Nota de suport a la xerrada “És possible una Candidatura d’Unitat Popular a València?”


L’assemblea comarcal de l’Horta d’Endavant (OSAN) vol mostrar públicament el seu suport a la xerrada que tindrà lloc el proper dissabte 31 de març a la Societat Coral el Micalet de València sota el títol “És possible una Candidatura d’Unitat Popular a València?"

Les militants de l’Horta d’Endavant (OSAN), com a membres de l’esquerra independentista dels Països Catalans, entenem que les institucions d’àmbit local són un dels camps en què el nostre moviment ha de treballar per avançar en el procés d’alliberament social, nacional i de gènere del nostre poble, i aquelles iniciatives que aposten per una feina municipalista anticapitalista, antipatriarcal i en clau de Països Catalans suposen un pas més per al nostre projecte polític.

 

 

 

València, Horta, Països Catalans

28 de març de 2012

Assemblea comarcal de l’Horta d’Endavant

(Organització Socialista d’Alliberament Nacional)

[La Costera] Comunicat d'Endavant (OSAN) davant la vaga general del pròxim dia 29

COMUNICAT D’ENDAVANT-OSAN DAVANT LA VAGA GENERAL DEL PRÒXIM DIA 29

Des de l’assemblea d’Endavant La Costera volem fer arribar a l’opinió pública el nostre posicionament respecte a la vaga general que hi ha convocada per aquest dijous dia 29 de març:

  • Manifestem el nostre recolzament a la vaga general d’aquest dia i animem a tota la ciutadania i,especialment a la classe treballadora, a participar activament de la vaga.
  • Considerem que ens sobren els motius per participar d’aquesta vaga i convertir aquesta en una vaga combativa i anticapitalista. Una vaga que plante cara a la patronal, als governs espanyol i valencià i que demostre que la classe treballadora no accepta ser qui pague les conseqüències d’aquesta crisi.
  • Fem una crida a participar de la concentració que hi ha convocada a les portes de l’Ajuntament de Xàtiva a les 12 hores per tal de demostrar que la ciutadania de Xàtiva està en contra de la reforma laboral aprovada pel PP.
  • Considerem inacceptable la pressió que moltes empreses d’aquesta ciutat estan realitzant contra les treballadores que volen secundar la vaga. Aquest piquets empresarials estan sent denunciats per molts treballadors i que tenen com objectiu amenaçar i amedrentar aquelles treballadores que volen secundar la vaga.
  • L’assemblea d’Endavant-La Costera participarà de manera activa en aquesta vaga general i farà un seguiment permanent d’aquesta al seu compte de twitter (www.twitter.com/EndavantCostera) i de facebook.

 Més informació: lacostera@endavant.org

 

Crònica de la manifestació contra-congrés de Convergència a Reus

Centenars de persones van participar en el contra-congrés a Convergència a Reus organitzat per l’Assemblea Popular. Malgrat els impediments que es preveien des del govern municipal i els cossos policials, el programa ha anat sobre rodes. Divendres a la tarda desenes de persones ja van ocupar la plaça Mercadal per tal de tornar a prendre-la com a lloc de trobada de pensament i d’acció, tal com va passar el darrer maig. La difusió, amb càmera en streaming i Twitter, ha ajudat molt a assabentar-se minut a minut del que anava succeint, entre tots els actes que hi havia planejats.

pic.twitter.com/JxCQC5FQ

Dissabte, però, hi havia el plat fort. El matí va ser amenitzat per una taula rodona en què hi han participat Félix Rodrigo Mora, del 15-M de
Madrid -i que divendres havia fet una xerrada sobre parlamentarisme i assemblearisme al segle XX-, David Fernàndez, activista social i
periodista del setmanari, Sergi Fàbregas, membre de la Cooperativa Integral Catalana, i Àngels Martínez, de Dempeus per la Salut Pública i la Iniciativa Penal Popular en defensa del sistema públic de salut. L’acte va comptar amb la presència de desenes de persones que han compartit espai amb les tendes de l’acampada que aquests dies hi havia al bell mig de Reus.

