afegeix que es reconeix als «treballadors en defensa dels seus interessos» (art. 26, 2). Ja en el debat al Congrés aquest afegit va donar lloc a dues interpretacions divergents respecte al seu abast: mentre PSOE i PCE consideraven que una vaga política podia ser «en defensa dels interessos dels treballadors», UCD i AP interpretaven en canvi que precisament aquest afegit tenia com a objectiu d’impedir constitucionalment la vaga política. [27] De tota manera, malgrat la seva ambigüitat -origen de possibles futures arbitrarietats-, l’afegit es va mantenir.

A més, es diu que l’exercici del dret de vaga serà regulat per llei, que «establirà les garanties necessàries per tal d’assegurar el manteniment dels serveis essencials de la comunitat». Encara que la redacció és més ambigua que la del primitiu avantprojecte, on es deia que l’exercici del dret de vaga «no podrà atemptar el manteniment dels serveis essencials de la comunitat», en l’actual text es continua possibilitant una interpretació arbitrària que suposi la restricció d’aquest dret fonamental per als treballadors, en funció d’aquest «manteniment dels serveis essencials de la comunitat». (Per a garantir amb eficàcia en el text constitucional el ple exercici del dret de vaga caldria, bé suprimir aquest afegit -solució millor-, bé explicitar almenys que en cap cas podrà ser al·legat com a motiu per a prohibir una vaga.)

-Alhora, i en un article també insòlit en una Constitució, es declara constitucionalment el dret dels empresaris d’adoptar «mesures de conflicte col·lectiu», la qual cosa equival a reconèixer com a constitucional el dret al lock out patronal (art. 33).

3. Drets de la dona. Una Constitució masclista. Un dels aspectes que l’esquerra reformista ha fet servir més com a element de bescanvi en el curs del consens constitucional ha estat tot el que fa referència als drets de la dona. Els constituents de l’esquerra reformista han cedit en això tot el terreny, i el projecte de Constitució esdevé un text obertament masclista que ignora completament la problemàtica de la dona i no recull cap de les principals reivindicacions del moviment feminista a l’Estat espanyol.
Bé que s’hi fa una declaració formal d’igualtat davant la llei, «sense discriminació per raó del sexe» (art. 135) i de garantia d’igualtat laboral (art. 32), això no es concreta en d’altres disposicions que fossin menys ambigües i es contradiu de fet amb la resta del text constitucional. Tampoc no es defineix quins aspectes que discriminen la dona en concret seran perseguits.
Pel que fa la igualtat laboral, per exemple, enlloc no es garanteix constitucionalment una política laboral concreta que faci possible l’accés de la dona al treball sense discriminació, ni molt menys que li atorgui un tracte prioritari destinat a superar els efectes de tants anys de marginació; tampoc no es declara com a principi constitucional que la dona sense feina gaudirà del dret al subsidi d’atur a partir de l’edat laboral -el qual tampoc no es garanteix d’altra banda als joves-; ni es declara obligació dels poders públics la posta en marxa d’un sistema d’atenció als fills -una xarxa completa de guarderies, per exemple- perquè ningú -ni home ni dona- sigui privat del dret al treball per la necessitat de tenir-ne cura.
La no constitucionalització de la coeducació quan es parla de l’ensenyament (art. 25) -principi educatiu fonamental si no es vol consagrar la discriminació sexual ja des de l’escola- és un element més de la mateixa concepció masclista. Com ho és que no es prevegi que la formació professional no dirigirà la dona a unes professions determinades discriminant-la pel que fa a l’accés al treball.
On de fet, però, aquesta concepció és més diàfana és pel que fa la família com a institució. El text del projecte constitucional no reconeix el dret a l’ús lliure de la pròpia afectivitat i sexualitat, i menys el dret a mantenir relacions sexuals i afectives estables al marge de la institució familiar matrimonial (l’homosexualitat, les relacions lesbianes, les relacions afectives o sexuals comunals no matrimonials, per exemple, no són explícitament condemnades a la Constitució, però tampoc no hi és reconegut el dret dels ciutadans a mantenir-les i a no ser ni marginats ni perseguits per elles).
En canvi, es privilegia la família patriarcal, a la qual es garanteix «protecció econòmica, jurídica i social» (art. 35, 1), garantia que -segons quin parlament o govern la interpreti- pot arribar a suposar la implantació de nous sistemes legals de repressió de les relacions no matrimonials o la pervivència dels que hi ha actualment.
Ni tan sols pel que fa al matrimoni es declara únicament vàlid a efectes civils el matrimoni civil, fonamentat en la igualtat dels cònjuges, sinó que pot perviure encara el privilegi de l’Església Catòlica pel qual l’Estat reconeix el matrimoni eclesiàstic catòlic com a vàlid a efectes civils.
Quant al divorci, solament es diu que la llei «regularà les causes de separació i dissolució i els seus efectes» (art. 30, 2). Aquesta ambigüitat constitucional té conseqüències molt greus, tant perquè no suposa el reconeixement explícit del dret al divorci com un dret fonamental, com sobretot perquè no determina constitucionalment en quines circumstàncies serà garantit necessàriament: si ho serà per mutu acord dels dos cònjuges, si serà suficient la petició d’un dels dos -molt important en el cas de la dona-, si desapareixerà la figura del «culpable» i l’acusació en el procés de dissolució, etc. I també si es garantirà un tràmit ràpid i de mínim cost.
Tampoc no reconeix el dret de la dona de decidir lliurement el nombre de fills que vol tenir, així com el dret de conèixer i tenir lliure accés als mètodes anticonceptius, a càrrec de la Seguretat Social, incloent-hi el dret a l’avortament. (AP aconseguí al Ple del Congrés un refinament del text del projecte, amb l’aprovació del canvi de la frase «La persona té dret a la vida» per «Tots tenen dret a la vida», argumentant que en el terme «tots» s’hi inclou l’home que ha de néixer, i que així qualsevol intent de legalitzar l’avortament seria anticonstitucional. [28])
El masclisme del projecte de Constitució arriba fins i tot a establir constitucionalment la preferència dels homes sobre les dones en la successió monàrquica (art. 52, 1).
4. Principis econòmics i socials. El text del projecte introdueix un capítol sota el títol «Principis rectors de la política econòmica i social», al Títol Primer que parla dels drets i els deures fonamentals (arts. del 35 al 47). Es tracta de fet d’una declaració de diversos principis generals, «que informaran la legislació positiva, la pràctica judicial i l’actuació dels poders públics», una mena de formulació de diversos drets de caràcter social: una estabilitat econòmica i una ocupació plena, règim públic de Seguretat Social, drets i retorn dels emigrants, protecció de la salut, accés a la cultura, salvaguarda del medi ambient, participació de la joventut, rehabilitació dels disminuïts físics, pensions adequades als jubilats, etc.
En realitat es tracta solament de declaracions de principis abstractes, sense cap mena de garantia concreta de compliment. Un exemple del seu caràcter abstracte el tenim en l’article 4,5 sobre la joventut (d’altra banda, és aquesta l’única referència a la joventut que es fa en tot el text constitucional, si exceptuem el reconeixement de la majoria d’edat als 18 anys): «Els poders públics -diu l’article 45- promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural.»
Un dels principis recollits amb la mateixa ambigüitat en aquest capítol és el relatiu al que el text anomena «dret de disfrutar el medi ambient» (art. 41). En realitat aquesta ambigüitat respon a un objectiu: deixar sense concretar què és el que reconeix com a dret aquest article constitucional, el seu abast i la seva essència fonamental. El medi ambient no se situa com un dret de tota persona a viure i treballar en un medi que permeti a totes les persones el seu desenvolupament físic i psíquic. És a dir, no se situa el problema del medi ambient en la seva relació radical amb un dret fonamental de l’home: la vida. Perquè tot allò que afecta el medi ambient afecta també a aquest dret fonamental de l’home a la vida, entès en tota la seva dimensió. No és doncs aquest un dret secundari més, sinó un dret lligat íntimament al dret a la vida.
Aquest article resta, a més, en l’ambigüitat sobretot perquè no deixa explícites les conseqüències que comportaria una definició més concreta. Aquest dret, solament serà eficaç si la Constitució exigeix a més que sigui concretat en unes lleis del sòl, subsòl, fauna, flora, aigües, atmosfera, i seguretat i higiene en el treball, que responguin veritablement a aquests principis. Així, no solament seria constitucional l’exigència en abstracte d’aquest dret sinó que l’aprovació d’aquestes lleis concretes s’exigiria que estigués d’acord amb el dret de viure i treballar en condicions medi-ambientals que permetin el desenvolupament físic i psíquic de les persones.
Al mateix temps, la Constitució hauria de preveure que aquestes lleis incloguessin sancions contra la vulneració d’aquest dret. Però no com fa l’actual projecte, quan diu que seran previstes sancions per als «atemptats més greus». Perquè això porta a suposar, en conseqüència, que seran exclosos de sanció els «atemptats menors» (excepció on, òbviament, hi cap tot). Aquesta formulació de l’actual projecte correspon evidentment a la lògica imperant en el model de desenvolupament capitalista de l’Estat espanyol i representa, de fet, més una garantia per al capital que no un respecte al dret que es diu reconèixer. (Caldrà veure també què és considerat com a «atemptat greu» i si serà previst que molts «atemptats menors» en fan un de «gran».) [29]
5. Garantia dels drets i les llibertats fonamentals. Una prova de la importància secundària que el mateix text constitucional atorga al reconeixement d’aquests «principis econòmics i socials» és el lloc que ocupen a l’hora de preveure la seva garantia. L’article 48, 3, deixa ben clar que aquests principis no podran ser al legats per ells mateixos com un dret davant un tribunal ordinari o el Tribunal Constitucional -com és el cas en els altres drets fonamentals-, sinó que «solament podran ser al·legats davant la jurisdicció ordinària mitjançant els procediments establerts a les lleis que els desenvolupin».
És a dir, aquests «principis econòmics i socials» no tenen la mateixa garantia que els altres drets fonamentals. No es podrà ni presentar recurs d’inconstitucionalitat contra una determinada llei, argumentant que contradiu aquests principis i aquests drets socials, ni els ciutadans podran demanar empar als tribunals perquè se’ls apliqui aquests drets quan considerin que no els són aplicats (per exemple, un obrer aturat no podrà reclamar davant els tribunals que se li apliqui el principi recollit a l’article 36 que diu que «els poders públics fomentaran una política que asseguri, una ocupació plena», com un dret per ell mateix). Solament es podrà reclamar que s’apliquin les lleis que desenvolupin aquests principis (lleis que, evidentment, en un estat capitalista no garantiran mai de fet l’ocupació plena, per exemple).
És clar, doncs, que en realitat els drets individuals tenen preponderància en el text constitucional –dins la lògica capitalista- sobre els drets socials. Els drets individuals poden ser reclamats per ells mateixos, en canvi els drets de caire social solament poden ser reclamats d’acord amb la llei que els desenvolupi. [30] El que teòricament és aplicació del principi del liberalisme polític, de fet tracta de garantir una vegada més el predomini dels interessos de la «lliure empresa» i els monopolis sobre els drets de la col·lectivitat.
 
Els drets individuals i les llibertats públiques, però, tampoc no són considerats a un mateix nivell tots ells pel que fa a la seva garantia. El text constitucional preveu dues menes de recurs:

-el recurs d’inconstitucionalitat, davant del Tribunal Constitucional, «contra les lleis i les disposicions normatives amb força de llei de l’Estat i de les comunitats autònomes o tractats internacionals que vulnerin les llibertats públiques i els drets constitucionals recollits al capítol segon del Títol Primer». Aquest recurs no podrà ser interposat pels ciutadans individualment o col·lectiva. Solament el podran interposar el President del Govern, el Defensor del Poble, cinquanta diputats, cinquanta senadors, els presidents dels òrgans col·legiats executius de les Comunitats Autònomes i, en el seu cas, els Presidents de les Assemblees d’aquestes Comunitats Autònomes (arts. 48, 1; 155, 1 a; 156 a). Els ciutadans per ells mateixos no tenen dret a oposar-se a les lleis en raó a la seva inconstitucionalitat. Així, el text del projecte garanteix un dels seus objectius: allunyar el poble de la pràctica política, preservar els legisladors de possibles ingerències populars, deixar la crítica de la llei per als polítics especialistes. Al mateix temps garanteix als detentadors del poder de l’Estat -això ho desenvoluparem més quan parlem de les autonomies- la seva intervenció decisiva pel que fa a les lleis de les Comunitats Autònomes. En canvi, ni tan sols es reconeix el dret d’interposar recurs d’inconstitucionalitat contra les lleis de l’Estat als diputats dels parlaments autònoms, reservant-lo únicament als seus presidents. [31]

(Cal recordar que la Constitució republicana de 1931 considerava competent per acudir davant el Tribunal de Garanties Constitucionals -sense excloure’n el recurs d’inconstitucionalitat contra les lleis- «qualsevol persona individual o col·lectiva, encara que no hagi estat agreujada directament», i les «Regions espanyoles» (arts. 121 i 123, 4 i 5, de la Constitució de 1931).

També els jutges o tribunals poden plantejar problemes relatius a la constitucionalitat d’una determinada norma legal, si aquesta és al·legada en el curs d’un procés i consideren que pot ser contrària a la Constitució (art. 157), però això es deixa al seu arbitri i no hi vénen obligats si ho reclama una de les parts.

-El recurs d’empar: Totes les persones poden reclamar la tutela de les llibertats públiques i els drets respecte a casos concrets, pel que fa als que són reconeguts en l’article 13, 28 i a la Secció Primera del Capítol Segon: dret a la igualtat davant la llei sense discriminació, dret a la vida, llibertat de creença, drets del detingut, dret a l’honor, inviolabilitat de domicili, correspondència…, dret de lliure residència, d’expressió, reunió, associació, fundació, dret a participar en els afers públics, accés als tribunals, llibertat d’ensenyament, dret de sindicació, de vaga, petició, objecció de consciència, etcètera.

Aquest recurs pot ser plantejat quan una persona considera que li és negat algun d’aquests drets per una mesura determinada dels poders públics. Primer es planteja davant dels tribunals ordinaris i després, si la reclamació és ineficaç, es planteja davant el Tribunal Constitucional. Pot interposar-lo «qualsevol persona natural o jurídica que invoqui un interès legítim, o bé el Defensor del Poble» (art. 48, 2; 155 b; 156 b).

El recurs d’empar no fa referència a la constitucionalitat o no de les lleis, sinó solament al respecte dels drets i les llibertats en casos concrets, i és l’únic al qual té dret qualsevol persona sense distinció.

-El projecte de Constitució crea la figura del Defensor del Poble, com a «alt comissionat de les Corts Generals, designat per aquestes per a la defensa dels drets fonamentals» (art. 49, 1). Aquest aspecte positiu del projecte és, però, condicionat pel fet que es tracta d’una funció encomanada a una sola persona, que fàcilment serà lligada al partit que governi si ha d’ésser elegida per les Corts. Pel caire tan important que té la seva missió, hagués estat menys sospitós que s’hagués encomanat a un col·lectiu on fos garantida almenys la presència de representants de totes les forces polítiques, i millor encara si cada Comunitat Autònoma tingués el dret reconegut de tenir els seus propis Defensors del Poble amb el mateix dret de reclamar a nivell d’Estat.

6. Suspensió de les llibertat i el drets fonamentals. L’article 50 del projecte té com a missió garantir la pervivència de l’Estat en les situacions de crisi, preveient per això fins i tot la suspensió d’aquelles garanties dels drets i llibertats reconeguts per la mateixa Constitució. El projecte atorga les màximes facilitats a les institucions de l’Estat per a suspendre aquestes llibertats, sense preveure les mínimes garanties per als ciutadans.
L’article 50 preveu dues situacions en les quals poden ser suspesos alguns dels drets fonamentals (límit de 72 hores a la detenció preventiva, habeas corpus, inviolabilitat de domicili, secret de les comunicacions postals i telefòniques, dret a fixar la residència i circular lliurement, llibertat d’expressió i informació, de reunió, vaga, manifestació): són els estats de setge i excepció.
L’estat de setge el pot declarar el Congrés de Diputats, per majoria absoluta, a proposta exclusiva del Govern (art. 109, 4).
L’estat d’excepció, el declara el Govern mitjançant decret de Consell de ministres, prèvia autorització del Congrés de Diputats o bé, si aquest no està reunit, de la seva Diputació Permanent (art. 109, 3).
L’article 109, 2, preveu també la possibilitat de declaració de l’estat d’alarma, per acord del govern i per un termini màxim de quinze dies, donant-ne compte immediatament al Congrés de Diputats. L’article no diu en cap moment què suposa l’estat d’alarma.
La regulació concreta d’aquestes situacions excepcionals es deixa simplement a una futura Llei Orgànica (art. 109, 1): En cap lloc de la Constitució no es regula quines condicions caldrà que es donin perquè es puguin adoptar unes mesures tan greus, que suposin la suspensió de drets fonamentals. Tampoc no es diu quines responsabilitats penals concretes arrisquen els governants en el cas de suspensió arbitrària dels drets fonamentals.
Així, doncs, no solament es dóna al Congrés de Diputats el dret de suspendre diverses llibertats fonamentals sinó que ni tan sols es dóna una mínima garantia als ciutadans contra l’arbitrarietat en aquesta suspensió. En cap cas tampoc no s’exigeix una votació més qualificada que la majoria absoluta del Congrés pel que fa a l’estat de setge, quan el lògic en una Constitució que tingués cura especial en la salvaguarda dels drets que reconeix seria: exigir fins i tot per a l’estat d’excepció una majoria molt qualificada de vots al Congrés reunit en Ple (dues cinquenes parts, tres quartes parts, per exemple). Això no fa sinó facilitar al govern la suspensió d’aquestes llibertats. (En el cas de l’estat d’excepció li cal solament la majoria simple, és a dir la mateixa majoria que necessita per a aprovar qualsevol llei.)
Tot i la gravetat del que hem dit fins ara, molt més greu és encara on s’ha arribat en el segon punt d’aquest article 50, amb la previsió d’una llei antiterrorista. Aquesta proposta d’UCD, que quan va ser formulada a la Comissió Constitucional del Congrés de Diputats per primera vegada com una esmena «in voce» va motivar un gran enrenou entre els diputats de l’esquerra, que varen amenaçar, fins i tot d’abandonar la política de consens, [32] va prosperar -amb esmenes sobre la primera propostafinalment com a fruit de la política de consens. L’apartat 2 de l’article 50 preveu, doncs, l’aprovació d’una llei orgànica on es prevegi la possible suspensió individual, «amb la necessària intervenció judicial i l’adequat control parlamentari», dels drets de limitació de la detenció preventiva a 72 hores, inviolabilitat de domicili i secret de les comunicacions postals, telegràfiques i telefòniques, «per a persones determinades, en relació amb les investigacions corresponents a l’actuació de bandes armades o elements terroristes».
-La incorporació, a nivell constitucional, d’aquesta previsió de llei antiterrorista -en la línia d’altres estats europeus- és un element molt important en el procés per assegurar la pervivència de l’Estat burgès, en crisi i incorporar en la seva defensa tots els sectors polítics i socials. En aquestes condicions, qualsevol dissident, qualsevol ciutadà discrepant, pot ser considerat sospitós de tenir relació amb el terrorisme i, per tant, li poden ser suspesos aquests drets fonamentals. «Tots som sospitosos», com digué el senador Bandrés. «Fins i tot el Consell General Basc.»
Cal tenir present que, sense esperar l’aprovació de la Constitució, el govern d’UCD ha posat ja en marxa un decret-llei antiterrorista, i el Congrés de Diputats va aprovar en la mateixa línia una llei antiterrorista que ara està deturada al Senat.
 
3. Govern i Parlament
Els Títols Tercer, Quart i Cinquè, relatius a les Corts, el Govern i les seves relacions mútues, tal com estan redactats en el projecte de Constitució acompleixen amb eficàcia els següents objectius:
1. Establir importants correctius a la representació proporcional en el Parlament, afavorint la formació de grans partits i la marginació dels sectors dissidents que puguin agrupar-se en formacions polítiques reduïdes però que en un sistema estrictament proporcional tindrien representació parlamentària. La conseqüència d’aquests correctius ha estat palesa ja arran de les eleccions del 15 de juny: una mena de bipartidisme imperfecte (dos grans partits, PSOE i UCD, marcats a dues bandes per dos partits menors, PCE i AP).
Respecte al Congrés de Diputats, això s’aconsegueix establint un nombre reduït de representants (entre 300 i 400) i mantenint la província com a circumscripció electoral (cada província tindrà una nombre mínim inicial de diputats -si s’estableix que n’ha de tenir per exemple dos, ja hi ha automàticament cent diputats repartits entre les províncies sense criteris proporcionals-, i la resta es repartirà proporcionalment) (art. 63).
El Senat és, en canvi, elegit amb criteris no proporcionals: quatre senadors per província, tingui aquesta la població que tingui. Les Comunitats Autònomes poden proposar dos candidats cadascuna que seran anomenats pel Rei (art. 64).
2. Consolidar el Senat com a filtre de possibles vel·leïtats progressistes del Congrés de Diputats i com a instrument de control de les Comunitats Autònomes. El Senat no és configurat com a Cambra de les Nacionalitats i les Regions, com seria lògic per la decisiva intervenció que té respecte a les autonomies (el Senat és qui autoritza el govern, per majoria absoluta, a adoptar «les mesures necessàries» per a obligar a una Comunitat Autònoma a complir «les obligacions que la Constitució o d’altres lleis li imposin» o per a la «protecció de l’interès general d’Espanya» (art. 149, 1). Malgrat aquest paper tan transcendental que li dóna la Constitució respecte a la garantia del dret de les Comunitats Autònomes a ser protegides de l’arbitrària intervenció del govern central en els seus afers, el Senat no es compon de representants elegits per les mateixes comunitats autònomes, sinó conservant la divisió provincial amb criteris totalment antidemocràtics (tenen els mateixos representants províncies de 30.000 habitants que d’altres amb més de tres milions).
El text constitucional atorga, d’altra banda, a aquest Senat tan antidemocràtic, entre d’altres, el dret de vetar o esmenar un projecte de llei aprovat pel Congrés de Diputats (art. 84). En aquest cas, el Congrés haurà de ratificar el text per majoria absoluta. És una manera d’introduir un filtre suplementari a les funcions legislatives del Congrés des de posicions que -pel mateix mecanisme electoral del Senat- seran amb tota probabilitat més inclinades a la dreta.
3. Garantir la continuïtat de les Corts actuals. La Disposició Transitòria vuitena estableix que «les Cambres que han aprovat la present Constitució assumiran, una vegada entri en vigor aquesta, les funcions i les competències que s’assenyalen en ella per al Congrés i el Senat». Amb la qual cosa unes Corts elegides amb procediments molt poc democràtics -aplicació de la Llei de Hont per al Congrés, eleccions amb partits encara a la il·legalitat i sense amnistia, senadors anomenats a dit pel Rei, etc.- poden continuar atorgant-se la representativitat popular i aprovant les lleis després d’aprovada la Constitució. Si el Senat, tal com està configurat en el projecte de constitució està ja molt poc legitimat per acomplir la missió que se li atorga -especialment pel que fa a les autonomies-, quina cosa no serà amb un Senat com l’actual que perviurà encara tres anys més? Fins i tot es preveu que, en cas de dissolució de les Corts actuals -si no hi ha llei electoral- s’apliqui la que va regir el 15 de juny.
4 . Allunyar al màxim el poble del control de la Llei i la intervenció en la vida política. L’actual projecte de Constitució ha sofert, respecte a l’anterior avantprojecte, una important amputació: la supressió del dret dels ciutadans a plantejar un referèndum per aconseguir la derogació de lleis en vigor, reunint 750.000 signatures d’electors. Aquesta supressió, que es va fer a proposta del ponent constitucional del PCE Jordi Solé Tura (que va al·legar que el reconeixement d’aquest dret permetria a l’extrema dreta posar en qüestió les lleis del govern), té en realitat un únic objectiu: mantenir allunyat el poble del control de la llei.
Perquè els arguments de Solé Tura cauen pel seu propi pes: no és solament l’extrema dreta qui pot recollir signatures, sinó també sectors dissidents i disconformes amb la política del govern -que no necessàriament ha d’ésser un govern d’esquerres com sembla suposar el ponent del PCE. En qualsevol cas, el plantejament d’un referèndum sobre determinat projecte de llei obliga a obrir un ampli debat públic -al qual cap demòcrata hauria de témer- i cap representant del poble no ha de defugir el refrendament del vot popular sobre la seva tasca legislativa a no ser que vulgui marginar el poble de la vida política i, reservar aquesta a un cenacle d’iniciats i polítics privilegiats. [33]
L’actual projecte solament manté un únic mitjà d’intervenció política popular -a més del dret de votar a les eleccions i militar als partits polítics-: el dret de presentar propostes de llei amb el suport de mig milió de signatures (xifra que pot ser elevada encara, perquè depèn d’una Llei Orgànica i el projecte de Constitució parla d’«almenys 500.000 signatures»). [34]
5. Garantir un govern fort davant del Parlament. Mitjançant el que s’anomena «moció de censura constructiva» (art. 106). Aquest sistema, copiat de la Llei Fonamental de Bonn (Constitució de la República Federal d’Alemanya), obliga els partits que plantegin una moció de censura al govern a presentar alhora un candidat a la Presidència del Govern per a succeir el censurat. Això converteix en pràcticament inviable qualsevol intent de plantejar moció de censura al govern, perquè és molt difícil que uns partits, que es posen d’acord per a fer prosperar -per majoria absoluta, com s’exigeix- una moció de censura també s’hi posin en el nom del futur President del Govern. (Val a dir que a la República Federal d’Alemanya encara no ha prosperat mai una moció de censura d’aquest tipus des que està en vigor la seva Llei Fonamental -1949.)
4. Poder judicial i Tribunal Constitucional
A part de garantir -com veure- amb més detall quan parlem de les autonomies que el «Tribunal Suprem, amb jurisdicció a tota Espanya, és l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres, excepte el que es disposi en matèria de garanties constitucionals» (art. 117), el projecte de Constitució és especialment conservador a l’hora d’abordar la configuració del poder judicial.
El Consell General del Poder Judicial, òrgan suprem del Poder Judicial, té un predomini de membres nomenats lliurement pel Rei al marge del Congrés de Diputats: 12 membres nomenats lliurement pel Rei i 8 a proposta del Congrés (art. 116). Aquests darrers han de tenir més de 15 anys d’exercici de la professió. (Quant als dotze de nomenament lliure del Rei, aquest nomenament s’haurà d’atenir, però, als termes d’una llei orgànica.) Val a dir que l’exigència d’un mínim de 15 anys d’exercici és una condició molt important perquè necessàriament -almenys en uns primers períodes- els nomenaments recauran en advocats i juristes que hauran desenvolupat la seva professió durant molt de temps sota el règim franquista.
El President del Tribunal Suprem és nomenat pel Rei a proposta del Consell General del Poder Judicial. No es posa límit constitucional al temps de permanència en el càrrec (art. 117). Tampoc no es fa en el cas del Fiscal de Tribunal Suprem (art. 118). En cap dels dos nomenaments no hi ha intervenció de cap mena de les Corts. El Fiscal del Suprem és nomenat pel Rei, a proposta del Govern, havent escoltat el Consell General del Poder Judicial. Des d’una perspectiva que concebi el ministeri fiscal no com l’acusador en nom del govern sinó com el garantidor de les llibertats i els drets, sembla més Lògica una intervenció de les Corts -i no exclusivament del govern- en el seu nomenament. I més pel que fa al president del Tribunal Suprem.
Encara que es parla que «els ciutadans podran participar en l’administració de justícia» (art. 119), el projecte no restableix en concret la institució dels Jurats en el processos penals prevista en la Constitució republicana de 1931.
Quan al Tribunal Constitucional, cal remarcar que en la seva composició no hi tenen cap intervenció les Comunitats Autònomes, contra el que es feia a la Constitució republicana, malgrat les atribucions que té aquest Tribunal respecte a la constitucionalitat de les disposicions legals autonòmiques (arts. 153 i 147 a). Un element agreujant és que també per a formar part d’aquest Tribunal -tan important pel que fa al respecte dels drets i les llibertats- cal tenir més de quinze anys d’exercici professional com a Magistrat, Fiscal, Professor d’Universitat, funcionari públic o advocat. Això és un greu motiu de reflexió que hem de tenir en compte a l’hora de valorar el paper que pot tenir com a màxim intèrpret de la constitucionalitat d’una llei o del respecte de les llibertats un Tribunal que estarà necessàriament compost per homes que hauran fet la seva carrera judicial o professional sota el franquisme. Quant al seu nomenament, tindrà 12 membres nomenats pel Rei: quatre a proposta del Congrés per majoria de 3/5 dels seus membres; quatre a proposta del Senat amb la mateixa majoria; dos a proposta del Govern i dos del Consell General del Poder Judicial. Són designats per un període de nou anys i es renoven per terceres parts cada tres.
5. L’Autonomia
El projecte de Constitució no solament nega el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions avui integrades a l’Estat espanyol, sinó també les mínimes condicions per a l’exercici d’un autèntic autogovern polític del que s’anomena «Comunitats Autònomes» (el projecte ja no torna a parlar més de «nacionalitats i regions», com es feia a l’article segon).
L’autonomia que regula el Títol Vuitè del projecte no va més enllà, de fet, d’una autonomia purament administrativa. Les Comunitats Autònomes hi veuen reconegudes molt poques competències pròpies -cap de les essencials per a configurar un poder d’autogovern veritablement polític-, condicionades sempre a la voluntat del poder central. Es tracta no de reconèixer un grau determinat de sobirania política a aquestes Comunitats Autònomes, sinó de reorganitzar territorialment l’Estat per tal de garantir la descentralització que necessita el capitalisme en l’actual estadi del seu desenvolupament i, alhora, de respondre, amb la concessió, d’una autonomia fictícia, les demandes de poder polític real dels pobles, de les nacions i de les regions integrades a l’Estat espanyol.
Per als autors d’aquest text i els qui han votat a favor d’ell, continua essent molt clar que solament hi ha una sobirania: la de la «nació espanyola», com es diu en els primers articles del text constitucional. I aquesta «nació espanyola» és la que reestructura el seu Estat des del poder central, com vol. No hi són reconegudes, doncs, diverses sobiranies nacionals -les de les diferents nacions que formen part avui de l’Estat espanyol- que lliurement i sobirana pacten la seva vinculació mútua i les respectives atribucions, tant les que gaudirà el poder central com les pròpies de les institucions autonòmiques. Es aquesta visió centralista la que regeix tota la Constitució i és, també, l’eix que regula el capítol sobre les autonomies.
Com digué Gabriel Cisneros, diputat d’UCD, al Ple del Congrés de Diputats, aquesta Constitució s’estableix «en el marc d’una trilogia: una nació, una sobirania, un Estat». [35] Rafael Arias Salgado, també diputat d’UCD, de la seva banda, afegí que del que es tracta és de «poder encauzar la presión anticentralista, antes latente y hoy expresa y potencialmente conflictiva, que se extiende por todo el país». [36] I Gabriel Cisneros -altra vegada- en treia aquesta conclusió: «La unidad de España es preconstitucional y metaconstitucional», [37] és a dir no pot ser posada en qüestió i està per sobre de tot. Aquesta concepció, que manté un Estat opressor dels drets nacionals, sotmetent a aquest Estat la voluntat i la llibertat de les nacions que hi romanen unides per la força, ha condicionat decididament la polèmica amb el Partit Nacionalista Basc pel que fa al reconeixement dels furs d’Euzkadi. En el fons d’aquest debat hi era també present el tema de la sobirania. El debat fou aconduït, segons un comentarista, sota «el rumor de poderes fácticos», «un céfiro verde de estado mayor». [38] Mentre es desenvolupava, se celebrà una reunió de la «Junta de Jefes de Estado Mayor» amb el president Suárez i el vice-president primer tinent general Gutiérrez Mellado, de la qual va dir la premsa -encara que després ho va desmentir el govern- que s’hi havia tractat el problema plantejat per les exigències del PNB. El que és clar és que, després d’aquesta reunió militar, la UCD va endurir les seves condicions pel que fa al reconeixement dels furs d’Euzkadi i exigí, entre d’altres coses, que el PNB votés contra el reconeixement del dret a l’autodeterminació (com va fer després el PNB en la votació al Ple del Congrés). [39] El PNB, no obstant això, no va votar posteriorment el conjunt del projecte constitucional, abandonant la sala i al·legant que no podia prendre una decisió en aquells moments.
 
La iniciativa del procés autonòmic
El text del projecte de Constitució té una cura especial, en conseqüència, a posar el màxim de garanties per al poder de l’Estat central per a evitar, en qualsevol cas, que el reconeixement de les autonomies -encara que no depassin l’àmbit pràcticament administratiu- pogués posar en perill en un moment determinat aquest poder polític central.
Això ho fa ja a partir dels primers articles que regulen el procés per accedir a l’autonomia, més complex i amb menys participació popular que el que establia la Constitució republicana de 1931. (Que, d’altra banda, exigia també votacions molt qualificades a l’hora de l’aprovació dels projectes d’Estatut als territoris afectats, en un afany evident de garantir la unitat de l’Estat.)
L’actual projecte estableix un procediment específic que regula les condicions que ha de tenir la decisió per la qual s’inicia el procés autonòmic, prèvia a començar la redacció del projecte d’Estatut. A la Constitució republicana, en canvi, aquest procediment no es concretava, sinó que simplement es deia que, quan una o diverses províncies limítrofes amb característiques comunes decidissin organitzar-se com a «regió autònoma», «presentaran el seu Estatut» elaborat segons establia la mateixa Constitució.
El procediment previ que regula l’actual projecte té, a més, diverses variants (arts. 137, 145, i disposicions transitòries primera, segona, tercera), segons els casos (amb la intervenció de les diputacions provincials elegides des de les properes eleccions municipals, bé dels òrgans preautonòmics actuals, i sempre amb el vot favorable dels municipis amb majories, qualificades tant pel que fa al seu nombre menys dues terceres parts dels municipis- com a la població representada -la majoria absoluta del cens de cada província). Queden exceptuats d’aquest procediment previ els territoris que «en el passat hagin plebiscitat afirmativament projectes d’Estatut d’autonomia» (disposició transitòria segona).
De fet aquest sistema tan complex d’iniciar el procés autonòmic porta, a més, a substituït la participació dels ajuntaments democràtics en l’aprovació del projecte d’Estatut -que era regulada per la Constitució Republicana i que no està prevista en l’actual projecte- per una mera exigència de participació d’aquests ajuntaments a l’hora de decidir simplement la iniciació del procés autonòmic. Així, s’aconsegueix que els ajuntaments democràtics, els òrgans de poder local més propers al poble, no tinguin una participació activa a l’hora de l’aprovació del projecte d’Estatut (en la mateixa línia que la supressió del plebiscit popular previ del projecte, abans d’enviar-lo a Madrid, com veurem més endavant, és a dir, amb l’objectiu d’allunyar al màxim el poble de la responsabilitat d’aprovació del projecte originari d’Estatut i de privar a aquest projecte del necessari suport popular).
Encara que entre les diferents variants, en la iniciació del procés autonòmic, es preveu la simplificació d’aquest procés pel que fa als casos on ja ha estat plebiscitat en d’altres temps un Estatut d’Autonomia -i això pot beneficiar en certa manera la rapidesa del procediment autonòmic al Principat-, el que és cert és que comporta unes possibilitats molt grans de discriminació entre unes i altres nacions i regions, dificultant greument en concret el procés autonòmic pel que fa al País Valencià i les Illes.
Autonomies de primera i de segona categoria
Això és agreujat encara per l’establiment de dues categories d’autonomia, previst al projecte de Constitució: el que s’anomenen ja en alguns medis «autonomies de primera» i «de segona». Pel que fa a aquestes «autonomies de segona», a les quals s’hi accedeix quan la iniciativa del procés autonòmic té el suport de «les dues terceres parts dels municipis, la població dels quals representi la majoria absoluta del cens electoral de cada província» (art. 137, 2), solament tenen dret a competències ridícules al llarg de cinc anys, després dels quals, i prèvia reforma dels seus estatuts -aprovada per les Corts de l’Estat central- podran ampliar les seves competències i esdevenir «autonomies de primera» (art. 141). No caldrà deixar transcórrer aquests cinc anys si la iniciativa del procés autonòmic és acordada per una majoria qualificada encara més gran (tres quartes parts dels municipis de cada província, que representin almenys la majoria del cens electoral d’aquesta província) i a més es ratifiqui la decisió en un referèndum per la majoria absoluta dels electors de cadascuna de les províncies (article 145, 1).
És clar que l’establiment de dues categories d’autonomia té com a objectiu reforçar al màxim les garanties per a l’Estat, establir d’altra banda discriminacions entre els pobles de les diverses nacions i regions per tal d’enfrontar-los entre ells, i atenuar al màxim les repercussions que podria tenir per a l’Estat centralista l’accés massiu i conjunt de tots a un mateix grau d’autonomia. En el cas dels Països Catalans -on el Principat té ja el dret d’esdevenir una Autonomia, de Primera, perquè ja va plebiscitar en d’altre temps un Estatut (disposició transitòria segona)-, l’establiment de dues possibles categories d’autonomia permet accentuar, d’altra banda, els recels mutus, dificultar la recuperació de la consciència autonòmica dels sectors més endarrerits al País Valencià i les Illes i obstaculitzar al màxim el procés de reconstrucció nacional comuna.
L’aprovació de l’Estatut. No hi ha plebiscit previ
Quant al text del projecte d’Estatut, el text constitucional encomana la seva redacció a una «assemblea composta pels membres de la Diputació o de l’òrgan interinsular de les províncies afectades, i pels diputats i senadors elegits» per a representar-les a les Corts espanyoles, en el cas de les «autonomies de segona» (art. 139). Si es tracta de les «autonomies de primera» (art. 145, 2), la redacció del projecte d’Estatut està encomanada solament als parlamentaris de les Corts espanyoles elegits a les províncies incloses en la Comunitat Autònoma (art. 145, 2); és a dir, a l’«Assemblea de Parlamentaris», sense que hi participin les diputacions.
En cap cas no es preveu l’elecció específica de representants propis per part dels ciutadans de les Comunitats Autònomes amb la missió única de redactar el projecte d’Estatut, com caldria en un procediment veritablement democràtic i respectuós de la voluntat del poble d’aquestes comunitats. Sinó que s’encomana als parlamentaris elegits no per a un parlament propi sinó per al Parlament de l’Estat central. (Ni tan sols es preveu un sistema intermig com el que s’aplicà a Catalunya en el cas de la redacció de l’Estatut de Núria el 1931, quan l’aprovació del projecte fou encomanada a la Diputació Provisional de la Generalitat elegida pels regidors democràtics amb aquesta missió exclusiva.)
No es reconeix al poble de cada Comunitat Autònoma el dret de plebiscitar el propi projecte d’Estatut abans que aquest sigui enviat a Madrid. No solament no s’ha perfeccionat en un sentit més democràtic el mecanisme de plebiscit previ que recollia la Constitució Republicana (fent-lo vinculant; impedint que les Corts espanyoles poguessin modificar i retallar al seu arbitri el text plebiscitat prèviament -com van fer amb l’Estatut- de Núria-, exigint que les Corts solament el poguessin acceptar o rebutjar íntegrament, i solament en raó a la seva constitucionalitat), sinó que s’ha suprimit aquest plebiscit previ.
Així, el text del projecte d’Estatut és privat de la força que li donaria el suport explícit del poble de la Comunitat Autònoma, abans del debat a Madrid. L’objectiu és clar: deixar les mans lliures a les corts espanyoles perquè puguin tractar els projectes d’Estatut com un afer estatal més, sense estar condicionades per la força que atorgaria el vot popular massiu a aquests projectes.
L’actual text constitucional solament reconeix al poble de la Comunitat Autònoma el dret de refrendar amb el seu vot el text, una vegada aprovat ja a Madrid en la negociació entre la Comissió Constitucional i una delegació de l’Assemblea de Parlamentaris o bé -i ambdues parts no arribessin a un acord- després d’haver estat aprovat com un projecte de llei a les Corts espanyoles. En ambdós casos és un referèndum sobre un text que tindrà ja el vist i plau de l’Estat Central i que haurà pogut ser retallat i reformat a Madrid. I no sobre, el propi projecte d’Estatut.
Això pel que fa a les «autonomies de primera». Perquè en el cas de les de «segona», el projecte d’Estatut és tractat com un projecte de llei més a les corts de l’Estat central, i prou.
Prohibida la Federació
El projecte de Constitució -i en això recull el que deia la Constitució republicana- nega expressament als pobles de les nacions i regions el dret de federar-se lliurement entre ells (art. 138, 1). És aquesta una prohibició destinada explícitament a evitar qualsevol acord entre les Comunitats Autònomes que pugui aproximar l’estructura de l’Estat a una configuració federal. Respecte a Catalunya, el País Valencià i les Illes, aquest és un gravíssim obstacle que té com a objectiu impedir el lliure procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans.
El text no solament prohibeix la Federació de comunitats autònomes, sinó que fins i tot exigeix l’autorització de les Corts de l’Estat perquè puguin ser signats acords de cooperació entre elles (art. 138, 2). Això significa que per a qualsevol acord, encara que sigui de tipus cultural (com el manteniment i el desenvolupament conjunt de l’Institut d’Estudis Catalans, l’ensenyament de la llengua comuna, la posta en pràctica dels acords del Congrés de Cultura Catalana conjuntament, etc.) caldrà aconseguir prèviament l’aprovació estatal.
Menys competències autònomes que a la Constitució republicana
El projecte de Constitució atribueix exclusivament a l’Estat central competències que són essencials per a les Comunitats Autònomes si es vol garantir un mínim exercici del dret a l’autogovern i el reconeixement d’un poder polític autònom efectiu.
No és cert, com alguns han pretès, que les competències de l’Estat recollides a l’actual text constitucional siguin menors que les de la Constitució republicana de 1931 (que, d’altra banda, era ja de caire centralista i va suposar que fossin retallades les competències que el poble de Catalunya atorgava a la Generalitat en el projecte d’Estatut de Núria, plebiscitat aquell mateix any).
[…]
[…] cal tenir en compte que la Constitució republicana dividia les competències de l’Estat en dues llistes:

1. La d’aquelles matèries que eren de competència exclusiva de l’Estat, tant pel que feia a la legislació com a l’execució directa;

2. La d’aquelles que eren de competència, exclusiva estatal pel que feia a la legislació, però quant a la seva execució podien ésser atribuïdes a les regions autònomes, «en la mesura de la seva capacitat política, a judici de les Corts» (arts. 14 i 15 de la Constitució de 1931).

Bé que les Corts espanyoles continuaven tenint el dret de decidir quan l’execució d’aquestes matèries podia ser atribuïda a les regions autònomes, es tractava d’una llista concreta, amb unes matèries clarament determinades, que les «regions autònomes» podien reclamar a l’hora de plantejar els seus projectes d’Estatut.
En canvi, l’actual projecte les inclou en una sola llista de competències: en ella es recullen, sense distincions, les matèries de competència exclusiva estatal (art. 143). Això podia ser un avantatge si aquesta llista hagués reduït al màxim les competències exclusives estatals, deixant per tant les altres, per a les Comunitats Autònomes. De fet, però, no succeeix així.
L’actual projecte inclou en aquesta llista, com a exclusives de l’Estat, a més de totes aquelles competències que la Constitució republicana distribuïa entre les dues llistes -per tant, també les que en aquell cas podien ser atribuïdes a l’execució de les «regions autònomes-, altres competències que la Constitució republicana deixava exclusivament a les institucions autonòmiques. Entre elles, les, més importants pel que fa a l’autogovern: les relatives a l’administració de justícia, ordre públic interior, legislació civil, legislació administrativa, dret de convocar referèndum, etc.
Entre d’altres qüestions, l’actual projecte deixa també a les mans de l’Estat central la legislació bàsica i el règim econòmic de la Seguretat Social, la Sanitat i la «planificació general de l’activitat econòmica», que tampoc no eren previstes a la llista de la Constitució republicana (que deixava l’execució i el desenvolupament de les bases de la legislació Sanitària interior a les «regions»). Pel que fa a la planificació econòmica -qüestió molt important pel que fa al dret de les Comunitats Autònomes de decidir sobre els seus propis recursos econòmics i orientar l’economia segons els propis interessos i la pròpia política-, el projecte de Constitució, a més d’atorgar exclusivament a l’Estat les «bases i la coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica» (article 143, 13) diu que «el govern elaborarà els projectes de planificació, d’acord amb les previsions que li siguin facilitades per les Comunitats Autònomes» (art. 125, 2), la qual cosa permet deduir que el paper que, en aquest cas, atorga la Constitució als òrgans autonòmics no és sinó purament informatiu i consultiu però no decisori.
Quant a la legislació social, la seva, execució s’incloïa, en la Constitució republicana, a la llista que podia ser atribuïda a les «regions autònomes», encara que es precisava -i això va ser fruit de les exigències del dirigent del PSOE i UGT Largo Caballero, que va provocar un enfrontament amb els diputats catalans al Parlament- que seria «inspeccionada pel govern de la República per a garantir l’estricte compliment» de la legislació social de l’Estat i dels tractats internacionals. A l’actual projecte de Constitució es diu que es competència exclusiva de l’Estat la legislació laboral, «sense perjudici de la seva execució pels òrgans de les comunitats autònomes» (art. 143, 7). Cal tenir en compte que el republicà era, en aquest aspecte, especialment restrictiu. En l’actual debat constitucional va ser derrotada una esmena del PNB que pretenia atribuir un més gran nivell de competències en qüestions laborals a les Comunitats Autònomes, limitant la competència de l’Estat a la legislació «bàsica».
Ni Tribunal de Cassació ni Ordre Públic
Dues competències especialment significatives i essencials pel que fa al reconeixement d’una autèntica autonomia política són atribuïdes exclusivament a l’Estat central per l’actual projecte de Constitució: l’Administració de Justícia i l’Ordre Públic.
El text constitucional és molt clar pel que fa a l’Administració de Justícia: és competència exclusiva de l’Estat central (art. 143, 5). El «Tribunal Suprem, amb jurisdicció a tota Espanya és l’òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres, excepte el que es disposa en matèria de garanties constitucionals» (art. 117, 1). I tota l’estructuració de la Justícia depèn d’una Llei Orgànica del poder judicial aprovada per les Corts centrals (art. 116).
És evident que, en aquestes condicions, la previsió d’un anomenat «Tribunal Superior de Justícia» a les comunitats autònomes (art. 146) -al qual se li atorga una denominació equívoca copiant la prevista a l’Estatut de Núria no té res a veure amb el Tribunal de Cassació que va ser una institució fonamental de l’Estatut de 1932. El Tribunal de Cassació, les seves atribucions i la responsabilitat de la Generalitat pel que feia al seu nomenament i la seva configuració, així com el dret de la Generalitat a organitzar l’administració de Justícia a Catalunya i nomenar els jutges i magistrats amb jurisdicció al seu territori, etc. van ser possibles perquè la Constitució republicana atribuïa solament com a competència exclusiva de l’Estat, pel que fa al poder judicial, «la Jurisdicció del Tribunal Suprem, excepte les atribucions que als reconeguin als poders regionals».
L’existència del Tribunal de Cassació suposava el reconeixement d’un poder judicial propi de Catalunya, tenia jurisdicció pròpia i era l’última instància pel que feia «a les matèries civils i administratives, la legislació exclusiva de les quals sigui atribuïda a la Generalitat»; també quant als recursos sobre «qualificació de documents referents al dret privatiu català que donin motiu a inscripció en els registres de la propietat»; i resolia els conflictes de competència i jurisdicció entre les autoritats judicials de Catalunya.
En canvi, aquest «Tribunal Superior de Justícia» previst al projecte de Constitució actual no és sinó un mitjà per a la descentralització purament administrativa de la Justícia, perquè en tots els casos és el Tribunal Suprem de l’Estat central «l’òrgan superior en tots els ordres». Les previstes «formes de participació de les Comunitats Autònomes en l’organització de les demarcacions judicials del corresponent territori» (art. 146) -i solament en això, i no pas pel que fa al nomenament de jutges i magistrats, organització de l’administració de Justícia, etc.- es preveu que puguin ser regulades als Estatuts d’autonomia, però es té cura de precisar fins i tot en això: «de conformitat amb el que prevegi la llei orgànica del poder judicial i dins de la unitat i la independència d’aquest». [40]
 
Respecte a l’ordre públic, la Constitució republicana atribuïa a l’Estat només exclusivament i la «defensa de la Seguretat Pública en els conflictes de caràcter supraregional o extraregional». L’actual projecte, en canvi, reserva exclusivament a l’Estat tot el que es refereix a la «Seguretat Pública», sense excepcions (article 143, 27). L’única concessió que es fa en aquest terreny és la «possibilitat de creació de policies per les comunitats autònomes, en la forma que s’estableixi als estatuts respectius en el marc del que disposi una Llei Orgànica». La qual cosa solament permet a les Comunitats Autònomes de dotar-se d’una mena de policia auxiliar de la policia estatal, i és l’Estat qui conserva el dret de legislar i regir tot allò que faci referència a l’ordre públic interior de les Comunitats Autònomes. Fins i tot la creació d’aquestes policies autònomes ha d’ésser regulada per una Llei Orgànica de les Corts de l’Estat.
És cert que l’aplicació d’aquest dret reconegut per la Constitució republicana a les «regions autònomes» respecte a l’ordre públic interior va ser restringida à la pràctica pel que fa a la Generalitat, a l’hora de concretar-lo a l’Estatut de 1932 -atorgant de fet, si no de dret, atribucions decisòries a un òrgan mixt com era la Junta de Seguretat, preveient la intervenció del govern central en les qüestions d’ordre públic interior «per pròpia iniciativa quan estimi que afecta l’interès general de l’Estat», i l’aplicació de la llei general d’ordre públic de l’Estat central a Catalunya per a la declaració d’estat de guerra i els casos de suspensió de les garanties constitucionals- i provocà nombrosos problemes. Tot i això, l’existència d’aquest article al text constitucional republicà suposava el reconeixement al més elevat nivell jurídic dels drets de les «regions autònomes» a legislar i executar la seva pròpia política de Seguretat Pública pel que feia als problemes interns. A la República, això va comportar un conflicte latent important entre l’Estat i la Generalitat, i aquesta va participar almenys directament en la gestió de la política d’ordre públic intern i en el nomenament dels seus responsables. El 19 de juliol de 1936 això fou un element molt important per a la victòria de la República a Catalunya, juntament amb l’armament de les milícies populars. [41]
 
Tampoc la legislació civil
Un altre aspecte fonamental reconegut a les «regions autònomes» per la Constitució republicana, i que ara és reservat en exclusiva a l’Estat, és la Legislació Civil. La Constitució republicana solament atribuïa a l’Estat -deixant fins i tot la possibilitat de la seva execució per les «regions autònomes»-, «la forma del matrimoni, l’ordenació dels registres i hipoteques, les bases de les obligacions contractuals i la regulació dels Estatuts, personal, real i formal, per a coordinar l’aplicació i resoldre els conflictes entre les diverses legislacions civils de l’Estat». La resta podia ser assumida en exclusiva -tant a nivell de legislació com d’execució- per la «Regió Autònoma».
Ara, en canvi, l’actual projecte de Constitució reserva exclusivament a l’Estat «la legislació civil» (art. 143, 8). I afegeix: «Sense perjudici de la conservació, la modificació i el desenvolupament dels drets civils forals o especials, on existeixin, per les Comunitats Autònomes. En qualsevol cas, les regles relatives a l’aplicació i l’eficàcia de les normes jurídiques, relacions jurídico-civils relatives a la forma de matrimoni, ordenació dels registres i les hipoteques, bases de les obligacions contractuals, normes per a resoldre els conflictes de lleis i determinació de les fonts del dret, amb respecte en aquest darrer cas a les normes del dret foral.»
És clar, doncs, que a l’actual projecte constitucional la legislació civil -amb l’única excepció dels drets forals o especials- és de competència exclusiva estatal. La darrera precisió del paràgraf tendeix encara a reforçar aquesta exclusiva -per a impedir que poguessin ser considerades transferibles- respecte a determinades matèries. Quan, en canvi, la Constitució republicana solament feia aquestes excepcions per a precisar quines matèries de legislació civil eren de competència legislativa estatal, però podien ser atribuïdes a l’execució de les «regions autònomes».
També reserva exclusivament a l’Estat l’actual projecte -i no ho feia la Constitució republicana- les «bases del règim jurídic de les Administracions públiques i del règim estatutari dels seus funcionaris… el procediment administratiu comú (afegint: ”sense perjudici de les especialitats derivades de l’organització pròpia de les comunitats autònomes”), legislació bàsica sobre contractes i concessions administratives i el sistema de responsabilitat de totes les administracions públiques».
Quant a la legislació mercantil, penal i processal, la Constitució republicana la incloïa a la llista de matèries que podien ser atribuïdes a execució de les «regions autònomes», mentre que l’actual projecte les deixa de competència exclusiva de l’Estat (art. 143, 6). (Encara que afegeix que serà «sense perjudici de les necessàries especialitats que es derivin de les particularitats dels drets substantius de les comunitats autònomes»). Igualment es deixa a l’exclusiva competència de l’Estat la legislació sobre propietat intel·lectual i industrial, que a la Constitució republicana també era atribuïda a l’execució de les «regions autònomes». La Constitució republicana, d’altra banda, no reservava expressament a l’Estat, a cap nivell, la legislació penitenciària, com ho fa l’actual projecte. […]
Ensenyament: l’Estat dicta les normes bàsiques
L’article 143, 28, atribueix exclusivament a l’Estat les «normes bàsiques per al desenvolupament de l’article 25 de la Constitució», que és el que fa referència a l’Ensenyament i en el qual no es diu res sobre les Comunitats Autònomes. Això suposa evidentment que l’Estat tindrà el poder de regular les qüestions fonamentals de l’ensenyament i la seva organització.
A la Constitució republicana, es deia que «una llei d’Instrucció Pública determinarà l’edat escolar per a cada grau, la duració dels períodes d’escolaritat, el contingut dels plans pedagògics i les condicions en què es podrà autoritzar l’ensenyament en els establiments privats». Però tot seguit s’hi afegia: «Les regions autònomes podran organitzar l’ensenyament en les seves llengües respectives; d’acord amb les facultats que es concedeixin en els seus. Estatuts.»
Res d’això es diu ara al projecte constitucional, excepte que una de les competències de les comunitats autònomes podrà ser «el foment de l’ensenyament de la llengua de la Comunitat Autònoma» (art. 141 p). Però no és el mateix fomentar l’ensenyament de la llengua que tenir el dret d’organitzar l’ensenyament en les seves llengües respectives.
Així l’Estatut de 1932 -tot i que la Constitució republicana va suposar un important retall respecte a l’Estatut de Núria- atribuïa a la Generalitat específicament el dret de «crear i sostenir els centres d’ensenyament, en tots els graus i ordres que cregui oportuns» (art. 7). És a dir, permetia competències molt àmplies a la Generalitat respecte a l’ensenyament. I la Generalitat ho va aprofitar la consciència, en allò que fou una de les seves tasques més importants.
L’actual projecte ha suprimit la previsió que es feia en un primer avantprojecte, i que es recollia del text republicà (on era un dels aspectes més negatius), segons la qual «l’Estat podrà mantenir o crear en els territoris autònoms institucions docents de tots els graus en l’idioma oficial». Aquest afegit ha estat ara suprimit del text constitucional, però això vol dir molt poc si es manté el dret de l’Estat a dictar les normes bàsiques sobre ensenyament. Es tracta solament d’una supressió formal, perquè es conserva íntegre el dret de l’Estat a regular l’Ensenyament i queda clar -perquè res es diu en contra al text constitucional- que una de les seves atribucions continua essent la de crear centres propis en tot el territori de l’Estat. Com ho feia la Constitució republicana, també l’actual projecte atribueix exclusivament a l’Estat la regulació de les condicions d’obtenció, expedició i homologació de títols acadèmics i professionals. Igualment li reconeix el dret a la inspecció sobre matèries educatives.
La TV a les mans de l’Estat
Finalment, quant a la qüestió de les competències, és important assenyalar la derrota al Congrés d’una proposta de la Minoria Catalana que reclamava que la Constitució especifiqués que el control dels Mitjans de Comunicació de l’Estat -que l’article 19, 3 regula com a competència del Parlament estatal- fos atribuït als Parlaments autònoms. Aquesta és una qüestió d’una importància transcendental perquè suposa la negativa a deixar en mans de les institucions autònomes la TV, la ràdio i la premsa estatals, amb la seva decisiva influència en la configuració de l’opinió pública i en el desenvolupament d’una o altra realitat lingüística (una TV controlada per un Parlament estatal de dretes pot tenir una influència molt gran a l’hora de condicionar l’adhesió o el rebuig dels ciutadans a la política desenvolupada per un parlament autònom d’esquerra al propi territori autònom, per exemple. I fins i tot pot ser utilitzada per l’Estat com un mitjà per a combatre -amb el predomini aclaparant de la llengua estatal – els esforços de desenvolupament de les llengües nacionals).
Encara que a la llista de competències del projecte constitucional s’especifiqui que són competència de l’Estat les normes bàsiques sobre els mitjans de comunicació social, incloent-hi la TV, «sense perjudici de les facultats que en el seu desenvolupament i execució corresponguin a les Comunitats Autònomes» (art. 143, 26), calia que s’especifiqués clarament que el control parlamentari correspondrà als parlaments autònoms, i no com diu ara el projecte al Parlament estatal.
Una altra proposta de la Minoria Catalana -i en aquest cas no en relació a les competències- va ser rebutjada, en la línia de reforçar al màxim la garantia de la unitat estatal: la que proposava que s’especifiqués a l’article 28 l’obligació que el servei militar s’acompleixi a la «regió d’origen». Així continuarà garantida l’actual pràctica de traslladar els catalans a Madrid, els andalusos a Euzkadi, els gallecs a Extremadura, els castellans al País Valencià, etc. per tal que res no vinculi els soldats amb el lloc on estan en el cas d’haver de recórrer a una intervenció militar.
Les competències no previstes, per a l’Estat
Com ja feia la Constitució republicana -en conseqüència amb la seva configuració no federal de l’Estat- també al projecte actual les competències que l’Estatut no reculli explícitament seran competència de l’Estat (atorgant-li, però, la facultat de poder-les distribuir o transmetre per mitjà d’una llei: art. 143, 2), i el dret de l’Estat preval sobre el de les Comunitats autònomes en tot allò que no els és atribuït en exclusiva (art. 143, 3).
En canvi, l’Estatut de Núria -responent a una concepció federal- preveia que «les matèries concernents exclusivament a la vida interior de Catalunya respecte a les quals no tingui reservades la legislació, o la legislació i execució, el Poder de la República» eren competència de la Generalitat per elles mateixes, encara que no les recollís l’Estatut (art. 13, n de l’Estatut de Núria). I, fins i tot, que la Generalitat podia dictar «lleis i reglaments de vigència transitòria» sobre, matèries reservades a l’Estat, «mentre el Poder de la República no ho faci» (art. 12).
L’Estat pot transferir o delegar facultats pròpies
El segon paràgraf de l’article 144 ha estat presentat com a una innovació que, per ella mateixa, suposa ja unes possibilitats més grans d’autogovern que les reconegudes per la Constitució republicana.
Val la pena reproduir-lo íntegrament: «L’Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, mitjançant Llei Orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seva pròpia natura siguin susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que es reservi l’Estat.»
És cert, òbviament, que aquest text dóna la possibilitat que l’Estat central transfereixi o delegui competències que la Constitució li atribueix com a pròpies. Cal, però, tenir en compte, a l’hora de valorar el seu abast:

1. A canvi d’aquesta possibilitat de transferència o delegació es renuncia a concretar una llista de competències que, per elles mateixes, pugui reclamar una Comunitat Autònoma per a la seva execució, acceptant que siguin atribuïdes exclusivament a l’Estat competències que la Constitució republicana atribuïa a l’execució de les Comunitats Autònomes.

2. La frase «que per la seva natura siguin susceptibles de transferència o delegació» dóna peu a qualsevol interpretació, en no haver almenys una llista concreta de quines són les matèries que l’Estat pot transferir o delegar. Es deixar en mans de l’Estat no solament la decisió de transferir o delegar aquestes matèries, sinó fins i tot de dirimir quines són o no «per la seva natura susceptibles de transferència o delegació».

3. Fins i tot en la més àmplia interpretació, sembla impossible que siguin incloses entre aquestes matèries aquelles competències que en la mateixa Constitució són considerades com a inherents al poder de l’Estat, i que la Constitució republicana atribuïa a les Comunitats Autònomes, com poden ser l’Ordre Públic i l’Administració de Justícia. Fins i tot la introducció de la possibilitat de «delegació» -a més de la de «transferència»-, aconseguida no gràcies a la política general de consens sinó a la negociació particular a què va portar la resistència del PNB sobre aquesta qüestió, no dóna suficients garanties que aquestes competències tan importants puguin ésser incloses dins les previsions d’aquest article.

4. Aquestes competències transferides o delegades no serien recollides a l’Estatut, sinó que dependrien de la seva regulació específica en una Llei Orgànica aprovada per les Corts espanyoles sense cap mena de participació de les Comunitats Autònomes (cal recordar, a més, que per aprovar una llei orgànica és necessària la majoria absoluta del Congrés i no és suficient la majoria simple).

5. Aquesta Llei Orgànica delimitaria les formes de control que es reserva l’Estat sobre la Comunitat Autònoma pel que fa a la matèria transferida o delegada. És a dir, el control estatal -i les garanties contra aquest, que ja són ara minses respecte als Estatuts- no es regirà pel que és constitucional respecte a les altres atribucions de les Comunitats Autònomes, sinó en cada cas concret pel que estableixi la corresponent Llei Orgànica. Això equival a deixar en la més absoluta ambigüitat un aspecte tan essencial per a valorar l’abast real d’aquesta possibilitat de transferència i delegació.

Es cert que solament el reconeixement explícit i sense ambigüitats del dret de les Comunitats Autònomes a reclamar unes determinades competències és una garantia que podran ser reclamades. La inclusió d’aquest article no pot ser interpretat com un avenç respecte a la Constitució republicana, sinó com una forma de deixar una porta oberta perquè, en els casos més conflictius (Euzkadi, per exemple) l’Estat pugui fer concessions de poders propis -no reconeguts per ells mateixos a la Comunitat Autònoma- que superin els que podrien ser atribuïts segons la llista prevista a l’article 143.
L’article 144 no és una garantia més gran per a les Comunitats Autònomes davant l’Estat sinó, al contrari, una altra possibilitat que es dóna a l’Estat per a fer i desfer arbitràriament en la qüestió de les competències, arribant a discriminar les Comunitats Autònomes segons els propis interessos de l’Estat en un moment determinat. Cal afegir que aquesta arbitrarietat arriba fins a no delimitar tan sols en quines condicions de control estatal i en quines garanties per a les Comunitats Autònomes s’aplicarà aquesta transferència o delegació de competències, ni si seran les mateixes en tots els casos i respecte a totes les Comunitats Autònomes per igual.
Una Hisenda dependent
La Hisenda autònoma, fonamental per a l’exercici de l’autonomia política -sense autonomia financera, no hi ha autonomia política- és regulada als articles 150, 151 i 152 del projecte constitucional. Ja l’article 127 deixa ben clar que «la potestat originària per a establir tributs correspon exclusivament a l’Estat», és a dir que la sobirania tributària és exclusiva de l’Estat.
Quant als recursos de les Comunitats Autònomes, el projecte opta pel criteri de l’Estatut de 1932, que va suposar un canvi substancial molt negatiu respecte al que preveia l’Estatut de Núria, canvi que va portar a qualificar la situació financera de la hisenda de la Generalitat de «purgatori financer». [42] «Al no contar con un sistema fiscal propio -diu Albert Balcells- la hacienda catalana se asfixiaba.» [43]
 
 
Segons aquest criteri, la Hisenda autònoma se sosté fonamentalment pels impostos que cedeix l’Estat i els impostos propis, a part del rendiment del propi patrimoni. És a dir, depèn del que cedeixi l’Estat -que està en funció de les competències assumides i del que el pressupost de l’Estat destinava a cobrir aquestes competències- i dels propis impostos que creï la Comunitat Autònoma. Això darrer, en no poder crear impostos que cobreixin l’àmbit dels estatals, no fa altra cosa que tomar més cara l’autonomia (art. 151, 1).
El criteri de l’Estatut de Núria, en canvi, era que l’Estat tingués atribuïts uns impostos determinats -fonamentalment, les contribucions indirectes i els beneficis dels monopolis-, i la Generalitat uns altres -els impostos directes (contribució territorial, rústica i urbana; contribució industrial i de comerç; per utilitats; i l’impost sobre drets reals, persones jurídiques i transmissió de béns). Això hagués atorgat a la Generalitat uns impostos propis, no dependents dels de l’Estat, amb els quals podia construir una hisenda pròpia.
El projecte, de Constitució introdueix una novetat sobre el sistema de l’Estatut de 1932: el que s’anomena -amb una expressió demagògica- «Fons de Compensació», del qual es diu que serà utilitzat «amb la finalitat de corregir desequilibris econòmics interterritorials i fer efectiu el principi de «solidaritat» (art. 152, 2). Aquest fons s’origina mitjançant uns recursos que distribuiran les Corts de l’Estat entre les diferents Comunitats Autònomes. No es tracta, doncs, d’un fons creat per acord entre les diferents Comunitats Autònomes i regulat per un organisme que les representi -això seria un autèntic fons de solidaritat-, sinó que són les Corts de l’Estat les qui el regulen. Això fa de fet que aquest fons es converteixi en una forma d’afavorir econòmicament aquelles Comunitats Autònomes que tinguin els seus governs autònoms en mans de les forces polítiques dominants a les Corts de l’Estat, i castigar, restant-los recursos, aquelles on el govern autònom no respongui a la correlació de forces a nivell estatal. És a dir, es tracta més d’un fons destinat a dotar l’Estat d’un poderós instrument de pressió econòmica sobre les Comunitats Autònomes i les seves institucions que d’un fons de solidaritat entre elles com el projecte, demagògicament, pretén presentar.
El control de l’Estat sobre les Comunitats Autònomes
És aquest un aspecte fonamental per a veure fins a quin punt l’actual projecte de Constitució deixa a l’arbitri de l’Estat Central el control de l’exercici del dret a l’autonomia per part de les institucions de les Comunitats Autònomes.
També en això la Constitució republicana donava més garanties que l’actual projecte de Constitució. (I malgrat això, el Tribunal de Garanties Constitucionals anul·là la Llei de Contractes de Conreu de la Generalitat, i el govern i les Corts republicanes dretanes sorgides de les eleccions de novembre de 1933 van suspendre l’Estatut de Catalunya després dels fets d’octubre del 34.)
La Constitució republicana -completada pel que feia a Catalunya per l’Estatut de 1932 atribuïa el control estatal sobre els actes dels poders autònoms a un únic organisme: el Tribunal de Garanties Constitucionals, recollint-hi una concepció típica dels estats federals. [44] I cal subratllar una vegada més que en aquest Tribunal republicà hi havia una representació de les «regions autònomes», cosa que era encara una nova garantia que no té el Tribunal Constitucional previst a l’actual projecte. L’actual text constitucional, en canvi, estableix diversos àmbits de control estatal: Tribunal Constitucional, govern, contencioso-administratiu, Tribunal de Comptes, Corts espanyoles, Senat.
Vegem com s’articula això, i les diferències amb la Constitució republicana:

1. L’actual projecte preveu (art. 144, 3) que l’Estat podrà «dictar lleis que estableixin els principis necessaris per a harmonitzar les disposicions normatives de les Comunitats Autònomes, fins i tot en el cas de matèries atribuïdes a la competència d’aquestes quan ho exigeixi així l’interès general».

