Comunicat d’Endavant en relació al debat de pressupostos i el procés d’autodeterminació nacional

El passat dissabte, 28 de gener la CUP-CC va decidir votar favorablement els pressupostos plantejats pel govern de Junts pel Sí amb l’objectiu d’obrir via lliure al referèndum. Des del respecte a la decisió presa, i partint del reconeixement al procediment democràtic i assembleari que ha portat a aquesta decisió, Endavant (OSAN) volem manifestar públicament els motius que ens van portar a votar en contra d’aquesta decisió, exposar els arguments que motiven aquesta posició, i assenyalar el que per nosaltres són les prioritats en els properes mesos.

Abans de res volem subratllar que compartim amb una àmplia majoria de les integrants de la candidatura de la CUP-CC que aquests pressupostos són uns pressupostos antisocials, liberals i continuistes; que són uns pressupostos que ni tant sols exploren els límits de l’actual sistema autonòmic quan ja s’acumulen 7 anys de polítiques d’austeritat que han castigat durament les classes populars; i que són uns pressupostos que Junts pel Sí no ha dissenyat per obligació, sinó per convicció.

Però diferim de la CUP-CC amb la decisió presa i amb l’anàlisi de les conseqüències que pot comportar: és evident que a curt termini l’aprovació dels pressupostos pot permetre una major capacitat d’acció a la CUP-CC en el terreny de la política parlamentària. Però més enllà de l’àmbit institucional, en el terreny de la construcció d’una alternativa política global, les conseqüències de la decisió presa poden ser molt importants més aviat que tard.

Perquè entenem que calia dir NO als pressupostos?

El referèndum, unilateral i efectiu, ha estat la proposta que l’esquerra independentista i Endavant hem estat defensant des de 2012 com a materialització de les demandes expressades multitudinàriament al carrer. I malgrat que va desaparèixer de l’anomenat full de ruta independentista, la CUP-CC va portar el govern a haver de fer la promesa d’un referèndum per aquest 2017 després de rebutjar la investidura d’Artur Mas i els pressupostos de l’any passat.

Però en els darrers mesos, el govern ha utilitzat el referèndum com un instrument per a un nou xantatge per continuar alimentant els privilegis i les prebendes de l’autonomisme, les polítiques antisocials i d’austeritat i la perpetuació de la doble explotació de les dones, a casa i al treball, justament allò que l’esquerra independentista havia assenyalat com a un dels pilars de l’autonomisme que aquest procés d’autodeterminació havia d’ajudar a enterrar.

Com no podia ser d’una altra manera, la nostra posició ha consistit en rebutjar el xantatge practicat pel govern de condicionar el referèndum, una reivindicació i una necessitat sustentada per una majoria social, a uns pressupostos definits d’acord amb els interessos d’una minoria. Entenem que la consigna del govern «sense pressupostos no hi ha referèndum» consistia en una vinculació absolutament arbitrària que tenia com a únic objectiu perpetuar el programa econòmic liberal i els privilegis blindats durant 37 anys d’autonomia.

Per contra, entenem que supeditar el referèndum al manteniment del status quo i dels privilegis de l’autonomisme, i per tant al manteniment de la sobreexplotació de les classes populars, i en major mesura de les dones, és a la pràctica atacar el referèndum i, sobretot, les possibilitats de guanyar-lo.

Per celebrar el referèndum no era necessària l’aprovació dels pressupostos. Aquesta legislatura, anomenada excepcional, no va constituir-se per gestionar una autonomia que està esgotada i que no serveix per resoldre els problemes de la societat catalana, sinó per exercir l’autodeterminació. No rebutgem, ni hem rebutjat mai, cap aliança que ens permeti organitzar el referèndum, inclosa l’aliança amb les classes socials a qui representa el PDECat: però el contingut polític i social d’aquesta aliança, això és, el punt d’unió de l’independentisme, no és ni pot ser un acord en el model polític, social i econòmic que hi ha darrere d’un acord pressupostari. L’únic punt d’unió només pot ser el referèndum vinculant d’independència. Voler forçar tot l’independentisme a un acord en matèria pressupostària no ajuda a ampliar-ne la seva base social, sinó que la contrau, i la contrau justament per l’esquerra, que és per on l’independentisme pot i ha de créixer per esdevenir majoritari dins la societat catalana.

Per guanyar el referèndum, les classes populars han de veure en la independència una opció per millorar les seves condicions materials de vida. Una opció que queda en entredit amb cada passa processista dilatòria, que únicament afirma els interessos de la classe benestant. Com vam dir, alguns volen la independència perquè res no canviï; nosaltres necessitem la independència per canviar-ho tot.

