Article de Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona i diplomat en treball social.
Publicat a http://pobleviu.cat

Després de relatives sorpreses que a molts i moltes ens han agafat desprevinguts, com pot ser el sorgiment del 15-m, el genocidi de Líbia i el que encara ha de venir contra Iran i Síria, ja és hora que les esquerres comencem a fer alguna cosa. No parlo de grans coses extraordinàries, sinó de qüestions de mínims que se suposen però que no sempre es donen.

La xarxa està plena d’articles brutals però només els llegim els de sempre, els comentem entre els camarades i allí es queden. Fem diaris i publicacions que costen un munt de feina i diners però que es podreixen als locals i ens quedem tan panxos. Fem un munt de reunions per decidir coses i anar parlant de lo molt malament que està el panorama i blablabla però a moltes de les concentracions, manis, tancades o actes que convoquem quasi sempre ens hi trobem els quatre gats de sempre, o ara degut a la dinàmica actual alguns i algunes més de les habituals, però encara som massa poques. Pensem que l’únic important és la mani en si, o l’acte en si,… i quan no ve gent ens posem les mans al cap i diem que “la gent està atontada”, projectant la responsabilitat cap a fora, i marxem resignats cap a casa (o a molt estirar, els molt motivats segueixen encara amb ànims pel següent episodi a veure què passa). L’acte final, ja sigui una tancada, una concentració, una mani o el que sigui, només és una part més de tot un procés que cal recórrer i és en aquesta part última on es recullen els fruits de tot o de res del que s’ha sembrat. Si no treballem prèviament l’agitació, si no cabregem a la gent, si no adaptem la subjectivitat a l’objectivitat, no ens diferenciem de la pràctica descafeïnada i traïdora que fan CCOO i UGT quan de tant en tant convoquen una vaga general, es limiten a posar dia i hora, ignorant el factor subjectiu, esperant que per art de màgia la gent s’organitzarà i lluitarà.

L’objectiu que en principi tenim és fer arribar a la gent una idea que provoqui una reacció, tenim la intenció de que els receptors del nostre missatge facin algun pas pràctic, per petit que sigui, com llegir una cosa, comentar una notícia, assistir a un acte, cridar una consigna, o encara menys, com pot ser que simplement se’ns conegui o que no s’aplaudeixi el feixisme,… (ja no parlo de l’objectiu d’assimilar nova militància). Som una minoria que, més enllà de si en el plànol teòric trobem necessari o no que hi hagi una avantguarda política, el que de moment ens posa d’acord és que volem influenciar i imposar un punt de vista concret a la gent que ens envolta (ni que sigui imposar un pensament crític). No pengem cartells perquè ens avorrim o per alguna tradició irracional. Si poguéssim sortir a la televisió tot seria més fàcil, però la reflexió sobre l’ús dels mitjans continua sent la mateixa. Fem publicitat dels nostres actes perseguint un objectiu més o menys clar, però el que si que hem de tenir clar és que hi ha una mediació necessària, un mitjà, que és la publicitat i que cal desenvolupar-lo correctament. Volem fer arribar un punt de vista polític, volem imposar en la societat el reconeixement de l’existència de tal opinió, tot i que no sempre siguem conscients d’això o ens sentim incòmodes al fet d’acompanyar amb noms al que ja fem.

