El resultat de les eleccions espanyoles del 10-N posa de manifest la inestabilitat de la governabilitat a l’estat espanyol. Tot i la victòria del PSOE, els blocs de l’esquerra liberal i constitucionalista, i de la dreta espanyolista no aconsegueixen majories àmplies que permetin la formació d’un govern prou fort per garantir l’estabilitat en els pròxims anys. El principi de pacte al qual han arribat PSOE i Podemos dependrà del suport, més o menys explícit i amb diferent grau de compromís, de forces polítiques dispars com ERC, PNB, Bildu i Compromís.
A l’oposició tindran el PP, que es recupera dels seus mals resultats del 28-A i, especialment, VOX, que ha aconseguit uns resultats espectaculars i és la força política espanyola que surt més reforçada d’aquestes eleccions. La dreta obertament feixista ha absorbit bona part de la desfeta de Cs amb uns resultats sense precedents a tot l’estat espanyol. Als Països Catalans és especialment preocupant l’alt percentatge de vot de VOX en l’eix Elx-Alacant, però també en les primeres i segones corones de les grans àrees metropolitanes del país, especialment a Alacant, Palma i València, però també a Castelló, Tarragona i Barcelona.
Aquest resultat de VOX sacseja el tauler polític espanyol. L’abast d’aquesta sacsejada és encara difícil de copsar en tota la seva magnitud, però, a curt termini, fa avortar qualsevol intent del PP de forjar una gran coalició amb el PSOE, ja que deixaria a VOX com a única oposició de dreta, amb l’amenaça de menjar terreny al PP en els pròxims cicles electorals. D’altra banda, deixa al progressisme constitucionalista (PSOE i Podemos) atrinxerat en la defensa de l’actual estat de les autonomies i de la Constitució Espanyola. Així, es produeix la paradoxa que la socialdemocràcia i els plantejaments regeneracionistes que deien voler derrocar o reformar el règim del 78 n’acaben sent els màxims defensors.
La lògica de cordó sanitari a la dreta feixista a les institucions que porta la socialdemocràcia a defensar amb ungles i dents el règim del 78 pot ser el principal argument que faci decantar partits com ERC, PNB, Compromís i Bildu a permetre la formació del govern espanyol de coalició que proposen PSOE i Podemos. En aquest procés poden aconseguir negociar algunes concessions, però difícilment seran de gran importància política, a causa de la debilitat amb què naixerà el nou govern de coalició. La lògica del cordó sanitari a la dreta feixista a les institucions pot fer que tot de forces polítiques reformistes i sobiranistes donin suport al mal menor, encara que suposi deixar de banda elements essencials dels seus programes polítics.
Més enllà de l’impacte institucional de l‘auge de la dreta feixista de VOX, els seus resultats als Països Catalans obliguen l’Esquerra Independentista i l’espai de la Unitat Popular a preparar una acció política en clau antifeixista, de cara a confrontar-los als nostres pobles i ciutats. Hem de partir d’una anàlisi detallada de la seva evolució i implantació, del seu discurs i posicionament polític, de cara a poder articular una acció política en clau antifeixista que vagi més enllà dels eslògans clàssics. Ens cal desenvolupar una acció política que no només sigui reactiva, en el sentit d’anar contra el feixisme, sinó que sigui propositiva i transformadora, ja que la millora de les condicions de vida de la classe treballadora i l’existència d’una alternativa política d’esquerres i anticapitalista a l’statu quo és la millor vacuna contra l’auge de la dreta feixista. Els cordons sanitaris a les institucions tenen el perill d’escenificar que l’única alternativa a l’estat actual de les coses són els feixistes.
En clau interna de Països Catalans, els resultats de les eleccions del 10-N consoliden el PSOE, a través de les seves filials autonòmiques, com una de les principals forces polítiques hegemòniques. Els governs del canvi a les Illes i al País Valencià han servit per consolidar aquest paper hegemònic del PSOE, ja que els seus socis de govern no han avançat significativament o, directament, han retrocedit electoralment. És especialment significatiu el fet que Compromís, que va apostar per concórrer a les eleccions espanyoles de bracet amb el nou partit polític d’Iñigo Errejón, hagi mantingut els resultats electorals que va obtenir el passat 28-A, quan es va presentar en solitari. Aquesta situació subordina encara més els plantejaments de reforma de l’estat que situen els governs del canvi als designis i necessitats del PSOE per establir un govern efectiu a l’estat espanyol. Val la pena mencionar el gran nivell d’abstenció registrat a les Illes, molt superior a la mitjana dels Països Catalans, i que no està localitzat a les àrees metropolitanes, sinó que és relativament homogeni.
