Per Jordi Aldeguer i Fenoll, militant de la COS i d'Endavant OSAN
Publicat a llibertat.cat
En aquest text, obra clau d'una nova manera d'entendre l'anarquisme i fer-lo evolucionar cap a una major adaptació al món de finals del Segle XX i principis del XXI, Bookchin planteja la necessitat de que el municipi siga l'estructura social on s'edifique una nova democràcia veritablement popular,ara bé, un cop llegida aquesta obra se'm plantegen tres grans dubtes:
1-La confrontació dicotòmica que fa de la ciutat i l'Estat.
En primer lloc em sobta la contraposició que fa de la ciutat i de l'Estat, atorgant a la ciutat un paper socialitzant i democratitzador, lloc de trobada, de debat, i de presa de decisions col-lectives.
En contraposició, l'Estat és categoritzat com eina repressiva i de control, potenciador de jerarquies, i contradictori en la seua essència amb la democràcia.
Vàries coses a dir respecte a aquesta tesi; Bookchin agafa com a model de participació la“civitas”, és a dir, “la unió de tots els ciutadans en un cos polític”, segons paraules seves. És desconcertant el fet de que siga una institució a la que no tenien accés ni participació dones o esclaus la que sembla ser el paradigma de democràcia en les tesis d'en Murray B.
Per contra, estarem d'acord en què és una evidència que l'Estat és una institució nascuda de i per la repressió d'una classe envers una altra. D'això no en queda cap dubte, i és l'objectiu tant dels comunistes com dels anarquistes la desaparició d'aquesta eina repressora. Però al voltant de com es “destrueix” o “s'extingeix” aquesta estructura, i sobre tot, com es pot utilitzar aquesta institució, en mans de les classes populars, per crear les condicions materials que permitisquen la completa desaparició de les desigualtats de classe i iniciar el trànsit del capitalisme al comunisme, és on rau el debat de fons entre les dues grans tendències socialistes.
Continua amb a la seua obstinació en enfrontar ciutat i Estat amb aquestes paraules: “La ciutat no és congruent amb l'Estat. Tots dos tenen orígens molt diferents i han jugat papers molt diferents en la història. L'Estat penetra en tots els aspectes de la vida quotidiana, des de la família a la fàbrica, des del Sindicat a la ciutat…”
Ací cau de grapes en l'idealisme al fer aquesta afirmació, doncs la ciutat és el resultat de la instauració de la propietat privada; l'ésser humà ja no depèn de la caça, la recollida de cereals i fruites silvestres, s'estableix en un lloc determinat i cada persona s'ha d'assegurar el bancal més gran i productiu. Ací també neix la divisió del treball i tota l'estructura social, que tot i primitiva posa els pilars on s'han edificat les societats occidentals actuals.
L'Estat burgès modern no és més que la sublimació d'aquesta lògica, la de la propietat privada. I per acabar, no és l'Estat qui entra en tots els aspectes de la vida quotidiana, és la ideologia capitalista la qui entra i encamina la nostra vida; l'afany de lucre, el patriarcat, la competitivitat, l'individualisme,etc.
2-Posa en dubte el paper revolucionari de la classe obrera industrial.
Si continuem la lectura, ens trobem una estranya negació del paper revolucionari de la classe obrera industrial: “Si examinem acuradament la història veurem com la fàbrica, criatura de la racionalització burgesa, no ha estat mai el foc de la revolució, els treballadors revolucionaris per excel.lència (els espanyols, els francesos, els russos i els italians) han estat principalment classes de transició, encara més estrats socials agraris en descomposició”
És una feina titànica l'estudi de l'evolució de les forces revolucionàries als Estats francès, italià, rus i espanyol, però fent un repàs ràpid per les revoltes més o menys reeixides d'aquests estats ens trobarem amb la Revolució soviètica, on la punta de llança era el Soviet de Petrograd, les revoltes mineres d'Astúries i les vagues a Barcelona el primer terç del Segle XX. L'anomenat Biennio Rosso de 1919-1920 a Torí, Porto Marghera els anys '70 a Venècia, la lluita de les drassanes a Astúries, Galiza i Euskal Herria a finals dels '70 i principis dels '80, etc.
En aquest escrit, l'autor intenta desfer el suposat mite del i la treballadora industrial com a subjecte revolucionari, atribuint al treball industrial una capacitat alienadora que reafirma la necessitat de superar el treball industrial, i per extensió, la necessitat d'una vida a la ciutat més propera al món rural.
Per assegurar que el treball industrial és alienador només cal entendre el concepte marxià de l'home com a ser de praxis, però tot i així cal recordar que la capacitat revolucionària de la classe obrera la determinen multituds de factors com l'historial de lluita, la fortalesa de l'Estat, el paper determinant dels partits i sindicats, la cultura, etc.
Determinar d'aquesta manera quina de les dues societats és o té unes capacitats revolucionaries més fortes significa no entendre que en els processos revolucionaris intervenen centenars de factors, i que la classe treballadora, siga industrial o camperola, de cada nació ha cercar la tàctica i estratègia més apta a la seua realitat social i econòmica.
3-Afirma que la nova economia pot superar la lluita de classes.
Amb aquestes paraules: ”“No obstant això, aquestes tendències actuals i futures de caràcter tecnològic, social i cultural, que s'agiten i amenacen amb descompondre l'estructura de les classes tradicionals nascuda en la Revolució industrial ens porten la possibilitat que sorgeixi un
interès general diferent als interessos de classe, creats els dos darrers segles”
L'exercici de les prediccions sol ser un acte arriscat, però més enllà de fins a quin punt s'han complert o no les seues prediccions, el què em sembla digne de debat és fins a quin punt les noves formes de producció i la nova societat post-industrial poden el-liminar les desigualtats de classe?
S'han socialitzat aquestes noves empreses basades en la informació? S'han igualat les diferències econòmiques entre treballadors i propietaris? S'han alliberat les nacions del mal-anomenat Tercer
Món de l'imperialisme? És la cultura ara promotora de la igualtat entre els éssers humans, o és encara una eina de la ideologia imperant per justificar-se i perpetuar-se en el poder econòmic i polític?
La nova economia a la que es refereix Bookchin i de la que esperava el progrés basat en el interès general i no en el interès “de classes”, lluny de solucionar els problemes als que s'ha d'afrontar la humanitat (fam, opressió, imperialisme, acaparament de capital, exclusió social,atur, etc), ha ampliat les diferències entre el centre i la perifèria del sistema, ens ha abocat a noves guerres pels recursos naturals (Afganistan, Irak, Líbia,etc). En quant a l'interior dels Estats dels Pols de poder capitalista, la nova economia ens ha dut més atur, més precarietat, més especulació d'habitatge, més destrucció dels habitats naturals, i un llarg etcètera.
Com a propostes positives crec que l'aposta pel comerç de proximitat, pel consum d'aliments no transgènics, i per promoure cooperatives agràries i de consum que trenquen amb l'especulació dels aliments que ha potenciat la crisi alimentària actual que pateixen milions de persones en el món, és una bona mesura per sumar coneixements i desviar el consum al marge dels circuits de les grans distribuïdores d'aliments.
Resumint: la meua valoració és que s'ensuma cert post-modernisme en les tesis del municipalisme llibertari, doncs la centralitat d'estudi no recau en les formes de producció, que creen les condicions econòmiques i l'estructura social que d'aquestes se'n deriven, i passen a ser els òrgans de decisió i els paràmetres territorials de la societat.
Cercar superar la divisió de classes simplement en el canvi de l'objecte de producció -doncs no hi ha hagut un canvi de model de producció-, és possiblement tornar al socialisme utòpic francès del segle XIX.
És imprescindible pel creixement i arrel-lament de l'esquerra independentista entre les classes populars una clarificació ideològica, basada en la lectura crítica de moltes i variades fonts, tradicions i postulats, però sempre amb l'esperit crític exigible a un moviment revolucionari com el nostre.
Si volem presentar un projecte engrescador al poble treballador català hem de crear el nostre propi model de socialisme, basat en l'estudi de la història del socialisme mundial, i posat a revisió constant en la nostra tasca militant. No podem aspirar a construir la nostra proposta política basant-nos en el poti-poti d'idees vàries, cal que cerquem quin serà el socialisme català en la pràctica, però també en l'anàlisi, en el debat.
I un dubte m'assalta: sempre que defensem una idea la tenim ben meditada i interioritzada? O ens deixem emportar per critiques més estètiques que ideològiques? Quanta de la nostra militància critica certes corrents del socialisme sense haver-se llegit les seues bases teòriques?
Per acabar voldria recordar-vos unes paraules d'un gran teòric i revolucionari; “instruïu-vos, per què tindrem necessitat de tota la vostra intel.ligència. Agiteu-vos, per què tindrem necessitat de tot el vostre entusiasme. Organitzeu-vos, per què tindrem necessitat de tota la vostra força”
Al voltant de 200 veïns han participat de la cercavila convocada per a Plataforma per l'Ensenyament Públic de Campanar. La marxa encapçalada per una pancarta on es llegia "El nostre solar per a la nostra escola pública i valenciana- l'obria la Txaranga Mecànica -sorgida de la Banda de Música de Campanar- rere la qual s'han sumat desenes de famílies. La cercavila ha eixit a les 18:30 de la Plaça de l'esglèsia de Campanar i ha recorregut el carrer Mestre Bagant, creuant l'Avinguda Mestre Rodrigo per continuar pel Carrer Poeta Rafael Alberti fins arribar al solar al mateix carrer. Allí s'ha plantat la pancarta i s'ha viscut una vesprada pasqüera ja que han volat els catxirulos, s'han fet jocs per a les desenes de xiquets que han participat de la protesta i s'ha animat a continuar participant de les noves mobilitzacions veïnals que ja s'estan preparant per tal d'evitar la pèrdua del solar d'ús escolar.
La Plataforma per l'Ensenyament Públic de Campanar ha convocat una cercavila aquesta vesprada a les 18h des de la Plaça de Campanar i fins el solar. La marxa anirà acompanyada dels músics de la txaranga mecànica.