Milers de persones, a l’igual que a la resta del país, s’han manifestat aquest Primer de Maig pels carrers d’Alacant; malgrat la coincidència amb la peregrinació a la Santa Faç, al voltant de 15.000 persones han participat en la mobilització pel Dia Internacional de la Classe Treballadora. L’Esquerra Independentista del Sud, formada per Endavant, Arran i el Sepc ha participat en la mobilització integrant-se en el bloc anticapitalista i de classe conformat per la Plataforma de Lluita Contra les Retallades, amb una pancarta on es podia llegir el lema nacional del moviment: “Som classe treballadora, els vostres beneficis, la nostra misèria”. Les desenes de treballadores que s’han mobilitzat amb l’Esquerra Independentista del Sud no han deixat de cridar consignes al llarg de tot el recorregut com ara “Qui sembra la misèria, recull la ràbia”, “Visca la lluita de la classe obrera” o “Unitat Popular contra el capital”.
En arribar a la Rambla, i després d’hora i mitja de manifestació, les organitzacions de la Plataforma de Lluita Contra les Retallades han participat d’un acte polític, en el qual ha intervingut l’Esquerra Independentista, el Pcpe, l’Assemblea de Treballadores per la Vaga General i una membre del Comitè d’Empresa de Bony, en lluita en defensa d’un convenni i unes condicions laborals dignes.
Així mateix, el passat dimarts 29 d’abril, la mateixa Plataforma de Lluita Contra les retallades organitzà un altre acte polític a la Plaça Manila, al barri del Pla, per tal d’apropar a aquest barri popular la convocatòria del Primer de Maig i exposar a la classe treballadora els efectes de la crisi capitalista i les alternatives en clau socialista. Així, als voltants de la plaça se col·locaren diversos panells informatius sobre la situació de la dona, la joventut, l’habitatge, les pensions, el sindicalisme, la crisi o la soclidaritat internacionalista, per a finalitzar l’activitat amb dues intervencions.
Convocatòries 30 d’abril Gramenet del Besòs 19.30 h Plaça de la Vila Vila de Gràcia (Barcelona) 19.30 h Plaça Revolució Fort Pienc (Barcelona) 19.30 h Plaça del Fort Pienc Reus 19.30 h Passeig Mata Convocatòries 1 de maig Pedreguer 12.00 h Parc del Patronat Lleida 12.00 h Plaça del Treball Manresa 11.30 h Ben Plantada Sant Cugat del Vallès 10.00 h Avinguda Cerdanyola Sant Esteve de Palautordera 10.00 h Plaça Major Olot 11.00 h Plaça Cinema Colom
Manifest unitari de l’esquerra independentista amb motiu del 1r de maig de 2014, dia internacional de la classe treballadora
Un any més arriba la nostra diada, el 1r de Maig, Diada Internacional de la Classe Treballadora. Als Països Catalans continuem en un context de guerra oberta contra la classe treballadora i, a la vegada, davant d’una ofensiva recentralitzadora de l’Estat i del patriarcat. Veiem com la nostra realitat política i material s’enfonsa cada dia més amb les polítiques de pagament del deute, els rescats bancaris i l’augment continuat del disciplinament social (en forma de repressió directa o de destrucció de tots els nostres drets laborals, socials i polítics).
Davant les polítiques, marcades des de la Troika i la UE, de destrucció de qualsevol mínim avantatge per a la nostra classe, ací i arreu, amb la disminució constant de la despesa en serveis públics (serveis socials, ensenyament, sanitat, dependència, transport, etc.); de retrocés i empitjorament dels drets laborals i socials; d’augment de la repressió social, política i sindical, i de coerció creixent de la llibertat d’expressió… ens trobem en un moment en el qual la unitat de classe és més necessària que mai per defensar-nos i avançar amb la lluita.
Els efectes d’aquestes polítiques ens ofeguen el present i el futur a la nostra classe, i molt especialment al jovent, a les persones treballadores migrants i a les dones que, majoritàriament, assumeixen la cura i l’atenció de les nostres persones dependents, malaltes, gent gran, i gent petita. Ofeguen el present i el futur precisament dels sectors de la nostra classe menys organitzada, menys sindicada i amb més motius, i necessitat, per lluitar colze a colze.
L’atur juvenil i femení es dispara mentre proliferen fórmules que et fan pagar per treballar (pràctiques en empresa), o per treballar sense contracte ni cap dret per defensar-nos com a treballadors i treballadores (beques, etc.)… fins al punt que una bona part de la nostra classe, més jove i millor preparada, opta per l’emigració cap a la misèria dels minijobs del nord d’Europa. Els treballadors i les treballadores immigrants esdevenen, via llei d’estrangeria, víctimes de camps de concentració (CIE) i expulsió forçosa. Amb lleis com la 16/2012, tant als treballadors nascuts ací o fora, si no tenim prou ingressos, o no cotitzem, perdem el dret a la sanitat pública. La desnutrició infantil és un fet i l’accés a la sanitat, l’educació, al transport públic es desmantellen en pro dels lobbis i les castes paràsites del nostre treball, productiu i reproductiu… I tot açò passa perquè, no ho oblidem mai, SOM CLASSE TREBALLADORA, i ens han declarat la guerra.
Obtinguem o no un salari al mercat laboral, som classe treballadora; les persones treballadores jubilades som classe treballadora; les que no tenim feina remunerada, o estem de becàries, en pràctiques, desenvolupant tasques de cures, d’atenció de la llar… SOM CLASSE TREBALLADORA. Perquè per malviure no ens queda altra que treballar: a un menjador escolar, a la llar, a un call-center, a un bar… Perquè per viure no ens queda altra cosa que lluitar juntes, unides. SOM CLASSE TREBALLADORA… I SOM MAJORIA.
La COS i el conjunt de l’Esquerra Independentista devem apostar per enfortir la nostra consciència i ajudar a reforçar la del conjunt de la nostra classe, i treballar de valent per la unitat de les lluites com a única manera d’encarar l’ofensiva de la burgesia per deixar-nos en la misèria absoluta. Així, lluitem per l’alliberament nacional, contra el patriarcat i de classe, a través de:
La lluita per la plena independència dels Països Catalans des d’una perspectiva de classe: Volem la Independència per canviar-ho tot. La lluita de classes és l’única via davant l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat i el pacte de les elits espanyolistes i botifleres, davant l’atac als nostres drets socials, nacionals i lingüístics (TIL a les Illes, tancament de les emissions de tots els mitjans públics de comunicació en llengua catalana al País Valencià o llei Wert)… així com tenint present el context donat a la CAC amb la convocatòria de referèndum del 9N i els probables atacs i/o suspensions d’autonomies a la resta dels territoris dels Països Catalans al sud de l’Albera.
La mobilització de la classe treballadora és l’única garantia de que la independència sigui res més que un canvi de bandera. Només l’acció organitzada, col·lectiva i decidida del conjunt de les persones treballadores dels Països Catalans ens garantiran l’alliberament complet, nacional, social i de gènere.
Davant una economia al servei dels guanys d’una minoria, lluitem per un model econòmic i social organitzat i dirigit per nosaltres mateixes, la classe treballadora, i orientat a les nostres necessitats.
Volem el Socialisme, per la nostra plena sobirania econòmica, política i social, per bastir una democràcia socialista, independent dels mandats de la burgesia, de la UE i la Troika, dels Estats espanyol i francès; independent de les organitzacions militars imperialistes, patriarcals i antidemocràtiques que ens neguen els drets humans a la classe treballadora internacional (com podem veure amb els centenars de treballadors morts a Qatar en la construcció de les instal·lacions del proper mundial de futbol, o amb les famílies de les més de 1100 treballadores que moriren l’any passat a Bangla Desh, i a les quals l’empresa Mango s’hi nega a indemnitzar, o veient com en 2013 les principals empreses espanyoles repartiren més de 8000 milions d’euros entre els seus accionistes, després d’acomiadar més de 120.000 treballadors).
Contra l’austeritat de la Troika i el pagament del (seu) deute, lluitem per trencar amb la UE. Contra la misèria, lluitem per reduir la jornada laboral sense pèrdua de salari. Contra la dictadura del treball assalariat, lluitem per la reapropiació dels mitjans de producció i la riquesa, i el ple desenvolupament de totes les persones, independentment del seu sexe, gènere i origen.
Feminisme de classe. La situació de desigualtat entre homes i dones continua sent una realitat que, lluny de minvar, es perpetua cada vegada de forma més agreujant. Això, més la situació de crisi, la contrareforma laboral i les retallades amb un clar biaix de gènere que empenyen les dones a una major precarització laboral… sense oblidar les retallades en la llei de dependència i en la Sanitat Pública, que perpetuen la divisió sexual del treball i l’explotació de les dones treballadores, així com la major projecció dels rols de gènere tradicionals.
Així, les dones -que estructuralment cobren un 20% menys que els homes- estan cobrint les necessitats de cures i atenció a persones dependents i malaltes alhora que, quan poden, sostenen una jornada com a assalariades amb contractes encara més febles i sub-remunerats… i lligat a això, a més, es provoca un retrocés en els drets reproductius que compromet seriosament la salut de les dones treballadores i/o condemna a la maternitat i a la paternitat forçoses al conjunt de la classe treballadora que no pot finançar escapades a l’estranger per practicar interrupcions voluntàries de l’embaràs.
Hem de garantir el dret de les dones a decidir, respectar els drets sexuals i reproductius. Apostem per un feminisme de classe en tant que, capitalisme i patriarcat són indestriables, en tant que el capitalisme exigeix la violenta subordinació estructural de les dones infra- assalariades, esclaves del treball domèstic i de cures, i mercaderia sexual.
La nostra ferma aposta és que, davant la unitat dels atacs de la burgesia, com a treballadores i treballadors assalariats o aturats, joves, migrants, dones, temporals, amb contracte, sense contracte, jubilades, etc., prengam consciència de la nostra necessitat d’unitat i de la nostra força, que ens organitzem per colpejar juntes, per assolir el que ens pertany… perquè cada dia que passem suportant aquesta situació ens ha de fer veure que ja no tenim res més a perdre que les nostres cadenes.
Davant dels processos de canvi i les polítiques antisocials no tenim cap altra alternativa que organitzar la resistència des de tots els àmbits i, especialment, allà on el capital es perpetua: a la producció i la circulació de mercaderies, a nivell nacional i internacional, des de la solidaritat, sent conscients que la nostra diversitat ens fa versàtils i la unitat ens fa fortes.
Per tant, des de l’Esquerra Independentista creiem fermament que la mobilització de la classe treballadora és l’única manera perquè assumim com a classe el lideratge per lligar els processos d’alliberament nacional, social i de gènere. Només amb l’organització, la mobilització, i la lluita és possible avançar i fer front a les ofensives dels estats espanyol i francès, i els dictats de la UE i la Troika, així com a la repressió, per alliberar a totes les companyes empresonades o amb processos per lluitar pels nostres drets com a persones, com a classe i com a poble, i contra el conjunt d’ofensives patriarcals, capitalistes i imperialistes.
I avancem amb la unitat d’acció des de la base per fer créixer la lluita de classes i el sindicalisme de classe i combatiu arreu dels Països Catalans.
VISCA LA LLUITA DE LA CLASSE TREBALLADORA.
VISCA EL PRIMER DE MAIG.
CUP, Arran, SEPC, COS, Alerta Solidària, Endavant i MDT
La manifestació per a commemorar el 25 d’abril va aplegar ahir milers de persones a València. La convocatòria de l’esquerra independentista, sota el lema “Als Països Catalans desobeïm per canviar-ho tot”, volgué posar a debat un seguit d’elements que mica en mica van aflorant en el panorama polític valencià. El principal element és la dicotomia entre una alternança de govern i un canvi real. L’actual proposta d’alternança es basa en una simple acció electoral que substitueixi la cara dura del règim per la via de rehabilitar-ne la cara amamble, el PSPV, amb el suport d’EU i Compromís. El missatge de la manifestació de l’esquerra independentista era radicalment oposat a aquest: un canvi total. Això significa que, més enllà de l’evolució electoral, un canvi real passa per a conquerir una hegemonia social partidària de la fi del règim i d’un canvi polític d’arrel.
Com cada any, el final de la manifestació del bloc de l’esquerra independentista ha estat diferenciat del d’altres organitzacions convocants. Enguany, aquest distanciament ha estat més marcat perquè de cap manera preteníem sumar el nostre capital polític a una demanda de canvi -és a dir, d’alternança política- davant de la Generalitat. De cap manera l’esquerra independentista ha de ser una comparsa d’una simple operació política de rehabilitació de la cara amable del règim. La nostra feina ha de ser bastir des del carrer l’autoorganització popular i la dinàmica mobilitzadora que permeti conquerir una nova hegemonia. Només des d’aquest canvi i mobilització social es podrà avançar cap a un canvi total que, en darrera instància, porte el nostre poble a la seva emancipació nacional i social. D’altra manera, estaríem essent comparses d’un model polític d’alternança entre dues cares del mateix sistema, amb una agenda política centrada en els paràmetres espanyolitzadors i recentralitzadors de la darrera dècada.
Des d’Endavant OSAN seguirem treballant per a bastir, comarca a comarca, aquesta nova hegemonia de canvi total. Des de les mobilitzacions del proper 1 de maig fins al treball diari en plataformes pels drets socials, en la xarxa associativa i en defensa dels drets nacionals. Només així podrem evitar que una vegada més els somnis i les aspiracions d’un ampli sector de la societat valenciana acaben en una nova frustració.
Contra la misèria de la Unió Europea, Som Classe Treballadora!
En ple segle XXI, les cadenes del capitalisme segueixen ofegant a la classe treballadora. Nosaltres, que ens reconeixem com a treballadors i treballadores en actiu o a l’atur, com a estudiants, com a pensionistes, com a precàries, com a dones treballadores del sistema reproductiu mai reconegut pel capitalisme però imprescindible per al seu funcionament, veiem com la soga s’estreny i la dicotomia és inevitable: o ells o nosaltres.
Avui, el deute esdevé la clau de volta de la condemna de les treballadores. Després de dècades de destrucció del teixit productiu i de les mínimes condicions de feina i vida, el deute se’ns presenta com l’excusa perfecta per seguir-hi aprofundint. Si les lluitadores d’abans cridaven “la terra per qui la treballa”, avui dia hauríem de dir “la vida per qui la viu!”. Perquè ens roben la vida d’avui amb els crèdits d’ahir que mai no pagarem. Perquè són insostenibles, perquè no són nostres, perquè són una condemna en vida.
Han hipotecat les nostres vides en tots els seus aspectes. De la mateixa manera que la bombolla immobiliària va posar damunt la taula la insostenibilitat d’un mercat que viu completament a crèdit, el deute ha evidenciat que és tot el sistema que viu a costa d’uns beneficis futurs que mai no arriben. I perquè arribin, ens estrenyen cada cop més, avui, al present. La brutal regressió en les condicions laborals i de vida, així com la repressió contra qui lluita no fa més que palesar aquesta situació.
Així, mentre la corrupció sistèmica amb la impunitat sistemàtica són el pa podrit de cada dia als governs espanyols i catalans, a nosaltres ens colpegen amb el pal de les retallades en sanitat i educació i la resta de serveis públics, ens colpegen amb la pujada de preus del transport públic o de l’energia, elements necessaris per viure. No hi ha pastanaga per qui vol una vida digna. Hi ha cada cop més pals contra qui gosa alçar la veu, com les encausades per l’acció d’ “Aturem el Parlament”, on totes hi érem i totes hi tornaríem a ser per evitar uns altres pressupostos antisocials dictats per la Unió Europea i la troika i aplicats pels governs titelles del capital.
Avui, com fa 80 anys, el feixisme s’esdevé, de nou, com l’as a la màniga que juga el capitalisme per poder mantenir i augmentar l’explotació contra els i les treballadores. Ho veiem a Grècia i ho veiem a Ucraïna. Però també ho veiem arreu dels Països Catalans i l’Estat espanyol, quan els drets de les persones migrants són retallats amb la mateixa virulència que les seves vides: a cop de tanques amb fulles que seguen pells i esperances, a cop de bales de goma que enfonsen cossos i anhels. La frontera assassina de l’Europa fortalesa. I qui combat el feixisme espanyolista és criminalitzat i empresonat.
En aquest capitalisme sense sentit ni lògica, les persones ja nascudes tenen menys drets que els zigots pendents de néixer. La proposta de contrareforma de llei de l’avortament roba a les dones el poc marge de decisió que ja tenien sobre el seu propi cos. El patriarco-capitalisme necessita mà d’obra barata, precària i submisa, per això ataca un dels subjectes més oprimits: la dona treballadora. Obligada pel sistema a malviure treballant a casa sense sou ni reconeixement, menyspreada a l’espai públic cobrant menys per la mateixa feina, la dona treballadora veu com se li vulneren els drets més elementals de decidir sobre el propi cos.
Ens volen callats/des i submisos/es, ens volen obedients. Ens volen esclaus/ves perquè saben que cada llei, cada reforma laboral, cada retallada, és una agressió directa contra els i les treballadores, volen instaurar l’esclavatge normalitzant la precarietat extrema amb sous de 500€ com al FNAC i volen que ens mantinguem agenollades. És la violència sistèmica del capitalisme que necessita de la repressió per mantenir-se, una repressió que va des dels cops de porra i les bales de goma o d’altres projectils criminals, fins a la llei mordassa: a partir d’ara, és més delictiu gravar un policia assassinant que l’assassinat del policia. Prohibit protestar, prohibit queixar-se, prohibit lluitar. Poder viure dignament és un sorteig macabre digne de les ruletes corruptes i explotadores de BcnWorld.
Desobeïm per negar-nos a aquest no futur de misèria, precarietat i explotació. Desobeïm per oposar-nos frontalment a la Unió Europea per la seva condició d’estructura imperialista, patriarcal, antidemocràtica i vulneradora dels drets de treballadores i migrades. Rebel·lem-nos a l’esclavatge encobert que suposa la precarietat extrema que volen normalitzar. Volem decidir-ho tot, volem la sobirania econòmica i política total sobre el nostre territori. El model de desenvolupament que planteja la Unió Europea és insostenible a nivell social, humà, ecològic i mediambiental.
Seguir dins la UE és seguir els dictats de la Troika i del deute que ens ofega. I mentre així sigui, recordarem una altra vella i actual consigna: al capitalisme no se’l reforma, se’l destrueix. Fer aquest canvi, doncs, només serà possible amb l’organització i la mobilització popular. No es podrà fer dins dels marcs legals. Ens cal la desobediència per forçar la ruptura: legitimitat contra legalitat.
Seguem les cadenes del deute, de la UE i de la troika. Repartim els treballs i la riquesa. Construïm un present de mobilització, organització i desobediència. El contrapoder popular per tots els mitjans és l’única manera de confrontar i eliminar el sistema patriarco-capitalista. Contra tota explotació, pel dret inalienable dels pobles a la rebel·lió, desobediència de classe, combativa i anticapitalista! MANIFESTACIÓ UNITÀRIA ANTICAPITALISTA DE BARCELONA 1 de Maig 2014 17.30h Arc de Triomf <M> amb Av. Vilanova
Un any més, l’Esquerra Independentista dels Països Catalans eixim al carrer per commemorar i recordar que avui fa 307 anys que el nostre Poble es manté segrestat i ocupat per un estat feixista, autoritari, patriarcal i explotador que, encara amb cara i cognoms de Borbons, perpetua els privilegis i la dominació d’unes elits econòmiques i colonials.
Tot i aquest comú denominador en aquests 307 anys, molt han canviat les formes de dominació al nostre maltractat país. Per començar, actualment vivim sota una ofensiva del capitalisme i patriarcat més salvatge i l’espanyolisme més ranci i ultracatòlic.
La situació cada vegada major de misèria i desesperació social col·lectiva ve provocada per una crisi econòmica (i sistèmica) que ja afecta a la major part de la nostra societat i que colpeja als sectors més desafavorits (xiquetes, dones, persones dependents o immigrades…). Aquesta crisi, fruit de la cobdícia d’uns pocs, ens l’estan fent pagar amb guerres, sang, fam i desnonaments mentre ens volen fer creure que totes són víctimes i no hi ha responsables. Amb efectes secundaris a casa nostra: amb desatenció mèdica, privatitzacions, precarietat laboral, atur, violència de gènere, pobresa infantil… Tot això mentre als Països Catalans i arreu del món, el feixisme intenta treure rèdit de la nostra por i la nostra feblesa i amb la complicitat d’unes institucions, valencianes o espanyoles, que ens volen atemorides i callades. Però s’ha acabat! Feixisme mai més, enlloc, contra ningú.
El poble treballador ha començat a dir prou i a dir no. El règim del 78, sorgit del pacte entre franquistes, elits econòmiques i polítiques, es trontolla i sembla prop de la seua caiguda. I això passa única i exclusivament per la capacitat del nostre Poble i la nostra classe, de cadascuna de nosaltres, de prendre el poder i fer valdre la nostra raó. Hem de demostrar que hem perdut la por i que ja no tenim res a perdre. I ho hem de fer juntes.
Això, precisament, és allò que més tem l’estat i els seus sicaris (jutges, policia, polítics del sistema…). I és per això que dia rere dia llancen les seues lleis contra nosaltres. Parlem d’una contrareforma de l’avortament que incrementa les sancions i dificulta extremadament la possibilitat de les dones per decidir sobre el seu propi cos (implica reduir els supòsits legals de l’avortament i endurir el codi penal contra metges i professionals que el practiquen. Les dones ens podem trobar de nou que ens obliguen a avortar de manera clandestina, fins i tot en pràctiques altament perilloses per a la nostra salut); Parlem també d’una llei mordassa (de Seguretat Ciutadana) que persegueix totes les formes de lluita, d’autoorganització i mobilització popular amb la voluntat de domesticar-les i controlar-les. Grans víctimes d’aquestes lleis són les joves i les seues formes d’expressió juvenil, motor de la transformació i, per això, víctimes de la persecució. Joves que també estan patint, junt a les dones, les conseqüències d’unes continuades reformes i retallades laborals que aprofundeixen en la cada vegada major precarietat i explotació social i laboral; Parlem també d’unes lleis d’estrangeria racistes i criminals que tracten de fer-nos oblidar que els veritables culpables d’aquesta situació no són les altres treballadores que, com nosaltres, busquen fora un lloc millor on viure i guanyar-se la vida, si no aquelles que, segudes a despatxos de moqueta gris, provoquen les situacions de misèria i fam a l’Àfrica o, ara ja si, també al nostre “paradisíac” sud d’Europa; Parlem, com no, de la LOMCE que pretén atacar l’ensenyament públic, introduir de nou l’església a les nostres escoles o acabar amb les poques eines de supervivència del català a la societat, és a dir, l’ensenyament.
Però on hi ha lluita hi ha vida i hi ha resposta. Als darrers temps hem vist com la nostra societat s’està organitzant. I ho està fent no per resistir, si no que ho està fent per guanyar. Des de baix i contra els de dalt. Amb l’aparició d’assemblees obertes de dones, d’assemblees d’aturades, de grups de consum, de cooperatives d’habitatge o energia, de centres socials autogestionats, de xarxes de suport mutu i comunitari, de campanyes antirepressives, de plataformes contra els CIEs i per la dignificació de les persones immigrades, d’iniciatives pel Dret a l’Autodeterminació, d’assemblees d’estudiants combatives i autònomes, d’AMPAs combatives que estan fent front a Conselleries de la vergonya… Aquest és el camí. El de la Unitat Popular per canviar-ho tot. Eixa és hui l’aposta de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans.
Canviar-ho tot. Eixe és l’objectiu. Però alertem que, a l’igual que a l’inici d’aquest règim del 78, ara que s’albira la seua fi, la mort de la Transició (o transacció) del franquisme, una amenaça cau sobre nosaltres: les elits polítiques i econòmiques, temeroses de perdre la seua hegemonia, plantegen un cop més un nou Pacte de la Traïció, una 2a transició en la que tornen a deixar-ho tot “atado y bien atado”. Alertem del paper que puguen jugar eixa suposada “esquerra” domesticada de partits del sistema i sindicats grocs o d’eixa burgesia autoanomenada sobiranista que, amb l’argument del retorn a l’estat del benestar o del manteniment d’una pau social que ja mai més podrà tornar, s’aferren a les seues quotes de poder per damunt del patiment de totes nosaltres. Denunciem ara i ací aquests pactes (diguem-lis tripartits o diguem-lis pactes socials o pactes fiscals) que les classes populars no perdonaràn. El canvi ja no té volta enrere, ni amb fórmules o reformes del sistema ni amb un autonomisme que ja no satisfà les nostres ànsies de llibertat. Ja no ens alimenten molles, ja sabem que democràcia no és votar cada 4 anys i volem tindre el dret a decidir, sempre i de tot.
Per això, hui sabem que tenim un present de lluita i d’alternatives, sense oblidar un passat de resistència, per desafiar el nostre destí amb un futur de construcció de poder popular. Construït amb les mans de la Unitat Popular, de l’Esquerra Independentista i els moviments i col·lectius socials d’arreu del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un futur que només ens arribarà exercint la mostra més ferma de rebel·lia i empoderament col·lectiu que hui tenim al nostre abast: la desobediència. Desobediència a les seues lleis, al seu poder, a la seua por, a les seues institucions, al seu estat i al seu sistema assassí. Exercim-la, practiquem-la, exigim-la. Recuperem i ocupem els nostres carrers, els nostres ajuntaments, les nostres escoles, les nostres vides.
Destituïm el seu règim capitalista, patriarcal i criminal. Aturem-ho tot com ens ensenyaren les nostres àvies, de forma indefinida i insurreccional. I encetem des de ja eixe Procés Constituent dels Països Catalans que ens portarà a l’alliberament com a persones, com a catalanes i com a treballadores.
I no oblidem mai, això si, qui som i d’on venim. Perquè… Som la memòria. Som les hereves d’aquelles bruixes. Som les revolucionàries que col·lectivitzaren terra i treball. Som les maquis del segle XXI. Som aquelles que si van comprendre el significat de la paraula Dignitat i no van renunciar mai a la Ruptura. Som un Poble rebel que sempre parlarà català i ensenyarà a les seues filles a les escoles lliures d’un país lliure en un món lliure. Som Guillem Agulló i la resta de les caigudes per un futur per a totes i de totes. Som Països Catalans desobedients i dignes.
València, 25 d’abril de 2014
Alerta Solidària-SEPC-COS-Arran-MDT-Endavant-CUP
Enguany, des d’Endavant OSAN i l’esquerra independentista ens plantegem el repte de dotar d’un contingut clarament independentista les mobilitzacions de la diada del 25 d’abril al País Valencià. Davant les agressions cada vegada més agudes que està vivint el nostre poble, no ens podem quedar de braços plegats i encara menys podem fer el joc a aquells que plantegen que el que cal és abocar tot el capital mobilitzador al servei del PSPV i de la seva alternança que no és més que la cara amable del model hegemònic que porta dècades destruint el País Valencià. L’únic canvi possible, l’únic canvi que pot revertir la situació que estem vivint, és la independència. Una independència que ho ha de canviar tot, capgirar les estructures de poder i posar el govern al servei del poble.
Per tot això us animem a assistir i a difondre les mobilitzacions que aquest dissabte 26 d’abril tindran lloc a València. Actes centrals
Al matí, cercavila en defensa del català. A les 12,30 a les Torres de Serrans.
A la vesprada, manifestació. A les 18 a la Plaça de Sant Agustí.
Mobilització unitària de l'esquerra independentista.
Actes arreu del País Valencià
Homenatge als Maulets a Xàtiva
Actes a la Safor
Acte d'Alternativa per València - CUP
Actes a Beniarrés (El Comtat)
Presentació d'Arran a la Vall d'Albaida
Actes a Alacant
MANIFEST NACIONAL Als Països Catalans, desobeïm per canviar-ho TOT!
Un any més, l’Esquerra Independentista dels Països Catalans eixim al carrer per commemorar i recordar que avui fa 307 anys que el nostre Poble es manté segrestat i ocupat per un estat feixista, autoritari, patriarcal i explotador que, encara amb cara i cognoms de Borbons, perpetua els privilegis i la dominació d’unes elits econòmiques i colonials.
Tot i aquest comú denominador en aquests 307 anys, molt han canviat les formes de dominació al nostre maltractat país. Per començar, actualment vivim sota una ofensiva del capitalisme i patriarcat més salvatge i l’espanyolisme més ranci i ultracatòlic.
La situació cada vegada major de misèria i desesperació social col·lectiva ve provocada per una crisi econòmica (i sistèmica) que ja afecta a la major part de la nostra societat i que colpeja als sectors més desafavorits (xiquetes, dones, persones dependents o immigrades…). Aquesta crisi, fruit de la cobdícia d’uns pocs, ens l’estan fent pagar amb guerres, sang, fam i desnonaments mentre ens volen fer creure que totes són víctimes i no hi ha responsables. Amb efectes secundaris a casa nostra: amb desatenció mèdica, privatitzacions, precarietat laboral, atur, violència de gènere, pobresa infantil… Tot això mentre als Països Catalans i arreu del món, el feixisme intenta treure rèdit de la nostra por i la nostra feblesa i amb la complicitat d’unes institucions, valencianes o espanyoles, que ens volen atemorides i callades. Però s’ha acabat! Feixisme mai més, enlloc, contra ningú.
El poble treballador ha començat a dir prou i a dir no. El règim del 78, sorgit del pacte entre franquistes, elits econòmiques i polítiques, es trontolla i sembla prop de la seua caiguda. I això passa única i exclusivament per la capacitat del nostre Poble i la nostra classe, de cadascuna de nosaltres, de prendre el poder i fer valdre la nostra raó. Hem de demostrar que hem perdut la por i que ja no tenim res a perdre. I ho hem de fer juntes.
Això, precisament, és allò que més tem l’estat i els seus sicaris (jutges, policia, polítics del sistema…). I és per això que dia rere dia llancen les seues lleis contra nosaltres. Parlem d’una contrareforma de l’avortament que incrementa les sancions i dificulta extremadament la possibilitat de les dones per decidir sobre el seu propi cos (implica reduir els supòsits legals de l’avortament i endurir el codi penal contra metges i professionals que el practiquen. Les dones ens podem trobar de nou que ens obliguen a avortar de manera clandestina, fins i tot en pràctiques altament perilloses per a la nostra salut); Parlem també d’una llei mordassa (de Seguretat Ciutadana) que persegueix totes les formes de lluita, d’autoorganització i mobilització popular amb la voluntat de domesticar-les i controlar-les. Grans víctimes d’aquestes lleis són les joves i les seues formes d’expressió juvenil, motor de la transformació i, per això, víctimes de la persecució. Joves que també estan patint, junt a les dones, les conseqüències d’unes continuades reformes i retallades laborals que aprofundeixen en la cada vegada major precarietat i explotació social i laboral; Parlem també d’unes lleis d’estrangeria racistes i criminals que tracten de fer-nos oblidar que els veritables culpables d’aquesta situació no són les altres treballadores que, com nosaltres, busquen fora un lloc millor on viure i guanyar-se la vida, si no aquelles que, segudes a despatxos de moqueta gris, provoquen les situacions de misèria i fam a l’Àfrica o, ara ja si, també al nostre “paradisíac” sud d’Europa; Parlem, com no, de la LOMCE que pretén atacar l’ensenyament públic, introduir de nou l’església a les nostres escoles o acabar amb les poques eines de supervivència del català a la societat, és a dir, l’ensenyament.
Però on hi ha lluita hi ha vida i hi ha resposta. Als darrers temps hem vist com la nostra societat s’està organitzant. I ho està fent no per resistir, si no que ho està fent per guanyar. Des de baix i contra els de dalt. Amb l’aparició d’assemblees obertes de dones, d’assemblees d’aturades, de grups de consum, de cooperatives d’habitatge o energia, de centres socials autogestionats, de xarxes de suport mutu i comunitari, de campanyes antirepressives, de plataformes contra els CIEs i per la dignificació de les persones immigrades, d’iniciatives pel Dret a l’Autodeterminació, d’assemblees d’estudiants combatives i autònomes, d’AMPAs combatives que estan fent front a Conselleries de la vergonya… Aquest és el camí. El de la Unitat Popular per canviar-ho tot. Eixa és hui l’aposta de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans.
