Un despertar col·lectiu
Els darrers mesos han tingut un protagonista clar: les massives mobilitzacions que s’han donat arreu del món en suport del poble palestí, i que al context dels Països Catalans han estat especialment potents, amb la Vaga General del 15 d’Octubre com a punt àlgid. Tornaven la Barcelona insurgent, la Manresa combativa o la València rebel amb una resposta potent a la repressió patida per la Flotilla que pretenia trencar el bloqueig a Gaza. Si bé és cert que nosaltres analitzem que ja fa més d’un any que vivim un cert repunt mobilitzador, considerem que aquest inici de curs no només consolida aquesta tendència, sinó que hi afegeixen dos fenòmens nous i de gran importància: l’alta presència de persones molt joves i una major combativitat als carrers, majoritàriament protagonitzada per aquestes joves.
Aquests fenòmens ens porten a fer lectures polítiques rellevants per encarar aquest nou cicle, que si fa un any dèiem que s’intuïa, ara ja es comença a configurar clarament des de la seva pròpia gramàtica política. La primera qüestió que destaquem; la presència de tantes persones tan joves a les mobilitzacions, ens recorda una cosa que hauria de ser una obvietat: no es pot fer una lectura monolítica del jovent i les seves actituds polítiques. Evidentment, en un moment en què l’extrema dreta segueix a l’ofensiva i en què l’onada reaccionària impregna tota la nostra societat, hi ha grans sectors del jovent que es veuen atrets per les seves propostes i plantejaments. Però això no és incompatible amb el fet que existeixi un sector, que pot ser cada cop més ampli, que s’estigui polititzant en uns termes diametralment oposats. Ara mateix no és possible fer un retrat fix del conjunt del jovent de classe treballadora del nostre país; com demostren les mobilitzacions d’aquests darrers mesos, trobem entre el jovent i el conjunt de grups socials una creixent divisió entre els sectors reaccionaris i aquells que s’organitzen i es mobilitzen en paràmetres emancipadors. Aquesta tensió ha estat clara i visible les últimes setmanes als campus universitaris amb la resposta antifeixista a la presència de l’agitador d’extrema dreta Vito Quiles i els seus seguidors a diferents universitats dels Països Catalans. Una tensió que segurament no farà més que augmentar davant de la creixent radicalització que experimenta la dreta, des del PP a Junts per Catalunya, passant òbviament per l’extrema dreta més descarada de VOX, Aliança Catalana o el Front Nacional.
Una altra qüestió rellevant a destacar és la participació en les mobilitzacions d’un gran nombre de joves d’origen migrant que veuen com dia a dia són assenyalades, criminalitzades i estigmatitzades, en un context en què el racisme i sobretot la islamofòbia guanyen terreny en el relat oficial. Aquest jovent està agafant certa dinàmica d’autodefensa, ja sigui a partir del que representa la lluita en defensa de Palestina com a projecte antagonista a la islamofòbia i el racisme de l’extrema dreta, o bé plantant-se als carrers de Sabadell directament contra l’extrema dreta de VOX. Pensem que aquí es dona una potencialitat política que ens ha de fer, si cal, replantejar-nos les nostres pròpies formes d’actuar políticament per poder imbricar aquestes experiències amb altres formes d’organització i politització; és a dir, superar qualsevol bretxa per construir un subjecte nacional que contempli tota la diversitat d’orígens i experiències de la classe treballadora d’aquest país.
Pel que fa a la segona qüestió, al voltant de la combativitat, hem vist com les últimes mobilitzacions anaven més enllà de l’ocupació necessària dels carrers i l’espai públic i iniciaven una dinàmica de confrontació directa, tant amb els responsables i còmplices del genocidi i de l’entitat sionista d’Israel, com amb els cossos policials que els protegeixen. Això s’ha pogut donar per diverses qüestions: en primer lloc, ha estat una resposta clara davant de la inoperància dels governs per prendre mesures efectives contra el genocidi a Palestina, els quals de forma hipòcrita no han tingut problema per aplicar-les en altres contextos; en segon lloc, la dinàmica de boicot impulsada per les campanyes de BDS arreu del món, amb l’objectiu de trencar amb la complicitat amb Israel, ha estat capaç de marcar uns objectius clars i comuns i mostrar la seva utilitat amb algunes victòries aconseguides; en tercer lloc, l’acció de la Flotilla ha pogut canalitzar les forces mobilitzades en un moment concret. Aquests ingredients, sumats a una dinàmica de fons de desafecció i de trencament de les expectatives socials veient que es permet realitzar impunement un genocidi, ens han empès a apujar el to de les mobilitzacions.
