Article publicat per Àlex López, militant d’Endavant OSAN de Sabadell, a La Drecera.
‘Tot’ és molt, potser massa. I quan un grup de gent diu voler canviar-ho tot o que ho vol ‘tot’ alguna persona assenyada alça la veu i qüestiona la possibilitat de transformar-ho tot o de tenir-ho tot. I algú a qui potser per ofici, un entre tants, se li dóna bé manegar paraules explica amb suavitat que ho volem tot – ara volem canviar-ho tot- perquè ens ho han pres tot. Es tracta precisament i senzilla d’un tot que contraresta el que Santiago Alba anomena el Síndrome de Jerjes. Es tracta d’un conjunt de fenòmens que englobaria aquelles accions dutes a terme com si els límits no existissin. Jerjes, Rei de Pèrsia, és conegut pel seu poderós exèrcit format per 3.000.000 homes segons descriu Herodot. L’historiador grec exagera. L’exageració, la desproporció i la manca de límits esdevenen l’essència del model de des-ordre social que impera i ens governa. Una manca de límits com la que Pasolini ens revela a Saló o els 120 dies de Sodoma on el President, el Duc, el Bisbe i el Magistrat utilitzen als seus súbdits, precisament d’aquesta manera, sense límits, allò que els grecs -els clàssics- anomenen l’Ápeiron. Aristòtil també beuria cicuta. El síndrome del que parla Alba és precisament aquesta manca de límits.
El capitalisme és una exageració per se, el capitalisme pateix sense cap mena de dubte el síndrome en qüestió – o n’és el paradigma- ; el tercer home més ric del món segons Forbes, i primer de l’estat espanyol, produeix roba. I el secret no és precisament que sigui la roba de més qualitat i millor disseny, senzillament és que en ven molta. El secret és el mateix que el del tercer home més ric de l’estat espanyol, el valencià Juan Roig, que dirigeix una cadena de supermercats. Ell pot comparar -perquè ningú li posa el límit- bosses de plàstic amb drets socials. Ho sabem, tot està pensat, fet a mida, dissenyat per a induir i maximitzar el consum. De tant que ho sabem ho hem normalitzat, i no tan sols ho hem fet norma, de moment estem acceptant la norma.
Un segon pis i una cadira va ser suficient alçada per a que Amaia Egaña, a les 09:23h de l matí trobés la mort. Vivia amb el seu marit i el seu fill de 21 anys. Isidre Fainé havia penjat a servihabitat.com una fotografia de l’habitatge amb un cartell on s’hi podia llegir “T’agrada?”.
Amaia des de feia mesos no podia pagar el préstec que havia sol·licitat temps abans a La Caixa. Isidre Fainé és, d’una o altra manera, partidari, membre, fomentador o hooligan de l’exèrcit de Jerjes. L’exèrcit dels qui com Amancio Ortega, Emilio Botin, Boi Ruiz, Artur Mas i tants altres no tenen límits. I ara més que mai impera la necessitat que que aquelles que ens veiem afectades pels desnonaments, aquelles que ens veiem afectades per les retallades en sanitat, drets laborals -dret al treball!-, educació, en el dret al propi cos, les que ens veiem reduïdes en les nostres especificats i totes les persones que vivim explotades hem de començar a donar forma a un pol a l’esquerra, nítidament anticapitalista des d’on dibuixar l’itinerari del procés sobiranista català, un procés que col·loqui a les primeres planes quin model productiu i quin model econòmic volem per al nostre poble, que en definitiva doni prioritat a poder decidir sobre allò que més ens afecta i com volem organitzar les relacions socials. Canviar-ho tot és democràcia en tot, i democràcia és entre moltes altres coses limitar i decidir.
“Cómo con las bolsas, hay que tomar medidas disuasorias en sanidad, medidas disuasorias en justicia, medidas disuasorias en enseñanza y eso no tiene nada que ver con recortes” (Juan Roig)