També la Constitució republicana preveia una disposició semblant -encara que les diferents redaccions poden donar peu a interpretacions diverses en algun aspecte-, en la qual es deia (art. 19): «L’Estat podrà fixar, mitjançant una llei, aquelles bases a què hauran d’ajustar-se les disposicions legislatives de les regions autònomes, quan així ho exigeixi l’harmonia entre els interessos locals i l’interès general de la República.»

La diferència fonamental entre ambdós textos constitucionals és que a l’actual projecte qui decideix sobre la necessitat de dictar aquestes lleis són les Corts espanyoles (amb l’única exigència que la votació a cada Cambra ha d’ésser per majoria absoluta quan es plantegi el vot per a decidir aquesta necessitat). És a dir, ho decideix el mateix organisme que després haurà d’aprovar la llei. En canvi, segons la Constitució republicana, ho decidia el Tribunal de Garanties Constitucionals. Per a més garantia encara, una vegada hi havia el dictamen del Tribunal, la llei havia de ser aprovada per dos terços dels diputats de les Corts (ara se suposa que l’aprovació del text de la llei serà com per a una llei ordinària, perquè solament s’exigeix la majoria absoluta per a decidir si és necessari dictar-la o no).

2. La Constitució republicana no deia res respecte al control estatal sobre les «regions autònomes» en els articles que feien referència a aquestes (art. 11 al 22) però atribuïa al Tribunal de Garanties Constitucionals, explícitament a l’article 121 «els conflictes de competència legislativa i tots els altres que sorgeixin entre l’Estat i les regions autònomes i les d’aquestes entre elles», a més dels recursos d’inconstitucionalitat. Solament hi eren excloses d’aquest control les qüestions relatives a les competències entre els tribunals estatals i els de les «regions autònomes», que s’atribuïa al Tribunal Suprem.

Segons la llei orgànica que desenvolupà després el Tribunal de Garanties Constitucionals republicà, s’incloïa explícitament també sota el seu control els «conflictes entre el Tribunal de Comptes i les regions autònomes». (Val a dir que l’Estatut de 1932 atorgava a aquest Tribunal de Comptes solament la funció de «fiscalitzar anualment la gestió de la Generalitat pel que fa a la recaptació d’impostos que li sigui atribuïda per la Delegació d’Hisenda de la República i a l’execució de serveis per encàrrec seu, sempre que es tracti de serveis que tinguin llur designació especial en els pressupostos de l’Estat».)

A l’actual projecte constitucional, en canvi, solament s’atribueix al Tribunal Constitucional el control sobre «la constitucionalitat de les disposicions normatives amb força de llei» que dictin les institucions autonòmiques (art. 147, a). Al govern de l’Estat se li atribueix el control «previ dictamen del Consell d’Estat, de l’exercici de funcions delegades». A la jurisdicció contencioso-administrativa, el de «l’administració autònoma i les seves normes complementàries». I al Tribunal de Comptes, el control «econòmic i pressupostari» en la seva totalitat.

Tot i això, pot interpretar-se que l’atribució dels conflictes de «competència» que es fa al Tribunal Constitucional a l’article 155 c)podria entendre’s també referida als conflictes entre Estat i Comunitats Autònomes, però això no es diu explícitament com a la Constitució republicana. El que sí s’explicita, en canvi, és que «El govern podrà impugnar davant del Tribunal Constitucionalistes disposicions i les resolucions adoptades pels òrgans de les Comunitats Autònomes. La impugnació produirà la suspensió de la disposició o resolució recorreguda, però el Tribunal haurà de ratificar-la o aixecar-la en el terme màxim de sis mesos» (article 155, 2).

És cert, però, que a l’hora de comparar ambdós textos constitucionals cal tenir en compte una vegada més la composició del Tribunal Constitucional prevista en l’actual. Perquè, talcom està prevista aquesta composició -que hem analitzat abans- potser val més que no tingui massa atribucions. Òbviament això no pot justificar l’atribució a d’altres organismes d’aquesta capacitat de control, i al·legar així que d’aquesta manera es donen més garanties a les Comunitats Autònomes que a la Constitució republicana. Al contrari, el que ens porta és a incidir novament que la composició del Tribunal Constitucional és precisament un dels aspectes que ens porta a rebutjar aquest projecte de Constitució.

3. La Constitució republicana preveia, en un article que suposava un reforçament del poder de control de l’Estat, que el Govern de la República «podrà dictar reglaments per a l’execució de les seves lleis, fins i tot en els casos en què aquesta execució correspongui a les autoritats regionals» (art. 20).

No cal que la Constitució actual faci el mateix, perquè en ella no és prevista cap matèria que per ella mateixa pugui ser assumida per les Comunitats Autònomes per a la seva execució. Quant a les que puguin ser transferides o delegades, ja està clar que la mateixa llei que ho faci hi incorporarà les mesures de control estatal

4. L’actual projecte preveu l’existència d’un delegat del Govern a la Comunitat Autònoma que «dirigirà l’administració perifèrica de l’Estat i la coordinarà, quan sigui procedent, amb l’administració autònoma» (art. 148).

La Constitució republicana, en canvi, no preveia l’existència d’aquest delegat del govern central (solament es reconeixia una inspecció pel que feia a la legislació social, i després l’Estatut va reconèixer a l’Estat el poder d’enviar delegats que vetllessin per l’execució de les lleis. Si les reclamacions d’aquests delegats fossin trobades injustificades, la Generalitat podia recórrer al Tribunal de Garanties Constitucionals). El que sí deixava molt clar la Constitució republicana -i ara no ho fa el projecte de Constitució- era que «les lleis de la República seran executades a les regions autònomes per les seves autoritats respectives, excepte aquelles l’aplicació de les quals sigui atribuïda a òrgans específics o al text de les quals es digui el contrari» (art. 20).

5. La innovació més important de l’actual text respecte al republicà és la que regula el dret d’intervenció del govern central. Diu l’article 149 del projecte constitucional: «Si una Comunitat Autònoma no complís les obligacions que la Constitució o d’altres lleis li imposin, o actués de forma que atempti greument l’interès general d’Espanya, el Govern, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per a obligar a aquella al compliment forçat d’aquelles obligacions o per a la protecció d’aquest interès general» (art. 149, 1).

A part la contundència d’aquest text i l’ambigüitat de l’expressió «interès general d’Espanya» (l’abast del qual no s’explica enlloc, i que dóna peu a qualsevol interpretació), ambigüitat gravíssima en una qüestió tan transcendental com és la que depèn de la possible intervenció del govern central, la garantia que es dóna a les Comunitats Autònomes és ben pobra: el vot del Senat per majoria absoluta. Ni tan sols s’exigeix una majoria-qualificada (dos terços, tres quarts, etc.) d’una cambra que, com és prevista a l’actual projecte constitucional, no solament no serà representativa de les Comunitats Autònomes, sinó que tindrà una composició amb molta probabilitat més conservadora que el Congrés de Diputats i amb un gran pes de les «províncies» amb poca població. La gravetat de tot això és encara més gran si, com preveu el mateix text constitucional, l’actual Senat perviu després d’aprovada la Constitució i no, se n’elegeix un de nou.

 
 
6. Reforma de la Constitució
El procediment de reforma de la Constitució prevista en el projecte actual pot qualificar-se entre els que tendeixen a dificultar aquesta revisió i no entre aquells que, com en el cas italià, la fan més fàcil.
El projecte preveu dues categories de normes constitucionals, a l’hora de preveure’n la reforma:

1. La revisió de tota la Constitució; o bé si afecta al Títol Preliminar, al Títol 1, capítol 2, Secció 1a (Llibertats Públiques), i al Títol II sobre la Monarquia. En aquest cas s’exigeix una majoria qualificada més gran: majoria de dos terços de cada cambra, dissolució posterior de les Corts, i nova votació també per majoria de dos terços de les dues cambres després de la nova elecció. Finalment, referèndum sobre el nou text (art. 162).

És clar que aquestes garanties excepcionals hi són incloses per a preservar, no solament els articles relatius a les llibertats públiques, sinó sobretot aquells del Títol Preliminar on es defineix la forma monàrquica, la unitat de l’Estat, l’oficialitat del castellà i la missió de les Forces Armades, entre d’altres qüestions. I també íntegrament el capítol sobre la Monarquia.

2. Quant a la resta de la Constitució, s’exigeix tres cinquenes parts de cada cambra, i si no hi ha acord s’intenta un text conjunt. Si no s’aconsegueix un text conjunt del Congrés i el Senat, en cas que el text de reforma sigui votat per majoria absoluta al Senat el vot de dos terços del Congrés pot aprovar la reforma. No es dissolen les Corts i solament se sotmet a referèndum el projecte de reforma si ho demana una desena part dels membres d’una de les dues cambres (art. 161).

Com a garantia, el projecte estableix que no es podrà iniciar una reforma constitucional en temps de guerra o d’estat d’excepció, setge o alarma (art. 163).

3. Conclusions: el «no» per l’alliberament de classe i nacional

Davant el referèndum constitucional, en el qual solament hi caben les opcions del «Sí», «No», o bé l’abstenció. cal fer-se la següent pregunta: «¿És acceptable aquest text constitucional des d’un punt de vista de classe i nacional? És a dir, ¿és acceptable per a la classe obrera i els altres sectors oprimits? ¿És acceptable per a Catalunya, per als Països Catalans com a nació?
Hem fet una anàlisi tant sobre el paper que juga aquest text constitucional en el moment concret de la lluita de classes a l’Estat espanyol, com sobre el contingut de l’articulat del projecte que ha aprovat el Congrés de Diputats. Al llarg d’aquestes planes hem denunciat la funció ideològica d’aquesta Constitució, que té com a objectiu configurar entre les classes oprimides una voluntat conformadora amb l’Estat capitalista espanyol. Per aquesta raó, la crítica a la Constitució és també ideològica.
Però això, com ja hem explicat, no vol dir que considerem que el dilema actual sigui una Constitució capitalista o socialista, sinó si serveix per a consolidar i enfortir l’Estat burgès o bé per a debilitar-lo i fer-lo inestable, afavorint per tant la classe obrera i altres sectors oprimits en la seva lluita per l’alliberament de classe i nacional. És entorn a aquest dilema que cal analitzar el text constitucional que se’ns planteja a votació.
En canvi, els partits participants de la política de consens constitucional, per tal d’aconseguir la participació del poble en el referèndum i obtenir un «Sí» massiu a la Constitució, no centren en general el debat sobre el contingut i el significat de la Constitució, sinó que pretenen situar el poble davant el dilema d’aprovar la Constitució o el retorn a l’antic règim el franquisme. S’evita la discussió sobre el contingut de la Constitució, però es repeteix sistemàticament: «La Constitució representa la ruptura legal amb el franquisme», «L’objectiu principal d’aquesta Constitució és trencar definitivament amb el franquisme», «El referèndum sobre la Constitució serà també un referèndum contra el franquisme». Fins i tot, el Comitè Executiu del PSUC ha llençat una campanya d’agitació amb el lema: «Sí a la Constitució. No al terrorisme.»[45]
No es pot admetre el xantatge dels partits que pretenen imposar el sí amb l’argument que un vot negatiu és fer el joc a la ultradreta. Aquest plantejament simplista, que identifica la Constitució amb la democràcia en abstracte com antítesi del franquisme, amaga la realitat. Caldria preguntar-se on estan els franquistes. El procés de canvi polític a l’Estat espanyol si ha produït amb la transformació de la majoria dels franquistes. Així, els franquistes d’ahir són els «demòcrates» d’avui. El partit màxim responsable de l’elaboració de la Constitució, UCD, és presidit per un ex-ministre «Secretario General del Movimiento», Adolfo Suárez. I un dels set membres de la ponència constitucional ha estat Fraga Iribarne. La majoria dels exfranquistes són els qui avui dirigeixen el procés constitucional amb l’objectiu de legitimar les noves formes polítiques de dominació capitalista. Perquè al cap i a la fi el franquisme, com tot règim totalitari, no és més que la forma política que adopta el capitalisme quan veu en perill la seva dominació.
Els partits participants del consens desqualifiquen aquells que es mostren oposats a l’actual text constitucional afirmant -com digué Jordi Solé Tura- que «la lucha contra la Constitución es, pues, la lucha contra la consolidación del sistema democrático en España». [46] Per tant, se’ns considera aliats de les forces involucionistes, dels franquistes, se’ns desqualifica dient: «Votar no, és votar com els franquistes.» El que passa -com digué Vicent Ventura- és que «cuando se está instalado en el poder -y no solamente está en el poder el que tiene el gobierno en sus manos sinó también aquel sin el cual el gobierno no parecería lo que quiere parecer-, suele molestar que otros, testimoniales, minoritarios, vayan enredando».[47]
D’altres vegades, l’oposició al text constitucional és qualificada de «testimonial» i «ideologista», dient que es defensen posicions de grup però que no representen les posicions de la majoria. Perquè aquesta oposició planteja per exemple que la Constitució no reconeix el dret a l’autodeterminació o bé estableix la monarquia. Els qui ens atorguen aquests qualificatius amaguen, però, que la renúncia que ells fan del dret a l’autodeterminació va lligada a admetre el no reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol i a l’acceptació d’unes «autonomies» que no deixen d’ésser una descentralització administrativa de l’Estat i no permeten ni tan sols recuperar les competències de l’Estatut de 1932. Amaguen també que la imposició de la monarquia, obra pòstuma del general Franco, vulnera el principi de la sobirania del poble -en el qual ells posen tant d’èmfasi- i que el projecte de Constitució dóna al Rei, com ja hem demostrat, atribucions que converteixen el Parlament en una institució de segon ordre.
Amb la seva desqualificació dels qui critiquen la constitució, els partits de l’esquerra reformista pretenen tergiversar les opcions radicals que poden desemmascarar les seves pròpies contradiccions ideològiques, les seves renúncies. I per això utilitzen tan sovint aquest argument tronat que «a veces la extrema izquierda y la extrema derecha terminan siendo la misma cosa».
Caldria preguntar a aquests polítics de l’esquerra reformista que diuen que «aquesta és una Constitució progressiva, innovadora en molts aspectes, que no tanca les portes a l’avenç cap al socialisme a través de la consolidació i l’aprofundiment de la democràcia»,[48] si aquest text no hipoteca en realitat el seu propi programa. En les seves posicions es produeix una contradicció: la seva política de «consolidació de la democràcia com a via d’accés cap al socialisme», que representa el nucli central de la seva argumentació política, es converteix de fet en una política de reforçament de l’Estat burgès i, per tant, els allunya dels seus teòrics objectius socialistes. Caldria preguntar-los, més en concret, si aquesta Constitució -que entre d’altres coses constitucionalitza l’economia de mercat- permet la realització del programa que anomenen «de democràcia política i social». Aplicant aquesta Constitució seria declarada anticonstitucional la major part d’aquest programa.
Davant d’aquest projecte de Constitució solament es pot mantenir una posició global que tingui en compte tant el seu significat com el seu contingut total. No es tracta de veure si reconeix o no un dret de més o de menys -que la pròpia Constitució després limita o bé permet la seva suspensió en alguns casos-, sinó d’analitzar què significa la seva aprovació i quins són els seus elements fonamentals. Aquesta és, com hem vist, la Constitució de les classes dominants, de la dreta. La seva aprovació hipoteca la futura vida política, enforteix i consolida l’Estat capitalista espanyol, limita la participació política i l’organització de la classe obrera i altres sectors oprimits, i manté l’opressió nacional. En definitiva, l’aprovació d’aquesta Constitució ens allunya del socialisme i l’alliberament nacional.
¿Com expressar l’oposició al text constitucional que se’ns presenta a aprovació? És necessari, en primer lloc, que els partits de l’esquerra revolucionària i els moviments de masses oposats a aquesta Constitució es posin d’acord per a plantejar conjuntament la darrera fase de la batalla constitucional, potenciant el debat públic i, fins i tot, la mobilització de masses. I concretant-la en una única alternativa davant el referèndum constitucional.
Defensem el vot negatiu abans que l’abstenció perquè aquesta no és sufícientment combativa i és una alternativa confusa, ja que no delimita l’abstenció per motivacions polítiques de la produïda per mera indiferència.
La importància d’aconseguir un significatiu vot negatiu, únic políticament quantificable, a aquesta Constitució, almenys a les zones amb més consciència de classe i nacional com Euzkadi i Catalunya, representaria una important escletxa a les pretensions de la classe dominant, amb la col·laboració de l’esquerra reformista, de presentar aquesta constitució com la de tots i la que dóna solució al fet nacional. Un important nombre de vots negatius -i fins i tot d’abstencions representaria una posició favorable per a les classes i nacions oprimides de l’Estat de cara a l’elaboració i aprovació dels estatuts d’autonomia i el propi desenvolupament de la Constitució en normes complementàries.
Però, sobretot, aquest combat contra la Constitució ha de ser un pas important per a recuperar la iniciativa política la classe obrera i els sectors oprimits, que han estat totalment marginats, desarmats políticament i ideològicament per la política de consens.
 
 
 

---

 
 
NOTES:
 
[1] La Vanguardia, 22-VII-1978
[2] El País, 22-VII-1978.
[3] Discurs posterior a l’aprovació de la Constitució en el Congrés. El Socialista, òrgan del PSOE, 30-VII-1978.
[4] Ferdinand Lasalle: ¿Qué es una Constitución?, escrit en 1863, segona edició castellana publicada en 1976 per Editorial Ariel.
[5] El País, 22-VII-1978
[6] Jordi Solé Tura: La Constitución y la lucha por el socialismo. Article publicat a «La izquierda y la Constitución», Taula de Canvi, Barcelona 1978.
[7] Avui, 11-VII-1978.
[8] Hoja del Lunes de Barcelona, 10-VII-1978.
[9] Eduardo Alvarez Cruz: La Constitución frustrada, Mundo Diario, 14-VII-1978.
[10] Discurs pronunciat pel president Suárez al Ple del Congrés, després de l’atemptat a dos militars a Madrid per part d’ETA(m), publicat a la La Vanguardia, 22-VII-1978.
[11] Intervenció del diputat de CDC després del debat sobre competències dels territoris autònoms en el qual es tractà de l’ordre públic, El País, 17-VI-1978.
[12] La Comissió Constitucional del Senat ha canviat la referència al «pluralisme polític» per «la pau». Tot i això, en un canvi posterior, l’ha inclòs novament en parlar dels partits, canviant a l’article 6 el terme «pluralisme democràtic» per «pluralisme polític». Evidentment, el canvi introduït pel Senat a l’article primer -que estableix els «valors superiors de l’ordenament jurídic» de l’Estat- no queda compensat per la variació posterior del article sisè.
[13] Del discurs de Santiago Carrillo en començar el debat constitucional a la Comissió Constitucional: 5-V-1978.
[14] Avui, 11-VII-1978
[15] Val la pena recollir el resultat complet de la votació sobre el dret a l’autodeterminació al Ple del Congrés de Diputats: Cinc vots a favor (Letamendia -Euzkadiko Ezkerra-, Barrera i Arana -ERC-, Josep Pau -CDC-, Sánchez García -UCD). Onze abstencions (Roca, Sendra, Sala, Perera, Pujol, Trias Fargas, Alavedra, Verde i Paredes Hemàndez -CDC-, Femández Montesinos -PSOE-, i Emilio Gastón -Partido Socialista de Aragón, avui independent després de la integració del PSA al PSOE). 268 en contra (PNB, PCE-PSUC, PSOE-PSC, UCD i AP). (El País, 22-VII-1978.)
[16] El País,5-VI-1978.
[17] Perquè no hi hagués cap dubte sobre el caràcter privilegiat del castellà sobre les altres llengües i la seva identificació com a llengua oficial de l’Estat el Senat aprovà una esmena de l’article 3 on ara ja es parla de «castellà o espanyol».
[18] Diario 16, 6-VII-1978. Fernando Reinlein, excapità d’Infanteria. Democracia tutelada.
[19] El País, 17-V-1978.
[20] Jordi Solé Tura: Los comunistas y la Constitución. «Col. Eurocomunismo», Ed. Forma, p. 86.
[21] Nicolás Sartorius: Una Constitución positiva para los trabajadores. «Diario 16», 25-VII.1978.
[22] El País, 19-V-J978.
[23] El Senat posteriorment ha limitat molt més la possibilitat d’aplicació de la pena de mort, en allò que ha estat sens dubte, la millor aportació que ha fet aquesta cambra al projecte de Constitució. La pena de mort ara és abolida, «excepte el que puguin disposar les lleis penals militars en temps de guerra». Això, encara que no és l’abolició completa, redueix en molt la possibilitat d’aplicació.
[24] La Constitució italiana, per exemple, declarà simplement: «No es concedirà l’extradició dels estrangers perseguits per delictes polítics.» I la llei constitucional número 1, de 26-VI-1967 decreta que això no s’aplicarà -única excepció- «als crims de genocidi».
[25] Tant en aquest punt com en l’anterior, la política de consens ha suposat passos endarrera molt greus respecte al primer avantprojecte constitucional del 5 de gener de 1978. En aquell text no es parlava dels «delictes de terrorisme» com a no inclosos en el concepte «delictes polítics», i pel que fa al dret d’asil es garantia a tots «els perseguits per la defensa dels drets i les llibertats democràtiques reconeguts en aquesta Constitució» (art. 12, 3 i 4 de l’avantprojecte del 5 de gener de 1978).
[26] Una proposta en el sentit que fos reconegut i als presos el dret al desenvolupament de la sexualitat i l’afectivitat, presentada pel diputat d’Euzkadiko Ezkerra, Francisco Letamendia, fou derrotada. En tot cas es declara garantit constitucionalment, però, un treball remunerat i els beneficis de la Seguretat Social per als presos. No es diu en canvi que aquest treball haurà d’ésser remunerat d’acord amb els salaris que es paguin als diversos rams de la producció fora de la presó.
[27] El País i Diario 16, 12-VII-1978.
[28] El País, 7-VII-1978.
[29] La Federació del Moviment Ecologista de l’Estat espanyol va fer, el novembre de l’any passat, una proposta de text constitucional per a la salvaguarda del medi ambient. Deia textualment així: «Tota persona té dret a viure i treballar en aquelles condicions medi-ambientals que permetin el seu ple desenvolupament físic i psíquic. L’Estat garantirà la utilització racional del sòl, subsòl, fauna, flora, aigües i atmosfera, amb la fi de mantenir la seva diversitat i salvaguardar l’equilibri ecològic per a les generacions futures.»
Aquesta proposta, junt a un detallat estudi comparatiu de textos constitucionals d’altres estats respecte al medi ambient i la seva argumentació detallada, va ser enviada a tots els membres de la Ponència Constitucional. Com es veu no la varen recollir. No poden ara al·legar ignorància, a l’hora de valorar la redacció actual del projecte constitucional, molt llunyana evidentment tant de la proposta del moviment ecologista com dels textos constitucionals més progressius.
[30] Es interessant respecte a aquesta qüestió l’anàlisi que fa -des d’una perspectiva pròxima a les teories liberals- J. R. Lasuén: La Economía y la Constitución. El País, 9-V-1978.
[31] José María Sanchís Sacanella: El Tribunal Constitucional, antidemocrático. Diario 16, 8-VII-I978. Aquest articulista arriba a comparar l’exclusió de les persones naturals o jurídiques pel que fa al dret de plantejar recurs d’inconstitucionalitat, i el procediment que preveu el projecte de Constitució, al vell Recurs de Contrafur, «inventado por Franco -diu- para fingir un estado de derecho que no existía».
[32] En aquella ocasió, el diputat del PSOE Gregorio Peces Barba va arribar a dir: «Expreso mi tristeza como ciudadano, como abogado y como estudioso de los derechos humanos. La Constitución no se redacta pensando en la policía, sinó en los ciudadanos, ¿Vamos a consagrar los estados de excepción permanentes?» (El País, 19-V-1978.)
[33] El conjunt del debat sobre aquest article a la Comissió Constitucional podeu veure’l a El País, 7-VI-1978. Una setmana després, el professor Julián Santamaría, en un article al mateix periòdic, deixava clar que els diputats d’esquerra que havien votat contra el referèndum per iniciativa popular havien amagat les raons de fons. «Sorprende, desde luego -deia-, que el PCE, con la palabra, y el PSOE, con el silencio, hayan mostrado su desconfianza hacia el pueblo, con el que pretenden identificarse, y que los parlamentarios comunistas hayan argumentado con el mayor de los simplismos que el referéndum por iniciativa popular para la abrogación de las leyes sólo servirá para frenar la legislación progresiva de las Cortes, como si no pudiera servir también para lo contrario y como si, en todo caso, las Cortes no debieran ajustarse a los deseos de la voluntad popular cualquiera que sea su significado ideológico y político.» «Es cierto -afegia- que esas prácticas de democracia directa a la italiana podrían comportar eventualmente ciertos riesgos para la consolidación del pluralismo democrático al poner en manos de los grupos extraparlamentarios y de los radicalismos nacionalistas un instrumento de considerable fuerza, pero si así se piensa así debería haberse dicho, dejando constancia de que ésas y no otras eran las razones fundamentales para prescindir de un mecanismo susceptible de ser utilizado, de una parte, para ofrecer a las minorías la protección que en ningún punto de la Constitución se les garantiza, y, de otra, para colocar a los partidos en el lugar que les corresponde.» La iniciativa popular y el referéndum. «El País», 14-VI-1978.
Valgui aquesta cita tan llarga per a deixar constància. que no es demagògia afirmar que Solé Tura amagava, en el seu discurs a la Comissió Constitucional, les autèntiques raons: la possibilitat del referèndum a iniciativa popular pot posar en perill allò que el professor Santamaría diu, des de la seva perspectiva, «la consolidación del pluralismo político», o el que nosaltres hem qualificat reiteradament de «consolidació de l’Estat burgès», en mantenir formes de participació política no estrictament parlamentàries i permetre posar en crisi en determinat moment el treball legislatiu parlamentari. Alhora que permet, en base a la recollida d’adhesions per a la convocatòria del referèndum, consolidar la presència política de partits minoritaris (com és el cas del Partit Radical Italià).
[34] Val la pena tenir en compte que la Constitució republicana de 1931 preveia el referèndum per iniciativa popular, quan ho demanés el 15 per cent del Cos Electoral, xifra que podia també avalar una proposició popular de llei (article 66 de la Constitució de 1931). Pel que fa a la Constitució italiana, el seu article 75 preveu el referèndum a iniciativa popular sobre la totalitat o una part d’una llei o un acte amb valor de llei, quan ho demanin almenys 500.000 electors o cinc consells regionals. La Constitució italiana solament exigeix cinquanta mil signatures per a promoure una llei per iniciativa popular.
[35] El País, 22-VII-1978.
[36] El País, 13-V-1978.
[37] El País, 13-V-1978.
[38] Manuel Vicent: Algo más que palabras. 21-VII-1978.
[39] El País publica al seu número del vint de juliol una extensa crònica sobre la reunió de la Junta de Caps d’Estat Major de l’Exèrcit amb el president Suàrez i el sotspresident primer del govern, tinent general Gutiérrez Mellado, on es donava aquesta interpretació. L’endemà el diari publicava les últimes condicions d’UCD i la resposta del PNB.
[40] L’únic article analític sobre l’abast de l’anomenat Tribunal Superior de Justícia prevista l’actual projecte, comparat amb el Tribunal de Cassació de la Generalitat, l’hem trobat publicat al diari Avui. Es tracta de l’article d’Antoni Milian i Massana: Tribunals de Catalunya: el Tribunal de Cassació (i II). (Avui, 12-VI-1978.)
[41] Manuel Tuñón de Lara: La España del Siglo XX (La Guerra Civil). Tom 3. Editorial Laia, p. 537.
[42] Massó Escofet: Perspectives de les finances de Catalunya segons l’Estatut (obra citada per Manuel Gerpe Landin a L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’Estat integral, Edicions 62, p. 345). L’obra de Gerpe Landin és un excel·lent instrument per a una anàlisi de l’abast de les competències que l’Estatut de Núria, la Constitució republicana i l’Estatut de 1932 deixaven a les mans de la Generalitat, així com sobre el desenvolupament de les relacions entre Catalunya i l’Estat central des del 14 d’abril de 1931 fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. El llibre inclou també els textos íntegres de la Constitució republicana, els Estatuts de 1931 i 1932, i l’Estatut Interior de Catalunya.
[43] Albert Balcells: El Estatuto de Catalunya de 1932 y su puesta en práctica. Edit. Arimany, p. 26.
[44] Manuel Gerpe Landin: L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’Estat integral, ps. 315 i ss.
[45] Resolucions de la reunió del Comitè Executiu del PSUC celebrada el 21-VII-1978, publicades en el seu òrgan Treball núm. 539.
[46] Mundo Diario, 19-VII-1978.
[47] Vicent Ventura: Descalifica, que algo queda, El País, 23-VII-1978.
[48] Editorial de l’òrgan del PSUC Treball núm. 539.

Tots ens fem aquestes preguntes sobre l’actual crisi financera: ja ha passat el pitjor? Què va causar el col·lapse del centre neuràlgic del capitalisme global? Va ser la cobdícia? Va ser el de Wall Street un cas del caçador caçat? Va ser manca de regulació? Però no hi ha res més? No hi ha res sistèmico? Què té a veure la crisi de sobreproducció de mitjans dels anys 70 amb els esdeveniments recents? Què ha passat, doncs? Com va tractar de resoldre el capitalisme la crisi de sobreproducció? En què va consistir la reestructuració neoliberal? En quina mesura la globalització dels 80 i els 90 va ser una resposta a la crisi dels 70? Per què la globalització no va poder superar la crisi? Quins van ser els problemes de la financerització com via de sortida a la crisi de sobreproducció dels 70? Per què la financerització és tan volàtil? Com es formen, creixen i esclaten les bombolles? Com es va formar la present bombolla immobiliària? I com va créixer? Com van poder les hipoteques “subprime” degenerar en un problema de tals dimensions? I com és possible que els titans de Wall Street es desplomessin com un castell de cartes? Què passarà ara?
 “La caiguda de Wall Street no només es deu a la cobdícia i a la falta de regulació estatal d’un sector hiperactiu. El col·lapse de Wall Street enfonsa les seves arrels en la crisi de sobreproducció que ha estat el fat del capitalisme global des de mitjans dels 70. “
Tots, en efecte, ens fem aquestes preguntes. Però pocs poden tractar de contestar-les amb la insòlita combinació d’elegància, profunditat, claredat i extremada senzillesa de l’economista i politòleg Walden Bello. I molt menys en tot just 4000 paraules.
L’ensulsiada de Wall Street no es deu només a la cobdícia i a la falta de regulació estatal d’un sector hiperactiu. Procedeix també, i sobretot, de la crisi se sobreproducció que ha vingut minant al capitalisme remundialitzat des de mitjans dels 70. Així veu aquesta crisi de fi d’època Walden Bello.
Molts a Wall Street encara estan digerint els esdeveniments històrics de les últimes setmanes:

• – Entre 1 i 3 bilions de dòlars d’actius financers evaporats.
• – Wall Street, nacionalitzat, amb la Reserva Federal i el Departament del Tresor prenent totes les decisions estratègiques importants en el sector financer, i a tot això, amb un govern que, després del rescat d’AIG, passa a dirigir la major companyia asseguradora del món.
• – El major rescat des de la gran depressió, amb 700 mil milions de dòlars reunits a la desesperada per a salvar al sistema financer global.

