Article de Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN)
Publicat a Pobleviu.cat

Després de les retallades, després de regalar milers i milers d’euros públics a caixes i bancs privats, després de deixar gent sense casa per donar-les als bancs, després de tancar joves a la presó sense judici però deixant que en Boí Ruiz i en Josep Prat es passegin pels carrers, després de l’assassinat del noi de Breda i d’altres per la no-assistència mèdica, després de legalitzar el frau fiscal, després de totes aquestes barbaritats, ara és l’hora d’una altra ofensiva de la classe dominant. La Història està demostrant que, per molt que l’hagin enterrat desenes de cops, la lluita de classes està més viva que mai. Tot i així les ciències socials que estan al servei de l’imperialisme estan aquí per negar-ho i ho repetiran fins que ens ho creguem.

El concepte de “pobresa” suposa un retrocés enorme pel que fa al reconeixement de l’objectivitat de l’explotació. El treball assalariat és l’explotació legalitzada, l’esclavitud “moderna”. En el capitalisme venem la nostra força de treball a canvi d’un salari que és l’expressió monetària d’una quantitat de valor menor al del valor que produïm durant el temps de treball assalariat. De fet, el salari no està relacionat amb el valor que produïm sinó amb el valor dels productes que ens mantenen vius i contents (el valor d’un bistec i el de les cerveses del cap de setmana). Però no només això, la nostra societat es basa en el saqueig i genocidi previ i present d’altres pobles del món, en el domini d’un sexe-gènere sobre i contra un altre i per si fos poc, l’irracional mode de producció encara posa en perill la vida dels éssers humans en conjunt, amenaçant-nos amb grans desastres naturals.

La burgesia posa en marxa totes les seves armes per mantenir el seu poder i està disposada a morir matant si fos necessari (utilitzant bombes nuclears en última instància), però de moment encara li queda el feixisme: des de webs per aïllar els més valents del poble, passant per comprar sindicats i sindicalistes i amortir així els xocs entre classes, i fins i tot arriba a formar sociòlegs perquè es barregin entre nosaltres per fer-nos pensar malament.

Ara, es veu que els problemes que afrontem, no són per causa dels banquers i polítics; no, ara es veu que els problemes d’atur, la impossibilitat d’accedir a un habitatge, la fam… són coses que passen per art de màgia, que de sobte ha aparegut la pobresa. La Marató per la pobresa de TV3 del proper 27 de maig, que en tot cas hauria de ser “contra” i no “per” la pobresa, és un insult a la intel·ligència, ens prenen per rucs. Ens estan robant a la cara i després tenen la barra d’intentar-nos fer creure que no hi ha lladres, que tot plegat passa per que si, que és un fet natural. En comptes de potenciar una falsa solidaritat aprofitant-se dels sentiments nobles de la gent el que han de fer és tornar-nos els diners! Hem de ser valents i valentes i sortir al carrer a lluitar en comptes de plorar i practicar la caritat.

El mateix passa amb l’augment de les taxes de les matrícules universitàries. Els rectors surten per la tele i diuen que hi estan en contra, que consideren que són mesures injustes, però no fan res més. ¿De què ens serveixen les seves paraules boniques si no solucionem el problema?, és ben simple: o insubmissió a la Generalitat o que dimiteixin, el que importen són els fets. Tot i que les dades juguen contra nostra, el 95% de la població mundial té alguna creença religiosa, ens hem d’esforçar i adonar-nos que les coses no passen perquè hi ha la mà oculta de Júpiter al darrere. Hi ha responsables de carn i ossos en cada operació política, econòmica i militar. La realitat es pot transformar, i de fet el Club Bilderberg l’està transformant molt bé per satisfer els seus interessos; és a les nostres mans fer-ho en un altre sentit.

Si els aturats són persones reals (que no existeixin pel capital no vol dir que no existeixin), els qui s’enriqueixen a costa de la misèria dels altres també deuen existir. Si en Millet és una persona real, la Laura Gómez també ho deu ser. Les persones cristal·litzen interessos, els interessos es personifiquen. Si hi ha pobres, hi ha rics, uns no són sense els altres perquè són les dues cares d’una mateixa moneda; uns s’enriqueixen perquè els altres s’empobreixen. El 85% de la població mundial malviu per mantenir la civilització burgesa, i viceversa.

Les ciències socials com el treball social, la sociologia, l’antropologia… i altres mercaderies intel·lectuals són disciplines que s’ensenyen a les universitats de la Unió Europea que, recordem-ho, acaba de bombardejar Líbia i frisa per fer el mateix a Síria. No són ciències neutrals com ens volen fer creure. Aparentment tenen dosis crítiques però estan al costat de l’amo quan es tracta de qüestions decisives. El marxisme que s’ha forjat des de la clandestinitat, des de les presons, des de les muntanyes, no ha estat engolit per les còmodes càtedres universitàries i no necessita el vistiplau del qui et paga per opinar i per fer. El marxisme suposa un perill real per a les classes dominants i ha estat abraçat per múltiples pobles que han lluitat contra els invasors estrangers o l’oligarquia nacional. El marxisme és abraçat pels qui avui ofereixen una alternativa real a aquest sistema que agonitza. Per això no es parla de El Capital de Marx en cap universitat, per això es parla molt de Bismark però gens de la Comuna de París, per això s’oculta Lenin, Rosa Luxemburg i Karl Liebcknect exaltant Weimar, per això no han tingut més remei que congelar el Che en una samarreta…

