Hem començat aquest acte amb el vídeo de les nostres companyes que ara mateix es troben a l’altre costat del Mediterrani per intentar trencar el bloqueig que l’estat sionista i assassí d’Israel imposa al poble palestí a Gaza en una autèntica operació d’extermini planificada. Companyes de l’Esquerra Independentista, Sofía, Adrià, Masmi, Pili, us saludem des d’aquesta plaça comercial del Born de nou plena que avui també es troba una mica allà amb vosaltres. A elles i a les desenes de persones que estan demostrant que existeix dignitat encara, que des de baix és possible fer allò que les institucions, empreses i governs es neguen a executar per interessos. Aquest, avui, és un homenatge també a la militància tossuda i persistent, que al llarg dels anys i especialment des de l’inici d’aquesta fase d’extermini genocida, ha fet de la solidaritat una bandera internacional, de la llibertat dels pobles una causa comuna, que sosté l’última frontera entre la humanitat i la barbàrie.
I és que avui Palestina és això: l’última frontera entre la humanitat i la barbàrie. Qui avui es troba al costat d’Israel, qui defensa l’ocupació i nega el dret a viure en llibertat del poble palestí, està disposat a creuar tots els límits ètics i morals per tal de mantenir un sistema putrefacte que es pot permetre l’assassinat de més de 60.000 persones sense que passi res. Aquesta és la realitat dels que esperen governar el món i que veuen en Israel l’avantguarda del que imaginen per tots nosaltres.
I en aquesta cruïlla històrica no val la hipocresia de qui es posa de perfil, de qui no vol polititzar les coses, de qui diu condemnar el genocidi, però no reconeix el dret a un estat palestí des del riu fins al mar, de qui segueix fent negoci amb Israel. En aquesta cruïlla històrica el silenci és complicitat i la indiferència segueix sent el pes mort de la història. Aquí només hi ha una postura possible al costat de la humanitat i és la del suport a la resistència palestina, la del boicot, les sancions i desinversions, la dels suposats terroristes que assenyalen empreses còmplices, la de qui ha posat el cos per impedir que la vuelta es fes amb normalitat. També la de qui ha embarcat per trencar el setge. Aquesta és la nostra gent, aquesta és la gent que dibuixa un món pel qual encara val la pena lluitar. La resta és hipocresia.
Caminem cap a una dicotomia entre empènyer més enllà per la llibertat, la democràcia radical, la dignitat i la justícia per totes o deixar endur-nos per la barbàrie. No és un temps de moderació i paciència, és un temps de disputa, d’afilar les eines, les idees i les paraules. Els mateixos hipòcrites que practiquen la complicitat amb el projecte genocida d’Israel s’omplen la boca parlant de consensos, de democràcia i diàleg, de fer gestió més que política. O dit d’altra manera de fer política pels forts sense fer gaire soroll, amansant el conflicte en favor de l’estat espanyol i les seves elits.
No és un temps de mitges tintes, és el moment de comprometre’s a estar al capdavant de la batalla contra qui vol representar el feixisme, dur i excloent amb pobres i submís amb els rics, a casa nostra. El poble català i la seva voluntat d’independència no poden quedar mai en mans dels representants de la internacional reaccionària a casa nostra, dels amics d’Israel, de Lepen, Abascal o Orriols. No permetrem que el llegat de segles de resistència, d’insurreccions populars i de somnis d’un país millor quedin en mans de qui no ens farà lliures sinó més esclaus. Això Catalunya sí que no s’ho mereix. Que no es confiïn, que la memòria antifeixista del nostre poble es tornarà a aixecar per tombar-los.
Ho farem perquè volem la independència dels Països Catalans perquè tenim un projecte d’emancipació per a totes les oprimides, per totes les resistents. Es troba a tot arreu on es construeix poder i sobirania en mans del poble, on la classe treballadora es reconeix en un nosaltres cada cop més gran en contra d’un ells cada cop més aïllat i més dèbil. Un nosaltres que no parla de fronteres, de xocs de civilitzacions o de resguardar el jardí de la vella Europa. Un nosaltres que parla de classes, de pobles i de compromís amb un futur comú.