Les explicacions habituals ja no basten. Els esdeveniments extraordinaris precisen d’explicacions extraordinàries. Però abans…
-Ja ha passat el pitjor?
No, si alguna cosa ha quedat clara amb els moviments contradictoris d’aquestes setmanes és que, al mateix temps que es permetia la fallida de Lehman Brothers, es nacionalitzava AIG i es forjava la presa de control de Merril Lynch pel Bank of America, no hi ha una estratègia per a afrontar la crisi; a tot estirar, respostes tàctiques, com bombers que es trepitgen la mànega, aclaparats per la magnitud de l’incendi.
El rescat de 700 mil milions de dòlars de les obligacions hipotecàriament protegides en poder dels bancs no és una estratègia, sinó, bàsicament, un esforç a la desesperada per a restaurar la confiança en el sistema, per a prevenir l’erosió de la fe en els bancs i en altres institucions financeres i per a evitar una afluència massiva de retirada de fons dels bancs com la qual va desencadenar la Gran Depressió de 1929.
-Què va causar el col·lapse del centre neuràlgic del capitalisme global? Va ser la cobdícia?
La vella i venerada cobdícia va jugar-hi la seva part. A això es referia Klaus Schwab, l’organitzador del Fòrum Econòmic Mundial, el jamboree de l’elit global celebrat anualment als Alps suïssos, quan va dir a la seva clientela a Davos aquest any: “Hem de pagar pels pecats del passat”.
-Va ser el de Wall Street un cas de caçador caçat?
Per descomptat. Els especuladors financers van anar tant lluny fins a confondre’s ells mateixos amb la creació de contractes financers més i més complexos, com els derivats, tractant de guanyar diners a partir de tot tipus de riscos (inclosos exòtics instruments de futurs, com els credits default swaps o contractes de protecció de derivats crediticis, que permetien als inversors apostar, per exemple, que els prestataris de la pròpia corporació bancària no serien capaços de retornar el seu deute! Tal és el comerç multibilionari no-regulat que va acabar tombant a AIG.
El 17 de desembre de 2005, quan la International Financing Review (IFR) va anunciar els seus premis anuals de l’any –un dels programes de premis més prestigiós del sector—, va deixar dit això:
“Lehman Brothers no només va mantenir la seva presència global en el mercat, sinó que va dirigir la penetració en l’espai de preferència… desenvolupant nous productes i dissenyant transaccions capaces de subvenir a les necessitats dels prestataris… Lehman Brothers és el més innovador en l’espai de preferència precisament per fer coses que no poden veure’s en cap altre lloc.”
Sobren els comentaris.
– Va haver-hi manca de regulació?
Sí. Tothom reconeix ara que la capacitat de Wall Street per a innovar i inventar instruments financers més i més sofisticats ha anat molt més enllà de la capacitat regulatòria de l’Estat, i no perquè l’Estat no fos capaç de regular, sinó perquè l’actitud neoliberal, de laissez-faire, imperant va impedir a l’Estat dissenyar mecanismes efectius de regulació.
– Però no hi ha res més? No hi ha res sistèmic?
Bé, Georges Soros, que ho va veure venir, diu que el que estem passant és la crisi del sistema financer, la crisi del “gegantesc sistema circulatori” d’un “sistema capitalista global… que està rebentant per les costures”.
Per a seguir amb la idea de l’arxiespeculador, al que estem assistint és a la intensificació d’una de les crisis o contradiccions centrals del capitalisme global, com és la crisi de sobreproducció, també coneguda com sobreacumulació o sobrecapacitat.
Es tracta de la tendència del capitalisme a construir una ingent capacitat productiva que acaba per depassar la capacitat de consum de la població a causa de les desigualtats que limiten el poder de compra popular, la qual cosa acaba per erosionar les taxes de benefici.
– Però, què hi té a veure la crisi de sobreproducció amb els esdeveniments recents?
Moltíssim. Però, per a entendre la connexió, hem de retrocedir a l’anomenada Època Daurada del capitalisme contemporani, al període comprès entre 1945 i 1975.
Va ser un període de ràpid creixement, tant en les economies del centre com en les subdesenvolupades, un creixement propulsat, en part, per la massiva reconstrucció d’Europa i de l’Est asiàtic després de la devastació de la II Guerra Mundial, i en part, per la nova configuració soci-econòmica institucionalitzada sota el nou estat keynesià. Un aspecte clau d’aquesta última van ser els severs controls estatals de l’activitat de mercat, l’ús agressiu de polítiques fiscals i monetàries per a minimitzar la inflació i la recessió, així com un règim de salaris relativament alts per a estimular i mantenir la demanda.
– Què va passar, doncs?
Bé, aquest període d’elevat creixement va acabar a mitjan els 70, quan les economies del centre es van veure immerses en l’estanflació, és a dir, en la coexistència d’un baix creixement amb una inflació alta, el que la teoria econòmica neoclàssica suposava impossible.
No obstant això, l’estanflació no era sinó el símptoma d’una causa més profunda: la reconstrucció d’Alemanya i del Japó, així com el ràpid creixement d’economies en vies d’industrialització, com Brasil, Taiwán i Corea del Sud, va afegir una enorme capacitat productiva i va incrementar la competició global, mentre que la desigualtat social, dintre de cada país, i entre països, va limitar globalment l’increment del poder adquisitiu i de la demanda, resultant així erosionada la taxa de benefici. La dràstica pujada del preu del petroli en els setanta no va fer sinó agreujar la cosa.
– Com va tractar de resoldre el capitalisme la crisi de sobreproducció?
El capital va assajar tres vies de sortida de l’atzucac de la sobreproducció: la reestructuració neoliberal, la globalització i la financerització.
– En què va consistir la reestructuració neoliberal?
La reestructuració neoliberal va prendre la forma del reaganisme i del thatcherisme en el Nord i de l’ajustament estructural en el Sud. L’objectiu era la revigorització de l’acumulació de capital, cosa que es va aconseguir: 1) eliminant les restriccions estatals al creixement, a l’ús i als fluxos de capital i de riquesa; i 2) redistribuint l’ingrés de les classes pobres i mitjanes cap als rics, d’acord amb la teoria que es motivaria així als rics per a invertir i alimentar el creixement econòmic.
El problema d’aquesta fórmula era que, al redistribuir l’ingrés en favor dels rics, escanyava l’ingrés dels pobres i de les classes mitges, el que provocava la restricció de la demanda, sense necessàriament induir als rics a invertir més en producció.
De fet, la reestructuració neoliberal, que es va generalitzar en el Nord i en el Sud al llarg dels anys vuitanta i noranta, va tenir uns pobres registres en termes de creixement: el creixement global terme mitjà va ser d’un 1,1% en els 90 i d’un 1,4 en els 80, mentre que el terme mitjà en els 60 i en els 70, quan les polítiques intervencionistes eren dominants, va ser, respectivament, d’un 3,5% i d’un 2,54%. La reestructuració neoliberal no va poder acabar amb l’estanflació.
– En quina mesura la globalització va ser una resposta a la crisi?
La segona via d’escapada global assajada pel capital per a enfrontar-se a l’estanflació va ser la “acumulació extensiva” o globalització, és a dir, la ràpida integració de les zones semicapitalistes, no-capitalistes i precapitalistes a l’economia global de mercat. Rosa Luxemburg, la celebrada economista i revolucionària alemanya, es va adonar d’aquest mecanisme fa molt temps, veient-lo com un mecanisme necessari per a restaurar la taxa de benefici en les economies metropolitanes. Com? Guanyant accés al treball barat; guanyant mercats, encara que limitats, nous; guanyant noves fonts de productes agrícoles i de matèria primeres barates; i creant noves àrees per a inversió en infraestructura. La integració es produeïx a través de la liberalització del comerç, eliminant els obstacles a la mobilitat del capital i abolint les fronteres per a la inversió exterior.
Xina, no cal dir, és el cas més destacat d’un àrea que era no-capitalista integrada en l’economia capitalista global en els últims 25 anys.
Per a contrarestar els seus declinants beneficis, un considerable nombre de corporacions empresarials situades entre les primeres 500 del rànquing de la revista Fortune han traslladat una part significativa de les seves operacions a Xina, a fi d’aprofitar els avantatges de l’anomenat “preu xinès” (els avantatges de costos derivats d’un treball barat xinès aparentment inesgotable). A mitjan la primera dècada del segle XXI, entre el 40 i el 50 per cent dels beneficis de les corporacions nord-americanes sortien de les seves operacions i vendes en l’exterior, i en especial, a Xina.
– Per què la globalització no va poder superar la crisi?
El problema amb aquesta via de sortida de l’estancament és que exacerba el problema de la sobreproducció, perquè afegeix capacitat productiva. La Xina dels últims 25 anys ha vingut a afegir un volum tremend de capacitat manufacturera, cosa que ha tingut per efecte deprimir els preus i els beneficis. No per casualitat, els beneficis de les corporacions nord-americanes van deixar de créixer cap a 1997- D’acord amb un índex estadístic, les taxes de beneficis de les 500 de Fortune va passar de 7,15 el 1960-69 a 5,30 el 1980-90, a 2,29 en 1990-99 i a 1,32 el 2000-2002.
Donats els limitats guanys obtinguts en punt a contenir l’impacte depressiu de la sobreproducción, ja a través de la reestructuració neoliberal, ja amb la globalització, la tercera via de sortida va resultar vital per a mantenir i elevar la rendibilitat. La tercera via és la financerització.
En el món ideal de la teoria econòmica neoclàssica, el sistema financer és el mecanisme, gràcies al com els estalviadors, o qui es troben en possessió de fons excedents, s’ajunten amb els empresaris que tenen necessitat dels seus fons per a invertir en producció. En el món real del capitalisme tardà, amb la inversió en indústria i en agricultura donant magres beneficis per causa de la sobreproducció, grans quantitats de fons excedents circulen i són invertits i reinvertits en el sector financer. És a dir, el sistema financer gira sobre si mateix.
El resultat és que s’eixampla l’escletxa oberta entre una economia financera hiperactiva i una economia real en estancament. Com bé observa un executiu financer: “hi ha hagut una creixent desconnexió entre l’economia real i l’economia financera en aquests últims anys. L’economia real ha crescut, però res comparable a l’economia financera… fins que va esclatar”.
El que no ens diu aquest observador és que la desconnexió entre l’economia real i l’economia financera no és accidental: que l’economia financera es va disparar precisament per a plantar cara a l’estancament derivat de la sobreproducció de l’economia real.
– Quins van ser els problemes de la financerització com a via de sortida?
El problema d’invertir en operacions del sector financer és que equival a esprémer valor de valor ja creat. Pot crear beneficis, d’acord, però no crea nou valor –només la indústria, l’agricultura, el comerç i els serveis creen valor nou—. Ja que els beneficis no es basen en la creació de valor nou o afegit, les operacions d’inversió resulten extremadament volàtils, i els preus de les accions, les obligacions i altres formes d’inversió poden arribar a divergir radicalment del seu valor real: per exemple, les accions en empreses incipients d’Internet, que es van mantenir per un temps a l’alça, sostingudes principalment per valoracions financeres en espiral, per a després desplomar-se. Els beneficis depenen, llavors, de l’aprofitament dels avantatges oferts per moviments de preus que divergeixen a l’alça del valor de les mercaderies, per a vendre oportunament abans que la realitat forci la “correcció” a la baixa per a ajustar-se als valors reals. L’alça radical dels preus d’un actiu, molt més allà dels valors reals, és el que es diu la formació d’una bombolla.
– Per què la financerització és tan volàtil?
Amb la rendibilitat depenent de cops especulatius, no resulta sorprenent que el sector financer vagi de bombolla en bombolla, o d’una mania especulativa a una altra.
Ja que està sostingut per una mania especulativa, el capitalisme induït financerament no ha deixat de batre registres en matèria de crisis financeres des que els mercats de capitals van ser desregulats i liberalitzats en els 80.
Abans de l’actual desastre de Wall Street, les més explosives van ser la crisi financera mexicana de 1994-95, la crisi financera asiàtica de 1997-1998, la crisi financera russa de 1996, el col·lapse del mercat de valors de Wall Street de 2001 i el col·lapse financer argentí de 2002.
L’antic secretari del Tresor amb Bill Clinton, un home de Wall Street –Rober Rubin—, va predir fa cinc anys que “les crisis financeres futures seran amb gairebé tota seguretat inevitables, i podrien arribar a ésser fins a pitjors.”
– Com es formen, creixen i esclaten les bombolles?
Emprem, a manera d’exemple, la crisi financera asiàtica de 1997-98.

• – Primer: balança de pagaments i liberalització financera imposades pel fMI i el Departament nordamericà del Tresor.
• – Després, entrada de fons estrangers a la recerca de ràpida i elevada rendibilitat, que significa que van entrar en el Mercat immobiliari i en el Mercat de valors.
• – Sobreinversió, que va dur a l’enfonsament dels preus en el Mercat de valors i en el Mercat immobiliari, el que, al seu torn, va conduir al pànic i a la conseqüent retiarda de fons: en 1997, en unes poques setmanes 100 mil milions de dòlars van abandonar les economies de l’aquest asiàtic.
• – Rescat dels especuladors estrangers per part del FMI.
• – Col·lapse de l’economia real: la recessió s’estén per tot l’Est asiàtic en 1998.
• – Malgrat de la desestabilització a gran escala, tots els intents realitzats per a imposar regulacions nacionals o globals del sistema financer van ser rebutjats amb raons purament ideològiques.

– Tornem a la present bombolla. Com es va formar?
L’actual col·lapse de Wall Street arrela en la bombolla tecnològica de fins dels 90, quan el preu de les accions de les empreses incipients en el món d’Internet es va disparar, per a després desplomar-se, resultant tot això en la pèrdua d’actius per valor de 7 bilions de dòlars i en la recessió de 2001-2002.
Les laxes polítiques monetàries de la Rerserva Federal en el regnat d’Alan Greenspan van estimular la bombolla tecnològica, i quan va col·lapsar donant pas a la recessió, Greenspan, tractant de prevenir una recessió duradora, va rebaixar al juny de 2003 els tipus d’interès a un nivell sense precedents en 45 anys (al 1%), mantenint-los en aquest nivell durant més d’un any. Amb això el que va aconseguir va ser estimular la formació d’altra bombolla: la bombolla immobiliària.
En data tan primerenca com 2002, economistes com Dean Baker, del Center for Economic Policy Research, van alertar sobre la formació d’una bombolla immobiliària. No obstant això, en data tan tardana com 2005 el llavors president del Consell Econòmic d’assessors de la Presidència de la nació i actual president de la Reserva Federal, Bern Bernanke, atribuïa l’increment dels preus de l’habitatge a EEUU a “uns fonaments econòmics robusts”, i no a l’activitat especulativa. A qui pot sorprendre que l’esclat de la crisi subprime a l’estiu de 2007 enxampés a aquest homenet amb la guàrdia totalment baixa?
-I com va créixer?
Escoltem-ho de boca d’un dels propis jugadors clau en els mercats, de George Soros: “Les institucions hipotecàries van animar als hipotecats a refinançar les seves hipoteques aprofitant la revaloració experimentada mentrestant per les seves cases. Van rebaixar els seus criteris de préstec i van introduir nous productes, com hipoteques a interès variable, hipoteques que ’només servien interessos’ i ’ofertes promocionals’ amb tipus d’interès per a trencar-se de riure. Tot això va animar a especular amb l’habitatge. Els preus de les cases van començar a pujar a un ritme de dos dígits. Això va servir per a retroalimentar l’especulació, i l’alça dels preus immobiliaris va aconseguir que els propietaris de cases se sentissin rics; el resultat va ser el boom consumista que ha sostingut a l’economia aquests últims anys.”
Observant les coses més de prop, es veu que la crisi hipotecària no va resultar d’una oferta superior a la demanda real. La “demanda” estava, per molt, fabricada per la mania especulativa de promotors i financers obstinats a aconseguir grans beneficis a partir del seu accés als diners forans que va inundar als EEUU de l’última dècada. Ingents volums hipotecaris van ser agressivament oferts i venuts a milions de persones que, normalment, no haurien pogut permetre-s’ho oferint-los uns tipus d’interès ridículament baixos, ulteriorment ajustables per a treure més diners dels propietaris de cases.
– Però com van poder les hipoteques subprime degenerar en un problema d’aquestes dimensions?
Perquè els actius van passar llavors a ser “securitzats”: els qui havien generat les hipoteques, van procedir a amalgamar-les amb altres actius en complexos productes derivats anomenats “obligacions de deute colateralizat” (CDO, per les seves sigles en anglès), la qual cosa va resultar relativament fàcil atès que treballaven amb diversos tipus d’intermediaris que, sabedors del risc, es desfeien d’aquests títols de valors el més ràpidament possible, passant-los a altres bancs i inversors institucionals. Aquestes institucions, al seu torn, es desfeien del producte, passant-lo a altres bancs i a institucions financeres foranes.
Quan van augmentar els tipus d’interès dels préstecs subprime, de les hipoteques variables i d’altres préstecs immobiliaris, el joc va tocar a la seva fi. Hi ha prop de 6 milions d’hipoteques subprime, el 40% de les quals entraran en impagament en els pròxims dos anys, segons estimacions de Soros.
Als quals cal afegir altres 5 milions d’impagaments en els pròxims 7 anys, derivats dels tipus hipotecaris variables i d’altres “préstecs flexibles”. Però els títols, el valor dels quals es conta per bilions de dòlars, ja s’han infiltrat com un virus en el sistema financer global. El gegantesc sistema circulatori del capitalisme global ha estat fatalment infectat.
– Però com van poder els titans de Wall Street desplomar-se com un castell de cartes?
El que va ocórrer amb Lehman Brothers, Merrill Lynch, Fannie Mae, Freddie Mac i Bear Stearns va ser, simplement, que les pèrdues representades per aquests títols tòxics depassaven per molt les seves reserves, el que va conduir a la seva caiguda. I més cauran, probablement, quan els seus llibres de comptabilitat, en els quals ara aquests títols figuren en l’Haver, es corregeixin per a reflectir l’actual valor d’aquests actius.
I molts altres els seguiran, a mesura que vagin quedant exposades altres operacions especulatives, com les centrades en les targetes de crèdit i en les diferents varietats d’assegurances contra riscos. AIG va caure per causa de la seva gegantesca exposició en l’àrea no-regulada dels contractes de protecció creditícia derivada (credit default swaps), uns derivats financers que permetien als inversors apostar diners a la possibilitat que les empreses no poguessin retornar els préstecs.
Tals apostes sobre impagaments crediticis representen ara un mercat de 45 bilions de dòlars, un mercat, com aquest, que manca de tota regulació. La ciclòpia dimensió dels actius que podrien quedar danyats en cas que AIG col·lapsés va ser el que va moure a Washington a canviar d’idea i intervenir per a rescatar-lo, després d’haver deixat caure a Lehman Brothers.
– Què passarà ara?
Pot dir-se sense por d’equivocar-se que hi haurà més fallides i més nacionalitzacions i intervencions públiques, ocupant les institucions i els bancs estrangers un paper auxiliar del govern dels EEUU. Que el col·lapse de Wall Street anirà a més i perllongarà la recessió nord-americana. I que la recessió a EEUU es comunicarà a Àsia i a la resta del món, que sofrirà també una recessió, si no alguna cosa pitjor. La raó d’això últim és que el principal mercat exterior de Xina són els EEUU i que Xina, al seu torn, importa matèries primeres i béns intermedis –dels quals se serveix per a les seves exportacions als EEUU— de Japó, Corea i el Sud-est asiàtic. La globalització ha fet impossible el “desacoblament”. Els EEUU, Xina i l’Est asiàtic caminen ara com tres presoners lligats a una mateixa cadena.
– I per tant, en resum?
La caiguda de Wall Street no només es deu a la cobdícia i a la falta de regulació estatal d’un sector hiperactiu. El col·lapse de Wall Street enfonsa les seves arrels en la crisi de sobreproducció que ha estat la plaga del capitalisme global des de mitjans dels 70.
La financerització de la inversió ha estat una de les vies d’escapi per a sortir de l’estancament, sent les altres dues la reestructuració neoliberal i la globalització. Havent resultat de poc alleujament la reestructuració neoliberal i la globalització, la financeritzación va semblar atractiva com mecanisme de restauració de la rendibilitat. Però el que ara ha quedat demostrat és que la financerització és un camí perillós que duu a la formació de bombolles especulatives, capaces d’oferir una efímera prosperitat a uns quants, però que acaben en el col·lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.
Les qüestions clau són aquestes: Com de profunda i duradora serà aquesta recessió? Necessitarà l’economia dels EEUU generar una altra bombolla especulativa per a sortir d’aquesta recessió? I si és el cas, on es formarà la següent bombolla? Alguns diuen que la pròxima sorgirà en el complex militar-industrial o en el “capitalisme del desastre” sobre el qual escriu Naomi Klein. Però això ja són figues d’un altre paner.
*Walden Bello, professor de ciències polítiques i socials en la Universitat de Filipines (Manila), és membre del Transnational Institute d’Amsterdam i president de Freedom from Debt Coalition, així com analista sènior a Focus on the Global South. Publicat originalment a Focus on the Global South (Traducció catalana de la Fàbrica )

L’organització pagesa internacional Via Campesina (Via Camperola) analitza les causes de la crisi alimentària que pateixen els països en vies de desenvolupament, denunciant les polítiques econòmiques impulsades pel FMI i el BM i la imposició de la liberalització de l’OMC, que han destruït la producció agrícola d’aquests països, posant les bases per a l’actual crisi causada pels grans increments de preus derivats de l’auge dels agrocombustibles i l’especulació financera en uns mercats controlats per grans companyies multinacionals. I proposa un seguit de mesures urgents que permetin tant als camperols com petits agricultors viure de produir el menjar necessari a preus que no castiguin a les masses empobrides del planeta.

Una resposta a la crisi alimentària global: els camperols i petits agricultors poden alimentar el món

Els preus dels cereals en el mercat mundial estan pujant. Els preus del blat han augmentat un 130% en el període de març 2007-març 2008. Els preus de l’arròs van augmentar gairebé un 17% en el 2007 i van augmentar altre 30% al març del 2008. Els preus del blat de moro van pujar un 35% entre març del 2007 i març del 2008. En els països que depenen molt de la importació d’aliments, alguns preus han pujat dramàticament. Les famílies pobres veuen que pugen els rebuts del menjar i que no poden ja assumir les despeses per a comprar el mínim necessari. En molts països els preus dels cereals s’han doblat o triplicat durant l’any passat. Els governs d’aquests països estan sota molta pressió per a fer accessible el menjar a un preu raonable. El govern d’Haití ja s’ha trobat amb aquest problema. I en nombrosos altres països (com per exemple Camerun, Egipte, Filipines…) estan tenint lloc fortes protestes.

La crisi actual: una conseqüència de la liberalització de l’agricultura

Alguns analistes han estat culpant exclusivament als agrocombustibles, a la creixent demanda mundial o a l’escalfament global de l’actual crisi alimentària. Però en realitat, aquesta crisi també és el resultat de molts anys de polítiques destructives que van soscavar les produccions nacionals d’aliments, i van obligar als camperols/es a produir cultius comercials per a companyies transnacionals (CTN) i a comprar els seus aliments de les mateixes multinacionals (o a altres…) en el mercat mundial.
En els últims 20-30 anys el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), i posteriorment l’Organització Mundial del Comerç (OMC) han forçat als països a disminuir la seva inversió en la producció alimentària i el seu suport als i les camperoles i pagesos o petits agricultors, que són les claus de la producció alimentària. No obstant això els petits productors són els productors claus d’aliments del món.
Els donants internacionals principals mostren la falta d’interès en la producció d’aliments. La cooperació al desenvolupament dels països industrialitzats cap als països en vies de desenvolupament va ascendir de 20 bilions de dòlars (1980) a 100 bilions de dòlars (2007). L’aportació per a l’agricultura, no obstant això, va descendir de 17 bilions de dòlars a 3 bilions de dòlars (2007). I la major part d’aquests fons probablement no es va destinar a la producció alimentària basada en els i les camperoles.
Sota les polítiques neoliberals, van considerar que els fons de reserva administrats per l’Estat eren massa cars i els governs van haver de reduir-los i privatitzar-los. Per exemple Bulog, la companyia estatal d’Indonèsia que es va fundar per a regular els fons de reserva, es va privatitzar en 1998 sota les polítiques del Fons Monetari Internacional. Sota la pressió de l’OMC les juntes estatals del mercat han estat desmantellades, perquè es considera que van contra el principi de “lliure“ comerç. Els tractats de l’OMC han forçat als països a “liberalitzar” els seus mercats agrícoles: reduir taxes a la importació (la qual cosa va ser una pèrdua important d’ingressos per als països importadors!) i acceptar importacions d’almenys el 5% del seu consum intern, fins i tot encara que no les necessités. Al mateix temps, les multinacionals han seguit fent dúmping amb els excedents en els seus mercats, utilitzant totes les formes de subsidis directes i indirectes a l’exportació.
A més, els governs nacionals no han assolit estabilitzar els seus mercats i protegir als agricultors i consumidors de les fluctuacions sobtades dels preus.

Les polítiques neoliberals han destruït la capacitat dels països d’alimentar-se a si mateixos.

Després de 14 anys del NAFTA (Tractat de Lliure Comerç de Nord Amèrica) Mèxic va passar per una gran crisi, anomenada amb freqüència la “crisi de la tortilla”. De ser un país exportador, Mèxic va passar a ser depenent de la importació de blat de moro d’Estats Units. Actualment Mèxic importa el 30% del seu consum de blat de moro. Avui dia, les creixents quantitats de blat de moro dels EEUU han estat sobtadament derivades a la producció d’agrocombustibles. Les quantitats disponibles per als mercats mexicans han disminuït, provocant un augment de preus.
En 1992, els agricultors d’Indonèsia van produir soja suficient per a proveir el mercat domèstic. El tofu fet amb soja i el ‘tempeh’ són part important de la dieta diària en tot l’arxipèlag. Seguint la doctrina neoliberal, el país va obrir les seves fronteres als aliments importats, permetent que la soja barata d’EUA inundés el mercat. Això va destruir la producció nacional. Avui, el 60% de la soja que es consumeix a Indonèsia és d’importació. Els preus rècord del passat gener de la soja d’EUA van conduir a una crisi nacional, quan el preu ‘del tempeh’ i el tofu (la “carn dels pobres”) es va doblar en poques setmanes.
Segons la FAO, el dèficit alimentari en l’oest d’Àfrica va augmentar un 81% en el període de 1995-2004. En aquest període la importació de cereals va augmentar un 102%, la de sucre un 83%, els productes làctics un 152% i les aus un 500%. D’acord amb el FIDA (2007), no obstant això, aquesta regió té el potencial de produir aliments suficients. I per tot el món, malgrat que augmenta la vulnerabilitat dels països, la liberalització avança: La Unió Europea està forçant als països de la ACP a l’anomenat Acord de Col·laboració Econòmica, per a liberalitzar el sector agrícola amb efectes adversos predictibles per a la producció alimentària.

El boom dels agrocombustibles: un impacte sobtat en els mercats mundials

L’emergència dels agrocombustibles és una altra de les causes de l’augment de preus dels aliments. Durant els últims anys, les multinacionals i els poders econòmics mundials, com EUA i la UE, han desenvolupat ràpidament la producció d’agrocombustibles. Subsidis i inversions massives s’estan dirigint cap a aquest sector en auge. Amb el resultat que les terres estan passant en poc temps de manera massiva de la producció de menjar a la producció d’agrocombustibles. I una part important del blat de moro dels EUA ha “desaparegut” sobtadament, ja que va ser comprada per a la producció d’etanol. Aquesta explosió incontrolada del sector dels biocombustibles va causar un gran impacte en els ja inestables mercats internacionals de l’agricultura. Egipte, un dels majors importadors de cereals, ha reclamat als EUAi a la UE que aturin el creixement de la producció de blat de moro i altres cultius per als agrocombustibles. A Egipte els preus dels aliments, incloent el pa subvencionat, van pujar prop d’un 30% l’any passat. A Filipines, el govern s’està fixant en 1,2 milions d’hectàrees per a la producció de “jatropha” en la illa del sud, Mindanao, mitjançant la Companyia Nacional del Petroli de Filipines – Corporació de Combustibles Alternatius. També està identificant més de 400,000 hectàrees de terra per a inversions del sector privat. El Jatropha curcas és un arbust no comestible resistent a la sequera. Produeïx fruits de la grandària de pilotes de golf que contenen un oli que pot convertir-se en agrocombustible. S’esperen impactes sobre la seguretat alimentària local.

Especuladors: aposta per l’escassesa esperada

L’especulació, sovint eclipsada en els debats públics, és una de les causes principals de l’actual crisi dels aliments. La producció roman a un nivell alt, però els especuladors aposten en l’escassesa esperada i augmenten artificialment els preus.
La producció mundial de gra en 2007/2008 està estimada en 2108 milions de tones (un augment de 4,7% comparat a la del 2006/2007). Això supera bastant la mitjana de creixement del 2% en la passada dècada. El consum mig de cereals per a l’alimentació va augmentar prop del 1% anual i arribarà a 1009 milions de tones en 2007/2008. L’ús per a farratge va augmentar un 2% fins a 756 milions de tones. I l’ús per a altres fins serà de prop de 364 milions de tones. Una part important d’aquesta quantitat és blat de moro (95 milions de tones), i la major part es destina a agrocombustibles. S’espera que EUA utilitzi 81 milions de tones de blat de moro per a etanol, un 37% més que en 2006/2007. Es calcula que les reserves mundials de cereal disminueixin 21 milions de tones (5%) fins a arribar a 405 milions de tones al final de la temporada de 2008. Les reserves han anat descendint durant molts anys. Ara les reserves estan en el seu nivell més baix en 25 anys.
Encara que és cert que durant els últims anys la demanda ha augmentat un poc més comparada amb la producció, una política nacional i internacional equilibrada dirigida a la producció alimentària de cada país podria fàcilment corregir la situació i assegurar preus estables per als/as camperols/as i consumidors/as.
Les multinacionals i els analistes convencionals prediuen que la terra s’utilitzarà cada vegada més per a agrocombustibles (blat de moro, però també oli de palma, llavor de colza, canya de sucre…) Prediuen que la mitja classe ascendent d’Àsia començarà a comprar carn la qual cosa augmentarà la demanda de cereals. A més prediuen efectes climàtics negatius per a la producció alimentària, com sequeres i inundacions severes. Mentrestant, les multinacionals obtenen agressivament enormes àrees de terres agrícoles al voltant de les ciutats amb fins especulatius, expulsant als camperols. A l’Índia s’han establert més de 700 “Noves Zones Econòmiques”, expulsant de les seves terres als agricultors.

Basant-se en aquestes prediccions, les multinacionals manipulen els mercats

Els venedors mantenen les seves reserves allunyades del mercat per a estimular les pujades de preu en el mercat nacional, creant enormes beneficis. A Indonèsia, justament durant la pujada del preu de la soja el gener de 2008, la companyia PT Cargill Indonèsia conservava encara 13,000 tones de soja en els seus magatzems de Surabaya, esperant que els preus arribessin a un record.
En molts països, els grans supermercats estan a punt d’obtenir el monopoli del poder i augmenten els preus molt més del justificat per la pujada de preus dels productes agrícoles. Per exemple, a França, el preu de certs iogurts de va incrementar un 40% encara que el cost de la llet només suposa un terç del preu total. Una pujada substancial dels preus de la llet per als agricultors mai podria causar tal augment de preu.
A Alemanya, els agricultors han vist com els preus que els paguen en la granja per la llet han descendit un 20-30%, duent-los a la fallida. Això es deu al fet que els supermercats utilitzen productes làctics barats com un instrument de màrqueting per a atreure als consumidors.
L’especulació financera internacional està jugant un paper molt important en l’augment de preus dels aliments des de l’estiu de 2007. A causa de la crisi financera dels EUA, els especuladors han començat a canviar els productes financers per les matèries primeres, incloent els productes agrícoles. Això afecta directament als preus en el mercat domèstic, doncs molts països depenen cada vegada més de la importació d’aliments.
Això està ocorrent mentre encara hi ha suficient menjar en el món per a alimentar a la població global. Segons la FAO, el món podria encara alimentar fins a 12.000 milions de persones en el futur.

Lliçons apreses de la crisi: El mercat no resoldrà el problema

La inestabilitat del mercat alimentari internacional és una de les característiques dels mercats agrícoles: com que la producció és de temporada i variable, els augments de producció no poden reconèixer-se molt ràpid, doncs els cultius necessiten temps per a créixer. Alhora, el consum no augmenta molt encara que hagi més menjar disponible. Les petites diferències en els subministraments i la demanda, les incerteses relatives a les collites futures i l’especulació en els mercats internacionals poden crear efectes enormes en els preus. La volatilitat en els mercats alimentaris és deguda sobretot a la desregulación, la falta de control sobre els grans agents i la falta de la necessària intervenció estatal a nivell internacional i nacional per a estabilitzar els mercats. Els mercats desregulats són una part crucial del problema!

Els i les camperoles i pageses no es beneficien dels alts preus

Mentre els especuladors i comerços a gran escala es beneficien de la crisi actual, la majoria dels camperols i agricultors no es beneficien dels preus alts. Ells conreen els aliments, però la collita sovint se’ls pren de les mans: ja està venuda al que presta els diners, a la companyia d’insums agrícoles o directament al comerciant o a la unitat de processament.
Encara que els preus que es paguen als camperols han pujat per a alguns cereals, aquest augment és molt poc comparat amb els increments en el mercat mundial i als augments que s’han imposat als consumidors. Si els aliments del mercat vénen dels productors del país, sovint els beneficis de les pujades de preus se’ls enduen les companyies i altres intermediaris que compren els productes dels camperols i els venen a preu car. Si els productes vénen del mercat internacional, això és encara més clar: les companyies multinacionals controlen aquest mercat. Ells defineixen a quins preus es compren els productes en el país original i a quins preus es venen en el país que els importa. Encara que en certs casos els preus sí que van pujar per als productors, la major part d’aquesta pujada la cobren altres. A causa del augment en els costos de producció, en el sector dels làctics i la carn, els camperols veuen fins i tot com els seus preus baixen mentre que els preus als consumidors es disparen.
Malgrat alguns augments moderadors dels preus al nivell de les granges, els ramaders estan en crisi a causa de l’augment dels preus del farratge, i els productors de cereals s’enfronten a grans augments en els preus dels fertilitzants que depenen del petroli. Els agricultors venen la seva producció a un preu extremadament baix comparat amb el que paguen els consumidors. A Europa, la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG) de l’Estat Espanyol va calcular que els consumidors a l’Estat paguen fins a un 600% més del que obté el productor per la seva producció. Nombres similars també existeixen en altres països, on els preus del consum es defineixen principalment pels costos de processament, transport i venda al públic.