Cap sociòleg va preveure la crisi actual, cap economista del sistema ens ha explicat profundament la seva gènesi. No entenen res de res i de nou pretenen alliçonar-nos. No ens deixem ensarronar. Sempre s’excusen sota el concepte de la neutralitat: tenim els exemples dels recents cops d’estat de Grècia i Itàlia on han posat tecnòcrates que sobretot no tenien cap tipus ideologia, simplement feien tasques tècniques. Quina barra!

Cal que estudiem críticament, molt i de manera col·lectiva perquè no ens preguin el pèl. Cal que ens organitzem i que ho fem per lluitar, no per amor a l’organització; la nostra ha de ser una organització de combat.

Que es quedin la caritat i que tornin els diners!

Article de Laia Estrada, militant de "Cau de Llunes" i d'Endavant (OSAN)
Publicat a Pobleviu.cat

Donant el cop d’ull diari a Pobleviu, no he pogut evitar sentir certa resignació al veure que tots els articles d’opinió han estat escrits per homes. No és la primera vegada que ho veig, però avui m’he decidit a repassar les diferents pàgines de la secció d’opinió. Més o menys, de mitjana, només un de cada deu articles d’opinió han estat escrits per una dona. Si ens hi fixem més, dóna la casualitat que la majoria de les dones que han escrit i escriuen a pobleviu som militants d’una assemblea feminista… Casualitat? És evident que no.

El motiu d’aquestes línies no és posar sobre la taula un seguit de dades estadístiques obtingudes de manera matussera. Només pretenc remarcar la mancança que tenim al moviment en relació a la militància femenina. És obvi que una de les raons que expliquen que hi hagi tan pocs articles escrits per dones, és que la militància és majoritàriament masculina. Ara bé, el que cal preguntar-nos és el per què.

Fa poc vaig assistir a una taula rodona organitzada pel SEPC a Burjassot, en el marc de la Trobada d’Estudiants dels Països Catalans. Malauradament, la major part del debat que vam compartir va girar al voltant de la idoneïtat o no dels col·lectius de dones… Com molt bé va sentenciar el company del Brot Bord, que també hi participava, el debat no va ser gens interessant, i vam perdre una bona oportunitat per a aprofundir en totes les mancances que té el moviment a nivell antipartiarcal, tant externament com interna. El postfeminisme, el transfeminsme (que transcendeix el feminisme…) i d’altres invents són l’última moda. Com en molts altres camps, els postulats postmoderns estan fent molt de mal, sobretot perquè la majoria de vegades, la gent els repeteix sense ser-ne conscients del que són.

No m’estendré descrivint quins són els nous tòpics del postfeminisme, això ho deixo per a un altre article, i així compensar això de la mitjana. Simplement acabaré remarcant que avui com ahir, els col·lectius de dones són una necessitat però també una gran oportunitat. I no puc acabar si no és animant a totes les companyes que tenim al moviment a que facin un pas endavant i s’atreveixin a aportar les seves impressions, les seves opinions i reflexions!

Article de Joan Sebastià Colomer i Tejada, militant d'Endavant (OSAN)
Publicat a L'ACCENT 224       

En la ideologia de la democràcia i el capitalisme com a final de trajecte de la civilització es dóna el que alguns (Slavoj Zizek hi insisteix) anomenen, en alemany, denkverbot, és a dir, prohibició del pensament. Com que ens governen aquells qui hem votat, qualsevol crítica política es presenta com una impugnació autoritària del sufragi universal. Les polítiques econòmiques correctes han estat ja establertes pels “experts” de manera que oposar-s'hi està fora del debat racional. Si, per tant, a un dirigent polític se li acudeix alguna cosa que té algun contingut real, els ideòlegs dels mercats branden immediatament el conjur màgic: demagògia i populisme. Ambdues paraules tenen un element comú, ja que “demos” vol dir “poble”. Amb aquesta acusació expressen, horroritzats, el pànic a la possibilitat que a algú se li acudeixi fer polítiques adreçades al poble. De manera que la política seriosa es fa al servei del capital i en racons degudament impermeabilitzats de l'olor de la xusma.

Cristina Fernández (o Kirchner o Fernández de Kirchner o com es digui) amenaça darrerament amb la nacionalització d'YPF, la qual cosa significa expropiar Repsol del paquet (majoritari) d'accions que en posseeix. Aquesta mesura perjudicaria greument Repsol i afavoriria l'Estat argentí, que es podria aprofitar del “descobriment, l'any passat, de Vaca Muerta, un jaciment amb un potencial majúscul”. Té, per tant, un contingut polític molt concret. Però com que es podria donar la lamentable circumstància que el poble argentí, trinxeraire i malgirbat com tots els pobles, se'n beneficiés a costa de la filantròpica institució petroliera espanyola, els portamveus de la gent d'ordre ja criden a l'enfrontament amb el “creixent populisme argentí” (José Antich, “Un greu conflicte”).

