Breu lectura de context
Les últimes setmanes han fet evident el que ja sabíem. El servei de Rodalies de Catalunya és un servei pèssim que ha entrat en un punt de crisi insostenible socialment i política.
Aquest col·lapse del servei ferroviari a Catalunya és el punt àlgid d’una situació prolongada en el temps que ha fet de Rodalies un dels pitjors malsons de la classe treballadora catalana. Anys de desinversió i abandonament han fet que el transport en tren impliqui constantment retards, desinformació, interrupcions i irregularitats en el servei. Mai no se sap si passaran els trens, ni quan ho faran, la informació és nul·la i els canvis constants. Tot això suposa un maldecap permanent a l’hora d’anar a treballar, a estudiar o tornar a casa per a més de 400.000 catalanes. Una situació que afecta la dignitat de la classe treballadora, n’allarga les hores destinades a la jornada laboral i provoca angoixa, incertesa i la impotència de no poder planificar quan arribem al nostre destí.
Aquestes últimes setmanes són la representació extrema del que Rodalies significa, al que cal sumar-li la mort d’un maquinista i desenes de ferits en l’accident a Gelida. Un accident que ha demostrat que, a més a més, el servei és insegur a causa de la falta de manteniment.
El problema va més enllà de la freqüència i la puntualitat dels trens; el sistema de transport públic al conjunt dels Països Catalans és en general insuficient. Ni arriba a tot arreu on hauria d’arribar, ni ho fa amb la freqüència que caldria. Precisament en un moment com l’actual, en plena emergència climàtica i en què s’exigeix a la classe treballadora reduir el transport privat, l’únic que s’ofereix per part de l’estat és un servei de transport públic clarament insuficient i ineficaç.
La crisi a Rodalies ha servit perquè els diferents partits, en diferents nivells d’oportunisme, s’ataquin mútuament per afeblir-se, obviant que la majoria tenen algun tipus de responsabilitat en la situació actual: de PP i PSOE a ERC i Comuns, passant per Junts per Catalunya, tots han estat gestors de les institucions culpables de la situació a Rodalies. Tant el bloc “progressista” d’investidura que governa actualment, com la dreta de PP i Junts, que ha governat en el passat a l’estat i a Catalunya, mai han tingut Rodalies com a prioritat.
Actualment, el govern de la conciliació del PSC, que s’ha refugiat en una política basada en la gestió com a forma de fer política antiindependentista,es troba amb la contradicció que resoldre la crisi de Rodalies vol dir assumir el conflicte amb l’estat per revertir una desinversió a Catalunya, i arreu dels Països Catalans, que no és casualitat sinó fruit d’un conflicte nacional que continua latent. És per això que ni el PSOE, ni cap de la resta de partits que li donen suport, o que pretenen governar sense conflicte, tenen ni tindran les eines per resoldre aquesta qüestió.
Els motius que porten a la situació actual són múltiples i creuen tant el conflicte nacional com el conflicte de classes. La situació vergonyosa de Rodalies és resultat d’anys d’abandonament i desinversió. Una situació que no és exclusiva del transport públic, sinó que es pot aplicar en general al serveis públics catalans.
En el cas de Rodalies hi ha una suma de factors que agrava la situació: d’una banda, trobem que l’estat espanyol, centralista com és, ha apostat en els últims anys per la connexió amb Madrid i el desenvolupament de les línies d’alta velocitat. Aquestes línies, a més, són les que exigeixen i beneficien els sectors empresarials i les elits econòmiques amb molt més poder que les usuàries de Rodalies, principalment de classe treballadora.
D’altra banda, també hem vist que mentre s’abandonava el transport públic, tant el govern central com els governs autonòmics de Catalunya, el País Valencià i les Illes han apostat per seguir construint i ampliant infraestructures com els aeroports o els ports de creuers, centrats en la indústria turística i els interessos del capital internacional, i no han apostat per aquelles infraestructures que serveixen per millorar la mobilitat de qui viu i treballa als Països Catalans.
En alguns casos, la desinversió i abandonament han anat més enllà d’una qüestió de model i sistemàtica —per espanyolista i capitalista– sinó que han estat una eina política directa per imposar disciplina al Principat per part del govern espanyol, cosa que es va fer molt evident amb el govern del PP durant els anys del procés, en els quals les inversions van ser nul·les en un servei que ja queia a trossos.
Tot i això, sigui sota el govern que sigui, sigui aquest més o menys anticatalà, els Països Catalans no tenen actualment la sobirania per decidir quin model de transport públic volen i necessiten, per gestionar-lo de manera directa i basada en els interessos de les seves classes populars i la transició ecològica.
Mobilització de classe i nacional per un transport públic de qualitat als Països Catalans
Des d’Endavant creiem que aquesta crisi estructural del transport públic no se solucionarà de cop amb cap dimissió ni tampoc amb les gesticulacions de traspassos de competències. Ens caldrà articular una lluita sostinguda per assolir la sobirania sobre el nostre país, per planificar els transports al servei de les classes populars i no de Madrid ni de les elits. És per això que celebrem que les plataformes en defensa dels transports públics hagin realitzat la convocatòria i animem a l’assistència a la manifestació de la tarda. Tanmateix, pensem que el plantejament que ens pot fer avançar més per assolir realment un transport públic i de qualitat no pot defugir el conflicte de classes ni el conflicte nacional.
Creiem que no es pot defugir el conflicte de classes perquè les usuàries de Rodalies, majoritàriament de classe treballadora, tenen els seus propis interessos, que no són els mateixos que els de la Patronal o els partits que històricament han retallat i desinvertit en aquests serveis. Les mesures reals per solucionar la situació de Rodalies han de passar sí o sí per mesures encarades a treure poder a les elits econòmiques i per reforçar el transport per a la classe treballadora d’aquest país. És per això que pensem que partits espanyolistes i de dretes o institucions com la PIMEC no haurien de tenir cabuda en aquestes mobilitzacions, ja que defensen interessos contraris al poble treballador català i han demostrat a bastament ser al servei del manteniment de l’estat espanyol i de l’oligarquia empresarial que ens explota.
D’altra banda, també creiem que no es pot defugir el conflicte nacional perquè resulta evident que l’opressió nacional dels Països Catalans és una de les principals causes de desinversió per part de l’estat en la xarxa de Rodalies i que, per tant, la lluita nacional, vinculada a la lluita social, és l’única manera d’aconseguir capgirar de forma real aquesta situació. Hem de poder afirmar clarament que som les treballadores qui vivim les conseqüències d’aquesta desinversió, alhora que hem d’afirmar clarament que dins de l’estat espanyol no hi ha possibilitat de decidir com volem que siguin els transports i, per tant, ens cal trencar amb l’estat per mitjà de la independència.
En relació a la mobilització convocada al matí, per part de l’ANC i el Consell per la República (un òrgan a dia d’avui completament deslegitimat), tot i que apunta a la necessitat de la independència, ho fa de forma naïf, deixant de banda completament el conflicte de classes i sense tenir en compte les associacions i plataformes d’usuàries i en defensa del transport públic, obviant l’organització de base popular, arrelada al territori, element imprescindible per construir una força al nostre país capaç d’entrar en conflicte real amb l’estat.
Així doncs, des d’Endavant cridem a la mobilització el dia 7 de febrer i, sobretot, fem una crida a construir un subjecte de lluita, amb perspectiva nacional i de classe, formada per usuàries, treballadores ferroviàries i la resta del poble treballador, amb l’objectiu de mobilitzar-nos i lluitar per un transport públic i de qualitat al servei de la classe treballadora catalana.