En acabar el dinar popular, a quarts de cinc, va arribar un nombre considerable de gent, fins a omplir la plaça. Va ser llavors quan pancartes, banderes i manifestants, sobretot pertanyents a l’Esquerra Independentista i la CGT, a banda de les assemblees del 15M del Camp i
l’Ebre, van començar a formar la manifestació central del contra-congrés que havia d’arribar al Tecnoparc, el recinte on s'ha celebrat el 16è
congrés nacional de CDC. Tallant carrers estrets del centre de la capital del Baix Camp la comitiva s’ha desplaçat fins als afores, passant per
barris populars com Sant Josep Obrer. A causa de la durada de la protesta, l’afluència ha estat força dinàmica i flexible, però si fa no fa unes 800
persones hi han coincidit.

Durant la marxa s’han fet diverses accions contra la banca, contra les seus dels sindicats CCOO i UGT -titllan-los de “traïdors”- i, en general,
encartellant i pintant parets amb lemes diversos sobre la vaga general o la revolta social. Un cop s’ha arribat al Tecnoparc la gentada ha començat a llençar verdura i fruita podrida contra l’espai i, finalment, s’ha forcejat amb les tanques que impedien el pas de les manifestants però sense cap
incident remarcable. Amb els parlaments dels col·lectius fets, s'ha tornat a la plaça Mercadal en comitiva, per tal de seguir amb el programa.

Reus, ciutat policial

El contra-congrés va despertar l’alarma de l’executiu. En trobar-se, al Tecnoparc, bona part del govern autonòmic convergent, com ara Felip Puig,
Mas-Colell, Boi Ruiz o el mateix Artur Mas, i per tal d’evitar qualsevol contacte entre detractors i partidaris de la política privatitzadora en
serveis públics del partit conservador, unitats d’arreu de Catalunya dels Mossos d’Esquadra han estat cridades a estar-se a Reus aquest cap de
setmana. De fet, dissabte al matí diversos Mossos s’esperaven a l’estació de tren per identificar totes les joves que creien que podien arribar a la
ciutat per protestar contra CDC. Així, doncs, l’anada i vinguda de cotxes i furgonetes policials ha estat constant durant tot el dia, i força
accentuada sobretot en el moment en què la manifestació ha fet cap al Tecnoparc.

Pel dret a la intimitat d'Alí Babà

Article de Joan Sebastià Colomer i Tejad, militant d'Endavant (OSAN)
Publicat a L'ACCENT 222     
 

Al documental ”Inside job” Dominique Strauss-Kahn relata com, en el moment de l'esclat de la crisi financera, es va reunir amb alguns dels gurus del neoliberalisme, economistes vinculats al capital financer i a les administracions públiques, sobretot nord-americanes. Segons Strauss-Kahn estaven tots acollonits i repetien frases com “no es pot continuar així”, “cal reordenar el mercat financer”, etc. Es tractava de la necessitat de frenar el campi-qui-pugui que la liberalització del mercat financer havia deixat com a herència. L'entrevistador el mira perplex i xiuxiueja alguna cosa com “jo no n'he sentit dir res d'això” a la qual cosa Strauss-Kahn li respon aproximadament: “a continuació els estats van anunciar que s'encarregaven de tapar el forat i va continuar la festa”.

En aquells moments podíem llegir a El Pais del 28 de setembre del 2008: “Al capitalisme financer, Sarkozy contraposa el capitalisme industrial, que propugna el creixement a llarg termini, no l'especulació” (“Sarkozy proposa refundar sobre bases ètiques el capitalisme”). Immediatament la “refundació del capitalisme” va ser l'eslògan principal d'una cimera amb una colla de dirigents polítics d'arreu del món, on “la primera constatació és la "necessitat de refundar el capitalisme" i crear "mecanismes de supervisió del sector financer" (Canal 324,16 d'octubre del 2008). Segons la pàgina de l'Associació de promotors de Barcelona, en aquesta cimera Sarkozy “vol disparar contra els hedge funds i "els forats negres dels paradisos fiscals, que no poden seguir existint".
Ha estat molt pedagògic veure com des de llavors disparen contra els salaris, els serveis públics, les pensions i tot tipus de subsidis sense que, aparentment, els hedge funds i els paradisos fiscals hi tinguin res a veure. Així hem pogut saber que la corrupció no és un accident del sistema si no el sistema pròpiament dit. Per desviar l'atenció d'aquest fet i fer-nos sentir culpables per “haver estirat més el braç que la màniga” han tingut al seu servei els mercenaris de la ploma. I mentre la burgesia del país, grans “emprenedors” que graciosament ens concedeixen la satisfacció de treballar en els seus establiments, roben al poble milions d'euros per posar-los sota una rajola a les Illes Caiman, ens convencen que és una qüestió de vida o mort impedir que els funcionaris es pintin les ungles o llegeixin El Mundo Deportivo als seus llocs de treball. Ara ja no es tracta d'impedir que Ali Babà i els quaranta lladres continuïn saquejant el comú si no d'impedir que nosaltres, pobres imbècils, ens n'adonem: “La ciutadania, sensibilitzada per la crisi i els seus defectes, observa amb més vigilància i detall tots els comportaments i les maneres de les persones que, per mandat democràtic, estan exercint tasques de rellevància” (La Vanguardia, editorial del 17 de març). Injustament els nostres benefactors han de realitzar la seva obra filantròpica sota la mirada inquisitiva del poble: “Cap líder no pot permetre's avui, ni a Catalunya ni en el conjunt d'Espanya, episodis que contribueixin a barrejar el que és servir la política i el que és servir-se de la política, trepitjant la ratlla del que és èticament opinable”. Pels de la ETA i els companys que solidàriament fomenten l'exportació de divises estirant bolsos al barri de la Ribera hi ha delictes. Per Alí Babà i la seva colla se'n diu “el que és èticament opinable”. Del que es tracta no és d'aturar la sagnia del robatori organitzat si no de “salvaguardar el prestigi de les institucions i frenar la desconfiança de l'administrat”. És a dir, crear les condicions per poder seguir robant lliures de la mirada dels curiosos.

