La lluita ens dóna el que el poder ens pren

Sembla clar que la primavera del 2012 s'ha avançat, i ho ha fet a marxes forçades, al caliu de la lluita: la que hem desenvolupat, la que estem duent a terme i la que hem d'afrontar. Com si d'un cercle tancat es tractés, febrer ha començat i acabat amb les lluites pel transport públic en l'epicentre de les lluites.

Sens dubte, els esdeveniments no han anat, potser, com moltes esperàvem. Les manifestacions i accions massives de colar-se al metro a principis de mes, reclamant un transport públic ajustat a les necessitats i capacitat de les classes populars, feien un augurar un febrer calent en aquest tema. Més encara, l'amenaça de vaga de tot el transport públic que va planar sobre Barcelona per als dies del Congrés Mundial de Mòbils (WMC, en anglès), a finals de mes, eren tota una esperança. Una esperança de lluita, d'il·lusió subversiva, de poder posar cap per avall aquesta Barcelona fantasma, façana, turística i comercial, que es construeix contra la població que hi viu, contra les classes populars.

Però el poder (polític, econòmic, mediàtic) sabia tot el que s'hi jugava, i sabia encara més quant hi podia perdre. No només en diners, en una suposada fallida del congrés, sinó en la capacitat futura de governar: si es odia posar la ciutat de cap per avall en un context com aquest, què seria el següent? La maquinària del poder a funcionar a tot drap, i dividint la plantilla de TMB, van aconseguir frenar les vagues, malgrat que a busos no es rendissin, ja que no van acceptar la proposta de la patronal.

I aquest és el missatge a seguir: no rendir-se, no pactar. La nostra força és al carrer, no als despatxos on les normes les fan ells ja per a guanyar: és gairebé una quimera voler-los guanyar amb les seves pròpies normes. Per això, els i les treballadores de Barcelona, usuàries del transport públic, solidàries amb la lluita dels drets aborals de TMB, etc., vam seguir les mobilitzacions en defensa d'un transport públic: les diverses accions massives ja programades van seguir en peu, com per exemple, la manifestació subterrània que va viatjar gratuïtament des de Sagrera fins a Pl. Espanya, tot reivindicant un transport públic al servei de les classes populars.

Més encara: febrer va concloure amb un altre exemple de lluita, tenacitat i constància, el dels i les estudiants. La revolta estudiantil de València fou una magnífica antesala per a la vaga del 29F (estesa fins l'1M a la UAB) que va treure al carrer desenes de milers d'estudiants, junt amb PAS i professorat. Multitudinàries manifestacions, primeres i incipients mostres de ràbia, talls de carrers i carreteres, ocupacions de facultat, universitats buides, i altre cop, el rectorat de la UB ocupat.

La comunitat estudiantil, a secundària i a universitats, volen prendre les regnes del seu propi destí, i sap que no pot esperar que aquells que porten anys beneficiant-se dels canvis legals els ajudin. Ben al contrari, de nou els despatxos de rectors i consells socials de les universitats serveixen per servir l'educació en safata al mercat. Els i les estudiants no volen claudicar, i saben que només trencant les normes, prenent els carrers, podran fer-hi front.

De la mateixa manera, l'enèsima reforma laboral anti-obrera certifica, per sempre, la mort del sindicalisme oficial. Un 'sindicalisme' que, pacte rere pacte, ha empitjorat les condicions de vida de la classe treballadora a nivells pitjors que sortint del franquisme. Poltrones i subvencions a canvi de precarietat i desmobilització. El passat 19F, es va demostrar que existeix una esquerra política i sindical real, al marge i molt a l'esquerra dels sindicats grocs CCOO i UGT, que vol tenir veu pròpia. Una veu que se sentirà i lluitarà als carrers, perquè ja no es tracta d'intentar aturar una altra reforma labora: ara ja es tracta d'acabar amb el sistema capitalista, el vertader culpable de la misèria de les nostres vides. Si no destruïm el capitalisme (perquè aquest sí que és irreformable), vindran més reformes que no faran sinó precaritzar encara més les nostres vides i limitar-nos els nostres ja escassos drets.

Per poder explicar tot això, per poder socialitzar aquestes idees, per poder-nos conèixer entre totes aquelles persones que patim les agressions del capitalisme i de l'Estat, és que necessitem espais de trobada. Espais com les organitzacions, com els sindicats, com les assemblees populars, etc., però també, espais físics com un Casal. A Sant Andreu, fa mesos que ens hi vam posar, i a finals de febrer vam fer una festeta al Clot per diners. Seguim poc a poc, i ara al març sortirem als carrers de Sant Andreu, per tal que cada cop més gent se sumi al projecte del Casal Independentista de Sant Andreu “El Noi Baliarda”. Tu també ets necessari/a!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Febrer 2012. Assemblea Sant Andreu – Nou Barris d’Endavant (OSAN)
endavantstap9b@gmail.com | http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9b.org