Des de totes les lluites, construim els Països Catalans

Ara fa un any, les Corts Valencianes reparaven la memòria de Guillem Agulló, 23 anys després del seu assassinat a mans de feixistes. Tothom és conscient que amb un govern del PP això no hauria estat possible.

Però malgrat aquesta i altres actuacions que podem valorar com a positives, des de l’Esquerra Independentista no podem fer una valoració positiva de l’anomenat “govern del canvi”. Potser és perquè no tenim el mateix concepte de canvi. El canvi no és una acció institucional caracteritzada per la timidesa en l’acció política, insuficient per revertir realment, no superficialment, dues dècades de govern del PP. El passat recent ha estat massa obscur. La impunitat de la corrupció sistèmica, les agressions als drets socials i laborals, les agressions al territori i a la llengua… tot plegat ha estat de tal magnitud, que a un govern que es diu de canvi se li ha d’exigir més ambició i més determinació de les que ha mostrat fins ara. El País Valencià no necessita polítiques que edulcoren tota l’amargor que ens ha deixat el PP, sinó que demana a crits canvis estructurals. Uns canvis estructurals que sembla que no són a l’agenda política del tripartit.

Avui, la recepta continua sent la mateixa que la dels darrers anys: una economia basada en l’especulació i en la terciarització, en la rajola i el turisme, en la destrucció del territori i l’empobriment estructural de les classes populars. Avui, la recepta continua sent, també, autonomisme. Això sí, un autonomisme reivindicatiu, que reprodueix en certa manera el model explorat per la burgesia del Principat durant els anys del pujolisme. ¿La solució als problemes de les classes populars empobrides d’aquest país passa per un, diguem-ne, “pujolisme a la valenciana” amb un tímid accent socialdemòcrata?

Ja no ens alimenten molles. Les solucions als nostres problemes no passen per fer equilibris en clau electoralista; ni per fer-nos les simpàtiques a Madrid per obtenir un millor finançament; ni per fer polítiques socialdemòcrates que reverteixen ben poc tots els drets socials que ens va prendre el PP (amb la complicitat del PSOE), al dictat de la troika. Perquè el problema del País Valencià no és la manca de competències. I tampoc el PP ha estat el problema: el PP és una de les pitjors expressions del problema. Perquè ni el problema és un govern, ni el se soluciona canviant un govern. El problema es diu capitalisme i patriarcat, sostinguts per les estructures polítiques que en garanteixen la seua supervivència, com l’estat espanyol o com aquesta UE que ens ofega (en sentit figurat però també en sentit literal, quan no fa res per evitar que aquesta mar Mediterrània que tenim a pocs metres d’ací s’haja convertit en una fossa comuna).

I la conseqüència d’això és la manca de sobirania. De sobirania política perexercir el dret a l’autodeterminació. De sobirania econòmica per deslliurar-nos d’aquesta colla de voltors avariciosos del món financer que juguen amb les nostres vides amb la complicitat de la UE i els estats. De la sobirania del propi cos: que només les dones decidim sobre el nostre cos, que ningú decidesca per nosaltres. O de la sobirania en salut: que el fet de ser dona, migrant i de classe treballadora no siga sinònim (com és ara) de tenir pitjor salut.

En l’exercici de la sobirania hi hala solució als nostres problemes. No diem res que no haguem proposat, cridat i cantat des de fa temps: lluitar, crear i construir poder popular. El poder l’ha de tenir la gent, les classes populars, NOSALTRES. El nostre combat és fer-nos amb el poder; un poder avui segrestat pels mercats financers, les oligarquies i les estructures polítiques al seu servei: es diguen Unió europea, Estat espanyol o Estat francès. Perquè aquest sistema que ens aboca a la misèria permanent és irreformable. Qui afirma que el capitalisme pot ser amable, esdevé part del problema i no part de la solució. No som somiadores. Som realistes: el capitalisme és un malson per a les condicions de vida materials de la majoria de la població, per al nostre territori, per a la nostra salut i per al futur dels nostres fills i filles.