Una baralla de carrer

Article de Simón Vàzquez, militant d'Endavant (OSAN) i editor.
Publicat a L'ACCENT 222    

En alguns moments l'agitació ha de ser planera i entenedora per fer veure coses que en un principi serien clares però que amaguen un interior fosc i lúgubre. Així podríem citar a en Marx, a en Groucho no, a l'altre, el de la barba, quan deia que si la presencia fos igual a l'essència no ens caldria ciència.

Doncs explicarem una historieta que mai va succeir o que succeïx massa sovint però no ens adonem. Amb això que anàvem caminant l'altre dia a les tantes de la matinada, tornant de ves a saber on… quan ens vam trobar una escena peculiar una parella del barri que tots coneixem, i que totes sospitem que la noia és agredida pel seu marit sense que ningú ho pugui confirmar del tot ni desmentir una mica.. Doncs aquesta parella estava rodejada per un grup de individus armats amb navalles que intentaven robar-los-hi el que portaven, sospitem que el marit és un malparit, però clar aquí se'ns plantejaven tres opcions, no participar en la refrega i mantenir-nos al marge, cosa que faria la majoria de gent, les altres dues opcions eren intervenir a favor de la parella i una opció una mica estranya però que com veurem més endavant alguns recolzarien, seria recolzar als lladres contra el marit en defensa suposadament de la noia.

I ara et preguntaràs i aquesta història, a que ve? Doncs pensem que en comptes de una parella fos un país amb les seves classes en lluita contraposades i en comptes d'atracadors de barri fossin potencies imperialistes com la UE o EUA, i posem-li nom a la parella, diguem-li, Libia, Siria,… en aquesta postura, hi ha una esquerra que passa olímpicament de les agressions imperialistes, i una altra més perillosa que en una suposada defensa de la noia/població maltractada (que tampoc ho sabem del cert si és així) defensaria una agressió imperialista/atracadora contra el marit/govern. La qüestió es que mentre defensem als atracadors aquests no diferencien entre poble i govern i de fet volen explotar més a aquest poble, extreure'n els recursos del país i apaivagar les postures “antimperialistes” del govern. L'altre esquerra, hauria de sortir a davant dels atracadors que segur que són del nostre barri i ens hauríem d'enfrontar amb el perill de quedar malament i semblar els defensors d'un maltractador.
No podem ser valedors d'atracaments, preferim semblar valedors de dictadures que demòcrates banyats en sang. Ser antimperialista amb totes les nostres forces ha de ser a tota arreu i sota totes les conjuntures no només quan es bo a la premsa, per això ara aquí i demà on sigui seguirem recolzant a tots els pobles en lluita contra l'imperialisme encara que la premsa ens tregui com a maltractadors, ja sabem allò de si l'enemic ens borda és per què ho estarem fent bé.

