Article d'opinió de Roger Sanchez , militant d'Endavant (OSAN) Barcelonès

Article publicat a A Destemps

Certament, aquesta frase és un típic tòpic, però avui, per desgràcia, té tot el sentit del món. Arrel de la no vaga dels treballadors i treballadores de TMB, algunes persones han criticat durament aquesta decisió. De fet, més que criticar-la durament, podríem dir que l’han atacat brutalment i, al crit de ‘traïdors’ o amb amenaces de deixar-los/les sols/es en hipotètics conflictes propers, han fet unes acusacions totalment fora de lloc, al meu entendre.

D’entrada, cal donar per sentat que si és gent que recolzava la vaga, de ben segur que serien/són treballadors/es, igual que la plantilla de TMB. Treballadors/es en qualsevol de les múltiples facetes que el capitalisme reserva per a la classe treballadora (estudiant, en actiu, a l’atur, pensionista, etc.). Atacar d’aquesta manera tant desconsiderada a un/a igual (o algú a qui s’hauria de considerar com a tal), deixa molt a desitjar en quan a solidaritat.

D’altra banda, cal no oblidar, clar, que la plantilla de TMB tenia un suport i solidaritat molt actives i entusiasmades per convocar la vaga. La possibilitat de posar Barcelona cap per avall en uns dies tant marcats com els del WMC ens donaven força a totes. I aquesta força, sens dubte, era la por que tenien polítics, empresaris i tertulians, que van carregar tot el que van poder i més contra aquesta decisió de lluita. Segurament, el fet de perdre aquesta oportunitat tant bona, així com sentir que l’esforç bolcat inicialment podia ser envà, han generat la decepció. A mi el primer, que veia il·lusionat un magnífic escenari de lluita. Però, i per què ens havíem entusiasmat i bolcat tant totes?

Doncs perquè precisament, la plantilla de TMB, bàsicament la d’autobusos, ha cultivat, aquests darrers anys, unes pràctiques de lluita i combativitat, en solidaritat activa amb els i les treballadores de Barcelona i rodalies, que li han fet guanyar-se un respecte. I no només un respecte, sinó guanyar drets laborals en una vaga ofensiva com la dels 2 dies de descans que totes tenim ben present. Dit d’una altra manera: la combativitat i la dignitat de la plantilla de busos de TMB s’ha forjat amb els anys i la lluita, els les retirarem ara, per molt que considerem un pas en fals la retirada de la vaga? Cal recordar que no han acceptat la proposta de l’empresa: no s’han rendit, no siguem que els faci la rematada.

En quanta gent confiem per poder posar Barcelona de cap per avall? O dit d’una altra manera, en quantes de naltros es pot comptar per posar Barcelona de cap per avall? No anem sobrades de forces, precisament, i ens necessitem totes, mútuament i recíproca. Més encara: la pedra de toc de tot plegat és que el conflicte té la seva gènesi a l’empresa, en la irresoluble confrontació entre capital i treball. Cert que a la Barcelona fashion li feia mal quedar malament durant el WMC, però cal no perdre de vista que també els feia molt de mal que aquest espurna lluitadora provingués d’un espai tant clau com és la lluita laboral.

Decepció i desil·lusió? Clar, normal. És ben comprensible que tinguem aquell sentiment d’haver fet un pas endavant (l’amenaça de vaga va fer saltar totes les alarmes als polítics i empresaris) i dos enrere (la retirada de la vaga ha dilapidat part de la feina preparatòria). Però de naltros depèn que no siguin tres o més passes enrere.

Crítiques? Totes les que facin falta. Però constructives, i sense voler bolcar les nostres frustracions en algú que, circumstancialment pugui estar o sentir-se més dèbil que naltros.

Les raons per desconvocar la vaga són múltiples i de ben segur que se m’escapen. I com sempre no es pot generalitzar. Però si una lectura hem de fer, des del meu punt de vista, és que durant uns dies han passat por, i podem dir, que els hem fet passar por, naltros (les solidàries i, en general, usuàries del transport públic) i la plantilla de TMB. Perquè ells també sabien que naltros anàvem juntes, a una. Si ara ens desunim, si ens ataquem despietadament, si ens neguem la solidaritat mútua davant una petita derrota, els estarem abonant el terreny per a tot un seguit de derrotes incontestables davant les quals caldrà veure qui és la primera que crida a la solidaritat.

El moviment popular, les classes populars, els moviments socials, els i les treballadores… aquest conjunt de població que patim a diari les agressions d’un sistema cada cop més salvatge no podem atacar-nos entre naltros mateixes. Hem sofert d’altres derrotes, i malauradament en tornarem a sofrir. Però si hem reviscolat i ho seguirem fent, és gràcies a no tirar mai la tovallola, no negar-nos la solidaritat i aprendre dels errors. Amb les crítiques, amb els encerts.

En un plantejament tant desigual com el nostre, la lluita contra els sistema capitalista, cal aixecar i plantejar conflictes allà on ens enfrontem directament a l’enemic: a l’empresa. Els centres productius (es diguin oficines, fàbriques, tenda, etc.) són el motor d’aquest sistema; recuperar una lluita laboral combativa, no claudicant, és atacar el taló d’Aquil·les del sistema. Hem d’obrir tants conflictes com ens sigui possible, i solidaritzar-nos recíprocament quan ens ataquin.

Com en un flux que es retroalimenta, quants més fronts oberts li plantegem al sistema, quantes més batalles plantegem a les empreses, més mal li estarem fent. I al mateix temps, de ben segur que tindrem més facilitat per teixir complicitats i solidaritat entre les plantilles de treballadors/es en lluita.

Estiguem a l’alçada, doncs, de qui lluita obertament, sigui on sigui; de qui planteja el conflicte i no claudica. Compartim els errors, les crítiques i les derrotes; serà la manera més sincera de compartir la lluita i encaminar-la cap a la victòria. Després de la retirada de la vaga, tenim dues opcions. O bé assumir-ho com una derrota de la plantilla de TMB que ens ha traït a naltros, i regalar-li la partida a la patronal i als polítics; o bé assumir-ho com una lliçó col·lectiva, on totes hi hem perdut, i fer pinya per, demà, ser més fortes i generar més por.

Tots som totes !
Article d'opinió de David Pujol, professor de secundària i militant d'Endavant Mallorca
Publicat a http://contrainfo.cat

El difícil i recurrent debat sobre el llenguatge sexista torna a estar damunt la taula. Ara, és l'organització Endavant OSAN qui decideix entrar-hi de ple. I ho fa agafant el bou – que aquí no és l'espanyolisme, sinó el patriarcat – per les banyes.

En aquest sentit, és una llàstima no disposar del suport d'autoritats en la matèria i intel·lectuals compromesos com Gabriel Bibiloni. A ell li vull dir que compartim absolutament la preocupació per la llengua catalana així com, n'estic ben segur, el compromís contra les injustícies que patim.

Tanmateix, però, la proposta d'Endavant OSAN (decidida a l'Assemblea Nacional Extraordinària Antipatriarcal de finals de 2011) de rebutjar el masculí com a genèric, substituint-lo per mots col·lectius i, quan això no és possible, fent servir el femení com a genèric amb subjecte de persona em sembla molt encertada. I, el més important ara, perfectament defensable políticament i lingüística. És més, cal seguir-la. I exposaré el perquè.

Se'ns explica que una cosa és el gènere gramatical de les paraules i una altra el sexe d'allò que indiquen. Que, per exemple, el gènere masculí (anomenat també gènere no marcat) poc té a veure amb el sexe masculí. Cert. Però en els mots on el sexe és rellevant (els referits a persones o animals) això no és així: hi ha una gairebé absoluta coincidència entre el gènere i el sexe: el no marcat amb el masculí i el sí marcat amb el femení. Precisament per això se'ls anomena així, masculí i femení, i no d'altra manera.

Llavors, el problema el trobam quan amb la mateixa paraula de gènere gramatical masculí (o no marcat, tant és) volem anomenar a homes, per una banda, i també a homes i dones, per l'altra. És a dir, l'anomenat masculí com a genèric (per exemple: “tots els treballadors fan vaga”). Aquest ús, sovint força confós, sí inclou les dones, però ocultant-les i fent-les invisibles. Les dones hi són, però en petit, a segona línia i sense fer renou, que aquí estam els homes. Això és sexisme lingüístic i, per tant, també ho hem de combatre.

N'hi ha prou amb utilitzar termes col·lectius (com poble o gent) o el femení com a genèric referint-nos al subjecte persones. I si cal, per evitar confusió, desglossam en ells i elles o moltíssimes altres opcions. Tot, sempre, absolutament normatiu.

