L’ 1 d’Octubre i les possibilitats de victòria d’una insurrecció independentista
Vuit anys després de l’1 d’Octubre, el moviment independentista encara no s’ha refet d’aquell moment. El que en un primer moment va ser una victòria de l’organització popular va anar sent buidat del seu potencial degut als fets que el van seguir. L’estat ha superat completament l’anomenada “crisi de règim del 78”, no s’ha avançat en termes de construcció nacional dels Països Catalans, la llengua retrocedeix, el monstre de l’extrema dreta enfanga tot el panorama polític i la situació internacional és cada cop més alarmant. El panorama resulta complicat, però no està tot perdut.
Nosaltres, les revolucionàries, sabem que la història no és lineal, i que avança a base de salts abruptes. De la mateixa manera que una jove independentista de principis dels 2000 no podia concebre què passaria al 2017, i si li ho haguessin dit no s’ho hauria cregut, molt possiblement nosaltres no som capaces de predir com es desplegarà en un futur el potencial revolucionari que té la qüestió nacional als Països Catalans. Les contradiccions inherents a l’estat capitalista espanyol que van generar la situació de l’1 d’Octubre a Catalunya segueixen existint i, per tant, resulta lògic pensar que el conflicte nacional tornarà; de fet, aquest no desapareix mai malgrat que es trobi en una altra etapa.
Ara bé, no n’hi ha prou amb fer aflorar de nou el conflicte nacional, ni tan sols amb generar nous embats contra l’estat espanyol. Cal que generem unes condicions polítiques que permetin que aquests embats resultin victoriosos. Per fer-ho, és imprescindible fer una bona anàlisi de l’1 d’octubre, i combinar aquesta anàlisi amb elements de proposta que ens permetin construir un nou independentisme popular i amb capacitats reals de victòria.
És precisament amb aquest objectiu, el de fer aportacions polítiques que ens ajudin en la reconstrucció d’aquest independentisme popular, que fem aquest article. En la primera part intentem aportar alguns elements d’anàlisi, i en la segona fem un seguit de propostes que, a parer nostre, han d’esdevenir elements que guiïn el moviment independentista en la construcció de nous escenaris de conflicte obert amb l’estat espanyol, per aquest cop sí, doblegar-lo.
Part 1. Alguns apunts analítics
1. Què va ser i que no va ser l’1 d’octubre
L’1 d’octubre va ser un fenomen d’extraordinària importància política que cal analitzar amb profunditat, sense fer política ficció sobre què hauria passat si s’hagués pres tal o altra decisió ni buscar culpables concrets, sinó per extreure’n lliçons útils pel futur. També per fer autocrítica, analitzar els errors propis i rectificar quan calgui.
Si bé és cert que l’1 d’octubre no va arribar a ser un escenari pre-revolucionari, perquè en cap moment va haver-hi les condicions que podien haver abocat a una revolució social, sí que ha estat segurament el moment més proper a això que s’ha vist en les darreres dècades a tota l’Europa occidental, i per descomptat, al nostre país.
Hem d’entendre l’1 d’octubre com un moment que catalitza les aspiracions polítiques de gran part de la societat catalana, que esdevé el clímax d’un cicle de lluita concret que va generar un moment de gran agitació política, amb unes quotes molt elevades d’autoorganització, mobilització i participació populars —dels quals els CDR i el seguiment massiu de la vaga del 3 d’Octubre en són els millors exemples–, i que va obligar els polítics sobiranistes a arribar molt més lluny del que haurien volgut per por de ser completament superats pel poble. Tot i així, analitzant les forces reals de les quals disposa l’estat espanyol, així com la situació internacional, la capacitat de confrontació de l’independentisme i la naturalesa dels seus dirigents, es fa pràcticament impossible pensar en la possibilitat que aquell esdeveniment històric en concret pogués conduir a una autèntica situació de ruptura, o estadi pre-revolucionari. Tanmateix, això no vol dir que no pugui donar-se en el futur.
La crisi econòmica i del règim del 78 actua com a catalitzador d’un corrent de fons que respon a la voluntat històrica del poble treballador català d’alliberar-se socialment i nacional. Hi ha un fil roig que connecta la resistència a aquesta situació de dominació en diferents moments amb l’últim intent reeixit d’alliberar-se’n.