Nosaltres seguim aquí, per a totes les dones que es mobilitzen tots els 8 de març, 25 de novembre o 28 de juny i molts altres dies per demanar no només seguir vives sinó viure dignament. Un refugi per un feminisme anticapitalista i de classe que segueix ben viu als carrers i que serà un dic de contenció per tots aquests fatxes. Un dic de contenció a una onada reaccionària que mentre amenaça drets lluitats amb dents i ungles, pretén apropiar-se de les nostres lluites per atacar col·lectius migrants i reforçar un relat de superioritat occidental. Que no ens parlin de defensar els drets de les dones els de la vara, la sotana i els rosaris, els que neguen la violència masclista o ataquen a les persones trans. Aquí tracem una altra línia vermella.
I aquí tampoc valen les mitges tintes de qui expressa preocupació per l’antifeminisme de l’extrema dreta mentre aprofita el seu govern per legislar contra qui considera més vulnerable, emparant discursos terf i criminalitzadors de la prostitució. Nosaltres no venim a vigilar les fronteres d’un feminisme respectable pel poder. D’un feminisme d’enunciat sense contingut que reservi l’emancipació per a qui pugui tocar amb les mans el sostre de vidre. Necessitem més feminisme que mai perquè no és cap etapa passada sinó que és l’exemple de moltes victòries i complicitats construïdes i de moltes victòries i complicitats que estan per venir i per guanyar. El nostre futur el representen les dones treballadores, les feministes organitzades que han vençut la repressió i la por, des de 8Mil Motius a les feministes encausades de València, la joventut dissident i diversa que no encaixa en la caricatura dretanitzada que li pretenen imposar.
Perquè com a joves no som una generació perduda, despolititzada i impotent. Patim els malestars del nostre temps que ens intenten robar l’esperança perquè el missatge és clar “res anirà a millor, només ens queda pregar perquè ens quedem com estem, només ens queda la nostàlgia d’un temps que ni hem viscut”. Aquest és el missatge per la joventut treballadora d’aquest país que hem vist crisi darrere crisi com el planeta s’ofegava com si es tractés d’un atzar mentre se seguia explotant fins a l’últim recurs. Però no hem renunciat a ser els protagonistes de la nostra pròpia història, no volem donar res per perdut, ni tampoc ens deixem il·luminar per sortides autoritàries que pretenen treure el destí de les nostres mans. Existim un jovent que segueix sent frontera contra la barbàrie ocupant universitats per dir que Palestina és la causa de totes nosaltres. Existim un jovent que de nou farà trontollar els fonaments de les generacions anteriors, aportant noves lluites, experiències i mirades. Un jovent que ens organitzem a les cada cop més assemblees d’Arran, al Ripollès, el Maresme, Solsona o Igualada, que ho hem fet en aquests 20 anys de moviment estudiantil amb el SEPC.
D’aquest jovent volem ser casa i volem aprofitar per enviar-vos un missatge directe: a totes aquelles joves que us van prometre un país nou, que us van prometre que la independència arribaria ràpidament, que us van demanar que omplíssiu vies catalanes, urnes i Urquinaona i que després us van deixar tirats a l’estocada repressiva. A totes aquestes joves, us diem que l’Esquerra independentista és el vostre espai. Que aquí ningú s’ha rendit, i molt menys nosaltres. Que volem lluitar plegades per tornar-ho a intentar, i ara sí, fer-ho a la nostra manera: rebel, desobedient, combativa i sense tuteles. Que mai més ningú ens enviï a casa!
Ens trobem en un moment clau pel futur del nostre poble i pel futur dels pobles del món. I és un moment per preguntar-se a quin costat de la trinxera volem estar, quin volem que sigui el nostre paper. Quan mirem cap enrere en quin costat voldrem haver estat?
Perquè el combat és sempre ara, i sabem que no hi haurà salvacions supremes, que no hi ha ningú més esperant a venir-nos a rescatar. Que està en les nostres mans seguir cavant una trinxera cada cop més ampla, però també més clara que ens prepari per al combat.
Deia abans la Tània que n’hi ha que s’omplen la boca parlant de consensos, de democràcia i diàleg, de fer gestió més que política.
A Catalunya el govern de Salvador Illa representa això, una suposada despolitització de la institució, l’eliminació del conflicte, però si no hi ha conflicte, per què ens espien?