Davant del populisme, però, s'erigeix la civilització europea i amb ella la política seriosa. Sarkozy ens n'està donant mostres valuosíssimes en la darrera campanya electoral: “Hem vist al ring un home completament sol que aixecava els braços i que es deia “he guanyat”… M'havien oblidat! Però he tornat!”, va clamar Sarkozy -un autèntic carro de combat quan fa campanya eloectoral- en un electritzant míting” (Lluís Uria, La Vanguardia, 14 d'abril). No és que Sarkozy no faci polítiques. Es reuneix amb qui s'ha de reunir, fa favors a qui els ha de fer, i després distreu el vulgar populatxo amb aquest tipus de ximpleries perfectament mereixedores del qualificatiu de demagogues i populistes. Curiosament, però, aquests adjectius no apareixen per enlloc de les cròniques de campanya. En canvi, al candidat a l'Elisi pel Nou Partit Anticapitalista se li ha acudit parlar de política, la qual cosa és anatema en el món de la política seriosa: “els francesos són massa llegits per creure que les mesures proposades pel camarada Poutou -prohibició dels acomiadaments, augment del salari mínim a 1700 euros, setmana laboral de 32 hores, supressió parcial de l'IVA, impost del 100% sobre tota renda superior a vint vegades el salari mínim, nacionalització dels bancs, anul·lació del pagament del deute públic- són viables”. La idea és clara: els francesos han llegit tanta propaganda com la que emet constantment La Vanguardia que poden perfectament comprendre que les mesures de Poutou no són viables i, en canvi, s'entusiasmen amb els “electritzants” deliris boxístics de Sarkozy. Quasi hagués estat millor que no llegissin.

Article de Joan Sebastià Colomer i Tejada, militant d'Endavant (OSAN)
Publicat a L'ACCENT 221

A Màrius Carol el va emocionar “la fotografia d’un empleat de banca que es va enfrontar a un encaputxat que destrossava l’oficina de l’entitat al Passeig de Gràcia” (“La resposta a la barbàrie”, La Vanguardia, 5 de març). I com que la clau del futur del país és no fer mai un lleig als mercats, als visitants del Mobile Congress, al mafiós aquest dels casinos i a qualsevol que ens miri de fora estant, encara el va impressionar més el fet que l’esmentada fotografia “dijous va ser portada a The New York Times”, la qual cosa podria perfectament ser un torpede contra la prima de risc.

No hi ha cap tòpic que escapi a la xarxa d’en Carol: “un altre cop, en unes manifestacions estudiantils es van colar grups antisistema per desencadenar la seva violència davant la perplexitat general”. La ciència que té com a objecte les manifestacions porta per nom “fenomenologia de les manifestacions” i és practicada per senyors que no han anat en trenta anys a cap que no fos convocada pel poder. Entre les tesis fonamentals d’aquesta ciència està la de que quan hom esdevé antisitema deixa de ser estudiant, treballador, aturat, culer o qualsevol altra de les categories amb les quals es classifica els éssers humans. En contra de la dita segons la qual “qui de jove no és comunista no té cor”, “la fenomenologia de les manifestacions” desvetlla la veritat oculta pel tòpic i ens assegura que no és pot ser estudiant i antisistema alhora. Per tant els antisistema estaven en una manifestació que no els pertanyia. Per donar-li a la cosa base empírica la nova ciència de l’aldarull ha ideat uns enginys anomenats “mesuradors de perplexitat” gràcies als quals Màrius Carol pot percebre, sense necessitat de moure’s del sofà de casa, la “perplexitat general” en cada moment.
El trist empleat de banca elevat a la categoria d’heroi per cortesia de Màrius Carol i l’Agència Reuters “va actuar impulsivament, portat pel sentit de la responsabilitat, per la indignació democràtica devant la violència indiscriminada. Quan el reporter de La Vanguardia va parlar amb l’empleat del Banc Popular, va manifestar que era una persona tranquil·la, que va actuar sense pensar-s’ho”. Costa saber què distingeix la indignació democràtica de qualsevol altre tipus d’indignació, com tampoc no està clar què fa que la violència fos indiscriminada quan els perversos antisitema estaven atacant un objectiu perfectament discriminat i no una botiga de betes i fils o una escola bressol. Però el més rellevant és que l’home digués que era “una persona tranquil·la, que va actuar sense pensar-s’ho”. Podria perfectament haver dit “soc el típic paio que pega l’àrbitre en els partits escolars del seu fill” o bé “en ocasions veig morts”.

El valor de la fotografia, sembla ser, rau en la seva potència simbòlica: “s’ha convertit en un exemple per a una societat que quan hi ha incidents com els de dimecres passat s’estima més mirar cap a una altra banda (…) Però si volem una societat millor, no ha arribat el moment de defensar-la?”. Com es pot defensar una societat millor? Com es pot defensar una cosa que no existeix? El que aquest pobre desgraciat estava defensant era “una societat pitjor”, és a dir, la que hi ha. I efectivament la seva actitud és un símbol de l’estupidesa obrera fomentada per llimacs com Màrius Carol, de l’absurda síndrome d’Estocolm de qui defensa el que no és seu i es manté fidel a qui no coneix la lleialtat. Quan li paguin els esforços acomiadant-lo, rebaixant-li el sou o obligant-lo a prejubilar-se no sortirà a la portada del New York Times ni en Màrius Carol li dedicarà cap article. I així s’escriu la història.
 