Al tema, unes quantes preguntes que volen fer reflexionar sobre la pràctica. Potser sembla una mica ridícul el que segueix però la necessitat pràctica local empeny a fer-ho (cadascú sabrà com està a casa seva). El facebook, l’e-mail, el youtube,… i altres mitjans informàtics són importants i necessaris, de la mateixa manera que també ho és el carrer. En referència a aquest últim: repartim octavetes, butlletins,… és a dir, fem arribar el nostre discurs prenent el carrer, mostrant la cara, fent-ho “real”? Perquè si o perquè no repartim octavetes? Les deixem en algun lloc esperant que la gent les agafarà o les repartim una a una en mà? Quantes en repartim i perquè aquestes quantes? On i perquè les repartim als llocs on ho fem? Què hi posa i com és el text? Ho fem per satisfer-nos a nosaltres mateixes o com a resposta a alguna necessitat social? Aquestes necessitats socials detectades s’estructuren en algun ordre jeràrquic? Ens esforcem per ser pedagògics? En el text de l’octaveta hi ha un espai de crítica i/o reflexió teòrica sobre algun tema i una segona part que ve a ser una sortida pràctica per als qui hi estiguin d’acord (com per exemple una convocatòria més o menys relacionada amb el tema)? Estem més pel disseny guai i les coloraines que pel contingut? Hem repensat i discutit profundament el què si i el què no volem transmetre? Quants dies abans de l’acte en qüestió les repartim? Com anem disfressats quan les repartim? Amb quina cara i postura corporal ens adrecem als qui volem convèncer? Parlem amb la gent? Les mateixes reflexions serveixen per als cartells, megafonia, pintades, adhesius, pancartes… A la universitat, passem classe per classe per convocar la gent? Parlem amb el nostre o nostra companya del costat? I a la feina què? Quant de temps dediquem i importància atorguem a organitzar aquestes qüestions tècniques de publicitat a les assemblees? Concretem les quedades per fer agitació agafant l’agenda o ho deixem a la inspiració espontània de cadascú, al “ja quedarem”? Revisem si s’ha fet o no la feina en l’assemblea posterior? Hi ha alguna mesura establerta per sancionar si s’ha fet o no la feina o queda en l’oblit perquè tots som molt amics i amigues i el que fem és voluntari, ningú ens ha de dir res i estem treballant des d’ara mateix per la llibertat?

La nostra empresa no funciona per moltes raons, però una de les més lamentables és perquè no fem la publicitat necessària. No aconseguim fer arribar les nostres idees, per brillants o patètiques que siguin, a la gent. Això no ens ho ensenya només Lenin sinó també la Cocacola (amb la mercaderia pel mig). Si no arribem a la gent, som conscients que la derrota és segura? Anem arreglats si volem fer la revolució comunista. Si volem fer pa haurem de tenir farina, forn, eines… Si volem fer una revolució, com a mínim hem de fer arribar els nostres plantejaments als qui en siguin possibles participants i beneficiaris. No hem pensat profundament sobre aquesta necessitat i potser aquesta és la nostra principal dificultat. No generem la publicitat suficient, no tenim una actuació sistemàtica al respecte, massa vegades dediquem energia a coses que després no serveixen per res però si que serveixen per tenir la consciència tranquil·la, no creem clima d’agitació i encara menys de conflicte.

El nostre problema podria semblar només tècnic, que ho és, però &eac
ute;s conseqüència d’un altre problema més greu i profund. A hores d’ara resulta evident que el posicionament ideològic que és la flama inextingible i essencial no és suficient, necessita estar encarrilat correctament; necessita la formació teòrica i pràctica col·lectives. Difícilment detectarem la necessitat d’encartellar i de repartir octavetes, en definitiva, existir en la vida social, si no tenim l’hàbit de llegir, més enllà de l’efímera eufòria que ens pugui animar en certs moments. Els metges estudien medicina; els matemàtics estudien matemàtiques; els qui volem fer la revolució llegim, no ja estudiem, marxisme?

Article de Marcel Pich, militant d'Endavant (OSAN) Mallorca
Publicat a http://contrainfo.cat

Vostè no em coneixerà doncs ens movem en àmbits totalment diferents. Vostè viu de les penúries dels treballadors, jo som un treballador amb penúries (a l’atur, vaja). A final de mes, vostè rep un bon sou per no mobilitzar els treballadors i pactar (amb més o menys transcendència mediàtica) amb el govern afí les reformes convenients. A principis de mes, jo rep el meu subsidi i em serveix de consol per lluitar cada dia contra les reformes que vostè ha pactat o se n’ha fet el suec. Vostè és a un despatx, amb un horari més o menys regular, evitant vagues generals. Jo dedic totes les hores que puc a la lluita al carrer i conscienciar de la necessitat de vagues generals.Tot i això i moltíssimes coses més que no diré per peresa i per no ofendre’l, de vegades coincidim al carrer. Quan vostè es digna a sortir, és clar.

Avui una convocatòria popular a través de les xarxes socials ens citava a la plaça d’Espanya de Palma a les vuit del vespre per manifestar suport i enviar una abraçada als companys i companyes de la ciutat de València. Han rebut fort per part de la policia espanyola a ordres del PP. La mateixa que també repartia llenya no fa gaire al barri del Cabanyal (València) tot i que a ordres del PSOE. És el que té el turnisme.