Com dèiem abans, l’1 d’octubre s’explica sobretot com una victòria de l’organització popular, que protagonitza un escenari de desobediència massiva a l’estat espanyol i a les consignes de la direcció de facto del procés, que fins aquell moment es trobava fent crides a la calma i l’ordre. La situació posterior no deixa un escenari victoriós al moviment independentista català, tot i que resulta una experiència amb una càrrega simbòlica impagable, i el relat sobre aquesta es disputa segons els interessos polítics que es defensen.
2. Per què no va triomfar l’1 d’Octubre:
Segons la nostra anàlisi, hi ha un seguit de condicions que dificultaven que es desencadenés un procés revolucionari sostingut en el temps que fes esdevenir l’1 d’octubre un autèntic moment de ruptura amb l’estat espanyol que fes efectiu el dret a l’autodeterminació.
El primer és que el nucli director es trobés en mans dels partits “independentistes” i de les dues grans entitats de la societat civil, que sovint en van fer de corretja de transmissió. En aquest sentit, un partit hereu de Convergència Democràtica, representant històric de la burgesia catalana i de la seva política autonomista subordinada a Madrid, reconvertit en partit independentista davant de la pressió popular, difícilment anava a liderar un procés necessàriament insurreccional. Per contra, els moments més apassionants del procés i aquells que ens permeten avançar més són quan aquest lideratge es veu desbordat i és obligat a actuar fora dels seus paràmetres. En canvi, les crides a l’ordre i a la unitat al voltant dels seus plantejaments de la “llei a la llei” i de “ni un paper a terra” suposen un dels principals frens al creixement del moviment independentista i la seva capacitat real d’exercir poder. La subordinació estratègica a aquesta lògica, que es donava en la pràctica per part de la majoria d’agents, va condemnar el moviment a la desconnexió de certs sectors populars i al desarmament estratègic.
El segon té a veure amb la composició social de l’independentisme i, sobretot, dels sectors socials que el seu lideratge vol representar. La gran burgesia catalana mai ha estat independentista, i quan la seva posició còmoda al voltant del pacte fiscal i la descentralització representada per CIU es va veure forçosament modificada va situar-se al costat de l’estat i la seva repressió. En el cas de la mitjana i petita burgesia, trobem diferències i contradiccions en el seu posicionament polític: d’una banda condicionat per elements materials com la vinculació amb el mercat espanyol i la seguretat que l’estat li aporta; de l’altra, en trobem de subjectius, com són les qüestions identitàries, culturals, etc. Tot i que el procés no s’explica sense la participació massiva de molts sectors populars, el seu lideratge es manté en mans d’un sector de professionals liberals i alts càrrecs funcionarials que marcaran bona part dels termes en els quals es donarà aquest moment. La implicació de la classe treballadora catalana augmenta en els episodis de confrontació i minva quan s’apaivaga la confrontació i se situa el conflicte en termes identitaris.
La tercera qüestió, molt relacionada amb les dues anteriors, és la gramàtica política en què es donarà el procés i el seu desarmament teòric. Amb aquesta afirmació ens referim que els termes liberals des dels quals es conceptualitzarà, malgrat el desbordament per baix, condicionaran els passos a seguir. Malgrat que compartim que la qüestió de l’autodeterminació com a possibilitat de decidir en termes democràtics serà un dels elements centrals, positius i agregadors del procés, en el sentit de donar capacitat a expressar-se a la voluntat popular, els termes en què es conceptualitzarà aquesta legitimitat democràtica seran bàsicament formals i liberals. Tota aquesta gramàtica política s’expressarà en les discussions al voltant de les diferents vies per expressar la majoria, la idea de la llei a la llei o de l’esperat suport de les “democràcies” europees al procés. L’absència en la centralitat del procés d’una gramàtica revolucionària pertinent a un moviment d’alliberament nacional condicionava els termes amb què s’imaginava i s’autolimitava el procés.
Aquesta mancança de base condicionarà el quart element, que té a veure amb la incapacitat de construir la força organitzativa necessària, ni de plantejar tàctiques correctes per al combat, perquè no es considerava fonamental. En conceptualitzar-se com una transició pacífica en comptes de com una ruptura, en clau d’insurrecció democràtica, es desestimaran les capacitats i voluntats repressives de l’estat i el seu poder i, per tant, la necessitat de construir una força popular amb capacitat de resistir i exercir poder. Si podem dir que el poder s’exerceix per la via del consens i de la força, el moviment independentista va aconseguir construir nous consensos però no va encarregar-se de plantejar-se com exercir força, sobirania i poder, cosa que clarament sí que tenia el nostre enemic: quan va veure mancada la seva capacitat d’imposar-se per la via del consens, no va tenir problema a utilitzar la força.