El que creiem que és important és que aquesta actitud confrontativa configura un imaginari polític concret que esmena el “pacifisme”, el qual alguns cops era naïf, que va caracteritzar el relat hegemònic dels principals moviments del cicle anterior –com el 15M o el Procés. Aquest imaginari pot formar part d’una esquerra anticapitalista nacional com a cos social en construcció i creixement. Això no vol dir que el cicle anterior no compti amb moments d’altíssima conflictivitat social i combativitat als carrers, com van ser les vagues generals de principis de la dècada passada, la resposta a les sentències o a l’empresonament de Pablo Hasél, per parlar dels exemples més coneguts. La diferència és que els moviments de fons que impulsaven aquests moments d’alta conflictivitat no se sostenien en una postura clara a favor la combativitat i conflictivitat als carrers en uns termes insurreccionals, sinó que es tractava d’esclats populars que sovint fins i tot eren criminalitzats per alguns dels actors protagonistes dels moviments polítics que en formaven part. Aquesta pugna política entre qui defensi la necessitat de la combativitat als carrers i qui la rebutgi, segurament adduint tàctiques comunicatives, continuarà present els pròxims anys. Ara mateix ja ho trobem quan veiem Joan Baldoví fent de cordó entre la policia nacional i les manifestants en l’aniversari de la dana a València, amb l’objectiu, segons ell mateix afirmava, d’evitar el titular periodístic de les càrregues. Tot i així, és possible que hi hagi l’oportunitat, tot havent après del cicle anterior, de canviar la correlació de forces en aquesta ocasió.
De cara a un nou cicle polític hem d’assumir que no és possible fer una truita sense trencar alguns ous –parafrasejant el company de la CUP que va acabar a l’Audiència Nacional per dir aquesta obvietat–, és a dir, davant del capitalisme criminal i uns estats amb tints cada cop més autoritaris, no és possible realitzar grans transformacions i ruptures sense altes dosis de conflictivitat. Hem de tenir clar que el nou cicle mobilitzador s’ha de configurar sobre la base que davant del monopoli de la violència per part de l’estat, no n’hi ha prou amb configurar majories i nous consensos, sinó que necessitem ser capaces d’exercir la nostra força i de defensar-nos.
Un nou bloc polític emergeix
Fa un any, en el comunicat Organització i unitat: Obrim una nova etapa de lluites. Construïm la nostra força, apuntàvem un canvi d’etapa post-letàrgica en què els moviments populars i l’esquerra anticapitalista sortien d’un moment resistencialista. Un any després, podríem dir que aquest canvi s’ha consolidat. També assenyalàvem que aquesta nova etapa s’havia de caracteritzar per la unitat d’acció, la construcció d’estructures nacionals més sòlides i la necessitat d’organització partidària. Finalment, identificàvem alguns elements els quals, per la seva centralitat en el conflicte quotidià de les classes populars catalanes, podien tenir capacitat d’erosionar aquesta tendència conservadora i evidenciar la necessitat d’una alternativa. Creiem que a poc a poc aquests elements es veuen clarificats per realitat política que observem, i es comencen a concretar alguns camins de lluita.
Tots aquests canvis i progressos apunten a la configuració d’un nou cos social en construcció, un nou subjecte polític divers i contradictori que emergeix i genera noves aliances. Les mobilitzacions per Palestina, l’antifeixisme o la lluita per l’habitatge suposen espais de convergència entre sectors militants bregats en l’anterior cicle i un jovent que puja amb ganes, de la mateixa forma que el feminisme suposa un espai continu de politització i organització amb una gran capil·laritat arreu del país. Aquests sectors organitzats es troben a l’avantguarda d’aquest cos social més ampli que es resisteix a la radicalització dretana i es manté en un espai en coordenades d’esquerres i emancipadores.