Entre les víctimes: Pagesos, camperols sense terra i productors de cultius comercials

Els treballadors de l’agricultura, així com moltes persones de les àrees rurals, també han de comprar menjar, doncs no tenen accés a terres en les quals produir. Com resultat, la crisi actual els perjudica severament.
Alguns camperols potser tenen terra, però estan obligats a produir cultius comercials en lloc d’aliments. L’increment del preu de l’oli comestible a Indonèsia des de 2007 no ha beneficiat als camperols d’oli de palma. Ells només van rebre un petit increment del preu de part dels grans compradors, i no entenen perquè la gent del carrer i els consumidors han de sofrir preus tan alts per a l’oli comestible. Molts d’ells estan treballant amb contractes amb grans companyies de negocis agrícoles que processen, refinen i venen el producte. Un petit nombre de grans companyies agrícoles ha augmentat els preus domèstics, seguint la pujada internacional dels preus. El model de contracte agrícola provoca que els agricultors no puguin produir menjar per a les seves famílies, doncs estan obligats a produir monocultius comercials, com la canya de sucre, l’oli de palma, el cafè, el te i el cacau. Això significa que fins i tot encara que els camperols rebin un petit augment per al seu cultiu comercial, han de pagar molt més cara el menjar en el mercat. I per tant, la pujada de preus del menjar causa també major pobresa en les seves famílies.

Els consumidors urbans en pateixen les conseqüències

Les polítiques de liberalització de les últimes dècades han expulsat a milions de persones a les àrees urbanes, on la majoria d’ells acaben en barris pobres, amb una vida molt precària i forçats a vendre el seu treball molt barat i a comprar el menjar i altres béns a preu molt alt. Ells són les primeres víctimes de la crisi actual, doncs no tenen manera de produir el seu propi aliment. El seu nombre ha augmentat dramàticament i han de gastar una gran part dels seus ingressos en menjar. D’acord amb la FAO, en els països en vies de desenvolupament el menjar representa fins al 60-80% de la despesa dels/les consumidors/es (incloent camperols sense terra i treballadors del camp). Les companyies exploten despietadament la situació actual, accepten que un creixent nombre de persones passin fam perquè no tenen els diners per a comprar el menjar disponible. Els governs es veuen forçats a importar aliments cars per a arribar a la demanda dels consumidors i no disposen dels mitjans per a donar suport als consumidors més pobres

Més lliure comerç no resoldrà la crisi

Algunes institucions com el Banc Mundial i el FMI, així com alguns governs, estan ara advocant per invertir més en agricultura, per incrementar l’ajuda alimentària per als països pobres importadors d’aliments i liberalitzar més els mercats perquè els països puguin millorar els seus ingressos mitjançant l’exportació. Molts argumenten que necessitem models de producció més intensius, el que per a ells significa més insums industrials en l’agricultura, incloent la introducció d’OGM (Organismes modificats genèticament) i l’ús de més energia fòssil!
Segueixen promovent més accés per a les seves multinacionals en la Ronda de Doha i condicionar el suport financer extra a criteris polítics per a augmentar la dependència d’aquests països. No diuen res sobre la necessitat d’una major regulació i estabilització del mercat. I arribarà l’ajuda que ha d’anar a la producció agrícola basada en els camperols?. Ells aniran als països importadors oferint una “ajuda” financera, invertiran més en la producció alimentària comercial i seguiran imposant la mateixa recepta de desregulació i privatització.
En les negociacions de l’OMC, els preus alts s’usen per a fer que els governs acceptin futures retallades de tarifes i una major liberalització dels mercats agrícoles. Això crearà la següent crisi, quan les fluctuacions dels preus vagin en altra direcció.

Una sortida a la crisi: Reconstruir les economies alimentàries nacionals

Per a corregir la crisi actual, La Via Campesina creu que els països haurien de donar prioritat en els seus pressupostos a ajudar als consumidors més pobres perquè puguin accedir a suficient menjar. Mentrestant, haurien de donar més importància a la producció domèstica d’aliments per a deixar de ser tan dependents del mercat mundial.
Si que necessitem una producció d’aliments més intensiva, però intensiva quant al treball i a l’ús sostenible dels recursos naturals. Cal desenvolupar sistemes de producció diferents, sistemes que no estiguin enfocats exclusivament en els cultius principals com el blat de moro, la soja, l’arròs i el blat, sinó que integrin els aliments locals que han estat oblidats des de la revolució verda… Les famílies de petits agricultors poden produir una gran varietat d’aliments que garanteixin una dieta equilibrada i alguns excedents per als mercats. És una protecció contra la fam!
Els preus del mercat intern han d’estabilitzar-se en un nivell raonable per als camperols i consumidors. Perquè els camperols puguin rebre preus que cobreixin els costos de producció i assegurin uns ingressos dignes i per als consumidors, perquè estiguin protegits dels preus alts. Cal potenciar la venda directa dels camperols i petits agricultors als consumidors. El senyor Jacques Diouf, secretari general de FAO, ha afirmat que els països en vies de desenvolupament han de poder arribar a l’autosuficiència alimentària.
En cada país cal establir un sistema d’intervenció que pugui estabilitzar els preus del mercat. Per a aconseguir-lo, els controls a la importació, amb taxes i quotes, són necessaris amb la finalitat de regular la importació i evitar el dúmping o les importacions barates que destruïxen la producció interna del país. Cal establir una reserva de seguretat estatal amb l’objectiu d’estabilitzar el mercat intern: en temps d’excedents, el cereal pot agafar-se del mercat per a construir aquest fons de reserva i utilitzar-lo en casos de carestia de cereals.
Per tant, la terra hauria de distribuir-se de forma igualitària a les persones sense terra i a les famílies dels/les camperols/es mitjançant una genuïna reforma agrària i de la terra. Aquesta hauria d’incloure el control i l’accés a l’aigua, les llavors, crèdits i tecnologia apropiada. Ha de permetre’s a les persones produir de nou el seu propi aliment i sustentar a les seves pròpies comunitats. Cal impedir que arrabassin i desallotgin les terres i que s’expandeixin les terres dedicades a l’agricultura dels grans agronegocis. Es necessiten mesures immediates per a donar suport als petits agriculturs i camperols/es a augmentar la seva producció agroecològica d’aliments.
Els governs nacionals no han de repetir l’error de promoure que les grans companyies agrícoles inverteixin en unitats de producció massiva d’aliments. Segons la FAO, els països de l’antiga URSS planegen obrir les seves terres a les companyies d’agronegocis per a produir menjar en la terra que actualment no es conrea. Això pot convertir-se en altre error si es presenta com una solució a la crisi dels aliments.

Regular els mercats internacionals i aplicar drets bàsics

A nivell internacional cal prendre mesures per a l’estabilització. Han d’establir-se reserves de seguretat internacionals així com un mecanisme d’intervenció per a estabilitzar els preus a un nivell raonable en els mercats internacionals. Els països exportadors han d’acceptar les normes internacionals que controlen les quantitats que poden dur al mercat.
Els països han de tenir la llibertat de controlar les importacions per a poder protegir la producció nacional d’aliments.
La producció de cereals per a agrocombustibles és inacceptable i ha d’aturar-se, ja que competeix amb la producció d’aliments. Com a primer pas demanem una moratòria immediata sobre els agrocombustibles, com va proposar l’antic enviat especial de l’ONU, Jean Ziegler, en relació al Dret als Aliments.
La influència de les companyies multinacionals ha de limitar-se i el comerç internacional de matèries primeres ha de dur-se a un mínim necessari. La producció de cada país hauria de satisfer el màxim possible de la demanda interna. Aquest és l’única manera de protegir als camperols i consumidors de les fluctuacions sobtades dels preus provinents del mercat internacional.
Un possible acord en la Ronda de Doha significarà altre impacte per a la producció d’aliments basada en els camperols; per tant cal rebutjar qualsevol acord.

Els i les camperols i els petits agricultors són els principals productors d’aliments

A Via Campesina estem convençuts que els camperols i els pagesos poden alimentar al món. Per això han de considerar-se un element clau de la solució. Amb suficient voluntat política i l’aplicació de polítiques adequades, més camperols i petits agricultors podrien produir fàcilment aliment suficient per un preu raonable. L’actual situació demostra que necessitem canvis!
Ha arribat el moment de la sobirania alimentària!
Via Campesina
http://www.viacampesina.org
Maig de 2008

El periòdic l’Accent entrevista David Harvey (1935, Anglaterra) , geògraf social de referència mundial. Des de la seva plaça de professor a la Universitat de Nova York, els darrers anys ha estudiat i escrit diversos llibres per explicar com funciona el capitalisme actualment especialment en relació a l´espai urbà. Una de les seves bases són 40 anys impartint ininterrompudament un curs de lectura d´El Capital, de Karl Marx, un llibre que diu que és especialment pertinent de llegir actualment.
Sentim dir als mitjans de comunicació que l´arrel de la crisi actual són els mals usos d´alguns agents financers. Comparteix aquest diagnòstic?
No, el problema és que les respostes a per què ha succeït la crisi no van al fons del problema; l´avaricia dels agents de borsa de Wall Street no és fonamental, no van a l´arrel, ni tampoc el fet que calgui fer alguns canvis legislatius. Jo estaria d´acord que es posin mecanismes de control i penalització als agents de Wall Street i que es millorin les lleis, però res d´això resol l´origen real de la crisi.
Quin és, doncs, el fons de la qüestió?
Que l´economia capitalista necessita créixer. El capitalisme necessita continuar invertint i reinvertint els diners per sempre fer-ne més, s´ha d´expandir constantment. Ho sabem per la història del sistema. En els darrers anys l´instrument que han fet servir és el desenvolupament immobiliari i la urbanització de grans espais (construcció d´autopistes, centres comercials, barris de negocis, barris residencials, desenvolupament perifèric). Han fomentat que la gent s´endeutés perquè el sistema seguís funcionant. La guerra també absorbeix excedents del capital, però si ens hi fixem és l´expansió immobiliària la que a tots els països ha provocat un creixement del 3% o més, i en el cas de la Xina l´espectacular 10%.
En quin context es troben les classes treballadores per afrontar la crisi?
L´ofensiva neoliberal ha mantingut els salaris sense augments significatius des dels anys 70. Al llarg d´aquests anys el poder s´ha encarregat de desmantellar les organitzacions sindicals i ha flexibilitzat les jornades de treball. Però paral·lelament ha endeutat la gent: “Si no tens diners ara”, els deien, “et fem un préstec”. Així han enfonsat milers de treballadors que van entrar al joc de les hipoteques, que és el que ha servit per pagar el capitalisme financer, i ara aquest mateix els deixa sense casa i els seus governs es dediquen a rescatar aquestes entitats, i paguen als directius milers de dòlars. Quin tipus de sistema és aquest?
I com justifiquen de cara a l´opinió pública aquesta enorme inversió en les entitats financeres?
A través de l´amenaça, que consisteix a dir: “Si nosaltres caiem, el mercat sencer caurà, es pararà i el capitalisme sencer entrarà en crisis. I tots patireu les conseqüències”. I és cert. Però per què enlloc de donar els diners a les entitats financeres no els donen directament a les persones que tenen problemes per pagar les hipoteques? Doncs perquè els financers de Wall Street són en realitat el govern dels EUA.
Aquesta no és pas la primera crisi que pateix el capital financer.
Certament. Per exemple, l´any 1982 l´Estat mexicà va fer fallida, no podia pagar els deutes que havia anat adquirint amb els bancs de Nova York. A través de l´FMI i de les polítiques estructurals neoliberals, van obligar Mèxic a pagar el deute amb els banquers dels EUA. Així que van espoliar el país per pagar la banca de Wall Street. La teoria neoliberal, aleshores, com ara, deixa d´existir amb aquest pla d´intervenció estatal per salvar les finances. Però la pràctica neoliberal no deixa d´existir sinó que ara assistim a l´època de màxima plenitud.
Per què diu que és de màxima plenitud?
Perquè davant del conflicte entre salvar les institucions financeres o salvar la gent i les seves necessitats, els governs escullen salvar les institucions financeres. Això és la pràctica neoliberal. Els governs obren espais i creen entorns favorables als negocis.
Aquesta crisi podria significar la fi del neoliberalisme com l´hem conegut fins ara?
No, en absolut. El que faran els capitals financers és buscar nous espais de negoci, privatitzant més encara, desposseint més capes de població, com les classes mitges, per obtenir majors beneficis.
Però això no pot ser perillós per ells? La classe mitja ha estat una base per sostenir el sistema capitalista fins ara.
Cert, i ja ho he vist amb alguns amics meus, que fa dos anys em titllaven de ximple per declarar-me comunista, però que ara em comencen a donar la raó en algunes coses que els deia.
Pensa que la crisi pot condicionar les eleccions nord-americanes?
Sí, cada cop que la crisi va a més, el candidat demòcrata augmenta l´avantatge sobre el republicà. Sé de força gent que fins fa dues setmanes deien que votarien McCain (i ho volien fer per motius racistes), però ara que veuen perillar les seves pensions han decidit donar el seu vot a Obama.
Però si guanya Obama tindrà capacitat i voluntat real de canviar qüestions de fons del sistema?
És evident que els demòcrates formen part del sistema i també estan vinculats a les grans corporacions, però és millor un president més moderat, que en alguns aspectes es pot equiparar a la socialdemocràcia europea, que no pas la continuïtat respecte als neocons.

Més enllà de les possibilitats d´Obama d´introduir algunes millores, considera que hi ha possibilitats de transformar el sistema?
Jo tinc esperança. Avui dia s´ha vist la falsedat total de la ideologia neoliberal: això de treballar per l´individu i no per la col·lectivitat. La idea que repetia la Thatcher que no hi ha alternativa possible, no és veritat, i avui ho han demostrat ells mateixos .
Considera que l´esquerra es troba en una bona posició per aprofitar aquesta deslegitimació del sistema?
Hi ha molts partits que es diuen d´esquerres, com els laboristes anglesos, que no tenen cap voluntat de transformar el sistema. Pel que fa a l´esquerra real, als partits comunistes, a l´esquerra revolucionària… no tenen una força real. És clar que no acabarem amb el sistema sense violència, sense lluitar per recuperar els nostres drets, però aquests partits clàssics no tenen capacitat per fer-ho.
Qui podria fer-ho?
Hi ha un seguit de moviments socials, fragmentats i locals, que aspiren a ser una esperança de canvi. Aquest moviments han d´aconseguir recuperar part de poder estatal per recolzar al poble i les seves necessitats. Han d´aprendre a pensar i a actuar com una classe. Tal com han fet durant més de trenta anys el capitalisme financer, fent polítiques, legislant, privatitzant en favor dels seus interessos de classe.  El problema és que una part important d´aquests grups no es planteja la consecució del poder. Però aleshores com pots transformar el sistema?

Vostè fa anys que imparteix classes sobre El Capital, de Marx. Què li diria a un jove activista per animar-lo a llegir-lo?
D´entrada li diria que el llegeixi perquè és un llibre molt ben escrit i molt interessant de llegir. Però sobretot li diria que el llegeixi perquè, encara que estigui escrit a mitjans segle XIX, hi trobarà les claus per entendre el que està passant al món actualment. Alguns economistes, professors d´universitat i polítics ara l´estan recuperant i es prenen seriosament les seves anàlisis. No és un llibre fàcil, li has de dedicar temps, però serveix per interpretar adequadament com el capitalisme desposseeix la classe obrera i actua contra els més oprimits apropiant-se del valor de la producció que generen.
L. Altarriba / E. Bermejo, Barcelona. Entrevista publicada al periòdic popular l’ACCENT, número 140, octubre 2008

George Monbiot explica com el pensament neoliberal ha anat guanyant pes des de la seva creació ara fa 60 anys fins a esdevenir la ideologia que avui regeix les polítiques dels governs.
Una colla d’intel·lectuals i elitistes ha segrestat el debat econòmic, i ara ens trobem amb els seus efectes catastròfics.
Per primera vegada el deute dels consumidors del Regne Unit supera el total del seu Producte Nacional Brut: un recent informe mostra que devem 1.35 bilions de lliures.  Els inspectors dels Estats Units han descobert que 77000 ponts de carretera estan en el mateix perillós estat que aquell que es va esfondrar al Mississipí. Dos anys després cop de l’huracà Katrina, 120.000 persones de Nova Orleans encara viuen en caravanes o en allotjaments temporals. Mentre el canvi climàtic s’accelera, els governs refusen emprendre accions necessàries. Una desigualtat creixent amenaça de crear les societats més dividides que el món ha vist des de la primera guerra mundial. Ara, una crisi financera causada pels préstecs no regulats pot deixar centenars de milers de persones sense casa i desencadenar un devessall de problemes econòmics.
Aquests problemes semblen no tenir relació entre ells, però tots tenen alguna cosa en comú. Tenen el seu orígen en gran part d’una cimera que tingué lloc fa 60 anys en un balneari Suís. Una cimera que posà les bases de la filosofia de govern que és responsable de molts, potser la majoria, de les nostres crisis contemporànies.
Quan la Mont Pelerin Society es reuní per primera vegada, l’any 1947, el seu projecte polític no tenia nom, però sabia cap on anava. El fundador de la societat, Friedrich von Hayek, remarcà que la batalla de les idees costaria almenys una generació de guanyar, però sabia que el seu exèrcit intel·lectual atrauria poderosos suports. La seva filosofia, que seria més tard coneguda  com a neoliberalisme, s’avenia amb els interessos dels ultra-rics, i per tant els ultra-rics pagarien per ella.
El neoliberalisme afirma que tots hi guanyem amb la màxima llibertat de mercat i la mínima intervenció de l’estat. El paper del govern s’ha de restringir a crear i defensar mercats, protegir la propietat privada i defensar el regne. Totes les altres funcions han de ser confiades a l’empresa privada, que serà incentivada per la motivació del benefici a proveir els serveis bàsics. D’aquesta manera, l’empresa és alliberada, es prenen les decisions racionals i els ciutadans s’alliberen  de la deshumanitzant mà de l’estat.
Això, com a mínim, és la teoria. Però com David Harvey proposa en el seu llibre “A Brief History of Neoliberalism”, arreu on el programa neoliberal s’ha implementat, aquest ha causat un massiu desplaçament de la riquesa, no ja a l’1% més ric, sinó a la desena part d’aquest 1%. Als Estats Units, per exemple, el 0,1% de dalt ha recuperat la posició que tenia durant els anys 20. Les condicions que exigeix el neoliberalisme per a alliberar els éssers humans de l’esclavatge de l’estat -impostos mínims, desmantellament dels serveis públics i seguretat social, desregulació, la destrucció dels sindicats-  han resultat ser les condicions necessàries per fer l’elit encara més rica, mentre deixaven tota la resta abandonada a la seva sort. A la pràctica la filosofia desenvolupada a Mont Pelerin és una fina però elaborada disfressa per al robatori de la riquesa.
Així, la qüestió és: atès que les crisis que he anomenat eren els efectes previsibles del desmantellament dels serveis públics i de la desregulació dels negocis i els mercats financers, atès que perjudica els interessos de gairebé tothom, com ha aconseguit el neoliberalisme dominar la vida pública?
Richard Nixon es va veure obligat a reconèixer una vegada que “avui som tots keynesians”. Fins els republicans donaven suport a les doctrines intrevencionistes de John Maynard Keynes. Però ara tots som neoliberals. Margaret Thatcher ens deia incansablement que “no hi ha alternativa”, i implementant els seus programes, Clinton, Blair , Brown i els altres dirigents del que abans havien estat partits progressistes sembla que li dónen la raó.
El primer gran avantatge que tenien els neoliberals era una incessant font de diners. Els oligarques dels EUA i les seves fundacions – Coors, Olin, Scaife, Pew i altres- van destinar centenars de milions  a la creació de thinktanks, finançament d’escoles de negocis i transformar els departaments universitaris d’econòmiques  en bastions quasi totalitaris de pensament neoliberal. la Heritage Foundation, el Hoover Institute, l’American Enterprise Institute i molts altres als EUA, l’Institute of Economic Affairs, el Centre for Policy Studies i l’Adam Smith Institute al Regne Unit, foren creats per a promoure aquest projecte. El seu objectiu era desenvolupar les idees i el llenguatge que emmascaressin la veritable intenció del programa -la restauració del poder de l’elit- i embolicar-lo com si fos una proposta per al  benestar de la humanitat.
El seu projecte fou afavorit per idees que sorgiren en un lloc ben diferent.  Els moviments revolucionaris de 1968 també cercaven més llibertats individuals, i molts dels “soixante-huitards” veien l’estat com un opressor. Com explica Harvey, els neoliberals cooptaren el seu llenguatge i idees. Alguns dels anarquistes que conec encara expressen nocions gairebé idèntiques que les dels neoliberals: la intenció és diferent, però les conseqüències molt similars.
Els deixebles de Hayek també van ser capaços de servir-se de les crisis econòmiques. Un primer experiment va tenir lloc a la ciutat de Nova York, que havia patit una crisi pressupostària  el 1975. els seus banquers reclamaren que la ciutat seguís les seves prescripcions -grans retallades en serveis públics, esclafar els sindicats, ajudes públiques a les empreses. Al Regne Unit, l’especulació, les vagues i ela crisi pressupostària van permetre a Thatcher, amb idees fornides pel seu conseller neoliberal Keith Joseph, oferir-se per apagar el foc. El seu programa li funcionà, però creant un altre conjunt de crisis.
Si aquestes oportunitats no eren prou, els neoliberals i els qui els donaven suport emprarien el suborn o la força. Als Estats Units, els Democràtes foren neutralitzats per les noves lleis de finançament electoral. Per competir amb èxit en l’obtenció de fons amb els Republicans, haurien de donar als grans empresaris el que volguessin. El primer programa neoliberal de tots fou implementat a Xile després del cop de Pinochet, amb el suport del govern dels EUA i economistes ensinistrats per Milton Friedman, un dels membres fundadors del la societat Mont Pelerin.  Aconseguir suport per al projecte era senzill: si no hi estaves d’acord, rebies un tret. El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial empraren el seu poder sobre els països en desenvolupament per exigir les mateixes polítiques.
Però el més poderós promotor d’aquest programa foren els media. La majoria d’ells propietat de multimilionaris que se’n serviren per a projectar les idees que reforçaven els seus interessos. Aquelles idees que amenaçaven els seus interessos foren bé ignorades bé ridiculitzades. Va ser a través dels diaris i canals de TV que les idees socialment destructives d’un petit grup d’extremistes acabaren semblant de sentit comú. Els pensadors domesticats per les corporacions vengueren el projecte redefinint el nostre llenguatge polític (per a un relat detallat de com  això s’esdevé, vegeu el llibre de George Lakoff “Don’t Think of an Elephant!”) . Avui dia, fins i tot sento els meus amics d’esquerres emprar termes com creadors de riquesa, alleugerir impostos, democràcia dels consumidors, “red tape” (NdT: paperassa burocràtica, referit als tràmits legals i de regulació), el “gran govern” (NdT: referit al gran germà de l’obra d’Orwell “1984“), intervencionisme, cultura de la compensació, cercadors de feina o estafadors de subsidis. Tots aquests termes, inventats o promoguts pels neoliberals, han esdevingut llocs comuns fins a tal punt que ara semblen gairebé neutrals.
El neoliberalisme sense restriccions provocarà crisi rere crisi, totes elles resolubles només amb una major intervenció per part de l’estat. Si ens hi enfrontem, hem de ser conscients que mai podrem mobilitzar els recursos dels quals disposen els seus exponents. Però a mesura que els desastres que han causat es desencadenin, al públic no li caldrà gaire per convèncer-se que l’han engalipat.
 

---

*George Monbiot (www.monbiot.com ) és un periodista, acadèmic, ambientalista i activista polític anglès .
Aquest article va ser publicat el 28 d’agost de 2007 al diari The Guardian de Londres, traducció de La Fàbrica www.espaifabrica.cat

Entrevista a David Harvey 12 febrer de 2006.
El geògraf marxista i acadèmic David Harvey parla amb Joseph Choonara sobre l’ascens del neoliberalisme. Harvey conta per quin aquest procés ha de veure’;s essencialment com un projecte de la classe dominant: “Si això sembla una lluita de classes i ho veiem com una lluita de classes, llavors hauríem de anomenar-ho lluita de classes. I hauríem de tornar a posar en peus la lluita de classes”.
El passat mes de gener de 2006 l’acadèmic establert a Nova York David Harvey va intervenir davant un nodrit públic en la London School of Economics per a presentar el seu últim llibre, “Breu història del neoliberalisme”. Amb l’estil precís que el caracteritza va fer un repàs de les tres dècades d’atacs consumats per la classe dominant mundial. Aquestes escomeses, realitzades en nom del neoliberalisme, han encoratjat la polarització social, el sorgiment de noves elits i l’empobriment de la majoria dels grups socials més desfavorits. Va acabar dient: “Si això sembla una lluita de classes i ho veiem com una lluita de classes, llavors hauríem d’anomenar-ho lluita de classes. I hauríem de tornar a posar en peus la lluita de classes”. Aquesta concepció del neoliberalisme i la necessitat de combatre’l constituïx la base del nou llibre de Harvey. Quan ens reunim el matí següent a la seva xerrada li vaig preguntar per què ho havia escrit.
“Aquest treball té dos trets distintius”, em va dir. “En primer lloc està la dimensió històrica-geogràfica que atribueixo a l’ascens del neoliberalisme: això és, el seu desenvolupament desigual en l’escenari global. Crec que cal entendre que el neoliberalisme actua de forma distinta segons el lloc i el moment històric. No es tracta d’un canvi històric unidimensional.”
“El segon aspecte té a veure la formulació teòrica del fenomen, que fonamento bàsicament en la noció de classe i en els mecanismes d’apropiació de la plusvàlua generada pels treballadors, tot la qual cosa avui es desenvolupa dintre d’un sistema capitalista global”. Seguint a Karl Marx, Harvey entén que l’explotació dels treballadors constituïx l’element definitori d’una societat capitalista. Marx va sostenir que, a pesar que els treballadors treballen durant tot el dia, només reben en forma de salari el valor generat durant una part d’aquest temps. Durant la resta del temps els treballadors generen “valor excedent”, que passa a les mans dels capitalistes i és la font del benefici.
Part d’aquest benefici pot reinvertir-se en la producció, permetent als capitalistes concentracions cada vegada majors de maquinària, matèries primeres i treballadors. Marx ho va cridar procés d’acumulació. La força motriu del capitalisme consistiria, doncs, a esprémer als treballadors perquè generessin beneficis, els quals permetrien reinvertir recursos i augmentar els beneficis futurs en un cicle aparentment sense fi.
Per a Harvey, el neoliberalisme és una resposta a la crisi dual que va sofrir la classe dominant a mitjan els anys setanta. D’una banda els capitalistes es van trobar amb una “crisi d’acumulació”: el sistema capitalista estava en situació d’estancament i els beneficis havien caigut a taxes semblants a les del període immediatament posterior a la Segona Guerra mundial. En segon lloc, la tremenda onada de lluites obreres dels anys seixanta i setanta va posar en evidència que el poder polític de l’elite governant estava seriosament amenaçat.
Les idees del neoliberalisme, que Harvey descriu com a basades en “la desregulació, la privatització i la retirada de l’Estat d’àrees dedicades a serveis socials”, havien tingut acomodament en molts nínxols de la vida intel·lectual des de feia diverses dècades. En la dècada de 1970 es van veure forçades a sortir a escena com resposta a la crisi dual. Harvey sosté amb vehemència que el neoliberalisme ha fracassat en la resolució de la crisi d’acumulació. Però, afegix, en aquest període va poder veure’s un canvi en la capacitat d’influència de les classes del que va treure profit una elite reduïda. “Moltes altres teories sobre el neoliberalisme parlen també de la seva vinculació amb l’acumulació, però molt poques ho conceben amb claredat com un projecte de classe”, va dir Harvey.
Un dels moments clau en l’ascens del neoliberalisme, al que es refereix Harvey de forma recurrent, va tenir lloc en la ciutat de Nova York. Em conta que “la municipalitat es va endeutar molt per diferents motius. Un d’aquests motius va ser la resposta a la crisi urbana de la dècada de 1960 en Estats Units. El govern federal havia dedicat recursos als barris per a plantar cara als problemes de racisme, atur i altre. Això va afavorir l’enfortiment dels sindicats i va coadjuvar a augmentar l’ocupació en el sector públic.”
Però quan va esclatar la crisi de la dècada de 1970 el flux de finançament federal es va assecar: “En aquest moment la ciutat va haver d’optar entre desfer-se d’un munt de treballadors o recórrer a l’endeutament. Va optar per endeutar-se a curt termini, amb l’aquiescència dels bancs”. Aquest endeutament va estar en part basat en el boom de la propietat immobiliària de principis de la dècada dels setanta, en el qual el govern municipal va tenir molt a veure. “Quan en 1973 el mercat immobiliari es va enfonsar el municipi es va veure en una situació d’extrema vulnerabilitat enfront dels banquers. Els banquers van veure una gran oportunitat per a clavar un cop precís a la ciutat, reconduint-la cap a un model enterament nou. S’assembla bastant a la guerra de L’Iraq. Haguessin volgut anar a la guerra de L’Iraq a principis dels noranta, però no van poder. Després, el 11-S els va servir en safata de plata l’oportunitat que necessitaven.”
“Els banquers havien volgut disciplinar el municipi de Nova York en la dècada de 1960 i a principis de la de 1970. La crisi de 1973-1975 els va brindar la seva oportunitat. Van aplicar un pioner ‘programa d’ajustament estructural’ consistent en una retallada de molts serveis públics i una renegociació de contractes. Va ser un atac frontal en tota regla contra els habitants de Nova York. Naturalment, després van haver de reconstruir la ciutat ja que tenien interessos molt importants en valors immobiliaris, especialment en Manhattan. Va ser llavors quan van començar a utilitzar generoses quantitats de recursos públics per a reconstruir la ciutat d’acord amb el seu projecte.”
Aquesta tàctica consistent a treure profit de les oportunitats que oferixen les crisis econòmiques per a impulsar polítiques de lliure mercat ha estat un patró recurrent des de llavors. “La mateixa gent –els banquers novaiorquesos– va estar seriosament involucrada en la crisi del deute que va assotar Amèrica Llatina en la dècada de 1980. La diferència va ser que en aquesta ocasió necessitaven que qui els tragués les castanyes del foc fora el govern federal”. El govern d’Estats Units, encapçalat per Ronald Reagan, va trobar un ús perfecte per al Fons Monetari Internacional (FMI), una institució que molts neoliberals solien mirar amb ressentiment. Juntament amb el Banc Mundial, el FMI va forçar l’aplicació de programes d’ajustament estructural en tota Amèrica Llatina en canvi de reducció del deute.
No obstant això, assenyala Harvey, la classe dominant d’Estats Units no és l’únic beneficiari o l’agent del neoliberalisme. “És poc comú que els Estats Units intervinguin sense suports interns. Pensi’s en el cop d’Augusto Pinochet a Xile en 1973. Qui realment va donar el cop van ser les classes altes xilenes, amb suport de la CIA, les grans empreses nord-americanes i Henry Kissinger. Quan Pinochet va prendre el poder, va ser la classe dominant xilena la qual en realitat va impulsar el programa neoliberal.”
“No són només els Estats Units qui xuclen les riqueses de la resta del món: són les elits dominants qui estableixen aliances flexibles entre si i qui acumulen plusvàlues per al seu únic profit. Algunes de les persones més riques del món viuen a Mèxic o a l’Est asiàtic.”
Les idees del neoliberalisme s’han estès com la pólvora des de la dècada de 1970 “. Resulta veritablement difícil d’entendre que tanta gent hagi pogut convèncer-se que el neoliberalisme és mínimament bo, quan en realitat no funciona gens bé”, diu Harvey. “Crec que la resposta està que ha estat molt beneficiós per a certs grups de persones, incloses aquelles que controlen els mitjans de comunicació i diversos aparells de producció ideològica. A més, sempre pots trobar algun tros de món en el qual sembla que l’ordre neoliberal funciona bé (per exemple, la Xina actual).”
Però no deixa de ser irònic que on hi ha hagut major creixement econòmic és en llocs on el govern no segueix la doctrina neoliberal. “S’arriba a una forma perversa de neoliberalisme ja que l’interès propi en la pràctica s’imposa a la teoria”. La teoria neoliberal sosté que ha de minimitzar-se la interferència de l’Estat en l’economia, però en la pràctica l’Estat segueix jugant un paper central en economies com la xinesa o la nord-americana.
Els Estats Units han finançat el seu creixement econòmic mitjançant una acumulació gegantina de deutes basada en “una entrada de capitals de més de 2.000 milions de dòlars diaris. El dèficit pressupostari i el deute dels consumidors s’han disparat. El que estem veient és una economia finançada amb deute. Els creditors són majoritàriament bancs de l’Est i Sud-est asiàtic. Fins i tot la guerra de L’Iraq està sent finançada amb diners xinesos i japonesos prestats a Estats Units.”
“M’estremeix pensar en el possible esclat d’una gran crisi financera als Estats Units. Quin seria la resposta si els Estats Units es veiessin sumits en una crisi com la que vam poder veure en Argentina el 2001? Si es tenen en compte variables econòmiques agregades –el dèficit pressupostari i el dèficit comercial–, cal dir que estem davant un cas típic en el qual normalment intervindria el FMI. Però, naturalment, Estats Units és el FMI, de manera que no intervindrà.”
També el boom xinès està finançat amb deute: “Els bancs xinesos presten els diners. El govern té una participació majoritària en tots els bancs”. Tenen la possibilitat d’utilitzar part de les plusvàlues per a mantenir-los a flotació; no obstant això, el boom està finançat amb deute. A diferència d’Estats Units, Xina està immersa en un procés de canvi espectacular. Però fins i tot allí el creixement crea noves inestabilitats: “A Xina hi ha una sobreinversió enorme. Per exemple, existeixen cinc aeroports internacionals en el delta del ric Zhujiang. Competeixen entre ells per a convertir-se en el centre del comerç del Pacífic. No podran sobreviure tots alhora. En la indústria de l’automòbil tenen un greu problema d’excedent de capacitat. I una crisi a Xina tindrà un impacte global.”
El creixement inestable d’Estats Units i Xina no ha fet créixer els nivells de riquesa del capitalisme mundial. Un gràfic del llibre de Harvey mostra que la taxa de creixement per càpita ha anat caient una dècada rere l’altra des de la de 1960 (des de taxes anuals del 3% anuals a taxes del 1% en l’actualitat). “La crisi de la dècada dels setanta va ser una crisi de sobreacumulació”, explica Harvey. “La classe dominant va tenir serioses dificultats per a trobar sortides profitoses per al seu capital. En realitat aquest és un problema que encara avui no han aconseguit resoldre.
Per això, de totes les formes tradicionals d’acumulació, la qual avui juga un paper principal és la que Harvey denomina “acumulació per despossessió”. L’acumulació per despossessió dóna motiu a la colonització de nous jaciments de recursos per als capitalistes: per exemple, el Servei Nacional de Salut, els instituts municipals d’habitatge o la privatització de les pensions. “Però tot això no significa augmentar les reserves d’actius de la societat. Quan es privatitza l’habitatge, en realitat no s’augmenta el nombre d’habitatges. El liberalisme no funciona gaire bé a l’hora d’ampliar els béns i serveis disponibles.
Els fracassos del neoliberalisme no només tenen conseqüències econòmiques. Per a Harvey també comporten inestabilitat política i militar. El seu llibre anterior, El nou imperialisme, traçava la trajectòria del declivi a llarg termini del poder d’Estats Units. La puixança dels neoconservadors –l’ala dreta de cervells que envolten a Bush, que vol utilitzar la capacitat militar nord-americana per a mantenir el poder enfront de potencials rivals– té molt a veure amb això.
El seu nou llibre també fa un repàs dels neoconservadors, amb especial atenció al seu projecte de política interior nord-americana. Harvey ho veu com una resposta al buidatge de la solidaritat social que ha comportat el neoliberalisme. Els neoconservadors han tractat de restablir la cohesió social mitjançant el moralisme religiós, les mesures autoritàries i la por: “Penso que una mica semblant està ocorrent en molts llocs. Si mirem a França ens trobem amb un Nicolás Sarkozy, que està molt prop dels plantejaments dels neoconservadors. O pensi’s en alguna de les coses que fa Tony Blair, la seva forma presidencialista d’exercir el govern i la seva permanent exhortació a la moralitat. El neoconservadurisme és un fenomen global.”
Mentre que el neoconservadurisme és la resposta de les classes dominants a la inestabilitat social del neoliberalisme, l’ascens del moviment anticapitalista ha estat la rèplica de les classes més desfavorides. Harvey observa amb agudesa que les organitzacions no governamentals (ONG), que sovint han jugat un paper principal en reunions com el Fòrum Social Mundial, no són vistes com l’oposició “oficial” al neoliberalismo: “S’ha produït un creixement sorprenent del fenomen de les ONG durant el període neoliberal. Hi ha una clara connexió entre ambdós aspectes. Les ONG són variadíssimes, i sento la major admiració per algunes d’elles. Però sovint són cavalls de Troia de la privatització”. Les ONG poden ocupar el buit deixat per la retirada de l’Estat en la prestació de serveis socials. Harvey sosté que és necessari tenir una perspectiva crítica, i que les distintes ONG poden jugar un paper que pot ser positiu o negatiu. Però la clau per a plantar cara al neoliberalisme està en una renovació de la lluita de classes.
Les noves lluites de classes no han de ser una mera rèplica de les succeïdes en les dècades de 1960 i 1970, ja que en aquest temps ha canviat l’estructura de la societat. Harvey sosté que la noció de classe ha de ser tractada com un concepte fluid. “Hem de revisar de nou els conceptes de formació i reformació de classe. Quan en el meu llibre parlo de la reconquesta del poder de classe per part de la classe dominant no estic parlant necessàriament d’una tornada al poder del mateix grup de gent. Es tracta d’una configuració nova, molt més centrada que abans en les finances i els serveis.”
“La reducció de l’esquerda entre propietaris i gestors va constituir un dels grans canvis ocorreguts en la dècada de 1970. Sempre havien estat dues categories completament distintes, però quan es va començar a retribuir als gestors empresarials amb participacions accionarials (Stock Options) va canviar per complet la forma d’aquests d’entendre el poder. La formació de classe és un procés indefinit, dinàmic.” Harvey creu que hi ha signes positius en l’augment observat d’activitat sindical entre els treballadors dels Estats Units, i per a mostra cita els exemples dels treballadors sanitaris de Los Àngeles i els treballadors del transport de Nova York, que recentment han realitzat accions de vaga. Aquestes lluites poden donar forma a la nova classe treballadora creada pel neoliberalisme. Harvey està especialment interessat en com “les lluites entorn de l’acumulació per despossessió poden convergir amb les lluites d’un esquerranisme més tradicional”. Observa el moviment en pro de la nacionalització del gas a Bolívia com un cas esperançador.
No hi haurà aquí un perill de nostàlgia per formes anteriors de capitalisme? “Crec que hem de recordar on estàvem en la dècada de 1970”, diu Harvey. “Hi havia fortes crítiques a l’Estat de benestar (pels seus biaixos de classe i de gènere, entre altres). Si anem a construir un nou sistema de benestar hem de prendre consciència de les limitacions.”
“L’altre assumpte que hem d’afrontar és la reconstrucció completa de les nocions de solidaritat social. Margaret Thatcher va sostenir que ella es proposava realitzar un canvi en profunditat. Hem d’enfrontar-nos amb el fet que avui les solidaritats socials són més superficials. Hem pogut veure-ho recentment en Estats Units. Un dretà implacable com Thomas Friedman, que sempre està exaltant les virtuts del neoliberalismw, quan va ocórrer el desastre del Katrina es va preguntar: ‘Què ha ocorregut amb la solidaritat social?’. La resposta és que s’ha esvaït perquè tocacollons com ell segueixen predicant aquesta porqueria. Hem de plantar cara a això, la qual cosa significa edificar un projecte a llarg termini.”
Harvey creu que la classe treballadora necessita un projecte polític propi per a començar a recuperar la seva força. Li vaig preguntar com hauria de ser un projecte d’aquest tipus. “No puc fer una derivació teòrica de com hauria de ser el projecte polític de la classe treballadora”, va dir. “Pot ser que tingui algunes idees sobre el particular, però per a mi l’assumpte fonamental és començar a parlar-ho i aprendre a veure quines possibilitats hi ha. Pretenc dirigir-me als moviments socials per a fer-los arribar les meves idees i escoltar què han de dir referent a això”. El seu nou llibre és una brillant aportació a aquest diàleg.