Per últim, una altra mancança important és que es tractava d’una estratègia regional i sobretot regionalista. Podem entendre que els processos polítics no es donin de la mateixa manera arreu dels Països Catalans sempre, ja que la realitat històrica i autonòmica actual condiciona la realitat sobre la qual actuem. Ara bé, el procés no s’entenia com a part de l’alliberament complet dels Països Catalans, com a nació dominada i projecte polític d’alliberament, sinó com un fet merament principatí. Això restava força i profunditat al moviment, ja que el circumcidava al marc autonòmic català i el feia molt més fàcilment assimilable i reconduïble cap a la política autonomista. A la vegada, dificultava el creixement d’un moviment amb molta més capacitat de posar en escac l’estat espanyol, com seria un moviment d’alliberament nacional de Països Catalans.
3. Crítica i autocrítica: el paper de l’Esquerra Independentista:
La tesi general d’Endavant durant els anys del procés que precedeixen a l’1 d’Octubre era que havíem de generar un espai autònom diferenciat de les organitzacions transversals que dirigien el moviment independentista i que, des d’aquí, mantenint la nostra independència ideològica i organitzativa, havíem d’aconseguir fer calar el nostre discurs social revolucionari i de marc nacional de Països Catalans. Podem dir que aquesta tesi no era desencertada, i que gràcies a ella es va evitar que l’Esquerra Independentista quedés completament diluïda en el si del transversalisme. Això no només va servir per mantenir-nos vius com a moviment revolucionari, sinó que va permetre avançar la lluita independentista fins a cotes inimaginables si ens haguéssim plegat de forma acrítica a les crides a la unitat que es repetien com a mantres de l’espai transversal.
Qüestions com posar el referèndum sobre la taula, el “No a Mas”, les campanyes “Independència Per Canviar-ho Tot” o “Desobeïm”, el fet que alguns dels nostres posicionaments s’estenguessin entre grans capes del moviment independentista o la constitució dels CDR per defensar els col·legis electorals són bons exemples de com aquest posicionament ens permetia avançar com a Esquerra Independentista, i a l’hora feia avançar el moviment independentista.
Malgrat aquests fets, tampoc ens ha de fer por reconèixer que es van cometre errors, el més important dels quals va ser no ser capaces de llegir amb suficient antelació el potencial rupturista que estava acumulant el poble treballador català, ni fins a quin punt seria capaç d’arrossegar i desbordar els dirigents del procés. A més, probablement tampoc vam ser capaces de llegir bé la naturalesa de la resta d’agents independentistes, sobretot el que podríem dir sobiranisme governamental: si bé és cert que no podia arribar a assumir les quotes de confrontació necessàries per assolir l’alliberament nacional, sí que va arribar molt més lluny del que nosaltres havíem previst. Tot i que afirmem això, i com ja hem assenyalat abans, considerem que el lideratge del procés en mans d’aquests sectors era una trava i que no formava part de la seva aposta arribar a generar aquests moments de tensió i, en conseqüència, l’unitarisme amb aquests actors també va ser una llosa per a l’independentisme. La qüestió fonamental, però, és que hauríem d’haver anticipat la capacitat de desbordament popular i la reacció del sobiranisme governamental davant d’aquesta i, per tant, haver traçat una estratègia per canviar la correlació de forces en favor del poble autoorganitzat respecte els partits i institucions.
Més enllà d’aquest error de lectura, se’n van cometre d’altres de caràcter tàctic, la majoria dels quals van venir condicionats per la necessitat d’haver de batallar constantment per evitar la completa dissolució de l’Esquerra Independentista dins el transversalisme. El fet de formar part d’un moviment amb diverses línies estratègiques en el seu interior dificulta enormement el desplegament correcte i coherent d’una línia política, i per tant de seguir una estratègia concreta. Així és que convivien a l’interior de l’Esquerra Independentista una proposta unitarista i amb un pes institucional molt elevat –que hagués volgut fer Artur Mas president i entrar al govern si calia– amb una proposta que posava el focus en la necessitat d’organitzar el conflicte i fer visible la nostra proposta política, si calia confrontant-nos a part de “l’independentisme” del moment. Pensem que, més enllà del que hauria passat si les coses haguessin anat diferent, que no ho sabrem mai, haver mantingut una posició i un espai propi ha permès evitar l’absoluta integració de l’esquerra independentista en la desorientació i la davallada de la resta d’agents que van intervenir en el procés.