Vivim un moment de polarització creixent, marcat per la radicalització de les idees de dretes. Aquest és un fenomen global fruit de moviments de fons en el sistema capitalista a escala mundial, que tenen a veure sobretot amb els canvis en els cicles d’acumulació del capital, l’emergència de la crisi ecològica i els moviments geopolítics en la disputa mundial. Aquesta situació obliga cada cop més gent a posicionar-se. La resposta al genocidi a Palestina ha estat un exemple paradigmàtic d’un element que mostra clarament aquesta disjuntiva. En aquesta qüestió, les opcions d’esquerres i emancipadores han aconseguit marcar el compàs i arrossegar socialment grans capes de la població. Intuïm que altres qüestions vinculades amb els drets i llibertats de les dones, les dissidències sexuals i de gènere o les persones migrants i racialitzades, així com disputes pel dret a l’habitatge i contra l’empobriment generalitzat, poden jugar un paper similar d’ampliar políticament un camp d’esquerres radical davant d’una extrema dreta abraonada.
En aquest context, però, no operem soles. Contra aquesta extrema dreta en creixement, el socioliberalisme i la socialdemocràcia espanyola capitanejats pel govern de Pedro Sànchez se situa com un projecte alternatiu de consens, centralitat i manteniment de les institucions democràtiques que ells mateixos han contribuït a buidar de contingut, evidenciant grans contradiccions a l’hora de reconèixer i reconduir uns moviments de fons que el mateix sistema que han construït ha generat.
Aquesta suposada proposta moderada, continuista i suposadament “desideologitzada” que situa plantejaments que anteriorment s’haurien situat com a tímides reformes socialdemòcrates com si fossin propostes radicals és, sobretot, un joc d’equilibris per aconseguir el manteniment del govern, el que comporta de forma continuada l’assumpció de part dels problemes i preceptes que l’extrema dreta ens planteja, fent de la suposada solució una condemna a futur. Evidentment, no creiem que aquest sigui el camí a prendre.
En aquest moment i amb aquestes condicions creiem que ens toca fer irrompre un tercer bloc que trenqui amb l’hegemonia dels dos anteriors, però assumeixi aquesta realitat polaritzada com el terreny de joc on els movem. Aquest bloc s’ha de configurar des d’unes coordenades rupturistes, que suposin un autèntic malson pels que pregonen l’estabilitat i la moderació, com a formes conegudament fracassades, per aturar el feixisme.
En els darrers mesos hem vist com la proposta liberal de la moderació topa amb els seus mateixos límits davant de les contradiccions que s’aguditzen el present. Aquests límits permeten desbordar els plans d’instrumentalització de la protesta, de l’antifeixisme o de la solidaritat amb Palestina, i contribuir a donar forma al bloc alternatiu de l’esquerra anticapitalista que comença a irrompre. Agafant aquest darrer exemple, veiem com l’onada de solidaritat amb Palestina pot haver estat a voltes un bri d’aire per la socialdemocràcia espanyola i pel seu president insígnia. Alhora, la incapacitat de prendre mesures efectives d’un estat espanyol el qual, més enllà de la gesticulació del govern, continua subordinat als interessos de la Unió Europea i l’OTAN, ha contribuït a dibuixar un bloc alternatiu que s’organitza i ha fet esclatar els carrers. Al contrari del que pregonaven algunes veus autoubicades en el “nacionalisme autocentrat”, pensem que les mobilitzacions per Palestina acabaran jugant molt més en contra que a favor dels interessos del govern del PSOE per diferents motius: primer, perquè representen un far ideològic en la lluita contra el feixisme internacional, autèntic aniquilador de qualsevol possibilitat de lluita per la sobirania; segon, per la vàlua que tenen en tant que omplen de contingut internacionalista i solidari el bloc popular en construcció al nostre país, és a dir, perquè configuren un subjecte català de lluita divers i que no se subordina als dictàmens dels poders estatals, europeus i otanistes; tercer, perquè han permès a una nova generació de joves formar part de les lluites del poble treballador català i dotar-les de combativitat, element imprescindible per plantejar un nou embat contra l’estat; i quart, perquè han estat un carril polític de politització i organització col·lectiva que en bona part han pogut ser canalitzats per part de diferents actors de l’esquerra anticapitalista dels Països Catalans.
