Article de Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN)
Publicat a Pobleviu.cat

Després de les retallades, després de regalar milers i milers d’euros públics a caixes i bancs privats, després de deixar gent sense casa per donar-les als bancs, després de tancar joves a la presó sense judici però deixant que en Boí Ruiz i en Josep Prat es passegin pels carrers, després de l’assassinat del noi de Breda i d’altres per la no-assistència mèdica, després de legalitzar el frau fiscal, després de totes aquestes barbaritats, ara és l’hora d’una altra ofensiva de la classe dominant. La Història està demostrant que, per molt que l’hagin enterrat desenes de cops, la lluita de classes està més viva que mai. Tot i així les ciències socials que estan al servei de l’imperialisme estan aquí per negar-ho i ho repetiran fins que ens ho creguem.

El concepte de “pobresa” suposa un retrocés enorme pel que fa al reconeixement de l’objectivitat de l’explotació. El treball assalariat és l’explotació legalitzada, l’esclavitud “moderna”. En el capitalisme venem la nostra força de treball a canvi d’un salari que és l’expressió monetària d’una quantitat de valor menor al del valor que produïm durant el temps de treball assalariat. De fet, el salari no està relacionat amb el valor que produïm sinó amb el valor dels productes que ens mantenen vius i contents (el valor d’un bistec i el de les cerveses del cap de setmana). Però no només això, la nostra societat es basa en el saqueig i genocidi previ i present d’altres pobles del món, en el domini d’un sexe-gènere sobre i contra un altre i per si fos poc, l’irracional mode de producció encara posa en perill la vida dels éssers humans en conjunt, amenaçant-nos amb grans desastres naturals.

La burgesia posa en marxa totes les seves armes per mantenir el seu poder i està disposada a morir matant si fos necessari (utilitzant bombes nuclears en última instància), però de moment encara li queda el feixisme: des de webs per aïllar els més valents del poble, passant per comprar sindicats i sindicalistes i amortir així els xocs entre classes, i fins i tot arriba a formar sociòlegs perquè es barregin entre nosaltres per fer-nos pensar malament.

Ara, es veu que els problemes que afrontem, no són per causa dels banquers i polítics; no, ara es veu que els problemes d’atur, la impossibilitat d’accedir a un habitatge, la fam… són coses que passen per art de màgia, que de sobte ha aparegut la pobresa. La Marató per la pobresa de TV3 del proper 27 de maig, que en tot cas hauria de ser “contra” i no “per” la pobresa, és un insult a la intel·ligència, ens prenen per rucs. Ens estan robant a la cara i després tenen la barra d’intentar-nos fer creure que no hi ha lladres, que tot plegat passa per que si, que és un fet natural. En comptes de potenciar una falsa solidaritat aprofitant-se dels sentiments nobles de la gent el que han de fer és tornar-nos els diners! Hem de ser valents i valentes i sortir al carrer a lluitar en comptes de plorar i practicar la caritat.

El mateix passa amb l’augment de les taxes de les matrícules universitàries. Els rectors surten per la tele i diuen que hi estan en contra, que consideren que són mesures injustes, però no fan res més. ¿De què ens serveixen les seves paraules boniques si no solucionem el problema?, és ben simple: o insubmissió a la Generalitat o que dimiteixin, el que importen són els fets. Tot i que les dades juguen contra nostra, el 95% de la població mundial té alguna creença religiosa, ens hem d’esforçar i adonar-nos que les coses no passen perquè hi ha la mà oculta de Júpiter al darrere. Hi ha responsables de carn i ossos en cada operació política, econòmica i militar. La realitat es pot transformar, i de fet el Club Bilderberg l’està transformant molt bé per satisfer els seus interessos; és a les nostres mans fer-ho en un altre sentit.

Si els aturats són persones reals (que no existeixin pel capital no vol dir que no existeixin), els qui s’enriqueixen a costa de la misèria dels altres també deuen existir. Si en Millet és una persona real, la Laura Gómez també ho deu ser. Les persones cristal·litzen interessos, els interessos es personifiquen. Si hi ha pobres, hi ha rics, uns no són sense els altres perquè són les dues cares d’una mateixa moneda; uns s’enriqueixen perquè els altres s’empobreixen. El 85% de la població mundial malviu per mantenir la civilització burgesa, i viceversa.