La publicitat

Article de Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona i diplomat en treball social.
Publicat a http://pobleviu.cat

Després de relatives sorpreses que a molts i moltes ens han agafat desprevinguts, com pot ser el sorgiment del 15-m, el genocidi de Líbia i el que encara ha de venir contra Iran i Síria, ja és hora que les esquerres comencem a fer alguna cosa. No parlo de grans coses extraordinàries, sinó de qüestions de mínims que se suposen però que no sempre es donen.

La xarxa està plena d’articles brutals però només els llegim els de sempre, els comentem entre els camarades i allí es queden. Fem diaris i publicacions que costen un munt de feina i diners però que es podreixen als locals i ens quedem tan panxos. Fem un munt de reunions per decidir coses i anar parlant de lo molt malament que està el panorama i blablabla però a moltes de les concentracions, manis, tancades o actes que convoquem quasi sempre ens hi trobem els quatre gats de sempre, o ara degut a la dinàmica actual alguns i algunes més de les habituals, però encara som massa poques. Pensem que l’únic important és la mani en si, o l’acte en si,… i quan no ve gent ens posem les mans al cap i diem que “la gent està atontada”, projectant la responsabilitat cap a fora, i marxem resignats cap a casa (o a molt estirar, els molt motivats segueixen encara amb ànims pel següent episodi a veure què passa). L’acte final, ja sigui una tancada, una concentració, una mani o el que sigui, només és una part més de tot un procés que cal recórrer i és en aquesta part última on es recullen els fruits de tot o de res del que s’ha sembrat. Si no treballem prèviament l’agitació, si no cabregem a la gent, si no adaptem la subjectivitat a l’objectivitat, no ens diferenciem de la pràctica descafeïnada i traïdora que fan CCOO i UGT quan de tant en tant convoquen una vaga general, es limiten a posar dia i hora, ignorant el factor subjectiu, esperant que per art de màgia la gent s’organitzarà i lluitarà.

L’objectiu que en principi tenim és fer arribar a la gent una idea que provoqui una reacció, tenim la intenció de que els receptors del nostre missatge facin algun pas pràctic, per petit que sigui, com llegir una cosa, comentar una notícia, assistir a un acte, cridar una consigna, o encara menys, com pot ser que simplement se’ns conegui o que no s’aplaudeixi el feixisme,… (ja no parlo de l’objectiu d’assimilar nova militància). Som una minoria que, més enllà de si en el plànol teòric trobem necessari o no que hi hagi una avantguarda política, el que de moment ens posa d’acord és que volem influenciar i imposar un punt de vista concret a la gent que ens envolta (ni que sigui imposar un pensament crític). No pengem cartells perquè ens avorrim o per alguna tradició irracional. Si poguéssim sortir a la televisió tot seria més fàcil, però la reflexió sobre l’ús dels mitjans continua sent la mateixa. Fem publicitat dels nostres actes perseguint un objectiu més o menys clar, però el que si que hem de tenir clar és que hi ha una mediació necessària, un mitjà, que és la publicitat i que cal desenvolupar-lo correctament. Volem fer arribar un punt de vista polític, volem imposar en la societat el reconeixement de l’existència de tal opinió, tot i que no sempre siguem conscients d’això o ens sentim incòmodes al fet d’acompanyar amb noms al que ja fem.

Al tema, unes quantes preguntes que volen fer reflexionar sobre la pràctica. Potser sembla una mica ridícul el que segueix però la necessitat pràctica local empeny a fer-ho (cadascú sabrà com està a casa seva). El facebook, l’e-mail, el youtube,… i altres mitjans informàtics són importants i necessaris, de la mateixa manera que també ho és el carrer. En referència a aquest últim: repartim octavetes, butlletins,… és a dir, fem arribar el nostre discurs prenent el carrer, mostrant la cara, fent-ho “real”? Perquè si o perquè no repartim octavetes? Les deixem en algun lloc esperant que la gent les agafarà o les repartim una a una en mà? Quantes en repartim i perquè aquestes quantes? On i perquè les repartim als llocs on ho fem? Què hi posa i com és el text? Ho fem per satisfer-nos a nosaltres mateixes o com a resposta a alguna necessitat social? Aquestes necessitats socials detectades s’estructuren en algun ordre jeràrquic? Ens esforcem per ser pedagògics? En el text de l’octaveta hi ha un espai de crítica i/o reflexió teòrica sobre algun tema i una segona part que ve a ser una sortida pràctica per als qui hi estiguin d’acord (com per exemple una convocatòria més o menys relacionada amb el tema)? Estem més pel disseny guai i les coloraines que pel contingut? Hem repensat i discutit profundament el què si i el què no volem transmetre? Quants dies abans de l’acte en qüestió les repartim? Com anem disfressats quan les repartim? Amb quina cara i postura corporal ens adrecem als qui volem convèncer? Parlem amb la gent? Les mateixes reflexions serveixen per als cartells, megafonia, pintades, adhesius, pancartes… A la universitat, passem classe per classe per convocar la gent? Parlem amb el nostre o nostra companya del costat? I a la feina què? Quant de temps dediquem i importància atorguem a organitzar aquestes qüestions tècniques de publicitat a les assemblees? Concretem les quedades per fer agitació agafant l’agenda o ho deixem a la inspiració espontània de cadascú, al “ja quedarem”? Revisem si s’ha fet o no la feina en l’assemblea posterior? Hi ha alguna mesura establerta per sancionar si s’ha fet o no la feina o queda en l’oblit perquè tots som molt amics i amigues i el que fem és voluntari, ningú ens ha de dir res i estem treballant des d’ara mateix per la llibertat?

