A l’endemà del 25 de Novembre, dia internacional contra la violència de gènere, i en el marc d’unes jornades organitzades per l’Assemblea de Barri de Sants que havien començat el dia 20, l’assemblea d’Endavant Sants va acollir l’organització d’una xerrada sobre l’avortament i el nou codi penal. La xerrada, a la seu del Casal Independentista de Sants “Jaume Compte”, va anar a càrrec d’Isa Gernika, afiliada de la CGT a la sanitat, membre d’Endavant Gràcia i militant feminista des de la dècada dels ’70.
La xerrada va començar fent un breu repàs de contextos legals concrets on els drets de les dones estan o han estat més reconeguts, posant especial èmfasi en el dret a l’avortament. A grans trets, dos blocs. El primer, aquelles legislacions fruit de poders revolucionaris, des de la URSS, passant pel ministeri de Sanitat de Frederica Montseny durant la revolució catalana, Cuba, Sud Àfrica, i la Xina revolucionària o, també, societats on els drets individuals estan en valor, com ho són Holanda o Estats Units.
En segon terme, la xerrada intentava trencar amb el tòpic del naixement del moviment feminista als anys ’80. Les lluites feministes posteriors a la dictadura neixen dins el moviment obrer ja als anys ’70 i possibiliten que als anys ’80 neixi el moviment feminista institucional, diferenciat entre si pel contingut de classe. Des del feminisme sempre s’ha reivindicat el dret a l’avortament, com a dret a l’autogestió del propi cos, és a dir, tant el dret a la maternitat com a l’avortament. I per tant, s’aposta per la reivindicació del dret a avortar (o millor dit, per la seva despenalització) com a quelcom universal, és dir, públic. Perquè despenalitzar-ne la pràctica però dur-la al sector privat, tampoc garanteix el dret d’autogestió del propi cos, i sinó són les condicions socioeconòmiques les que possibiliten o no fer efectiu aquest dret. Dos feminismes, l’institucional i l’obrer, que xoquen també en els seus plantejaments de combatre els anti avortistes en les seves concentracions davant les clíniques públiques o privades.
L’avortament ha estat una pràctica durant més anys dels que tenen les lleis, arreu del Món, per mètodes casolans. Ha estat extirpat dels drets de les dones per a passar a estar legislat i dut al terreny de la medicina clínica. Una mostra més que l’autogestió del propi cos no és plena, és quan depèn de metges que de dia poden fer objecció de consciència als hospitals públics per atendre de nit les mateixes pacients en les clíniques privades, retornant altre cop a condicionaments de classe (econòmics) per tal de fer efectiu un dret reconegut.
La maternitat està mercantilitzada; la dona queda embarassada, gesta la criatura, la pareix, però al néixer, la dona en perd els drets en favor de l’home, que és qui atorga el cognom, fent desaparèixer el matern. Vivim en una societat en la que la dona té negat el dret a l’avortament, però també té negat el dret a la maternitat. La crisi i precarietat fan cada cop més complicat poder ser mare, sense esdevenir alhora curadora a temps total, sense un sou amb el que mantenir la situació. Les dones són mercaderies dins el sistema de producció capitalista.
Ja a les conclusions, es va apuntar la necessitat de reforçar el moviment feminista com a garantia de la lluita del dret a l’avortament, reforçar la lluita popular i revolucionària, per a poder construir legislacions progressistes, i crear estructures d’acció directa, capaces d’exercir el dret a l’avortament de manera clandestina si cal, si la llei no ho permet. Després de la intervenció posterior a l’exposició de la ponent, va sorgir el debat de la renúncia a la maternitat un cop s’ha tingut la criatura, i de la necessitat de no renunciar a la vida personal en pro de la maternitat, exercint aquesta funció no només la mare, sinó el conjunt de la societat.