Article d'opinió de Marc Garcia, militant d’Endavant (OSAN)  i membre d’Amics i Amigues d’Euskal Herria.

Al llarg de la història hi hagut dues maneres de finalitzar els conflictes polítics, una guanyant-los i l’altre dient que els has guanyat. Segurament entre aquestes dues posicions es debatran els estats espanyol i francès i l’esquerra abertzale i per extensió la societat basca, en els propers dies, mesos i segurament anys, fins que allò inevitable esdevingui realitat, realitat palpable i cartografiable en els Atlas dels nens del futur immediat, com ho van ser les ex-republiques soviètiques, bàltiques, kosovo, i cada nou Estat, que ha fet revisar tant sovint la cartografia i els mapes escolars en els últims anys.

Avui, a Donosti, s’ha celebrat una “Conferència internacional per promoure la resolució del conflicte al País Basc”, una cimera que ha comptat amb la participació de l’ex-secretari general de l’ONU Kofi Annan, l’ex-ministre francès Pierre Joxe, l’ex-primera ministra Noruega Harlem Bruntland, i personalitats que ja van participar en el procés de pau a Irlanda, com el negociador britànic i mà dreta de Tony Blair, Joathan Powell, el líder del Sinn Féin Gerry Adams i l’ex primer ministre irlandès Bertie Ahern. Una cimera que comptarà amb una àmplia presència de la majoria social, política, econòmica d’Euskal Herria i que només s’ha vist boicotejada pel Partit Popular i Union del Pueblo Navarro.

De la declaració d’avui se’n treuen diverses conclusions:

Primera. El debat intern de l’esquerra abertzale, es demostra sòlid, coherent amb els passos donats, i determinat a encarrilar la solució política al conflicte, independentment del que facin els estats espanyol i francès al respecte del mateix. Ara més que mai pren notorietat la unilateralitat dels moviments donats, per l’organització armada ETA, l’estructura política EKIN i el suport tant de la base social i militant com del col•lectiu de presos i preses politiques basques.

Segon, Aquells que a cada nou moviment a l’entorn del conflicte, segueixen mantenint que tot forma part de l’estratègia d’ETA, haurien de començar a pensar si aquest tipus de declaracions, informacions i articles, son compatibles amb les seves pròpies afirmacions sobre la debilitat d’ETA i l’eficàcia jurídica i policial. Segons les seves teories, acabarem per pensar que una colla de joves de 18 anys amb fracàs escolar, sense experiència militar, formació política, ni contacte amb la realitat política i social basca, que han de dormir en tendes de campanya al mig del bosc per falta de recursos econòmics i infraestructura, son els mateixos que han convençut primer a l’esquerra abertzale que ha d’apostar, des de la majoria socio-politica per les vies estrictament no violentes, que han convençut a Brian Curryn de muntar un grup de contacte internacional que faciliti l’acord presentat avui, i que finalment han convençut a  Kofi Annan que s’involucri en la conferència de pau. Les seves teories son contradictòries entre elles, i qualsevol persona amb dos dits de seny ho veu a la primera. Potser és això, que les falta el seny.

Tercer. En tot conflicte hi ha un mínim de dues parts. I la manera de solucionar-los passa o bé per la força, que condicioni una negociació, com en els últims 50 anys, o bé pel diàleg, com ja s’ha intentat en algun moment d’aquests darrers cinquanta anys. Ara però ens podem trobar que a la taula de diàleg hi ha dos parts, els estats i ETA amb els negociadors enmig, com ja va passar amb el cas Irlandès o bé que a la taula de negociació només hi hagi ETA, un got mig ple o mig vuit i un negociador mirant el rellotge, i preguntant-se si els estats no troben la cita o simplement no hi pensen anar. A Kosovo, la contrapart no va voler anar a la taula de diàleg i el negociador, en el seu seguiment en va prendre nota. És per aquest motiu que pren especial rellevància, el compromís adquirit per la comunitat internacional de seguiment del conflicte i les negociacions, per dir, quan faci falta, que Euskal Herria ha donat tots els passos descrits per la comunitat internacional cap a la seva llibertat, i cap intervenció per part dels Estats podrà justificar-se si no han tingut la voluntat de negociar-ne la resolució.

És aquí on la paraula unilateralitat torna a prendre importància, i on pren encara més importància l’acumulació de forces en clau nacional que l’esqueerra abertzale ha fet en el darrer any i en coherència amb el debat intern dels darrers quatre anys. Demostrant que passats 50 anys de conflicte, la societat basca ja veu superats els marcs polítics i les divisions territorials imposades, i que el “café para todos” de les autonomies, pot ser el projecte del PNV, però no pas de la majoria social i política d’Euskal Herria legitimament representada amb institucions nacionals com Udalbiltza, o les que en un futur puguin crear. Cal apuntar, que aquest repartiment actual de forces és fruit de l’esforç, el compromís, i determinació d’un sector social que fa cinquanta anys era minoritari i que només l’agudització de les contradiccions en clau social i nacional mitjançant la confrontació, ha estat la que ha fet avançar aquesta minoria cap a la majoria social. És gràcies a aquesta agudització de les contradiccions que avui,
a Euskal Herria hi ha la correlació de forces existent. Negar això, formarà part del discurs oficial alhora de deslegitimar a l’actual militància que encara forma part de l’estructura d’ETA, com de qualsevol interpretació futura d’avenç, en les lluites socio-politiques per mitjans que no siguin estrictament els electorals.
Si tal com marca el full de ruta de l’esquerra abertzale, desapareix ETA i es concreta el desarmament via verificació internacional. L’Estat serà només un tigre de paper mullat que intenta amb urpes i dents mantenir el seu status quo sobre un territori que entonarà Maragall i l’adéu Espanya (i França) mentre la comunitat internacional els recordarà el dia i l’hora en que ells comptaven els minuts mentre els estats seguien sense anar a la taula de negociació.

I quart, allò que deia al principi, que hi haurà guanyadors i gent que dirà que ha guanyat. L’estat dirà que l’estratègia legislativa de la darrera dècada, que la dispersió dels presos, que la tortura, els judicis sumaríssims, la tolerància als grups ultres i para-policials, que el tancament de diaris, revistes i empresonament de politics, periodistes, advocats, la criminalització dels joves, que la ilegalització d’opcions polítiques, que les llistes negres de candidates, que el seu llarg etcètera els ha donat la raó i que finalment, ETA ha claudicat davant la democràcia espanyola. Ells diran que han guanyat, però simultàniament veuran davant dels seus ulls com es construeix la seva pròpia derrota. La victòria de la democràcia, de la majoria política i social que durant els últims 50 anys no ha claudicat, ha forçat les contradiccions, i ha acumulat les forces necessàries per impulsar una majoria social cap a la defensa dels seus interessos, una majoria social que actuarà amb  la determinació de tot un poble que no entén de lleis fetes a l’ús de l’opressor, sinó de lleis fetes a l’ús de la voluntat, popular i majoritària que els encamina decidida, negociada o unilateralment cap a la independència.