Article de Josep Villarroya, militant D'endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 224  

    
Fa un any l'Ateneu de Montcada, a l'Horta Nord, van organitzar una fira, i entre les entitats convidades estava la de Ca Bassot, de Burjassot. Aquest col·lectiu va penjar una senyera en la taula on havia col·locat el material. Aviat, però, alguns companys de Montcada van convidar-los a llevar-la, mentre raonaven que era millor no posar-hi cap bandera, que els nacionalismes són tots iguals, que a més eixa era la senyera catalana i podria molestar… Per als que vivim a la comarca, no ens sorprén, ja que de vegades hem d'enfrontar-nos a aquestes qüestions -per sort, cada volta menys-. Finalment, la senyera va romandre en la taula… Aquests companys no actuaven de mala fe, sinó per ignorància, per un fals cosmopolitisme, o per un anarquisme mal entés. El procés d'aculturació als Països Catalans, i especialment al País Valencià, ha estat i és molt greu, a més de l'espanyolisme pur i dur, ha actuat el blaverisme, la forma valenciana d'anticatalanisme. Al País Valencià, i sobretot a comarques com l'Horta, no és estrany trobar-se persones que parlen valencià, un català apitxat, i que no coneixen res de la seua pròpia cultura, llevat d'uns poc tòpics.
Un mesos després, el juny del 2011, l'Esquerra Independentista va organitzar una manifestació contra les retallades a Montcada de l'Horta. Per això vam contactar amb la Plataforma d'Aturats de Montcada, perquè consideràvem que havia de tindre el protagonisme durant la manifestació: persones en atur i que s'han organitzat per cercar alternatives. En la Plataforma, però, hi havia i hi ha una gran diversitat. Tot i que hi ha algun company de l'EI, també hi havia algunes de les persones que ens convidaren a llevar la senyera uns mesos abans. Tanmateix, i arran d'aquesta manifestació hi hagué un punt d'inflexió pel que fa a l'actitud que mantenien aquestes persones cap a nosaltres. Tal vegada, des de l'Esquerra Independentista també cal analitzar quin ha estat i és el nostre treball. Sovint, les paraules Independència i Socialisme anaven juntes, però en el dia a dia es prioritzava la Independència per davant del Socialisme. Durant molts anys s'ha pensat i s'ha treballat més en clau front patriòtic que en la recerca de la unitat popular. Poques vegades s'ha vist l'Esquerra Independentista en lluites socials o la seua presència ha estat molt minsa -amb algunes excepcions- . De fet encara avui prioritzem el 25 d'abril -o l'11 de setembre o el 31 de desembre- al 1r de maig, quan totes dues diades haurien d'estar al mateix nivell.

La desconfiança inicial per ser els catalanistes, independentistes, va començar a capgirar-se després d'alguns mesos de treballar plegats dins de la Plataforma. I com a resultat d'eixe treball, braç a braç, va nàixer un projecte de cooperativa agrícola, que plantejava el conreu de productes ecològics després de recuperar zones d'horta abandonada. Per aconseguir-ho calia que l'ajuntament, governat per majoria absoluta del PP, concedira una ajuda econòmica per pagar els tècnics encarregats de la formació i que fera de mitjancer amb els propietaris de les terres abandonades per llogar-los-les. L'enfocament de la Plataforma havia canviat: ja no demanaven almoina a l'ajuntament, només el seu suport per tirar endavant la seua idea.

Eixe projecte es va presentar en octubre de l'any passat, i durant mesos, l'equip de govern de l'ajuntament es va dedicar a posar-hi entrebancs. Farta dels tripijocs de l'ajuntament, el febrer d'aquest any, la Plataforma va denunciar-lo públicament per no atendre les seues demandes. Aquesta crítica fou l'excusa per part de l'ajuntament per trencar les relacions amb la Plataforma. El Partido Popular de Montcada està acostumat al clientelisme polític i al caciquisme, no suporta que un col·lectiu exigisca els seus drets i li plante cara.

El mes següent, març de 2012, des d'Endavant vam organitzar una brigada a Marinaleda, i vam convidar els i les companyes de la Plataforma i d'altres col·lectius de l'Horta Nord. L'objectiu era aprofundir en l’experiència de les lluites dutes a terme des de principis dels anys 70, així com per a conèixer de primera mà l’organització del govern municipal i les polítiques de democràcia social i participativa. Ens explicaren la lluita que han dut i duen a terme per fer possible la seua utopia: les marxes, els tancaments, les vagues de fam, les ocupacions, i també ens parlaren també de la repressió que patiren i pateixen: els desallotjaments, les multes, els judicis… L'experiència va ser molt profitosa, i els lligams i la confiança entre els companys i les companyes s'enfortiren. Així mateix, va ser curiós veure la reacció d'alguns quan van descobrir que també hi havia andalusos que defensaven la independència d'Andalusia i, és clar, també la dels Països Catalans. Però allò més emocionant va ser quan ens férem una foto tots plegats a l'ajuntament amb una estelada i amb el puny en l'aire, sense cap retret.