El que no se'ns explica és per què casualment és el gènere no marcat (el masculí) el que inclou el femení. Se'ns fa veure que és quelcom natural, lògic, tradicional. Però no és gens agosarat pensar que aquest ús té el seu origen i tradició en el patriarcat. No és casual que la històrica (i actual) major projecció social dels homes també es manifestàs en una major masculinització del llenguatge; així com la constant minorització social de la dona, igualment, es reflectís (i encara ara ho fa) en la seva ocultació de la parla quotidiana.

Ens diuen, i tenen raó, que acabar amb el masculí com a genèric i utilitzar el llenguatge en femení és un canvi que afecta a l'estructura profunda de la llengua. I tant que sí! Era d'esperar que volent acabar amb el patriarcat s'haguessin de “tocar” els fonaments bàsics, tant de la nostra societat com de la llengua en què s'expressa aquesta. És cert. Però que se'ns expliqui quins terribles problemes ocasionarà aquest nou ús proposat. Perquè jo no en veig cap. Ans al contrari, com la metàfora de l'olivera, és precisament la flexibilitat la que reforçarà el català: serà una llengua adaptada als nous temps i que, a més a més, empenyerà pels que han de venir.

També ens diuen que és un ús artificiós i sense tradició. Aquests dos arguments també són certs. És artificiós, sí, però no menys que algunes de les propostes que ens arriben per part de les autoritats lingüístiques (com ara Gabriel Bibiloni: Helena, Henric, la Pobla (per Sa Pobla), crocodil, estatística…) Propostes que, molt sovint, les professores divulgam en la nostra tasca docent per tal d'intentar que deixin de ser “artificioses” i esdevenguin “normals”. I quant a la tradició… Ja se sap, algunes tradicions millor oblidar-les i substituir-les per altres de noves i millors per a la societat.

Quan se'ns invoca l'economia del llenguatge, em sembla estar escoltant la patronal quan parla de la crisi i les retallades. Aquí som jutge i part: qui té el poder de retallar retalla, però segons els seus interessos. Per economia (ara lingüística) retallam i, justament, ens quedam amb el masculí com a genèric i fem invisibles les dones. I per cert, és mentida que sempre seguim aquest principi d'economia del llenguatge, no ho fa la classe política i moltes empreses a l'hora de vendre el seu producte. Llavors sí que se n'adonen que el masculí com a genèric no abraça del tot les dones, i clar, les fan presents, ja sigui amb el femení com a genèric o desglossant.

Tampoc no podem acceptar la fal·làcia de dir que el patriarcat és un problema social totalment deslligat del llenguatge, amb qui no hi té res a veure. Ja fa temps que la filosofia del llenguatge ens explicà l'estreta relació entre ideologia, llengua i poder: la llengua no només anomena la realitat, sinó que la crea i, si es vol, la modifica. També, conscientment o inconscient, la pot consolidar. Ignorar tot això seria negar el potencial del llenguatge en el canvi social.

Sempre se'ns ha explicat que la llengua és més que un simple mitjà de comunicació, és la representació col·lectiva d'una manera de pensar i ser en aquest món, la nostra. Se'ns dubte és així. Realment, allò que parlam avui dia és la conseqüència de la nostra història, per una banda, i així com som avui dia, per l'altra. Si la nostra societat ha estat històricament i encara avui és patriarcal, és d'imaginar-se que això no haurà influït en la nostra manera de parlar? I no haurà penetrat, inclús, en l'estructura més profunda de la llengua? És així, no és concebible que la llengua s'hagi mantingut pura. Ni la gramàtica catalana ni l'ús lingüístic han caigut del cel: no s'han format en una atmosfera asèptica ni en una societat ideal. Són construccions humanes (socials, històriques i ideològiques) principalment masculines, que eren i són les que ostenten el poder.

A la proposta d'Endavant, potser hi hagi alguna mancan&ccedil
;a: és un camí que tot just començam i durant el recorregut del qual potser haguem de rectificar en algunes qüestions. Ja ho veurem… Com també es veurà quina acceptació té la iniciativa. Però sigui quina sigui, sempre hi sortirem guanyant: pot quedar en un ús només emblemàtic que motivi reflexions i canvis d'actitud o, per contra, impulsada per gran part dels moviments socials pot esdevenir una nova manera de parlar per part de la nostra societat. Per tot això, que no és poc, cal la implicació constructiva de les autoritats del món acadèmic, sense immobilisme ni menyspreus, si no volen quedar al marge de l'avenç.

Entre totes farem una societat millor, sense “inclusions” que fan invisible. En definitiva, on la dona ocupi el seu lloc, també en el llenguatge.