Portem tan sols unes setmanes d’estiu i ja hem patit les conseqüències nefastes d’un sistema capitalista que ens aboca, dia rere dia, a la destrucció del territori i a posar en perill la vida al planeta. Múltiples incendis arreu dels Països Catalans ja han arrasat milers d’hectàrees i, per desgràcia, sabem que no seran els últims. Cada dia és més clar que l’única forma de salvar el planeta i la humanitat és una transició ecosocialista, urgent i profunda.
A banda dels incendis i les greus conseqüències per a la vida i per al territori, ens trobem que les onades de calor estan malmetent dia rere dia les condicions de vida de les treballadores, fins i tot duent-nos a la mort; fa pocs dies lamentàvem la mort d’un treballador de només 24 anys a Tarragona, mentre treballava en una nau industrial amb temperatures extremes.
Davant d’això calen mesures d’emergència, però sobretot cal ser honestes: les propostes de maquillatge verd, si algun cop haguessin pogut servir de res, són completament inútils en la situació actual. Necessitem mesures radicals que confrontin per complet el sistema destructiu en què estem immerses, i fer possible la idea bàsica i radical de viure per al benefici i el benestar de la majoria treballadora i no pas a mercè del benefici i el benestar d’una minoria privilegiada.
El model capitalista és incompatible amb la vida
Si ens centrem en els incendis, hi ha tres elements que afavoreixen que es produeixin: la matèria combustible, l’oxigen i la temperatura elevada. L’origen concret, l’espurna en qüestió, que és allà on posen el focus els governs i els mitjans de comunicació, no pot tapar la lluna: el model capitalista genera les condicions ideals perquè es produeixin, els governs no fan res per aturar-ho, i som les treballadores les que en patim totes les conseqüències: per desenvolupar una activitat de risc en una zona d’alt perill d’incendi obligades per l’empresa, per intentar apagar el foc quan s’origina amb escassos recursos per a fer-ho, per intentar salvar el poc que tenim, com casa nostra, quan es crema.
En el cas dels incendis forestals, la matèria combustible és tot allò que hi ha en un bosc que pot cremar. Hem de tenir en compte, per començar, que més de la meitat dels boscos dels Països Catalans són de propietat privada. Però el problema no és només jurídic; és sobretot econòmic. El capitalisme ha destruït progressivament les activitats que permetien mantenir viu el bosc: l’aprofitament forestal, la ramaderia extensiva, l’agricultura tradicional o la gestió comunal del territori. Avui, per a molts propietaris, gestionar un bosc significa acumular pèrdues, mentre que l’especulació urbanística o la simple deixadesa resulten molt més rendibles. El resultat és un continu forestal cada vegada més extens, dens i carregat de combustible.
Durant els darrers anys, l’èxode rural, l’abandonament de camps i els canvis d’usos del sòl, han transformat profundament el nostre territori. Allà on abans hi havia un mosaic agroforestal que actuava com a tallafocs naturals, avui hi trobem grans masses forestals contínues que creixen sense planificació. Aquesta acumulació de biomassa converteix qualsevol incendi en un fenomen incontrolable, en una emergència. Sense una política permanent de prevenció, els bombers només poden actuar quan el desastre ja ha començat.
La prevenció exigeix una gestió forestal integral: aclarides selectives, desbrossades, manteniment de camins, franges de protecció, ramaderia extensiva, diversificació d’espècies forestals, etc. Però sobretot, cal una planificació democràtica i socialista de l’economia perquè qui ordena el territori no sigui el mercat. Que el mosaic agrari i forestal respongui a allò que necessitem per alimentar i proveïr les comunitats. Promoure una economia que satisfaci les necessitats materials de les persones i que no es degui als beneficis capitalistes, que son els responsables de la situació actual.
Cuidar el bosc per evitar que hi proliferin incendis hauria de comportar que la seva gestió pública, sota control democràtic de les treballadores i de les comunitats locals. Els boscos no poden continuar sent un actiu especulatiu ni una mercaderia sotmesa a la rendibilitat econòmica. Són essencials per la vida: protegeixen els sòls, regulen el cicle de l’aigua, frenen la desertificació, contribueixen a reduir les temperatures extremes, preserven la biodiversitat i milloren la qualitat de l’aire. Tot de funcions que no són productives dins el sistema capitalista, però que ens permeten viure.
D’altra banda, no podem parlar de l’estat del territori sense tenir en compte com l’agricultura i la ramaderia extensiva han anat quedant relegades per l’agroindústria i l’especulació amb el territori, per mitjà, per exemple, de macroprojectes turístics com el Hard Rock o el camp de golf de Vilanova de Raó, les plantes fotovoltaiques o les centrals eòliques afavorits pels fons Next Generation, especialment a les Terres de l’Ebre, els Ports, el Maestrat i Ponent.
I finalment, hem de parlar de l’augment de les temperatures. No podem desvincular les dades rècord de cada estiu del capitalisme, que afavoreix contínuament el canvi climàtic. La tendència infinita al creixement i l’expansió dels mercats, així com la cerca del benefici a curt termini, que fa que vivim una cursa accelerada per la nostra destrucció. La producció incessant, la distribució globalitzada no planificada, l’ús de combustibles fòssils per sostenir aquest model de distribució i consum, són tots elements del funcionament que contribueixen a l’augment de les temperatures a escala global. Una lògica incompatible amb una economia sostenible que miri al futur. Com sempre, ells treuen els beneficis i nosaltres, la classe treballadora present i futura, en paguem les conseqüències.
Amb aquests exemples és clar com no podem desvincular els incendis del sistema capitalista que ordena actualment la nostra societat; sense una planificació econòmica democràtica, sense un gir de 180º en la nostra forma de produir, distribuir i consumir, sense posar per davant la sobirania alimentària, la propietat col·lectiva o el benestar de la majoria a l’interès del benefici privat, els incendis només esdevindran un tràgic símptoma més d’un cercle destructiu. Ara, més que mai, hem de fer nostra la consigna: socialisme o barbàrie.