Les ciències socials com el treball social, la sociologia, l’antropologia… i altres mercaderies intel·lectuals són disciplines que s’ensenyen a les universitats de la Unió Europea que, recordem-ho, acaba de bombardejar Líbia i frisa per fer el mateix a Síria. No són ciències neutrals com ens volen fer creure. Aparentment tenen dosis crítiques però estan al costat de l’amo quan es tracta de qüestions decisives. El marxisme que s’ha forjat des de la clandestinitat, des de les presons, des de les muntanyes, no ha estat engolit per les còmodes càtedres universitàries i no necessita el vistiplau del qui et paga per opinar i per fer. El marxisme suposa un perill real per a les classes dominants i ha estat abraçat per múltiples pobles que han lluitat contra els invasors estrangers o l’oligarquia nacional. El marxisme és abraçat pels qui avui ofereixen una alternativa real a aquest sistema que agonitza. Per això no es parla de El Capital de Marx en cap universitat, per això es parla molt de Bismark però gens de la Comuna de París, per això s’oculta Lenin, Rosa Luxemburg i Karl Liebcknect exaltant Weimar, per això no han tingut més remei que congelar el Che en una samarreta…

Cap sociòleg va preveure la crisi actual, cap economista del sistema ens ha explicat profundament la seva gènesi. No entenen res de res i de nou pretenen alliçonar-nos. No ens deixem ensarronar. Sempre s’excusen sota el concepte de la neutralitat: tenim els exemples dels recents cops d’estat de Grècia i Itàlia on han posat tecnòcrates que sobretot no tenien cap tipus ideologia, simplement feien tasques tècniques. Quina barra!

Cal que estudiem críticament, molt i de manera col·lectiva perquè no ens preguin el pèl. Cal que ens organitzem i que ho fem per lluitar, no per amor a l’organització; la nostra ha de ser una organització de combat.

Que es quedin la caritat i que tornin els diners!

Article de Laia Estrada, militant de "Cau de Llunes" i d'Endavant (OSAN)
Publicat a Pobleviu.cat

Donant el cop d’ull diari a Pobleviu, no he pogut evitar sentir certa resignació al veure que tots els articles d’opinió han estat escrits per homes. No és la primera vegada que ho veig, però avui m’he decidit a repassar les diferents pàgines de la secció d’opinió. Més o menys, de mitjana, només un de cada deu articles d’opinió han estat escrits per una dona. Si ens hi fixem més, dóna la casualitat que la majoria de les dones que han escrit i escriuen a pobleviu som militants d’una assemblea feminista… Casualitat? És evident que no.

El motiu d’aquestes línies no és posar sobre la taula un seguit de dades estadístiques obtingudes de manera matussera. Només pretenc remarcar la mancança que tenim al moviment en relació a la militància femenina. És obvi que una de les raons que expliquen que hi hagi tan pocs articles escrits per dones, és que la militància és majoritàriament masculina. Ara bé, el que cal preguntar-nos és el per què.

Fa poc vaig assistir a una taula rodona organitzada pel SEPC a Burjassot, en el marc de la Trobada d’Estudiants dels Països Catalans. Malauradament, la major part del debat que vam compartir va girar al voltant de la idoneïtat o no dels col·lectius de dones… Com molt bé va sentenciar el company del Brot Bord, que també hi participava, el debat no va ser gens interessant, i vam perdre una bona oportunitat per a aprofundir en totes les mancances que té el moviment a nivell antipartiarcal, tant externament com interna. El postfeminisme, el transfeminsme (que transcendeix el feminisme…) i d’altres invents són l’última moda. Com en molts altres camps, els postulats postmoderns estan fent molt de mal, sobretot perquè la majoria de vegades, la gent els repeteix sense ser-ne conscients del que són.

No m’estendré descrivint quins són els nous tòpics del postfeminisme, això ho deixo per a un altre article, i així compensar això de la mitjana. Simplement acabaré remarcant que avui com ahir, els col·lectius de dones són una necessitat però també una gran oportunitat. I no puc acabar si no és animant a totes les companyes que tenim al moviment a que facin un pas endavant i s’atreveixin a aportar les seves impressions, les seves opinions i reflexions!

Article de Joan Sebastià Colomer i Tejada, militant d'Endavant (OSAN)
Publicat a L'ACCENT 224       

En la ideologia de la democràcia i el capitalisme com a final de trajecte de la civilització es dóna el que alguns (Slavoj Zizek hi insisteix) anomenen, en alemany, denkverbot, és a dir, prohibició del pensament. Com que ens governen aquells qui hem votat, qualsevol crítica política es presenta com una impugnació autoritària del sufragi universal. Les polítiques econòmiques correctes han estat ja establertes pels “experts” de manera que oposar-s'hi està fora del debat racional. Si, per tant, a un dirigent polític se li acudeix alguna cosa que té algun contingut real, els ideòlegs dels mercats branden immediatament el conjur màgic: demagògia i populisme. Ambdues paraules tenen un element comú, ja que “demos” vol dir “poble”. Amb aquesta acusació expressen, horroritzats, el pànic a la possibilitat que a algú se li acudeixi fer polítiques adreçades al poble. De manera que la política seriosa es fa al servei del capital i en racons degudament impermeabilitzats de l'olor de la xusma.

