Article d'opinió
Bernat Castro, militant de l'Ateneu Popular Octubre – Casal Independentista del Poblenou
La mobilització popular sorgida arran de les manifestacions del 15 de maig han agafat d’imprevist a tota l’esquerra sindical i anticapitalista i pel que fa a l’Esquerra Independentista potser encara més, donat que estàvem bolcats en les municipals. No pretenc entrar a analitzar en profunditat el fenomen de les acampades, no em sento especialment capacitat per fer-ho, tampoc és l’objectiu d’aquest text. Aquest escrit neix de la preocupació que sento com a militant revolucionari, que tota aquesta onada d’indignació popular serveixi només com a vàlvula, per alleugerir el malestar social i que acabi evaporant-se i quedi en un no res.
Perquè, allò que ha fet tant potents les acampades és precisament una de les seves debilitats, el seu caràcter massiu gairebé gegantesc i alhora molt heterogeni. Milers de persones aplegades per un sentiment de ràbia i indignació tant divers com les crítiques que fan a l’actual sistema econòmic. El resultat és una gran quantitat d’energia concentrada en un sol punt. impossible de canalitzar per aquest caràcter massiu i heterogeni. No hi ha cap base ideològica comuna, ni una consciència de classe compartida, si no que el nexe d’unió entre tantíssimes individualitats és el fet d’ocupar la plaça. Però I desprès de dues setmanes l’acampada de plaça Catalunya té tantes reivindicacions que és com si no en tingues cap, de fet oscil.la entre dos estratègies que jo veig totalment oposades.
Per una banda tenim plaça Catalunya entesa com a habitat, construïda per a ser autònoma de l’exterior, amb la seva biblioteca, zona wi-fi, l’hort ecològic, les xerrades, els tallers de massatges o de teatre i els seus propis habitants. S’allibera així una zona concreta de la ciutat i dic bé alliberar, doncs l’objectiu és crear-hi una comunitat alliberada, segregada del sistema capitalista que la rodeja. Sense negar que sociològicament pot ser un experiment interessant, com a forma de mobilització i presa de consciència és molt limitada, el capitalisme segueix existint fora de la plaça –com vam comprovar divendres- , i tota la gent que no hi fa vida continua vivint immersa en la lògica capitalista la resta de la setmana.
De l’altra banda tenim l’estratègia que crec que ha de seguir l’EI; la plaça Catalunya com a exemple de lluita, l’inici simbòlic d’una mobilització més duradora i polititzada. Una mobilització que ha de passar del centre de la ciutat als seus barris, on sobretot desprès de les ultimes vagues generals s’ha anat creant un teixit combatiu, que aplega gent de l’EI, del sindicalisme alternatiu, del moviment veïnal, persones a títol individual, etc. Aquests són espais de lluita nous oberts, assemblearis, polititzats i amb voluntat de permanència, espais de mida més humana on hi ha més possibilitats de participar de forma activa més enllà d’alçar o creuar els braços. En ells la gent que s’ha mobilitzat des del 15-M pot començar a polititzar-se a través de la lluita quotidiana, a passar de la indignació per un model de societat que no vol a la il•lusió de la societat que vol, en definitiva de la crítica a la proposta. Alhora es reforçarà la lluita contra les retallades neoliberals del govern espanyol i català, una lluita defensiva que hem de guanyar si volem passar desprès a l’ofensiva.
En aquest sentit l’intent frustrat de desallotjament no ha de significar un pas endarrere en aquesta canalització cap als barris, l’ocupació de plaça Catalunya no pot ser un fi en si mateix. Entestar-se en conservar-la com si d’una fortalesa medieval es tractes, només farà que lentament es vagi buidant fins que –ara si- sigui recuperada pels seus amos originals. De fet en la setmana anterior hem anat veient com la assistència a les assemblees generals era cada cop menor, ara és d’esperar que torni agafi corda per una setmana més, pel rebombori mediàtic creat. Però i desprès què? Traslladar la mobilització als barris és la clau, en Felip Puig podrà desallotjar la plaça Catalunya però li costarà més treure’ns dels barris.
En aquesta línia recomano especialment llegit l’escrit de Manuel Delgado sobre les acampades: “El peligro ciutadadanista”
Centenars de milers de persones s'han manifestat massivament en una jornada sense precedents als Països Catalans. Mobilitzats des de les assemblees de barris i pobles els i les indignades han pres els carrers de les principals capitals per exigir un canvi radical en la societat que acabe amb els privilegis dels bancs, les grans empreses i la classe política. 
Com han explicat els llogaters amenaçats, la casa va ser venuda fa molts anys amb la condició de mantenir el lloguer a aquesta família, però la immobiliària ‘La Llave de Oro’ ha apel·lat a una llei vigent des de l’any 1964, en ple període especulatiu constructiu franquista, que permet fer fora els llogaters i enderrocar la casa si s’hi vol construir un immoble de més pisos que l’actual. Es dóna el cas que la normativa a Gràcia no permet fer nous edificis de més de dues plantes i baixos, però curiosament la propietat ha obtingut un permís de l’ajuntament per a construir-los. El cas està recorregut al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que segons el parer dels advocats de la família, mot probablement resoldrà el cas a favor dels afectats, però mentrestant hi ha el perill que es faci efectiu el desnonament i s’enderroqui la casa.
L'assolellada vesprada del 18 de juny fou escenari d'una multitudinària manifestació per l'escola pública i en defensa del català. Desenes de milers de persones recorregueren el trajecte existent entre la Plaça de Sant Agustí i la Plaça de la Mare de Déu baix el lema “Per un ensenyament públic de qualitat: No a les retallades, sí al valencià!”. La convocatòria de la Plataforma per l'Ensenyament Públic va ser secundada de manera gairebé unànime pel conjunt de la societat civil valenciana, i per partits i organitzacions d'esquerres. La comunitat educativa tingué un pes molt gran a la convocatòria, des de tots els cantons del País Valencià se sumaven xiquets, professors, mares i pares amb pancartes dels diferents centres de provinença. 
Ahir 17 de juny la cantautora argentina Silvia Palumbo omplí el Racó de la Corbella de rebel·lia i orgull amb les seues cançons. La jornada, emmarcada dins la diada per l'alliberament sexual, fou encetada per la militant feminista i membre de Ca la Dona Teresa Meana, qui va recordar la necessitat de visibilitzar les dones lesbianes. De fet Teresa presentà a Silvia Palumbo com una cantautora no sols feminista sinó més bé lésbico-feminista.
La Plataforma de Persones Afectades per la Hipoteca de València s'ha concentrat avui divendres, dia 17 de juny, al carrer General Avilés del barri de Campanar, mostrant la seva solidaritat amb la intenció d'aturar el desnonament contra una ciutadana. La Plataforma ha exigit a l'administració central i autonòmica que aprovin, amb caràcter d'urgència, una llei en favor de la dació en pagament, així com un programa d'habitatges de lloguer a les persones que travessen dificultats econòmiques i laborals. 
“El títol del llibre denota l’anormalitat de la situació”, assegurà ahir Josep Vicent Frechina, autor de La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, durant la presentació del seu treball que tingué lloc al vespre al Racó de la Corbella, al barri dels Velluters de València, en un acte organitzat per l’Assemblea de l’Horta d’Endavant (OSAN).
Arran d’alguns comentaris i opinions al voltant de la concentració convocada per aquesta Plataforma el passat dissabte 11 de juny a les portes de l’Ajuntament, la Plataforma volem fer publiques les següents consideracions: