Més enllà de la carretera i la voravia

Article de Guillem Colom, militant d'Endavant (OSAN) Mallorca
Publicat a L'ACCENT 223      

Per primera vegada en molts anys, l’anticapitalisme mallorquí va ser capaç d’organitzar-se i fer-se visible durant la vaga general del 29 de març. Aquesta nova situació respon a dos fets: en primer lloc, al canvi de les condicions objectives que ha provocat la crisi capitalista, i que ha fet que molta gent percebi la necessitat de mobilitzar-se per aturar la pèrdua dels minsos drets socials que encara existeixen. Cal afegir, així mateix, el descrèdit que pateix la classe política i sindical, que ha crescut molt des de l'erupció del 15-M. I en segon lloc, la feina d’acostament que diverses organitzacions han realitzat els darrers mesos, i que ha fructificat en la creació del Bloc Unitari Anticapitalista (BUA).

El BUA va néixer fa menys d’un mes, després d’una exitosa convocatòria a la manifestació del 19 de febrer, on més de 1000 persones seguiren un itinerari propi per marcar distància amb els sindicats majoritaris. La feina conjunta per part de les organitzacions revolucionàries feia temps que era necessària, però encara no s’havia organitzat cap òrgan ni plataforma pròpia, tot i els èxits d’experiències com el Casal Ocupat les Vies o les mobilitzacions contra la visita dels ministres de defensa de la UE.
Així, per la vaga general el BUA fou capaç d’organitzar un piquet combatiu que es va fer notar al centre de Palma. La imatge que deixà el matí de vaga va ser molt clara: mentre el piquet de CCOO i UGT transitava per la voravia de les Avingudes, el piquet anticapitalista decidí caminar per la carretera, tallant el trànsit. La resposta policial també fou molt clara: diverses càrregues que provocaren dues detingudes i corredisses pels carrers. L’Assemblea de la Comunitat Universitària també va fer piquets a la UIB, on durant el matí l’activitat va ser molt reduïda. La manifestació de l’horabaixa fou la mobilització antagònica més gran dels darrers anys a Mallorca: al voltant de 4000 persones marxaren rere una pancarta que reclamava tombar la reforma laboral. L’acte polític serví, a més, per cridar a continuar la lluita al marge de les entitats que reclamen la negociació amb el govern espanyol.
Tot i aquesta mobilització, les mancances del moviment anticapitalista a Mallorca són encara enormes. Sense anar més enllà, el BUA ha nascut fa molt poc temps, i és obvi que les condicions es donaven des de fa anys. Així mateix, el piquet i el bloc tengueren un aspecte massa homogeni, hi faltaven moltes persones que si bé no solen assistir a manifestacions anticapitalistes, comencen a concordar amb els plantejaments antagònics. El que vull dir és que ens faltava una representació social més diversificada. També ens hem de demanar perquè les organitzacions rupturistes no tengueren gaire presència als piquets industrials, als polígons o a l’EMT. Tot plegat respon a la poca feina sindical que les diverses organitzacions anticapitalistes fan a Mallorca, amb algunes excepcions com la CGT. Davant això, és hora que l’Esquerra Independentista a Mallorca es plantegi una estratègia de lluita i organització sindical a mitjà termini, que intenti influir al món laboral, on mai no s’hi ha fet feina. Hem de tenir ben clar que aquesta és una lluita de llarg recorregut, que va molt més enllà d’una vaga general. A més, és important fer un treball d’anàlisi de la realitat mallorquina, una realitat pròpia i singular: com influïm al sector turístic, per exemple, que acull la majoria de treballadores? Quina lluita sindical s’ha de dur a terme a la Part Forana, on cap nucli poblacional no supera els 40mil habitants? L’anàlisi de qüestions com aquestes és imprescindible si volem incidir al món laboral de la nostra illa. Aquesta feina, sens dubte, no és tan engrescadora ni agraïda com d’altres que estam acostumades a fer, però és extremadament necessària, i més en el context en què ens trobam.
 
A hores d’ara podem dir que la vaga general ha suposat un avançament pel moviment anticapitalista mallorquí. Tot fa pensar que el BUA continuarà com a plataforma de mobilització i l’Esquerra Independentista hi ha de dedicar molts esforços. La propera data on el BUA pot tornar a mostrar la seva força és el Primer de Maig, i cal que siguem més que mai. Tot i això, hem de tenir ben clar que el debat va més enllà de la carretera i la voravia: allò important no són les mobilitzacions d’un dia, per molt espectaculars que puguin ésser, sinó la feina sindical als centres de treball. Una feina molt dura i complexa, però imprescindible i a la que ja feim tard. A Mallorca, cal que l’Esquerra Independentista decideixi com i des d’on vol fer la feina sindical, i que hi anem totes a una. Perquè sense aquesta feina de formigueta no serem capaços de construir un moviment polític fort i arrelat, un moviment per guanyar.

Jo sóc interina

Article d'Isabel Vallet, militant d'Endavant (OSAN) Barcelonès
Publicat a L'ACCENT 223  

   
Les funcionàries interines som aquelles que, en teoria, per raons expressament justificades de necessitat i urgència, realitzem  funcions pròpies de funcionàries de carrera. Ja d’inici estem marcades amb una senya: la temporalitat.
Aquesta temporalitat és la pedra de volta que intenta justificar les diferències entre els nostres drets i els de les funcionàries de carrera. Però normalment es veu falsejada per l’existència de funcionàries interines estables, la interinitat de llarga durada: el fenomen de la inerinitat ad eternum.

L’absència d’estabilitat en el càrrec, la xacra de provisionalitat que ens acompanya, marca una posició d’absoluta debilitat en la relació amb l’administració, i en general marca una precària vida laboral en la qual se’ns atribueixen totes les responsabilitats i deures del lloc de treball que realitzem però en canvi no tots els drets.
L’Administració de la Generalitat de Catalunya ara s’ha trobat amb què ha viscut i ha tirat de forma indiscriminada dels interinatges com a fórmula barata per resoldre necessitats de personal que no responien a la urgència i necessitat que justifica l'ús d'aquesta figura. En molts casos les persones funcionàries interines son més del 30% de la plantilla i en casos concret superen el 60%.

I què ha fet el govern de CiU davant d’aquesta circumstància? doncs aplicar amb acarnissament les retallades en el col·lectiu més feble de tots els treballadors públics. En aquest mes d’abril s’ha començat a aplicar la retallada del 15% de jornada i sou a 6.800 interins. A més, aquesta retallada es suma a la reducció per segon any consecutiu del salari dels funcionaris un 12% menys enguany. Un total del 27% menys de retribucions per a nosaltres. Seguint amb la lògica classista, privatitzadora i neoliberal del govern aquesta reducció addicional del 15% no ha afectat a cap lloc de comandament. Tampoc a assessors i alts càrrecs als quals se’ls segueix retribuint de manera desproporcionada.

El govern ho ha tingut clar, ha sabut on apuntar, ens ha disparat a nosaltres: un col·lectiu que pensen que no reaccionarà perquè té por a quedar-se sense feina. Que sap que no té certesa de continuïtat, que no té dret a un preavís en l’acomiadament, que sap que aquesta suposada “necessitat” que va motivar la seva contractació pot acabar en qualsevol moment i per qualsevol motiu -que ja no és necessari ni urgent, allò que era urgent i necessari en el seu moment-, que no té dret ni a indemnització per l’acomiadament.

Està clar que ens toca plantar cara contra aquestes retallades, però no hem d’oblidar que encara ens toca plantar més cara contra la precarietat que patim des del moment que entrem en aquest llimbs laboral anomenat interinatge.

Valoració d’Endavant (OSAN) de la Vaga General del passat 29 de març del 2012

El passat 29 de març, centenars de milers de persones arreu dels Països Catalans han participat de la vaga general convocada d’un costat, per CCOO i UGT, i de l’altre, per desenes d’organitzacions, sindicats i assemblees que conformen l’entramat de moviments socials anticapitalistes.

Davant d’aquesta convocatòria, des d’Endavant (OSAN) hem participat activament en la difusió, organització i dinamització de desenes de mobilitzacions unitàries i combatives tant el dia de la vaga com els dies previs. En tot moment, hem partit de la premissa que aquesta vaga general no havia de ser una mobilització puntual i aïllada, ni havia de ser una demostració de força dels sindicats pactistes per poder negociar la nova Reforma Laboral, sinó que havia de ser un pas més dins d’un procés creixent de mobilització social envers les brutals agressions contra la classe treballadora (retallades laborals, retallades de serveis públics, privatitzacions, salvaments de bancs, desnonaments, etc.). Alhora, des d’Endavant OSAN,enteníem que aquesta convocatòria havia de servir per avançar en la construcció d’una unitat popular sustentada en la lluita pels drets socials, assenyalant el capitalisme com a culpable, i la defensa d’una veritable democràcia i sobirania popular.

Per aquests motius, des d’Endavant OSAN vam encarar la convocatòria de vaga general amb tres grans objectius:  

  • Promoure, dinamitzar i incidir en les mobilitzacions socials per tal que aquestes superessin el discurs enfocat a la reforma laboral i la seva negociació,
  • Ser capaces de visualitzar un pol de contrapoder al marge de CCOO i UGT conformat per l’esquerra sindical, l’assemblearisme popular i les organitzacions de l’esquerra combativa,
  • Iniciar unes dinàmiques de protesta que consolidessin els espais de construcció de la unitat popular i d’aglutinació de forces, com ja succeí al voltant del 29 de setembre del 2010 i de les mobilitzacions posteriors al 15 de maig del 2011.

Un cop finalitzada la jornada de Vaga General i la seva cobertura mediàtica a tots els nivells, la valoració que fem de la mobilització i dels objectius marcats és altament positiva. En la majoria de casos s’han acomplert les expectatives i s’ha obert la porta a un escenari de noves mobilitzacions.

L’organització popular ha estat fonamental per a l’èxit d’una mobilització que ha transcendit i desbordat la negociació de la Reforma Laboral.

Per començar, analitzant les mobilitzacions viscudes durant el dia 29 arreu dels Països Catalans, es pot concloure que la vaga ha tingut un clar enfocament anticapitalista que ha sobrepassat l’escenari en el que CCOO i UGT plantejaven la vaga: milers de persones han sortit al carrer no només per rebutjar la reforma laboral, sinó també per rebutjar qualsevol negociació d’aquesta. Alhora, però, també s’ha mostrat un clar rebuig a tot un conjunt de polítiques regressives que conformen el programa polític que estan executant totes les administracions: salvament de la banca, retallades i retrocessos socials a tots els nivells, reformes molt dures contra la classe treballadora, més privatitzacions, etc. Les innumerables mobilitzacions que s’han realitzat arreu dels  Països Catalans han servit per denunciar i assenyalar els culpables d’aquestes politiques: la banca, la patronal, els polítics professionals, les institucions europees i les grans multinacionals. D’aquí, la quantitat d’accions de denúncia (pintades, empasquinades, llançament d’ous i objectes i altres accions directes) que s’han realitzat durant la jornada.

Aquest enfocament nítidament anticapitalista de la vaga general només ha estat possible gràcies al fet que una part molt important de les mobilitzacions s’han gestat des d’espais unitaris i populars com ara comitès de vaga i assemblees de poble i de barri, així com algunes assemblees d’estudiants i de centres de treball, els quals han desbordat la burocràcia de les grans centrals sindicals. En aquest context, Endavant OSAN valorem molt positivament la tasca realitzada per la militància de la nostra organització i de la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista (i mot especialment la militància del sindicat COS – Coordinadora Obrera Sindical) en la tasca d’engegar, construir i/o consolidar, treballant-hi, tots aquests espais unitaris de treball que han fet possible la consecució d’aquesta jornada de lluita tant exitosa. A més, entenem que aquesta força no hagués estat possible sense el treball conjunt de molta d’altra gent organitzada.

L’organització popular a través dels comitès de vaga locals i de les assemblees de barri o de poble han tingut una forta incidència en l’opinió pública, en els mitjans de comunicació i, com no, en les pròpies centrals sindicals de CCOO i UGT, que han percebut clarament com en aquesta jornada de lluita arreu del territori s’han realitzat multitudinaris piquets i blocs anticapitalistes. Una mostra d’aquesta incidència són les declaracions de CCOO i UGT que van realitzar el mateix dia 29M, anunciant que el proper  1r de maig hi hauria noves mobilitzacions. Això demostra que aquests sindicats es veuen empesos per una demanda creixent de mobilitzacions i que el moviment popular està essent capaç d’incidir en el calendari “oficial”, ja que han captat el missatge que la seva proposta de pacte social no serveix i que el que cal és lluitar, treballant en tots els fronts.
Per tant, tot i que l’esquerra sindical i els moviments socials populars encara no tinguem força suficient per executar un calendari propi de mobilitzacions, sí que hem tingut capacitat per generar un model de mobilització propi i al marge dels grans sindicats, de desbordar-los, i fins i tot, de posar sobre la taula dates concretes de mobilització, com poden ser la convocatòria de la jornada de lluita pel proper 12 de maig o la de vaga social de 15 de maig. Tot i trobar-nos encara en un estadi molt incipient d’acumulació de forces rupturistes, cal treballar per tal que cada una d’aquestes mobilitzacions serveixi per aglutinar i fer confluir més i més sectors en lluita, amb l’objectiu final d’esdevenir un moviment popular tan fort que pugui plantar cara i aturar les polítiques regressives amb el trencament dels marcs polítics i econòmics actuals.

L’esquerra anticapitalista ens hem visualitzat molt clarament com un pol creixent de contrapoder a l’esquerra de l’esquerra oficial.