Al Principat, ERC ha revalidat la victòria electoral, tot i que ha patit un retrocés no menyspreable. El seu plantejament de buscar diàleg a qualsevol preu amb el govern de l’estat, així com la crítica a les mobilitzacions de les últimes setmanes que se sortien del guió processista, no li ha suposat un trauma electoral i manté, de moment, la posició de partit més votat del sobiranisme governamental. Per la seva banda, JxCat ha millorat sensiblement els resultats electorals, especialment a la província de Girona, amb la qual cosa continua tenint l’esperança de poder mantenir posicions en clau autonòmica per a les pròximes eleccions a la CAC. Finalment, la CUP ha aconseguit uns bons resultats electorals, amb 244.000 vots i dos diputats al Congrés. Aquests resultats de la CUP, però, no li permetran tenir una incidència significativa en la dinàmica institucional de l’estat, ja que ni són necessaris per a la formació de govern ni permetran influir en els plantejaments de les altres forces del sobiranisme governamental, que han vist refrendades a les urnes les estratègies polítiques que han desenvolupat els darrers mesos.
L’escenari que deixa aquestes eleccions obliga l’Esquerra Independentista a redoblar els esforços en les mobilitzacions al carrer i en el plantejament d’una acció política realment nacional, de Països Catalans, que sigui una eina efectiva per fer front a l’auge del feixisme, d’una banda, i als intents de tancament per dalt mitjançant pactes a les institucions del conflicte que ha suposat el plantejament del dret a l’autodeterminació, de l’altra. Només si aconseguim donar forma i contingut a un programa feminista d’Unitat Popular, que sigui una eina per a l’acció i la pràctica política al conjunt dels Països Catalans, podrem fer front als reptes i incerteses que ens planteja el turbulent escenari polític i social en què ens ha tocat viure.
Cal que ens enfanguem: posem-nos-hi
Així doncs, l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular hem de tenir clares unes consignes i reptes de manera immediata:
• La lluita antifeixista no pot ser reactiva (el PSOE, que consolida el règim de la mateixa manera), a la defensiva (intentant no progressar socialment) i institucional, sinó que ha de ser ofensiva (més drets socials), constructiva (major transformació) i des dels carrers. Ha de ser a través de fer visible i possible una alternativa d’una vida millor per a la classe treballadora i les classes populars que aquestes classes no abraçaran el feixisme com a possible sortida de la misèria.
• Aquest avenç popular no vindrà de la consolidació del règim sinó, ben al contrari, de la seva inestabilitat: la CUP a les institucions i l’Esquerra Independentista amb els moviments populars, als carrers, n’hem de ser els màxims garants.
• Això implica continuar unes mobilitzacions que vagin a l’ofensiva per aconseguir drets bàsics: des de garantir el dret a l’habitatge, fins a la defensa dels serveis públics, passant per la transversalitat de la lluita feminista.
• Tot plegat, ho hem d’anar concretant en la construcció d’un programa polític que sigui la proposta de millora, l’alternativa positiva que la Unitat Popular oferim al conjunt de la classe treballadora.
• En aquesta ofensiva rupturista, el marc nacional dels Països Catalans és l’única garantia d’evitar pactes i renúncies que busquen alguns partits autonòmics, es diguin sobiranistes o del canvi. Ni uns finançaments autonòmics més bons ni negociacions entre partits autonòmics o estatals podran repercutir positivament en la millora de les nostres condicions de vida.
• El poble només ens tenim a nosaltres, i això implica també construir una institucionalitat alternativa que relligui i faci d’altaveu d’aquest programa polític, de l’ofensiva per recuperar drets i dels Països Catalans com a marc territorial de la nostra lluita.
Són aquestes coordenades de mobilització, programa polític, assoliment de sobiranies, recuperació de drets i construcció dels Països Catalans les que ens poden permetre encarrilar el camí de la materialització del dret a l’autodeterminació. No hi ha dreceres cap a la llibertat, la lluita és l’únic camí!
Endavant (OSAN, Països Catalans, 14 de novembre de 2019