Cristina Fernández (o Kirchner o Fernández de Kirchner o com es digui) amenaça darrerament amb la nacionalització d'YPF, la qual cosa significa expropiar Repsol del paquet (majoritari) d'accions que en posseeix. Aquesta mesura perjudicaria greument Repsol i afavoriria l'Estat argentí, que es podria aprofitar del “descobriment, l'any passat, de Vaca Muerta, un jaciment amb un potencial majúscul”. Té, per tant, un contingut polític molt concret. Però com que es podria donar la lamentable circumstància que el poble argentí, trinxeraire i malgirbat com tots els pobles, se'n beneficiés a costa de la filantròpica institució petroliera espanyola, els portamveus de la gent d'ordre ja criden a l'enfrontament amb el “creixent populisme argentí” (José Antich, “Un greu conflicte”).

Davant del populisme, però, s'erigeix la civilització europea i amb ella la política seriosa. Sarkozy ens n'està donant mostres valuosíssimes en la darrera campanya electoral: “Hem vist al ring un home completament sol que aixecava els braços i que es deia “he guanyat”… M'havien oblidat! Però he tornat!”, va clamar Sarkozy -un autèntic carro de combat quan fa campanya eloectoral- en un electritzant míting” (Lluís Uria, La Vanguardia, 14 d'abril). No és que Sarkozy no faci polítiques. Es reuneix amb qui s'ha de reunir, fa favors a qui els ha de fer, i després distreu el vulgar populatxo amb aquest tipus de ximpleries perfectament mereixedores del qualificatiu de demagogues i populistes. Curiosament, però, aquests adjectius no apareixen per enlloc de les cròniques de campanya. En canvi, al candidat a l'Elisi pel Nou Partit Anticapitalista se li ha acudit parlar de política, la qual cosa és anatema en el món de la política seriosa: “els francesos són massa llegits per creure que les mesures proposades pel camarada Poutou -prohibició dels acomiadaments, augment del salari mínim a 1700 euros, setmana laboral de 32 hores, supressió parcial de l'IVA, impost del 100% sobre tota renda superior a vint vegades el salari mínim, nacionalització dels bancs, anul·lació del pagament del deute públic- són viables”. La idea és clara: els francesos han llegit tanta propaganda com la que emet constantment La Vanguardia que poden perfectament comprendre que les mesures de Poutou no són viables i, en canvi, s'entusiasmen amb els “electritzants” deliris boxístics de Sarkozy. Quasi hagués estat millor que no llegissin.

Article de Joan Sebastià Colomer i Tejada, militant d'Endavant (OSAN)
Publicat a L'ACCENT 221

A Màrius Carol el va emocionar “la fotografia d’un empleat de banca que es va enfrontar a un encaputxat que destrossava l’oficina de l’entitat al Passeig de Gràcia” (“La resposta a la barbàrie”, La Vanguardia, 5 de març). I com que la clau del futur del país és no fer mai un lleig als mercats, als visitants del Mobile Congress, al mafiós aquest dels casinos i a qualsevol que ens miri de fora estant, encara el va impressionar més el fet que l’esmentada fotografia “dijous va ser portada a The New York Times”, la qual cosa podria perfectament ser un torpede contra la prima de risc.