La nostra empresa no funciona per moltes raons, però una de les més lamentables és perquè no fem la publicitat necessària. No aconseguim fer arribar les nostres idees, per brillants o patètiques que siguin, a la gent. Això no ens ho ensenya només Lenin sinó també la Cocacola (amb la mercaderia pel mig). Si no arribem a la gent, som conscients que la derrota és segura? Anem arreglats si volem fer la revolució comunista. Si volem fer pa haurem de tenir farina, forn, eines… Si volem fer una revolució, com a mínim hem de fer arribar els nostres plantejaments als qui en siguin possibles participants i beneficiaris. No hem pensat profundament sobre aquesta necessitat i potser aquesta és la nostra principal dificultat. No generem la publicitat suficient, no tenim una actuació sistemàtica al respecte, massa vegades dediquem energia a coses que després no serveixen per res però si que serveixen per tenir la consciència tranquil·la, no creem clima d’agitació i encara menys de conflicte.

El nostre problema podria semblar només tècnic, que ho és, però &eac
ute;s conseqüència d’un altre problema més greu i profund. A hores d’ara resulta evident que el posicionament ideològic que és la flama inextingible i essencial no és suficient, necessita estar encarrilat correctament; necessita la formació teòrica i pràctica col·lectives. Difícilment detectarem la necessitat d’encartellar i de repartir octavetes, en definitiva, existir en la vida social, si no tenim l’hàbit de llegir, més enllà de l’efímera eufòria que ens pugui animar en certs moments. Els metges estudien medicina; els matemàtics estudien matemàtiques; els qui volem fer la revolució llegim, no ja estudiem, marxisme?

Carta a un sindicalista a sou

Article de Marcel Pich, militant d'Endavant (OSAN) Mallorca
Publicat a http://contrainfo.cat

Vostè no em coneixerà doncs ens movem en àmbits totalment diferents. Vostè viu de les penúries dels treballadors, jo som un treballador amb penúries (a l’atur, vaja). A final de mes, vostè rep un bon sou per no mobilitzar els treballadors i pactar (amb més o menys transcendència mediàtica) amb el govern afí les reformes convenients. A principis de mes, jo rep el meu subsidi i em serveix de consol per lluitar cada dia contra les reformes que vostè ha pactat o se n’ha fet el suec. Vostè és a un despatx, amb un horari més o menys regular, evitant vagues generals. Jo dedic totes les hores que puc a la lluita al carrer i conscienciar de la necessitat de vagues generals.Tot i això i moltíssimes coses més que no diré per peresa i per no ofendre’l, de vegades coincidim al carrer. Quan vostè es digna a sortir, és clar.

Avui una convocatòria popular a través de les xarxes socials ens citava a la plaça d’Espanya de Palma a les vuit del vespre per manifestar suport i enviar una abraçada als companys i companyes de la ciutat de València. Han rebut fort per part de la policia espanyola a ordres del PP. La mateixa que també repartia llenya no fa gaire al barri del Cabanyal (València) tot i que a ordres del PSOE. És el que té el turnisme.