Podríem dir que ens trobem en un moment per ampliar trinxeres però que també permet clarificar-les. És a dir, ara mateix, la necessitat de mantenir unes postures polítiques fortes i contundents en contraposició amb les dinàmiques reaccionaries ens porta a tensar les costures i augmentar l’anomenada polarització social; a la vegada, la mateixa polarització ens obliga a operar amb voluntat d’obertura i generositat en la construcció d’aliances des de baix, que han d’ampliar-se més enllà dels nostres espais de comoditat política.
En aquest sentit, tenim certes experiències en les quals s’ha aconseguit establir aquesta dialèctica: les mobilitzacions massives dels últims anys que han protagonitzat el feminisme o el sindicalisme d’habitatge són exemples d’intervenció de projectes radicals i rupturistes que neixen des del nostre espectre polític i que, sota la defensa de l’ampliació de drets universalitzables, tenen capacitat per apel·lar a les masses socials i desplaçar els consensos de grans capes de la població. Consolidar aquests desplaçaments en blocs polítics estables situats en les nostres coordenades és el gran repte que entomem. A més, si bé és cert que un teixit social més dens no és sinònim de garantia antifeixista, també és cert que el context de desintegració dels vincles i teixit social és un context favorable per les polítiques de construcció d’enemics interns i divisió de la classe treballadora que promulga l’extrema dreta. Aquestes lluites i espais més organitzats són fonamentals per la generació d’un poder popular imprescindible per a un moment revolucionari, però en el context de disputa que ens trobem i la sensació d’imminència de la catàstrofe, també necessitem ampliar-los i obrir-los al màxim.
Palestina com a símptoma o com a causa?
En el mateix comunicat que esmentàvem abans dèiem que el repunt en la mobilització popular i l’adquisició d’un caràcter més massiu, de moment, no ens permetia parlar d’un cicle d’impugnació general, ni tampoc d’un canvi substancial en l’hegemonia social i política. Pensem que aquesta afirmació segueix sent certa. Tanmateix, cada cop es donen elements més rellevants per anar ampliant l’escletxa que permeti generar un moment impugnatori més general, així com la construcció d’una alternativa.
Aleshores, què passarà més enllà de Palestina? El conflicte per la llibertat del poble palestí no acaba aquí. Ni tan sols el suposat alto al foc –que Israel ja ha incomplert amb desenes d’assassinats i bombardejos– ni el possible acord de pau permeten imaginar la fi de la campanya d’extermini. Com a militància compromesa amb l’autodeterminació dels pobles, i conscients del que suposa Israel com a projecte d’avantguarda per l’extrema dreta arreu del món, hem de mantenir Palestina al centre del debat i persistir en les diferents formes d’aplicació de les campanyes de BDS i de pressió institucional, que fins ara han demostrat donar resultats. Tot i així, les noves fases del conflicte poden suposar una desescalada en les mobilitzacions i la seva capacitat per operar com a element agregador de grans sectors socials. Malgrat que Palestina no desaparegui del mapa de les nostres lluites, el context no ens permet augurar de manera clara si la solidaritat amb Palestina seguirà mantenint el mateix pols mobilitzador en els mesos que estan per venir.
Davant d’això, és important que continuem buscant quins són els conflictes que permeten ampliar les escletxes actuals. Hem de seguir tocant noves tecles que ens permetin agregar i ampliar aquest nou bloc social i polític en les coordenades plantejades: un subjecte divers que incorpori també el jovent i la classe treballadora racialitzada, que mantingui la combativitat com a part de la seva gramàtica política i que es configuri des de la unitat d’acció i les aliances per baix del conjunt de l’esquerra anticapitalista.
Una vaga general amb un programa de classe: una fita per impulsar el nou cicle
Com a Endavant hem expressat en diverses ocasions que creiem que es donen les condicions per desenvolupar un salt qualitatiu en la lluita de classes al nostre país, que s’ha de concretar en alguns salts d’escala que ens situïn en una millor posició per a la reconstitució de certs espais de disputa.