Com que la lluita antiPP ven més que la antiPSOE (no record haver vist cap condemna seva ni del seu sindicat a la repressió dirigida per Ramon Socías durant anys a l’Esquerra Independentista de Mallorca, per posar un exemple) vostè ha acudit avui a la convocatòria.
Tot era políticament correcte i democràtic (pel seu gust, és clar) fins que s’ha decidit tallar les avingudes. No havien passat ni cinc minuts quan el seu tarannà democràtic ha començat a donar ordres (amb un estil a cavall entre paternalista i sofista) de tornar a la plaça. Vostè ha actuat com a element desmobilitzador de forma vergonyosa i creient-se amb la potestat de donar ordres al jovent antisistema que erem allà. No hi havia perill de càrrega policial. Però no em sorprèn, segur què, per a vostè, la policia espanyola són uns pobres funcionaris i clar, tenen dret a treballar sense incidents. Ben igual que jo, que tenc el dret a manifestar-me sense incidents i sense què vostè em digui quan he d’abandonar la protesta tot donant lliçons de la seva democràcia. La que el seu sindicat groc va pactar.

Article de Marcel Pich i Esteve, militant d’Endavant (OSAN) Mallorca
Publicat a http://contrainfo.cat

En aquest llarg viatge cap a Ítaca, on esperam arribar a veure un país lliure, reunificat, socialista i sense patriarcat, ens anam trobant amb molta gent que, d’una forma o altra, ens acompanyen en el camí. Són moltes les eines i estratègies que comparteixen tots o alguns dels objectius esmentats. Eines i estratègies que cadascú valorarà si són les més eficients i decidirà llavors militància i simpaties.

Sempre he respectat aquestes eines i estratègies, més quan hi ha gent que hi creu al darrera. No les compartesc totes i puc arribar a pensar que algunes resten més que sumen però no som ningú per impedir a ningú res. Com tampoc són ningú les persones que tracten l’Esquerra Independentista com els seus ‘cans de bou’. Aquelles que ens diuen que ‘quan vulguis fer política de veritat, entraràs al partit’.

Certament, encara hi ha una inèrcia que marca que la política es fa des dels partits, ja que és a través de les institucions des d’on surten lleis (i els titulars a premsa). Però què és la política institucional més enllà d’una cosa puntual? no és veritat que els moviments populars han fet avançar la societat molt més que certes lleis puntuals? algunes lleis han existit o han desaparegut perquè milers de persones s’han mogut. Milers de persones que també fan política quan surten al carrer. Vull dir que allò que queda, en bufar una forta ventada, dependrà de si la casa té bons fonaments. Jo estic per això, no per fer parets de paper (o lleis que es fan i es desfan tan fàcilment…).

Què em volen dir, doncs, quan em diuen ‘política de veres’? que obrir un ateneu, fer una campanya per la llengua, impulsar una assemblea per dotar la vaga general d’un contingut i praxis combativa, organitzar col·loquis,… no són ‘fer política de veres’? que la creació d’un contrapoder popular (els fonaments de la casa), des de baix, no és ‘fer política de veres’? N’hauríem de parlar, de si ells en fan de ‘política de veres’.

Certament, els partits polítics han estat, en determinats moments de la història, eines útils, populars, de base i avançades. Però en aquest moment dubt que ho siguin. És més: se’ls està esgotant aquella inèrcia de la qual parlàvem fa un moment. Els partits polítics de tall clàssic, la majoria dels que tenim a les institucions de Mallorca, són eines que ja no estan per davant ni tenen voluntat de liderar res. Ja no són eines d’avantguarda. Fins i tot, d’alguna manera, són un tant paràsits de la societat.

Per això i per no compartir estratègia, ideologia i sobretot cultura política, no milit a cap partit polític dels què hi ha actualment a Mallorca. (Alerta! si visqués a Felanitx o Pollença, segurament estaria actiu al Bloc o a Alternativa, respectivament). Amb això vull dir que pens que la lluita institucional, especialment la municipal, és important. Però no és ni l’única ni la prioritària. De moment, seguiré fent política de formigueta, de picar pedra, des de baix,… la que jo em crec i pens que sí és ‘de veres’.