Arreu dels Països Catalans, l’Esquerra Independentista hem sortit al carrer conjuntament amb la resta de sindicats, organitzacions i assemblees populars i anticapitalistes. Durant el matí del dia 29, es van realitzar gairebé un centenar de piquets anticapitalistes i combatius que van alterar la circulació de persones i mercaderies amb desenes de talls de carreteres i vies de tren; es van tancar milers de comerços i indústries en desenes de pobles i ciutats i es van realitzar centenars d’accions de denúncia contra la banca, els partits polítics i la patronal. Pel que fa a les manifestacions, a ciutats com Girona, Tarragona
, València, Palma o Castelló, aquestes van comptar amb blocs anticapitalistes molt nombrosos o bé amb mobilitzacions multitudinàries al marge de CCOO i UGT. En molts dels casos, com va succeir a Vilafranca o a Sabadell, les manifestacions alternatives a les oficials, van superar les primeres i van batre el rècord d’assistència en la història local. La combativitat tant en els piquets com en les manifestacions tampoc han tingut precedents recents, amb enfrontaments entre policia i manifestants en ciutats com Tarragona, Sabadell o el Poblenou, cosa que cal remarcar. A Barcelona, els piquets anticapitalistes dels barris que van confluir al centre de la ciutat van duplicar l’assistència de la vaga del 2010 gràcies a l’enfortiment que han tingut les assemblees de barris després del 15M. El resultat de tot aquest augment de la mobilització ha estat una clara visualització d’aquest espai de contrapoder a l’esquerra de l’esquerra oficial, que entra en l’escena pública com un agent polític propi i que tant els mitjans de comunicació com la classe política, aquesta vegada, no ha pogut obviar.

Una altra conseqüència d’aquest enfortiment del pol de contrapoder que s’està gestant és la dura repressió que es va viure durant la jornada, especialment a Barcelona i a altres poblacions del Principat. Tot i que durant el matí hi van haver nombrosos enfrontament amb la policia, els fets més greus van originar-se als voltants de la Pça. Catalunya de Barcelona, on la policia va detenir a desenes de vaguistes, va ferir-ne a centenars i va gasejar-ne a milers. Per això, cal denunciar molt clarament l’actitud de la conselleria d’interior de la Generalitat de Catalunya i el seu màxim responsable, Felip Puig, en l’operació de bloqueig i desallotjament de la plaça Catalunya, no per acabar amb els avalots, sinó per impedir per tots els mitjans la celebració de la manifestació anticapitalista que hauria estat multitudinària. Finalment, la campanya de criminalització dels mitjans de comunicació durant la cobertura de la vaga i durant l’anàlisi posterior també ha estat molt important. Arrel de la vaga, s’ha iniciat una campanya cap a la opinió pública de Catalunya en contra de la ràbia dels vaguistes, titllant-la de violència, que permetrà accions repressives molt dures (noves lleis, més detencions, presons preventives, etc.) com les viscudes durant els anys 1992 i 1999.

Aquesta criminalització serveix, a part de part justificar la repressió, corre una cortina de fum sobre allò realment important: malgrat les precàries situacions en què cada cop viu més gent, desenes de milers de persones van sortir al carrer. Les condicions laborals i socials són cada cop pitjors, i és per això que cal defensar aferrissadament les minses conquestes que encara ens queden. Van ser desenes de milers de persones, que és necessari que s’organitzin en sindicats o comitès d’empresa amb la força que ens va donar el carrer el 29M. Aquest era un missatge també clar i directe cap als sindicats grocs: la dinàmica derrotista del pacte social ens duu a un atzucac del qual n’hem de sortir si volem viure dignament. L’estratègia d’evitar el conflicte social, davant dels constants atacs de polítics i empresaris, s’ha mostrat com una pota més de les agressions contra els i les treballadores.

Les conclusions que cal extreure d’aquest context de mobilització són:

  • Una part molt important de l’èxit de la vaga anticapitalista ha estat la seva extensió territorial, ja que no només hi ha hagut grans mobilitzacions als centres de Barcelona o València, sinó en pobles i ciutats de mida petita i mitjana que han batut rècords històrics i han guanyat en poder de convocatòria als sindicats grocs. Per tant, cal seguir treballant en la organització a nivell local i en la feina política arreu del territori, ja que un contrapoder popular només és possible si és present arreu del territori i no només al centre de les grans metròpolis.
  • La dura repressió viscuda durant el 29 de març pot fer perillar la continuïtat d’aquest procés creixent de mobilització social. Per aquest motiu, no podem retrocedir per culpa de la repressió. Per un costat, cal fer una legítima defensa del dret a la manifestació per sobre de la suposada garantia de l’ordre públic, donat que totes les persones oprimides tenen el dret a la rebel•lió i a l'autodefensa. Per aquest motiu, cal entendre la lluita popular del 29-M  com la legítima i necessària resposta a la socialització de les pèrdues i la privatització dels guanys.
  • Davant la campanya de criminalització engegada tant des de les administracions públiques com des dels mitjans de comunicació oficials, cal seguir conscienciant a la població de quines són les veritables violències a les que tots i totes estem sotmeses i que interactuen entre elles:

– Violència econòmica, en robar, cada cop més, a través d’ajuts als bancs, reduccions salarials i d’impostos als rics, abaratiment de l’acomiadament, desnonaments, augments d'impostos indirectes, desaparició de serveis públics, etc.

