Article d'opinió de Laia Estrada, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona
Publicat a Pobleviu.cat

Darrerament han sortit articles analitzant la conjuntura actual, així com els passos i les tàctiques que hauria de desenvolupar l’EI davant l’actual conjuntura. Tot i que estic d’acord amb la importància de reflexionar al voltant d’aquestes qüestions, em fa l’efecte que no acabem de ser conscients del gran problema que tenim davant nostre.

Estem davant d’hectàrees que cremen i tenim galledes per apagar el foc… Si més no, aquesta és la meva perspectiva. Hi ha tants fronts per a encarar i som tan poques les persones disposades a entregar el nostre temps i la nostra energia per a fer-ho, que no sabem ni per on començar.

Fa temps que em pregunto què cal fer i què cal dir per tal que la gent vagi despertant de l’eficaç letargia a la que condueix la maquinària mediàtica. Vivim un moment on les contradiccions del sistema capitalista suren, com sura la merda al mar. Però enlloc de veure la reacció típica d’una banyista davant d’una tifa que se li apropa (que òbviament és la de fugir-ne), la població no sembla prendre consciència que cal abandonar aquest sistema productiu i començar a treballar per a construir un altre radicalment diferent.

No pretenc obviar les mobilitzacions que estan protagonitzant els treballadors i treballadores de sanitat i educació, però penso que les mobilitzacions, tot i que evidentment necessàries, no són condició suficient perquè es produeixi un canvi. Penso, que la condició sine qua non és la comprensió, la presa de consciència per part de les classes populars del funcionament real del sistema en el què vivim, i les alternatives possibles.

Aquesta consigna fa temps que els col·lectius i les organitzacions combatives la repetim: “la clau és que la gent prengui consciència”. L’hem repetit tant, que de fet, penso que hem oblidat què significa. La gent no prendrà consciència per si sola; no té per què fer-ho. Algú que no ha sortit de casa seva en sa vida, probablement serà incapaç d’imaginar “un altre món possible”. Sense explicació, sense formació, sense anàlisis conscients, són poques les persones que són capaces de pensar en formes diferents de fer política.

Així doncs, podem esforçar-nos en fer sortir la gent al carrer, per tal de rebutjar les retallades, fins i tot podem imaginar ocupacions, pedres o cotxes cremats, però la qüestió fonamental serà la mateixa: volem ira canalitzada o volem la construcció d’un subjecte polític capaç de desenvolupar un pensament crític? Hem de ser capaces de fer que tots i totes comprenguem que la veritat ens farà lliures, i la veritat ve a ser el coneixement de l’existència de la lluita de classes, que nosaltres haurem de saber explicar de forma pedagògica a partir de la pràctica i de la teoria.

No ens trobem en una cursa de velocitat per veure quant de temps triguem en fer sortir la gent en massa al carrer. Ja ho vaig escriure en un article, no fa massa, que la mobilització en si, no demostra una presa de consciència (recordem les mobilitzacions contra la guerra d’Irak o la del 29-S). Penso que estem en una cursa de fons, perquè la presa de consciència no és un procés que es faci de la nit al dia, perquè a més tenim mitjans artesans enfront de la sofisticada maquinària creadora del discurs oficial. Per tant, deixem-nos de romanços i posem-nos a la feina: expliquem amb humilitat (i no com a adoctrinadors pedants) què està passant.

Si no som capaces de transmetre el nostre discurs amb perseverança i amb claredat, poca cosa podrem fer. Per tant, d’una banda, penso que les nostres organitzacions haurien de ser capaces de transmetre inFORMACIÓ, tant a les universitats, com a les portes dels instituts i escoles, dels CAP’s, als carrers transitats, etc. Des de diferents punts de vista, parant atenció al públic a qui ens adrecem: quines són les qüestions que afecten fonamentalment al públic a qui ens adrecem, quin llenguatge hem de fer servir per a fer-nos entendre, quin exemples poden resultar significatius, etc. Al cap i a la fi, es tracta de connectar amb les nostres pròpies realitats, doncs analitzant els nostres problemes fonamentals podrem veure gran part de la problemàtica social: habitatge, treball, poder adult, masclisme, opressió nacional, etc. Tenim moltíssims exemples quotidians per a il·lustrar les contradiccions actuals!