El que fan en realitat, només serveix per aplanar el terreny. Mazón, Prohens o Aliot es freguen les mans mentre continuen esborrant la llengua, finançant toros mentre abandonen els serveis públics i criminalitzen l’avortament. Ells van al capdavant amb un projecte polític sense embuts basat en l’exclusió, l’homonegització i el manteniment de l’oligarquia. Un projecte de la mort que es cobrava més de 200 vides per la nefasta gestió de la riuada de fa gairebé un any. Des d’aquí, seguim reclamant justícia, memòria i dignitat per les víctimes de la DANA.
La seva neutralitat no és més que una fal·làcia. Ells són més Estat que l’Estat mateix. Ells són també representants dels interessos del capital a casa nostra i si cal, amplien li aeroport en plena emergència climàtica, o li segueixen regalant Barcelona a l’especulació. Que si depèn del PSC aviat serà més fàcil arribar de Barcelona a Tokyo que de Vilafranca a Vic. Ells són paladins d’un espanyolisme “més light” que també es carrega la immersió lingüística i folkoritza la nostra cultura. Tant és així que han intentat que sembli normal fer consultes arreu dels PPCC sobre l’ús del català. El català no es consulta.
Volem uns Països Catalans independents per ser tot el contrari d’aquells qui ens oprimeixen. La llengua catalana és una bala contra l’estat espanyol, francès i el capitalisme. El català és un patrimoni comú de la classe treballadora catalana vingui d’on vingui, no una arma llancívola contra les persones migrades. La nostra independència, els nostres PPCC no expulsen a ningú, no es tanquen en identitats excloents, sinó que són capaços de sumar i enfortir-nos com a poble. La nostra força és la diversitat del poble treballador català i la seva capacitat per dur a terme una lluita compartida contra el capitalisme i el patriarcat, per trencar amb els estats espanyols i francès. Hi serem per construir un país millor, siguem 8, 9 o 10 milions. Perquè, som el resultat de centenars d’anys de processos migratoris que ens han fet qui som i seguirem fent de la defensa de la nostra llibertat i la nostra gent una trinxera comuna per a tots els catalans que estan per venir.
Davant de la bel·ligerància i inhumanitat de l’extrema dreta pot ser temptador buscar refugi en la continuïtat, però aquesta esquerra que no és esquerra és també la responsable d’haver generat les condicions perquè tot això passi.
I que no vinguin a donar-nos lliçons d’antiracisme disfressades de catalanofòbia. Una esquerra espanyola que quan ha participat del govern del regne ha consumat massacres a les fronteres del seu Estat. I és que cal que ho diguem clar: l’estructura d’opressió racista més forta que tenim als Països Catalans es diu estat Espanyol, es diu llei d’estrangeria i es conjuga amb la Unió Europa. I per això, l’alliberament del nostre poble, és i serà garantia de drets i llibertats. No ens cansarem de repetir-ho, exigim el padró per tothom!
L’alternativa és a les nostres mans i tenim feina per fer. Ens toca construir un projecte anticapitalista sense embuts, basat en la plena llibertat del poble català i en posar el destí en mans de la classe treballadora diversa. Un projecte per posar el poder en mans del poble i garantir pa, sostre, treball i llibertat. Un projecte per un planeta que produeixi en equilibri pel que necessitem i no pels que volen acumular. La independència d’uns Països Catalans que volem socialistes, feministes, antiracistes i ecologistes. Aquest és el nostre projecte sense embuts i aquest és el compromís de l’esquerra independentista amb la nostra gent. Seguir lluitant fins a portar-lo a les seves últimes conseqüències.
Aquí des dels Països Catalans, alcem la veu amb tots els pobles lliures del món. Avui, en aquesta diada, ens acompanyen diverses delegacions que representen lluites de pobles resistents: Euskal Herria, Escòcia, Galiza, Astúries, Sardenya, Itàlia… Companyes, ha arribat l’hora de la internacional dels pobles lliures. Perquè la llibertat no entén de fronteres imposades, perquè quan un poble s’aixeca, n’encén milers. Som part d’una xarxa insubmisa que travessa deserts, muntanyes i mars, que brota a Palestina, que resisteix a Veneçuela. Lluites germanes que ens ensenyen que la nostra independència només té sentit si és al servei de totes les oprimides. El nostre compromís com a internacionalistes és ser mur i resistència, és ser trenc d’ones contra les ofensives globals. Per fer caure l’imperialisme i el capitalisme. Per això, avui, en aquesta diada de combat, no només defensem la llibertat del nostre poble, sinó el dret de tots els pobles a viure amb dignitat, amb arrels i ales.
