(Opinió) Article de Joan Teran publicat al setmanari Directa, número 151.

Un any més, i ja en fa uns quants, arribem als volts de l'Onze de Setembre després de tot un estiu parlant del de sempre: de l'estatut (el del Principat), del finançament (el de l'Estat a les comunitats autònomes), així com d'altres problemes producte de l'estructuració territorial i administrativa de l'estat. Aquest any, a més, i ja fa uns anys que la tònica és aquesta, el president “progressista” de torn de la comunitat autònoma que té com a capital Barcelona, diu que els i les catalanes no ens hem de preocupar pels temes identitaris sinó per la crisi.

Les declaracions de Montilla de fa uns dies en aquest sentit ens recorden les que va realitzar Maragall, quan, poc després d'aprovat l'estatut en referèndum, vaticinava, en el més pur estil Fukuyama, la fi de la història per al catalanisme reivindicatiu. Qui li ho havia de dir, al molt honorable, que tres anys més tard s'oferiria per encapçalar una manifestació contra la més que previsible retallada de l'estatut a mans del Tribunal Constitucional; i qui li havia de dir també, que ell mateix donaria suport al referèndum a Arenys de Munt sobre la independència prohibit per la justícia espanyola?

No van ser poques les veus que ja en aquell moment advertien de la impossibilitat de resoldre la llibertat dels Països Catalans a través de cap reforma estatutària. L'esquerra independentista va recordar que els Estatuts no eren sinó lleis orgàniques sotmeses a l'ordenament constitucional espanyol: eines per a fragmentar i dividir els Països Catalans en entitats administratives sota la prohibició de federar-se entre elles. Tot plegat rematat per un article 8 d'una constitució espanyola que blinda tots aquests condicionants amb la possible intervenció d'un exèrcit espanyol que, com tots els exèrcits opressors (ja ho hem vist aquest estiu a Hondures) també està per vigilar i combatre “l'enemic interior”: els pobles oprimits i la classe treballadora.

Podríem dir: un any més i res no canvia. Però sí que canvien algunes coses. Recordem que l'Onze de Setembre de fa dos anys va precedir un dels episodis de desobediència més espectaculars i seguits públicament dels darrers anys. Aquell gest d'en Jaume Roure i de n'Enric Stern, en una manifestació independentista contra la presència dels borbons a Girona, va donar la volta al món quan, cridats per la justícia espanyola, centenars de catalans i catalanes van posar-se a imitar el gest dels desobedients tot cremant muntanyes de retrats reials arreu dels Països Catalans. Aquell episodi va constituir un autèntic desafiament a les institucions de l'estat que va omplir pàgines i pàgines i va generar portades i editorials.

Aquest estiu, sense anar més lluny, companys de lluita com en Jaume de Terrassa o en Cesc Freixas, també han vist com se les gasten aquells que, sigui des de tribunals de justícia, des de tribunes mediàtiques, bé des de cadires parlamentàries o  bé des de les més clàssiques comissaries de policia, es dediquen a perseguir militants compromesos amb la lluita del seu poble.

I l'episodi d'Arenys. Què més es pot dir de la intervenció de tot un aparell judicial (el de l'estat espanyol), i de tot un sector polític (l'espanyolisme) davant la iniciativa d'una associació de fer un referèndum al seu poble, iniciativa que havia rebut el suport material de l'ajuntament del seu poble? Una iniciativa, cal recordar, consistent en una consulta popular que no feia referència, òbviament, ni a matar ni a discriminar a ningú, sinó a la possibilitat de declarar la independència de Catalunya.

Són molts els poetes i autors que ho han dit: ens cal estimar als nostres enemics, perquè són ells qui ens ajuden a millorar quan ens enfronten a les nostres febleses. En el nostre cas ens aniria bé escoltar els nostres enemics quan ens diuen: no organitzeu referèndums que podrien ser exemple de molts altres referèndums; no rebutgeu els símbols de la monarquia i de l'estat; no militeu en organitzacions independentistes i d'esquerres; no dongueu suport a candidatures filobasques perseguides per la judicatura. I per fer-ho més conjuntural: no aneu als actes de l'Onze de Setembre, on es denigren els símbols i les institucions de l'estat.

Escoltem doncs, les paraules dels nostres enemics.

*En Joan Teran és militant d'Endavant i de la Candidatura d'Unitat Popular.