L’acord d’investidura a la Generalitat de Catalunya. Reflexions, autocrítica i propostes de futur.

La investidura de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat amb vuit vots favorables i dues abstencions per part del grup parlamentari de la CUP-CC va tancar, el passat diumenge 10 de gener, una intensa fase de debat polític a Catalunya.

Ara s’obre una nova fase política, en la qual l’esquerra independentista haurem de demostrar, amb els fets, si aquest espai polític i el seu instrument político-institucional, la CUP-CC, continuen sent un instrument al servei de la classe treballadora i la resta de classes populars en la lluita enfront els estats espanyol i francès i les polítiques d’austeritat teledirigides des de la Unió Europea i per la plena sobirania dels Països Catalans, o si l’acord de investidura es converteix en un instrument de CDC per sotmetre la CUP-CC als seus designis i a la seva estratègia. Aquest és el repte gegantí que avui afronta l’esquerra independentista i anticapitalista dels Països Catalans.

Eleccions i negociacions

La CUP-CC es va presentar a les eleccions del 27S després d’un procés de debat de 9 mesos en el qual es va fer un esforç per a elaborar un full de ruta, un programa polític, una mínima tàctica electoral i un acord majoritari al voltant d’un equip de diputats i diputades. Això suposava presentar una proposta sòlida i nítida a l’escenari del 27S.

El resultat de les eleccions del 27S van provocar que les contradiccions esclatessin al sí de la candidatura, demostrant que el procés de debat no havia estat suficientment efectiu per a impregnar el conjunt de la militància amb els acords i l’estratègia presa.

  • en primer lloc, la CUP-CC va rebaixar d’entrada les seves línies roges de cara a una negociació sobre la governabilitat fixades en el full de ruta, que es basaven en la Declaració Unilateral de Independència, forçar l’aturada dels desnonaments, dels acomiadaments i de les retallades i les privatitzacions per sobre del pagament del deute i garantir un sistema públic i únic d’ensenyament, de sanitat, de justícia i d’obra pública, així com una renda única ciutadana;

  • en segon lloc, la CUP-CC es va anar endinsant en una dinàmica negociadora que donava per bo el full de ruta de Junts pel Sí a 18 mesos, que rebaixava les pretensions del pla de xoc per respondre a l’emergència social al programa de Junts pel Sí, i que només plantejava, com a element de trencament amb el passat, el canvi de candidat a la presidència;

  • i en tercer i últim lloc, ni la CUP-CC ni el conjunt de l’esquerra independentista i anticapitalista no hem estat capaces de desenvolupar durant aquests tres mesos una dinàmica política fora de la taula de negociacions que reforcés la seva posició política, que desplegués les seves aliances més enllà de l’àmbit institucional, i que situés les contradiccions polítiques en el terreny dels sectors dilacionistes i conservadors de Junts pel Sí i de l’Estat espanyol;

Tot això requereix una autocrítica, que Endavant (OSAN) assumeix com a organització de l’esquerra independentista, i com a organització membre de la CUP-CC. A banda d’això, i de determinats problemes interns en els quals no volem entrar en aquesta valoració pública, ningú pot obviar que ha estat justament la resistència de la CUP i de l’esquerra independentista i anticapitalista davant l’embat de la dreta regionalista el que han forçat una campanya en contra de bona part del seu aparell mediàtic, acompanyada en els pitjors moments de l’assetjament sobre les portaveus de la CUP-CC que ha afectat especialment les dones del grup parlamentari i que s’ha visualitzat com una campanya d’assetjament masclista davant del qual és imprescindible una reacció contundent.

Tot plegat ha evidenciat també el domini que la dreta catalana continua mantenint sobre bona part de l’anomenada societat civil, cosa que ha situat sovint la posició defensada per la CUP-CC en el paper de “dolent de la pel·lícula” especialment per la seva posició en relació a la qüestió de la presidència.

En aquest sentit, cal valorar com una victòria important el fet que la postura de coherència amb els postulats de la CUP-CC va resistir un embat polític i mediàtic sense precedents per l’esquerra independentista als Països Catalans si descomptem les operacions repressives a les quals, periòdicament, ha estat sotmesa amb anterioritat. Tota la maquinària de l’establishment sobiranista va fracassar en l’intent de fer agenollar la CUP-CC i entronitzar el líder del processisme.

Les negociacions dutes a terme la setmana del 3 al 9 de gener són fruit de les circumstàncies dels darrers tres mesos però es troben legitimades per una decisió democràtica. El GAP del dia 3 de gener va aprovar, amb el vot favorable d’Endavant, abstenir-se en la votació com a president d’Artur Mas (i, per tant, impedir la seva investidura) i alhora comprometre’s a donar el vot favorable a qualsevol altre candidat de consens que pogués presentar JxS. En aquest sentit, les negociacions obertes després d’aquell GAP -allò que alguna premsa ha batejat com l’Operació Reina Mare- responien al mandat al qual nosaltres vam donar suport.