En aquest sentit, considerem que hi ha una proposta que comença a ressonar en els espais organitzats del país que pot tenir les característiques per ser el següent salt d’escala necessari. Parlem de la proposta d’una possible vaga general per l’habitatge, el salari i el cost de la vida.
Contra aquells que propugnen l’enèsim front ampli electoral, construït en acords de despatx i amb un recorregut que no va més enllà d’unes eleccions on s’aixeca la bandera de l’antifeixisme de forma buida, explorar la possibilitat d’una vaga general pot generar un escenari on les esquerres rupturistes puguin treballar, des de la base, amb els tempos necessaris i lluny de les dinàmiques electorals, una hipòtesi d’acció tàctica conjunta que tingui implicacions reals en la dinàmica del cicle polític.
Però què podem extreure d’una vaga d’aquest tipus? Per una banda, un escenari així podria contribuir a desarticular parcialment l’onada reaccionària. Aquesta vaga té el potencial d’esdevenir un contra-embat des de la unitat de l’espectre rupturista, sota un paraigua programàtic on l’extrema dreta no se sap posicionar si no és replicant les tesis neoliberals de sempre, de forma que queda fora de joc –recordem la manca absoluta de capacitat per posicionar-se de VOX o AC quan el sindicalisme d’habitatge va treure 170.000 persones al carrer el 23N. Per altra banda, aquest paraigües programàtic es pot donar, avui en dia, sota uns criteris de radicalitat suficients com per ser poc permeables a les voluntats del bloc socio-liberal que lidera el PSOE. Aquesta unitat tàctica, doncs, podria millorar les condicions de possibilitat per obrir la porta a un nou cicle polític.
Però, certament, amb ressituar el centre polític no hi ha suficient. Una unitat tàctica d’aquest tipus ha de servir també per enfortir l’espai de l’anticapitalisme i no ser simplement un generador de fruits que després recull el parlamentarisme centrista que promet la pau després del conflicte. Per això, justament, entenem aquesta aposta com una questió “tàctica”. Tot i que la feina conjunta de diferents espais polítics ha de servir, sense dubte, per avançar en la coordinació i l’unitat d’acció dels diferents espais, és obvi que d’una aposta d’aquest tipus no en sortirà un bloc polític homogeni. Per contra, la generositat i la intel·ligència col·lectiva poden contribuir a reforçar les posicions i forces del conjunt de l’espectre anticapitalista i a ampliar-ne el seu perímetre. Del sindicalisme laboral al sindicalisme d’habitatge, de les organitzacions polítiques al feminisme anticapitalista o al moviment ecologista, es pot anar dibuixant una (proto)unitat popular amb força i autoestima suficients per convocar les masses al carrer sense passar pel filtre del sindicalisme groc, per reforçar les nostres posicions i cavar trinxeres més profundes, per recordar al feixisme que la classe treballadora d’aquest país té la força i convicció suficient per passar-los per sobre.
En aquest sentit, pensem que la direcció de les reivindicacions s’està situant correctament a partir de tres elements: l’estancament dels salaris, els preus desorbitats de l’habitatge i la pujada general del cost de la vida. Aquests elements són centrals en la creixent desigualtat social que trobem en un context, en canvi, de creixement macroeconòmic, que no s’està traslladant a les butxaques de la majoria de la classe treballadora dels Països Catalans. Aquests tres elements ens han de permetre formular un programa de demandes universalitzables, ambicioses i a la vegada agregadores que ens permetin caminar cap a discursos rupturistes, com és per exemple la desmercantilització de l’habitatge.
Reiterem, doncs, la nostra aposta per la unitat d’acció dels espais anticapitalistes i per la centralitat de reforçar els seus posicionaments col·lectius, i evidenciem que, en aquest últim any, ja hem pogut veure demostracions evidents de l’oportunitat que això suposa, també en termes de consolidacions organitzatives. Al final, aquest nou cicle de lluites només es podrà vertebrar si som capaços de cristal·litzar aquestes dinàmiques impugnatives en estructures polítiques potents i ambicioses, que defugin el localisme i el movimentisme i esdevinguin pols reals de disputa.