– Violència política, amb la justificació que els diferents governs fan d'aquest sistema econòmic com l'únic viable, i les mesures antisocials, com imprescindibles.

– Violència mediàtica, perquè els grans mitjans d'informació justifiquen a tort i a dret les constants agressions als i les treballadores mentre, al mateix temps, alcen el crit al cel davant d'un vidre trencat o un contenidor en flames

– Violència policíaca, ja que la brutalitat dels cossos repressors de l'Estat ha anat en augment i sens dubte aquesta serà la tònica habitual en temps de reacció antisocial. És la única cosa en que l’Estat no estalviarà mai.

  • Finalment, lamentem que el desplegament i la violència exercida per la policia autonòmica va impedir la celebració de la manifestació que havia de sortir de Plaça de Catalunya a la tarda. Ho lamentem especialment perquè l'alternativa anticapitalista als sindicats pactistes que s'havia pogut visualitzar durant el matí a pobles, barris i ciutats no es va poder visualitzar a la tarda a la ciutat de Barcelona. Una major fortalesa i coordinació de les organitzacions convocants hauria permès superar l'actitud provocadora i clarament violenta de la policia, i hauria donat lloc a una de les manifestacions de caire sociolaboral alternatives als sindicats CCOO i UGT més grans que es recorden. Per tant, les organitzacions i sindicats de l’esquerra anticapitalista barcelonina tenim la responsabilitat de reconduir aquesta situació convocant i realitzant mobilitzacions que puguin ser alhora cada cop més multitudinàries i també cada cop més combatives, però en les que el control de la situació i la capacitat de convocar i desconvocar manifestacions estigui en mans dels col•lectius organitzadors i no en mans de la policia.

S’han iniciat i reforçat dinàmiques noves de lluita que donen resposta a una nova
realitat social i laboral, i caldrà treballar per consolidar i reforçar aquestes dinàmiques durant els propers temps.

La vaga no només ha deixat un conjunt d’indicadors i percentatges sobre el seu seguiment, ni un seguit de declaracions de polítics, empresaris i líders sindicals, sinó que ha deixat tota una xarxa d’espais de treball unitari en els que durant setmanes milers de persones arreu dels Països Catalans han estat compromeses. És a dir, de la mateixa manera com succeí el 29 de setembre del 2010, la convocatòria de vaga ha servit de nou com a revulsiu i catalitzador per a la organització de comitès de vaga locals. Aquella vegada, després de la vaga del 29S la intensitat de la lluita va reduir-se, però en alguns llocs (com ara molts dels barris de Barcelona i en alguns de València), l’experiència d’aquests comitès de vaga de finals d’estiu del 2010 va ser clau per organitzar i estructurar el moviment 15M a nivell de barri. És a dir, tot i que les dinàmiques de mobilització social siguin cícliques (amb períodes de lluita més intensos i altres de menys intensos) l’element d’èxit passa per que al final de cadascun d’aquests cicles el procés d’acumulació de forces anticapitalistes s’hagi incrementat.

Per això, la experiència viscuda durant la vaga del 29M i durant les setmanes prèvies i posteriors ha de ser aprofitada per seguir treballant en la organització de les properes mobilitzacions. Ara més que mai, cal que l’Esquerra Independentista ens bolquem en celebrar el 1r de maig arreu del país i que aconseguim convertir-la en una data que els centenars de milers de persones que ja van sortir al carrer el 29M sentin com a pròpia. També caldrà aprofitar el ressò mediàtic i social de les convocatòries del proper maig (el 12 i el 15 de maig) per seguir acumulant forces i suport, però també per seguir repensant i reinventant nous models de lluita i confrontació amb els interessos dels poderosos. Davant d’un model de lluita sindical pactista i reformista que està estancat, i davant d’una situació sociolaboral de canvi constant que obliga a replantejar tota mena de models de lluites (més d’un milió d’aturades als Països Catalans que no poden fer vaga en un sentit clàssic, la necessitat de compaginar la lluita dintre i fora dels centres de treball, etc.), els moviments populars ens hem de prendre aquestes dates com a reptes polítics que només superarem amb èxit si ens serveixen per millorar i créixer (qualitativa i quantitativament). Si aquestes dates només serveixen per seguir manifestant-nos per inèrcia i amb una lògica mobilitzadora sense rumb no haurem aconseguit aprofitar el potencial social de la vaga del 29M i per tant, haurem fracassat. Per evitar que això passi, cal mantenir els espais unitaris de treball gestats durant aquesta vaga general, i treballar-hi per tal que tota la esquerra sindical i política compartim uns objectius clars: marcar un calendari propi de lluita que serveixi per assenyalar els culpables de la crisi, les privatitzacions, les retallades i la repressió; seguir creixent i consolidant-nos com a pol de contrapoder al marge dels grans sindicats grocs; seguir generant estructures com les xarxes de solidaritat i suport mutu i seguir avançant en la unitat de la esquerra sindical a tots els nivells. En definitiva, seguir avançant en la construcció de la unitat popular.