No hi ha cap tòpic que escapi a la xarxa d’en Carol: “un altre cop, en unes manifestacions estudiantils es van colar grups antisistema per desencadenar la seva violència davant la perplexitat general”. La ciència que té com a objecte les manifestacions porta per nom “fenomenologia de les manifestacions” i és practicada per senyors que no han anat en trenta anys a cap que no fos convocada pel poder. Entre les tesis fonamentals d’aquesta ciència està la de que quan hom esdevé antisitema deixa de ser estudiant, treballador, aturat, culer o qualsevol altra de les categories amb les quals es classifica els éssers humans. En contra de la dita segons la qual “qui de jove no és comunista no té cor”, “la fenomenologia de les manifestacions” desvetlla la veritat oculta pel tòpic i ens assegura que no és pot ser estudiant i antisistema alhora. Per tant els antisistema estaven en una manifestació que no els pertanyia. Per donar-li a la cosa base empírica la nova ciència de l’aldarull ha ideat uns enginys anomenats “mesuradors de perplexitat” gràcies als quals Màrius Carol pot percebre, sense necessitat de moure’s del sofà de casa, la “perplexitat general” en cada moment.
El trist empleat de banca elevat a la categoria d’heroi per cortesia de Màrius Carol i l’Agència Reuters “va actuar impulsivament, portat pel sentit de la responsabilitat, per la indignació democràtica devant la violència indiscriminada. Quan el reporter de La Vanguardia va parlar amb l’empleat del Banc Popular, va manifestar que era una persona tranquil·la, que va actuar sense pensar-s’ho”. Costa saber què distingeix la indignació democràtica de qualsevol altre tipus d’indignació, com tampoc no està clar què fa que la violència fos indiscriminada quan els perversos antisitema estaven atacant un objectiu perfectament discriminat i no una botiga de betes i fils o una escola bressol. Però el més rellevant és que l’home digués que era “una persona tranquil·la, que va actuar sense pensar-s’ho”. Podria perfectament haver dit “soc el típic paio que pega l’àrbitre en els partits escolars del seu fill” o bé “en ocasions veig morts”.

El valor de la fotografia, sembla ser, rau en la seva potència simbòlica: “s’ha convertit en un exemple per a una societat que quan hi ha incidents com els de dimecres passat s’estima més mirar cap a una altra banda (…) Però si volem una societat millor, no ha arribat el moment de defensar-la?”. Com es pot defensar una societat millor? Com es pot defensar una cosa que no existeix? El que aquest pobre desgraciat estava defensant era “una societat pitjor”, és a dir, la que hi ha. I efectivament la seva actitud és un símbol de l’estupidesa obrera fomentada per llimacs com Màrius Carol, de l’absurda síndrome d’Estocolm de qui defensa el que no és seu i es manté fidel a qui no coneix la lleialtat. Quan li paguin els esforços acomiadant-lo, rebaixant-li el sou o obligant-lo a prejubilar-se no sortirà a la portada del New York Times ni en Màrius Carol li dedicarà cap article. I així s’escriu la història.
 

Article de Josep Villarroya, militant D'endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 224  

    
Fa un any l'Ateneu de Montcada, a l'Horta Nord, van organitzar una fira, i entre les entitats convidades estava la de Ca Bassot, de Burjassot. Aquest col·lectiu va penjar una senyera en la taula on havia col·locat el material. Aviat, però, alguns companys de Montcada van convidar-los a llevar-la, mentre raonaven que era millor no posar-hi cap bandera, que els nacionalismes són tots iguals, que a més eixa era la senyera catalana i podria molestar… Per als que vivim a la comarca, no ens sorprén, ja que de vegades hem d'enfrontar-nos a aquestes qüestions -per sort, cada volta menys-. Finalment, la senyera va romandre en la taula… Aquests companys no actuaven de mala fe, sinó per ignorància, per un fals cosmopolitisme, o per un anarquisme mal entés. El procés d'aculturació als Països Catalans, i especialment al País Valencià, ha estat i és molt greu, a més de l'espanyolisme pur i dur, ha actuat el blaverisme, la forma valenciana d'anticatalanisme. Al País Valencià, i sobretot a comarques com l'Horta, no és estrany trobar-se persones que parlen valencià, un català apitxat, i que no coneixen res de la seua pròpia cultura, llevat d'uns poc tòpics.
Un mesos després, el juny del 2011, l'Esquerra Independentista va organitzar una manifestació contra les retallades a Montcada de l'Horta. Per això vam contactar amb la Plataforma d'Aturats de Montcada, perquè consideràvem que havia de tindre el protagonisme durant la manifestació: persones en atur i que s'han organitzat per cercar alternatives. En la Plataforma, però, hi havia i hi ha una gran diversitat. Tot i que hi ha algun company de l'EI, també hi havia algunes de les persones que ens convidaren a llevar la senyera uns mesos abans. Tanmateix, i arran d'aquesta manifestació hi hagué un punt d'inflexió pel que fa a l'actitud que mantenien aquestes persones cap a nosaltres. Tal vegada, des de l'Esquerra Independentista també cal analitzar quin ha estat i és el nostre treball. Sovint, les paraules Independència i Socialisme anaven juntes, però en el dia a dia es prioritzava la Independència per davant del Socialisme. Durant molts anys s'ha pensat i s'ha treballat més en clau front patriòtic que en la recerca de la unitat popular. Poques vegades s'ha vist l'Esquerra Independentista en lluites socials o la seua presència ha estat molt minsa -amb algunes excepcions- . De fet encara avui prioritzem el 25 d'abril -o l'11 de setembre o el 31 de desembre- al 1r de maig, quan totes dues diades haurien d'estar al mateix nivell.