---

Aquesta entrevista de J. Choonara a Harvey realitzada per a Socialist Review, 12/2/06,  ha estat traduïda per La Fàbrica http://www.fabrica.cat

David Harvey és geògraf, sociòleg urbà i historiador social. Entre els seus llibres destaca “La condició de la postmodernitat”, “Social Justice and the City” o més recentment “El nou imperialisme” .

En aquest text, l’economista egipci Samir Amin analitza la revolució tecnològica actual a partir de la llei del valor, comparant-la amb les precedents i n’exposa les conseqüències polítiques.
1. La revolució tecnològica contemporània és un fet i, no cal dir-ho, important. No ho he posat en dubte, fins i tot ho he considerat el punt de partida necessari de l’anàlisi del que és «nou» en l’evolució del capitalisme.
La diferència rau, d’una banda, en l’anàlisi que hom fa de la naturalesa d’aquesta revolució comparant-la amb les precedents i, per una altra, en les conseqüències polítiques que es treuen d’això.
Tal com crec que cal fer, jo analitzo les revolucions tecnològiques en termes de la llei del valor. En aquesta anàlisi la producció és, en definitiva, el producte del treball social, i el progrés de la seva productivitat es manifesta per mitjà de la reducció de la quantitat de treball social total necessari per a la producció d’una unitat de valor d’ ús.
2. Les revolucions tecnològiques anteriors dins la història del capitalisme (la primera, la de la màquina de vapor i les màquines tèxtils de finals del segle xviii, principis del xix; la segona, la del ferro, el carbó i els ferrocarrils a mitjan segle xix; la tercera, la de l’electricitat, el petroli, l’automòbil i l’avió a principis del segle xx) es van traduir totes, alhora, en una reducció de la quantitat de treball social total necessari per a la producció dels valors d’ús considerats, però també en l’augment de la proporció que representa la quantitat del treball indirecte (assignat a la producció dels mitjans de producció) en relació a la del treball directe (assignat a la producció final). La revolució tecnològica en curs inverteix aquesta tendència. Permet el progrés de la productivitat del treball social per mitjà de l’engegada de tecnologies que es tradueixen en la reducció de la proporció del treball indirecte.
Resumeixo aquestes observacions en el següent esquema quantitatiu simplificat:

Quantitat de treball necessari (per a la producció d’una unitat de valor d’ús donada):

	Treball total (1)	Treball directe (2)	Treball indirecte (3)	Relació (3)/(2)
a) Punt de Partida	100	80	20	0,25
b ) Primeres revolucions	50	25	25	1,00
c ) Revolucions en curs:	25	17	8	0,50

La productivitat del treball social es duplica quan es passa d’1 a 2 a costa d’ una intensificació capitalista de les tecnologies engegades, mentre que un progrés de la productivitat, idèntic quan es passa de 2 a 3 (el doble d’aquesta) va acompanyat d’una inversió del moviment de la intensitat capitalista dels mètodes de producció.
3. Les relacions de producció capitalistes impliquen que l’entrada a la producció estigui reservada a qui posseeixen un capital suficient per a instal·lar els equipaments necessaris. Així doncs, l’augment de la intensitat capitalista a través de la qual es van manifestar les revolucions industrials successives durant els segles xix i xix va proporcionar al capital un domini creixent sobre els treballadors desproveïts d’altres mitjans de vida que no fossin la venda de la seva força de treball (incapaços, doncs, de «produir» per ells mateixos —això és, sense capital/béns competitius).
La inversió del moviment per mitjà de com es manifesta el progrés científic i tecnològic tendeix a «abolir» el poder del capital i a obrir l’accés a la producció?
Hi ha almenys dues raons que fan que no sigui això en absolut.
La primera és que les revolucions tecnològiques successives, inclosa la que està en curs, han implicat una creixent centralització del capital. La unitat més eficaç per a la producció de nombrosos valors claus d’ús (però certament no tots els valors d’ús) és aquella que centralitza una major quantitat de producció: una fàbrica concebuda per a produir deu cotxes o deu computadors a l’any no és competitiva —però un advocat, un metge o un petit gabinet no són menys eficaços que una gran empresa que opera en aquests sectors de l’activitat. Per això, encara que decreixés sensiblement la intensitat capitalista, l’entrada a la producció quedaria reservada per a aquells que disposin d’un capital sempre considerable per a avançar-lo (per a la compra d’equipaments, la bestreta dels salaris i la constitució de les existències necessàries per a l’activitat de producció i la seva sortida comercial).
La segona és que la continuació de la revolució tecnològica exigeix «inversions de recerca» cada vegada més importants. Un treballador aïllat o un petit col·lectiu de treballadors, encara que estiguin ben qualificats, en general no estan en condicions de portar a terme aquesta recerca.
L’avantatge aquí la tenen els centres capaços de concentrar capacitats de recerca a partir de la mobilització d’un gran nombre d’investigadors: Estat i grans empreses. Aquest element constitutiu del «monopoli dels propietaris» enfront a la indigència dels altres (els «proletaris») exigeix avui una proporció de «la inversió total dels capitals» necessària per a l’entrada en la producció molt més forta del que era fa cinquanta anys. Es posa llavors en marxa el reforç d’aquest monopoli d’una manera cada vegada més sistemàtica per part d’aquelles legislacions anomenades  «protectores de la propietat intel·lectual i industrial», destinades, de fet, a sobreprotegir els oligopolis de producció.
4. L’evolució de les revolucions tecnològiques s’articula igualment sobre la de la qualificació del treball social exigit per les produccions concernides.
Les formes anteriors de la producció no exigirien cap qualificació particular a la majoria dels treballadors —de fet, «desqualificats» com eren els obrers de les cadenes de muntatge. Les formes noves són sovint molt més exigents. Es pot dir que, atès que el treballador està més qualificat, gaudeix d’una major «llibertat» enfront del capital que l’usa? Es beneficia, almenys, d’un poder de negociació millor? Sobre aquest tema hi ha moltes il·lusions que cal dissipar. Perquè si per als segments particulars en els quals, conjunturalment, gràcies a la força de treball qualificat requerida, els beneficiaris d’aquesta situació poden aprofitar la seva capacitat de negociar, els poders públics segueixen amb l’objectiu de crear a més llarg termini un excedent en l’oferta de treball adequat. Empleats de l’empresa moderna o treballadors independents que, com que estan subcontractats, multipliquen les ocasions de seguir depenent, en la seva aclaparadora majoria, de qui els contracten.
5. El freqüent debilitament de la intensitat capitalista en les formes modernes de producció permet la millora de la taxa de benefici, coses totes iguals, a més. Dut a la massa de la població, ja sigui estanca o en creixement ralentit, el benefici tendeix a acaparar una proporció creixent dels ingressos nets. La tendència del sistema a produir un excedent que llavors no pot ser absorbit per unes inversions dedicades a l’ampliació i aprofundiment del sistema productiu (una tendència forta del capitalisme modern dels oligopolis, com va mostrar Paul Sweezy , l’anàlisi del qual comparteixo) es veu reforçada pel fet de la nova revolució tecnològica. Aquest desequilibri global és en l’origen de la «crisi estructural» del capitalisme neoliberal contemporani; és a dir, de l’estancament relatiu que el caracteritza .
Aquest excedent pot ser absorbit de diverses maneres. Es pot dedicar a unes despeses suplementàries de balafiament social com és el manteniment de policia privada associada a la creixent desigualtat en el repartiment dels ingressos, com succeeix als Estats Units. Però podria ser-ho per mitjà de la posada en marxa de polítiques de despeses socials útils (educació i sanitat), que constitueixen, aleshores, formes indirectes de reforç dels ingressos dels treballadors (que permeten, a més, el rellançament de la demanda i de la producció) o per mitjà de les despeses militars (l’opció també dels Estats Units).
A més, les formes de la globalització engegades pel neoliberalisme dominant permeten reproduir i fer més profundes unes asimetries internacionals greus en l’accés dels uns i els altres a l’excedent en qüestió. Referent a això he escrit ( cf. Samir Amin, Le virus libéral. Paris: Le Temps des Cerises, 2003, p. 129 i següents) que en l’actual conjuntura política marcada per la militarització de la globalització i l’ofensiva d’aspiració hegemònica de Washington, el sistema funciona a favor dels Estats Units, que absorbeixen una bona proporció de l’excedent generat pels altres, per aplicar-lo a un reforçament de les seves despeses militars.
6. Una revolució tecnològica transforma sempre les formes concretes d’organització del treball i, per tant, l’estructura de les classes dominades.
Però la revolució contemporània no ha obert un ampli camp a l’organització de «xarxes horitzontals» de treballadors capaços d’emancipar-se, almenys en part, de les exigències del capital dominant. Les situacions d’aquest tipus són completament marginals. Per contra, l’evolució dominant dels mercats de treball està caracteritzada per un fraccionament reforçat que dóna al capital uns marges de maniobra d’on sap obtenir benefici. La pauperització produïda per aquesta evolució s’expressa per mitjà de la creixent proporció de treballadors «no estabilitzats» (desocupats, precaris, informals) com vaig demostrar en una altra banda (cf. Samir Amin, 2003, p. 35 i següents.
7. El conjunt dels fenòmens de què aquí es parla, tots associats a la revolució tecnològica contemporània, interpel·la qui es plantegi la qüestió del futur del capitalisme i del que implica la lògica del seu desplegament per als treballadors i els pobles.
Per la meva banda em sembla que aquesta evolució posa en qüestió la «legitimitat» del capitalisme com a sistema social civilitzat i eficaç. El capitalisme obtenia la seva «legitimitat» del fet que el creixement de la producció exigiria inversions de capital cada vegada més massives que solament podien reunir els «capitalistes», que a més assumien un «risc» (la importància del qual sempre ha exagerat la teoria convencional), procuraven «ocupació» a una mà d’obra poc qualificada, i acceptaven amb això la idea que els treballadors no eren capaços per si mateixos d’assegurar l’eficàcia de la producció. Quan, a més, els treballadors —organitzats en sindicats de masses, com correspon a la seva concentració en grans unitats de producció— aconseguien imposar al capital un repartiment estabilitzat dels ingressos nets (els salaris que es beneficien d’un creixement igual al de la productivitat social del treball) i la conjuntura internacional afavoria aquest «compromís social» (per temor a la competència «comunista») amb què la legitimitat del sistema sortia reforçada.
Les evolucions contemporànies han anul·lat àmpliament aquests motius de legitimitat. Major quantitat de treballadors estan més qualificats (i millor situats per a organitzar eficaçment la producció per si mateixos), però simultàniament estan afeblits enfront dels seus patrons. Les inversions requerides per a iniciar una producció són menys importants i estarien a l’abast d’un possible col·lectiu si les institucions de l’estat i de l’economia estiguessin concebudes per a fer possible l’engegada dels projectes que són capaços de formular. Dita d’altra forma, el capitalisme com a forma d’organització social «ha tingut el seu moment». Altres formes —socialistes— semblen alhora en millors condicions d’assegurar al mateix temps l’eficàcia (i la reducció dels balafiaments), la justícia social i l’equitat internacional. Però les relacions de producció capitalistes i les relacions imperialistes sempre dominants s’oposen a uns avanços en les direccions necessàries per a una «superació del capitalisme»; i s’hi oposen amb una violència redoblada.
La meva anàlisi posa l’accent en les contradiccions del sistema i la seva agudització. Aquest enfocament no és el que ens proposen els textos dominants concernents a la «revolució tecnològica».
Aquesta ha ignorat, d’entrada, la llei del valor que substitueix al concepte superficial de «competitivitat als mercats». Però aquest discurs de l’economia convencional és perfectament tautològic (perquè l’única productivitat que té un sentit és la del treball social) i, per definició, ignora fins i tot els efectes de la dominació del capital oligopolístic. Tots els autors que he criticat s’inscriuen en el denominat corrent postmodernista (Castells, entre altres), es prohibeixen abordar aquestes qüestions fonamentals de mètode i s’adhereixen sense dubtar a l’economia convencional.
A més, el mètode del «postmodernisme» (aquí penso particularment en Castells i en Negri) suposa que l’evolució «del sistema» (entre d’altres a causa del fet de la revolució tecnològica en qüestió) ja ha abolit classes i nacions o, si més no, és en vies de fer-ho, i ja ha fet de l’«individu» el subjecte directe i principal de la història. Aquesta tornada a la ideologia plana del liberalisme —el discurs permanent del capitalisme sobre ell mateix— constitueix precisament l’ objecte central de les meves crítiques.
Expressades en termes de «vots piadosos» i de formulacions politically correct (que, particularment, Castells sempre s’ha preocupat de no superar) aquestes visions evolucionistes, dirigides per l’economisme i el tecnologisme de la ideologia dominant, suposen que el capitalisme «se superarà pacíficament per ell mateix». Jo em mantinc en les posicions del marxisme: si bé les condicions per a un altre sistema (superior) estan reunides per aquesta evolució, les contradiccions que aquesta aguditza (i no redueix!) només seran resoltes per les lluites a través de les quals s’expressen. Per si mateix el capitalisme —«superat objectivament» (i amb això dic «senil»)— no engendra una nova societat —millor—, sinó la pura barbàrie. Desmenteixen el realisme de la meva anàlisi l’ofensiva generalitzada dels poders al servei del capital dominant i la militarització de d’imperialisme? «Un altre món» no sorgirà de la submissió a la lògica del desplegament del sistema sinó de la lluita decidida contra ella.

Samir Amin és economista

Text gairebé clàssic de l’independentisme, de Josep Ferrer, Rafael Castellanos, Antoni Fernàndez.  Que planteja la qüestió dels Països Catalans, avui com aleshores de gran vigència.
“… en aquests moments, la negació de la dimensió nacional dels Països Catalans, la negació de la necessària unificació de la lluita d’alliberament i dels seus objectius polítics plantejada en el si del moviment obrer i popular, no indiquen més que la perpetuació de la supeditació ideològica als interessos de les classes dominants. No són degudes al resultat d’anàlisis objectives dels interessos de les classes populars, sinó a interessos polítics que d’una manera directa o mediatitzada representen els interessos de les classes dominants.”
 
Aquest treball és un intent de plantejar la qüestió dels Països Catalans en els termes que, a parer nostre, té sentit que aquesta qüestió sigui plantejada avui: en termes d’opció política.
Això vol dir, per tant, que el procés històric d’alliberament nacional pot ser explicat sobre la base de les dades sociològiques, històriques, econòmiques, geogràfiques, però només és un fet real en tant que opció de futur, en tant que opció política. Car les dades, diguem-ne “objectives”, són ací, ben clares, davant de tothom, davant la consciencia de tots nosaltres: la història, la geografia, l’antropologia cultural, l’economia, la lingüística, etc., poden fornir dades certes sobre una realitat que, intuïtivament, viatjant de Salses a Guardamar i coneixent un xic l’entrellat històric d’aquestes terres, apareix com un contínuum humà en el temps i en l’espai, prou homogeni per a veure-hi unes possibilitats -i fins i tot gairebé unes necessitats- de futur com a conjunt.
Però és que una col·lectivitat social, ni molt menys encara una col·lectivitat que pugui ser qualificada de “nacional”, no és una simple addició de factors històrics, antropològics, geogràfics, econòmics, lingüístics, sinó que, tot al contrari, si aquests factors existeixen i si són detectables per una recerca positiva, és perquè hi ha una comunitat d’homes amb una dinàmica específica, com a resultat acumulat de la forma com en cada moment s’han plantejat les seves contradiccions internes i externes, sorgides básicament en les relacions de producció-distribució reflectides en un nivell de consciència col·lectiva i, en última instància, resoltes sempre en forma d’opcions de poder, en forma d’opcions polítiques i de lluita política.
Així, doncs, bé que les dades de la recerca positiva, o encara, com hem dit, la simple contemplació de la realitat, difícilment poden permetre de negar les condicions d’homogeneïat socio-històrica dels Països Catalans per a considerar-los una societat nacional, només la consciència d’aquest fet per part dels catalans, és a dir, llur consciència “nacional” i les opcions polítiques que la tradueixin pot fer i farà que els Països Catalans siguin, plenament, una comunitat nacional.
I la forma com es presenta aquesta consciencia sempre és el resultat d’unes contradiccions socials en les quals s’enfronten les classes per a la direcció de la societat, per a l’organització de la societat segons llurs interessos. Per això, com a centre de l’anàlisi política que presentem, afirmen que les opcions anti o pro Països Catalans, tot constituint diversos nivelís de consciència o d’alienació “nacional” (és a dir, sobre la realitat global de la nostra societat), reflecteixen totes elles uns interessos o altres de classe en la lluita de classes que s’ha desenvolupat i es desenvolupa als Països Catalans i a la resta de la península Ibèrica sota l’Estat espanyol.
Concretament i essencialment, les bases del nostre plantejament són les següents:

• L’Estat espanyol, desenvolupament de l’estat aristocràtic castellà, només en forma alienada pot ser considerat l’expressió política de la nacionalitat castellana, car a través de la conquesta, la dominació, l’opressió i l’explotació de les altres nacionalitats peninsulars s’ha convertit en el centre i l’ossada dels interessos de les classes dominants castellanes, catalanes, basques i gallegues. La “nacionalitat” espanyola, inexistent en la realitat socio-històrica peninsular, és únicament l’expressió o representació del conjunt d’aquests interessos, i l’espanyolisme o nacionalisme espanyol és la ideologia bàsica per al manteniment d’aquesta ficció de classe.
• El sistema capitalista i la seva fase monopolista actual a la major part de la península Ibèrica s’ha desenvolupat estructuralment segons la dinàmica de cada societat nacional, però suprastructuralment sobre la base de l’opressió i destrucció de cadascuna de les nacions, exercida per l’Estat espanyol, com a forma més completa i absoluta de domini i explotació damunt les classes populars. En aquest sistema d’opressió i d’explotació, les classes dominants sostingudes en l’Estat espanyol no hi han participat en forma igual, sinó que unes hi han estat i hi són hegemòniques i les altres subordinades; entre aquestes darreres, hi ha les classes burgeses dels Països Catalans.

Als Països Catalans, el “regionalisme” de la dreta burgesa i el “nacionalisme” de l’esquerra burgesa són l’expressió político-ideològica per a cadascun d’aquests sectors de llur situació contradictòria de classe hegemònica d’una nació oprimida i, ensems, classe subordinada constitutivament al poder opressor. En definitiva, són, tant l’un com l’altre, l’expressió dels seus interessos de classe lligats als interessos de l’Estat espanyol. Si el regionalisme demostra palesament el seu carácter espanyolista, el nacionalisme burgès és, en la pràctica, una forma mediatitzada de regionalisme, en el doble sentit que té com a referència última l’Estat espanyol, al qual no renuncia mai, i que redueix el marc nacional a la “regió” del Principat. Això es refereix només, és clar, a la burgesia del Principat, que és l’únic sector burgès dominant dels Països Catalans que ha engegat històricament un moviment polític d’envergadura sota l’apel·lació de “nacionalisme”.

• Durant un llarg periode, que va des de la seva formació com a classe fins a la seva consolidació com a classe ascendent revolucionària, la classe obrera i les altres classes populars catalanes, màximament explotades pel sistema d’opressió nacional i màximament alienades per aquesta explotació, s’han mogut en el pla ideològic i d’opcions polítiques globals (és a dir, nacionals) d’una forma subordinada a la ideologia i a les opcions de les classes dominants. És a dir, les classes populars catalanes o han hagut de traduir llur impuls reivindicatiu i llur sentiment profundament patriòtic, arrelat a la realitat nacional del país, en les formes ideològiques i polítiques elaborades per la classe burgesa i limitades pels seus interessos de classe lligada al poder opressor, o bé, per reacció contra aquesta sulbordinació ideològica, han pres en la pràctica posicions espanyolistes, directament vinculades a la ideologia de l’Estat espanyol.
• L’única opció vàlida, doncs, per a la classe obrera i les altres classes populars catalanes, que no signifiqui una subordinació a la ideologia de les classes dominants, i que expressi realment els seus interessos de classe revolucionària i alliberadora de la societat, ha de superar tant l’espanyolisme del poder opressor, com el nacionalisme regionalista de la burgesia i de les capes socials mobilitzades per ella. Ha de reflectir sense mediatitzacions ni alienacions llur veritable situació d’oprimides i explotades nacionalment i socialment. Ha d’expressar llur necessitat d’alliberament total i de potenciació total de la realitat nacional popular de cara al futur.
• En aquesta alternativa plenament popular-revolucionària, el progressiu assoliment de la consciència d’unitat dels Països Catalans és un dels aspectes fonamentals de desalienació respecte a la ideologia de les classes dominants. La progressiva reivindicació del nostre marc nacional és l’únic camí que situa la revolució en la seva veritable dimensió històrica. Als Països Catalans, la revolució anticapitalista és essencialment antiespanyolista, és a dir, d’alliberament nacional de “tota” la nacionalitat.