Ara bé, tot plegat va afectar la nostra capacitat de teixir una estratègia que donés continuïtat a aquell moment rupturista després del 3 d’octubre, que mantingués la mobilització de forma permanent i que permetés mantenir el lideratge popular exercit en aquelles dates clau.
En aquell context, el xantatge per mantenir la unitat a qualsevol preu era constant i molt elevat. Davant d’això, l’equilibri era complicat, ja que malgrat que hi havia cada cop una majoria més favorable a una via rupturista, la por de ser assenyalades com qui trencava la unitat i feia descarrilar el projecte era alta. Podem dir que en aquell moment s’esperaven dues coses contradictòries: d’una banda, que es mantingués la unitat i, de l’altra, que es fes en uns paràmetres polítics desobedients contraris a la voluntat de qui liderava aquell espai unitari. D’aquest atzucac no vam saber sortir-ne com a moviment.
Quan va arribar la repressió, aquesta dificultat no va fer més que créixer. És a partir de l’aplicació de la DUI, l’empresonament del govern i les noves eleccions que el procés ja quedarà encallat en una via morta i centrat en la resposta antirepressiva. En aquest sentit, valorem que el discurs implementista hauria d’haver caducat abans. Nosaltres, tot i que vam ser capaces de veure-ho i expressar-ho abans que altres actors, ho vam fer segurament massa tard i sense oferir una lectura del que havia passat i una proposta per seguir caminant.
Per últim, un altre error va ser no calcular les conseqüències que tindria al País Valencià i a les Illes la reacció de l’estat i de diferents sectors espanyolistes per evitar que la flama del referèndum s’estengués a altres territoris, sabent que els Països Catalans són la veritable bèstia negra del règim del 78. Per la nostra part, el paper de l’EI era explotar a fons les oportunitats de ruptura que es presentaven en l’escenari del Principat. No obstant, partint del nostre objectiu estratègic de construcció d’un projecte nacional, podem dir que no vam tenir la capacitat d’articular i difondre mínimament la relació entre aquell procés i un projecte de PPCC, d’aprofitar l’oportunitat d’aquell conflicte per superar el marc regional que havia proposat el sobiranisme transversal i assenyalar la necessitat d’una estratègia nacional i un horitzó final d’independència pel conjunt dels PPCC. Tampoc vam tenir la força ni la capacitat política per aconseguir que les protestes contra les sentències i la repressió a l’independentisme popular que es van donar al País Valencià i les Illes, o els actes en solidaritat amb el referèndum i la pròpia organització clandestina per aconseguir les urnes a Catalunya Nord, superessin clarament el marc de “solidaritat” amb el Principat i s’articulessin en una dinàmica que s’encaminés cap a la concepció de pertinença a una mateixa lluita en clau nacional.
Part 2. 10 idees clau per la construcció d’un nou embat. Una insurrecció victoriosa:
En aquest segon apartat volem aportar 10 tesis polítiques extretes de l’anàlisi de l’1 d’octubre i de les condicions necessàries per multiplicar les possibilitats d’un nou embat independentista als Països Catalans, que desencadeni una veritable revolució.
- La clau de volta es troba en el vincle entre la ruptura nacional i la transformació radical de la societat. Pensem que la tesi fundacional de l’esquerra independentista segueix sent central i fonamental per a un procés d’alliberament nacional. Aquesta és l’única via per dotar de sentit el procés així com fer que sigui possible, ja que necessitem construir àmplies majories populars per tirar endavant un embat d’aquestes característiques. Aquest és un conflicte per la sobirania; per la capacitat d’autodeterminar-nos en tots els sentits, al marge de l’estat i del mercat. Hem d’estendre la consciència que la millor forma de fer la revolució al nostre territori és la independència, i la millor forma d’assolir la plena sobirania és, per tant, la revolució independentista.
- Juntes som més fortes. Els Països Catalans, pel seu pes econòmic, poblacional i polític, tenen una capacitat molt més gran de generar una crisi d’estat i de fer la pressió suficient per generar una ruptura amb l’estat espanyol. No només hi ha motius culturals, històrics i socioeconòmics per defensar aquest marc nacional, sinó també estratègics. Aquests són molt més difícils d’assimilar per la via de l’autonomisme, i representen un projecte polític per construir del que pot ser protagonista el poble treballador català. Això no vol dir que no participem de dinàmiques que es donen en clau regional, però ho hem de fer amb mirada nacional i explorant les oportunitats per a la construcció nacional.
