Garantir el referèndum, guanyar-lo i seguir construint Unitat Popular

A pocs dies del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, des d’Endavant OSAN volem fer un seguit de reflexions sobre la situació política actual.

L’estat de les autonomies és un estat irreformable

1. La resposta de l’estat a la convocatòria del referèndum d’autodeterminació al Principat per l’1 d’octubre ha evidenciat el caràcter repressiu, autoritari i contrari als drets dels pobles d’aquest estat. La capacitat de posar en marxa una operació repressiva d’aquesta magnitud és fruit del pòsit franquista en una part de la societat, però també d’anys de propaganda i disciplinació de la població a través del discurs nacionalista espanyol -basat en la retòrica antiterrorista-. Aquesta operació repressiva és també un assaig de cara a normalitzar un major grau de control polític i social. Si l’estat guanya, això que ara són mesures excepcionals -prohibició de propaganda política, persecució a càrrecs electes, restriccions a internet- passaran a formar part del paisatge quotidià.

2. L’estat espanyol és un estat irreformable. El nacionalisme espanyol és qui articula aquest estat. Un nacionalisme al servei de les oligarquies i del capitalisme patriarcal que per a sobreviure necessita aniquilar les identitats nacionals diferents a l’espanyola i situar en el camp de l’enemic de la pàtria qualsevol moviment polític i social que qüestioni ni que sigui parcialment el caràcter indiscutible de la unitat d’Espanya o els pilars de la dominació capitalista i patriarcal. L’única forma efectiva per a combatre i derrotar aquest nacionalisme és amb l’exercici de la sobirania i la conquesta de la independència per part dels pobles subjugats a aquest estat.

3. La intervenció de l’autonomia, que va començar amb el FLA, i s’ha acabat de materialitzar amb la intervenció de les finances i altres competències de la Generalitat, és una demostració que les autonomies i l’autonomisme no poden garantir ni les llibertats nacionals dels Països Catalans ni una vida digna per les classes populars. Que les autonomies són ens buits de sobirania ho ha demostrat la intervenció del Fondo de Liquididad Autonómico als Països Catalans per part de l’estat espanyol, la recentralització de competències i l’aplicació dels dictats austerocràtics de l’UE. En aquest sentit les autonomies han esdevingut oficines de gestió de la misèria, de privatització dels serveis públics, de drenatge de recursos públics per engreixar beneficis privats, i d’intensificació de la doble explotació que patim les dones. A més, com hem vist aquesta mateixa setmana, l’estat, només amb el poder executiu, ha pogut anul·lar la minsa autonomia de la Generalitat de Catalunya. Aquells sectors que a Catalunya, al País Valencià i a les Illes proposen un major grau d’autonomia o un millor finançament autonòmic com a eina que garanteixi la llibertat nacional i una vida digna per les classes populars, estan apostant per un carreró sense sortida i sense garanties. Només l’aposta per l’autodeterminació obre un camí per a garantir les llibertats nacionals dels Països Catalans i per a capgirar les relacions de dominació i explotació que ens aboquen a un present de precarietat.

4. No podem caure en la ingenuïtat de pensar que el que passi a Catalunya no afectarà el País Valencià i les Illes Balears. L’ofensiva que l’estat prepara per atacar les bases del que considera les causes del procés independentista (escola en llengua pròpia, mitjans de comunicació en llengua pròpia, competències autonòmiques, etc.) es dirigirà encara amb més força contra la resta de territoris dels Països Catalans. L’estat sempre ha tingut més clara la nostra unitat que el nostre propi poble. Per això és urgent passar a l’ofensiva, no comprar els marcs discursius del progressisme espanyolista i estendre també la perspectiva de l’autodeterminació a tot el territori dels Països Catalans. Així mateix, el procés d’independència de Catalunya obre les portes a un creixement de la consciència nacional a Catalunya Nord, que no pot ser venut ni sacrificat en nom de la geopolítica i de les relacions amb l’estat francès.

