Ens trobem a les portes d’una nova diada Nacional de Catalunya Nord, i de nou, com cada 7 de Novembre, ens manifestarem commemorant la signatura del tractat dels Pirineus entre Castella i França, que va suposar l’annexió dels territoris Nord-Catalans a l’estat francès l’any 1659: el trossejament d’una nació per satisfer un conflicte per l’expansió de dos imperis.
Aquest any, però, reivindicarem la diada enmig d’una conjuntura molt concreta, i per tant, l’afrontem amb uns reptes molt concrets. L’estat francès i tota la seva estructura política, capitalista i colonial, mostren algunes febleses, i davant d’això l’estat es reforça per mitjà d’una deriva autoritària, centralista i antisocial. La greu crisi del macronisme i del govern és només un símptoma d’aquestes contradiccions: s’està fent mes evident que mai el fracàs de la Unió Europea com a projecte polític amb voluntat d’adquirir rellevància internacional, amb França i Alemanya jugant un paper de lideratge. Les revoltes a la nació Kanaky i la pèrdua de colònies a la zona del Sahel demostren la descomposició del seu sistema neocolonial. Mentrestant, les contradiccions internes al centre de l’imperi (sobretot per causes de classe i racials) disparen la inestabilitat política, la mobilització i la radicalització.
L’estat francès veu com la seva posició trontolla i Macron no és capaç de fructificar amb cap govern que intenta formar: en poc més d’un any hi ha hagut fins a tres primers ministres, el darrer reescollit després d’haver dimitit. França, bressol de la democràcia burgesa i exemple històric d’estat centralista, té el poder executiu paralitzat i sense capacitat de convèncer ningú. Aquesta feblesa tant a la perifèria com al centre de l’imperi francès s’ha intentat resoldre a cop de decret: augmentant de l’edat de jubilació, retallant els pressupostos socials i augmentant la despesa militar.
Amb tot, el fracàs del Nou Front Popular, que es va presentar com la gran esperança de la unió de la socialdemocràcia per salvar l’estat francès dels seus propis monstres, ha demostrat ser un gegant amb peus de fang sense un programa de mínims acordat que pugui ser una oposició real al macronisme i lepenisme.
Davant de la feblesa del govern macronista, que només ha fet que aplanar l’ascens a l’extrema dreta amb l’aplicació de polítiques antisocials i centralistes, i la impotència política de les coalicions electorals des de l’esquerra, han crescut les crítiques i la desafecció des de les nacions opimides: crítiques al centralisme estatal i un suport important a les llengües pròpies. És en aquest escenari on no ens podem deixar dur per propostes que plantegin una descentralització més gran. Davant de la desfeta i l’acceleració autoritària de l’estat per reforçar-se, l’única alternativa és que els pobles sotmesos a l’estat francès construïm la nostra pròpia força. Ara mateix, ens cal construir una força independentista i revolucionària a Catalunya Nord, que en contacte amb les forces polítiques rupturistes de la resta de nacions oprimides per l’estat francès, pugui esdevenir una proposta alternativa, no encarada a la reforma de l’estat francès ni a la seva supervivència, sinó a la seva destrucció per l’assoliment de la nostra màxima quota d’autonomia, és a dir, la independència.
Si fins ara hem lluitat per resistir tots els embats del centralisme i el xovinisme francès, que ha intentat esborrar-nos del petit tros de país que va quedar sota la seva bota, és el moment de passar a l’ofensiva. I per fer-ho, tenim la mateixa eina política i organitzativa que a la resta dels Països Catalans: de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, aquesta eina es diu Esquerra Independentista.