I va ser la vespra de la vaga del 29M, quan els companys de la Plataforma van plantejar en el ple de l'ajuntament un punt de l'ordre del dia perquè es donés suport a la seua iniciativa en la cooperativa agrícola. No podíem fallar, calia estar allí en eixos moments, no deixar sols els companys de la Plataforma. Quan s'arribà a aquesta qüestió, com era previsible, la majoria -del PP- hi votà en contra, la qual cosa impossibilitava que el projecte tirés endavant. Eren quasi les 12 de la nit, i cinc companys de la Plataforma van decidir que romandrien tancats a l'ajuntament fins que no es reprenguera el diàleg i no es donara una resposta a la seua proposta. L'alcalde avisà la guardia civil i ens amenaçà que si no abandonàvem l'ajuntament ens desallotjarien. Sabíem que calia jugar fort i no doblegar-nos, no cedir al xantatge i mostrar-nos ferms en la defensa dels nostres drets. Érem més de quaranta persones i ens negàrem a abandonar els nostres companys, si hi havia un desallotjament hi seríem tots i totes. Si ens havien de detindre, ens haurien de detindre a tots i a totes. Finalment, l'alcalde va cedir i hagué de negociar el projecte amb la Plataforma eixa mateixa nit. L'alcalde s'hagué de comprometre a cercar solucions per poder fer possible el projecte de la cooperativa. Va ser un orgull poder estar al seu costat, aprendre de la seua dignitat.

I a l'endemà, de vesprada, vam aplegar-nos en la manifestació a la ciutat de València. I al bloc de l'Esquerra Independentista, amb estelades i banderes roges voleiant, comptàvem amb la presència de molts companys de la Plataforma, fins i tot d'aquell que un mesos enrere ens va fer un retret en veure la senyera.

Ja ho sé, no hem inventat la sopa d'all, però aquest és el camí…

Article de Josep Maria Martorell Calaf. Militant d'Endavant (OSAN) Tarragona.
Article publicat originalment a Pobleviu.cat

El dijous 19 d’abril el senyor Felip Puig va ordenar la detenció de cinc companyes i també la meva. Abans d’ahir, com sabreu, van ficar en presó preventiva la companya de la CGT Laura Gómez. I ahir cinc tarragonines més van ser citades a comissaria, amb la intenció d’atemorir-nos. Ens empaiten, ens criminalitzen, i pengen a internet aquesta famosa web amb les cares dels “violents”, vulnerant la presumpció d’innocència i la protecció dels menors.
En Felip pensava que així ens espantaria. Però no ha estat així. Avui quatre companyes de les que apareixen a la web d’Interior han donat la cara, han demostrat que nosaltres no ens hem d’amagar de res. Que els delinqüents són ells, no nosaltres. Que serem a l’1 de maig; i que hi demanarem un cop més que ens tornin els diners, que ens tornin els serveis, que ens tornin els drets, la feina, els estudis i la casa.

En Felip pensa que així farà por a la ciutadania, i que menys gent sortirà al carrer l’1 de maig, els 2, 3 i 4 de maig a Barcelona, a la vaga estudiantil del 3, i també els dies 12 i 15. No ho sé pas… de debò ho creus així Felip? Jo diria que ni tu mateix t’ho creus. Per què no hauríem de baixar al carrer? Nosaltres no hem fet res de dolent. I tampoc farem res de dolent sortint al carrer. No ens hem d’amagar de res.

Amb totes aquestes mesures (cops de porra, gasos lacrimògens, detencions, injúries, enduriment del codi penal…) no ens fas por, més aviat ens convences d’una altra cosa; de que ets tu el que tens por. Tu i la teva colla teniu por, perquè veieu com deteniu la gent, i la gent continua sortint al carrer i posant el crit al cel. Heu robat tant… i ara esteu contra les cordes.
Ells voldrien que fóssim cívics, i amb això volen dir bons ciutadans. Promouen així el model de ciutadania liberal, el que va imposar-se amb la Revolució Francesa: de persones individualistes, que prioritzen sempre els seus interessos egoistes, per a les que la política és una cosa complicada, no retribuïda i aliena al seu interès. Per tant, es limiten a votar els seus “representants” cada quatre anys. La ciutadania liberal garanteix els drets formals (llibertat de professió, d’expressió…) però no els drets socials (habitatge, treball…).  Però una cosa nova està sorgint, no és així? Tu mateix ho has vist Felip:
Aflora el model clàssic de ciutadania, l’original. A l’Antiga Grècia els ciutadans participaven directament a l’Assemblea, com moltes persones avui ja s’estan atrevint a fer. Baixem a fer assemblea a la plaça, als barris, a peu de carrer, a l’espai públic. Però no només això: quan era l’hora els antics grecs agafaven l’escut i la llança i baixaven al carrer. Quan la cosa pública era amenaçada, defensaven personalment la seva ciutat, davant d’estrangers o bé de tirans. No eren xais, com avui, eren hoplites. La defensaven perquè comprenien que tot anava lligat. Si s’acabava la cosa pública, s’acabaven també els seus drets i les seves llibertats. Aquest és el significat original de la ciutadania, no cap altre. No delegaven aquestes funcions als “polítics”, a la policia i a l’exèrcit, l’exercien directament. Aquesta ha de ser la nostra actitud. Ja va convertint-se en la nostra actitud. Ja no volem la ciutadania liberal, avui comencem a practicar una ciutadania activa. Ens reunim, parlem, decidim, i finalment sortim al carrer a reclamar el que ens pertoca.
I en aquest camí, no en dubtem, algun dia aconseguirem la ciutadania plena; la que ens portarà altre cop els drets socials: el treball, la riquesa, l’habitatge, l’alimentació, l’educació i la sanitat. La que ens permetrà també desenvolupar els càrrecs públics directament, gestionar directament els recursos que són de totes, acabant amb els intermediaris, amb les burocràcies dels partits, amb la corrupció, l’engany i la injustícia.