Sense desobediència no hi ha independència

5. Tot allò que ha passat en el darrer mes demostra que la desobediència és imprescindible per a poder guanyar la independència i trencar amb l’estat espanyol. No hi ha via legal a la independència, només via legítima. I per tant, en la lluita per fer i guanyar el referèndum és imprescindible estendre la desobediència al màxim possible d’àmbits. Per estendre la desobediència és imprescindible la construcció d’un poder popular i d’una institucionalitat alternativa.

6. L’1 d’octubre és un referèndum d’autodeterminació i si guanya el sí s’ha de proclamar la independència de Catalunya. Cal estar alerta contra els intents de reconduir les energies del carrer cap a una simple mobilització contra el govern del PP. Cal denunciar la hipocresia política de «l’esquerra d’ordre» que davant la incapacitat d’acceptar un procés veritable d’autodeterminació i el vertígen a una protesta popular no controlable, pretén actuar d’apagafocs de l’estat. L’únic mandat existent a hores d’ara és el de donar la veu al poble per tal d’exercir el dret d’autodeterminació.

7. Ningú té cap mandat per a negociar en nom del poble cap sortida alternativa que no sigui l’exercici del dret d’autodeterminació. Som conscients que tant si el referèndum fracassa com si esdevé revolta oberta, el dia 2 d’octubre les elits d’aquest país intentaran activar una sortida negociada. Caldrà oposar-nos frontalment a qualsevol operació d’aquest tipus.

Garantim el referèndum

8. Per guanyar aquest embat és imprescindible la mobilització generalitzada. Defensem l’aposta per una resistència no violenta i per treballar colze a colze amb tothom que vulgui defensar el referèndum. I fer-ho a través de la intel·ligència col·lectiva. Això, però, està lluny de mobilitzacions teledirigides i destinades a desviar i rebaixar la tensió. L’estat ha enviat milers de policies armats al Principat, i l’única forma d’aturar-los és mitjançant un desbordament de masses que anul·li tant la seva capacitat de fer por com la seva capacitat de fer mal.

9. El paper dels Mossos d’Esquadra no pot ser cap excusa per a defugir la mobilització. La situació actual no permet ambigüitats: o es desobeeixen les ordres repressives de l’aparell judicial i executiu espanyol, o es participa en l’estratègia repressiva de l’estat. Aquesta és una disjuntiva que estan afrontant diversos sectors de població amb un alineament massiu a favor de la desobediència, i no hi ha cap motiu, al contrari, per a fer una excepció amb aquest cos policial.

10. Com diuen les companyes d’Arran, l’organització és la clau de la victòria. És per això que és importantíssim que tothom qui vulgui lluitar s’organitzi en el seu comitè local de defensa del referèndum. Així mateix, pensem que és vital l’autoorganització dels diferents sectors de la classe treballadora per a usar les seves eines i la seva força col·lectiva per aturar l’acció repressiva de les forces d’ocupació. En aquest sentit, les crides de bombers i pagesia a defensar físicament el referèndum amb cordons de seguretat i tractors en són un magnífic exemple.

11. Cal apostar i treballar per una vaga general indefinida com una de les poques eines que ens permetrà derrotar l’estat. És per això que donem suport a la proposta de convocatòria d’una vaga general. Aquesta vaga, però, no ha de ser cap eina per a justificar de forma honrosa una renúncia al referèndum, sinó una eina per a fer valdre el dret d’autodeterminació.

Res acaba l’1 d’octubre

12. L’objectiu de l’esquerra independentista és una República independent dels Països Catalans i la construcció d’una societat socialista i feminista. Per tant, l’1 d’octubre no és el final de res, sinó una fita més camí dels nostres objectius. Per això, sigui quin sigui el resultat d’aquest embat, caldrà continuar construint Unitat Popular. La força i les lliçons acumulades aquesta tardor hauran de servir per continuar la lluita per la llibertat completa del poble treballador dels Països Catalans.