D’ara en endavant…

Endavant (OSAN) manifestem la nostra preocupació perquè la dinàmica del xantatge permanent i de l’ús dels anhels d’autodeterminació per a sustentar el regim autonomista s’acabi imposant definitivament, com ho ha fet en aquesta ocasió sobre la CUP-CC. La CUP-CC va presentar-se com una eina que venia a accelerar i fer possible l’exercici del dret a l’autodeterminació, i alhora, com una eina per plantar cara a un sistema polític corrupte, a denunciar sense embuts la màfia capitalista i la seva aliança amb el patriarcat, i a construir una alternativa perquè les treballadores tinguem una vida que valgui la pena viure. Amb la decisió d’aquest dissabte, aquesta eina queda tocada.

Aprovant els pressupostos de Junts pel Sí, la CUP-CC assumeix subordinar a la pràctica, encara que sigui condicionalment i de forma temporal, la reivindicació d’un nou sistema de relacions socials i econòmiques a la reivindicació nacional; amb la decisió de donar suport a uns pressupostos regressius socialment i econòmica a canvi de facilitar un referèndum d’autodeterminació, la CUP-CC carrega involuntàriament d’arguments aquelles opcions que defensen la regeneració i la reforma de l’estat i dóna pas a un nou escenari polític bipolaritzat entre el sobiranisme liberal i l’esquerra dels comuns -una esquerra socialment inofensiva i nacionalment inhibida-, que reediti la vella divisió del país entre CiU i PSC-PSOE. Aquest escenari podria provocar, a mig termini, que una gran massa de població desconnecti de nou de tot allò que pugui sonar a «política».

Per tots aquests motius, Endavant OSAN no pot sinó discrepar de la decisió de la CUP-CC.

Ho fem públicament des de la independència que ens dóna ser una organització autònoma i amb capacitat política pròpia, i no pas un corrent intern d’una altra organització. I des de la posició de qui ha mantingut un silenci respectuós amb les organitzacions i la militància de la CUP-CC durant tot el procés deliberatiu i de debat.

Ho fem també des de l’autocrítica per la insuficient capacitat que hem tingut per contribuir a l’organització popular, la construcció d’un contrapoder popular capaç de posar fre als xantatges de les classes dominants, i d’afirmar al carrer allò que no hem sabut consolidar al Parlament. Avui és ja una urgència, per al conjunt de l’esquerra independentista, però també pel conjunt del moviment popular, recuperar els carrers, i no deixar en mans de les institucions la resolució dels conflictes polítics i socials del nostre temps.

I ho fem, en definitiva, per contribuir, des de la nostra modesta posició, a sacsejar els espais polítics que tenen la clau de la defensa de fer indestriable alliberament nacional, social i de gènere.

Per tots aquests motius:

  • ­D’entrada, i donada, la resolució del debat pressupostari, és evident que és el govern de Puigdemont i de Junqueras qui passa a carregar amb tota la responsabilitat per implicar el conjunt l’administració autonòmica en la celebració del Referèndum. Cap nou aplaçament i cap reculada no serà justificable: si el setembre no hi ha referèndum, el govern haurà d’assumir tota la responsabilitat, i el moviment popular per la independència haurà de ser el primer en exigir-li-la.
  • Fem una crida a plantar cara a les retallades i renúncies que es deriven de tots els pressupostos de les grans institucions dels Països Catalans. Cal que l’esquerra independentista ajudi a la mobilització i l’autoorganització per combatre el tancament de línies escolars, els col·lapses a les urgències, les privatitzacions i externalitzacions encobertes, l’impacte d’aquestes privatitzacions sobre la vida de les dones, la pressió especulativa sobre l’habitatge i els talls de subministraments bàsics. Si diem que aquests pressupostos són en essència iguals que els que fa 7 anys que regeixen l’autonomia, cal continuar plantant-los cara, amb la mateixa o encara més intensitat del que ho hem fet durant aquests 7 anys.
  • Cal començar a treballar des d’ara en la reconstrucció d’un programa d’autodeterminació en clau popular i per al conjunt dels Països Catalans, que combati el muntatge processista de perpetuació del règim autonomista en «transició nacional», i que refaci el lligam entre alliberament nacional, alliberament social i alliberament de gènere. La construcció d’aquest programa haurà de partir d’una autocrítica profunda del conjunt de l’esquerra independentista i la unitat popular, i probablement també haurà de comportar en un futur proper un procés de refundació de tot aquest espai polític.

 

Països Catalans, a 31 de gener de 2017