Butlletí andreuenc n. 14 – Setembre 2012

La independència és una lluita de classes

Com si d'un exemple gràfic circular es tractés, setembre ha començat i acabat amb el dret a decidir damunt la taula. I no el dret a decidir només en qüestions nacionals, sinó en tot allò que afecta les nostres vides: l'economia i el nostre cos. La lluita per la plena independència és una lluita de classes que busca l'emancipació total i, per tant, no pot incloure cap tipus d'explotació. Ens hem d'alliberar de totes totes.

Així ho vam poder discutir l'1 de setembre, en la xerrada-debat que va organitzar el Grup de Suport 29M. Sota el títol “La construcció del poder popular com a superació del poder institucional”, el debat girava al voltant del procés sobiranista que s'està duent a terme a Veneçuela d'ençà que s'hi va declarar la Revolució Bolivariana. Amb la mirada posada en les eleccions presidencials del 7 d'octubre, un dels temes candents era la necessitat d'aconseguir la segona independència, és a dir, el procés per aconseguir la independència econòmica, defugint la globalització capitalista i construir una economia al servei de les classes populars.

També en la mateixa línia tingué lloc la presentació de la campanya per la Sobirania Econòmica engegada per Endavant (OSAN). L'acte inicial tingué lloc el 5 de setembre i comptà amb la participació de n'Arcadi Oliveres i en Josep Manel Busqueta. Ambdós apostaren per una independència doble, és a dir, política i econòmica, ja que tenen molt clar que només amb una independència formal, el president de torn no deixarà de ser un titella de l'FMI i la globalització capitalista. No debades, per a Busqueta la qüestió és ben clara: “el plantejament de sobirania econòmica ha d'anar deslligat del model capitalista”.

El 28 de setembre va servir per reclamar, de nou, el dret al propi cos. En ple segle XXI, l'amenaça de reforma de legislació per a les possibilitats d'avortament legal les està reduint dràsticament, retornant a la situació de 1985. Aquesta nova agressió contra les dones és un nou intent per reblar el clau del sistema patriarcal i capitalista, que considera les dones com a persones de segona o tercera categoria, negant-los el dret al seu propi cos, que és el dret a decidir sobre la seva vida. L'ofensiva retrògrada catòlica s'extrema en situació de crisi, i fer-hi front és una necessitat imperiosa per a qualsevol emancipació.

I entremig, l'esperpèntic espectacle de les conseqüències de l'Onze de Setembre. Després de tenir lloc la manifestació independentista més gran de la història, CiU, com era de preveure, vol capitalitzar-ne el rèdit electoral, convocant eleccions anticipades; en desvirtua el caràcter independentista, rebaixant ja les seves intencions i jugant encara a la puta i la Ramoneta -dóna vot favorable a pressupostos militars mentre convoca eleccions-; i busca desactivar qualsevol capacitat de perfil propi de l'ANC de qui n'aconsegueix seguidisme fidel i incondicional, convocant a rebre'l després de veure's amb en Rajoy.

En aquest context, la decisió de l'Esquerra Independentista de manifestar-se en l'àmbit de la Unitat Popular durant l'Onze de Setembre, es corrobora com més encertada que mai. L'EI no només va evitar deixar-se dur per una onada de patriotisme buit, fomentat per CiU i encobert per l'ANC, que busca evitar la crítica a les retallades amb el clàssic “Això no toca”, sinó que va refermar-se amb discurs propi i estenent la mà a les classes populars que lluiten a diari. En la manifestació més gran de l'EI, prop de 15.000 persones es manifestaren sota el lema “Ni pacte fiscal, ni pacte social. Independència, Socialisme, Països Catalans”, deixant ben clar que ni el Principat és la nació sencera, ni qualsevol independència serveix.

Cal dotar de contingut aquesta independència, i sens dubte que l'EI va demostrar aquesta capacitat tot aconseguint que alguns sectors populars com gent vinculada al 15M i assemblees de barri participessin de la convocatòria i ho donessin un suport més o menys explícit. La necessitat de fer front a l'ofensiva neoliberal de CiU i a l'excusa pseudo-independentista com a cortina de fum per fer oblidar les retallades va unir veus i manifestants en la línia de la Unitat Popular.

L'EI demostra aquesta aposta de lluita quan ens concentrem, juntament amb molta gent, per aturar el desnonament del Matías, veí de Sant Andreu. O quan prenem part de les mobilitzacions en defensa de l'educació sanitat pública. També quan participem del boicot a unes festes de la Mercè cada cop més allunyades i antagòniques al poble. Parlant de festes, a Sant Andreu, la Comissió de Festes i el Districte amenacen amb un apartheid polític contra la Festa Major Reivindicativa i les Festes Alternatives. Però seguim, i seguirem.

I sens dubte que és aquest el repte que ara té l'Esquerra Independentista davant del 25 de novembre: les CUP (Candidatures d'Unitat Popular) debaten obertament si presentar-se a les eleccions o no, i en cas que sí, com fer-ho. Cal tenir-ho clar: tot pas tàctic ha d'anar en la línia estratègica de reforçar les
estructures de contrapoder popular. I no oblidar que sense alliberament social no hi ha alliberament nacional.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Setembre 2012. Assemblea Sant Andreu – Nou Barris d’Endavant (OSAN)

endavantstap9b@gmail.com | http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9b.org