Moviment nacional, organització nacional
L’esquerra independentista tenim un repte concret en aquesta conjuntura i és encaminar aquestes oportunitats polítiques cap a un moment de ruptura en clau nacional que reconfiguri totes les dinàmiques de poder existent. En aquest sentit, l’emergència d’un bloc popular i anticapitalista amb una agenda de lluita a l’ofensiva no té per què encaminar-se directament a un moment revolucionari que ho canviï tot. Des del nostre punt de vista, això només és viable si construïm un veritable moviment nacional que defensi la ruptura amb els estats espanyol i francès, com a forma d’acabar amb totes les estructures de dominació econòmica i política.
És des d’aquesta perspectiva que aquest cos social en configuració es podrà constituir en bloc polític nacional-popular que, d’una banda, tingui capacitat de disputar el poder i evitar qualsevol forma de cooptació en les vies reformistes de l’estat i, d’altra banda, no es conformi simplement amb la seva pròpia existència i amb la reproducció de les seves estructures, sense entrar a disputar el poder polític i econòmic que ordenen la nostra societat de classes. En un moment en què l’independentisme es troba francament fora de joc com a projecte polític comú, i en què apareixen actors que reivindicant-se com a independentistes l’estiren fora del projecte emancipador i popular que representa, el paper de l’Esquerra Independentista és fonamental.
La rearticulació d’un independentisme popular ha de configurar-se sobre unes bases comunes, a partir de l’articulació pràctica d’elements com els que hem anat esmentant en aquest comunicat, però això no es donarà automàticament. Una força popular i d’esquerra anticapitalista no esdevindrà un moviment nacional de forma mecànica, tot i que les alternatives que s’hi podrien plantejar no han tendit a recollir grans fruits. Encara que els Països Catalans han mostrat de nou la seva potència política les darreres setmanes, tant esdevenint un epicentre de la lluita per Palestina com plantant cara al feixisme a les universitats catalanes, sabem que diferents actors polítics estiraran per amagar el caràcter nacional que la lluita de classes s’entesta en fer surar, i voldran reconduir el potencial rupturista d’un projecte de trencament de l’estat cap a la integració dins dels seus límits, ja sigui agitant el parlamentarisme estatal com a marc d’utilitat, arrossegant la qüestió cap a aspectes emocionals i identitaris, o senzillament amb l’espantall de la unitat. D’altra banda, tampoc no podem assegurar de forma automàtica que un nou moment de creixement de l’independentisme es donarà en coordenades emancipadores, ja que també ho pot fer des d’un caire merament culturalista i cada cop més essencialista i excloent. És justament feina de l’esquerra independentista fer convergir aquests camins per garantir que la construcció d’una força popular no es dona en va sinó que pren un rumb que realment permeti una ruptura en clau social i nacional.
Situem l’Esquerra Independentista aquí perquè pensem que l’existència d’un moviment nacional organitzat al voltant dels principis de l’alliberament social i nacional dels Països Catalans és la millor garantia perquè aquest rumb es doti de cos, estructura i garanties. Això no vol dir que l’organització en l’Esquerra Independentista sigui l’única fórmula per la convergència necessària entre la lluita social i nacional i la construcció nacional dels Països Catalans, però sí que creiem que en pot ser una de fonamental. Els moviments populars que vertebren el país i les diferents experiències combatives i de resistència, per exemple en clau cultural, lingüística o sindical juguen també un paper clau. Creiem que és necessari que encarem col·lectivament, des de la diversitat de postures i recorreguts, aquest debat.
A la vegada i per concloure, com hem intentat insistir al llarg d’aquesta anàlisi, el debat s’ha de recolzar sobre pràctiques concretes de lluita conjunta que ens ajudin a avançar. Una vaga general pel preu de l’habitatge, els salaris baixos i el cost de la vida als Països Catalans podria ser un primer pas, com ho ha estat la lluita en solidaritat amb Palestina, on els Països Catalans s’han visualitzat com un territori clarament opositor al sionisme i l’ocupació israeliana, defensant l’autodeterminació del poble palestí com una premissa clara de qui defensa la seva pròpia autodeterminació. Nosaltres posarem el nostre esforç per la vertebració d’aquest nou bloc, des de la fermesa de les nostres conviccions i del nostre projecte polític, i alhora amb la certesa que cal construir la nostra força amb molts altres espais amb qui ampliarem la trinxera.