Consciència nacional i burgesia nacional als Països Catalans

La formació de la societat catalana com a societat nacional no té unes característiques excepcionals entre els processos paral·lels dels altres paisos europeus, Si ho és, en tot cas, per la precocitat amb que apareixen algunes línies d’aquest procés, precocitat remarcada per diversos autors i especialment per Pierre Vilar.
Amb referència al fet concret de la diversitat d’estructures polítiques amb què es desenvolupen durant molts segles cadascun dels països de la nostra nacionalitat, es tracta d’un procés ben conegut en altres societats nacionals europees.
En qualsevol cas, però, les línies de progressiva unificació i cohesió de l’àmbit nacional, fins a cristal·litzar en una autoconsciència explícita -i en la seva utilització política-, s’afermen a mesura que determinats estrats de les classes populars urbanes ascendeixen en prestig¡ i poder social i econòmic, fins a esdevenir classe dominant. Procés d’ascensió en el qual aquelles classes són portadores d’uns continguts d’alliberament popular antiaristocràtic. Unificació nacional i revolució democràtica burgesa són, als àmbits nacionals dividits políticament, dos fets que esdevenen necessaris l’un a l’altre.
Als Països Catalans, el procés que acabem de tipificar ben esquemàticament començà a restar compromès a partir del moment en què els interessos comercials de Castella i la pressió i intromissió polítiques que aquests esperonaven diversificà els interessos dels dos pols de la nostra estructuració econòmica i social progressiva: Barcelona i València, i diversificà consegüentment les opcions polítiques de cadascun d’aquests nuclis de burgesia dirigent: satel·lització envers Castella per part de la valenciana, tancament i esclerotització per part de la barcelonina (segles XV-XVI).
En definitiva, la dinàmica pròpia restaria mediatitzada des de l’exterior de la nostra societat, i els seus grups ascendents deixarien de tenir a l’abast un centre de poder que respongués més o menys objectivament a les seves necessitats i als seus interessos. Aquest poder esdevindria llunyà i declaradament estranger, si no hostil, a aquests interessos.
Diversos moviments de classe demostren, però, la dinàmica interna de la societat catalana: l’època de les torbacions, la revolta remença, les Germanies, el redreç de la burgesia barcelonina del XVII. Interessa de destacar especialment aquest últim aquí, per tal com és el senyal inequívoc d’una voluntat directiva, vertebradora de la societat i independitzadora del poder estranger.
Malgrat la profunda situació de decadència de què hom partia, l’intent va ser dut a tots els terrenys: econòmic i monetari, cultural, ideològic (recuperació del passat històric com a eina de conscienciació), polític i militar.
La topada del 1640, primera conseqüència important de la nova situació, fou massa sobtada i prematura. Altrament, els dirigents catalans no solament no tingueren cap ajut real de l’exterior, com tingueren els portuguesos, ans es trobaren aïllats enfront dels dos poders més importants d’Europa, la monarquia castellana i la francesa, que s’ho cobrà amb l’annexió de la part nord del nostre país.
La confrontació al tot pel tot, però, fou la Guerra de Successió, la pèrdua de la qual significà la castració definitiva de la burgesia com a classe nacional políticament dirigent i la seva forçada subordinació al poder ocupant.
A partir d’aquest trauma històric, l’evolució dels Països Catalans com a societat nacional ascendent resta capgirada en les seves mateixes bases estructurals. I hi resta capgirada precisament a l’inici del període de transició entre el capitalisme mercantil i la revolució industrial, és a dir, a l’albada de la configuració moderna de les societats europees i, doncs, de llur decisiva consolidació nacional.
Unes classes progressistes i la societat que estructuraven, la catalana, restaven supeditades al poder de les classes reaccionàries d’una altra societat, la castellana, de desenvolupament estructural ben diferent. La lluita mil·lenária entre classes populars i classes aristocràtiques, que a l’Europa post-medieval per primer cop començava a ser superada en sentit antiaristocràtic, a la península Ibèrica prenia un sentit contrari amb l’esclafament dels Països Catalans. Si insistim tant en aquest fet és perquè res de la història dels païos hispànics (llevat, fins a un cert punt, de Portugal) ni, doncs, de la història dels Païos Catalans, no pot ser entès sense ell.
El desenvolupament estructural dels Països Catalans restaria fortament “mediatitzat”, però no pas tallat. La nostra societat restà dominada, però no fou desfeta.
La funció acomplerta per la burgesia catalana (i, posteriorment, per la basca) en la nova situació de dominació repercutí en l’evolució, d’una banda, dels Paisos Catalans, però, de l’altra, en l’evolució de l’Estat dominador que, sense perdre mai el seu caràcter originari aristocràtico-castellà, s’anà configurant en funció d’aquestes burgesies subordinades i de l’explotació de les nacions peninsulars dominades.
Bé que ni la continuïtat generacional ni l’econòmica de la major part de les famílies burgeses no es trenca, sí que cal parlar d’una discontinuïtat històrica bàsica en la classe burgesa catalana d’abans i de després de la Nova Planta. Són, de fet, dues classes diferents, funcionalment diferents. A partir d’aquest moment, la burgesia catalana basarà el seu status de classe dominant -dins la societat catalana- en la seva situació de dependència del poder polític estranger, i, inversament, l’Estat espanyol se servirà fàcilment de la burgesia per a exercir la seva opressió damunt els Països Catalans.
Les contradiccions que aquesta realitat engendrà dins la classe burgesa i, a través d’ella, en l’evolució general de la societat catalana, s’han demostrat històricament irresolubles per part de la mateixa burgesia, és a dir, mentre la burgesia ha estat i és classe dominant.
En efecte, d’una banda, la burgesia del XVIII i del XIX, nodrida contínuament de famílies procedents de la menestralia i de la pagesia, és una classe plenament nacional que, continuant el procés capitalista català, acompleix la industrialització i dóna les bases intel·lectuals i de prestigi social del moviment de recobrament cultural, lingüístic, literari, però també jurídic, polític i, al capdavall, de recobrament de la consciència nacional.
Així, la Renaixença, corn a moviment històric ensems de classe i nacional, se situa vora un Risorgimento i esdevé tot altre que un Felibritge. D’altra banda, però, la seva situació subordinada respecte al poder estranger, li fa renunciar al poder polític propi, perdut totalment el 1714, li regionalitza els horitzons i les ambicions i l’empeny a col·laborar en la desnacionalització del país, és a dir, en la desestructuració de la seva propia dinàmica. Així, es troba històricament en una situació força ambigua, enmig de l’opressió estrangera i de la resistènc¡a popular, col·laborant amb l’una i potenciant 1’altra.
La burgesia fornirà tant intel·lectuals i polítics espanyolistes com nacionalistes, tant s’adherirà al conservadorisme segregat des de l’Estat, com ho farà respecte al progressisme federalista, expressió política de les classes populars durant una gran part del segle XIX.
El resultat històric d’aquesta contradicció sera la impotència de la burgesia per a realitzar la revolució democràtica al seu propi país, on hi havia les condicions perquè aquesta es produís. Ara bé, als Països Catalans, la revolució democràtica, en exigir la presa en mà de la direcció política per part de la classe dominant, significava l’alliberament nacional del poder estranger i la unificació de tot l’àmbit nacional.
Als Països Catalans no hi havia pràcticament classe aristocràtica a desbancar que entrebanqués el procés d’ascensió del capitalisme i de nacionalització de la societat; el paper d’aquesta classe inexistent era exercit per l’estat estranger opressor (que era certament un poder de base aristocràtica castellana). La revolució democràtica burgesa havia de ser aquí una revolució nacional en el sentit més ple del terme, ja que la lluita de classes es plantejava en termes d’alliberament d’un poder estranger i de creació d’un poder polític propi.
Però, ¿com podia la burgesia esdevenir protagonista d’aquest alliberament, si ella mateixa havia crescut i prosperat en l’entrellat d’interessos sorgit de la dominació espanyola?
Així, la Renaixença no acabà d’esdevenir un Risorgimento, malgrat que als Països Catalans, força homogenis no es donaven les greus contradiccions estructurals regionals que Gramsci assenyala com a causa del fracás parcial de la revolució burgesa a Itàlia.
Seria absurd, per una actitud falsament científica, de no voler veure com a causa important d’aquesta mancanca la inexistència a cap banda del territori nacional d’un poder polltic català que hauria permès a les classes dirigents catalanes de contrarestar llur subordinació a l’Estat espanyol. Les conseqüències de la desfeta político-militar de Començ del XVIII són sempre presents.
La formació i el contingut de la consciència nacional catalana seguirà, lògicament, un procés lligat a les contradiccions i a les ambigüitats de la classe dirigent. En primer lloc, cal constatar que la consciència de societat específica i diferenciada és ja un fet indubtable al moment que comencen les interferències estrangeres, i forneix clarament el contingut ideològic de la classe dirigent i de la seva capacitat mobilitzadora durant la recuperació del XVII. És una consciència ja clarament “patriòtica”. En aquest sentit, tampoc no és possible de posar en dubte l’existència de la unitat dels Països Catalans com a unitat cultural i humana bàsica. En un mot, hi havia totes les condicions per a la concreció d’una consciència nacional plena al moment de la revolució nacional, és a dir, de la revolució democràtica burgesa, parlant en termes de l’evolució histórica europea occidental.
Si aquesta consciència restà parcialment mancada és precisament perquè la revolució burgesa restà mancada al seu torn; la burgesia no fou capaç d’encapçalar l’alliberament nacional i de donar unitat política al país.
La consciencia de la unitat dels Països Catalans, en efecte, es perd, llevat d’àmbits minoritaris, durant el segle XVIII, després de l’ocupació espanyola. Bé que restá un sentiment popular relativament viu d’afinitat entre la gent dels quatre països, ja que el fet lingúístic, si altre no, sempre ha estat un factor operant, la consciència nacional només es recuperà parcialment durant el segle XIX, especialment entre els cercles de la Renaixença literària, però també en el valencianisme i el mallorquinisme polítics d’esquerra burgesa, que esdevindrà nacionalisme català (en el sentit ple) més o menys valentament afirmat.
El catalanisme polític de la burgesia del Principat, i, ideològicament subordinat a ell, el de les classes populars, rarament demostrà una consciència clara de l’àmbit nacional, i el reconeixement de la unitat cultural fou compaginat amb una manca de voluntat política, com a expressió suplementària de l’ambigüitat que caracteritzava la classe dirigent.
De fet, en el pla de la consciència nacional i de les opcions polítiques que l’expressaven, la contradicció de la burgesia, en la seva funció subordinant subordinada en el sistema d’opressió i d’explotació de l’Estat espanyol damunt les classes populars catalanes, es resolgué en el “regionalisme”, tènuement disfressador de l’espanyolisme, propiciat per la dreta burgesa, i en el “nacionalisme regionalitzat” impulsat per l’esquerra burgesa. Aquest últim fou la máxima expressió política històrica de la capacitat de la nostra burgesia per a traduir la pressió reivindicativa de les classes populars, i per a expressar els seus interessos com a classe ascendent, reivindicativa i mobilitzadora.
Aquest nacionalisme burgès l’adjectivem com a regionalista, en dos sentits dialècticament lligats. D’una banda, bé que parteix d’una consciencia nacional, no és capac de ser-hi conseqüent políticament; lligat com està als interessos de la dominació espanyola, planteja l’acció política en funció de l’Estat espanyol (en relació amb el qual la realitat catalana és una realitat “regional”) i, doncs, no pas realment en funció de la nació catalana (en relació amb la qual aquell Estat és un poder “estranger”) i del seu alliberament. Malgrat la seva consciència nacional clarament explicitada i el seu nacionalisme confessat, la burgesia radical i tots els sectors, burgesos i petitburgesos que aconseguí d’arrossegar, no féu més que política regional. Però era regional, d’altra banda, per la seva reducció de la nacionalitat catalana a l’àmbit del Principat, acatant així la imposició històrica que l’acció desestructuradora de 1’Estat espanyol havia exercit en aquest aspecte del trossejament de l’àmbit nacional, que en facilitava la dominació.
Certament, si aquesta doble regionalització de la Consciència nacional burgesa més progressista demostrava una situació d’alienació nacional produïda per la dorninació espanyola, la incapacitat per superar-la per part de la classe dirigent demostrava que els seus interessos de classe anaven lligats als interessos de l’Estat espanyol i de la seva opressió nacional.

Consciència nacional i alliberament popular als Països Catalans

Les classes populars catalanes foren, evidentment, l’objecte directe del sistema d’explotació que s’establí i es desenvolupà sota la dominació espanyola a partir del segle XVIII. D’altra banda, foren aquestes classes les que mantingueren, sense dimissions, una consciència patriòtica espontània i fermament arrelada, expressada tant en els moviments populars (rebomboris, etc…) com en la seva literatura.
La progressiva proletarització d’amplis sectors populars, tant de pagesia com de menestralia, donà naixença a la classe obrera com a grup cada vegada més diferenciat i més clarament antagònic de la burgesia. Durant un primer moment, aquesta classe obrera, sobretot en els seus sectors més qualificats, i les altres classes populars urbanes formaren un bloc (al qual s’adheriren intel·lectuals i polítics procedents de la burgesia) en què es basà el republicanisme federal, que sempre tingué un contingut antiespanyolista i que propugnà i intentà repetidament la creació d’un Estat català.
Tanmateix, aquest ampli moviment, bé que expressava en el seu radicalisme els interessos de les classes populars, tenia uns Continguts fornits per la ideologia burgesa dominant i, només en gèrmen, expressava uns continguts pròpiament de classe, especialment a través dels dirigents i intel·lectuals adherits a un socialisme relativament vague, ja fos provinent deis diversos utopismes o bé de la implantació de la Internacional al nostre país i dels primers grups anarquistes. En el pla de l’expressió teòrica els escrits de J. Narcís Roca i Farreras són ben representatius i avançats.
Després de la desfeta d’aquest moviment popular a causa de la Restauració i de l’aferrissada repressió que sofrí tot intent d’estructuració de la classe obrera, els diversos sectors que el constiuïen prengueren direccions diferents en funció de llur posició en la lluita de classes.
La línia republicana i socialista no marxista, mantinguda per algunes capes de la classe obrera i la petita burgesia, es prolongarà, informant l’ala esquerrana del nacionalisme burgès fins a rompre-hi totalment i confluir amb el sindicalisme durant el periode de terror patronal i, finalment, amb el moviment revolucionan de la classe obrera, en una orientació ja explícitament marxista.
D’altra banda, el sindicalisme i l’anarquisme esdevindran els moviments majoritaris en què s’organitzarà la classe obrera durant el primer terç del segle XX.
La consciència nacional expressada pels moviments populars o especificament obrers durant el XIX i el primer quart del XX demostra la supeditació ideològica de les classes populars a les ideologies dels poders dominants. Es tracta d’un fet altrament ben establert per una coneguda tesi de Marx.
Dues opcions, en efecte, es contraposen: la nacionalista (explicitada per la línia socialista minoritària) i la anacionalista (mantinguda per l’anarcosindicalisme majontari). El nacionalisme dels socialistes, tot i enfrontar-se políticament amb les posicions reaccionàries de la burgesia i denunciar-ne l’oportunisme de classe, no en supera els plantejaments ambigus de la doble regionalització. L’anacionalisme teòric predominant en l’anarcosindicalisme, exacerbat pel lògic rebuig de tot allò que pogués semblar de procedència burgesa, esdevé en la práctica una forma d’espanyolisme, és a dir, una forma de la ideologia segregada per l’Estat espanyol per a emmascarar i justificar la seva opressió de classe fonamentant-la en l’opressió nacional.
Ni l’una ni l’altra opció no expressaven, doncs, els interessos d’alliberament de la classe obrera i de les altres classes populars, més que d’una forma alienada i supeditada a les classes dominants. L’opció veritablement popular havia de superar la consciència nacional burgesa i alhora l’espanyolisme estatal i esdevenir alliberadora alhora de la classe obrera explotada i de la nació oprimida.
A diferència de la burgesia, les classes populars sí que podien acomplir aquesta funció alliberadora, per tal com sent com eren les classes majoritàries de la nacionalitat i les menys dimitides nacionalment, no tenien altre lligam amb el poder opressor que la mateixa opressió, alhora nacional i de classe, i no hi havia cap interès que les hi subordinés, ans al contrari, tenien tot l’interés a alliberar-se’n.
Aquesta opció realment de classe i alliberadora fou ja albirada, amb més o menys precisió, per diversos capdavanters. Hem esmentat Roca i Farreras, i caldria alegir-n’hi molts altres, entre els quals destaquen les figures de Martí i Julià, Layret, Seguí, Campalans, Nin, Comorera, Jaume Compte, etc. Fou plantejada i defensada, amb més o menys contradiccions, pels partits sorgits de la confluència de les diverses línies socialistes radicals i sindicalistes no anarquistes: Unió Socialista, Bloc Obrer i Camperol, Partit Català Proletari, POUM, PSUC. Tanmateix, a excepció del Partit Català Proletari i d’algun altre grup, tots ells molt minoritaris, en aquests plantejaments restaven encara molts residus de la ideologia burgesa a superar i que, de fet, anaven sent superats a mesura que hom avançava en l’ascens de la classe obrera a la direcció revolucionària de la societat.

La consciència nacional i l’actual moment de la lluita de classes

La gran desfeta nacional del 1939, solament comparable a la del 1714, significa alhora la pèrdua total de les conquestes nacionals i de les de classe. La dictadura franquista que seguí a aquesta desfeta posava al descobert, sense cap mena de camuflalge, el caràcter de dictadura de classe, basada en 1’opressió nacional, de l’Estat espanyol.
L’Estat espanyol continua sent, doncs, la suprastructura on conflueixen els interessos de les classes dominants. La ideologia espanyolista, en la seva versió franquista, apareix amb tota evidència com a ideologia mistificadora al servei d’aquests interessos.
És també durant aquests anys que la dimissió de la burgesia i la seva subordinació s’ha fet més palesa que mai i que s’ha demostrat clarament la seva incapacitat d ‘encapçalar el moviment d’alliberament nacional.
D’altra banda, la dictadura s’ha mantingut i es manté per mitjà de l’explotació més brutal i absoluta damunt la classe obrera i les classes populars. És durant el franquisme que el capitalisme a l’Estat espanyol ha portat a terme un dels processos d’acumulació més intensos de la seva història. Explotació particularment aguditzada a les diferents nacions oprimides per l’Estat, on s’ha produït un continuat drenatge de capital sense cap contrapartida per a aquestes classes populars.
La lluita de classes, doncs, al nostre país, es planteja en aquests moments entre el capital monopolista fonamentat en el manteniment de l’Estat espanyol i de la seva opressió sobre la nostra nacionalitat i el moviment popular anticapitalista i d’alliberament nacional. Entremig, els sectors encara no desnacionalitzats de la burgesia es troben estructuralment subordinats als interessos monopolístics i, alhora, en contradicció amb aquests pel fet de l’explotació nacional i de la seva necessitat de supervivència com a classe.
Aquesta situació no ha fet més que accelerar el procés de conscienciació nacional de les classes populars catalanes, tant en la clara dimensió nacional de l’alliberament anticapitalista com en la seva consolidació a tota l’àrea nacional dels Països Catalans.
S’ha produït, doncs, un nivell de clarificació cada vegada més gran en el plantejament de la lluita d’alliberament nacional, superador de les contradiccions del pseudo-nacionalisme burgès heretat pel moviment popular.
Per tant, en aquests moments, la negació de la dimensió nacional dels Països Catalans, la negació de la necessària unificació de la lluita d’alliberament i dels seus objectius polítics plantejada en el si del moviment obrer i popular, no indiquen més que la perpetuació de la supeditació ideològica als interessos de les classes dominants. No són degudes al resultat d’anàlisis objectives dels interessos de les classes populars, sinó a interessos polítics que d’una manera directa o mediatitzada representen els interessos de les classes dominants.
No situar-se en la perspectiva de la lluita nacional plena, restringir la lluita a una àrea determinada, o posar-la en funció de l’Estat espanyol com a objectiu últim de l’actuació política és una manera de consolidar la dominació de classe que aquest Estat representa i garanteix.
L’Estat espanyol no respon a cap realitat nacional, sinó a una conjunció d’interessos capitalistes L’Estat espanyol no és una estructura que pugui esdevenir diferent si se li canvia el seu contingut actual de classe.
Tots els plantejaments nacionalistes-regionalistes se situen dintre de l’estructura de poder de l’Estat espanyol i respecten, per tant, els interessos de les classes dominants que l’han creat i que el mantenen. Sense una perspectiva de trencament de l’estructura de l’Estat capitalista espanyol no és possible la revolució socialista. La perpetuació d’una estructura política de l’Estat que respòn a uns interessos de classe reproduirà indefectiblement aquests interessos i les formes d’opressió que aquest duia a terme.
Un plantejament revolucionari, doncs, als Països Catalans es mesura per la seva posició respecte a l’Estat espanyol, és a dir, per l’opció que adopta entre la conservació de l’Estat espanyol o la creació de l’Estat Socialista dels Països Catalans.
Josep Ferrer, Rafael Castellanos, Antoni Fernàndez. 1976.

Reflexions sobre els Països Catalans de la mà d’un dels intel·lectuals catalans més destacats del segle XX.

I

No cal dir que el “problema”, a hores d’ara, tindria unes possibilitats de plantejament i de solució molt distintes, si no fos per la incòmoda “qüestió de noms”. Circumstàncies històriques ben conegudes van impedir que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, hi prevalgués un gentilici comú i un corònim igualment unitari. Potser en el moment oportú ningú no en va sentir la necessitat: quan arribà l’hora d’encetar el procés de constitució de les “nacions modernes” – que a la llarga esdevindrien “nacions-estat” -, el nostre poble ja ingressava de ple en l’àmbit de la “monarquia espanyola”, i ho feia d’una manera espontània, subsumint-se en una denominació que el sobrepassava i que havia de marcar perillosament el seu futur. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, hi hagué entre nosaltres tantes excitacions anticastellanes com es vulguin, però ben poques d’antiespanyoles. No oblidem que el separatisme de la Guerra dels Segadors, per exemple, va ser més aviat accidental i, sobretot, que les derrotes d’Almansa i de l’11 de setembre no representaren unes derrotes “nacionals” enfront d’Espanya com a concepte integrador, sinó el fracàs d’una complexa coincidència de factors polítics i de classe anecdòticament lligats a una lluita dinàstica. De fet, la majoria dels “botiflers” de la primera peripècia borbònica no estaven més castellanitzats que els “patriotes” de l’altra banda… El cas és, i sigui com sigui, que ens fallaren les “condicions objectives” mínimes perquè, en el moment que a Europa les “nacions” es preparaven a formalitzar-se, poguéssim aprofitar-ne l’opció. I els “noms” hi interferien.
Tots havíem començat sent, com deia Ramon Muntaner, “vers catalans”. Amb el temps, ens dividírem en “catalans”, “valencians”, “mallorquins” i fins i tot “rossellonesos”. La llengua mateixa en quedà afectada. En un principi això tenia una transcendència molt relativa: hi perdurava el sentiment – cada cop més vague, és clar – d’una identitat d’orígens i d’unes vinculacions quotidianes, i l’idioma, a pesar de la nomenclatura localista, va mantenir la seva unitat bàsica. La cosa es deteriora a poc a poc, però, en part, perquè les divergències estructurals de cada regió s’accentuaven i, en part, també, perquè a tot arreu hi penetrava, finalment en termes agressius, la concepció uniformista de la Monarquia. No puc detenir-me en detalls, que conferirien a aquest paper una pretensió erudita que no vol tenir. La “consciència nacional” unitària, en l’àrea catalanoparlant, mai no es va perdre del tot. I amb la gent de la Renaixença va rebrotar. La dificultat venia provocada pel “nom”. Els particularismes, que les classes dominants tant fomenten com combaten, segons que els convé, hi incidien enèrgicament: a les Illes i al País Valencià, com era lògic. Es tractava – per algú – de superar-los.
No ha de sorprendre’ns, en aquesta perspectiva, que un valencià del XVI ja llenci la fórmula “pàtria llemosina”: era un recurs per a no dir “català” ni dir “valencià”, quant a l’idioma, i per a reconèixer, de passada, el fet nacional, encara que sigui anacrònic dir-ho així. El mot “llemosí” figura en l’Oda del senyor Aribau. I, especialment, entre els renaixentistes valencians, la confusió filològica encara avui mateix troba algun despistat seguidor. Constantí Llombart, el renaixentista valencià d’esquerres i populista, contrafigura de Teodor Llorente, s’aferrà a dir-ne “llemosí”, de tot allò que ens era compartible a mallorquins, valencians i catalans estrictes. Sabia que triar el terme “català” podia ferir la susceptibilitat provinciana dels seus paisans. El terme “català” s’havia convertit en exclusiva dels habitants de més amunt del riu de la Sénia. No ens incloïa, a valencians i mallorquins. “Llemosinisme”, doncs: una manera d’afirmar la unitat nacional. La lingüística i, eventualment, l’altra. Com que l’episodi, des de l’angle del País Valencià, ha tingut i té una virulència extravagant, no em sé estar de recordar ací una altra proposició: la del senyor Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, fill, com jo, de Sueca. Don Nicolau-Primitiu, fantàstic en les seves especulacions de “paleotoponímia”, participava de les evidències essencials, quant a la unitat de la llengua i a la del poble que la parla. Per què no “inventar” uns noms nous, si poguessin ser eficaços? En comptes de dir “valencià”, “català”, “mallorquí”, per a l’idioma, podria trobar-se un compromís agradable i satisfactori per a tothom. El conflictiu – perquè el particularisme és incessant, i el “mallorquí” pot ser discutit des de Menorca i des d’Eivissa i des de qualsevol illa despoblada – “mallorquí”, passava a ser “balear”. I amb les tres síl·labes inicials de “balear”, “català” i “valencià”, suggeria el terme “bacavés”. I d’allò que ara denominem “Països Catalans”, ell en deia “Bacàvia”. Un dia, ho explicava, això, a Carles Riba, temptant-lo a riure. Em contestà: “I per què no? No han posat en circulació “Benelux”?” Tenia raó. Però la vida – la local – no admet conclusions tan expeditives.
El “Benelux” no ha prosperat, no prosperaria “Bacàvia”. L’expressió “Països Catalans”, malgrat tot, es feia inevitable. Hi havia precedents: el més antic que fins ara coneixem és valencià i del 1875. Basta que un valencià o un mallorquí – de tot l’arxipèlag, s’entén – pensi cinc minuts en ell mateix i en la història dels seus perquè perdi l’escrúpol de dir-se “català”. Algunes publicacions dels anys 20 o dels 30 ja empraven això de “Països Catalans”. L’alternativa més raonable era “Països de Llengua Catalana”. En la penosa penitència de la Guerra d’Espanya, em sembla que fou Alexandre Cirici Pellicer qui va ressuscitar la denominació “Països Catalans”. Jo m’hi vaig apuntar de seguida. En un paper titulat precisament Qüestió de noms vaig justificar la tria. La histèria provinciana que al País Valencià i a les Illes ha suscitat el progressiu ús de “Països Catalans” ve a confirmar-me en l’encert d’aquella promoció. No pas provocació. Perquè hi ha un “fet”, que hem d’anomenar. Si no és “Països Catalans”, com? Hi ha molts valencians i molts mallorquins que s’irriten, si se senten dir catalans. I moltíssims catalans estrictes que mai no han pensat que els valencians i els mallorquins – i els rossellonesos – som nacionalment uns amb ells.

II

I què som, o són, els “Països Catalans”? Una “nació”, una “nacionalitat”, un “projecte” de l’una cosa o de l’altra? Si l’esquerra dels Països Catalans, modesta en tant que catalana i en tant que esquerra, hagués estat mitjanament intel·ligent – i no ho ha demostrat encara -, avui disposaríem, valencians, mallorquins, catalans estrictes, d’un petit cos de doctrina “nacionalitària”. Però les nostres simultànies, germanes i/o paral·leles “esquerres” s’han caracteritzat, sempre, per la seva misèria intel·lectual. I pel seu distanciament de la realitat. Les revoltes intermitents, les cremes de convents, les matances de capellans i de burgesos, els “pactes” de l’etern “pactisme” imbècil, tot plegat contradictori, amb prou feines han servit de res.
No ho dic com a reprotxe. Potser l’esquerra, d’extrem a extrem dels Països Catalans, no podia ser sinó això. Una bestiesa. La dreta, en canvi, sí que sabia on anar. La dreta, entre nosaltres, sempre ha estat més “il·lustrada” que l’esquerra. Com és natural, ai! La idea d’una “tradició nacional”, que hauria d’haver estat la base teòrica de l’esquerra, fou assumida per la dreta. I ara podríem repassar dos llibres emblemàtics: el del bisbe Torras i Bages i el del descarat de Francesc Pujols: ‘La Tradició Catalana’ de l’un, justament, i el ‘Concepte General de la Ciència Catalana’ de l’altre. Són dos papers en aparença antagònics, als quals caldria afegir moltes planes de Xènius, de Rovira i Virgili, del doctor Trueta, de Jaume Vicens, de Ferrater Mora… Tot això emana fonamentalment del Principat, però incorporant-hi Llull i Turmeda, Ausiàs March i Vives – i gent transvasada com Eiximenis i Muntaner. No hi adduïa Trueta el mateix Blasco Ibañez? I per què no? Fou objectivament menys “català” Blasco que Pi i Maragall? Ningú, per cert, no ha reivindicat don Antoni Maura, i és que resultava ben difícil fer-ho. En qualsevol cas, una “Tradició nacional” que pugui dir-se autènticament catalana no sabria prescindir dels grans noms valencians i mallorquins. Ni dels petits. I la cosa no es limita a l'”altra cultura”.
Al fil de la divagació, convindria preguntar-se per què el vaporós nacionalisme romàntic, el de les “englantinas”, s’inclinà cap a la dreta, i cap a una dreta sovint sagristanesca. El fet és anterior a la vertadera politització del Moviment literari. La Renaixença fou burgesa i conservadora, si més no en part: quan comença a ser, com sol dir-se, la “ideologia” de la “burgesia barcelonina”? Si la “burgesia barcelonina” del XIX és “el senyor Esteve” – que no ho era – o és “el viudo Rius” – que sí que ho era -, en cap dels casos no pot pas dir-se que fos gaire “catalanista”. El vetes-i-fils de “la Puntual” no podia saber-ne res, cronològicament, i el senyor Rius, en el supòsit que quotitzés a la Lliga, ho feia per motius aranzelaris i numantinament provincians. El “nacionalisme català”, realment, no els afectava, i la idea d’uns “Països Catalans” els hauria deixat perplexos. La burgesia del Principat va trobar per fi, i després del 98, uns líders, uns projectes d’acció, una oportunitat electoral: aquella “presa de la Bastilla” regional que protagonitzaren Prat de la Riba i Cambó, una “revolució burgesa” retardada i fallida. Al capdavall, Prat i Cambó encara entraven en els esquemes del Manifest com a “burgesia nacional”. Al País Valencià i a les Illes – i no parlarem de la Catalunya Nord, que és tot un altre món – el “nacionalisme burgès” era simultàniament inimaginable. Ni tan sols conformat com a “regionalisme”. Els qui des de Barcelona van parlar ja de la “Gran Catalunya” prou sabien que, de moment, jugaven a la utopia.
El drama era la contradicció que, en una àrea que passablement cobria una qualsevol definició vuit-centista de “nació” o de la “nacionalitat” – compareu la de Prat de la Riba amb la de Stalin, divertidament semblants -, les divergències regionals s’imposaven a nivell d’estructures i de superestructures. Eren unes divergències importants. Però tant importen com per oblidar les convergències? I no dic ja les històriques, les lingüístiques, les culturals: les del pa de cada dia.
L’antítesi “proteccionis-me/lliurecanvisme”, posem per cas, dividia a tothom: hi hagué “lliurecanvistes” al Principat i hi hagué “proteccionistes” – a Sueca, a Alcoi – al País Valencià. No sé què hi passava a les Illes. En tot cas, la classe dominant bàsicament agrària – burgesia? – del País Valencià i de les Balears se subordinà a l’oligarquia carpetovetònica, que aleshores i fins fa quatre dies encara era etiquetable de “latifundista semi-feudal castellano-andaluza”, com deien els pamflets del PC. El “proteccionisme” de l’INI desplaçà la polèmica, i els escàndols de l'”autarquia” franquista ens alliberen del vell fantasma, encara poc estudiat. L’excés administratiu i teòric del feixisme ha servit, si més no, perquè avui ja no ens enfrontem, valencians, balears, catalans estrictes, a propòsit d’unes collonades duaneres. Que mai no van ser reals, de poble a poble.
El “nacionalisme català”, en els termes socialment possibles, i amb la capitania d’una “burgesia” que, si no fou “nacional”, aspirava a ser-ho, ni tan sols arribà a Tortosa ni a Lleida. Els partits proletaris que hagueren de plantar cara a la burgesia del Principat van ser, per això mateix, “regionals”. I la “petita burgesia” – “classe popular”, ben mirat – que hi podia haver fet coagular una empenta més àmplia geogràficament, si no amb unes generacions nacionalitàries, almenys amb les mínimes adhesions liberals, i fins i tot democràtiques, que pertoquen. Però no: això no funciona. La “petita burgesia” a tot arreu, continua sent franquista. Al País Valencià s’ha fet més reaccionària que mai. Quan Francesc Macià va venir a València el 31 o el 32, les multituds l’aclamaren: hi veien un exemple estimulant. Si demà hi vingués Josep Tarradellas, no solament hi trobaria la indiferència olímpica dels “catalanistes” valencians, sinó sobretot, l’odi de la “catalanofòbia” fomentada pel postfranquisme ultrafranquista vigent. Macià fou un “mite” popular; Tarradellas és un alfil governamental. I això, la gent, que no es mama el dit, ho sap. Tarradellas té una morbosa inclinació a xerrar pels descosits. “Tan poc que costa callar!”, venia a dir Joan Maragall. Però no, Tarradellas és un episodi pintoresc i efímer. Els “Països Catalans” hi són anteriors i hi seran posteriors.
No hi ha hagut un “nacionalisme” global dels Països Catalans com hauria calgut – i ni tan sols de tot Catalunya, alto! – perquè els desfasaments de classe i d’estructura econòmica han estat i són terriblement alienadors. L’actual catalanofòbia municipal de València, què no és sinó pura “alienació” en el sentit més catequísticament marxià de la paraula? La cosa comença on comença una presumpta esquerra. Ni l’Alianza ni la UCD no compten: hi estan en contra. En contra del País Valencià: no dic dels Països Catalans. Però més de mig PSOE, que hauria de ser l’esquerra i no ho és, encara no ho ha entès; ni ho han entès tots els del PC, i són l’esquerra consensualment més trista. Hauríem d’indagar com respondrien davant tots dos drames, el de “classe” i el “nacional”, els partits aparentment de classe i nacionals de la Catalunya estricta, i és clar, de les Illes. Les notícies del diari són descoratjadores. Estadísticament, els vots del 15 de juny famós, al Principat i al País Valencià van donar la victòria a les esquerres, a unes esquerres suaument esquerranes i improvisadament autonòmiques. O no? O no ens coneixem tots? Ignoro què passà a les Illes. I és igual, què collons!
Tarradellas, en unes últimes declaracions a un setmanari valencià, s’ha manifestat “contra els Països Catalans”. I ho trobo molt correcte: què n’havia de dir aquest senyor? És un “regionalista bien entendido” de la pitjor espècie. Qualsevol confusió sobre el particular serà culpa dels partits vaporosament “nacionalistes” del Principat. Tarradellas ha substituït Ferran Valls i Taberner – quina diferència hi havia entre l’un i l’altre? – en la fantasia pre-autonòmica d’avui. Jo no sé si Josep Tarradellas es fa cap il·lusió sobre el seu “poder”. Ell en té, si en té gens, perquè el difunt Valls i Taberner ha passat a millor vida: a la vida celestial. Ferran Valls, desterrat per Primo de Rivera, encara va saber què era el Maestrat: un tros de “país català” que no era Catalunya.
El senyor Tarradellas se’n fot, dels “Països Catalans”. Els “Països Catalans” se’n foten, del senyor Tarradellas. El senyor Tarradellas no ha llegit ni ‘La nacionalitat catalana’ de Prat de la Riba. Les lectures del senyor Tarradellas seran un deliciós entreteniment per als erudits de demà passat: hi descobriran un analfabetisme apassionant. El “pragmatisme”, tan invocat del personatge, no és més que una jovial historieta del postfranquisme, que, amb noms i cognoms, podríem referir. No va ser l’esquerra, ni el centre, qui hi va intervenir. L’esquerra i el centre s’hi van agenollar. Quan al Principat, i Tarradellas capdavanter, diuen “Catalunya!”, i hi ha el Guti, i el senyor Pujol, i la Frederica Montseny, i les figues que els han parit, jo ho tradueixo a l’estil dels equivalents del meu rodal: “Para ofrendar nuevas glorias a España…”. Això.