Possiblement, allò que va permetre a CDC recuperar la iniciativa i intentar humiliar la CUP-CC va ser el fet de plantejar negociacions fins al darrer instant. Això va fer que un procés que havia estat un exemple de democràcia s’hagués de resoldre en poques hores i per poca gent i que la CUP-CC acabés acceptant un acord que, sobre el paper i l’estratègia comunicativa de CDC, suposaven la liquidació de l’autonomia política de l’esquerra independentista. Una circumstància que, reiterem, creiem que va ser fruit d’un plantejament erroni del tram final de la negociació, del qual evidentment ens fem corresponsables com de la resta de decisions adoptades democràticament pels òrgans en els quals hem participat.

Valoració de l’acord

L’acord d’investidura es pot valorar també per allò que s’ha aconseguit i allò que no s’ha aconseguit en relació als objectius inicials. L’objectiu de la CUP-CC d’impedir la investidura d’Artur Mas anava en la línia de fer descarrilar el processisme i obrir pas a les posicions d’independència real, trencar amb l’hegemonia masista al sí del sobiranisme i fer entrar el procés en una dinàmica imprevisible i més sotmesa a les demandes del carrer del que havia estat fins al moment. Així mateix, l’altre objectiu era que amb la defenestració d’Artur Mas -i un govern en conseqüència més dèbil políticament- seria possible començar a construir murs de contenció contra les polítiques d’austeritat o almenys situar el nou govern en una situació de contradicció extrema.

Allò que s’ha aconseguit amb l’acord:

  • Trencar amb el lideratge suprapartidista que Artur Mas havia anat treballant des del 9N i que era una de les claus del processisme i de la refundació del centre-dreta català. Amb tot, i malgrat que això ja no depèn d’ell, som conscients que aquest lideratge suprapartidista pot reaparèixer fins i tot amb més força en funció del desenvolupament d’aquesta legislatura.

  • Situar el discurs que denuncia i qüestiona el processisme en l’actual escenari polític. Un discurs que fins que la CUP-CC i Endavant l’han defensat obertament aquesta tardor, tenia un ressò limitat als cercles més militants.

  • Aquest període de tres mesos ha aconseguit posar en evidència la direcció de l’ANC, que avui està, en bona part, al servei dels interessos de CDC.

L’acord, però, no ha aconseguit objectius que també consideràvem importantíssims per a fer avançar la situació en una direcció rupturista:

  • No s’ha aconseguit desplaçar CDC de la direcció del procés i situar-la en una posició subordinada respecte altres actors polítics.

  • No s’ha aconseguit imposar una agenda social mínimament oposada a les polítiques d’austeritat, malgrat que sí que és cert que la debilitat de l’actual govern permet entreveure la possibilitat d’aconseguir alguna victòria parlamentària puntual en aquest camp.

  • No s’aconsegueix clarificar un camí efectiu cap a la independència real. Tot i el qüestionament del relat dels 18 mesos, no s’ha construït cap proposta alternativa que apunti en una direcció de desobediència, tot i l’aparició en el debat polític de conceptes com el referèndum unilateral.

Endavant vam publicar un document el passat 17 de desembre on denunciàvem l’estratègia processista de CDC com un fals camí cap a la independència. Creiem que aquesta anàlisi continua avui més vigent que mai. El comportament de CDC respecte el procés ha continuat tenint el contingut de xantatge permanent que arrossega des de 2012. Amb aquest xantatge CDC s’ha continuat assegurant un lloc preeminent -per bé que ara no en solitari- en el comandament del procés sobiranista. Paral·lelament, s’han confirmat les perspectives d’obrir un període de negociació per dalt per a una reforma de l’estat, i també s’ha constatat que CDC pretén mantenir aquesta via oberta i reconduir-hi, a mitjà termini, bona part de la mobilització sobiranista.

Per tant, creiem que l’acord no ha aconseguit desencallar la situació política en un sentit favorable per a un procés real d’independència, tot i haver desgastat algunes de les peces clau del processisme.

A més, els tres mesos de negociació i alguns dels aspectes de l’acord posen en perill part del capital polític acumulat per la CUP-CC:

  • Aquests tres mesos han perfilat en l’imaginari públic una organització amb uns objectius polítics confusos, sense un discurs clar i coherent, sense aliances polítiques i socials clares (ni al carrer ni en l’àmbit institucional), fortament dividida i molt exposada a la pressió dels mitjans de comunicació.

  • L’acord incorpora un seguit de clàusules destinades exclusivament a humiliar la CUP-CC. Els elements procedimentals, simbòlics i de contingut que envolten l’acord vénen impregnats d’una lògica de capitulació i de submissió política inacceptables per a l’esquerra independentista i anticapitalista.

