Article d'opinió
Jordi Morales i Gras, militant d'Endavant (OSAN) i membre del Brot Bord.

L'Esquerra Independentista ha necessitat la distinció entre alliberament nacional i social per a explicar el seu programa independentista i socialista. Tot sovint s'ha etiquetat una tercera pota, o un tercer eix, que és la lluita antipatriarcal com a “alliberament personal”. Aquesta etiqueta no només és falsa, sinó que ens duu a un discurs profundament irresponsable o, si es prefereix, contrarevolucionari.

Ara que ja he llançat la pedra us explicaré de què va tot.

Començar definint el terme “social” seria anar una mica més enllà del que toca ara i aquí, però fins i tot si partim de la nostra noció comuna (d'estar per casa) del que vol dir “social” podem entendre que allò que diferencia l'alliberament social del nacional és que el primer fa referència a la destrucció de les classes socials, mentre que l'alliberament nacional fa referència a l'alliberament del país, entès en clau essencialista i sense considerar la naturalesa dels lligams econòmics entre compatriotes. Dit d'una altra manera, l'alliberament nacional és la independència (a seques) i l'alliberament social és el socialisme (també a seques).

D'entrada, aquesta distinció ja planteja els seus problemes, ja que tothom sap que la nació és quelcom col•lectiu (social) per definició; no hi ha cap paradigma que entengui que una nació pot ser una sola persona (de fet, als paradigmes que diuen això, se'ls anomena “antinacionalistes”); però bé, com que és un tema que tampoc té massa conseqüències dolentes per ningú, avall… El problema ve quan volem explicar el nostre projecte de societat no-patriarcal: com que ens hem quedat sense paraules xules, i com que això del sexe i el gènere és molt de cadascú li encolomem el nom “d'alliberament personal” i ens quedem tan contentes.

La conseqüència d'això, però, ja no és tan innòcua. “L'alliberament personal” és quelcom que pertany a l'esfera privada, a allò que ens guardem per nosaltres i per la nostra gent més propera. La naturalesa de l'explotació patriarcal, en canvi, no en té res de personal, és una explotació pura i genuïnament social, inculcada a totes nosaltres mitjançant els mecanismes de socialització, que estructuren comunitats humanes senceres. És més, si ens ho mirem des d'una perspectiva antropològica no podem fer altra cosa que afirmar que l'explotació patriarcal és social molt abans que existissin les classes o fins i tot les castes; així que, filant prim, la primera de la llista en rebre l'etiqueta de “social” és l'explotació patriarcal, no la de classe.

Evidentment no es tracta d'usurpar noms històrics que són operatius i que serveixen per explicar coses molt importants, però el que no podem fer de cap de les maneres és acceptar aquesta etiqueta de “personal” per descriure l'alliberament del sistema de sexe-gènere que pregonem. No ho podem fer per diverses raons. Aquí en resseguim unes quantes:

1) La dimensió personal de l'alliberament sexual o de gènere és molt important. Tot comença en una mateixa, que diuen… Però la dimensió personal també és extremadament important en el fet de deixar de ser “espanyoles” o “franceses”, si no ens creiem nosaltres la nostra catalanitat no se la creurà ningú; igualment, la presa de consciència individual (des-alienació) que ha de fer qualsevol membre de la classe treballadora és també un procés personal, un procés importantíssim que dota de sentit tota la nostra lluita. Tot alliberament té una dimensió personal absolutament transcendent i necessària. Cal reivindicar aquesta dimensió, i no relegar-la a l'entrecuix.

2) Acceptar l'etiqueta de “personal” implica no reconèixer la naturalesa col•lectiva de l'explotació patriarcal. Implica per tant seguir el joc a les persones que tenen interessos polítics en la perpetuació del sistema patriarcal; que se serveixen de la distinció entre “esfera pública” i “esfera privada” per invisibilitzar totes les pràctiques que constitueixen la mateixa opressió. Com deien les camarades dels anys 70, allò personal també és polític.

La nostra recepta per aconseguir la independència quina és? Feina i lluita al carrer. La nostra recepta per aconseguir el socialisme quina és? Feina i lluita al carrer. Vist així no sembla massa lògic que la nostra recepta per acabar amb el patriarcat sigui només i exclusivament tancar-nos a casa i fer cafès amb la parella mirant que podem millorar… no?

3) Per enfocar el debat i la nostra mútua formació en qüestions d'alliberament del sistema de sèxe-gènere no podem prendre'ns els temes des d'un punt de vista personal. És evident que les conclusions a què arribem han de tenir conseqüències en les nostres vides (i de fet qui no estigui disposada a això no cal ni que s'interessi pel tema), però com més “científic” és un debat, més productives en són les conseqüències polítiques. Els enfocaments personals i emocionals són una constant en els debats sobre temes d'aquests, i això és perfectament normal, perquè és una de les qüestions que tenim més gravades a la nostra pretesa idiosincràsia, però cal saber-se posar per damunt d'això i entendre que un “taller de rols” no és una “caça de monògames”, sinó una oportunitat per conèixer-nos millor i adquirir pistes de què podem fer a la nostra vida per millorar certes coses. El primer pas és doncs entendre que la naturalesa de l'explotació patriarcal és social, i per tant la naturalesa de la lluita per l'alliberament del sistema de sexe-gènere també ho és.

Article d'opinió
David Prats i Fornés, militant d'Endavant (OSAN) a la Marina.

“Han entrat a casa nostra i ens han apagat la tele”. Era una de tantes frases d'un veí del poble durant una de les concentracions de Pedreguer. I això és exactament el que ha fet el govern del PP en una operació perfectament planificada. No és casualitat doncs, que després del degoteig de tancaments de repetidors, la traca final arribe amb les eleccions autonòmiques a un tir de pedra. Després de mesos amb titulars constants dedicats a la corrupció del PP, calia una de les ja habituals cortines de fum per tal d'aconseguir canviar les primeres planes dels diaris. I què millor que de pas, atacar al català i impedir veure una televisió que no controlen?

Les conseqüències del tancament de les emissions de TV3 ja han sigut expressades sobradament a les desenes de pancartes repartides per totes les concentracions: atac al català, a la llibertat d'expressió i informació, i als Països Catalans. Caldria puntualitzar, per si hi ha algú que s'extranye, que evidentment TV3 no és cap panacea, ja sabem que és una eina al servei dels que governen la Comunitat Autònoma de Catalunya, i que també té personatges com el Cuní i la Rahola, igual de demagogs que molts de Canal 9. Però més enllà d'això, i de la defensa que molts hem fet sempre que hauríem de fer un altre ús de la televisió per tal de canviar les nostres relacions socials, hi ha un paper normalitzador que ha fet TV3 al llarg de tots aquests anys: els molts xiquets del País Valencià, amb famílies de tots els colors polítics, que han crescut en català gràcies al Club Super 3, o els molts llauradors, que mirant el temps de TV3 veien si anava a ploure a qualsevol punt dels Països Catalans, i podien planificar els dies de reg, o el fet de conèixer millor una part del país que no ens arriba per altres mitjans, per posar alguns exemples. Aquest paper de normalitzador lingüístic (i lleugerament de normalitzador territorial) entre la societat valenciana, ha afectat a gent de tots els colors polítics, que s'ha indignat per aquest tancament. I després d'aquesta indignació popular que ha impedit a molts continuar veient el Polònia o la novel•la, cal continuar treballant, i fer servir aquests atacs per augmentar la consciència col•lectiva al voltant de la necessitat d'independitzar-nos i mostrar com les divisions autonòmiques no ens fan més que mal.