Perquè al capitalisme no se’l reforma, se’l destrueix, ens calen tots els esforços i tots els mitjans de lluita per aconseguir una vida digna! Perquè la lluita és l’únic camí!

 

Endavant (OSAN) Països Catalans
dilluns 9 d’abril del 2012
 
    pic.twitter.com/qgflP2Ee

[La Plana] Com el capitalisme ens roba els mitjans per produir i ens fa consumir la seua mercaderia

 

L'assemblea comarcal de la Plana d'Endavant-OSAN organitza un curs de formació teòrica revolucionària sobre l'alienació en base als textos de Karl Marx.

Com el capitalisme ens roba els mitjans per produir i ens fa consumir la seua mercaderia

A càrrec de Lluís Marín (llicenciat en filosofia).

SESSIÓ 1

Treball alienat i propietat privada

14 d'abril – 11:30 a 13:30

 

SESSIÓ 2

Notes sobre James Mill

21 d'abril – 11:30 a 13:30

 

SESSIÓ 3

El fetitxisme de les mercaderies i el seu secret

12 de maig – 11:30 a 13:30

El curs es desenvoluparà al Casal Popular de Castelló (Carrer d'Amunt, 167. Castelló de la Plana)

Inscripció gratuïta ací.

 

19 anys de l’assassinat del jove antifeixista valencià Guillem Agulló

Fa 19 anys de l’assassinat del jove antifeixista valencià Guillem Agulló. Familiars i amics convoquen concentració de record davant l’Ajuntament de Burjassot a les 20.00h

11 d’abril de 2012 : 19 anys del trist episodi que acabà amb l’assassinat del nostre amic de Burjassot Guillem Agulló i Salvador. Un neonazi acabà amb la seua vida d’una punyalada al cor a Montanejos (Alt Millars), un crim pel qual només acompliria 6 anys de presó dels 16 als que fou condemnat. Un crim que fou vergonyosament qualificat pel tribunal de “baralla entre joves d’ideologia contrària”, despolititzant l’acció criminal neonazi i criminalitzant la víctima i el seu entorn. Han passat ja 19 anys, però no hem oblidat.

 
Continua llegint «19 anys de l’assassinat del jove antifeixista valencià Guillem Agulló»

Butlletí andreuenc n. 9 – Març 2012

Tots els fronts de lluita!

Diuen que la primavera, la sang altera, però el cert és que amb les hòsties que estem rebent els i les treballadores catalanes, ja fa anys que tenim la sang alterada de ràbia. El mes de març ens ha dut, de nou, nombroses ocasions per sortir al carrer i desenvolupar-nos en diferents àmbits, en diferents fronts on cal plantejar confrontació, on cal compromís i constància.

Només començar el mes, l'Esquerra Independentista de Sant Andreu (integrada per l'Assemblea de Joves La Trinxera, el nucli andreuenc de la CUP de Barcelona i la nostra pròpia assemblea) va organitzar una jornada d'actes en commemoració del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Era el primer cop que l'EI andreuenca organitzava uns actes conjuntament, sense comptar la Festa Major Reivindicativa. En aquest sentit, cal destacar-ne tant l'encert polític, com l'acollida i assistència de públic als diversos actes.

Així, a la plaça del Comerç van tenir llocs els actes més escenificats (paròdia crítica dels anuncis sexistes i lectura del manifest), mentre que al CSO La Gordíssima es va fer lectura de poesies (catalanes, gallegues, russes i sudamericanes) i una xerrada sobre dona i crisi. En aquesta xerrada es va destacar com les retallades antisocials i el desmantellament afecten molt més a les dones pel fet d'estar oprimides pel patriarcat.

