Hem hagut de posar el dit per assenyalar la lluna

En l’univers informatiu i polític de les declaracions, les contradeclaracions, les escenificacions i el fum, només s’ha pogut parlar de fets socialment incòmodes pel poder quan aquests s’han imposat a l’agenda informativa a través d’una polèmica. En un comunicat fet públic ahir mateix, denunciàvem un seguit de dades i situacions de la sanitat pública als Països Catalans. Durant aquestes darreres setmanes, diverses organitzacions han difós les dades diàries del col·lapse a les urgències de diferents hospitals del país. Totes aquestes denúncies queden sempre silenciades o soterrades amb declaracions polítiques governamentals que ningú es molesta a contrastar.

És per això que, recuperant una idea de 2002 feta per la vaga general contra el govern d’Aznar, vam decidir llançar un cartell que fos una provocació. Els i les de baix, els i les que sempre estem en situació de rebre, estampant una cleca al poder. Pensàvem que al poder el podria la seva prepotència i no es podria estar d’afirmar-se com a poder i cridar a l’exclusió de qui dissideix. Volíem que la situació a les urgències hospitalàries -i en especial la situació a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell- no continués silenciada o descrita com una situació puntual.

Aquells que no havien tingut ni mig gest d’indignació per a les persones que són ateses en passadissos o que esperen mesos a la llista d’espera, ni per la professió que salva la cara del sistema públic davant la població, de cop i volta han alçat la veu contra un simple cartell virtual. Han deixat així al descobert que els preocupa més la seva “honorabilitat” com a polítics que els problemes que gestionen. I quan han fet servir l’excusa de la “violència”, excusa perquè violència són altres coses i no un dibuix de còmic, han deixat al descobert la seva profunda hipocresia. Una metàfora en forma de cleca els ha generat més indignació que moltes de les violències reals, físiques i estructurals, de les quals són responsables directes.

La resposta corporativa en tromba del govern autonòmic contra el cartell ha posat al centre de l’escenari tota la parafernàlia de la política hipòcrita. Per exemple, la retòrica de la condemna i la demanda de retirar el cartell. Paraules buides i demandes estèrils per tapar reivindicacions que afecten les condicions materials de vida de la gent. Només els queda la propaganda i les cortines de fum per a tapar la realitat de les seves polítiques antisocials. Per molt que ens vulguin vendre la idea dels “pressupostos més socials de la història”, o per molt que s’escudin en la manca de sobirania fiscal, la realitat és que l’actual model és el seu model i que davant la disjuntiva de retallar privilegis al sector privat, opten per la retallada al sector públic. I ho continuarem dient alt i clar, per tots els altaveus possibles.

Nosaltres sabem que en la política-espectacle el xou dura el que dura. No tenim tanta ingenuïtat. Per això aquestes accions són només complementàries i puntuals. Avui hem aconseguit que les retallades a la sanitat i les mobilitzacions per oposar-s’hi tornin a estar presents als mitjans de comunicació. Però només amb contrapropaganda no farem avançar la mobilització. La mobilització es construeix des de baix i amb el treball constant, com hem fet colze a colze amb centenars de companyes en múltiples lluites. I en això estem cada dia.

Abaixem el teló i sortim al carrer.