Article de Guillem Colom, militant d’Endavant (OSAN) Mallorca.
Publicat a http://contrainfo.cat

El proper dijous hi ha vaga general. Al llarg de la història la vaga general ha estat una de les eines més efectives que la classe treballadora ha tengut per lluitar pels seus drets. A Occident ens trobam, avui dia, amb una de les pitjors crisis del capitalisme dels darrers 80 anys. Hi ha economistes que fins i tot diuen que aquesta crisi pot ser pitjor i més llarga que la que va suposar el crack de 1929.El que no se’ns explica moltes vegades és que aquesta crisi només l’està patint la classe treballadora. Les classes dirigents no pateixen la crisi; de fet, ara són més riques que abans, n’hi ha prou amb veure els resultats anuals de les entitats bancàries o de les grans corporacions. Les crisis són inherents al sistema capitalista, i com explica Naomi Klein a La doctrina del xoc, les classes dirigents les fan servir com a forma d’implementar mesures que en un context normal no es podria. Quan dic normal, em refereixo a un context on no s’hagi creat tota la ideologia de la por: la por a perdre la feina, a ser desnonat, a perdre la sanitat pública, a veure com les pensions no deixen de davallar mentre l’edat de jubilació no deixa de pujar…En una paraula, a perdre drets adquirits al llarg de la història.

El que tampoc no se’ns explica moltes vegades, i des dels moviments populars hem de continuar repetint i intentant explicar per rompre el silenci, és que aquests drets no han plogut del cel ni han estat oferts a la classe treballadora com a regal de Nadal. Tots aquests drets, tots i cada un d’ells, són el resultat de segles de lluita, de revoltes, de revolucions i d’organització popular. Quan falta menys d’una setmana per a la vaga ja han començat a aparèixer les primeres veus dels opinadors integrats al sistema, aquells que ens diuen que cal respectar el dret a no fer vaga, que la vaga no ha de causar grans ensurts a l’economia, que els piquets no haurien d’existir, i un llarg etcètera. Aquestes idees es basen, en primer lloc, en una defensa total i absoluta, gairebé cega, de les relacions econòmiques creades pel sistema capitalisme. És allò de que en un dia de vaga s’han perdut no sé quants milions d’euros, com si el fet que un dia els negocis no funcionin suposés perdre doblers. Aquesta idea resulta d’una concepció únicament economicista de la nostra existència, que no analitza les conseqüències socials de les decisions econòmiques dels governs.

I en segon lloc, aquestes idees es basen en un individualisme rampant, que posa l’individu i els seus drets per davant de tot, sense tenir en compte la col·lectivitat. La idea de llibertat individual, que fou teoritzada pels moviments llibertaris, ha estat fagocitada pel capitalisme, i reinventada com un concepte radicalment egoista, que no té en compte les persones vivim en col·lectivitat, i què el bé dels individus no pot passar per sobre del bé del col·lectiu. Cal explicar, així mateix, que el suposat dret a no fer vaga no té en compte les pressions de les empreses cap a les treballadores, que com ja s’ha anat explicant aquests dies, són nombroses. Això és una forma de violència. Simbòlica, però molt efectiva.
Davant aquests atacs, cal que els moviments populars responguem units i cohesionats, avançant en la lluita als carrers i desenvolupant la lluita ideològica, tot desmuntant els arguments de la classe dirigent i d’aquells que fan feina per a ella. Si bé hem de ser conscients que els grans mitjans de comunicació estan contra nosaltres, hem de seguir explicant a la població que només organitzant-nos podrem plantar cara a les mesures més antisocials des de la mort del dictador Franco. La nostra tasca és aturar els nostres pobles i barris el dia 29, i continuar lluitant el 30 des de tots els fronts. Aquesta vaga no tombarà la reforma laboral, però sí pot ser un seriós avís al Partit Popular i els seus aliats. Nosaltres, davant els seus atacs cap a les persones, hem de tenir ben clar, com deia Pierre Bourdieu l’any 95 durant una vaga general a l’Estat francès, que lluitam contra la destrucció d’una civilització. Bourdieu posa la paraula en cursiva per deixar clar que es refereix a la defensa d’una forma d’entendre les relacions entre els éssers humans, basada en la solidaritat i la col·laboració, i no en l’individualisme i l’acumulament de bens i propietats. Acab aquest article amb les seves paraules, tan vàlides avui com fa 17 anys:

“He vengut aquí per expressar el nostre suport a aquells que durant les tres darreres setmanes han estat lluitat contra la destrucció d’una civilització, vinculada a l’existència de serveis públics, a la igualtat de drets republicana, dret a l’educació, a la salut, a la cultura, a la recerca, a l’art i, per damunt de tot, al treball.”(1)

(1) Pierre Bourdieu: ‘Against the Destruction of a Civilization’.