I mentre corria el mes de març, seguíem escalfant motors en defensa del casc antic de Sant Andreu. Altre cop, l'Esquerra Independentista traçava una línia comuna i elaborava un manifest en defensa total del casc antic i contrari al manteniment de les afectacions en algunes de les finques. El manifest, distribuït durant la gran manifestació del 17 de març, va volar de les mans de qui els repartia, permetent fer arribar el discurs de l'EI local sobre aquesta qüestió.

De fet, l'EI no només va participar activament de la manifestació, sinó que hi treballà anteriorment. En concret, la CUP va presentar al·legacions pròpies al districte -al marge de donar suport a les col·lectives de la plataforma-, i va organitzar un acte sobre participació popular i transformació urbanística. L'acte, que tingué lloc a Can Fabra, aplegà prop d'una cinquantena de persones.

Entremig, la notícia esperada: la convocatòria de vaga general. I era esperada no perquè sigui desitjada, sinó perquè era la mínima primera resposta que calia donar, i de forma contundent, a tot aquest seguit d'agressions i retrocessos, tant socials com laborals, que estem patint des de fa temps. Si bé és cert que el detonant per als sindicats grocs i pactistes de CCOO i UGT ha estat la reforma laboral, la precarització constant de les nostres condicions de vida feia imprescindible una forta resposta que anés més enllà.

En aquesta línia, les assemblees de barri i diversos sindicats alternatius i organitzacions polítiques van decidir convocar de manera completament diferenciada dels sindicats grocs. Amb major o menor claredat, totes les entitats convocants van remarcar que no només calia esborrar la reforma laboral, sinó també trencara amb el pacte social que ens ha mantingut sotmeses durant tants anys; un pacte social que no ha fet res més que empitjorar cada cop més la nostra vida, arribant a situacions molt pitjors que les de fa 30 anys.

Així, assenyalant al capitalisme com al culpable de la nostra precarietat, la convocatòria volia mostrar la ràbia i la desesperació d'una classe treballadora que no pot suportar més pagar una crisi que no hem provocat. Encara més, una crisi que està sent l'excusa perquè els rics ho siguin cada cop més, mentre els polítics fan lleis i desfan condemnes per afavorir sempre els de dalt, els que s'embutxaquen tots els guanys.

A Sant Andreu, l'Assemblea d'Indignades es va constituir en comitè de vaga i fou la impulsora de la protesta al poble. Malgrat tenir menys temps que en l'anterior vaga general, la participació de la gent fou superior, així com també el nivell de combativitat. Però igual que els i les treballadores teníem clar que calia augmentar el grau de confrontació, també l'Estat tenia preparada l'onada repressiva i criminalitzadora, una onada que a Sant Andreu es traduí, ja acabat el piquet, en la detenció d'un membre del comitè, militant d'Endavant; la identificació d'una segona persona, membre de la CUP, i la citació a declarar d'un sindicalista de la CGT.

Aquesta agudització del conflicte, molt més necessària encara, tingué molt més visibilització a Barcelona, on la ràbia de les precàries, de les miserables, de les treballadores, de les que no tenim res a perdre, alçà la veu per fer-se present davant l'aparador comercial dels rics. La brutal repressió i patètica criminalització mediàtica no ha de fer sinó reafirmar-no ens el camí del conflicte, teixint llaços de solidaritat amb les represaliades i prendre noves forces de cara al futur.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Març 2012. Assemblea Sant Andreu – Nou Barris d’Endavant (OSAN)

endavantstap9b@gmail.com|http://www.endavant.org http://www.endavantstap9b.org

] ]>

Les 4 independentistes Mallorquines seran jutjades el 18 de juny

Les 4 persones acusades pels aldarulls de la manifestació de la Diada de Mallorca de l’any 2010, entre elles dos militants d’Endavant (OSAN), ja tenen data de judici: el 18 de proper juny.



Web de la Campanya de Suport
Continua llegint «Les 4 independentistes Mallorquines seran jutjades el 18 de juny»

No ens fan por. Ens fan vergonya

Article de Josep Maria Martorell, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona
Publicat a pobleviu.cat

Aquests dies persones com en Felip Puig i l’Artur Mas escampen el seu paternalisme pel país. Ens alliçonen, ens aconsellen… ens assenyalen amb el dit com si fóssim el Diable, demonitzant els aldarulls i les trencadisses de la vaga general. Es comporten com el cap de família responsable que fa “pam pam” al cul als seus minyons. Intenten així tapar l’èxit massiu de la vaga general, i desacrediten els desheretats, els qui ho estan perdent tot, titllant-los “d’incontrolats” o de “violents”.