La desconfiança inicial per ser els catalanistes, independentistes, va començar a capgirar-se després d'alguns mesos de treballar plegats dins de la Plataforma. I com a resultat d'eixe treball, braç a braç, va nàixer un projecte de cooperativa agrícola, que plantejava el conreu de productes ecològics després de recuperar zones d'horta abandonada. Per aconseguir-ho calia que l'ajuntament, governat per majoria absoluta del PP, concedira una ajuda econòmica per pagar els tècnics encarregats de la formació i que fera de mitjancer amb els propietaris de les terres abandonades per llogar-los-les. L'enfocament de la Plataforma havia canviat: ja no demanaven almoina a l'ajuntament, només el seu suport per tirar endavant la seua idea.

Eixe projecte es va presentar en octubre de l'any passat, i durant mesos, l'equip de govern de l'ajuntament es va dedicar a posar-hi entrebancs. Farta dels tripijocs de l'ajuntament, el febrer d'aquest any, la Plataforma va denunciar-lo públicament per no atendre les seues demandes. Aquesta crítica fou l'excusa per part de l'ajuntament per trencar les relacions amb la Plataforma. El Partido Popular de Montcada està acostumat al clientelisme polític i al caciquisme, no suporta que un col·lectiu exigisca els seus drets i li plante cara.

El mes següent, març de 2012, des d'Endavant vam organitzar una brigada a Marinaleda, i vam convidar els i les companyes de la Plataforma i d'altres col·lectius de l'Horta Nord. L'objectiu era aprofundir en l’experiència de les lluites dutes a terme des de principis dels anys 70, així com per a conèixer de primera mà l’organització del govern municipal i les polítiques de democràcia social i participativa. Ens explicaren la lluita que han dut i duen a terme per fer possible la seua utopia: les marxes, els tancaments, les vagues de fam, les ocupacions, i també ens parlaren també de la repressió que patiren i pateixen: els desallotjaments, les multes, els judicis… L'experiència va ser molt profitosa, i els lligams i la confiança entre els companys i les companyes s'enfortiren. Així mateix, va ser curiós veure la reacció d'alguns quan van descobrir que també hi havia andalusos que defensaven la independència d'Andalusia i, és clar, també la dels Països Catalans. Però allò més emocionant va ser quan ens férem una foto tots plegats a l'ajuntament amb una estelada i amb el puny en l'aire, sense cap retret.

I va ser la vespra de la vaga del 29M, quan els companys de la Plataforma van plantejar en el ple de l'ajuntament un punt de l'ordre del dia perquè es donés suport a la seua iniciativa en la cooperativa agrícola. No podíem fallar, calia estar allí en eixos moments, no deixar sols els companys de la Plataforma. Quan s'arribà a aquesta qüestió, com era previsible, la majoria -del PP- hi votà en contra, la qual cosa impossibilitava que el projecte tirés endavant. Eren quasi les 12 de la nit, i cinc companys de la Plataforma van decidir que romandrien tancats a l'ajuntament fins que no es reprenguera el diàleg i no es donara una resposta a la seua proposta. L'alcalde avisà la guardia civil i ens amenaçà que si no abandonàvem l'ajuntament ens desallotjarien. Sabíem que calia jugar fort i no doblegar-nos, no cedir al xantatge i mostrar-nos ferms en la defensa dels nostres drets. Érem més de quaranta persones i ens negàrem a abandonar els nostres companys, si hi havia un desallotjament hi seríem tots i totes. Si ens havien de detindre, ens haurien de detindre a tots i a totes. Finalment, l'alcalde va cedir i hagué de negociar el projecte amb la Plataforma eixa mateixa nit. L'alcalde s'hagué de comprometre a cercar solucions per poder fer possible el projecte de la cooperativa. Va ser un orgull poder estar al seu costat, aprendre de la seua dignitat.

I a l'endemà, de vesprada, vam aplegar-nos en la manifestació a la ciutat de València. I al bloc de l'Esquerra Independentista, amb estelades i banderes roges voleiant, comptàvem amb la presència de molts companys de la Plataforma, fins i tot d'aquell que un mesos enrere ens va fer un retret en veure la senyera.

Ja ho sé, no hem inventat la sopa d'all, però aquest és el camí…