Toni Villascusa, un foc que encén
Ja han passat 27 anys des que Toni Villascusa, independentista català i membre de Terra Lliure, va deixar la seua vida quan li va esclatar l'artefacte que portava per instal·lar en una oficina de l'INEM d'Alzira. Cada 20 de juliol, durant els 27 anys, s'han aplegat independentistes per commemorar la seua mort i retre-li homenatge.
Aquest anys, de nou, una cinquanta independentistes s'aplegaren al cementeri de Quart de Poblet, el poble on va nàixer i on va ser soterrat. De manera unitària les diferents organtizacions de l'Esquerra Independentista varen convocar l'homenatge de vesprada, i allí col·locaren un ramell de flors, una estelada i una gran pancarta amb el seu rostre.
Gonçal Bravo, en nom de la COS, i Josep Guia, en nom del PSAN, van fer uns parlaments on recordaren la figura de Toni Villascusa. Josep Guia va fer una breu crònica de la vida, el compromís i la militància de Toni, remarcant que Terra Lliure va esdevindre, amb ella, una organització d'àmbit nacional, de Països Catalans. Va destacar que probablement va ser el mateix Toni qui va participar en l'acció armada del 9 de setembre de 1981, quan quatre artefactes van esclatar alhora en diferents delegacions espanyoles als Països Catalans: Barcelona, Tarragona, València i Alacant.
Gonçal va destacar la vàlua de Toni i va recordar que encara ens ha de servir d'exemple, finalment va fer servir les paraules d'Eduardo Galeano "Alguns focs, focs babaus no il·luminen ni cremen; però altres cremen la vida amb tantes ganes que no se’ls pot mirar sense parpellejar, i qui s’hi apropa s’encén." Així va ser el Toni… i com deia l’Eva Forest al seu escrit… així hem de ser totes i tots per assolir l’homenatge final que li devem al Toni… la victòria!!!!
Mural realitzat per l'Assemblea de Joves de València – CAJEI uns dies abans de l'homenatge d'enguany
Josep Antoni Villaescusa i Martín (“Maria Lluïsa” ) nasqué el 26 de febrer de 1957 a Quart de Poblet (l'Horta), fill de valencià i aragonesa. Tot i que el seu pare sabia parlar un valencià molt correcte, a la llar familiar sempre parlaren en castellà, que fou la llengua habitual de Josep Antoni fins que, ja adult, prengué la decisió ferma de recuperar el català i no renunciar-hi mai més.
Als 7 anys emigrà a Darmstadt (Alemanya) amb la família. Dos anys després, els pares, que hi continuaren treballant, enviaren el fill als escolapis com a intern (a Molina d'Aragó, Saragossa i a València).
Començà a freqüentar els cursos de Llengua «Carles Salvador», i progressivament anà prenent consciència nacional i social, fins identificar-se com a independentista i com a comunista.
El juliol de 1980 es va casar amb Antònia Flores, filla d'uns andalusos emigrats a Alemanya, on s’havien conegut i el lloc on havien fet amistat durant les estades sovintejades que en Josep Antoni hi feia. Tot i la cultura andalusa-alemanya de la seva companya, en Josep Antoni, d’ençà del 1979, sempre li havia parlat en català, llengua que ella també aprengué a estimar, a parlar i a defensar.
La parella s'havia instal.lat a Castelldefels i treballaven a Barcelona, en dues empreses alemanyes. Josep Antoni continuà estudiant alemany, electricitat, i és en aquesta època que, en el seu afany de millora i perfeccionament personal, conegué el naturisme i en fou un entusiasta i un seguidor coherent de les doctrines naturistes, fins al punt que, a les portes de la mort, greument ferit i amb uns dolors terribles, rebutjà els antibioòtics i els calmants químics amb què els metges volien atenuar-li el dolor físic que hagué de patir fins que perdé el coneixement.
El 1981 entrà a militar al PSAN. També va impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i el Moviment de Defensa de la Terra, del qual fou un dels seus precursors a la comarca. Residí a Castelldefels a principis dels anys vuitanta. Al tombant del 1982-1983 deixà de militar públicament a les organitzacions i col.lectius en què estava adscrit. Pel febrer de 1983, no podent aconseguir la prorroga del contracte laboral. se'n tornà a València on obrí un restaurant amb els seus pares.
Un any i mig més tard, fidel als seus ideals de justícia i amor a la seva terra i a la seva classe social, resultava greument ferit per l’explosió accidental d’un artefacte que anava a col.locar a les oficines de I'INEM d'Alzira. Era la matinada del 20 de juliol de 1984. Unes hores més tard, després d'una dolorosa agonía que suportà amb molta serenitat, perdia el coneixement i moria a l’Hospital de la Fe de València. Poc després Terra Lliure assumia la militància clandestina d’en Toni Villaescusa.