Vivim temps difícils. Les derrotes i renúncies del cicle passat han obert la porta a una onada reaccionària que amenaça amb fer retrocedir drets socials conquerits, amb l’augment del racisme i de l’extrema dreta, amb la involució d’una democràcia pràcticament inexistent i amb el reforçament autoritari dels estats. El genocidi del poble Palestí és la punta de llança d’una reacció global que està permeant en el sentit comú d’una part important de les nostres societats.
Contra aquesta onada, però, tenim les eines per donar les respostes que calen. Contra l’onada reaccionària, la millor resistència és avançar. No només hem de batallar els marcs de l’adversari. Cal reconstruir un projecte més gran, més ambiciós i més radical en la defensa dels drets i llibertats del conjunt de la nostra classe, vingui d’on vingui.
Els últims mesos hem vist com s’obre l’escletxa d’un possible nou cicle mobilitzador: hem vist mobilitzacions massives arreu dels Països Catalans. Hem cridat ben fort que no estem en venda i hem omplert amb milers de persones València, Barcelona, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera de marxes històriques contra el turisme i pel dret a l’habitatge. Hem vist el Pirineu sortir al carrer per demanar una vida digna a les zones de muntanya, ens hem mobilitzat contra el feixisme –porti la bandera que porti–, en defensa de la llengua, pels drets LGBTI i, sobretot, contra el Govern Mazón i la criminal gestió de la dana.
Sabem que el dret a l’habitatge, les solucions al canvi climàtic o els nostres drets nacionals no s’aconsegueixen només sortint a protestar quan són negats. Per contra, allò que cal és construir la força política per exercir-los. Cal transformar les noves dinàmiques de lluita en organització, que vagi més enllà de la protesta puntual. Per això celebrem amb entusiasme la consolidació d’espais de lluita i unitat d’acció com la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya o l’espai unitari de l’ecologisme cristal·litzat en les Revoltes de la Terra. Com Endavant i l’Esquerra Independentista, en el marc estratègic de la Unitat Popular, entenem aquests espais com elements clau en l’avenç d’un projecte nacional de classe i feminista, i en el camí de construir espais de masses que disputin l’hegemonia política des dels nostres marcs i sense renunciar al nostre projecte polític. És per això que la nostra organització fa ja 25 anys que contribueix, amb moltes altres companyes, a construir un espai d’Unitat Popular capaç d’entomar la lluita en tots els camps de disputa. Del sindicalisme laboral a la defensa de la llengua, de la Xarxa de Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans a les Candidatures d’Unitat Popular, demostrem que som capaces de vertebrar la consciència nacional arreu del país. N’hi ha exemples recents, com és la tasca ingent que la Xarxa de Casals i Ateneus ha fet en resposta a la dana, amb la qual ha esdevingut un espai real d’articulació de solidaritat i autoorganització popular.
Sabem que la lluita de classes no és lineal, sinó que es desenvolupa a través de salts abruptes. Per tant, les revolucionàries hem d’aprofitar les condicions, quan hi són, per realitzar salts qualitatius que permetin millorar les condicions de la lluita. Nosaltres creiem que actualment existeixen aquestes condicions. Com hem apuntat en diverses ocasions, considerem que hi ha alguns elements que són necessaris per avançar en les condicions actuals, i és precisament en aquests elements en els quals pensem que s’han de posar els esforços per realitzar salts qualitatius, per fer passos endavant: la construcció d’una internacional revolucionària que ens permeti fer front a la situació internacional, la unitat d’acció anticapitalista en espais de lluita amplis i mobilitzacions unitàries, l’augment de quotes de poder popular en fronts de lluita ben articulats i estructurats…
El nostre és un projecte nacional i de classe, pel nostre poble i la nostra gent. Per això la nostra proposta és clara: reconstruir la dinàmica d’un independentisme combatiu i rupturista, que torni a enllaçar les lluites socials i nacionals i torni a situar la idea que els Països Catalans no són cap aspiració romàntica; són, sobretot, la rebel·lia de les classes populars catalanes contra tots aquells que volen destruir els nostres drets i la nostra voluntat de ser poble. Quan diem que els tres eixos no són un eslògan buit per a pancartes i cartells és perquè la independència, el socialisme i el feminisme són necessitats reals del nostre país i del nostre poble: ho són cada vegada que s’aprova una llei que ataca les persones que parlem català, o el consell de torn nega el dret a escolaritzar en valencià les criatures, cada cop que es dificulta el dret a l’avortament perquè els hospitals de les nostres comarques es neguen a atendre’ns perquè els drets individuals d’alguns metges estan per damunt del dret a escollir sobre el nostre propi cos, o cada vegada que ens venem una part del territori per seguir explotant-lo.
Per fer tot això, per avançar cap a la llibertat completa del nostre poble i la nostra classe, cal també enfortir les organitzacions polítiques que contribueixen a sostenir i impulsar cada espai de lluita. Perquè l’única possibilitat és organitzar la nostra força i passar a l’ofensiva, i per fer-ho, necessitem estar organitzades i ser moltes més.
Sabem perfectament que el poder té sempre dues opcions: integrar o desintegrar. De l’anterior cicle polític hem après de les dues. Sabem que si el nostre projecte només es basa en el tacticisme i la lluita en els marcs de l’adversari, el poder sempre ens acaba integrant en les seves pròpies dinàmiques. I sabem, també, que si el nostre projecte no serveix per apel·lar el conjunt de la classe treballadora, si no té vocació de masses, sempre quedarem reduïdes a allò que no molesta, a allò que el poder pot acceptar.
Per això seguim bastint i enfortint la nostra organització, des de la humilitat que donen 25 anys de lluita incansable, però amb tot el convenciment que el projecte polític d’Endavant i del conjunt de l’Esquerra Independentista és la millor eina per fer-nos avançar en la conquesta de tota la llibertat a què aspirem.
Fem, feu, un pas endavant, seguim avançant, perquè només així vencerem.