Sí que sortirem al carrer, sí. El carrer.  Us fa por aquesta paraula? I més que us en farà… Perquè el carrer és l’espai de totes, l’espai públic, el nostre espai. El que mica en mica ens retalleu però que mai ens podreu prendre. El lloc on uns i altres som ben iguals, on només ens mesurem per allò que som, i per quants som, no pas pel que tenim. Per on totes i tots hem de passar cada dia, allà on ningú es pot amagar de res, i on tampoc vosaltres us podreu amagar de tot allò que heu robat, de tot el que heu enganyat, de tota la gent que heu maltractat, de tot el que ens heu humiliat, de tots els que heu enfonsat en la frustració i en la misèria.

Baixarem al carrer a recuperar el que ens heu pres, ni més ni menys. Però pareu compte, serem cordials i us advertirem d’una cosa: els despatxos, palaus, liceus, mansions, xalets, clubs d’hípica, camps de golf i centres comercials són espais privats; són els vostres espais. Però el carrer no. Places i carrers són espais públics, són el nostre espai. En definitiva: al carrer… (i escolteu bé) nosaltres juguem a casa.
Amb aquestes detencions i amb aquestes amenaces no heu aconseguit de fer-nos por. Només heu aconseguit fer-nos enfadar més; una mica més del que ja estàvem.
Una gran manifestació, d’aquí menys temps del que us penseu, acabarà amb tot el vostre negoci. Una manifestació completa, una manifestació vertadera, una manifestació ―ho heu vist fa poques setmanes― que ja comença a treure el cap. Vosaltres encara no heu vist una manifestació vertadera, i nosaltres tampoc, de ben segur. Però vosaltres i nosaltres, ben juntets, algun dia la veurem. I veureu que una manifestació vertadera és ben curiosa: no s’hi camina en cercles aixecant un cartell, com hem fet fins ara, sinó que es camina sempre en línia recta. Tan se val el que hi hagi al davant, sempre es camina en línia recta. I tan se val què o qui s’hi posi al mig, amb tal de caminar en línia recta, si fa falta, s’hi camina per sobre.

De tombar un contenidor, o bé de trencar un vidre, en dieu “violència”, i dieu que us molesta. Però no és veritat. El que us molesten són els milers i milers de persones que sortirem al carrer per treure-us la màscara i cridar ben alt i ben fort que sou uns lladres, uns corruptes, que no teniu vergonya, que maltracteu la gent, que us volem fora de la poltrona, que volem que ens ho torneu tot, i que ens ho torneu ARA. Això és el que us molesta, però nosaltres no deixarem de fer-ho.

Volem el que és nostre. Som ciutadanes i tenim dignitat! Ens detindran, però no ens aturaran!

Article de Joan sebastià Colomer i Tejada. Militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 225       

Els liberals es vanten d'un pensament antidogmàtic. I el contraposen a la fe cega i totalitària dels feixistes en la raça i dels comunistes en el proletariat i la promesa milenarista del cataclisme revolucionari purificador. Aquesta simetria que posa la burgesia rapinyaire imperialista en una posició d'heroica lluita civilitzatòria entre els horrors d'Auschwitz i el Gulag sinistre la va inventar l'aparell propagandístic del capital després de la Segona Guerra Mundial, com a eix de lluita ideològica davant la imminent guerra freda amb l'objectiu de desactivar o desdibuixar la contradicció bàsica entre el capital i el treball. I aquesta narració va tenir els seus puntals també en nivells acadèmics del màxim prestigi. No és casual que poc després de la guerra Bertrand Russell escrigués una Història de la filosofia occidental en la qual Hegel i Marx apareixien com els enemics jurats del pensament lliure, esquema àmpliament reforçat per Karl Popper a La societat oberta i els seus enemics on els enemics eren Plató, Hegel i Marx. Popper es va fer famós per la seva teoria de la falsació i una defensa del mètode experimental (assaig/error) que contraposava al pensament autoreferencial, historicista i circular de Marx (Plató i Hegel eren a Marx com la guarnició al bistec i servien tan sols per que “se produjera el efecto sin que se notara el cuidado” de desactivar Marx com fós).

Com sol passar amb la propaganda aquest discurs funciona molt bé com a artefacte narratiu però no té cap relació amb la realitat. I la crisi actual ens en dóna bones proves. José Antich, director encorbatat de La Vanguardia fortament adherit, com tots ells, a la mitologia liberal, escrivia el 24 d'abril: “La Generalitat, com a administració que aglutina el desig d'autogovern de Catalunya i una part significativa del benestar de la població, està a punt d'arribar al col·lapse malgrat els esforços ingents del seu govern, que ha fet abans que ningú les reformes en àrees tan importants com sanitat i educació, ha aplicat retallades dràstiques pel que fa als funcionaris d'una manera molt més important que l'Administració central i ha sacrificat el posicionament populista, que hauria estat aplaudit per alguns sectors, prenent distància del Govern de Rajoy” (“Sant Jordi i l'autoestima”). Si els esclats ditiràmbics en pro del falsacionisme i l'antidogmatisme fossin alguna cosa més que literatura el text correcte seria aquest: “La Generalitat, com a administració que frena el desig d'autogovern de Catalunya i concentra una part de la inversió en el territori, està a punt del col·lapse gràcies als esforços ingents del seu govern, que ha empobrit els treballadors abans que ningú amb fortes retallades en sanitat i educació i pel que fa als funcionaris d'una manera molt més important que l'Administració central, i s'ha mantingut més fidel que ningú a l'ortodòxia dictada pel capital, l'FMI i la Merkel enlloc d'adreçar les polítiques al benestar del seu poble, per què el govern de Mas és tan esclau dels mercats i alhora còmplice de l'estafa generalitzada com el de Rajoy”. Però resulta que el discurs circular, immune a qualsevol sistema de contrastació amb la realitat (i per tant a qualsevol possible falsació), no és propietat dels comunistes, si no la base de la propaganda del capital financer i els seus ideòlegs, entestats a creure (o a voler-nos fer creure) que el dèficit zero, la descapitalització de l'Estat i la desregulació del mercat de treball reactivaran l'economia, reduiran l'atur i permetran recuperar els beneficis i els salaris que, en la narració entranyablement còmica d'aquesta colla de fariseus, conviuen sempre en una harmonia perfecta més pròpia de Banner i Flappy que de la lluita de classes. I encara que aquesta teoria, que casualment encaixa de perles amb els interessos d'alguns, es dóna d'hòsties amb la realitat, serà repetida eternament i amb el moviment circular més perfecte per què si la píndola de l'ortodòxia no funciona el que cal és augmentar-ne la dosi. I resulta que al final, després de tanta retòrica falsacionista i tanta sublimitat antidogmàtica queda despullada com el que és: la xerrameca d'un aplec de curanders.

Article d'Aquil·les Rubio. Militant d'Endavant (OSAN) Alacant
Publicat a L'ACCENT 225     

Mals vents corren per Alacant. Les diputes entre les diferents faccions de la burgesia estan situant la ciutat, i el seu entorn més pròxim, en la perifèria de la perifèria. Al llarg dels darrers anys, en època de grans inversions públiques, la provinciana burgesia alacantina veié una enorme oportunitat de negoci. El sector bancari s’abocà de ple a la promoció urbanística. Ja sabem què ha passat amb la Caixa d’Estalvis de la Mediterrània, rescatada amb fons públics i venuda per quatre xavos al Banc de Sabadell, que amenaça amb acomiadaments i amb la defunció de l’Obra Social. Els mitjans i xicotets constructors entraren en una espiral especulativa que els ha portat a la desaparició. Les conseqüències: milers de paletes a l’atur, promocions inacabades, solars abandonats, i grans comptes corrents a paradisos fiscals. Els més beneficiats, però, han estat els grans constructors. Ells, i els seus apèndixs governatius (consellers, regidors, alcaldes, ministres) projectaren la construcció de grans infraestructures sense cap més sentit que el seu propi enriquiment. Sense cap visió estratègica sobre les necessitats i el model de ciutat; sense cap rigor pressupostari que promoguera l’estalvi i la contenció (que tant ens demanen ara a les treballadores). Així, s’han afartat de milions, i ens deixen carreteres, trens, i aeroports inútils.

La nova terminal de l’aeroport de l’Altet es va inaugurar el 2011, i va costar 380 milions d’euros. Arran de la seua inauguració, s’han tancat les dues terminals existents, la segona d’elles inaugurada el 2007, i que eren suficients per a acollir els 9’5 milions de passatgers anuals. Amb la decisió de Ryanair de cancel·lar 31 rutes, i amb 2’5 milions de passatgers menys, tenim a l’Altet dues terminals tancades i una nova de trinca infrautilitzada.
Al port, les coses van de mal borràs; diferents companyies consignatàries acaben d’aprovar diversos ERO, i la freqüència dels vaixells a Orà s’ha reduït dràsticament de cara a l’estiu. El port d’Alacant està mort: no hi ha passatgers per a la única línia permanent (Alacant-Orà) i no hi ha mercaderies que arreplegar: la indústria de les comarques alacantines ha desaparegut. Així, la principal companyia transportista, Acciona, ha decidit tancar les seues oficines i traslladar la totalitat de les seues operacions a València.

El 2007 s’inaugurava, també, la segona circumval·lació de la ciutat, una nova autopista de peatge que ha destrossat diversos paratges de la comarca de l’Alacantí i per la qual transiten a penes 5000 vehicles diaris. La construcció de la nova estació d’autobusos ha suposat un notable descens en el nombre de viatgers, ja que es troba situada en una zona mal comunicada amb el centre urbà, fent una autèntica odissea l’arribada a la ciutat de la incauta viatjant.

Mentrestant, i per a superar la crisi capitalista, els grans constructors continuen capficats en els vells projectes. Així, pressionen el Ministeri de Foment per finalitzar quant abans les obres de l’AVE, que ajudaran a mantenir els seus nivells d’ingressos, deixant de banda la possibilitat d’integrar-se en el corredor mediterrani. Han de triar i, com sempre, prefereixen els diners fàcils.

Article d'opinió de Boi Sagarra Pascual, militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 225       

Hi ha conceptes que són incompatibles, que en cap cas poden anar de la mà. Una democràcia burgesa mai no pot ser una monarquia. L'estructura política de l'estat modern actual té els seus orígens en les revolucions burgeses de finals del segle XVIII i ambdues revolucions (la guerra per la independència del Estats Units d'Amèrica i la revolució francesa) van tenir ferms orígens republicans i antimonàrquics. De fet en les seves declaracions de principis tenen com a principi la universalitat de drets entre els seus ciutadans o fins i tot entre els homes (Declaració d'independència dels EUA 1776).Encara que avui en dia la universalitat de drets entre els ciutadans dels estats capitalistes actuals sigui una entelèquia el que si que se li pot demanar a la oligarquia i als seus governs és que guardin una mica les formes. Com ho diria? Que siguin una mica seriosos (us sona la cantarella?). En aquest aspecte com en tants d'altres sembla ser que Spain is different. La “monarquia parlamentària” de l'estat espanyol s'ha esforçat enormement durant anys en esdevenir una de les democràcies de pitjor qualitat de tot el continent. Les línies que segueixen estiren aquest fil exposant una petita reflexió o experiment democràtic per comprovar que hi ha suficients evidències històriques per afirmar que l'actual cap de l'estat, el rei, és un franquista. Tot i que als ulls de l'estat això pugui suposar infringir les seves lleis.

La tarda del 23 de Juliol del 1969 l'actual rei d'Espanya, Juan Carlos de Borbón i Borbón , en qualitat de príncep, va ser present a les corts espanyoles juntament amb el dictador Francisco Franco i altres membres del règim dictatorial nacionalcatòlic. Aquella tarda, de forma pública, agenollat i amb la mà sobre d'una bíblia va jurar lleillaltat al cap de l'estat (Francisco Franco Bahamontes) i fidelitat als principis del movimiento nacional i a d'altres lleis fonamentals del Regne. Sis principis doctrinals els del movimiento de caràcter feixista, patriarcal, totalitari, catòlic i nacionalista espanyol. Aquell dia, fins i tot, el futur rei va donar suport, explícit, “a la legitimitat sorgida” de l'aixecament militar feixista contra la república del 18 de Juliol del 1936. Uns quants anys més tard, el 22 de Novembre de 1975, després de la mort de Franco, Juan Carlos va ser coronat Rei d'Espanya. Aleshores va tornar a declarar lleialtat als principis del movimiento i del regne d'espanya. En aquelles dues ocasions l'actual rei d'espanya va donar suport a un cop d'estat feixista que va derivar en un dels règims polítics totalitaris més sanguinaris de tota Europa que va assassinar a centenars de milers de persones. No només això sinó que ho va fer com a una figura pública i política d'aquell règim. Des d'ençà Juan Carlos, tot i tenir temps per anar a caçar per mig món, mai no ha trobat un instant per retractar-se d'aquelles manifestacions públiques. Mai se n'ha desdit d'aquest suport públic i explícit de la mateixa manera que molts membres del partit nazi alemany o del Partit Nacional Feixista (PNF) italià, jutjats o no, amb càrrecs públics a l'època o sense, tampoc ho han fet. La diferència entre els segons i el primer és que Juan Carlos és el cap d'un estat europeu que suposadament està regit per una democràcia. Juan Carlos, tot i tenir el càrrec de representació pública que ostenta, no renega (no ho ha fet mai), dels principis polítics i ideològics d'un moviment feixista del qual va formar part.

Aquestes opinions tot i que estiguin basades en fets reals i documentats, potser vulnerin el codi penal espanyol. En qualsevol cas estan fetes des de la llibertat d'expressió; que casualitat o no, té els seus orígens en la il·lustració quan la monarquia com a institució va començar a trontollar i algun rei va perdre el cap. D'aleshores ençà hi hagut una llarga tradició de desobediència civil per part dels oprimits cap a estats, reis i institucions. Avui en dia, quan els treballadors i treballadores catalanes ja fa temps que anem perdent drets a cada bugada, desobeir i continuar aquesta tradició popular s'ha convertit en una urgent necessitat.