Com que la lluita antiPP ven més que la antiPSOE (no record haver vist cap condemna seva ni del seu sindicat a la repressió dirigida per Ramon Socías durant anys a l’Esquerra Independentista de Mallorca, per posar un exemple) vostè ha acudit avui a la convocatòria.
Tot era políticament correcte i democràtic (pel seu gust, és clar) fins que s’ha decidit tallar les avingudes. No havien passat ni cinc minuts quan el seu tarannà democràtic ha començat a donar ordres (amb un estil a cavall entre paternalista i sofista) de tornar a la plaça. Vostè ha actuat com a element desmobilitzador de forma vergonyosa i creient-se amb la potestat de donar ordres al jovent antisistema que erem allà. No hi havia perill de càrrega policial. Però no em sorprèn, segur què, per a vostè, la policia espanyola són uns pobres funcionaris i clar, tenen dret a treballar sense incidents. Ben igual que jo, que tenc el dret a manifestar-me sense incidents i sense què vostè em digui quan he d’abandonar la protesta tot donant lliçons de la seva democràcia. La que el seu sindicat groc va pactar.

Política de veres

Article de Marcel Pich i Esteve, militant d’Endavant (OSAN) Mallorca
Publicat a http://contrainfo.cat

En aquest llarg viatge cap a Ítaca, on esperam arribar a veure un país lliure, reunificat, socialista i sense patriarcat, ens anam trobant amb molta gent que, d’una forma o altra, ens acompanyen en el camí. Són moltes les eines i estratègies que comparteixen tots o alguns dels objectius esmentats. Eines i estratègies que cadascú valorarà si són les més eficients i decidirà llavors militància i simpaties.

Sempre he respectat aquestes eines i estratègies, més quan hi ha gent que hi creu al darrera. No les compartesc totes i puc arribar a pensar que algunes resten més que sumen però no som ningú per impedir a ningú res. Com tampoc són ningú les persones que tracten l’Esquerra Independentista com els seus ‘cans de bou’. Aquelles que ens diuen que ‘quan vulguis fer política de veritat, entraràs al partit’.

Certament, encara hi ha una inèrcia que marca que la política es fa des dels partits, ja que és a través de les institucions des d’on surten lleis (i els titulars a premsa). Però què és la política institucional més enllà d’una cosa puntual? no és veritat que els moviments populars han fet avançar la societat molt més que certes lleis puntuals? algunes lleis han existit o han desaparegut perquè milers de persones s’han mogut. Milers de persones que també fan política quan surten al carrer. Vull dir que allò que queda, en bufar una forta ventada, dependrà de si la casa té bons fonaments. Jo estic per això, no per fer parets de paper (o lleis que es fan i es desfan tan fàcilment…).

Què em volen dir, doncs, quan em diuen ‘política de veres’? que obrir un ateneu, fer una campanya per la llengua, impulsar una assemblea per dotar la vaga general d’un contingut i praxis combativa, organitzar col·loquis,… no són ‘fer política de veres’? que la creació d’un contrapoder popular (els fonaments de la casa), des de baix, no és ‘fer política de veres’? N’hauríem de parlar, de si ells en fan de ‘política de veres’.

Certament, els partits polítics han estat, en determinats moments de la història, eines útils, populars, de base i avançades. Però en aquest moment dubt que ho siguin. És més: se’ls està esgotant aquella inèrcia de la qual parlàvem fa un moment. Els partits polítics de tall clàssic, la majoria dels que tenim a les institucions de Mallorca, són eines que ja no estan per davant ni tenen voluntat de liderar res. Ja no són eines d’avantguarda. Fins i tot, d’alguna manera, són un tant paràsits de la societat.

Per això i per no compartir estratègia, ideologia i sobretot cultura política, no milit a cap partit polític dels què hi ha actualment a Mallorca. (Alerta! si visqués a Felanitx o Pollença, segurament estaria actiu al Bloc o a Alternativa, respectivament). Amb això vull dir que pens que la lluita institucional, especialment la municipal, és important. Però no és ni l’única ni la prioritària. De moment, seguiré fent política de formigueta, de picar pedra, des de baix,… la que jo em crec i pens que sí és ‘de veres’.