Canviar-ho tot. Eixe és l’objectiu. Però alertem que, a l’igual que a l’inici d’aquest règim del 78, ara que s’albira la seua fi, la mort de la Transició (o transacció) del franquisme, una amenaça cau sobre nosaltres: les elits polítiques i econòmiques, temeroses de perdre la seua hegemonia, plantegen un cop més un nou Pacte de la Traïció, una 2a transició en la que tornen a deixar-ho tot “atado y bien atado”. Alertem del paper que puguen jugar eixa suposada “esquerra” domesticada de partits del sistema i sindicats grocs o d’eixa burgesia autoanomenada sobiranista que, amb l’argument del retorn a l’estat del benestar o del manteniment d’una pau social que ja mai més podrà tornar, s’aferren a les seues quotes de poder per damunt del patiment de totes nosaltres. Denunciem ara i ací aquests pactes (diguem-lis tripartits o diguem-lis pactes socials o pactes fiscals) que les classes populars no perdonaràn. El canvi ja no té volta enrere, ni amb fórmules o reformes del sistema ni amb un autonomisme que ja no satisfà les nostres ànsies de llibertat. Ja no ens alimenten molles, ja sabem que democràcia no és votar cada 4 anys i volem tindre el dret a decidir, sempre i de tot.
Per això, hui sabem que tenim un present de lluita i d’alternatives, sense oblidar un passat de resistència, per desafiar el nostre destí amb un futur de construcció de poder popular. Construït amb les mans de la Unitat Popular, de l’Esquerra Independentista i els moviments i col·lectius socials d’arreu del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un futur que només ens arribarà exercint la mostra més ferma de rebel·lia i empoderament col·lectiu que hui tenim al nostre abast: la desobediència. Desobediència a les seues lleis, al seu poder, a la seua por, a les seues institucions, al seu estat i al seu sistema assassí. Exercim-la, practiquem-la, exigim-la. Recuperem i ocupem els nostres carrers, els nostres ajuntaments, les nostres escoles, les nostres vides.
Destituïm el seu règim capitalista, patriarcal i criminal. Aturem-ho tot com ens ensenyaren les nostres àvies, de forma indefinida i insurreccional. I encetem des de ja eixe Procés Constituent dels Països Catalans que ens portarà a l’alliberament com a persones, com a catalanes i com a treballadores.
I no oblidem mai, això si, qui som i d’on venim. Perquè… Som la memòria. Som les hereves d’aquelles bruixes. Som les revolucionàries que col·lectivitzaren terra i treball. Som les maquis del segle XXI. Som aquelles que si van comprendre el significat de la paraula Dignitat i no van renunciar mai a la Ruptura. Som un Poble rebel que sempre parlarà català i ensenyarà a les seues filles a les escoles lliures d’un país lliure en un món lliure. Som Guillem Agulló i la resta de les caigudes per un futur per a totes i de totes. Som Països Catalans desobedients i dignes.
València, 25 d’abril de 2014
Alerta Solidària-SEPC-COS-Arran-MDT-Endavant-CUP
La Plataforma de Lluita Contra les Retallades, on participa l’Esquerra Independentista del Sud, va celebrar els passats 7 i 8 d’abril dues xarrades sobre la reforma de les pensions a l’EPA Giner de los Ríos, situada al popular barri del Pla d’Alacant. Amb la intenció de traslladar a les treballadores les reflexions d’aquesta plataforma de classe sobre el nou atac a un dels drets més bàsics com ara les pensions, els militants anticapitalistes realitzaren un exitòs esforç de convocatòria i coordinació; més de 100 persones acudiren a les dues xarrades. Així, a les dues xarrades els membres de l’Assemblea de Treballadores per la Vaga General contextualitzaren la nova reforma de les pensions com una passa més en la privatització dels recursos públics per a convertir-los en beneficis privats. Per la seua banda, els CJC explicaren la incidència de la reforma de les pensions sobre la joventut, per a acabar les xarrades amb la intervenció de les militants d’Endavant, que se centraren en les repercusions de la reforma sobre les dones, posant de rellevància la desigualtat existent tant en el camp productiu (amb menors salaris, major precarietat i temporalitat) com en el reproductiu (amb el no reconeixement de les tasques de cura i atenció que majoritàriament realitzen les dones).
![[1 de maig – Manifest i convocatòries] Som classe treballadora](https://www.endavant.org/wp-content/uploads/2014/04/somclassetreballadora.jpg)
