L’autodeterminació és una revolució política

La pràctica del dret d’autodeterminació ha significat des de les seves primeres expressions una força revolucionària, transformadora, capaç d’ensorrar imperis, acabar amb estats fonamentats en una dominació injusta i fer avançar la sobirania popular, la igualtat individual i col·lectiva i la democràcia real en mans de la majoria del poble. Tant el dret com el principi d’autodeterminació des de les seves primeres formulacions han estat tant absolutament temut per les classes dominants i els Estats consolidats per una raó ben senzilla: exercir l’autodeterminació implica la possibilitat de la plena independència nacional i, per tant, també la possibilitat de capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per les elits pròpies i foranes en el terreny econòmic, polític i social.

En l’actual situació, després de l’anunci per part del govern de la Generalitat de Catalunya de Junts pel Sí i el suport de la CUP de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació pel proper 1 d’octubre resulta necessari posar en clar diversos aspectes que, de ben segur, seran importants per fer avançar l’organització i la lluita popular en la construcció d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes.
En primer lloc, com hem assenyalat en reiterades ocasions, un dels objectius estratègics de l’Esquerra Independentista és l’exercici de l’autodeterminació dels Països Catalans com a pas cap a la plena independència nacional. Exercir l’autodeterminació significa en l’estat actual de coses materialitzar una autèntica revolució política. Fins i tot només pensant en l’exercici del dret d’autodeterminació per al Principat de Catalunya, tal i com ho fa el processisme i probablement també una part de l’Esquerra Independentista, aquest només és possible realitzant una revolució política que modifiqui, al mateix temps, el tipus de relacions socials i econòmiques sostingudes en l’arquitectura institucional de l’Espanya de les autonomies.

Resulta ben senzill: només es pot exercir l’autodeterminació als Països Catalans amb un trencament absolut amb la legalitat instituïda del regne d’Espanya i l’ordenament fixat per la Unió Europea, amb un moment de ruptura amb els fonaments institucionals de l’Estat i amb la confrontació i desobediència oberta de totes aquelles accions legals i polítiques considerades injustes i repressives. La lògica de l’exercici d’autodeterminació que va de la llei a la llei, de la superioritat de la legalitat catalana i de l’empara de la legislació internacional -principis amb els que es sosté la llei del referèndum d’autodeterminació de Junts pel Sí-, desenfoca allò essencial de l’exercici de l’autodeterminació: es tracta d’una qüestió de lluita pel poder, de lluita per la sobirania i de mobilització d’un poble i no d’una qüestió jurídica, legal ni formal. Per tant, per molt que els diversos tractats de Nacions Unides sobre drets humans reconeguin el dret dels pobles a l’autodeterminació, allò fonamental per exercir l’autodeterminació, tal i com s’ha constatat en diverses ocasions, és tenir un poble organitzat i disposat a mobilitzar-se fins a les darreres conseqüències per a determinar lliurement el seu estatus polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

En segon lloc, l’anunci de convocatòria del referèndum d’autodeterminació al Principat clarificarà cada cop més la voluntat i posició política real de conjunt de forces polítiques i socials en relació a la disjuntiva ruptura/reforma de l’Estat espanyol. Independentment que el referèndum s’acabi realitzant o no, tot el seguit de posicions polítiques que no apostin per exercir l’autodeterminació fins a les darreres conseqüències i de manera clara reforçaran l’statu quo i l’antidemocràcia de la raó d’Estat i es situaran en contra de la voluntat popular del poble català.

En aquest sentit, l’exercici de l’autodeterminació haurà d’enfrontar-se a dos obstacles fonamentals: 1) l’ofensiva repressiva de l’Estat en contra l’exercici del dret d’autodeterminació i la realització del referèndum anunciat pel govern del Principat i 2) les postures polítiques que persegueixen diluir el dret d’autodeterminació i la realització del referèndum, subordinant-los a interessos poc clars de tipus partidista, electoral i de classe. En aquest sentit, la posició de la cúpula de Catalunya en Comú il·lustra clarament aquesta posició: per als Comuns el pacte amb l’Estat, l’estabilitat institucional i el projecte d’Estat-nació espanyol estan per sobre del dret inalienable del poble català a exercir l’autodeterminació. En la pràctica la seva posició, tot i el llenguatge aparentment antisistèmic amb que és vesteix, reforça i dóna estabilitat a la posició dels poders econòmics i el govern de l’Estat en relació al dret d’autodeterminació dels catalans i catalanes: impossibilitar l’exercici d’aquest dret.

Per últim, en l’actual situació al Principat qualsevol moviment assumit pel govern de Junts pel Sí que passi per no anar fins al final en allò que ha anunciat, la realització d’un referèndum vinculant, convertirà també a aquest en un obstacle en l’exercici de l’autodeterminació dels catalans i catalanes. Només si s’està disposat a fer el que és diu serà possible la realització del referèndum sortint de la lògica del processisme que, precisament, s’ha basat en tot el contrari: fer veure que es feien passos efectius per exercir aquell eufemisme del “dret a decidir” quan sistemàticament s’intentava diluir la mobilització popular independentista amb maniobres de distracció com un 9N sense conseqüències, la llista única o unes eleccions plebiscitàries amb l’objectiu d’obtenir un xec en blanc per negociar amb l’Estat. Per tant, només si s’està disposat a sortir d’aquesta lògica s’esvairà el perill de diluir la proposta de referèndum en un nou marc negociador amb l’Estat que significaria, necessàriament, la renúncia a l’exercici de l’autodeterminació. Només el trencament de l’ambivalència processista en relació a l’exercici de l’autodeterminació, que la proposta de referèndum ha permès en part debilitar, farà possible portar cap a un punt decisiu de ruptura la mobilització popular independentista dels darrers anys.

Països Catalans, 28 de juliol de 2017