Lluita de classes

Article de Guillem Colom, militant d’Endavant (OSAN) Mallorca.
Publicat a http://contrainfo.cat

El proper dijous hi ha vaga general. Al llarg de la història la vaga general ha estat una de les eines més efectives que la classe treballadora ha tengut per lluitar pels seus drets. A Occident ens trobam, avui dia, amb una de les pitjors crisis del capitalisme dels darrers 80 anys. Hi ha economistes que fins i tot diuen que aquesta crisi pot ser pitjor i més llarga que la que va suposar el crack de 1929.El que no se’ns explica moltes vegades és que aquesta crisi només l’està patint la classe treballadora. Les classes dirigents no pateixen la crisi; de fet, ara són més riques que abans, n’hi ha prou amb veure els resultats anuals de les entitats bancàries o de les grans corporacions. Les crisis són inherents al sistema capitalista, i com explica Naomi Klein a La doctrina del xoc, les classes dirigents les fan servir com a forma d’implementar mesures que en un context normal no es podria. Quan dic normal, em refereixo a un context on no s’hagi creat tota la ideologia de la por: la por a perdre la feina, a ser desnonat, a perdre la sanitat pública, a veure com les pensions no deixen de davallar mentre l’edat de jubilació no deixa de pujar…En una paraula, a perdre drets adquirits al llarg de la història.

El que tampoc no se’ns explica moltes vegades, i des dels moviments populars hem de continuar repetint i intentant explicar per rompre el silenci, és que aquests drets no han plogut del cel ni han estat oferts a la classe treballadora com a regal de Nadal. Tots aquests drets, tots i cada un d’ells, són el resultat de segles de lluita, de revoltes, de revolucions i d’organització popular. Quan falta menys d’una setmana per a la vaga ja han començat a aparèixer les primeres veus dels opinadors integrats al sistema, aquells que ens diuen que cal respectar el dret a no fer vaga, que la vaga no ha de causar grans ensurts a l’economia, que els piquets no haurien d’existir, i un llarg etcètera. Aquestes idees es basen, en primer lloc, en una defensa total i absoluta, gairebé cega, de les relacions econòmiques creades pel sistema capitalisme. És allò de que en un dia de vaga s’han perdut no sé quants milions d’euros, com si el fet que un dia els negocis no funcionin suposés perdre doblers. Aquesta idea resulta d’una concepció únicament economicista de la nostra existència, que no analitza les conseqüències socials de les decisions econòmiques dels governs.

I en segon lloc, aquestes idees es basen en un individualisme rampant, que posa l’individu i els seus drets per davant de tot, sense tenir en compte la col·lectivitat. La idea de llibertat individual, que fou teoritzada pels moviments llibertaris, ha estat fagocitada pel capitalisme, i reinventada com un concepte radicalment egoista, que no té en compte les persones vivim en col·lectivitat, i què el bé dels individus no pot passar per sobre del bé del col·lectiu. Cal explicar, així mateix, que el suposat dret a no fer vaga no té en compte les pressions de les empreses cap a les treballadores, que com ja s’ha anat explicant aquests dies, són nombroses. Això és una forma de violència. Simbòlica, però molt efectiva.
Davant aquests atacs, cal que els moviments populars responguem units i cohesionats, avançant en la lluita als carrers i desenvolupant la lluita ideològica, tot desmuntant els arguments de la classe dirigent i d’aquells que fan feina per a ella. Si bé hem de ser conscients que els grans mitjans de comunicació estan contra nosaltres, hem de seguir explicant a la població que només organitzant-nos podrem plantar cara a les mesures més antisocials des de la mort del dictador Franco. La nostra tasca és aturar els nostres pobles i barris el dia 29, i continuar lluitant el 30 des de tots els fronts. Aquesta vaga no tombarà la reforma laboral, però sí pot ser un seriós avís al Partit Popular i els seus aliats. Nosaltres, davant els seus atacs cap a les persones, hem de tenir ben clar, com deia Pierre Bourdieu l’any 95 durant una vaga general a l’Estat francès, que lluitam contra la destrucció d’una civilització. Bourdieu posa la paraula en cursiva per deixar clar que es refereix a la defensa d’una forma d’entendre les relacions entre els éssers humans, basada en la solidaritat i la col·laboració, i no en l’individualisme i l’acumulament de bens i propietats. Acab aquest article amb les seves paraules, tan vàlides avui com fa 17 anys:

“He vengut aquí per expressar el nostre suport a aquells que durant les tres darreres setmanes han estat lluitat contra la destrucció d’una civilització, vinculada a l’existència de serveis públics, a la igualtat de drets republicana, dret a l’educació, a la salut, a la cultura, a la recerca, a l’art i, per damunt de tot, al treball.”(1)

(1) Pierre Bourdieu: ‘Against the Destruction of a Civilization’.