- El consens i la legitimitat democràtica no són suficients, sinó que necessitem tenir capacitat d’exercir força i poder. L’independentisme popular s’ha de construir com un autèntic moviment de masses, preparat per la desobediència i el conflicte. Ens hem de plantejar com exercim el control sobre els àmbits de producció i reproducció de la vida, que poden fer sostenible la resistència a l’estat en un moment de ruptura. La república s’implementa per la via dels fets i no de les declaracions.
- L’element democràtic segueix sent fonamental. Aquest, però, no té a veure ni amb legalitats ni votacions, sinó amb l’expressió d’una voluntat popular i dels mecanismes i mediacions que poden expressar aquesta voluntat. Davant d’un estat que vol negar la possibilitat de decidir el futur d’un poble, és justament la reclamació de la capacitat d’expressar la nostra voluntat la que té un potencial enorme de confrontació al règim del 78.
- La unitat per la unitat no val. Existeix un conflicte de classes latent a la nostra societat que s’expressa també en la disputa dins de l’independentisme. Acabat el procés, Junts ha tornat amb gust a la política autonomista i de defensa dels interessos de les classes benestants, adquirint fins i tot polítiques i discursos obertament racistes i autoritaris. Les aliances tàctiques sempre s’han de contemplar, però les estratègies no poden ser coincidents quan es defensen interessos de classe contraposats. Un nou independentisme s’ha de construir des del lideratge popular, que és qui pot portar-lo fins a les seves últimes conseqüències.
- De la llei a la llei al xoc de legitimitats. La independència només és possible des de la unilateralitat, la ruptura i el conflicte. Ens trobem davant d’un estat autoritari i repressor. L’experiència de l’1 d’Octubre ensenya que si bé les institucions actuals, com per exemple les Generalitats o els Parlaments, són necessàries per dotar de legitimitat la lluita per l’autodeterminació davant de gran part de la població, no són eines vàlides per confiar el pes central de l’exercici real del dret a l’autodeterminació. A banda que pràcticament no tenen poder, el poc que tenen respon a la mateixa estructura de l’estat espanyol, la qual cosa les fa molt fàcilment neutralitzables.
- La rereguarda i l’avantguarda necessàries no es construeixen en l’espontaneïtat del moviment. Ens hem de preparar i exercitar les nostres capacitats. Hem de generar una lògica de sobirania i desobediència a l’estat des d’ara. Hem de construir els nostres espais de contrapoder que ens permetin resistir a un embat amb l’estat i la seva repressió i fer efectiva l’autodeterminació. És a dir, cal preparar de forma conscient i planificada la nostra força política i organitzativa, la base material, les tàctiques necessàries, les capacitats individuals i col·lectives…
- Cal repolititzar el conflicte lingüístic i cultural. Cal fer-ho com a arma contra els estats espanyol i francès, i no com a armes llancívoles contra les mateixes classes populars catalanes. La llengua catalana ha de ser una bala contra els estats espanyol i francès, i no en canvi replegar-nos únicament en un conflicte cultural i lingüístic. Tampoc no hem de plantejar la nostra defensa com a nació des d’un lloc essencialista o identitari, sinó com a defensa dels drets i el patrimoni comú de la classe treballadora catalana. El conflicte en termes identitaris, alimentat per l’espanyolisme, és inoperant i contraproduent.
- Europa no ens mira. I si ens mira, ho fa amb preocupació per mantenir l’estabilitat d’un estat de la importància de l’estat espanyol i francès. Les mateixes “democràcies” europees que havien de sortir a defensar la independència de Catalunya davant de la repressió de l’estat són les que es mostren còmplices amb un genocidi televisat a l’altra banda de la Mediterrània. Igual que passa amb Palestina, l’internacionalisme dels pobles i la seva capacitat de debilitar la legitimitat i la capacitat d’actuar d’un estat es demostren com a fonamentals per a qualsevol moviment d’alliberament nacional. L’internacionalisme és clau, tant pel que fa a l’aliança amb altres pobles oprimits per l’estat espanyol i francès, amb qui som capaços de generar una crisi d’estat de grans magnituds, com més enllà d’aquestes fronteres imposades.
- Un independentisme popular i rupturista amb un programa de lluita ambiciós en termes socialistes i feministes. Aquest és l’horitzó pel qual cal treballar ara.