Però obliden que no es pot fer violència contra les coses. Només es pot fer violència contra les persones. Trencar un gerro no és un acte de violència. Creuar un contenidor al mig del carrer no és un acte de violència. El contenidor no pateix, no experimenta sofriment quan el movem d’un lloc a un altre. Pegar una persona amb una porra, en canvi, sí que provoca patiment, i sí que és un acte de violència. Treure a la força algú de casa seva, desnonar-lo, sí que és un acte de violència, perquè li provoca un patiment indescriptible. Imagineu-vos: quedar-vos sense casa… Que et deixin sense feina i t’aboquin a la misèria, obligant-te a pidolar, això és un acte de violència, perquè ens genera un dolor, un patiment. Que robin impunement els diners que són de tots, per ficar-se’ls directament a la butxaca, o bé per donar-los als bancs i a les caixes, això és un acte de violència.

Jo vaig participar en la majoria d’esdeveniments que van tenir lloc durant la vaga general. Des de les 5:00 del matí a la Plaça Imperial, fins les 2:30h de la matinada esperant a que sortissin de comissaria els dos menors que els antiavalots havien apallissat, insultat, humiliat i detingut. I no vaig veure ni un sol cas de violència d’un manifestant o piquet contra una persona. I en canvi sí que vaig veure la policia apallissant a les persones.

Aquests personatges de Convergència, tanmateix, no en tenen res de responsables. No tenen dret a comportar-se com el pare de família, ni a alliçonar-nos sobre el que està bé i el que no. A Tarragona els coneixem bé aquests estafadors. Quants milions d’euros s’han ficat a la butxaca els de Convergència i els seus amics amb Terres Cavades, o el pàrking “intel·ligent” de Jaume I? Només aquest pàrking va suposar a la ciutat 30 milions d’euros (18 dels quals sense justificar). I això és només la cirereta del pastís. Són una màfia organitzada en la que no se’n salva ni un, ni tan sols el President Artur Mas, sospitós de ser beneficiar-hi d’un compte a Liechtenstein del seu difunt pare: una gran suma de diners que evadeix impostos i d’origen desconegut.

SÓN UNS LLADRES. I a nosaltres no ens enganyen. Aquests dies detenen i fiquen a la presó les víctimes de la crisi, persones desnonades, a l’atur, o precàries i sense futur. Tot plegat per trencar uns quants vidres o tombar un contenidor. Però els lladres de Convergència, i també tots els altres, els vertaders culpables, els que ens roben milers de milions i els porten a Liechtenstein, aquests no només estan en llibertat, aquests són els homes responsables que ens alliçonen i ens fan “pam pam” al culet.

Han orquestrat aquesta crisi, han deixat milions de persones en la misèria, i ara es queixen quan la gent que pateix mostra la seva indignació al carrer.

Però amb les seva xerrameca, amb les seves actuacions policials i judicials no aconsegueixen fer-nos por. No pas. Jo hi tornaré a ser, i al davant de tot. Aquest comportament no ens fa por, ens fa pena. Ens provoca vergonya aliena. Ens avergonyim dels corruptes i de la seva policia, els mossos: joves musculosos incapaços de reprimir la seva set de violència, que prenen cocaïna abans de sortir al carrer, que oculten el seu número d’identificació, que es tapen la cara, i que es protegeixen amb cascs i armadures abans de sortir a apallissar la jovenalla. Els qui en coneixem algun ho sabem bé; són xusma.

Aquesta vegada els antiavalots s’estrenaven a Tarragona. Venien amb ganes de posar-se a prova. Van aparèixer per primer cop allà on era d’esperar: protegint el Corte Inglés. Quina sorpresa, oi? No hi són pas quan cal protegir les persones que ho perden tot, però sí que hi són quan es tracta de protegir el Corte Inglés o bé l’aparador d’algun banc.

Exercint la seva violència es pensen que el proper cop no gosarem. Que el proper cop no hi serem. Però sí que hi serem, sí… Ells tenen l’armadura, el casc, la llei, i també més músculs, no cal dir-ho. Però nosaltres tenim la indignació, i tenim la força de la raó.

Personalment, no lamento les trencadisses del 29M, no lamento els cops de porra rebuts ni les detencions que hem patit, i ni tan sols lamento el menyspreu de què som objecte per part dels corruptes que ens governen i dels seus tertulians encorbatats. L’única cosa que lamento és que aquest que ens vol veure engarjolats –sí sí, tu; Felip Puig- no tindrà el valor suficient per venir-nos a parar els peus personalment el proper cop que hi hagi vaga general.

Comunicat en relació amb els fets del 29M: Cal intensificar la lluita popular!

Durant la Vaga General del 29-M s'han viscut diversos fets que, més enllà de massiva aturada laboral i social als Països Catalans, han trencat la pau social. Les reaccions titllant aquests fets de “violència gratuïta” no s'han fet esperar.

 

Continua llegint «Comunicat en relació amb els fets del 29M: Cal intensificar la lluita popular!»