L’Esquerra Independentista és més que un moviment: és un projecte de vida, de futur i de victòria pel poble dels Països Catalans. Un projecte que no demana permís ni pacta renúncies, perquè sap que l’Estat espanyol és irreformable i que només trencant amb ell podrem construir una societat justa. Per això diem que la independència, el socialisme i el feminisme no són eslògans: són la brúixola del nostre alliberament. L’alternativa existeix. No és un somni. No és una promesa buida. És una realitat que es construeix cada dia, quan defensem l’habitatge, quan lluitem contra el turisme que ens expulsa, quan resistim amb el puny enlaire per la terra i per la vida, quan cridem “Palestina lliure” com si fos casa nostra. Perquè és casa nostra. L’Esquerra Independentista és el punt de trobada de totes aquelles que tenen alguna cosa de la qual alliberar-se, és mur contra el feixisme i esperança per a les oprimides d’arreu. I en aquest combat, companyes, no hi ha treva possible: el combat és sempre ara, i l’única sortida digna és lluitar.
I no només ho hem de fer per dignitat sinó que cal fer-ho per necessitat. Perquè el gran secret del poder és fer-nos creure que no podem viure diferent. Perquè per més treballar i treballar i no arribar a final de mes, no és normal. Perquè no poder pagar el lloguer i tenir por que et facin fora de casa, no és normal. Perquè trigar més d’una hora per anar a treballar, no és normal. Perquè només poder sentir-nos tranquils, relaxats, una o dues setmanes l’any i amb sort, no és normal. Perquè vigilar el preu del menjar per poder omplir la nevera, no és normal.
Però no ens equivoquem d’enemic, existeix una altra realitat, d’una gent que viuen unes vides que ni ensumem. Una gent que viu tranquil·la, sota un sostre que fa més metres quadrats que aquesta plaça. Que si es lleva un dia i vol anar a l’altra punta del món ho fa. Que les nostres vides, el nostre esforç, les nostres esperances no existeixen. Que faran i desfaran, com si tinguessin el món als seus peus. Perquè el tenen. Però no és seu, és nostre.
Fer nostre aquest món no depèn de receptes màgiques, nosaltres aixequem l’independentisme possible. Aquell que no espera miracles ni decrets, sinó que construeix, pas a pas, des dels barris, els pobles, les ciutats. Nosaltres sabem que el país es fa al carrer, amb les mans brutes i el cor net. Aquest país ja existeix i són els casals i els ateneus capaços d’organitzar la solidaritat cap a Algemesí, Cataroja o Alfafar, amb més de centenars brigadistes i milers d’enviaments de material. Demostrant així que un casal a cada barri, a cada poble és l’assegurança real de vida per a totes nosaltres.
També es construeix amb les cooperatives arrelades, amb el naixement de la confederació sindical d’habitatge de Catalunya, amb la lluita dels sindicats de classe i combatius, com la COS, les xarxes feministes, les lluites per la sanitat i l’educació, les llavors de Revoltes de la Terra, la lluita incansable de les companyes d’Endavant, entre moltes d’altres. És aquesta xarxa viva que ja estem construint, és el contrapoder que ens permetrà abatre l’Estat en els nostres termes i amb les nostres forces, sense suplicar res a Madrid, ni a Brussel·les. Això no és un somni: és una tasca. La tasca de fer créixer un moviment independentista real, de base, arrelat, combatiu i radicalment d’esquerres. I aquesta tasca, companyes, l’Esquerra Independentista la fem, l’ha fet i la farà, ara i sempre. Perquè no hi haurà independència si no és des d’aquí baix i no hi haurà victòria si no és col·lectiva.
La nostra proposta no és una utopia buida: és una realitat que ja camina. Existeix i s’està construint cada dia, allà on hi ha una porta oberta a la solidaritat i un puny alçat contra les injustícies. I aquest futur l’estem construint des de baix, amb les nostres mans i el cap alt, organitzant la classe treballadora catalana per recuperar la vida que ens han robat. No esperarem que ningú ens el regali: el farem nosaltres, i el farem nostre. Perquè tenim memòria, tenim paraula, i tenim el compromís de no rendir-nos mai.
Per això avui, més que mai, cal aixecar-nos amb força, com deia Salvador Espriu:
“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”
I afegim nosaltres: fins a la victòria, sense renúncies i sense por.
Amunt les que lluiten, visca els Països Catalans i visca la Terra!!