Encara faltaven dos quarts per les vuit quan un mosso d’esquadra s’acostava a demanar explicacions a una de les organitzadores de l’acte. En una hora, a l’altra punta de l’avinguda Gaudí, començaria a concentrar-se un grup d’antiavortistes ultracatòlics, com el dia 25 de cada mes, com sempre fan, per intentar que li sigui negat a la dona el dret a decidir sobre el seu propi cos. Tot estava encara a mig muntar: multitud de persones anaven amunt i avall muntant l’escenari, endollant l’equip de so i penjant un bon grapat de pancartes on es podien llegir consignes a favor del dret al propi cos i d’uns Països Catalans independents i feministes. La intenció de l’agent no era altra que intimidar la companya. Tot i que ella li explicava una vegada i una altra que s’havia demanat permís per fer l’acte i la intenció d’aquest no era la confrontació física amb els ultracatòlics, sinó l’escarni públic, el mosso va deixar molt clar que, si s’arribava a les mans, no dubtaria en exercir la violència contra les feministes i facilitar el recorregut als cristians. Res de nou: les forces repressives sempre del costat de la jerarquia eclesiàstica i patriarcal.

Malgrat les amenaces policials, però, no van trigar en congregar-se davant la tarima prop de dues-centes persones. Després d’una breu introducció de l’acte, en què es remarcava la importància de vincular els drets nacionals amb el dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos, una representant de la campanya pel dret al propi cos engegava el primer parlament, recordant que després de tants i tants anys de lluita, l’actual ministre de Justícia, Alberto Ruíz-Gallardón, vol acabar amb tots els drets conquerits en els últims trenta anys a cop de contrareforma de la llei de l’avortament. A continuació, una companya d’Independència per Canviar-ho Tot feia un repàs a la història del feminisme als Països Catalans, tot recordant que al 1937 vam tenir una de les lleis de l’avortament més avançades del món, que permetia una interrupció de l’embaràs per a tothom abans del tercer mes i, per motius terapèutics, fins i tot passat aquest període. La lectura de diversos poemes de temàtica feminista va aportar la nota artística a l’acte, que va concloure amb una reinterpretació paròdica d’una missa cristiana, afegint-li un nou sentit i un caire alliberador i feminista.

Passava un quart de les nou quan, finalment, va aparèixer, a l’altra banda de l’illa, el grupuscle de catòlics fonamentalistes amb les seus càntics i cartells contra la llibertat de les dones. Un grupuscle de poc més de vint persones envoltat i defensat per un dispositiu policial de més de quaranta agents. La multitud concentrada en favor dels drets de les dones i les llibertats sexuals els rebia amb consignes feministes de tot tipus i amb una convençuda defensa pel dret a decidir. Evidentment, el cordó policial destinat a facilitar el pas als ultracatòlics va impedir que cap de les manifestants pogués apropar-s’hi, però cap barrera podia aturar el crit convençut i ferm del poble en defensa dels drets de la dona. Amb el cap cot i intentant com podien continuar amb el seu patètic càntic ancestral —que, com la seva mentalitat, s’ha mantingut inalterable al llarg dels segles— la comitiva cristiana s’allunyava avergonyida de la multitud que l’escridassava, i es dirigien al portal de la Sagrada Família, on cada mes finalitzen el seu recorregut. La concentració, però, havia decidit empaitar-los en el seu camí en la mesura que el desplegament policial ho permetia. Els ultradretans farien la seva missa, sí però no podrien silenciar el clamor popular en favor del dret a decidir ni el rebuig del veïnat a les seves postures arcaiques i patriarcals.