Per això, avui el camí de la reforma, de la reivindicació autonomista, de la socialdemocràcia… és un no-camí. L’únic camí és construir una alternativa a aquest sistema de misèria moral, política i econòmica. I això passa per totes i cadascuna de les lluites feministes, socials, sindicals, veïnals, ecologistes i polítiques: creant xarxes des de baix, colze a colze, construint poder popular, acumulant forces des de posicions clarament rupturistes i qüestionant la legitimitat dels estats opressors, i també de la UE.

Enguany, 310 anys després de la batalla d’Almansa, aquest poble està encarant un dels majors reptes de la seua història recent: posar fi, d’una vegada per totes, al règim del 78. Avui, l’Esquerra Independentista som on érem aquell 1978: denunciant la reforma del règim feixista que va omplir de foscor i dolor aquesta terra. Un règim feixista la barbàrie del qual va patir especialment aquesta ciutat. Un règim feixista, la reforma del qual no només va garantir la impunitat dels botxins, sinó que també els va permetre conservar els seus privilegis fins al dia d’avui.

Avui, l’Estat espanyol continua sent una presó de pobles, que ens nega el dret a l’autodeterminació.

Avui l’Estat espanyol continua volent-nos esquarterar com a poble amb el fal·laç Estado de las Autonomías.

Avui, l’estat espanyol continua dissenyant les seues polítiques i els seus serveis públics des d’una visió patriarcal i discriminatòria cap a les dones.

Avui, l’estat espanyol continua sent una estructura al servei d’una minoria que s’enriqueix a costa de la majoria.

Avui, l’estat espanyol continua volent esborrar la nostra llengua, el valencià, el nostre català.

Avui, l’estat espanyol continua sent una garantia per aquesta oligarquia que va recuperar el poder i els diners gràcies al règim feixista de Franco, després que la revolta popular del 1936 fes perillar els seus privilegis.

Avui, l’Estat Espanyol continua potenciant la precarització dels treballs, especialment els feminitzats, a través de les reformes laborals.

Avui, l’Estat espanyol continua sent una garantia per a la burgesia regionalista del País Valencià, que continua ofrenant glòries a Espanya per als seus interessos econòmics i de classe.

Avui, l’estat espanyol continua sent una garantia perquè els voltors plens d’avarícia i els dèspotes no hagen de pagar cap preu per empobrir, robar i sembrar de misèria les nostres vides.

No necessitem un millor finançament. Necessitem pa, sostre i treball digne. I això, malgrat alguns cants de sirena que ens volen confondre, no ho aconseguirem si no trenquem amb el règim del 78. Cal enderrocar-lo. Avui, una part d’aquest poble està lliurant un embat gegant contra l’estat espanyol per exercir el dret a l’autodeterminació. Aquest embat, aquesta lluita, no és la lluita d’una part d’aquest poble. És una lluita que ens afecta i ens ha d’implicar a totes, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Si a Catalunya la determinació popular venç la demofòbia de l’Estat espanyol, el règim del 78 que des de sempre hem impugnat estarà sentenciat. Però, alhora, també és cert que cal estar ben alerta: l’Esquerra Independentista ha de ser garant que la sobirania d’un dels territoris dels Països Catalans no pot tenir com a dany col·lateral la impossibilitat d’un futur sobirà per a tot el marc nacional sencer.

L’Esquerra Independentista no és perfecta. Segurament ens hem equivocat moltes vegades. Però allò que és indiscutible és que no renunciarà mai a la raó del seu naixement: construir uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. I els Països Catalans no es construeixen amagant-los. Ni tampoc només citant-los. Els Països Catalans es construeixen en totes i cadascuna de les lluites que es duen a terme en tots i cadascun dels racons dels Països Catalans. Perquè només nosaltres, les classes populars, podem construir-los des de totes les lluites. Amb tota la solidaritat. Amb tota la tendresa. Amb tota la fermesa. Fins que la victòria siga nostra… que ho serà.

Visca la terra!

Alerta Solidària
Arran
Coordinadora Obrera Sindical
Candidatura d’Unitat Popular
Endavant OSAN
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

photo532577723277049808