  • Tot plegat fa que ara mateix sigui difícil rebatre fonamentadament la versió que diu que la CUP-CC ha acabat cedint i renegant dels seus compromisos electorals. Aquesta versió només quedarà refutada per la via dels fets si la CUP-CC duu a terme una acció sistemàticament coherent amb el programa amb què es va presentar el 27S.

A partir d’ara

L’actual situació política al Principat generada durant els darrers tres mesos i culminada amb l’acord d’investidura, corrobora les apostes que vam fer a la passada Assemblea Nacional: la necessitat de tornar a situar l’epicentre polític al carrer, l’obligació de situar la dinàmica de construcció nacional al centre de la nostra agenda política i la urgència de convertir la nostra organització en un partit-moviment efectiu i en creixement. Totes aquestes tasques han de continuar essent l’eix central de la feina d’Endavant.

Pel que fa a les conseqüències profundes de l’acord, entenem que una interpretació d’aquest que faciliti el seguiment acrític de l’activitat del govern i del full de ruta de Junts pel Sí conduiria la CUP-CC a la irrellevància política. Per dir-ho més clarament encara: si fer un seguiment acrític d’aquest acord conduís la CUP-CC a avalar retallades o privatitzacions en nom del procés, o a assumir la defensa d’un govern gesticulador davant l’estat però incapaç d’assumir compromisos polítics i socials amb la classe treballadora i la resta de classes populars, la CUP-CC deixaria de ser útil com una eina política i organitzativa al servei d’aquestes i de la independència dels Països Catalans.

Amb tot, creiem que es donen les condicions per a revertir la situació de debilitat de la CUP-CC a la que ens ha abocat la dinàmica dels darrers mesos. Per a aconseguir-ho, però, caldrà fer una revisió crítica de l’acord d’investidura i dels elements que ens han condicionat en sentit negatiu des del 27S. I fer-ho a través d’un debat a fons en el marc de l’esquerra independentista i anticapitalista, i de tot l’àmbit de la unitat popular, que permeti afrontar les qüestions estratègiques i tàctiques amb tota la profunditat i la generositat necessàries.

A nivell més concret, creiem que en la dinàmica parlamentària caldrà treballar sobre la base dels següents posicionaments:

  • Creiem que l’esquerra independentista ha de considerar paper mullat totes les clàusules de l’acord que explícitament estan destinades a humiliar la CUP-CC i generar un relat que permeti maquillar el pas al costat que ha fet Artur Mas. No podem acceptar una clàusules imposades sota xantatge. L’esquerra independentista no pot acceptar cap tipus d’autocrítica imposada per la burgesia catalana. I encara menys admetem blanquejar la imatge de CDC i les seves corretges de transmissió al sí del sobiranisme.

  • És molt important que la CUP-CC asseguri per activa i per passiva que mai s’afavorirà, per vot favorable o abstenció, mesures antisocials, destructores del territori o encobridores de la corrupció.

  • Pensem que la CUP-CC pot i ha de dir alt i clar que té la clau per assegurar l’exercici efectiu de l’autodeterminació, i que en el moment en que consideri que les passes cap a la independència són en realitat caminar en cercles per perpetuar el processisme, farà caure el govern.

  • Davant l’absorció de bona part del sobiranisme per part de CDC, l’esquerra independentista -juntament amb el conjunt de moviments populars- haurà de promoure mobilitzacions populars davant de qualsevol política dilacionista, processista i regressiva amb els drets socials del nostre poble; cal que, com a moviment, ens prepararem a consciència per això, demostrant en la pràctica que als Països Catalans no existeix disjuntiva entre el fet social i el fet nacional.

  • Creiem que la CUP-CC hauria de tornar als principis polítics aprovats a l’assemblea nacional de Castelló de la Plana de juliol de 2015 com a eix de la seva actuació parlamentària i dels debats interns al sí del GAP.

  • Endavant continuarà participant del GAP amb el mateix esperit constructiu que ha tingut fins ara. Tot i així, considerem que els paràmetres exposats més amunt són l’única forma de poder conjugar les conseqüències de l’acord d’investidura amb els acords fundacionals de la candidatura. L’única garantia que la dinàmica parlamentària no traspassarà determinades línies és la pressió de les bases i organitzacions del moviment.

A nivell intern de l’esquerra independentista, creiem que cal proposar un debat de moviment durant aquest 2016 per tal d’assentar una estratègia i una tàctica conjuntes que trenqui amb el processisme i les dinàmiques institucionalistes que amenacen amb paralitzar gran part del nostre potencial rupturista.

Per part d’Endavant, reiterem que el nostre compromís és amb els objectius estratègics de l’esquerra independentista. Això és, la independència dels Països Catalans i la construcció d’una societat socialista i feminista.

Mesa Nacional d’Endavant OSAN
8 de febrer de 2016