III

Els Països Catalans són alguna cosa: què? Una nació, una nacionalitat, un fantasma? No m’importa. Encara espero que algú, catedràtic o no, em proporcioni una definició d’aquests termes – “nació”, “nacionalitat”, “fantasma” – amb un mínim rigor científic. Però són – som – alguna cosa. No volen que siguem una nació o una nacionalitat? És igual. Serem un fantasma. Un fantasma polític. Ells – els que hi estan en contra – l’hauran de tenir sempre present. El “regionalismo bien entendido” dels partits burgesos i criptoburgesos – socialdemòcrates – del Principat no volen saber-ne res. I en el rodal de la trista socialdemocràcia que patim, hi incloc el PSUC. No caldrà dir que les dependències sucursalistes de la Dreta i la presumpta Esquerra, al País Valencià i a les Illes, s’esmunyen davant la urgència d’una definició. Catalans? Valencians? Mallorquins? I més que mallorquins, menorquins, eivissencs? I els mateixos valencians, són tots “valencians”? Hi ha els “alacantins” i els “castellonencs”, que es miren la València franquista amb recel, i amb recel el Consell Pre-Autonòmic, dominat per UCD, AP i la “guàrdia de Franco” de les Diputacions Provincials. Són coses que passen.
“Nacionalment”, els valencians, per exemple, què som? Podem ser “catalans”; podem ser “espanyols”. La tria és límpida. La fauna del “Para ofrendar”, encara que vociferi un “Per a ofrenar”, ja sabem tots per on va. És l’eterna genuflexió davant Madrid. És, encara, una eventualitat pitjor: és la submissió a la “classe dominant” – Gramsci es preguntaria si és alhora “classe dirigent” -, i ja no caldria parlar-ne més. Fa poc, un professor ben alimentat per la petita plutocràcia local i per la caricatura del socialisme indígena ens demanava, als intel·lectuals valencians, que no emigréssim a Madrid ni a Barcelona – i ni Gil-Albert ni Andrés Estellés ho han fet -, i ens reclamava que fóssim “sólo valencianos”. Es pot ser “sólo valencia-no”? Ho és l’individu que al·ludeixo? Convicte i confès, i entonant el “Para ofrendar nuevas glorias a…”, el personatge en qüestió és “anticatalanista” perquè és “espanyolista”. I un espanyolista militant. Però no solament “valencià”, no es pot ser únicament “valencià”.
El poc o molt èxit que la noció de “Països Catalans” ha tingut al País Valencià i a les Illes i, proporcions servades, més que al Principat, es deu a l’evidència de necessitar, nosaltres, els valencians i els balears, una “identitat nacional” que vagi en contra del provincianisme promogut per la classe dominant i més o menys dirigent. Al Principat, aquesta angoixa no es planteja. Els valencians que ens reclamen valencians volem la normalització de la llengua, i més coses. Volem ser el poble que volem ser. Una tautologia? No. Volem ser valencians. I, com ja vaig escriure en un llibre bastant difós i antic, “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. O sigui: ser nosaltres mateixos. Que és el que la infecta burgesia indígena, castellanitzada, no accepta. Aquesta burgesia, a través del Consell de la Pre-Autonomia, ha tingut la poca vergonya de suggerir – era el portantveus de l’Alianza Popular, tot s’ha de dir – que calia ensenyar a les escoles el “valencià vulgar”, perquè el “valencià culte” és el català. El català, com a idioma literari, té una plataforma valenciana il·lustre, amb Ausiàs March, amb Joanot Martorell, el del Tirant lo Blanc, amb Jaume Roig, amb Roís de Corella, amb sor Villena, i…
Bé, no cal insistir-hi. Perdrem el temps si discutim amb analfabets i amb subnormals, encara que sigui Consellers de la Pre-Autonomia. Cada dia més, els valencians s’interessen per les seves “senyes d’identitat”. El feixisme local, homòleg al del senyor Tarradellas, nega els Països Catalans. Un pollastre – o pollastret – parlamentari del PSOE, al Congrés va fer el ridícul augurant un “colonialisme” – català, és clar – si les “regions autònomes” arribaven a federar-se. Aquest tendre ex-jesuïta, socialista improvisat i valencià castellanista, podria haver estat una mica intel·ligent i no caure en la trampa que li parava l’Alianza Popular. La tal “federació” entre regions autònomes ja venia descartada pels principis mateixos de l’avantprojecte de la Constitució espanyola. Josep A. González Casanova ho ha explicat acadèmicament. Els “Països Catalans” no tenen lloc en la Constitució del Consensus. Tampoc no en van tenir en les mil i una constitucions espanyoles precedents, començant per la de Cadis. I què? Prohibir “constitucionalment” la federació de regions autònomes, ara com ara, no passa de ser una provocació. Una provocació que venia de l’AP, i que per a certificar imbecil·litats, va aconseguir vots de dreta i d’esquerra. La Dreta i l’Esquerra espanyoles estan en contra dels Països Catalans. Una amena unanimitat.
Poc o molt, la promoció dels Països Catalans – com a programa – ve incitada des de la perifèria: des del País Valencià, des de les Illes. A la Catalunya estricta no en senten la necessitat: parteixen d’un “regionalisme” fort, virulent i tot, cantant Els Segadors i gargaritzant algun “Visca Catalunya lliure!”. És pura misèria, això. L’autonomia – i per què només “autonomia”? – de la Catalunya estricta passa, solidàriament, per les autonomies de les Illes i del País Valencià. No es tracta de promoure “federacions” prematures. Ni el Principat, ni les Illes ni el País Valencià, avui, no estan en condicions de “federar-se”. Amb una “constitució” com la que ha pactat la desgraciada pinya social-cristiano-euro-demòcrata, ni tan sols l’Extremadura autònoma no podrà connectar amb una inèdita Castella autònoma. Ningú, al Congrés ni al Senat, no és massa partidari de les autonomies, ni que siguin carpetovetòniques. Ara els carpetovetònics porten un tret avançat: ells són els espanyols per definició. Com els de Cantàbria i els d’Andalusia. Ells, els espanyols – i els espanyols dels Països Catalans -, no hi veuen sinó una descentralització, que, d’altra banda, mai no es produirà. Euskadi inclourà Navarra? Galícia s’ha de desentendre de Portugal? Serem els Països Catalans, conjuntament, una dispèpsia nacional?
Els qui més necessitem ser “catalans”, quan ho necessitem, som els valencians i els mallorquins. No serem molts, però hi serem els que aguantem un mínim principi d’afirmació nacional. Els “Països Catalans” no poden ser, ara mateix, una fórmula d’acció política. Caldria, abans, que el País Valencià se sentís o es reconegués català, i igualment cada una de les Illes. Però si renunciem a l'”acció política” des d’ara mateix, com a proposta d’emancipació nacional, ens veurem condemnats a ser “província”. I que no serà solament ser “provincià”: serà, també, una alficció de classe, que, enmig de l’embolic, no sabrem superar. De classe o de classes. Posem-hi les “classes populars”. Desintoxicar-les de l’amarga idiòcia feixista, que tan ingènuament han assumit, suposaria un esforç que l’actual Pseudodemocràcia no farà mai: et pour cause! Els catalans que – i tan se val l’alegria bèstia dels almogàvers – han arribat a “imaginar-se” catalans des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó, serem un principi nacional seriós. Contra la “classe dominant”, que fa que el President Tarradellas i el President Albiñana, que mai no s’han saludat, siguen cosins-germans, i nebots del Rei, políticament. Hi ha una pul·lulació de veïns, que més que “republicans” són perplexament valencians. O catalans. Més aviat, per valencians, hem de ser catalans. I contra Tarradellas.

Lúcida reflexió de Fuster sobre el nacionalisme espanyol. Pròleg del llibre “Franco i l’Espanyolisme” de X. Arbós i A. Puigsec (Curial, 1980).
El llibre que el lector té ara entre mans es potser la primera aportació documentada a la història d’un tema importantissim: la del nacionalisme espanyol. Certament, es tracta d’una monografia, i l’ambit que explora es redueix, de fet, a l’etapa de la dictadura franquista i més en concret, a les manifestacions oficials, la majoria de les quals procedents del mateix Caudillo. Però ja és un començ. Amb un al·licient suplementari: ens presenta la “matèria” en un dels seus moments de màxima crispació retòrica, i som molts els qui els hem viscuts i n’hem estat víctimes. En aquestes pàgines queda enregistrada, només, una parcel.la del fenomen. L’obra gairebé exhaustiva de Josep Benet, Catalunya sota el règim franquista [nova versió: L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya], les havia precedides amb notícies i textos d’una procedencia mes amplia, centrats sobretot en l’aspecte “repressiu”. Esperem que, en un futur immediat, es multiplicaran les indagacions en aquest sentit, i que seran intentades, com la que ací prologo, no amb un propòsit lacerat de “memorial de greuges”, sino en termes tan objectius com la “ciència històrica” permet. I pensant sempre que qualsevol temptativa d'”història total” -sigui “història d’Espanya”, sigui “història de Catalunya” o “dels Països Catalans”, sigui qualsevol altra “història” de nacionalitats ibèriques, i fins i tot una “història d’Europa”- no podra ser ni tan sols mitjanament “total” si escamoteja o posterga la “ideologia nacionalista”. Avui encetem un camí llarg i complicat. Cal assumir-lo amb paciència i tenacitat.
Pel que afecta el “nacionalisme català”, millor dit, el “catalanisme”, tan tímidament reivindicatori al capdavall, i d’una genealogia curta, que no sobrepassa el segle XIX, existeix una relativa abundancia de papers, no sempre massa “científics”, que d’alguna manera volien explicar el proces de la nostra frustrada recuperacio nacional. N’hi ha que, procedents de casa i amb un utillatge conceptual pseudomarxista, únicament resulten curiosos en la mesura que tradueixen un cert masoquisme, no se si individual o de grup, pero encantadorament idiota. I n’hi ha d’emanació forastera que són, en si, uns magnifics exemples de com el nacionalisme espanyol perpetua les seves intoxicacions sota l’aparença de la “història”. També hi hauríem de comptar mes d’un cas -moltíssims casos, sospito- d’historiadors que, de bona fe o no, en referir-se al “catalanisme” obliden alegrement l'”espanyolisme”, sense el qual l’altre seria inintel·ligible. Tanmateix, i amb les aberracions apuntades, un català conscient pot saber fins a quin punt el seu nacionalisme és o no és una maniobra classista. Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols, no han sentit parlar de l’espanyolisme com una “ideologia de classe”. I fóra simplificar molt la cosa si ara volguéssim interpretar el nacionalisme espanyol en funcio d’allò que, fa vint o quinze anys, els hipotetics marxistes espanyols solien designar amb la tirallonga de “l’oligarquia latifundista semifeudal castellano-andalusa”. I no perque no fos exacta aquesta al·lusió. Ben al contrari. Responia a la veritat dels orígens. Pero amagaven les consequencies diaries -i multiseculars- del predomini d’aquella “oligarquia”, que continuen vigents avui, quan són unes altres les oligarquies que manen, sense descartar-ne la clàssica. No havia dit Herr Marx que “les idees dominants son les idees de la classe dominant”, o alguna cosa per l’estil? Doncs això. L'”oligarquia” espanyola inicial, disposant de l’aparell de l’estat, s’imposava a traves d’una vasta capil.laritat administrativa tremendament eficaç: mestres d’escola, autoritats burocràtiques, catedratics d’universitat, guardiacivils, escalafons, servei militar obligatori, capellans d’alta i de baixa graduació, notaris, partits polítics… Com els “espanyols hem arribat a convertir-nos en “espanyols”? I com i per que s’ha produït un “dubte” sobre el particular?
Aquest seria el problema a dilucidar, historicament. Ningu no s’ha pas d’enganyar: la investigacio hauria de comprendre, en primer lloc, el “concepte d’Espanya”. Un gros volum de J.A. Maravall -un valencià espanyolista-, publicat en plena postguerra, i ja s’entén que penso en la “guerra d’Espanya”, proclamava que Espanya, durant l’edat mitjana, era una “idea” viva i conjunta, a la qual s’adheria tothom. El doctor Maravall hi feia moltes trampes, no se si a consciencia, i proba-blement no s’ha penedit mai d’aquell patracol. Es el seu dret. Ara: allò era un pamflet polític -espanyolista- adobat amb una erudició vasta i iridescent. Maravall, aleshores, ni tan sols era liberal, ai! Però no crec que avui, que ja es liberal, s’atreveixi a admetre que escrivia al dictat del “nacionalisme” militar: pretenia justificar “Espanya”, concretament l’Espanya de Franco. Havien fet alguna cosa diferent els de la generación del 98, abans de Franco? La generacion del 98, basicament periferica -Azorin, Baroja, Unamuno, Maeztu, Valle-Inclan- fou d’un espanyolisme rabios: dir-ne “castellanisme” seria fer trampa. S’acarnissaren amb la Castella ex-imperial i pobra, que “envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”. Després, el senyor Ortega y Gasset, amb les delícies del seu èmfasi, ho acaba d’embolicar, amb allò de l’Espanya invertebrada i algunes perorates incidentals…
M’adono que divago, però no gaire. Intentava dir que, d’entrada, caldria que els historiadors -alguns historiadors- s’apliquessin a puntualitzar el “concepte d’Espanya” al llarg del temps, pero no com el doctor Maravall, no per demostrar que Espanya es una creació paleolítica i providencialment prevista per Déu Nostre Senyor, sino per aclarir-ne els factors político-socials que la propiciaven. També caldria veure per que alguns historiadors d’esquerra han jugat l’ambiguitat de l’espanyolisme, a partir de la noció de “mercat nacional”. Si hi ha “un” historiador indigena que admiro es Josep Fontana: es l’unic que em mereix confiança. No s’ha embolicat en una terminologia “nacional” per tot aixo d’un “mercat” que ho es, si arriba a ser-ho, de fa quatre dies? Un ” mercat” -una classe dominant- difon una “idealogia”: un “nacionalisme”. Avui es el nacionalisme espanyol; demà, probablement, hauria de ser un nacionalisme europeu, quan les duanes afluixin. Ni Cervantes, ni Descartes, ni Shakespeare, ni Ausiàs Marc, ni el Petrarca, ni… No hi compten per res. O si: una mica. El “mercat” ho decideix tot?
L’estudi del “nacionalisme espanyol”, de tota manera, hauria de centrar-se paral.lelament a l’estudi dels altres “nacionalismes-estatals” europeus. El frances resultaria modèlic. Tenen la seva font en els projectes de la monarquia absoluta: la dels Capets, poso per cas. I la dels Austries espanyols. I la cosa de les illes Britàniques, que se m’escapa. Son, en el fons, unes lluites d’hegemonia continental, vagues al principi, pero finalment resoludes. “França” contra “Espanya”, “Espanya” contra “Anglaterra”, “Anglaterra” contra “França”… I no existien ni França, ni Anglaterra ni Espanya: les dinasties corresponents i els seus feudals n’eren els protagonistes. Els nacionalismes-estatals, com s’han configurat en el ple del segle XX, tenen dos enemics: els exteriors, i la xenofòbia hitleriana no era mes criminal que la dels holandesos, la dels belgues, la dels francesos, la dels italians, i paro de comptar, els uns contra els altres, “nacions” contra “nacions”; i els interiors, que som la merdeta afligida dels catalans, dels occitans, dels bascos, dels gallecs, dels del Tirol, de les infinites “minories” balcaniques, o un petit grup de poblets que no parlen l’idioma oficial. Els nacionalismes-estatals han tingut la missio historica de fer-se la guerra els uns als altres, d’una banda, i, de l’altra, la de suprimir drasticament les reminiscencies “nacionals” discrepants. L’obligacio de l’estat espanyol -i del “mercat” corresponent- era d’ensenyar-nos a parlar i a escriure en castellà.
El nacionalisme espanyol, quan comença? M’agradaria trobar-ne precisions. A l’època dels nostres pares -dels meus- eren sarsueles com aquelles que segregaven la “Marcha de Cadiz”, el “Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda” o el “Soldadito espanyol, soldadito valiente”. Mes encara: les radios actuals imparteixen hores i hores d’emissió amb “Y Viva Espanya!” a l'”Espanya canyi”, i mil discos mes, d’un patrioterisme “populista” que fa angunia. Els partits polítics d’esquerra -de l’esquerra espanyola- no protesten. Per que n’haurien de protestar, si ben sovint semblen estar-hi d’acord? Manolo Escobar podria ser tan valid per a l’UCD com per al PSOE o el PCE. I per als capitans generals… Les cançonetes patriotardes han estat i son vehicle fluid d’espanyolisme. I els “himnos regionales”. I comèdies, i drames, i films, i novel.les, i assaigs, i estudis filològics mes o menys seriosos…
En pla de broma, podríem dir que Espanya -no l’estat, la “ideologia”- es una invencio de don Marcelino Menendez Pelayo. La preocupacio ve de mes lluny. Del Conde-Duque de Olivares? I que era Olivares sino la famosa “oligarquia latifundista semifeudal castellano-andaluza”, a que es referia Don Santiago Carrillo abans de les divertides propostes de la “reconciliacion” i de la “ruptura”?… Tant se val. Tot aixo ho hauriem d’escorcollar: delicadament, seriosament, tècnicament. I que ningú no tingui escrúpols a denunciar que l'”esquerra espanyola” fa la impressio que ha estat i es un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta… Jo no puc allargar-me en anècdotes ni en categories sobre el particular. Escric aquestes ratlles amb una pulcra intenció “catalana”, no “catalanista”, i des d’un raco del País Valencià, per a major “inri”. Practicament, hi ha “catalanistes” perque hi ha “espanyolistes”. Si en el fons es discuteixen “interessos” grossos, els “catalanistes” i els “espanyolistes” s’uniran animosament. I tot sera “espanyolisme”. En un esquema que no abandoni la venerable noció de la “lluita de classes”, la burgesia catalana està condemnada a ser tremendament “espanyolista”. Prat de la Riba era “espanyolista”: defensor de l'”Espanya Gran”. Però no tan “espanyolista” com alguns partits d’esquerra posteriors, si be es mira. Prat tenia l’excusa de la seva “classe”. Els moviments populars, marxistes o no, al Principat, als Països Catalans, per que han de ser “espanyolistes? No cal que siguin “catalanistes”. Tan repugnant és un nacionalisme com un altre, i nomes hauriem de fer una concessio a favor del nacionalisme dels oprimits: de les nacionalitats oprimides. La “ideologia” espanyolista necessita una analisi profunda. No solament les “dretes” han estat evidentment espanyolistes: tambe les presumptes esquerres. Si esquerres són. Que no ho sé. Una divertida digressio podria recaure sobre els espanyols “liberals”. Unamuno, Ortega, Menendez Pidal, Américo Castro, Sanchez Albornoz, Perico el de los Palotes…
Tots són uns i els mateixos. Giménez Caballero -llegiu, si podeu, “Amor a Catalunya”-, el difunt don Americo, que propugnava militarment la introduccio del castellà en els més catalanescos circuits de les muntanyes, don Claudio, tots els ministres de Franco i del pseudo-postfranquisme, i Umbral i la Real Academia Espanyola. I don Ramon Menéndez Pidal. I don Juan Aparicio. Es l'”Espanya Una Grande y Libre”… La historia del nacionalisme espanyol no és, ai!, exclusivament, la història del feixisme o del pre-feixisme. Hi ha un espanyolisme “liberal”. Per dir-ho exactament, hi ha un espanyolisme que es professa “liberal”. O fins i tot “d’extrema esquerra”. Es un espanyolisme solidari de qualsevol altre espanyolisme. Castro, Pidal, Albornoz? No seran ni Lain, ni Tovar, ni Marias, l’alternativa. I això que el professor Tovar continua tan nazi com quan era jovenet. Lain comença, i molt tard, a comprendre que és ser liberal. Marias és una colossal proposició a riure. Tots ells, i mes, ens indueixen al bilinguisme. No calia, pero. Ja sabíem que, per tirar endavant, hem de ser bilingües, com a mínim. Però, de més a més, volen que siguem nacionalistes espanyols, com ells. I no solament ells. Una certa quantitat de politics espanyols que es diuen d’esquerra, i que cal molta imaginació per acceptar-los com d’esquerra, ens afligeixen amb el seu espanyolisme.
Aquestes són les coses que passen. Les que han passat, les que probablement passaran?… Esbrinar les terboles giragonses del nacionalisme espanyol, a traves de la retorica dels Ortega, dels Castro o dels Albornoz, i dels Gonzalez, dels Carrillo, de la Montseny, es un repte suggestiu. La fantasmagoria de l’espanyolisme d’esquerres -quina?- fa plorar. La dreta, militantment espanyolista, disposa del poder, del “revisionisme”, de la socialdemocracia i de les “Hijas de Maria”, que tot es un bloc unanime. L'”esquerra” intel·lectual ha de ser una opció critica. I critica, primer que res, “contra” l’esquerra. De cara a la dreta no cal perdre el temps. Ja la van fer com convenia Marx, Lenin, Stalin, la Rosa, i fins i tot Trotski i Mao, i Marcuse, i Adorno. Una esquerra crítica, en l’espai de l’estat espanyol, no la veig possible. I si ho fos, hauria de començar per aixo: per desmitificar el nacionalisme espanyol. L’espanyolisme no és una simple confecció de la dreta: és una confecció “espanyola”. Amb l’aval de don Salvador de Madariaga, “espanyol professional”, per entendre’ns. I amb mes ajudes: Besteiro, Negrín, Durruti. L’esquerra “espanyola” s’ha caracteritzat sempre per la seva innocencia, i pel seu “espanyolisme” rabiós. Entre Calvo Sotelo i el doctor Negrin hi havia més afinitats que diferències…
Potser, ara, en aquesta divagació, sóc injust. No m’ho acabo de creure. Però potser si. Sigui com sigui, queda en peu la perplexitat davant els plantejaments “nacionals”. Si Calvo Sotelo i Negrin coincidien en allo de “antes roja (o azul) que rota”, l’anècdota, avui, pot induir a reflexions pessimistes. Tant se val. Una projecció aproximativament “cientifica” hauria d’enfrontar-se amb la mola dreto-esquerrana de l’espanyolisme, i delatar les complicitats que una determinada dreta i una determinada esquerra, no son ni dreta ni esquerra… La versatilitat sindical és un afegit discutible… Convindria que, des d’Euskadi, des de Galícia, des dels Països Castellans, provinguessin dades, reflexions i pertinàcies contra l'”espanyolisme”. Contra aquesta “ideologia” dreto-esquerranoide que, històricament, ha estat i és i serà amargament decisiva. Això que anomenem “Espanya” necessita uns detergents “ideològics”: precisament perquè és, bàsicament, una “ideologia”. Però és també l’estat…
JOAN FUSTER
Sueca, 9 octubre 1979

Heretgies, revoltes i sermons (Barcelona, 1968), pàg. 161-168 Un punt molt interessant, bàsic, de la història de la llengua catalana, i que encara està per aclarir amb detall, és el de com i quan s’introdueix i prospera entre nosaltres el costum de predicar en castellà. El tema mereix, sens dubte, una investigació minuciosa. No podem pas oblidar que, al cap i a la fi, les trones i els escenaris van ser els vehicles més eficaços de la nostra castellanització lingüística des del segle XVI al XVIII. Tant l’oratòria sagrada com el teatre es projecten ja damunt un públic majoritari, damunt el poble, en el sentit més ampli del mot, i, en conseqüència, les seves repercussions havien de ser, a la llarga, extraordinàriament decisives. En general, els erudits que s’ocupen d’aquesta mena de problemes solen estudiar amb més atenció els aspectes diguem-ne llibrescos del fenomen: el canvi d’idioma en els escriptors i, de passada, en el sector culte i restringit que suposem que els llegia. Però hi ha tambe allò altre, sociològicament tan important, o més, perquè ens col.loca davant la situació del català a un nivell <>.
I la predicació més encara que el teatre. De fet, i per a aquella època, el públic dels sermons era tothom; el de les comèdies, probablement, tot i ser així mateix nombrós, no arribava a tant. Sigui com sigui, no hi ha dubte que l’acció dels predicadors i dels actors exigeix un auditori indiscriminat i vast, i és per això que en el nostre cas predicadors i actors van tenir una importància tan singular. En la mesura que empraven el castellà en les seves actuacions, els uns i els altres es convertien, volent-ho o no, en instrument de penetració per a la llengua al.lògena. Com que, en la pràctica, aquesta mesura va ser bastant considerable, els sermons i les comèdies, banals i rutinaris, d’aparença innòcua, esdevingueren un factor poderosament actiu dins els processos culturals, i en definitiva polítics, dels Països Catalans, en l’etapa que anomenem <>. Un factor entre molts d’altres, és clar. I convé precisar-ne les dimensions.
El primer interrogant, o la primera perplexitat, que se’ns planteja, destaca una evidència absoluta. L’orador i el comediant mai no surten al públic sense l’esperança de ser entesos. Per necessitat, han de parlar en un idioma intel.ligible. Podrà haver-hi excepcions, però limitades. Per la València del 500 passaren algunes companyies de còmics italians, que representaven en italià, i en la Barcelona d’avui sovintegen les temporades teatrals d’un relatiu poliglotisme. Ara: la regla és que la comunicació entre l’actor i el públic s’estableixi en termes directes, a través d’una llengua coneguda. I la regla es fa més estricta per als predicadors. Quan s’inicia la moda de predicar en castellà als Països Catalans, ¿els feligresos entenien el castellà del púlpit? Per força, hauríem de concloure que sí…
Naturalment, caldrà que descartem les conjectures simplistes. La instal.lació del castellà a les trones no pogué ser massa veloç ni massa uniforme. Més ben dit: només fou veloç en determinats llocs, i va tenir un expandiment –per dir-ho així– geogràfic irregular i, al capdavall, lent. Les dades de què disposem per a puntualitzar-ne el progrés són poques, quant als orígens. Tanmateix, resulta obvi que la cosa comença a les grans ciutats, potser a València abans que a Barcelona, i començà a instigacions dels nuclis socials més distingits, o sigui més cultivats. Es tractava, doncs, en principi, d’un episodi merament urbà, d’una banda, i de l’altra, merament literari. Des de la darreria del xv, els clans lletraferits dels Països Catalans venien coquetejant amb el castellà, i, un cop creuada la frontera del 500, la freqüentació i el conreu de la lengua forastera s’hi accentuen. Aquesta gent, i la seva clientela indígena, poca o molta, però influent, facilitarien les primeres temptatives del castellà en la predicació, si és que no van imposar-les. El sermó d’una solemnitat religiosa havia de ser igualment solemne i, per tant, tenia més de literari que no de doctrinal. Els sermons, literatura parlada, es castellanitzen com es castellanitzava la literatura escrita, i per un moviment correlatiu. Fet aquest pas, l’evolució ulterior no ens ha de sorprendre: la mecànica del mimetisme hi entrava en joc. Els pobles petits, l’àrea rural, en quedaven al marge, però les ciutats, per modestes que fossin, s’obrien de mica en mica a la novetat.
Ben mirat, els oients autòctons, més que no pas entendre el castellà, es creien que l’entenien. I no podia ser altrament. En els debats que, durant el segle XVII, es promouen entorn de l’ús del castellà en els sermons a les diòcesis catalanes, i en no pocs documents episcopals i sinodals que s’hi refereixen, trobem molt insistida una observació: l’escassa eficiència, i fins i tot la inutilitat, de qualsevol labor homilètica produïda en llengua estranya. L’efecte catequístic o missional era mínim, i els eclesiàstics sensibles se n’adonaven amb una justificada alarma. Quan s’escampa i s’estabilitza la predicació castellana, el poble s’hi habitua, però sense acabar de comprendre ben bé les paraules de l’orador. Això passa encara avui mateix, en bona part del nostre territori lingüístic, malgrat els avenços de la instrucció pública i de la televisió; podem imaginar, doncs, què seria fa tres-cents o quatre-cents anys. De tota manera, si l’auditori català de sermons, en el segle XVI, en el XVII, <> el castellà, indiscutiblement és que hi havia alguna raó perquè s’ho cregués.
Tots estem d’acord respecte a l’abast de la castellanització cultural consumada als Països Catalans en aquelles centúries: un índex flagrant, ens el dóna el volum d’escriptors que emigren a l’altra llengua. La castellanització social, per contra, la dels tràmits quotidians i no exactament cultes, presenta característiques menys definides, i sembla haver tingut un curs prou envitricollat. Com és logic, degué haver-hi aleshores ben pocs catalanoparlants que abandonessin el seu idioma. Els mateixos literats que escrivien en castellà continuaven vivint en català. Un d’ells, no gaire primerenc, nascut a València, Bernat Català de Valeriola (1568-1616), fundador de l’Academia de los Nocturnos i gran propulsor del cultiu literari del castellà a la ciutat del Túria, redactava en vernacle les seves apuntacions autobiogràfiques, i estic convençut que es podrien citar molts casos similars i encara més posteriors. La simple perduració de la llengua fins als nostres dies en unes quantes vigències elementals, de cap a cap del seu domini, ja provaria que la continuïtat mai no fou interrompuda. Potser les constatacions d’aquesta mena han contribuït a emboirar l’anàlisi.
Temo que hi ha una cosa que no hem subratllat com Déu mana: el fet d’existir una forma subtil de castellanització –de castellanització social, és clar– perfectament compatible amb la permanència del català en les seves posicions de sempre. La llengua es mantenia en els usos col.loquials, per descomptat; però també en els administratius, ja que era oficial, i sovint en els acadèmics, i poc o molt, així mateix, en la literatura. Això és innegable. La façana idiomàtica de la nostra societat fins a la Guerra de Successió, va mantenir-se discretament catalanesca. La fallida, l’autèntica fallida, resta amagada: interior, subterrània. I era: que els catalans, cada dia una quantitat major de catalans, es familiaritzaven amb el castellà i acabaven per tenir-lo com un idioma no del tot aliè. No el parlaven ni l’escrivien. Però, a la seva orella, a la de gairebé tothom, i al seu horitzó mental, el castellà havia deixat de ser una llengua insòlita.
No caldrà que ponderem la transcendència d’aquesta duplicitat lingüística, la qual, en el fons, encara no és pròpiament bilingüisme. Podem suposar, de més a més, que els contemporanis de la infiltració amb prou feines arribaven a ser-ne conscients. Quan alguns es lamenten del perill de ruïna que amenaça el català –Cristòfol Despuig en els Col.loquis de Tortosa (1537), Martí de Viciana en el Libro de les alabanzas de las lenguas (1574), i tants d’altres–, ho fan pensant exclusivament en els casos extrems de defecció. Però la majoria, si no tots aquests defensors de la llengua catalana, ni tan sols posen en dubte que el castellà hagi de ser un idioma normal per als catalans. Els testaments i els contractes, les partides de baptisme o de defunció, els edictes dels virreis i les sentències dels jutges, la correspondència comercial i privada, i la conversa a la llar i al carrer, seran en català; però el castellà s’hi interfereix, fins i tot sense fer-hi acte de presència. És secundari que els catalans l’entenguessin bé o no: els era familiar, i això és el que compta.
Disposem d’una generosa bibliografia, sovint apassionada, sobre les causes de la nostra castellanització. Un dia o altre haurem de revisar-la: peca de parcial, de primària, i en alguna ocasió, de truculenta. Si més no, té el defecte d’haver-se concentrat en les facetes culturalistes, literàries, del problema. O bé ha propendit a mirar-se’l abusivament des d’un angle polític: d’història política. Probablement, les seves conclusions no són invàlides, dins els límits que s’assignen. Però potser no són suficients, tampoc. La castellanitat –si no volem dir-ne el castellanisme– dels Trastàmara, la unió dinàstica amb Castella, l’atracció del Siglo de Oro literari castellà, hi tenen una inqüestionable preeminència, si ens restringim a l’esfera de les lletres i, prèviament, o simultàniament, al petit món de l’aristocràcia local. Els col.lapses polítics que els Països Catalans sofreixen a partir de Casp, de vegades comuns, de vegades per separat, ja són coeficients d’una major insídia. Els corrents cosmopolites de l’Humanisme, i alguna altra circumstància similar, arrodonirien la ressenya. Tot això ha estat dit mil vegades.
No sé, en canvi, si hi ha estat prou remarcada la participació d’un element no tan insigne com els al.ludits, ni tan aparatós, i tanmateix d’una extraordinària força d’injecció lingüística: l’enorme afluència de castellans, homes i dones castellans o de parla castellana, a la nostra societat, després del 1500. Potser dir-ne immigració no seria inadequat. Almenys, al País Valencià, el terme respon a dades certes: en el segle XVI, València fou –per reproduir la frase, ben gràfica, de Gaspar Escolano (1611)– una vertadera <>, una convocatòria d’oportunitats de cara a les vocacions migratòries, i tot fa creure que els castellans l’aprofitaren. L’expulsió dels moriscos el 1609 hi representà, encara, una sagnia equivalent a la tercera part de la població, i aquest dramàtic buit humà hagué de ser cobert amb gent nova, entre la qual no podien mancar els hispanoparlants… Al Principat s’observa un empelt més visible de francesos, com al Rosselló; pero també l’un i l’altre van rebre una bona contribució castellana. A mesura que aniran completant-se els estudis d’història demogràfica dels Països Catalans, l’ingredient ètnico-lingüístic castellà se’ns farà més clar.
L’assimilació idiomàtica dels immigrats s’hi realitzava de pressa i sense obstacles: sovint ells mateixos, i sempre els fills, ja parlaven català. Joan Timoneda, el pare del qual era aragonès, d’Alcanyís, diria: <>, i en la seva <> escriuria versos i peces teatrals. Però la immigració comportava una contrapartida, inexorable, sobretot, pel fet de la seva quantia: el castellà havia d’incrustar-se en les relacions diàries dels catalans, i hi romania mentre els nouvinguts no eren absorbits. I com que tothora hi havia nouvinguts per absorbir, la constància del castellà s’hi consagrava. Aquella familiaritat amb el castellà, de què parlàvem fa un instant, tenia aquesta premissa. Els natius no l’aprenien, pero s’hi acostumaven. I n’hi havia que l’aprenien. A València i a Barcelona, això devia ser corrent. El doctor Diego Cisteller, el 1636, afirma que a Tortosa, a Girona, a Lleida, amb prou feines es veu un castellà cada tres dies, i encara de pas, i que a Manresa, Solsona o Vic, si en veuen algun <>. Però Cisteller exagerava. En realitat, a les capitals i en determinades comarques, la ingerència castellana era considerable.
I no solament hi hem de computar els immigrants que acudien a arrelar-se entre nosaltres. La pressió lingüística forastera s’exercia per un altre camí, no menys incisiu, i a la mateixa escala. Em refereixo als passavolants: als qui, pel motiu que fos, només hi feien una residència interina. Els documents de l’època ens permeten de localitzar-hi una riada inestroncable de buròcrates, de soldats, de frares, d’aventurers, procedents de terra endins, els quals entraven i sortien sense abdicar el seu idioma. En la nòmina, tant podrien figurar Cervantes i Lope de Vega com don Quixot i Marcos de Obregón. La llarga estada de la Cort de Carles V a Barcelona hagué de ser una ocasió d’assiduïtats castellanes, i els virreis, generalment escollits entre la noblesa de Castella, hi duien una pul.lulant seqüela de parents, paràsits i criats. Les guerres –la de les Germanies, la dels Segadors, posem per cas– justificaren la irrupció de cossos d’exèrcit castellans. Etcètera.
Cal sumar-ho tot, doncs. I és en aquest quadre on hem de situar el fet de la predicació castellana als Països Catalans. Únicament així aconseguirem explicar-nos-el d’una manera satisfactòria. I no ens l’explicarem del tot si no hi posem una matisada precisió en les dades, quant als llocs i quant al temps. Vull deixar-ho insistit, això. Les tendències i els indicis que he evocat en les ratlles anteriors demanen una exposició més cautelosa i més concreta. Jo no sabria fer-la, ara. Quan algú l’haurà intentada, tindrem ja una mica de llum sobre un fragment crític del nostre passat: d’història de la llengua, en particular. Els sermons en són un episodi, com n’és un altre el teatre, i un altre, encara, la producció tipogràfica destinada al consum popular –fulls solts, de romanços–: en ells trobem xifrat el destí de l’idioma en un moment i en unes condicions que no podien no ser rotundament determinats. L’aire anecdòtic del tema dels predicadors no ens ha d’enganyar…
Joan Fuster, 1968.